Sacrifici (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

Els advocats de l'antic Cap d'Estat de l'Aliança Galàctica Cal Omàs han criticat el Departament de Justícia pel retard en presentar càrrecs contra ell. Omàs, actualment sota arrest domiciliari, es diu que està pressionant per tenir un judici públic. Un portaveu de la GAG ha dit avui que la investigació encara continua.

-Butlletí de notícies de l’HNE.

L’OYU'BAAT, KELDABE, MANDALORE

Venku, Kad'ika, es va dirigir a Fett i Mirta al caf i va fer un gest per sobre de la seva espatlla.

-Diu que ho farà -va dir en Venku-. No volia dir-vos que podia llegir la pedra allà i en aquell moment, per si de cas no podia. Odia decebre a la gent.

L'ancià que havia vingut a veure a Fett amb Kad'ika l'altre dia va caminar lentament al llarg del caf. Es va treure els guants i va allargar la mà feble clapejada per l'edat.

-Puc fer-ho -va dir-. Deixeu-me sostenir la pedra.

Mirta va semblar dubtar, després es va treure el penjoll per lliurar-li a Fett.

-Llavors ets kiffar d'origen -va dir en Fett. Els mandalorians venien d'un nombre d'espècies i planetes diferents, però adoptar la cultura no esborrava els seus perfils genètics-. M’estalvia el viatge.

-Jo... Conec el planeta.

-Quin és el teu preu?

-La teva pau mental, Mand'alor. Ningú hauria de buscar en va el lloc de descans dels seus éssers estimats.

Fett no esperava això. La mà allargada enfront d'ell estava sorprenentment tranquil·la. Fett va sostenir el cor-de-foc pel seu cordó de cuir i el va baixar fins el palmell de l'home abans de seure i intentar semblar despreocupat.

L'ancià va tancar els dits al seu voltant i es va quedar mirant el seu puny, amb la seva respiració lenta i pesada.

-Ella va ser molt infeliç, oi?

Era una bona suposició. Era inevitable, de fet. L'ancià probablement li ho deia a totes les ànimes ferides i solitàries amb les que es creuava. Els xarlatans i estafadors es basaven en les reaccions d'altres. Fett no va dir res que l'ajudés a fer una suposició afortunada i cap expressió el va trair.

-I va trobar difícil confiar mai en un altre home.

Fett encara estava assegut en silenci, amb una bota a la cadira. Sintas mai havia confiat en ningú. Els caçadors de recompenses no eren dels confiats, de manera que era una deducció segura i fàcil d'emmascarar com a revelació.

-Els seus pitjors dies van ser quan la teva filla va aprendre a parlar i preguntar on era el pare.

Fett estava començant a cansar-se d'això. Es va moure a la cadira, ignorant la veu que li xiuxiuejava que probablement era veritat. De tota manera, com podia saber-ho? No podia verificar-ho. Sintas i ell s'havien separat ja en aquell temps i ell no va tornar a veure l’Ailyn.

No fins que vaig veure el seu cos mort.

-Ella va pensar que encara t’importava quan vas recobrar l'holograma per a ella.

Ara això no era una suposició. Era específic.

I era... veritat. Fett no gosava mirar la Mirta.

El local estava absolutament en silenci: els cruixits i els guspirejos del foc de llenya del caf sonaven com explosions en el camp de batalla.

-Va dir que eres massa jove per saber el que estaves fent i tu vas dir que només necessitaves saber que ella era bella, que era una tiradora temible i que podies confiar-hi tant com podies arribar a confiar en una dona.

El cuir cabellut d’en Fett es va estarrufar i es va posar de punta. Era exactament el que ell havia dit i era una frase massa estúpida i juvenil perquè algú se la inventés de sobte. No, ha de tenir la informació, ha d'estar fent una actuació, va aconseguir la informació d'algú... però com?

L'home va agafar aire profundament i va dubtar abans de tornar a parlar.

-Li vas dir que faries pagar als Lenovar pel que ell li va fer i ella et va intentar convèncer del contrari...

Això va ser massa per a Fett.

-Ja n'hi ha prou. -Fett va allargar la mà, amb el palmell cap amunt-. Així que pots llegir la pedra.

Venku va baixar la barbeta. Fins i tot sense veure la cara de l'home, Fett sabia que l'expressió darrere del visor no mostrava por i era de fúria protectora.

El vell mando va prendre una aproximació més serena que el seu guardaespatlles.

-Digues simplement el que vols saber -va dir-. Sé que aquestes coses poden ser doloroses.

Mirta no li va donar a Fett la possibilitat de respondre. Això va estar més que bé: ell no podia obligar-se a dir-ho. Per als que miraven, ell simplement estava sent típicament silenciós i esquerp.

-Vull saber com va passar les seves últimes hores -va dir la Mirta-. Vull trobar el seu cos.

L'ancià va posar el cor-de-foc a la taula mentre es treia el casc. Tenia una cara prima i d'ossos fins i una barba fina que era més blanca que el seu pèl, que encara mostrava restes d'un ros sorrenc. Estava suant: recollir els records i restes del temps incrustats en l'estructura molecular de la pedra semblava estar-lo deixant exhaust.

I no tenia un tatuatge facial kiffar. Però tampoc ho tenia la Mirta, malgrat el fet que l’Ailyn havia abraçat completament la cultura kiffar. En alguns treballs, una marca d'identificació permanent tenia els seus inconvenients.

-No em dóna els records en ordre -va dir el veterà-. Tot és aleatori, com en flaixos. Veig imatges, sento sons, ensumo aromes i coses així. Trobar-li sentit no és fàcil.

Ell va deixar el seu casc sobre la taula i va tornar a recollir la pedra, aquest cop pressionant entre les dues palmes. Venku va posar una mà tranquil·litzadora sobre la seva espatlla i Fett es va sentir inexplicablement incòmode.

-Vols que... trobi actes de violència?

Fett va mirar la Mirta, no buscant acord sinó perquè no va poder evitar-ho. Les celles d'ella estaven arrugades per un petit arrufament. Amb els ulls secs. Centrada.

No era una noia bonica, però tenia una estructura òssia bona i forta.

-Trobaràs molt d'això -va dir ella-. Era una caça-recompenses.

-Tu no estàs aquí, Mirta -va dir el vell mando amb els ulls tancats amb força.

-Ella va morir abans que jo naixés. Vull saber qui la va matar.

Hi havia unes quantes persones més en el caf ara de les que hi havia hagut. Fett va indicar la porta amb un moviment del seu polze.

-Fora. Us ho faré saber quan pugueu acabar les vostres copes.

Jo també vull saber qui la va matar. Va ser fa molt, però vull saber-ho.

-Va portar això tot el temps. –L’ancià semblava gairebé adolorit i Venku li va prémer l'espatlla-. Va estar enfadada molt de temps. També espantada. Hi ha tanta gent passant per aquí... però segueixo tornant a una carta de Phaeda. Cels vermells i algú a qui estava seguint. Ressada? Rezoda?

Mirta no va parpellejar. Semblava petrificada.

-L’àvia no li va dir a ningú on anava o a qui estava caçant.

L'home va obrir els ulls i va agafar aire treballosament.

-Phaeda. Fos el que fos, va ocórrer a Phaeda. -Es va tirar enrere i va mirar la pedra-. I va lluitar per mantenir això. Va lluitar durament.

Fett se les hi va manegar per no empassar. Estava segur que tots ho escoltarien.

-Ella va perdre.

-Vull saber-ho -va dir la Mirta.

Venku va fer un pas endavant.

-Ja ha tingut prou. Potser més tard. –Va recollir el casc i va intentar conduir fora a l’ancià-. Vinga.

-No conec el quan -va dir l'ancià, alliberant-se de la mà d’en Venku-, però sé que és Phaeda. Em sap greu. Ho sento de veritat.

Li va tornar la pedra a la Mirta, col·locant-la entre els seus palmells amb les dues mans com si fos un ocellet viu. Fett mai s'havia sentit còmode a prop d'aquesta mena de coses místiques. Ell simplement va observar.

-Està bé -va dir la Mirta-. M'has dit molt i estic agraïda. Deixa que et convidi a una cervesa.

-Potser un altre dia, ner adi'ka -va dir en Venku-. Però gràcies.

Mirta va veure tancar-se la porta. Mentre ella es tornava cap a Fett, la porta es va obrir una altra vegada i bevedors disgustats van tornar a entrar, donant-los als dos molt espai.

-I bé? Tenia raó, ba'buir?

Fett va arronsar les espatlles. Li havia estremit, com tots els records dolorosos que van fluir de tornada sense el seu permís.

-Fins l'última coma.

-Bé, podem seguir aquesta pista.

Fett temia què més havia vist l'ancià a la pedra. Ancià. Només tenia deu o potser quinze anys més que en Fett.

-No crec que jo hagi estat mai a Phaeda.

L'amo del caf va alinear cerveses fresques a la barra.

-Llavors veig que has conegut a Kad'ika, Mand'alor.

-Sí. Fascinant.

-L’ancià que està amb ell... no se li veu molt per aquí. Gotab, crec. Solia pensar que era el pare de Kad'ika, però aparentment no ho és.

El nom no significava res per a Fett, però el va arxivar mentalment amb els assumptes per investigar més tard. Phaeda. Registraria les bases de dades de l’Esclau I, potser es colaria en els arxius de Phaeda.

Mirta estava examinant la pedra molt de prop.

-Devia haver-te costat cada crèdit que tenies, ba'buir.

Li va passar el cor-de-foc a Fett i ell li va donar voltes entre els seus dits, tocant la inscripció gravada a la vora. Només els tallistes més hàbils podien tallar les pedres que no estaven tallades sense trencar-les, molt menys gravar-les.

-És estrany trobar-ne un amb tots els colors. Normalment són vermells o taronges, però les clarianes amb tot l'arc de Sant Martí... aquests costen.

-Vaig veure un de blau un cop -va dir la Mirta.

-Jo tenia setze anys. No em podia permetre un de blau.

Fett es podia permetre un ara, qualsevol nombre d'ells, fins i tot les pedres del més rar blau fosc real que mostraven la seva increïble escala de foc multicolor només sota la brillant llum del sol. Però ja no tenia una amant a la qual regalar-los. Hi havia passat molt de temps.

-Compta'm una mica de l’Ailyn -va dir ell-. Va ser feliç alguna vegada?

Mirta va reflexionar sobre la pregunta.

-No ho crec.

L'única cosa que Fett sabia sobre la seva pròpia filla més enllà de la gent a la qual havia matat i el que havia robat era que mai havia estat feliç, mai li havia dit pare i que havia ensenyat a la Mirta a odiar-lo. Encara no havia interrogat a la noia sobre això. El moment mai semblava l'adequat.

-Vas ser tu feliç alguna vegada? -va preguntar la Mirta.

Fett mai va considerar si algú es preguntava si ell era feliç o no. Semblava haver una presumpció generalitzada que Boba Fett es movia per un estret camí de dissipació, sense estar mai enfadat, sense ser mai feliç o estar mai trist.

-Vaig ser feliç quan era nen -va dir per fi-. Vaig deixar de ser feliç a Geonosis i mai em vaig preocupar d'intentar ser-ho una altra vegada.

Però hi havia estat enfadat, per descomptat: enfadat, malalt de pena, aterrit, sol i hostil.

Hi havia passat per totes les emocions negatives a màxima intensitat en aquells dies després de la mort del seu pare, que omplien els espais entre els moments en què feia el que havia de fer per sobreviure, quan necessitava utilitzar tota la freda lògica. Era un interruptor que havia connectat, apagant i encenent, apagant i encenent, fins que un dia ja no es va tornar a encendre i el dolor va desaparèixer. Com havien desaparegut l'alegria i l'amor.

Si feia el que el seu pare volia, podria tornar. Si feia un treball honorable i intentava almenys entendre les restes de la seva pròpia família, tenia una possibilitat de recapturar una mica del que li va ser arrabassat en aquell estadi de Geonosis.

-Beu, ba'buir -va dir la Mirta-. Vull anar i fer algunes investigacions exhaustives sobre Phaeda.

NAU DE GUERRA DE L'ALIANÇA GALÀCTICA OCEÀ. DE GUÀRDIA JUST MÉS ENLLÀ DE L'ESPAI CORELLIÀ

-És tan terriblement considerat de la seva part unir-se a nosaltres -va dir l’almirall Niathal. Jacen va entrar al pont i va assaborir la barreja d'emocions al seu voltant, ordenant-les des del vague interès fins al nerviosisme-. Vaig sentir molt realment assabentar-me de la seva pèrdua.

Jacen va fer que sí educadament. Ella sonava com si realment li donés el seu condol seriosament, però era bastant bona en prémer la tecla adequada. Ell estava visitant l'Oceà en la seva capacitat de Cap d'Estat per a provar una mica els cors i les ments en una reunió amb diversos planetes aliats.

No hi havia res com una reunió en una nau de guerra convenientment poderosa per mostrar a la gent el que estava en joc. La Confederació estava planejant ara un gran atac contra els planetes del Nucli, segons suggeria intel·ligència, així que Jacen esperava que tothom estigués prestant atenció.

La vida seguia molt semblant a com ho era abans. Els dies recents semblaven haver estat de molta feina per a res. Si necessitava més respostes per a preguntes filosòfiques Sith, depenia de si mateix. Lumiya se les havia manegat per cometre suïcidi enfront l’Skywalker. Jacen podria no haver estat part del Consell Jedi, però en la GAG tenien molt eficients interceptors de missatges.

L'oncle Luke ho va fer. Realment ho va fer. Com el meu pare... mai saps com de lluny que aniran, oi?

-Així que va dir en Jacen-, Corèllia sembla haver estat molt tranquil·la en la meva absència.

-Estaven esperant el seu retorn. Aquest atac sobre el Nucli sembla imminent. Odiarien que vostè es perdés alguna cosa. –La Niathal, enfadada o no pel seu dia extra o així d'absència, semblava tenir una aurèola al seu voltant com d'algú que de sobte se sentia més còmoda amb el seu nou paper, com si s'hagués aprofitat que ell havia girat l'esquena per forjar noves aliances i consolidar el seu poder. Gairebé era com una fragància. L'aura que envoltava l'amor al poder era una cosa que Jacen per descomptat coneixia molt bé-. El triumvirat encara està dirigint els assumptes del dia a dia, però tinc a la nostra gent d'Intel·ligència i els analistes polítics interpretant els senyals sobre qui podria reemplaçar al volgut i difunt Primer... -Ella es va aturar abruptament i aquest cop estava genuïnament torbada. Ell podia sentir-lo -. Ho sento moltíssim. Això va ser grollerament insensible de la meva part sota aquestes circumstàncies.

-Està bé. -Potser hi havia un costat amable en la Niathal després de tot. Si n'hi havia, ell ho explotaria fins als fonaments-. No podem caminar sobre ous i suspendre totes les converses normals sobre la mort. El millor que podem fer per honrar la memòria de la meva tia és guanyar per ella.

-I tant.

-Murkhana sembla tens. Hem passat la línia de no retorn, sí?

-Seguim mantenint una breu vigilància en això. Bé podrien ser tàctiques psicològiques mandalorianes. Vuit Ales-X preparats per mantenir la pau és el preu de l'harmonia de l'AG. D'altra banda, si els mandalorians apareixen per donar suport als seus aliats verpine per aturar la producció en disputa a la seva pròpia manera inimitable, llavors almenys podríem fer-li un cop d'ull molt útil a les capacitats del seu nou caça d'assalt.

-Alguns podrien pensar -va dir ell tranquil·lament- que preferiríem veure'ls atacar Murkhana al fet que no ho fessin.

-Jo mai rebutjo les dades d'intel·ligència, coronel Solo.

-Això és molt savi, almirall Niathal.

Jacen va passejar fins a l’holocarta del pont que mostrava tot el teatre d'operacions corellià.

Encara tenien moltes naus. Una acció limitada estava tenint lloc cap al costat central de la carta. Sempre sorprenia a Jacen la sobredesafecció que era mostrar les lluites a vida o mort en temps real com gràfics encantadorament estètics i silenciosos.

-Està això actualitzat?

-Sí, senyor -va dir l'oficial de guàrdia-. Actualitzat una vegada per minut.

-Crec que ens estem perdent alguna cosa, tinent -va dir en Jacen, submergint la punta del seu dit en el laberint de llums per explicar el que volia dir-. Miri, el que té aquí és en realitat una flotilla de corbetes, i aquest destructor d'aquí es mourà fins a aquesta posició, perquè realment està operant com un...

Es va aturar, conscient de les celles aixecades i les mirades sorpreses que estava obtenint, però embolicat en la creixent calidesa de la revelació.

Puc veure tot això.

-Podem comprovar-ho? -va dir l'oficial de guàrdia a un col·lega-. El coronel Solo rarament s'equivoca.

El coronel Solo, va pensar en Jacen, acabava de tenir l'epifania de la seva vida.

És veritat. Lumiya tenia raó. Oh, això és exquisit. Abans estava cec. Com vaig pensar mai que podria tenir èxit com a comandant sense això?

Lumiya li havia promès una consciència i un judici del camp de batalla que feia que la meditació de batalla ordinària semblés com pintar amb els dits, per sentir-lo i coordinar-lo només amb el poder de la seva ment i la seva voluntat, un poder que només arribava per al gaudi del Mestre dels Sith.

Sóc jo. Sóc realment jo. Va ser el sacrifici de la Mara després de tot. Ara ho accepto.

Però encara no entenc la profecia. I no m'agrada el que no puc entendre.

Ell era un Senyor Sith. Ara el seu treball podria començar realment.

Hi havia passat.

I era bell.

LLANÇADORA DEL CONSELL JEDI, CÚMUL DE HAPES

Luke estava agraït per alguna cosa que encara no podia entendre. Va fer una pausa abans de travessar les portes del compartiment, prenent aire profundament unes quantes vegades. Cilghal va aixecar la vista mentre ell entrava i es va moure com per anar-se'n.

Mara, no, el cos de la Mara, estava estès, embolicat del coll per avall en un llençol blanc llis, en una taula de reconeixement. Luke s'havia preparat a si mateix per a alguna cosa terrible, imaginant-la horriblement desfigurada o amb les seves faccions contretes. Però ella simplement semblava com si estigués adormida cap per amunt, pàl·lida i afable, amb el seu pèl vermell suaument pentinat d'una manera que mai ho estava quan ell la mirava mentre dormia.

-No passa res, Cilghal -va dir ell-. No necessito estar a soles amb ella.

-Oh, sí, ho necessites, Luke -va dir ella suaument-. I jo puc tornar més tard.

-No ho entenc -va dir ell-. Però he d’abraçar-la una última vegada i em preguntava si ho faria mai. No puc dir-te com d’agraït que estic.

Ara no podia veure la cara de la Cilghal. Els seus ulls estaven calents i plens de llàgrimes. Ella li va donar uns copets al braç.

-Vas pensar que es tornaria incorpòria –Va dir ella.

-Vam parlar sobre això una o dues vegades. Vaig pensar que ella podia escollir-ho quan arribés el moment. M'alegro que canviés d'idea.

-Ella es va assegurar que tinguéssim proves. –La Cilghal va fer una pausa durant un segon, va inhalar ràpidament i va començar de nou-. Era verí, un que no he vist abans. Però no dubto que també volia que poguessis acomiadar-te.

La Cilghal es va girar i va marxar de pressa.

Luke no va poder parlar o fins i tot apartar la mirada de la Mara, i va passar molt temps mirant-la a la cara. Si els seus ulls s'haguessin obert i ella hagués preguntat quant de temps havia estat dormint, ell no s'hauria sorprès. Va aixecar el llençol per agafar la mà esquerra d'ella i només el fred va ser el que li va fer encongir-se. Després d'un temps la pell d'ella s'havia escalfat amb la calor del seu propi cos.

La Cilghal necessitava proves forenses per a l'informe. Però la Lumiya havia matat la Mara i Lumiya havia pagat el preu. No hi havia investigació que seguir.

No obstant això això significava que no hi havia necessitat que la Mara romangués aquí ara i Luke es debatia entre no voler mai apartar els seus ulls d'ella i recordar com Yoda s'havia convertit en un amb la Força: llavors ell podria veure-la de nou realment. Però entenia tan poc d'aquests elements de misticisme. Just en aquell moment, estava agraït per acontentar-se amb mirar-la.

-Realment volies veure’m, oi? -va xiuxiuejar, mentre s'inclinava per besar-la.

Es va preguntar si ella s'esvairia a l'instant següent. No s'atrevia a apartar la vista i sabia que això només estava impedint que acceptés que ella s'havia anat. Fins i tot quan va sentir a Ben caminant cap al compartiment i el va sentir caminar suaument sobre la coberta, no es va tornar. Va allargar la mà esquerra perquè Ben caminés fins a ell i va acceptar l'abraçada mentre la mirava.

-Ei, amor –Li va dir -. És Ben.

-Em sap greu que no poguessis trobar-me, pare -va dir-. Només havia d'anar fins a ella i ser-hi.

Era la primera vegada que Luke havia parlat amb Ben des que la Mara s'havia anat: de fet, se sentia com si fos la primera vegada en anys. Luke va intentar pensar en el que havia d'haver estat per a Ben estar de guàrdia al costat del cos de la seva mare, sol i espantat, però encara estava massa atrapat en la seva pròpia pena i sorpresa.

-Pare... Sé que ens està dient alguna cosa. He estat pensant en això tot el camí de tornada.

Pobre nen. Luke no entenia completament el que volia dir, però podien parlar més tard. Estava orgullós de la fortalesa i dignitat del seu fill.

Ben també podia acceptar les altres notícies. Ara feia la feina d'un home.

-De totes maneres, vaig agafar la Lumiya.

-Sí? -Ben sonava sorprès-. Què vols dir amb vaig agafar?

-La vaig matar. No ho disfressaré. Li devia a la Mara fer-li justícia.

Ben estava totalment silenciós. Luke va sentir una petita pertorbació al seu voltant i els seus músculs s’engarrotaren.

-Pare...

-Ho sé, el procés legal i tot això, però el procés legal... Lumiya va dir que ella havia de... bé, una vida per una altra. Això és tot.

-Pare... Papa, no va ser la Lumiya.

-Va ser ella. Va dir...

Què havia dit exactament la Lumiya?

-No, no, no pot ser, perquè jo estava just al costat d'ella en el moment en què la mare va morir, lluny de l'escena. Vam aterrar a Kavan, tots dos. Ella encara estava en l'esfera Sith.

Luke va sentir la veu d’en Ben des de molt lluny i tot estava de nou cap per avall.

No va ser ella. No va ser la Lumiya.

-Pare, pren-t'ho amb calma, d'acord? Trobarem a qui ho va fer. -Ben el va agafar per les espatlles-. Pare, això és pel que la mare es va quedar. Es va quedar perquè poguéssim trobar proves. No sabem encara qui ho va fer. Oblida la Lumiya. Tu simplement la vas agafar primer... jo anava darrere d'ella abans de què la mare morís. Li vas fer a la galàxia un servei necessari.

No, no ho havia fet. Luke no sentia que ho hagués fet gens ni mica. Hi havia matat la Lumiya, tan malvada com era, per alguna cosa que no havia fet. Això no era justícia.

Luke va descobrir que estava de genolls.

-Vaig matar a qui no era, vaig matar a la...

-Sith.

-Vaig matar a la persona que no era. Però ella va dir...

Ben va posar les mans als costats de la cara del seu pare, sobtadament anys més gran que Luke.

-Mira’m, pare. No està bé fer això aquí. Parlem en un altre lloc.

-Ben...

-Què passa amb tota l'altra gent que va matar i havia matat? Ella no mereix la teva angoixa, pare. Estalvia't les llàgrimes per la mare, perquè jo ho faré.

Luke se les hi va arreglar per aguantar uns quants minuts més. Quan no va poder suportar-ho més, es va anar donant gambades fins a la seva cabina, va tancar la porta i va sanglotar i es va enfurismar en privat fins que es va calmar.

Havia pensat que ho estava portant bé, contenint totes aquestes llàgrimes, i llavors alguna cosa com això de la Lumiya va afegir una palleta a la bàscula i les comportes es van obrir. Ell la va odiar per això. Volia plorar per la Mara, amb la seva pena sense tacar-se per res malvat que l’hagués portat a la mort. No volia que la Lumiya s’entremetés en aquest moment, i no obstant això ella ho havia fet.

Qui vulgui que hagués matat la Mara encara estava allà fora. Podia concentrar-se en portar-lo davant la justícia, i això significava que tenia alguna cosa més al que agafar-se mentre lluitava amb la seva pena.

Però la Lumiya ho havia fet una altra vegada.

Li havia enganyat una última vegada, l'havia manipulat una última vegada, l'havia frustrat una última vegada i això va trencar alguna cosa en el més profund del seu interior.

Següent