Sacrifici (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

El govern de Bothawui està preparat per pagar vint milions de crèdits al mes pels serveis exclusius d'una flota d'assalt mandaloriana amb infanteria. També estaríem força interessats a adquirir un esquadró de caces d'assalt Bes'uliik i estaríem disposats a pagar un premi per tenir els drets exclusius per comprar aquesta nau.

-Oferta formal al govern de Mandalore.

PASSADÍS DEL SENAT, CORUSCANT

-Aquí estàs -va dir la Mara, emboscant a Jacen mentre sortia del turboascensor-. M'alegro de trobar-te.

Ell va registrar una sorpresa genuïna i això li va donar a ella més satisfacció del que ell mai sabria. No, ell no havia sentit la seva presència quan importava.

Gràcies, Ben. Bonic truc.

-Hola, tia Mara. Què puc fer per tu? -Jacen va intentar fer aquest acte de titubeig en aquell lloc, l'acurat llenguatge corporal calculat que deia que ell realment volia quedar-se i parlar, però el deure li estava arrossegant lluny. Quin actor. Ella també podia actuar, però aquest no era el moment per a això-. M'agradaria que ens posem al dia amb una beguda -va dir ell-, però és tard i tinc una reunió a primera hora del matí. Podem quedar per quan estigui lliure?

Diguem en un parell de dies?

-Això no portarà molt, Jacen. Cal que sigui ara.

Ara era el torn d'ella de dur a terme la coreografia, interposant-se en el seu camí de manera que si ell volia passar, hauria de fer un pas lateral deliberat i rebutjar-la. I Jacen no seria tan evident, no amb ella. Això la faria sospitar.

Massa tard. Ja ho has fet, Jacen. Però pel bé de la Leia, pel bé d’en Han, ho he d'intentar.

-D'acord -va dir ell.

Hi havia quelcom profundament inquietant en un usuari de la Força, en qualsevol, en realitat, que no tenia presència en la Força. Era com estar al costat d'algú que no estava respirant i no tenia pols, una mica massa a prop de la mort per al gust de la Mara. També pressionava tots aquells botons de paranoia i defensius, com algú xiuxiuejant amb la mà a la boca en presència d'una altra persona.

Deia culpable, innatural i secret. Si els yuuzhan vong haguessin estat els éssers més amables i dolços de l'univers, Mara sabia que ella no hauria confiat en ells de cap manera perquè ells no apareixien en la Força com vius i allà.

Va dur a Jacen a una sala. Psicològicament, podria haver-se sentit més vulnerable sent confrontat amb els seus actes al mig del vestíbul, on tothom pogués sentir-los i veure'ls. D'altra banda, la sala podia fer-li sentir-se preocupat si ella maniobrava perquè ell es quedés d'esquena a la paret.

De qualsevol manera, ella anava a aconseguir una reacció per part d'ell. Ella no podia superar els poders de la Força d'ell, però els trucs de carn i ossos la posaven en un nivell superior en el camp de joc.

-No m'enganyes -va dir ella-. Ja no, en qualsevol cas.

Ell va intentar el seu somriure de nen petit confós.

-Què se suposa que he fet?

-Recordes el que jo era?

-M'he perdut, tia Mara...

-Això és sobre la Lumiya. S'acaba aquí i ara. T'has convertit en una cosa vil i ets massa llest per a ser enganyat per fer-ho fins i tot per ella.

Més enllà de la foscor. Veus?, he estat en tots dos costats i ho sé.

-Bé, no sé què vols dir. Realment no ho sé.

-Resposta equivocada. Tractaré amb la Lumiya en el moment oportú, però sé el que has estat fent i no m'empasso les excuses que els teus pobres pares estan fent per a tu cada kíffrida vegada. Així que vaig a fer-te una prova.

-Mara, estàs bé? No estàs bé, oi?

-Ni tan sols pensis en intentar-ho. Si comprens les coses terribles que has fet i el que sigui que queda del fill de la Leia encara està funcionant, llavors vine amb mi en aquest moment al Temple. Reunirem a tot el Consell i et desprogramarem.

Jacen es va ficar les mans a les butxaques i va abaixar la mirada fins a terra. Encara tenia aquest estúpid somriure a la cara, però s'estava esvaint una mica al voltant dels seus ulls.

-Mara -va dir ell, amb una suavitat exagerada que va fer que ella volgués donar-li un cop de puny-. Mara, crec que estàs oblidant que ara sóc Cap d'Estat conjunt i no tinc temps per a aquesta efusió emocional deguda a qualsevol cosa que Ben hagi estat explicant...

Ell estava enfonsant-se més i més en el forat. Ella realment havia esperat que ell donés un pas enrere i sabia que simplement era una estúpida per tenir aquesta esperança com ho havia estat per mirar cap a un altre costat per no veure la foscor en ell en primer lloc.

-Això no té res a veure amb Ben, Jacen. -Ella va detenir un dit a una fracció de clavar-lo al pit d’ell-. Deixa a Ben fora d'això. Si fas alguna cosa com respirar a prop seu, t’escorxaré viu i això no és un eufemisme. Última oportunitat. Deixa tot eixe fems Sith ara o afronta el que ve.

Ja estava. Ella ho havia dit. Sith. El somriure d’en Jacen s'havia esvaït completament i ell semblava un complet estrany. L'Emperador havia tingut els ulls grocs, va recordar ella. Deien que un cop ell havia tingut una cara amable amb ulls blaus normals, però si els d’en Jacen es tornessin grocs, ell possiblement no podria haver-li semblat més estrany a ella del que semblava just llavors. No hi havia res supernatural en la seva ambició, la seva crueltat i la seva arrogància.

-Bona nit, tia Mara -va dir ell i va marxar.

Ella no el va veure marxar. No necessitava fer-ho.

Això és tot culpa teva, noia. Hauries d'haver escoltat al Luke. A ell mai li va enganyar tot aquest sofisme i tu vas evitar que ell tractés amb això perquè no podies tractar amb un noi adolescent com fa qualsevol mare. El mínim que pots fer és netejar aquesta claveguera tu mateixa.

-D'acord, amic -va dir ella, sense preocupar-se de si un parell de senadors bith l'estaven mirant-. D’acord.

Hi havia algunes coses de les que ella no podia allunyar-se, fins i tot si elles feien trossos a la seva família.

Era millor fer trossos que destruir, perquè amb el temps curarien. Jacen anava a morir.

EDIFICI DE L'APARTAMENT D’EN JACEN SOLO, CORUSCANT

Lumiya mai havia tingut cap problema amb esperar el seu moment, però Jacen s'estava tornant massa atrapat en el tedi administratiu de la seva nova joguina (l'Aliança Galàctica) per al seu gust.

I els seus instints li deien que la Força estava esvalotada per un canvi.

Era tard, després de mitjanit, i ell encara no havia tornat.

Ell és carn. Hi ha alguna cosa sobre ser completament carn i ossos que et distreu de la teva tasca i com més carn sacrifiques, menys hereu dels seus límits et tornes. Però no jo puc aconseguir el que pot aconseguir ell. L'equilibri perfecte: fortalesa impulsada per la passió però no confinada pel sentimentalisme.

Lumiya esperava fora de l'edifici de l'apartament d’en Jacen, comprenent la brillant nit i sentint la imminència de l'agitació com l'aire opressiu abans d'una violenta tempesta.

L'ascensió d'ell a Senyor Sith havia d'ocórrer molt aviat. El moment dels successos i la facilitat amb la que encaixaven en el seu lloc, apuntaven al pas per reunir-se del compliment de les profecies de les borles.

Ell immortalitzarà el seu amor.

Lumiya ja no passava hores frustrants contemplant el significat. Passaria i es tornaria clar.

Jacen no va aparèixer com ella havia esperat. Ell era difícil de localitzar, algú que s'amagava habitualment en la Força, de manera que ella va pujar a l'apartament, va obrir els panys de seguretat i es va asseure per esperar-lo. Era important que ell es mantingués concentrat en el costat espiritual de la seva progressió i deixés els aspectes materials a la Niathal.

Quan arribi al seu destí, llavors podria tornar a la sorra militar amb habilitats més enllà de les de la Niathal i canviar el curs de la guerra.

El primer és el primer.

Gairebé esperava veure a Ben Skywalker entrar per les portes. Algunes de les seves robes i possessions encara estaven a l'apartament, però ell s'havia anat. Era massa tou per mantenir-se en aquest curs, just com ella sempre havia dit. Si ell necessitava temps lliure per plorar i recuperar-se cada vegada que duia a terme una tasca necessària i desagradable, havia demostrat que era digne per ser el sacrifici que Jacen faria i perillosament massa feble per a ser el seu aprenent. Un Senyor Sith només podia funcionar amb un aprenent fort. Com un bon govern, un Sith necessitava una oposició forta per mantenir-lo espavilat.

Finalment les portes es van obrir i Jacen es va quedar al vestíbul, semblant com si no hagués volgut trobar-la allà. Tenia un paquet embolicat en paper sota un braç i una pertorbació enganxada a ell com si hagués tingut una baralla o un accident.

-Ha passat alguna cosa? -va preguntar ella.

-Oh, un desacord amb la Mara sobre... Ben. Allibereu-me de les mares sobreprotectores.

-Bé, ella podria tenir raó. El moment s'acosta.

-Segueixes dient això. -Jacen va caminar més enllà d'ella i va anar fins el seu dormitori. Ella va sentir obrir portes i calaixos com si tingués pressa-. Estic anticipant successos com un boig i buscant senyals a tot arreu. I res passa, llevat que expliquis això de lliurar-me de Gejjen i Omàs. Crec que això és bastant culminant per a una setmana, no?

-Política mundana.

-Potser. Mira, he cobert molt terreny aquestes últimes setmanes i he aprofitat cada oportunitat que he tingut per forçar les coses a què donin fruit. -Els cops i els frecs dels armaris van deixar pas al murmuri de la tela i quan Jacen va sortir portava una petita bossa de viatgers. Necessito una mica de solitud per pensar. Fes una ullada a la Niathal mentre estic fora.

Jacen no necessitava solitud. Era bastant capaç de fer callar el món en el moment en què ho desitgés.

L'home podia meditar enmig d'un huracà. No estava fugint d'alguna cosa. Anava en persecució d'alguna cosa.

-Quant de temps? -va preguntar la Lumiya, llesta immediatament per calcular la distància màxima a la qual ell podia viatjar en el temps disponible.

-Vint-i-quatre hores, possiblement quaranta-vuit. Si em quedo més temps, no crec que la Niathal es comporti malament, però crec que el senador G'Sil podria tenir idees. Aquest tercer element on només dos poden existir, saps?

-Ho comprenc -va dir ella.

Jacen havia fet això abans. S'esvaïa durant curts períodes, no confiava en ningú i tornava amb una sensació de malenconia en ell i amb una mica de la seva energia fosca esvaïda. Lumiya ho havia atribuït a l'aprensió natural de la mida de la tasca que tenia davant seu i ho havia tolerat, però ell no es podia permetre anar-se'n de nou en aquest moment crític.

I si Jacen tenia problemes, mai demanaria ajuda.

Això era pel seu propi bé, igual que pel de la galàxia. Aquesta vegada, era important que ella descobrís què li estava empenyent lluny just quan estava a punt de fer que tot ocorregués. Ella el seguiria. Havia de mantenir ara clar el camí d'ell i eliminar totes les distraccions.

-Tindràs accés a l’HNE a on vas o vols que t’informi al teu retorn?

-No vull que contactin amb mi -va dir ell-. Si alguna cosa gran passa, ho sabré. Només tingués cura de la paradeta.

Les portes es van tancar darrere seu. Lumiya es va passejar fins al dormitori per veure si ell s'havia deixat el paquet que havia estat subjectant sota el braç.

No hi havia res al llit i quan va fer una pausa per sentir les petites pertorbacions que li mostraven on es podien haver amagat els objectes, no hi havia rastre més enllà de les coses que s'havien agafat: només una muda de roba i les petites necessitats que necessitaven els homes. Jacen semblava com una simple sopa antisèptica, un descobriment que ella va trobar commovedor i divertit. Jacen s'estava acostant més que mai a l'abnegació.

No havia de lliurar-se d’aquest desagradable costum Jedi. Hauria d’ajudar-lo a ser més amable amb ell mateix quan fes la seva transició.

L'apartament era més auster que uns quants mesos abans. Cada vegada que ella venia aquí, hi havia una comoditat menys i menys tocs personals que l'última vegada. Ara no hi havia holoimatges a la vista de la família i els amics. Ell ni tan sols les havia guardat en un armari per evitar les seves mirades acusadores que preguntaven què li havia passat al bo i vell Jacen.

Però no era gens un mal senyal. Potser ell s'estava desprenent del vell Jacen i s'estava preparant per a aquell en el qual es convertiria. Així que si necessitava fer això portant roba de sac i rentant-se les dents amb sal, no passava res. Ella va apagar els llums, va comprovar que l'apartament estigués segur i es va obrir camí fora de l'edifici de l'apartament cap a les passarel·les de Coruscant.

Va lliscar a través d'un carreró posterior i cap al magatzem emprat antigament on havia ocultat l'esfera de meditació Sith. Ben Skywalker tenia les seves utilitats. Fins i tot els insectes tenien un paper vital en l'ecologia. La nau arribaria a la seva pròpia ara.

Lumiya podria no haver estat capaç de trobar a Jacen quan ell s'esvaïa en la Força, però l'antiga esfera vermella d'alguna manera podia. Ella podia sentir la seva curiositat i fins i tot una mica d'excitació. Volia tornar a ser útil, servir. Va formar una rampa d'entrada sense que ni tan sols li ho demanés.

Segueix a Jacen Solo, va pensar ella i se'l va imaginar en la seva ment de manera que l'esfera no es distragués amb Ben. Semblava estar fascinada amb el noi. Segueix al futur Senyor Sith.

Ell anava a tenir èxit.

GRANJA BEVIIN-VASUR, MANDALORE

El dur sòl vermell estava endurit com l'argila de ceràmica cuita i es va trencar davant el primer cop de la seva vibropala. Fett va mirar les lúgubres restes blanques d'ossos de sota, accentuats per l'aspre sol.

-Per què em vas deixar aquí, fill? -va preguntar Jango Fett. On era? No hi havia cara, res de res. Però la veu estava just allà-. T'he estat esperant.

-On estàs, pare? No puc trobar-te.

-Espera...

-On estàs? -Fett estava cridant al seu pare, però la seva veu era la d'un nen i les mans que podia veure sostenint la pala eren les d'un ancià, plenes de venes i de taques. El pànic i la desesperació gairebé li ofegaven-. Pare, no puc veure't. -Va començar a apartar la pols dura i les partícules sorrenques se li ficaven dolorosament sota les ungles. Va seguir cavant, sanglotant-. On ets?

Fett va despertar sobresaltat. El seu cor estava martellejant. La suor humitejava la seva esquena. Llavors el malson es va esvair i ell es va trobar mirant al crono de la paret més allunyada. En les setmanes que havien passat des que va portar les restes del seu pare de tornada a Mandalore, havia tingut aquest malson massa sovint. Va passar les cames per sobre de la vora del llit i va provar el seu pes sobre elles, esperant que el dolor comencés a corcar-li les articulacions.

No era tan dolent. De fet, només va sentir una mica d’engarrotament a la part inferior de l'esquena, com si hagués estat cavant. Potser havia estat movent-se de la mateixa manera que durant el seu malson.

Va rebotar sobre els talons unes quantes vegades per veure què passava. No hi havia dolor. Ni tan sols sentia aquelles nàusees que havien estat tan rutinàries que havia oblidat com era despertar-se sense elles.

A part de tenir febre, se sentia millor del que s'havia sentit en dies. En mesos, de fet. Estava viu. No creuria que estava net fins que la doctora de nerfs tornés amb els resultats de les proves, però sabia que alguna cosa fonamental havia canviat.

Així que no em vas enverinar, Jaing.

Va anar del bany a la dutxa, si un torrent d'aigua freda d'una cisterna sobreescalfada es podia dir així i es va afaitar amb una antiga fulla fixa que li va tallar la barbeta. On l'àcid del sarlacc no havia deixat teixit cicatritzat suau i llis, encara hi havia barba incipient que afrontar i aquests dies la major part era blanca pura i difícil de veure. S'afaitava dues vegades al dia de totes maneres. Aquests eren moments desprevinguts i nus en els quals es permetia pensar en l’Aylin i en altres coses doloroses, perquè havia de mirar-se a si mateix als ulls i no era un mentider. Mentir no només estava malament. Era una estupidesa.

Mentir-te a tu mateix era el més estúpid de tot.

I ara que no estava tan preocupat amb la seva pròpia mort, podia pensar en les morts d'altres. Hi havia molts assumptes sense acabar. Començaria amb l’Ailyn.

Era una estranya quan vaig obrir aquella bossa per a cadàvers. Una dona de mitjana edat. No era adorable com la seva mare. Envellida abans d'hora, exhausta, morta. I encara era el meu bebè, la meva nena petita. No m'importa si vas intentar matar-me. De veritat que no m'importa.

Matar era el seu negoci. No ho gaudia i no el temia. L'única persona per la qual la seva mort sabia que li faria sentir millor i no només competent era Jacen Solo.

Millor que et podreixis al fet que moris. Puc esperar.

Gràcies per motivar-me a sobreviure.

He tornat.

Fett va comprovar la seva cara al mirall a la recerca de barba que se li hagués escapat i va tornar a comprovar-ho amb els dits, llavors es va baixar el casc sobre el cap. El món es tornava ben definit i completament comprensible de nou amb tots els sentits extra construïts en la seva armadura. En una època en la qual altres homes tenien una vista que els fallava i una oïda poc fiable, Fett podia veure a través de parets sòlides i sentir a quilòmetres de distància. Hi havia molt a dir de la tecnologia intel·ligent. Va flexionar els seus dits en els guantellets, sentint-se finalment complet i equipat contra el món.

Sí, realment he tornat.

Va anar a la motojet fins a Keldabe i picà les portes de la consulta de la veterinària. Ella tenia el seu nom en una placa de duracer: HAYCA MEKKET.

Un home es va inclinar cap a fora per la finestra superior oberta, amb ulls lleganyosos i mirant a Fett. Va tornar a desaparèixer.

-Cor –Va rugir-. És el teu pacient especial.

La veterinària va aparèixer a la finestra.

-Suposo que he d'obrir abans, especialment per a tu.

-No tens lletres després del teu nom?

-Els nerfs no poden llegir. Per què preocupar-me?

-Tens els meus resultats?

-Sí.

-I?

-La degeneració cel·lular es va aturar. Però el tècnic de laboratori de Dawn va dir que no hauríem d’alimentar-nos de tu. –D’alguna manera era més fàcil tractar amb ella que amb Beluine-. Saps que aquella agulla era per a banthes?

-Em sento com un.

-Ets un home dur, Fett. M'alegro que no estiguis mort.

-Quant et dec?

-Un cobrellit. Un bonic i vermell.

Fett va tornar a l’Esclau I i es va posar al dia amb les notícies. Murkhana i Roche es dirigien cap a una confrontació: era una bona oportunitat de mostrar què podia fer un únic Bes'uliik, si els verpins volien invocar el tractat.

Fierfek, ho vaig fer una altra vegada. Vaig a viure.

Si res més anava malament, tindria altres trenta anys, potser més. La majoria de la gent hauria estat molt contenta amb l'indult. Però Fett va descobrir que realment s'alegrava d'haver estat tan a prop de la mort altra vegada, perquè això era una manera de millorar-lo i fer-li pensar més. Li agradava el risc.

Li agradava vèncer les possibilitats.

Suposo que he de dir-ho a la Mirta.

Ara sentia que podia preguntar-li què li havia ensenyat l’Ailyn al llarg dels anys per fer-li odiar-lo tant. El que realment volia saber, però, era on havia après l’Ailyn a odiar. La majoria dels fills de divorciats no perseguien una disputa homicida per mitja galàxia.

Però això podia esperar una hora o així mentre prenia un esmorzar decent.

Avui ho gaudiria. Anava a viure.

Següent