La Prova del Jedi (I)

Anterior

Capítol 1

No tenien notícies del general Khamar.

Un calfred de por va recórrer els braços de la Reija Momen, va arribar al seu cuir cabellut i després va baixar per la seva columna vertebral. Es va estremir i va canviar de posició, incòmoda. No és moment per cedir al pànic, va pensar.

Tots els altres contemplaven com es mantenia tranquil·la en aparença.

Hi havia sortit al jardí per relaxar-se, ordenar els seus pensaments i asserenar-se abans d’enfrontar-se als seus homes, però era inútil. El petit jardí, atès amb cura i devoció, es trobava en un pati protegit dels elements pels edificis que l’envoltaven i per una cúpula solar que s'obria amb el bon temps. Avui estava oberta i deixava entrar un aire fresc que havia d’estimular-la, però tenia els nervis massa tensos. Els seus homes tenien por, segurs que la manca de notícies procedents del Sud no presagiava res de bo.

Reija va tancar els ulls i va intentar pensar en la seva llar. El seu contracte acabaria dins de cinc anys i podria tornar a Alderaan. Potser. Una brisa va penetrar a través de la cúpula, portant l'aroma de les plantes natives que creixien abundants al petit turó on havien instal·lat el Centre de Comunicacions Intergalàctiques.

Els primers mesos del seu contracte havia cregut ser al·lèrgica al seu pol·len, quan sortia del complex de control per inspeccionar les instal·lacions exteriors no parava de tossir i esternudar; però a poc a poc es va anar acostumant al seu penetrant aroma.

Ara, fins i tot el trobava agradable. Mai s'havia sentit millor, almenys físicament. Tenia una teoria, encara no verificada científicament, segons la qual l’exposició perllongada a la flora de Praesitiyn era bona per a la fisiologia humana.

Reija Momen havia acceptat el càrrec d'administradora en cap del Centre de Comunicacions Intergalàctiques de Praesitiyn perquè li agradava la feina. L'atractiu salari només era un plus agradable. Qualsevol altre en la seva posició ja estaria pensant en la finalització del seu contracte i en un còmode retir a Alderaan, potser fins i tot en formar una família.

Malgrat ser de mitjana edat, encara era prou jove com per fer arrels algun dia, i prou atractiva d'una forma madura i particular. Però estava contenta amb la seva feina. Gràcies al seu bon cor, el seu sentit comú i la seva habilitat administrativa, havia establert ràpidament una bona relació amb el seu equip mixt de tècnics humans i sluissis. Era d'aquesta classe d'administradors, rara a qualsevol espècie, que exercia la seva autoritat per responsabilitat, no per plaer.

Treballava molt i bé perquè gaudia del treball com un fi en si mateix, i tractava al personal sota el seu comandament més com si fossin companys en una empresa conjunta que com a subordinats. I, a diferència de tants buròcrates, dominats per la visió que tenien de la seva pròpia importància, sabia quan i com relaxar-se.

Fundar una família? Bé, a tots els efectes pràctics, el seu equip de Praesitiyn havia estat la seva família durant els últims set anys. L’estimaven i li deien: "mama Momen".

Tornar a casa? Ja era a casa! Renovaré el meu contracte, va pensar, si visc el suficient. Un androide de treball, modificat per atendre els arbres i la vegetació del jardí, circulava per entre els estranys matolls que creixien sota els imponents arbres kaha, importats de Talasea anys abans per algun administrador cap anterior.

Normalment, el xiuxiuejant so dels androides entre el fullatge li resultava reconfortant, però no aquest dia. Reija va tornar a canviar de posició, va obrir els ulls i va sospirar. La relaxació era impossible. Alguns membres del seu equip havien sortit al jardí i ja buscaven un lloc on seure. No per gaudir de l’informal menjar del migdia, que s'havia convertit en tradició durant els anys en què ella era administradora en cap, sinó per conèixer les últimes notícies i rebre les últimes ordres.

Reija va sentir un breu fogonada de ràbia en veure interrompuda la seva rutina. No és que aquells menjars fossin alguna cosa especial, només era una reunió d'amics i col·legues gaudint de la companyia dels altres i xerrant animadament mentre menjaven, però el seu equip els gaudien tant com els habituals viatges de permís a Sluis Van.

Avui tots parlaven en murmuris de preocupació, tots anhelaven rebre notícies del Sud. Què podia dir-los? No saber què passava realment era pitjor que rebre males notícies. Feia diverses hores estàndard que una flota invasora havia aterrat a uns 150 quilòmetres al sud-oest del centre.

–Senyora –va dir el general Khamar en el seu últim informe–, dos dels nostres caces espacials han descobert un gran nombre de naus hostils quan realitzaven una patrulla de rutina sobre l’oceà. El control aeri que monitorava la patrulla ha estat silenciat; però, abans de perdre el contacte, ha informat del desembarcament de tot un exèrcit d'androides. Sigui com sigui, hem de destruir-los sense més demora. Estic enviant a terra totes les meves tropes d'assalt per atacar-los.

–Com és de nombrosa la flota? –va preguntar.

–Diversos transports i cuirassats, res que no puguem manejar. De necessitar reforços, cosa que dubto, Sluis Van ens els proporcionarà.

–No seria prudent cridar ja a la flota d’Sluis Van, per si de cas?

–Ho seria si els necessitéssim –va grunyir Khamar–, però no és bona tàctica demanar reforços sense conèixer tot el potencial de l'amenaça enemiga. Deixaré un destacament aquí, a les ordres del comandant Llanmore, per mantenir la seguretat del Centre.

Brusc i directe, Khamar era un corellià, un soldat professional, i Reija confiava en el seu bon judici. El jove comandant Llanmore li agradava de forma especial. No podia evitar el somriure davant les formes minuciosament militars que adoptava en la seva presència; encara que, per descomptat, li semblés transparent. Per a ella era un dels molts fills que mai havia tingut.

Però ja feia una hora que no tenia notícies del general Khamar. Si resultava ser un intent separatista d'apoderar-se del Centre de Comunicacions, la seva tranquil·la estada a Praesitiyn estava a punt d'acabar.

La cúpula solar que protegia el jardí es va activar sense previ avís. Es va produir una brillant fogonada i un rugit ensordidor. Amb el cor a la gola, Reija es va posar dreta i va tornar corrent a la sala principal de control.

Slith Skael, el cap sluissi de l'equip de comunicacions, es va situar al seu costat.

Mai havia vist a la metòdica criatura moure’s tan ràpidament, o semblar tan preocupat.

–Torna Khamar? –va preguntar Reija, dubitativa. Va donar un cop d'ull general a la sala de control. Normalment era un lloc de tranquil·la confiança, amb tècnics afanyant-se en els seus llocs de treball mentre els androides es dedicaven tranquil·lament a les seves tasques. Ara, no.

–No, senyora, són estrangers –va respondre Slith, oscil·lant nerviosament. –Crec que és una altra força d'invasió. Quant va aterrar la primera nau, vaig ordenar que tanquessin la cúpula. Li prego em perdoni si l'he sobresaltat. Quines són les seves ordres? .

Reija havia arribat a apreciar a Slith en els anys que portaven treballant junts a Praesitiyn. Sota el seu impassible i calmat aspecte exterior s'amagava un ésser devot i apassionat. I sabia que podia comptar amb ell. La sala de control era un caos.

Els tècnics discutien entre ells, manipulant frenèticament els instruments. Un rugit profund, gutural, recorria tota la instal·lació. Podia sentir la seva vibració en els panells del sòl.

–Un gran nombre de naus ha aterrat a la part inferior del turó –va dir un tècnic amb un to d'histerisme en la veu que indicava a Reija que estava al vora del pànic.

–Calma tothom! Escolteu! –va cridar amb veu potent i ferma.

Era el moment de posar ordre en aquella confusió.

–Que tothom torni al seu lloc i m'escolti. –El seu to, ara tranquil i controlat, va provocar l'efecte desitjat. La gent va deixar de discutir i va tornar a seus seients. –Bé, envieu un missatge d'alerta a Coruscant i...

–Ja ho he fet –va respondre l’sluissi–. La transmissió ha estat bloquejada.

–No és possible! –va exclamar, sorpresa.

–Evidentment, ho és –rectificà Slith–. Només informava d'un fet, no ho discutíem, quines són les seves ordres?

Reija va romandre silenciosa uns segons.

–Comandant Llanmore?

–Aquí estic, senyora, –Llanmore, amb la seva armadura i completament armat, va fer un pas endavant fins a col·locar-se al davant seu.

–Què passa aquí fora?

La sala de control havia quedat completament silenciosa. Tots els ulls estaven fixos en la parella.

–Un exèrcit androide ha aterrat al peu del turó –va respondre Llanmore, buscant paraules concretes, precises. –No podrem resistir si no rebem reforços immediats i... –dubtà–, i no els rebrem.

–Sabem alguna cosa del general Khamar?

–No, senyora –la veu d'en Llanmore va baixar un to–. Hem de suposar que està..., que ha estat derrotat.

Reija va pensar un segon.

–Molt bé. No sabem com, però els invasors estan bloquejant les nostres transmissions i el general Khamar no pot ajudar-nos, així que no podrem resistir.

»Escolteu tots! No podem permetre que aquest complex caigui en mans invasores. –Va fer una pausa per recompondre’s, abans de seguir donant unes ordres que mai va creure que hauria de donar–. Destruïu tot l'equip.

Va començar a donar ràpides ordres individuals als tècnics, incitant-los a desarmar peces concretes de l'equip. Però allò portaria temps; mai s'havien preparat per a una emergència semblant, ni tenien mitjans per garantir la destrucció ràpida i total que imposava la situació.

–Comandant..

–Sí, senyora?

L'únic senyal del nerviosisme de la Reija era una petita gota de suor que es lliscava lentament des del pèl, al costat de la cella dreta.

–Pot retardar els invasors? Només necessitem uns minuts.

–Puc intentar-ho. –Llanmore també suava lleugerament, però va girar i va sortir de la sala de control. L'últim que Reija va veure d'ell va ser la seva esquena, mentre es dirigia de pressa a complir l'ordre. Va tenir por d'estar enviant el jove a la seva mort.

–Moveu-vos! –va ordenar als tècnics, molts dels quals s'havien detingut per escoltar la seva conversa amb Llanmore. Per què ningú havia previst un pla de destrucció d'emergència per a una contingència com aquella? El Centre de Comunicacions Intergalàctiques era vital per a la República, i no podien permetre que les seves instal·lacions caiguessin en mans enemigues.

Des de l'exterior del turó va arribar l'aclaparador rugit de les armes.

Llanmore s'enfrontava als invasors. Reija va sentir una desesperació creixent. El seu tranquil món havia arribat a la seva fi.

Següent