La Prova del Jedi (XXII)

Anterior

Capítol 22

L'èxit d'una operació militar depèn molt sovint d'un esdeveniment casual, que un bàndol arribi a un lloc –un encreuament de camins, un riu, un pont, un llogaret...– pocs minuts abans o després que el seu oponent. Aquests escassos instants poden marcar la diferència entre la victòria o la derrota. A vegades, el desastre depèn de la decisió que pren un comandant sense tenir un coneixement ple de les intencions o la disposició de l'exèrcit enemic; un bon comandant ha de ser capaç de prendre decisions instantànies perquè qualsevol retard mínim pot ser fatal per a una campanya. Però fins i tot un bon comandant pot cometre un error si es veu pressionat pel ràpid desenvolupament dels esdeveniments. Malgrat tota la tecnologia de què disposa un soldat, el camp de batalla és un lloc confús i desorganitzat, on els esdeveniments es mouen a una velocitat encegadora sota un mantell de foscor impenetrable anomenat boira de combat. I ningú que no estigui allà pot penetrar-hi.

D'aquí la importància del reconeixement que va ordenar Nejaa Halcyon, i d'aquí la importància de la decisió que va prendre, basada en la informació proporcionada per un sol home d'un dels equips enviats en aquest reconeixement.

En realitat, el més ben dotat per a la tasca de reconeixement de Praesitiyn era el comando clon CT-19/39 i no el sergent Omin L'Loxx, per bo que aquest fos en la seva comesa. El sobrenom que s'havia autoconcedit era Mag Verd, a causa del seu rang de sergent i la seva habilitat per patrullar. Tan aviat com va rebre el comandament de l’equip enviat a espiar el flanc esquerre de les posicions enemigues, va decidir dividir el grup perquè cada comando efectués el seu propi sondeig de les línies enemigues i penetrés tant com pogués dins el territori en poder dels separatistes. La idea era tornar amb tants punts de vista diferents com fos possible.

El Mag Verd havia aconseguit arribar a prop dels edificis del Centre de Comunicacions Intergalàctiques sense ser detectat. Va registrar acuradament en la seva memòria la posició de cada canó que va poder detectar, va comptar els androides que hi havia en cada posició i va anotar el seu armament, així com els emplaçaments on l’enemic havia instal·lat les seves peces d'artilleria. D'especial interès va resultar el fet que havien traslladat diversos canons a l'extrem dret del front enemic per reforçar la posició entre dos petits turons, al final de la línia defensiva. En la seva opinió, el punt feble de les línies d’en Tonith estava a l'extrem esquerre, no en el dret, ja que el Mag Verd havia pogut penetrar amb facilitat..., i especialment ara, atès que podia informar al general on era situat cada un dels canons defensius. Per al Mag Verd estava clar que l'atac havia de produir-se per l'esquerra; si tot l'exèrcit, amb tota la seva potència, es llançava a escala contra aquest flanc, trencaria el front d’en Tonith i acabaria amb tota la seva defensa d'un ràpid i irresistible cop.

L'únic problema era que, ara, el Mag Verd havia de tornar a les seves pròpies línies per lliurar tota la informació recopilada. Podia trucar a través del seu comunicador, però el general Halcyon havia estat molt concret en les seves ordres: ningú havia de trencar el silenci en les comunicacions durant el reconeixement.

Aparentment, els seus altres dos camarades no van tenir tant èxit com ell en evitar la detecció.

Havia sentit tirotejos al llarg de tot el front, especialment en el lloc per on havien creuat les línies. Així que el Mag Verd estava bastant segur que havien estat descoberts i que possiblement no tornarien al seu punt de reunió a Izable. Es va preguntar pels soldats encarregats de sondejar la part central de les defenses. Haurien vist el mateix que ell? Dirigien part del tiroteig contra ells? Eren comandos clon i, per tant, bons, molt bons en el seu treball, però no tant com ell, i a tothom podia abandonar-li la sort en un moment donat.

El Mag Verd sabia que un dia li tocaria a ell, com aquella nit potser els havia tocat als seus camarades. Havia d'assumir que era l'únic que quedava viu, i a ell li corresponia portar al seu quarter general tota la informació que tenia.

El bombardeig va arribar inesperadament, amb el Mag Verd encara darrere de les línies enemigues. No li va sorprendre; coses així succeïen sovint en les batalles.

Algú havia comès un error a ordenar que l'artilleria comencés a disparar abans que els equips de reconeixement tornessin, però això no li va preocupar... Tornar a les seves pròpies línies, si. Mentre el Mag Verd s'aferrava al terreny, va notar com eren d’ajustades les descàrregues dels artillers d’en Halcyon. Respectava la seva punteria i la seva professionalitat, i admirava aquests artillers encara que estiguessin destrossant-ho tot al seu voltant, aixafant, volant-lo pels aires, llevant-li la respiració, fent-li tremolar fins a les dents.

Al principi, el Mag Verd no va sentir cap dolor. Sabia que l'havien ferit a la cama, però va utilitzar una corda per fer-se un torniquet per sobre de l’artèria danyada i va pensar en les seves opcions. Sabia que el dolor arribaria aviat, seguit de la paràlisi. Havia de fer alguna cosa, i de pressa, perquè les dades que constaven en el seu poder eren massa importants perquè es perdessin amb la seva mort. Si es quedava allà, el trobarien i l’executarien. Podia fer servir el sistema de comunicacions i així la seva missió acabaria amb èxit; però les ordres eren no utilitzar-les excepte per enviar el senyal que estava disposat per tornar. Va fer el senyal i, per un moment, per un sol instant, va sentir una fogonada d'una cosa semblant a la ràbia perquè algú hagués tornat al post de comandament sense seguir el pla. L'artilleria va prosseguir el seu bombardeig.

La seva única opció era intentar tornar a les línies republicanes pel seu compte i risc. Sense una cama seria difícil, però no impossible. Els comandos clon se superaven a si mateixos en enfrontar-se amb obstacles que suposaven insalvables per a un ésser normal.

Va començar a reptar lentament, amb compte. El torniquet de la seva cama s'havia afluixat en algun moment de la seva marxa, i perdia abundant sang. Va aconseguir obrir-se camí fins al llit sec del riu, però un cop en ell va comprendre que no podria seguir endavant. Ordres o no ordres havia d'informar abans d'estar massa feble per fer-ho.

Va buscar el comunicador però no el va trobar, l'havia perdut en algun punt del seu recorregut. Es va maleir a si mateix. Havia deixat que el dolor i l'esgotament físic li distraguessin. Si moria allà mateix i en aquell moment, li estaria ben empleat. No volia que ningú arribés a assabentar-se de com d’incompetent que havia arribat a ser. Però el Mag Verd també va sentir una terrible sensació de frustració; no perquè s’estigués morint, sinó perquè moriria amb informació vital per a l'exèrcit al qual servia. El seu últim pensament conscient va ser que havia fet el que havia pogut.

***

–No tenim molt de temps, així que aquest és el pla d'atac –va informar Ànakin als seus comandos, il·luminant un enorme mapa tridimensional del camp de batalla–. El focus principal del nostre atac és aquest turó. Fixeu-vos en aquest munt de penyals que hi ha a la base. Poden servir de cobertura per a la infanteria, així que llançarem el nostre assalt des d'allà. La clau és creuar la plana tan de pressa com ens sigui possible perquè aquí estarem al descobert i a la vista de l'enemic situat al turó. La divisió del general Halcyon atacarà el centre de les línies enemigues per atreure tropes des dels flancs i debilitar les seves posicions, especialment les situades en aquest pujol. Gràcies al reconeixement efectuat aquesta mateixa nit sabem que està molt dèbilment defensada per androides d'infanteria sense suport artiller. Un cop ocupem el turó, tindrem a la vista totes les posicions enemigues. La Primera Brigada s'encarregarà d'aquesta tasca, mentre la Segona donarà marrada fins a la rereguarda d'aquesta posició. Llavors podrem atacar des de tres posicions diferents.

Va fer una pausa per assegurar-se que tots havien entès les seves paraules.

–Serem precedits pels comandos clon, liderats per un soldat ARC. S'infiltraran en les posicions del turó i provocaran una distracció. nosaltres els seguirem amb tota la nostra potència d'atac, sota l'escut d'aquesta distracció. Ara bé, com ja he dit, és vital que travessem la plana a tota velocitat. Anirem darrera d'un batalló de reptadors que eliminaran qualsevol oposició. La nostra infanteria vindrà darrere nostre, en els transports blindats. utilitzarem la llera seca del riu per situar-nos en posició..., ens proporcionarà cobertura fins que haguem de creuar la plana. No atacarem fins que la divisió del general Halcyon hagi entrat en combat, però moveu als vostres soldats amb rapidesa. No em cansaré de recalcar la paraula "velocitat". Fins a arribar als penyals, estareu sota foc directe de l'enemic. L'artilleria no només ens donarà suport, sinó que seguirà picant les posicions enemigues mentre ascendim pel turó; però, com podeu veure, els penyals impedeixen el pas de vehicles de qualsevol classe, així que aquesta fase de l'operació haurà de ser completada a peu. Serà una batalla per a la infanteria.

Els comandants d'Ànakin portaven l'uniforme complet. Les tropes estaven concentrades per a la batalla des de pocs minuts abans, i esperaven les seves ordres. Es va tornar cap al capità ARC a càrrec dels comando clon.

–Vostè anirà el primer, capità, i partirà immediatament. Vull que entri a les posicions enemigues i provoqui el caos. Quant hi sigui, nosaltres el seguirem. Recordeu, tot començarà deu minuts després que el general Halcyon ataqui el centre de les posicions enemigues. Tot ha d'estar coordinat al mil·límetre. Entesos?

El capità ARC va assentir amb el cap.

–Bé, tots tenen assignat el seu sector i els seus objectius. Tornin amb les seves unitats i informin als seus subordinats. Sortim en trenta minuts.

–Senyor –va intervenir un dels dos comandants de la seva brigada–, qui serà el nostre comandant tàctic en el camp de batalla?

–Jo mateix –va replicar Ànakin. Davant el sorprès silenci provocat per les seves paraules, el jove Jedi va quadrar les espatlles i es va recordar en silenci que havia de relaxar-se i recordar les lliçons d’en Grudo–. Primer, no crec en ordenar a un altre que faci coses que jo mateix no estigui disposat a fer. Segon, si aquest matí es comet algun error, seré responsable estigui o no estigui al vostre costat, així que bé puc estar amb vosaltres. I, finalment, ningú pot liderar un grup des de la rereguarda. Molt bé, endavant. Trenquin files.

–Senyor, puc parlar un moment amb vostè? –era el capità ARC.

–Apressi’s, capità.

–Sí, senyor. Vam perdre a sis homes de reconeixement, així que no sabem res sobre les principals posicions defensives de l'enemic.

–Bé, capità, estic segur que vostè va perdre als seus homes perquè aquestes posicions del front enemic són impenetrables. Això vol dir que la decisió del general Halcyon de prendre el turó és la correcta. Ja ha escoltat l'informe del sergent L'Loxx.

–Sí, senyor. Però per què es va ordenar la segona descàrrega d'artilleria abans de què sabéssim si els homes havien tornat?

Ànakin no esperava aquella pregunta. Estava el clon qüestionant les seves ordres? Sabia que els ARC estaven diversos esglaons per sobre del soldat clon normal, però aquest tipus de pregunta fregava la insubordinació.

–El general Halcyon havia de prendre una decisió, capità: deixar a L'Loxx allà fora fins que els seus homes informessin que estaven preparats per tornar i arriscar-se a perdre a totes les unitats de reconeixement, o recuperar almenys alguna perquè lliurés el seu informe. Pel que és veu, va prendre la decisió correcta.

–Però un dels meus comandos clon va enviar el senyal de tornada..., tot i que massa tard.

–Sí, sí, i lamento que no pogués tornar –va acceptar Ànakin ràpidament–. Capità, suposo que s'adona que tota la batalla depèn de vostè i de les seves tropes, oi? Què tal si comencem a moure'ns?

El capità va saludar, va donar mitja volta i va abandonar el post de comandament.

Ànakin va quedar pensatiu uns segons. No esperava que un clon, ni tan sols un ARC, qüestionés les seves ordres. Ànakin no havia pensat realment en què prendre una decisió implicava acceptar una responsabilitat: la de les vides dels éssers intel·ligents individuals que podien morir a causa de les seves ordres, independentment que la seva lleialtat hagués estat comprada per la República, com el cas de l'exèrcit clon; o perquè creguessin que el seu deure era oposar-se a la tirania, com els homes de Khamar i de Slayke.

–Un crèdit pels teus pensaments, Jedi.

Ànakin va donar mitja volta per trobar-se amb Slayke, exhibint un enorme somriure a la cara.

–Estava pensant que..

–Pensar és perillós per a un comandant –va riure Slayke–. Mira on m'ha portat això. Diuen que vas a liderar personalment l'atac.

–Sí, senyor. No puc enviar a les meves tropes a combatre i quedar-me tranquil·lament assegut al quarter general. A més, si alguna cosa surt malament, vull estar en el camp de batalla per corregir-ho.

Slayke va fer que sí amb el cap i li va allargar la mà.

–Ho faràs bé. Tant de bo pogués anar amb tu, però sembla que em deixen aquí com a servei. He parlat amb el comandant de la teva Tercera Brigada i crec que ens hem entès. Durant l'atac estaré donant voltes per aquí, vigilant a Halcyon. No et preocupis, no deixaré que fiqui la pota –va afegir amb una franca riallada–. bé, comandant, bona sort.

Es van estrènyer les mans, i Slayke va donar dos passos enrere abans de saludar marcialment a Ànakin.

Mentre Ànakin sortia del seu post de comandament, va notar alguna cosa diferent en el seu pas i no va poder evitar somriure. La breu conversa amb Slayke li havia donat ànims. El vell soldat, el rebel, l'iconoclasta, havia trobat temps per buscar-lo, desitjar-li èxit i expressar-li confiança en la seva capacitat de lideratge. Era un gran complert, i el seu esperit es va animar. Potser, després de tot, Slayke no fos tan mal tipus.

–Conductor, posi en marxa aquest trasto –va cridar Ànakin mentre s’introduïa per la comporta–. És hora de moure’s!

Següent