Camí de l'aprenent (I)

Anterior

Capítol 1

Ànakin es va obrir pas per un carreró ben per sota de la brillant superfície de Coruscant. La seva trena de Padawan estava amagada dins de la seva túnica, el seu sabre làser ocult en els plecs de la seva capa. Els Jedi eren tractats amb gran respecte a tot arreu a Coruscant... excepte aquí. A prop de la superfície del planeta, hi havia alguns que igualaven el seu desdeny per la bona societat amb la seva necessitat d'ocultar-se d'ella. Tothom era igual aquí. Igualment menyspreat.

Fins i tot els taxis aeris no descendien tan lluny. Li havia portat prop d'una hora caminar baixant les rampes de descens, ja que els tubs d'ascensor sovint no funcionaven. Si tan sols tingués un speeder! Llavors aquestes exploracions podrien fer-se en la meitat de temps. Però els estudiants Jedi no tenien accés als seus propis speeders. Ni tan sols els Padawans. Tècnicament, se suposava que no havia d'estar fora del Temple, no sense el permís d'Obi-Wan.

«Tècnicament» és una altra manera de dir que estàs trencant les normes, diria Obi-Wan. O obeeixes una norma, o no ho fas.

Era fidel al seu Mestre, encara que de vegades la formalitat d'Obi-Wan podia realment ficar-se pel mig. Ànakin no creia en trencar les normes Jedi. Simplement volia trobar els espais entre elles.

Ànakin era ben conscient que el seu Mestre sabia d'aquestes excursions de mitjanit. Obi-Wan era sorprenentment perceptiu. Podia percebre un canvi en l'emoció o en el pensament més ràpid que un obrir i tancar d'ulls. Gràcies a la lluna i els estels que Obi-Wan també preferia no escoltar sobre els seus viatges a mitjanit. Mentre Ànakin fos discret i no es fiqués en problemes, Obi-Wan faria els ulls grossos.

Ànakin no volia ficar en problemes a Obi-Wan, però no podia evitar-ho. Mentre la nit queia i el Temple se silenciava, mentre els estudiants Jedi apagaven els seus bastons de llum i s'acomodaven per a la meditació nocturna i dormir, Ànakin estant sol es tornava inquiet. La temptació dels carrers li cridava. Hi havia projectes que havia de completar, droides que estava construint o perfeccionant, parts que rapinyar, tresors oxidats que descobrir. Però principalment només necessitava estar fora, sota les estrelles.

Només aquells de nosaltres que han estat esclaus poden realment assaborir la llibertat, pensava de vegades.

La seva muntanya de ferralla preferida era aquí a baix, a la panxa fosca de la ciutat. Els llums de brillantor estaven rarament reparats i les llums brillants de la ciutat superior no penetraven tan lluny. Aquí era on els venedors de ferralla tiraven les piles de coses que no volien, les coses que ni tan sols ells podien vendre. Es deixava en piles fumejants i pudents perquè el més baix de més a baix les recollís.

Les baralles sovint esclataven en aquestes muntanyes de deixalles. Ànakin havia tingut sort d'evitar les baralles que poguessin acabar en violència. A més dels desesperats, hi havia bandes de Manikons, una tribu d'un planeta perdut feia temps en una guerra civil tan devastadora que havia provocat que la petita banda de supervivents fugís a Coruscant. Ara els Manikons sobrevivien per la seva astúcia i les seves armes. Estaven perfectament disposats a lluitar a mort per una hidroclau rovellada.

Ànakin va lliscar entre les piles fumejants. Normalment evitava aquesta ferralla en particular, però havia tingut un problema tècnic difícil amb un droide espatllat, i tenia minvats tots els seus altres llocs per trobar el que necessitava. Sabia que el seu Mestre veia el seu joc amb els droides i els dispositius de tecnologia com una pèrdua de temps. Potser ho era. A l’Ànakin no li importava. Havia arribat a adonar-se que necessitava ocupar la seva ment per aturar les veus del seu cap. Les veus que dubtaven que mai fos un gran Cavaller Jedi. Les veus que li deien que havia abandonat a la seva mare...

Ànakin va sacsejar el cap. Treballar amb els droides era un prim bri que li connectava amb la seva infància de Tatooine. Era un bri desgastat que no estava disposat a tallar per complet.

L'olor li va arribar a les seves fosses nasals, una barreja de metall fumejant i alguna cosa desagradablement orgànica, el residu de menjar o deixalles. El va apagar mentre la seva mirada ansiosament escombrava la runa.

Estava agraït pel seu entrenament Jedi. Els seus ulls eren aguts, fins i tot en les ombres. No volia arriscar-se amb un bastó de llum. Era perillós anunciar la teva presència aquí. Era millor actuar com una ombra.

Va mantenir els seus ulls apuntant a terra mentre caminava. A vegades les peces queien dels gegants hidroascensors que s'utilitzaven per transportar la ferralla. Hi havia descobert algunes grans troballes expulsant el terra i la runa sota les seves botes.

Ah... un circuit, gairebé completament intacte. Ànakin el va fregar contra la seva túnica, sense importar-li la terra premuda que va deixar una taca fosca. Sempre podia utilitzar això, només en el cas que trenqués els que tenia. És més barat fondre un de vell que buscar-ne un intacte.

Va escanejar la pila per davant d'ell. Una de les seves metes era reunir la seva pròpia petita terminal d'energia a la seva habitació de manera que no hagués d’enganxar-se al terminal del Temple per donar-li energia als seus droides. Com més romangués fora de la vista amb el seu hobby, millor.

Allà... poder veure-ho sobre la pila. Podria ser una taula de circuits motivadors? Sí... si tan sols pogués aconseguir fer un salt de Força allà dalt sense fer que la pila de ferralla es bolqués. Va escanejar el lateral de la pila buscant un bon lloc d'aterratge. Una peça malmesa de duracer semblava descansar sòlidament en la ferralla per sota d'ella. Si aterrava suaument, hauria de ser capaç d'equilibrar-se prou com per agafar la peça. Era un Jedi, i el seu equilibri era perfecte. Ànakin va saltar.

Va aterrar amb una mica més de força del que havia pretès, i amb una mica de massa pressió sobre el seu peu dret.

Encara no ets un Jedi.

Va escoltar el to gentil d'Obi-Wan reprenent-lo en el seu sentit mentre grimpava per evitar formar una petita allau de peces per la pila juntament amb ell.

Impulsant als seus músculs a romandre flexibles i la seva ment centrada, es va equilibrar amb cura al duracer i va allargar una mà...

... Només per veure a una altra mà aparèixer de l'altre costat de la pila, estenent-se cap a la mateixa peça. Sens dubte era un Manikon.

No anava a deixar que un Manikon es fiqués entre ell i un nou motivador. Ànakin es va llançar cap endavant, però va calcular malament l'estabilitat del seu peu. Part de la pila va començar a lliscar, portant-lo amb ella. Va sentir alguna cosa o algú agafar el seu turmell.

Va xocar d'esquena, a la vegada estenent el braç per agafar la criatura que li sostenia. Va sentir una tela en els seus dits i es va aferrar. Junts, els dos van anar donant tombs i van lliscar pel munt. Ànakin va xocar contra objectes esmolats i va donar contra duracer i trossos de ferrocret, encara furiosament agafant el tros de tela on el seu turmell estava sent agafat fermament en l'adherència de la criatura.

Com a mínim havien tocat fons. Ànakin va alliberar el seu peu i es va posar dempeus, preparat per a la baralla. L'altra criatura va fer el mateix.

La caputxa de la criatura va caure cap enrere, i Ànakin es va trobar cara a cara amb un company estudiant Jedi, Tru Veld.

–Què estàs fent aquí? –va xiuxiuejar Ànakin enfadat.

–Això hauria de dir-ho jo, –va respondre Tru–. Tenia les mans just en ell.

–Jo estava agafant-lo...

–I gràcies a tu, ara s'ha perdut.

Tot d'una Ànakin va veure la peça a terra entre ells. Havia d'haver-se lliscat cap avall amb ells. Ell va saltar cap a ella.

–No està perduda! –va cridar ell, somrient.

–Dóna'm això, Ànakin, –va dir Tru, els seus ulls platejats inclinats brillant. Tru era d'una espècie humanoide, un nadiu del planeta Teevan. La seva pell tenia un to platejat, i era alt i prim. Els teevans eren excepcionalment flexibles i podien doblegar-se de formes sorprenents. Ànakin de sobte va recordar que aquesta qualitat havia fet a Tru molt bo en les baralles.

–No et tinc por–, va dir Ànakin.

–És clar que no, –va dir Tru en un to de desgrat–. No lluitaré amb tu per ell. Estic esperant que tu facis el correcte.

Ànakin va arrufar les celles. Hi havia vegades que oblidava que era un Jedi. Per un moment, havia estat el noi esclau de Tatooine, encara aferrat a les regles de joc d'aquell dur món. Qui ho troba, s'ho queda. Qui vacil·la, perd.

Ell no era un esclau. Era un Jedi.

–Tinc un droide de protocol amb un motivador en mal estat–, va dir Ànakin–. De veritat que el necessito.

Però Tru no estava escoltant. Estava encongint els ulls cap a la foscor.

–Ara sí que l'hem fet bona, –va dir en un to baix. Li va fer un senyal a Ànakin. A una curta distància, Ànakin va veure un munt de formes en moviment. Manikons.

–Si som molt silenciosos, –va murmurar Ànakin–, no ens veuran. –Va fer un pas enrere, i el seu peu va xutar un tros de duracer. Va aterrar contra un altre tros de ferralla amb un fort Clang.

–Això és el que dius silenciós? –va xiuxiuejar Tru.

Els Manikons es van girar. Van veure als Jedi.

–Potser si no ens movem, no vinguin a per nosaltres, –va sospirar Ànakin.

Els Manikons van emergir cap endavant.

–Interessant idea–, va dir Tru–. Tens alguna altra?

Següent