El relat del ramat d’aiwhes

El relat del ramat d’aiwhes

Traduït del kaminoà per

Ryan Kaufman

Un mite kaminoà sobre l'enfrontament entre el déu-bèstia Protas i un ramat d’aiwhes.

 

Abans de l'alba del segon sol, habitava sota els oceans un déu-bèstia màgic. Protas era el seu nom, ja que era el primer i l'únic de la seva espècie: déu, bèstia, i governant de tots els animals sota la superfície. Protas era fort, més estrany que qualsevol bèstia vivent, i místic. Tenia poders que escapaven a la comprensió.

Però vet aquí que a les aigües havia molts que pretenien ocupar el seu lloc, reclamar el títol i els honors de ser la bèstia més poderosa en els amples mars.

Primer va arribar Melkorr, fill de les aigües profundes, un tità fosc, amb esmolades dents de caçador i aletes com muntanyes volcàniques. Va desafiar obertament a Protas:

-Protas, enfronta't a mi en batalla, i decidirem qui és el governant d'aquest regne blau.

Protas es va reunir amb Melkorr de la cresta de Thalina, i allà van lluitar. Durant sis nits i sis dies, van enterbolir les aigües; van lluitar i van forcejar, es van barallar i es van enfrontar. Melkorr, amb el seu poder i grandària, esperava superar Protas. Però Protas era ràpid i àgil, i va tornar el poder de Melkorr contra la criatura del mar profund. En el setè dia, Melkorr es va fatigar, i en el seu cansament, va flaquejar. Protas el va fer caure. Els mars es van regirar amb la seva sang i els peixos es van alimentar durant eons del seu cadàver.

Protas va continuar governant els oceans. Amb el temps, va ser desafiat per un grup de nedadors kikla, que eren éssers racionals. Els kikla eren petits, però eren legió, i li van desafiar:

-Protas, enfronta't amb nosaltres en batalla. Gràcies a la nostra superioritat numèrica, et vencerem.

Protas es va reunir amb el vast eixam dels kikla en les aigües més profundes de l'Antiga Trinxera, i allà van lluitar. Durant un mes, es van arremolinar i van forcejar, van nedar i van combatre. Els kikla, amb els seus vasts nombres, esperaven durar més que Protas. Però Protas era fort i decidit, i va dispersar el banc i lentament els va anar devorant, mantenint així la seva fortalesa al llarg de la llarga batalla. Els kikla eren bel·ligerants i inconsistents, i quan atacaven, les seves petites dents causaven només lleugeres ferides. Finalment, amb la nova lluna, Protas va engolir l'últim dels petits kikla i ja en no va quedar cap més.

Però, amb el temps, Protas s'havia tornat vell i arrogant en el seu poder. Sabia que ningú podia oposar-se a ell, i ostentava amb llibertat la seva autoritat. Un dia, es va trobar amb un ramat d’aiwhes, que nedava cap als mars del sud per passar l'hivern. Protas els va bloquejar el pas.

-No podeu passar. Torneu als mars del nord i congeleu-vos.

Els aiwhes estaven confusos.

-Per què, amo protas? -van preguntar.

El vell Déu va deixar anar una riallada:

-Perquè així em plau.

Els aiwhes sabien que no podien tornar, que segurament moririen en els mars del nord. Hem de lluitar, es van dir a si mateixos. I això van fer. Però en ser aiwhes, i no desitjar glòria ni fama, no van anunciar a Protas el seu desafiament com s'acostumava a fer antigament. En lloc d'això, simplement i ràpidament, van atacar.

Primer, com els kikla, el van envoltar com un eixam. I Protas els va dispersar. I llavors, com Melkorr, van usar les seves mandíbules per estripar la seva carn. Però la pell de Protas era dura, i no podien donar un cop mortal.

Però llavors els aiwhes van tornar, com un eixam de kiklas, atacant com Melkorr. Eren ferotges, però no molt grans. Eren nombrosos, però decidits. I així els aiwhes, passat un temps, van començar a fer sagnar a Protas. Però no podien enderrocar-lo.

Un dels aiwhes va veure que el déu-bèstia havia deixat exposada la seva suau gola i, sacrificant-se, va atacar i va clavar amb força les seves mandíbules. Protas bramà d'agonia, sentint que la Força vital s'escapava d'ell com la marea, i va aixafar amb les seves aletes el cos de l’aiwha solitari. Però fins i tot davant la mort, el valent aiwha es va agafar amb forces, sense deixar-se anar mai, permetent que els seus amics ataquessin a Protas una última vegada.

I d'aquesta manera, un ramat d’aiwhes va acabar amb la vida d'un Déu ancià.

I és per això que, fins avui, els aiwhes governen els oceans i reben mostres de respecte fins i tot de les bèsties més grans, més poderoses i més nombroses. Perquè els aiwhes, sense desitjar glòria alguna, van vèncer al déu-monstre Protas i van portar la pau als oceans de Kamino.

FI