La Prova del Jedi (XV)

Anterior

Capítol 15

–Ataqueu! Ataqueu! Ataqueu! –va cridar Tonith, colpejant el panell de control–. Ataqueu en tots els fronts! Llanceu tants androides de combat com siguin necessaris per trencar les seves defenses! Ja hem capturat el seu bastió més avançat... Pressioneu-los! Seguiu pressionant!

Tonith havia establert el seu post de comandament a prop del Centre de Comunicacions, a l'altiplà que dominava el camp de batalla. Això li permetia tenir una visió directa del mateix, mentre mantenia al seu Estat Major i a ell el bastant lluny del front com per evitar els perills directes de la contesa.

–Però, almirall, ja hem perdut cent mil androides en els atacs anteriors –va protestar B'wuf, el principal tècnic de control–. I hem pres aquest bastió dues vegades per després tornar-lo a perdre. Les nostres baixes són enormes. Ho sento, senyor, però li adverteixo seriosament que el millor és mantenir les línies del front fins que rebem reforços, i després aixafar-los amb la nostra superioritat.

–El meu volgut B'wuf, els dipòsits bancaris que no s'inverteixen només obtenen un magre interès. Cal invertir si es vol aconseguir una fortuna.

Va contemplar acuradament al controlador. B'wuf tenia la molesta costum de parlar amb un ritme lent, pesat, com buscant sempre les paraules exactes per expressar-se, com tement dir alguna cosa equivocada i ficar-se en un embolic. Segons la experiència d’en Tonith, allò era típic dels tècnics. Se sentien perduts quan s'enfrontaven al món real o a qüestions de negocis. Aquell home cedia quan havia de mantenir-se ferm, i es mantenia ferm quan havia de cedir. Tonith havia tractat abans amb aquest tipus de personatges, que, malgrat els seus defectes, tenien la seva utilitat.

–Jo... –va començar B'wug.

–Ets l'amo d'aquests androides de combat? –li va tallar Tonith–. Has pagat per ells? Actues com si fossin de la teva propietat personal. Només són béns, el meu estimat B'wuf, béns en un mercat actiu, inútils si no se saben invertir adequadament, comprens? La meva feina és fer aquesta inversió i la teva obeir les meves ordres. Al peu de la lletra, B'wuf, al peu de la lletra –Tonith es va adonar que tot el centre de control havia deixat de treballar i els estava escoltant–. Vosaltres, torneu a la feina!

Els tècnics es van centrar en les seves consoles com si fossin una sola persona.

Tonith es va girar de nou cap a B'wuf:

–Rebrem reforços molt aviat. Vull tenir resolta aquesta situació per quan arribin. Que la infanteria segueixi avançant, i que les divisions cuirassades i l’artilleria cobreixin el seu atac..

–Però, senyor, els nostres béns han estat considerablement minvats en els combats amb l'exèrcit del general Khamar. Vostè sap que l'èxit només és possible si està garantit per..., bé, per la integració i la completa utilització de les diferents seccions.

–Però ells tampoc tenen suport aeri! –Tonith va ajuntar les seves mans en una actitud de frustració.

–Però, senyor, la nostra flota..

–La nostra flota és inútil. Les nostres naus vigilen les seves i les seves a les nostres. I cap s'atreveix a entaular combat perquè si una de les flotes perd encara que només siguin unes quantes naus, l'equilibri de poder s'inclinarà a favor de la una a l’altra; i cap s'atreveix tampoc a venir a la nostra ajuda aquí, a terra, perquè si abandonen l'òrbita, estaran donant avantatge a l'enemic. Maleïts crèdits bloquejats –maleí–. Ningú pot intervenir; estem sols fins que rebem reforços. Quan aquests reforços arribin, les nostres naus aniquilaran a la flota enemiga..

–Però, senyor, tenim naus a Sluis Van. Podrien sembrar de mines la òrbita per mantenir el bloqueig i venir aquí per...

–No les necessitem. Ara...

–Però, senyor, per cada enemic que matem, ells eliminen a centenars dels nostres androides! –va protestar B'wufcon el rostre encès.

–Bé, fes els comptes. Quants enemics hi ha allà fora? I quants androides? Un cop penetrem en les seves defenses, les seves baixes s'incrementaran, i quan per fi fugin en desbandada, escombrarem fins a l'últim d'ells. Seguiu atacant!

–Però, almirall... –va insistir B'wuf.

–Prou de discutir amb mi, maleïda sigui! –en el límit de la seva paciència, Tonith va indicar a dos guàrdies que s’acostessin–. B'wuf, veus aquell racó? Seu allà. Ara! –i va afegir, dirigint-se als androides–: Si es mou, mateu-lo.

–Sí, senyor. Quant moviment pot realitzar abans de matar-lo?

Tonith va sacsejar el cap amb desesperació:

–Si intenta... aixecar-se, mateu-lo. Exceptuant això, m'és igual si es passa tot el dia rascant-se l'esquena. Ah, B'wuf!, i mentre segueixis aquí, mantingues tancada la teva maleïda boca. Ara, seu.

Amb la cara blanca, B'wuf va arrossegar els peus fins al racó i es va asseure. Els dos androides es van situar davant seu. Lentament, B'wuf va alçar una mà fins al seu cap i es va gratar. No va passar res. Va sospirar. Tonith es va situar en el centre de la sala de control.

–Ja heu escoltat les meves ordres. Compliu-les. Prenc personalment el control de les operacions. Ara, pressioneu! Pressioneu-los! No importen les baixes. Un esforç més i les seves línies cediran. La victòria és pràcticament la nostra!

Un androide de servei va rodar fins a ell amb una tassa de te. Ansiós, Tonith xarrupar d'ella.

–Algú vol una mica de te? –va preguntar, allargant la tassa cap als tècnics. Tothom va fingir estar molt ocupat–. Molt bé, així m'agrada.

Tonith va arronsar les espatlles i va xarrupar novament de la seva tassa. Va somriure. Les seves dents eren tan porpres com sempre.

***

–Eeeeyaaaaaa! Preneu això! I això! Vinga, veniu a per més! –cridava Erk, disparant indiscriminadament a través de les obertures del búnquer. No podia fallar. Cada tret desintegrava a un androide d'infanteria, però seguien arribant més, filera rere filera. L'artilleria no deixava de bombardejar, però els androides simplement feien pinya i seguien avançant, disparant cap als esclats que llampeguejaven davant d'ells, aixecant un mur de foc mentre avançaven.

–Erk! Hem de marxar! Ens estan superant –udolà Odie, però Erk va sacsejar el cap com si la noia no fos més que un insecte molest i va seguir disparant. No havia vist mai un escenari tan abundant en blancs, i es trobava en un frenesí de salvatge destrucció.

Ella el va subjectar per l'espatlla i va intentar arrencar-lo del canó, però Erk la va empènyer amb el maluc per treure-se-la de sobre i va seguir disparant.

Odie podia veure com centenars d'androides sorgien al voltant del búnquer.

–Ens estan flanquejant! Deixa aquest canó làser i posa't el cinturó. Hem de sortir d'aquí –va cridar.

Van arribar sorolls des de la porta del búnquer. Odie desenfundà la seva arma i va córrer fins a l'entrada just a temps. Dos androides baixaven els curts graons; els fer caure a tots dos. Erk ni tan sols es va adonar.

Cridava, maleïa i disparava, disparava, disparava.

–Tancs androides –udolà Odie–. Tancs androides! Podia veure'ls a través dels espiells. Eren dos i avançaven darrere de la infanteria.

Els anomenaven "reptadors", perquè es movien lentament sobre la superfície del terra. Tenien un blindatge pesat i plataformes d'armes rastrejadores completament automatitzades per donar suport a la infanteria de combat. Els seus dos canons làser davanters estaven sincronitzats i escombraven el front en un arc de 180 graus; seus efectes eren letals contra qualsevol concentració de tropes, vehicles i complexos de búnquers. Les seves armes laterals, antiaèries i llançagranades, complementaven els canons. Idealment s'utilitzaven de forma escalonada: mentre ells avançaven, els androides retrocedien per protegir els seus flancs.

El sòl va tremolar sota els tancs androides quan es van dirigir cap al búnquer. Odie va poder veure com aquells monstres desviaven la pluja de descàrregues làser de l'artilleria de l’Slayke.

–Alto el foc –va cridar la noia, colpejant amb els seus punys el casc de l’Erk tan fort com podia. Però ell va seguir aliè a tot. Va disparar contra el tanc més proper.

El mòdul del canó va girar immediatament en direcció al búnquer. Però, abans que pogués disparar, el terreny sota ell va entrar en erupció, llançant-lo pels aires fins que va acabar caient cap per avall sobre el búnquer.

El túnel que l’Slayke havia ordenat excavar sota la mina separatista havia aconseguit el seu objectiu just a temps d'aturar la càrrega dels tancs androides.

L'últim que Odie va escoltar abans que tot es tornés negre va ser un crit.

***

Slayke mirà cap als seus oficials d'Estat Major.

–Ens queda molt poc temps, així que no el malgastaré en discursos. Ja sabeu tots el que heu de fer, ho vam planejar des del principi. –Va fer una pausa–. Bé, ha arribat el moment.

Era obvi per a tots que la situació era desesperada. Izable, Eiley i Judlie havien caigut, i l'artilleria es retirava al costat dels supervivents dels posts d’avançada per establir una nova línia a Judlie, darrere del post de comandament principal. Aquest era el pla previst, fins i tot abans que Slayke aterrés a Praesitiyn. L'enemic havia interromput momentàniament l'atac per reagrupar les seves forces i esperar reforços.

–Aquest és l'únic moment de respir que aconseguirem –va dir Slayke–. Tot just tindrem temps de formar un últim front defensiu a Judlie. Retireu les vostres forces immediatament.

Va agafar la pistola làser i es va allunyar de la taula de mapes, però es va aturar i va mirar de nou als seus oficials:

–Quan vam decidir intervenir, sabíem que podia passar això. Lamento haver-ho fet. Vaig creure que Coruscant acudiria en la nostra ajuda. Potser hi ha reforços de camí però ja no importa. Nosaltres estem aquí i ells no. Quan arribin haurem debilitat aquesta ferralla fins al punt en què un sol padawan Jedi serà capaç de fer-los trossos –va fer una pausa–. Rendir-se no és una opció. No contra aquest exèrcit, i tots ho sabem. Si hem de morir, aquest lloc és tan bo com qualsevol altre. Em sento orgullós d'haver tingut el privilegi de liderar-vos, de compartir les vostres misèries i la vostra amistat, i em sento beneït perquè vosaltres m'acompanyeu a l'altre món. Que no els hi resulti fàcil.

La dotzena d'oficials reunits al voltant de la taula de mapes van trencar el seu silenci, alçant el seu puny esquerre i cridant:

–Hurraaaaaaaa!

***

Erk va ser conscient que alguna cosa l’aixafava. Va obrir els ulls, però no va poder veure res. Era fosc o s'havia quedat cec? Lluitant contra el pànic, aconseguí amb prou feines alliberar el seu braç de la runa que omplia el terra del búnquer i va posar el canell davant els seus ulls. L'esfera del seu rellotge brillava en la foscor.

Va sospirar d'alleujament: no havia perdut la visió. Li resultava difícil respirar a causa de l’opressió que sentia. Es va moure, i el pes que tenia a sobre va lliscar a un costat, grunyint.

Era Odie. Els dos o tres enormes fragments de roca que ella havia tingut a sobre van rodar fins a terra.

–Ufff! –per fi podia tornar a respirar.

–Gra... Gràcies per gairebé matar-nos –va grunyir Odie prenent alè.

Al principi, Erk no va saber a què es referia. Després ho va comprendre:

–Oh, sí. Em vaig carregar a un munt, oi? –flexionà els braços i les cames, i va acabar asseient-se. Malgrat les seves múltiples contusions i ferides, encara estava en forma per seguir combatent.

Envoltat de foscor, va palpar el terra al seu voltant i va acabar trobant a Odie. La va aixecar, subjectant-la per les axil·les–. Estàs ferida?

–Uhhh. Tinc un enorme... Crec que tinc un enorme cardenal al maluc; però, a part d'això..., crec que estic bé. –Es va passar una mà pels cabells i va tocar el que creia que era sang seca en una de les temples. Es va palpar el cap amb els dits fins a trobar un llarg tall en aquest costat del cap. El va explorar amb compte–. Hem de portar aquí una bona estona estesos, la sang s'ha assecat.

Odie va buscar el cinturó d'equip i va treure una bengala. Polsà el botó d’activació, i el búnquer es va omplir d'una beneïda llum blanca. Aquesta era la bona notícia. La dolenta era que l'explosió davant del búnquer havia desprès una enorme placa de roca del sostre. En caure s'havia partit per la meitat, empresonant a la parella en una mena de tenda de campanya feta de pedra. L'espai tindria uns dos metres d'alçada i tres d'amplada. Odie va pressionar una mà contra la pedra.

–És tan sòlida com..., bé, com una roca –va dir–. Hem tingut sort que no ens caigués a sobre, o hauríem quedat aixafats com paneroles. –Va tornar a repenjar les mans contra la placa i va empènyer–. Sembla estable. La gravetat i la resistència mantenen les dues plaques encaixades.

–Bé, no hem estat aixafats, tenim aire i estem segurs i còmodes sota aquest entramat de roques –va comentar Erk, fent una ganyota.

–Crec que últimament passem massa temps sota terra.

–Sí, és l'única manera de poder estar a soles amb tu. Quant durarà aquesta bengala? –Funciona amb cèl·lules d'energia i la vaig recarregar fa uns deu dies, però no l'he utilitzat molt des de llavors. Calculo que encara aguantarà setanta-cinc o cent hores.

–Sortirem d'aquí molt abans –va assegurar Erk. Va recollir el casc i va intentar posar-se'l. No va poder, la runa l’havia aixafat. Es va girar cap a Odie–. Prova amb el teu.

–Ho faria si el pogués trobar –Mirà al seu voltant–. Segurament està en algun lloc, sota les pedres. Bé. No tenim comunicació amb el post de comandament... si és que encara existeix.

–Existeix, pots comptar-hi. Molt bé, ja m'has tingut en suspens bastant temps. Quin pla tens per treure'ns d'aquí?

–Bé, podem xiular tan fort com puguem. Quan arribem al punt correcte de vibració sonora, tota aquesta roca s'ha de polvoritzar i sortirem a la llum del sol com insectes que sorgeixen de les seves crisàlides.

Erk es va quedar contemplant-la un instant i després va esclatar en riallades. Ella el va imitar. Van riure i riure fins que els va fer tossir la pols que surava en l'aire.

–Tinc por –va confessar Odie–. Estem atrapats, oi?

Erk no va respondre immediatament. La noia havia expressat les seves pròpies pors.

–Bé, aquest lloc sembla estar completament segellat –va dir després d'una pausa, prement la placa de pedra amb la mà.

–La República mai enviarà ningú a buscar-nos, oi? –va preguntar Odie sense esperar realment una resposta.

–No van ser aquí quan els necessitàvem.

–Morirem aquí dins, oi?

–Això sembla –va acceptar Erk amb un sospir de resignació.

–Abans de morir de fam, morirem de set, no? Pensar que hem superat tantes coses per acabar així.

Odie no va poder evitar que la seva veu expressés l'amargor que sentia. Va apagar la bengala per no malbaratar energia.

Van passar les hores a la foscor i van matar el temps rememorant temps millors, recordant amics i parents, la música que els agradava, les seves llars, els menjars que havien menjat... A causa dels seus viatges, Erk comptava amb més experiència i era bon narrador. Va aconseguir que Odie rigués amb els seus relats. Van menjar les restes de les escasses racions que els havia donat el sergent quan els va portar fins al búnquer.

A menys comptaven amb una cantimplora plena d'aigua.

Després de dinar i saciar la set, no es van moure durant una bona estona.

Llavors, Erk va acostar a Odie fins a ell i la va besar. Es van abraçar amb força fins que la por i el cansament van poder amb ells, i es van adormir l'un en braços de l'altre.

Quan Erk va despertar, el seu rellotge li va dir que ja era tard, de nit. Va donar un glop a la seva cantimplora i va despertar a Odie.

–Ens hem saltat el sopar –li va dir afectuosament. La noia es va asseure i es passar les mans pel pèl–. Odie, no penso morir aquí! M'has sentit? No morirem aquí!

–I com podem evitar-ho? –va preguntar ella, pressionant la roca amb la mà. El tacte seguia sent sòlid.

–No ho sé, però ho aconseguirem!

***

La llum diürna desapareixia ràpidament. Tota l'artilleria pesada de l’Slayke havia quedat destruïda, a excepció d'una bateria. La seva nau espacial també estava destrossada; ni tan sols comptava amb una llançadora per viatjar fins a l'òrbita i reunir-se amb les restes de la seva flota, encara que ningú pensava anar enlloc. Les tropes enemigues van fer una pausa després de prendre els primers enclavaments de la línia defensiva de l’Slayke, consolidant posicions i reagrupant batallons de reforç per a l'assalt final, definitiu. Potser només faltaven uns minuts, i aquests minuts eren l’únic respir que va obtenir Slayke des que comencés l'atac. Li donarien el temps necessari per preparar la defensa del seu últim bastió.

Slayke va seure amb els ulls clavats en els binocles que li proporcionaven un panorama de 360 ​​graus del terreny que envoltava Judlie.

–Senyor, aquest és el desplegament de les nostres tropes.

Un oficial li va allargar un mapa, i Slayke li va fer un cop d'ull ràpid.

–Digues a tots els comandants que resisteixin costi el que costi. Però digues-los també que tenen permís perquè qualsevol unitat es dispersi abans de ser aniquilada. Si les nostres tropes tenen alguna oportunitat escapant al desert, poden intentar-ho. Que quedi clar.

L'oficial va saludar abans de dirigir-se cap a la consola de comunicacions.

Slayke pensava que moririen si s'internaven en el desert. Però, fins i tot així, es va consolar. Viurien una mica més.

Una cortina de foc d'artilleria va començar a caure sobre les seves posicions, fent tremolar el terra.

–Quan acabi el bombardeig, començarà l'assalt –va dir als seus comandants–. Si trenquen les nostres línies, tot el que vulgui que intenti escapar. No penso quedar-me aquí perquè em fregeixin.

Els binocles ja no li servien de res: el terreny entre els dos exèrcits estava calcinat i convertit en pols, era impossible veure res. Va donar mitja volta per contemplar a tot el seu equip. Tenien les galtes enfonsades i el rostre pàl·lid, com si no els quedés una sola gota de sang, però es van mantenir en els seus llocs, comunicant-se amb les seves unitats, revisant l'armament, l'equip, l'aigua, les racions. La pols va romandre suspesa en l'aire que els envoltava, estanc i humit.

Una enorme descàrrega va sacsejar el búnquer, i un oficial va cridar:

–Han tornat a fallar!

Molts van riure, algú va tossir. Els oficials van xiuxiuejar entre ells, disposats a posar en marxa un exèrcit que pràcticament ja no existia.

Un rugit punyent els va ofegar. Al principi se sentia distant, però el to es elevar ràpidament en un crescendo ensordidor, tan profund que va fer que les seves entranyes vibressin a l'uníson. Slayke es va emportar un puny a la cara. Ningú va tenir dubtes sobre quin era el significat del gest: era el seu redoblament de difunts.

–Han rebut reforços –va dir Slayke amb calma–. Recolliu les vostres armes i equip.

–A per ells! –va cridar un oficial de quan el personal tècnic es va precipitar a la sortida del búnquer–. Almenys, morirem lluitant!

Slayke va aixecar el seu rifle làser per sobre del cap.

–Seguiu-me! –va ordenar.

Següent