La Prova del Jedi (V)

Anterior

Capítol 5

El general Khamar i diversos dels seus oficials d'Estat Major observaven als invasors des del mateix cingle on hores abans havia estat l’Odie. Khamar havia aconseguit arribar al cingle abans que l'enemic pogués desplegar les seves forces i establir una posició defensiva forta. De moment, els invasors s'havien acontentat únicament amb fustigar les forces de Khamar mitjançant foc d’artilleria, però sense intentar atacar-les.

–Estem massa ben atrinxerats –va assenyalar un dels oficials.

–De tota manera, gairebé tots són androides. No són rivals per a les nostres tropes –va observar un altre.

El general Khamar ho va contemplar uns instants. No són rivals per a les nostres tropes? Òbviament, l'oficial no tenia ni idea de com de letals que podien ser els androides. Va pensar en substituir-lo per algú que estigués més en contacte amb la realitat de la situació, però va comprendre que no tenia temps que arribés un substitut. Va tornar a meditar sobre la situació que se li plantejava. En tot allò havia alguna cosa estranya. L'exèrcit de cinquanta mil androides hi era allà baix, tranquil·lament, sense fer un sol moviment contra ell. Què podien estar esperant?

–No poden flanquejar-nos, senyor... Tenim fortes defenses en ambdós costats –va observar un altre oficial–. Si pensen atacar, hauran de fer-ho carregant directament pel vessant; i si fan això, els farem trossos. Deuen estar esperant reforços.

El general Khamar va arrufar les celles, pensatiu, mentre s'acariciava la curta barba. No havia dormit en quaranta-vuit hores. Era un dels grans problemes de la guerra: mai es podia dormir prou.

Khamar havia sol·licitat reforços de Coruscant moltes vegades, així com cuirassats per protegir el planeta des de l'òrbita, però sempre li rebutjaven les sol·licituds. La República, i ell ho sabia bé, estava ficada en una guerra a gran escala. I les forces que necessitava per defensar Praesitiyn li havien estat negades perquè eren necessàries en altres fronts.

Quan va assenyalar la importància estratègica del Centre de Comunicacions Intergalàctiques li van respondre que havia de defensar-se amb les forces a la seva disposició. Ni tan sols els sluissi podien ajudar-lo; encara que tenien naus espacials, les necessitaven per protegir les seves drassanes.

Era gairebé com si la República hagués volgut que els separatistes ataquessin Praesitiyn. El general s'havia guardat aquest pensament, és clar. De totes formes, era ridícul. Tothom sabia la importància de Praesitiyn. Tothom sabia com de perillosament disperses que tenien les forces de la República.

Però..

Tot d'una, el general va saber amb absoluta claredat el que anava a passar.

Es va girar cap al mapa hologràfic que mostrava les seves posicions i el terreny circumdant, i va posar el seu dit sobre una vasta i confusa formació rocosa, a uns deu quilòmetres darrere de la seva línia defensiva.

–Vull que establim aquí una posició –va ordenar amb rapidesa–. Comenceu a traslladar les nostres tropes. Moveu-les ràpidament, però en petits grups, començant per la infanteria i les tropes de suport. Si l'enemic descobreix el nostre moviment i ens ataca, no vull que agafin al descobert al gruix de les nostres tropes. Que els enginyers de combat acompanyin al primer grup i fortifiquen la zona. L'artilleria mòbil s'encarregarà de llançar una cortina de foc contra l'enemic perquè hagin de mantenir el cap cot. Acabaran atacant, així que resistirem en aquest cingle fins a l'últim moment possible, mentre assegurem la nova zona defensiva. Llavors, ens retirarem. De quants caces disposem?

–Tenim tota una esquadrilla operativa, senyor, però..

–Bé! Podem utilitzar la nostra superioritat aèria per cobrir la nostra retirada.

–Però, senyor –va protestar un altre oficial–, aquí tenim una posició defensiva clàssica. No poden trencar les nostres línies.

Altres membres de l'equip van murmurar un assentiment per aquesta observació, mirant-se nerviosament els uns als altres i de forma interrogadora al seu comandant.

–Ni volen trencar les nostres files, ni aquesta és la seva força principal –va anunciar el general amb tranquil·litat–. Ens han enganyat. La força principal encara no ha desembarcat. I quan ho faci, ho farà darrere nostre, entre aquesta posició i el Centre de Comunicacions.

–Aquestes tropes –va assenyalar més enllà del vessant– són l'enclusa. El martell ens colpejarà... per l'esquena.

Un silenci absolut va seguir a les paraules del general Khamar durant cinc segons, mentre el seu significat penetrava profundament en els soldats.

–Oh, no –va xiuxiuejar algú.

–Escolteu-me amb atenció –va sospirar el general Kahmar. –No hi ha una forma suau de dir-ho, però ens estem retirant. Anomeneu-lo com vulgueu, però és vital que la moral no es vegi afectada.

–Llavors, general, no direm que ens retirem –va interrompre’l un oficial. –Només direm que estem movent les nostres posicions ofensives en una direcció diferent.

El general Khamar va somriure i va donar uns copets al seu oficial a l'espatlla.

–Genial! Molt bé, endavant. Intentaré salvar el que pugui d'aquest exèrcit, i si els separatistes aconsegueixen capturar el planeta, la qual cosa acabaran fent si tinc raó, almenys els ho farem pagar car. Espero que no sigui massa tard per fortificar aquelles roques.

***

Pors Tonith ni tan sols es va molestar a mirar a Karaksk Vet'lya, el seu cap d'Estat Major, quan el bothan li va portar les notícies:

–Vaja, no és tan estúpid com pensàvem –va comentar Tonith amb un tens somriure en els seus llavis tenyits de púrpura–. Quant fa que estan realitzant aquest moviment?

El seu to era enganyosament controlat. La pell d’en Karaksk onejà suaument mentre buscava les paraules apropiades perquè el que havia de dir aparegués amb la millor llum possible.

–Més o menys una hora, senyor, però nosaltres..

–Ah! –Tonith va acabar mirant a Karaksk i aixecant el seu índex per demanar silenci–. "Nosaltres", dius? "Nosaltres"? Tens per casualitat un dianoga de peluix a la butxaca? Qui són aquests "nosaltres" que han pres decisions que afecten al meu exèrcit?

Karaksk va empassar saliva nerviosament.

–Vull dir, senyor, que el nostre Estat Major va observar aquest moviment de retirada per part dels defensors, i nosaltres, l'Estat Major i jo, vam decidir observar-los durant un cert temps per això..., per intentar deduir el pla de l’enemic. –El seu pelatge onejà amb més violència, mentre la por aflorava a la superfície.

–Vosaltres vau decidir això? –Tonith va deixar delicadament la seva tassa de te sobre el plat i es va posar dret–. I segons vosaltres resulta que s'estan retirant, oi? –Va somriure abans de cridar–. Idiota! –La saliva va volar dels seus llavis i una taca humida va aparèixer en el pelatge d’en Karaksk. –Han descobert el nostre pla i no es retiren, sinó que es traslladen a posicions més defensives... Fins i tot un androide ho hauria deduït! –Tonith intentà calmar-se–. Quina força mantenen en la seva posició original? A quina distància es troba el gruix de les seves forces del Centre de Comunicacions?

–La seva artilleria mòbil segueix en el seu lloc original, senyor –va replicar Karaksk, sentint més confiança–. Part de la seva infanteria i de les seves tropes de suport han arribat fins a una barrera natural de roques situada a uns deu quilòmetres de distància del front original. La resta sembla estar en ruta. Es troben a uns cent cinquanta quilòmetres del Centre.

–Interessant –Tonith començava a creure que allò anava a resultar tot un repte per a ell–. Que el gruix de les nostres tropes aterri immediatament. Tinc dos eleccions: puc deixar que fortifiquen una guarnició, i aïllar-la mentre avanço per què la resta del meu exèrcit prengui el Centre..., o puc destruir primer la guarnició i després prendre el Centre. Quin curs d'acció seguiries tu, estimat company?

–Bé, senyor, jo aïllaria la guarnició i seguiria avançant cap al Centre de Comunicacions Intergalàctiques. El seu pla està funcionant perfectament, senyor!

–I deixar un contingent enemic a les espatlles? Ho dius de debò?

–Bé...

–Els enemics morts no tornen a combatre. Primer destruirem el seu exèrcit i després prendrem el Centre de Comunicacions. Tenim la força i el temps. Ara, ves –va concloure, dirigint-li una mirada ferotge.

Tonith va somriure davant la ràpida retirada d’en Karaksk. Els bothans eren traïdors, oportunistes i avariciosos, característiques que comprenia perfectament i que li servien per manipular-los. I les ondulacions del seu pelatge permetien que algú amb un mínim d'astúcia pogués llegir fàcilment les seves intencions.

***

–Tinc una missió per a vostè.

Odie es va quadrar davant el comandant de l'escamot de reconeixement, i davant un altre oficial al qual, per les insígnies del seu uniforme, va identificar com un enginyer.

–Aquest és el tinent coronel Kreen, comandant del nostre batalló d’enginyers. Vull que porti al coronel Kreen fins aquesta formació rocosa on va trobar al sergent Maganinny. Ara mateix.

–Sí, senyor –va respondre Odie.

–Quan vulgui, soldat –va afegir Kreen.

Va sortir després de dirigir al tinent un breu assentiment de cap. Mentre es dirigien al batalló d'enginyers, li va explicar el motiu de la missió.

–Tinc una caravana d’esquifs de càrrega plens de gom a gom i disposats a moure’s. Vull que la guiï fins aquesta formació rocosa. Allà descarregaran i prepararan una altra posició defensiva –va somriure a la noia però el seu cor va donar un tomb quan va veure que ella interpretava instantàniament aquell moviment de replegament com el que realment era. –No és una retirada –li va advertir–. Només intentem establir una base posterior d'aprovisionament. Està disposada per partir? –va preguntar, arrufant les celles. Hi havia aconseguit recuperar la seva confiança, però aquella mínima pausa gairebé el traeix.

–Sí, senyor! –va replicar Odie, entusiasmada.

Atès que de moment no necessitaven realitzar missions de reconeixement, l'havien traslladat a Comunicacions per treballar en la seva segona especialitat..., i allà s'avorria mortalment.

La soldat de reconeixement Odie Subu va muntar en la seva motojet mentre contemplava de prop els tres-cents vehicles que el batalló d'enginyers havia aconseguit reunir per dirigir-se cap a la rereguarda.

Hi havia excavadores, removedores de terra, constructores de ponts, transports de material i més màquines exòtiques amb uns usos que ni tan sols s'atrevia a imaginar. Tanmateix, els més nombrosos eren els transports de càrrega, molts dels quals estaven marcats amb símbols que indicaven que el seu carregament eren explosius militars.

La noia va estimar que hi havia suficients explosius a la caravana com per volar totes les posicions actuals de l'enemic, i per un instant es va preguntar per què el general Khamar no ordenava als enginyers que els utilitzessin per arrasar tot l’exèrcit androide. Després va comprendre que l'exèrcit no tenia manera de situar aquells explosius enmig de l'exèrcit androide sense que l'encarregat d'aquesta missió morís abans de poder realitzar-la. Tot i així, va pensar, li semblava una llàstima no deixar alguns allà i fer-los explotar al pas dels androides per destruir tots els possibles mentre seguien a l'exèrcit en retirada.

Bé, va decidir, el general Khamar sabrà el que fa. A més, com sabia ella que els enginyers no havien col·locat ja explosius per acabar amb els androides quan arribessin a la seva actual posició?

–Soldat de reconeixement Odie Subu –la veu del coronel Kreen li va arribar a través del seu casc.

–Aquí la soldat Subu, senyor –va dir al micro.

–Estem llestos. Endavant.

Odie va fer un últim cop d'ull a la caravana. Qualsevol ruta que ella triés hauria d’acomodar-se al vehicle d'enginyers més gran.

Va sacsejar el cap amb nosa, però el moviment va quedar ocult pel casc.

La major d'aquelles màquines era tan gran que hauria de guiar-los a la seva destinació fent marrada.

–En marxa, senyor –va dir, i va arrencar la seva motojet.

No podia conduir a la caravana a molta velocitat, ni tan sols als patètics 250 quilòmetres per hora, que era la velocitat màxima a la qual arribava la seva moto, en aquell terreny rocós havia de mantenir-se per sota dels cinquanta, que era la velocitat màxima del vehicle més lent de la caravana. A vegades fins havia de frenar més encara per mantenir la marxa, quan no frenava perquè el coronel Kreen opinava que aixecaven massa pols. A vista d'ocell, la distància que havien de cobrir era de només deu quilòmetres, però la ruta que van seguir, esquivant els penyals i de vegades fent marxa enrere quan un obstacle semblava insalvable, va fer que la distància real fos quatre vegades més gran..., i que tardessin a cobrir-la més del quàdruple del temps necessari.

Almenys ho estaven aconseguint. Odie va fer una pausa i es va posar a una banda, mentre els vehicles dels enginyers passaven davant seu.

El coronel Kreen va treure el seu vehicle de la columna per apropar-se.

–Bon treball, soldat –va dir–. M'encarregaré que el general Khamar i el seu cap d’escamot rebin un informe de com ho ha fet. Ara serà millor que torni.

–Gràcies, senyor.

Odie va saludar i va esperar que el comandant d'enginyers tornés al seu vehicle, abans de tornar a muntar en la motojet. Va tornar a la caserna general a tota velocitat.

***

El tinent Erk H'Arman sabia que estava caient en picat, però va mantenir la cap fred mentre s'acostava a la superfície del planeta a una velocitat esgarrifosa, fent apilament de tota l'habilitat que era capaç per intentar salvar el seu caça estel·lar. El tret del caça enemic li havia colpejat com un martell i l'havien llançat cap a terra en un tirabuixó incontrolable. Tot just va ser capaç de dominar el seu aparell i estabilitzar-lo a uns mil metres de terra. El sistema hidràulic fallava, i sabia que només podia triar entre ejectar-se o intentar aterrar. Pel moment no hi havia foc dins de la cabina. El major temor d'un pilot era socarrar-se viu dins de la cabina; estavellar-se no era cap problema..., mories ràpid.

Havia estat l'escenari més ric en objectius que Erk i els seus companys pilots havien trobat mai. Ni tan sols en les moltes simulacions de les sessions de pràctiques s'havien trobat amb una situació com aquella. Tres pilots de la mateixa esquadrilla d’Erk van morir, estavellant-se contra caces enemics, i no perquè ho fessin a propòsit. Simplement perquè eren massa per passar a través d’ells sense xocar amb algun. La batalla seguia lluny, molt amunt, molt per sobre d'ell.

L'enemic estava vencent, però, ara, Erk H'Arman intentava salvar la vida i, si era possible, la seva nau.

Una tempesta de sorra feia fosc el terreny sota ell. El vestit d’Erk estava amarat de suor, i sabia que havia d'haver perdut uns bons dos litres de aigua durant el combat. Aquesta pèrdua de fluids feia que se sentís assedegat, però no tenia elecció, hauria d’endinsar-se en la tempesta. Va prendre la seva decisió.

–Bé, petit, no penso abandonar-te –va xiuxiuejar, lluitant per mantenir el caça estel·lar anivellat. Estava disposat a córrer la mateixa sort que ell.

Odie estava a mig camí de tornada cap al gruix de l'exèrcit, després de guiar als enginyers fins a la formació rocosa on havien d'excavar i preparar les noves posicions defensives, quan la tempesta la va colpejar amb la rapidesa i ferocitat típiques d'aquests esdeveniments a Praesitiyn. El vent es va elevar a cinquanta o seixanta quilòmetres per hora en un obrir i tancar d'ulls, fuetejant-la des de tots costats i dificultant el control de la motojet. Es va aturar i va parar el motor. Milions de grans de sorra la van colpejar. Quan la tempesta amainés, deu minuts o deu dies després, sabia que el seu casc estaria erosionat per la sorra.

Ara, però, no podia veure més enllà de dos metres. Va desmuntar i, després desconnectà els repulsors, va tombar suaument el vehicle, enroscant-se al costat d'ell per esperar que passés la tempesta.

Un rugit que va fer tremolar la terra, més fragorós fins i tot que el rugit del vent, la va sacsejar, alhora que un enorme objecte passava a menys de deu metres de ella, arrossegant rere seu una enorme cua de flames tan calenta que va poder sentir-la fins i tot malgrat el seu vestit protector. Va sentir un soroll grinyolant, com el frec d'un objecte metàl·lic contra el terra. A certa distància, a la seva dreta, va albirar una breu resplendor vermellosa immediatament enfosquida pels núvols de sorra. Un caça s'havia estavellat a poca distància d'on ella s'havia tombat. No va sentir cap explosió, així que va suposar que el caça podia estar més o menys intacte. Es va preguntar si el pilot hauria sobreviscut. I després va seguir preguntant-se quina nau seria. Va seguir recolzada contra la seva motojet, indecisa sobre si havia d'investigar el que havia passat.

Tot d'una, el vent deixà de bufar. Odie va aixecar el cap per sobre de la caixa de la motojet i va veure una feble resplendor procedent dels motors de la nau abatuda. Estava familiaritzada amb tots els dissenys de la flota separatista –era part de les seves tasques com a soldat de reconeixement–, però en aquesta distància i amb tan mala visibilitat no podia assegurar a quin bàndol pertanyia la màquina. L'única cosa que podia veure era que no s'havia destrossat amb l'impacte.

Redreçà la motojet, va muntar en ella i es va acostar lentament a la màquina caiguda, però va desenfundar la pistola làser mentre avançava.

Quan va estar prou a prop com per poder veure les marques del caça, el va identificar com pertanyent a les força de la defensa aèria de Praesitiyn. La cabina estava tancada i no podia distingir al pilot. El caça crugia i grunyia com un ésser viu queixant-se pel dolor, però sabia que era a causa de què els sobreescalfats components començaven a refredar-se. Es va preguntar si podria explotar. No ho sabia, però no hi havia temps per perdre. Va saltar de la motojet i va grimpar pel costat del caça.

Seguia sense poder veure l'interior de la cabina. La va colpejar amb el puny, i de sobte es va obrir. El pilot estava assegut, encara amb l'arnès posat, i apuntant-li directament a la cara amb una pistola làser.

–No disparis! –va cridar, apuntant instintivament a l'home amb la seva pròpia pistola.

Tots dos es van quedar immòbils un instant molt llarg, apuntant-se amb les armes.

–Bé, me n'alegro de veure't –va dir a la fi el pilot, baixant el làser.

Odie el va ajudar a treure’s l'arnès i van saltar a terra, asseient-se en el sòl a l’abric del caça.

–Tens aigua? –va preguntar ell–. Vaig haver d’enlairar-me tan de pressa que no em va donar temps a recarregar els meus sistemes d'hidratació.

La noia va treure la cantimplora de dos litres que portava a la motojet i la hi va passar. Ell va beure uns glops amb precaució i la hi va retornar, donant-li les gràcies.

Mentre ho feia, va estudiar a la seva nova companya. Era petita i, pel que podia veure de la barbeta i els llavis que apuntaven sota el casc, fins i tot bonica. Per la seva banda, Odie va fer el mateix. Era un pilot de caça! Els pilots eren els únics de tot l'exèrcit pels que els soldats de reconeixement sentien algun llaç. Com ells, els pilots actuaven sols, pel seu compte, sense relació amb els altres, sobrevivint gràcies a la seva habilitat i al seu coratge.

Tots dos van comprendre alhora el que pensava l'altre i van esclatar en riallades a l'uníson.

–Bé, crec que fem el que fem ho haurem de fer junts –va dir el pilot–. Em dic Erk H'Arman, i tu? –i va allargar la mà.

Odie es va sorprendre que un oficial li parlés d'una manera tan franca i oberta –ni tan sols s'havia identificat com oficial–, però es va recuperar ràpidament.

–Soldat Odie Subu, escamot de reconeixement, senyor –i li va estrènyer la mà.

–Reconeixement? Això és bo, molt bo. Si pots portar-me fins a la base podré tornar a la batalla.

A Odie li va agradar el so de la seva veu. Tenia un tall al front a causa de l’aterratge forçós, però la sang que havia rajat i tacat una banda de la cara ja estava seca. El curt pèl negre i els profunds ulls blaus semblaven compensaven una forta complexió que li feia semblar un atleta acabat de sortir d'una dura prova.

El vent havia amainat molt. Odie es va posar dempeus.

–Segueixi’m, senyor –va dir, estenent la mà per ajudar-lo a aixecar-se.

En aquest instant, el món va explotar al seu voltant.

Següent