La Prova del Jedi (IV)

Anterior

Capítol 4

La sort, sigui bona o dolenta, és el gran factor desconegut en tota guerra. Sovint el resultat de les batalles, el destí de mons sencers, s’acaba decidint per la sort.

I, d'una manera o altra, va ser la sort la que va fer que el tinent Erk H'Arman, de les forces de defensa de Praesitiyn, estigués de patrulla al seu caça estel·lar Torpil T-19 al llarg de la costa sud del continent on estava situat el Centre de Comunicacions Intergalàctiques.

Quan va començar la invasió, ell es trobava, concretament, a uns 150 quilòmetres del Centre. Volava amb el seu company d'esquadrilla a 650 quilòmetres per hora, a una alçada de vint mil metres. Pel Torpil T-19, aquesta velocitat era gairebé com estar immòbil.

–Sembla que a baix tenim una tempesta de sorra –va comentar l'alferes Pret Strom, el company d’Erk. Cap pilot es va molestar a escanejar amb els instruments de vigilància el terreny sota la rugent tempesta. Una tempesta era una tempesta, cosa que ja havien vist moltes vegades–. No m'agradaria haver de realitzar un aterratge forçós en aquesta cosa.

Els pilots de caça estel·lar consideraven que volar dins dels límits de l’atmosfera era la pitjor manera possible de desaprofitar les seves habilitats, i els dos estaven convençuts que haver estat destinats a les forces de defensa de Praesitiyn era un càstig per alguna infracció sense especificar. No era el cas, per descomptat, sinó la sort dictada pel sistema d'assignacions de destinació: havien sortit els seus números, això era tot. I, en el fons, ho sabien perfectament. Però si uns pilots temperamentals com Erk i Pret no podien mostrar del que eren capaços i derrotar tota la flota separatista, sempre podien queixar-se d'estar sent infrautilitzats pels seus comandants.

Volar en un caça de combat d'alt rendiment en un entorn atmosfèric és molt diferent a pilotar la mateixa màquina en el buit de l'espai, però la veritat és que requereix una habilitat igualment impressionant. En l'atmosfera, un pilot es veu sotmès a forces g, a la fricció de l'aire –tant la seva màquina com ell mateix– i a avaries provocades per criatures capaces de volar a gran altitud i que poden ser succionades pels motors del caça..., per no esmentar el que podria passar si un esbart d'aquestes coses penetrés a la cabina mentre la nau es desplaça a mil quilòmetres per hora.

El pitjor de combatre dins de l'atmosfera d'un planeta és que, molt sovint, no poden utilitzar la gran velocitat i maniobrabilitat de les seves naus perquè la majoria de les seves missions són per oferir suport logístic a les forces terrestres. I en aquestes missions havien de prescindir fins i tot de les insígnies i dibuixos coloristes amb què solien decorar les seves naus, ja que si a l'espai tenien a la seva disposició tot tipus de mesures, electròniques o d'un altre tipus, per camuflar els seus aparells, a l'atmosfera havien de ser invisibles a ulls de possibles vigilants; així que anaven pintats amb una substància d’autocamuflatge que els ocultava dels observadors terrestres i de les naus que volessin a major altitud, camuflant-los contra el cel de dalt o el terra de sota.

Erk i Pret eren quelcom més que bons pilots capaços de volar en qualsevol condició. Altres podien ser igual de bons que ells i tan capaços de dominar la "Ciència" del vol, de fer el mateix nombre d'aterratges i enlairaments, de demostrar els seus excel·lents reflexos o de mantenir el contacte amb les seves naus mentre volaven, atents a qualsevol anomalia en els seus sistemes de bord. Però els pilots com Erk i Pret eren grans pilots que "es vestien" amb els seus caces com si aquests fossin unes botes velles i còmodes, com si fossin una segona pell; per a ells, les seves màquines eren una extensió dels seus propis cossos i voluntats. En resum, dominaven el "art" del vol.

–No suporto aterrar en qualsevol part d'aquesta maleïda roca –va dir Eric deixant anar una riallada. Va consultar la carta de navegació–. Aquí no té tan sols nom! Aquesta és la "Zona Seixanta-Dos, Continent Sud". Un diria que podien haver-se pres la molèstia de posar nom als llocs. Això de sota podria ser el "Desert Delícies", i la base podria ser...

–Aquí JG51, talleu el rotllo. Esteu de patrulla. I, si us plau, allibereu el canal de guàrdia! Canvieu a vuit–punt–sis–quatre.

A mil quilòmetres de distància, molt per sobre de l'oceà, un altre accident geogràfic sense nom, la petita alferes a bord de la nau de control JG51, nom en clau "Aiguader", va somriure. Coneixia molt bé a Erk i a Pret, i sabia que parlaven pel canal obert perquè ella pogués escoltar-los. El canal 8.64 era una freqüència codificada, una freqüència que cap enemic potencial podia interceptar. Les regles prohibien estrictament que els pilots parlessin per un canal obert mentre es trobaven de missió, excepte en cas d'emergència; però mai hi havia una emergència perquè a Praesitiyn mai passava res. I com els torns de patrulla eren tan avorrits, els caps d'esquadró solien fer oïdes sordes a les xerrades intranscendents de pilots tan temperamentals com Erk i el seu company, per molt que violessin el protocol militar.

–Rebut. Canviant a vuit–punt–sis–quatre –va recitar Erk lacònicament–. Espero que aquesta nit comparteixis una cervesa amb nosaltres, Aiguader.

–JG51 ha dit que tallessis el rotllo –va interrompre una potent veu masculina.

–Rebut, senyor –va replicar Erk, intentant, i fallant, donar a la seva veu l’apropiat to de contrició.

–... Apropant-se! –va cridar la veu femenina un instant després.

–Aiguader, repeteixi la transmissió –va demanar Erk, arrufant les celles. En canviar de canals s'havia perdut la primera part del missatge, però li havia semblat sentir un nota de pànic en la veu de la controladora.

–Blancs! A cabassos! –va cridar Pleth en el mateix instant en què el sistema d'alerta d’Erk començava a brunzir com un boig. Erk els va veure. Un eixam de tridroides sorgia a gran velocitat del núvol de "pols" que cobria la superfície. Erk es va convertir a l'instant en una part més del seu caça.

–Preparant armes –va informar despreocupadament. Va fer que la seva màquina descrivís un semi-gir i es va llançar en picat. El T-19 podia arribar a una velocitat de vint mil quilòmetres per hora, però sabia que no necessitava tanta velocitat per fer la maniobra que li havia vingut instantàniament al cap.

El caça d’Erk es va creuar amb la formació de naus enemigues. Diverses li van disparar mentre es capbussava cap a la superfície del planeta.

Va anivellar la nau en arribar als dos mil metres, amb l'enemic ara molt per sobre d'ell i sense blancs a la vista. El seu seient antigravetat va impedir amb èxit que perdés el coneixement. Quant els sistemes d'armament es van centrar en els caces enemics, els canons làser van començar a escopir rajos letals des de les seves panxes, mentre s'aproximava a ells des de baix. Tenia menys d'un segon per apuntar a un blanc i disparar, i les naus enemigues van explotar al seu voltant mentre tornava a travessar la seva formació i s'elevava per sobre d'elles. Girà de nou i va tornar a submergir-se entre els caces, convertint a diversos en brillants boles de foc. Hi havia perdut de vista a Pleth.

Desconcertats davant el llampegant atac d’Erk, els tridroides van formar ràpidament un cercle defensiu a quinze mil metres d'altura. Erk va deixar anar una riallada. Ja estava una altra vegada sota ells, disparant des de molt a prop, fent que el primer objectiu esclatés i desaparegués sota el morro del seu caça. Va continuar ascendint, va girar i es va deixar caure darrere d'un altre blanc, que també va desaparèixer, embolicat en flames.

–A les teves sis! –li va avisar Pleth sobtadament. Descàrregues d'alta energia van baixar des de dalt, passant al costat de la cabina d’Erk. O bé algun caça s'havia separat del cercle defensiu o un altre aparell s'havia unit a la batalla. Erk va realitzar immediatament un gir invers, va donar plena potència al motor quan es trobava en vertical i es va allunyar en direcció oposada a la dels seus atacants. Va tallar el gas, es va deixar caure i els hi va disparar de dalt. Tots dos van explotar.

–Són massa! –va cridar Pleth.

–Rebut –va contestar Erk tranquil·lament.

–... Na bretxa... Aquí Aiguader..

–Repeteixi, Aiguader –va exigir Erk en resposta a la confusa crida del controlador aeri. Canvi al canal de guàrdia–. Aiguader, repeteixi la seva última transmissió. –Sabia que a la nau havia d'haver algú connectat al canal de guàrdia.

–... Penetrant... –va replicar una veu femenina, abans de desaparèixer enmig de l'estàtica.

Erk va tornar a canviar a la freqüència normal.

–Tornem a casa, Pleth. Aiguader ha caigut. Repeteixo, Aiguader ha caigut.

Quan es trobaven a 150 quilòmetres de la base, Erk va baixar fins volar a pocs metres de la superfície del planeta, on els caces enemics tindrien dificultats per localitzar-lo entre l'accidentat terreny, i va augmentar la potència dels motors. Arribarien a la base en menys de seixanta segons, es reunirien amb la resta de l'esquadró i tornarien per acabar amb els caces invasors i les naus de desembarcament. Almenys, per fi passava alguna cosa a Praesitiyn! Segons els comptes d’Erk, havia enderrocat deu caces enemics en una refrega que a penes havia durat un minut de principi a fi, un nombre de baixes impressionant per a qualsevol pilot. Però el tinent H'Arman era atrevit quan havia de ser-ho, i previngut quan la precaució era necessària, i ara aquesta s’imposava. Era hora de tornar a la base, rearmar-se i tornar a la batalla. No obstant això, havia estat tan concentrat en aquella lluita que no havia tingut temps de reunir la suficient informació sobre la força enemiga o sobre les seves intencions.

–Mala sort per Aiguader –va dir Pleth. Tots dos estaven pensant en la jove alferes.

Sí, va pensar Erk, molt mala sort.

***

Va ser l'habilitat, no la sort, la que va fer que Odie Subu i la seva motojet no fossin detectades mentre arribaven a la cresta d'un cingle, des d'on va poder observar l’aterratge de la força enemiga i el seu desplegament per la plana que tenia davant seu. La noia formava part del gran grup de reconeixement que el general Khamar havia desplegat abans que el seu exèrcit aconseguís reunir informació sobre el desembarcament enemic.

El sistema orbital de vigilància havia estat destruït o estava bloquejat electrònicament, i els androides de reconeixement de les forces de defensa enviats no havien pogut transmetre cap informació. Fins i tot les comunicacions amb el gruix de l'exèrcit havien estat interceptades amb èxit; només les transmissions de curt abast eren possibles, les que tenien una línia de visió directa, via xarxa de comunicacions tàctiques. Pel que el general Khamar estava obligat a fiar-se exclusivament de les seves forces de reconeixement.

Odie estava estirada de bocaterrosa al costat de la motojet, sota la carena del cingle.

Va aixecar la placa facial del casc per eixugar-se la suor del front. El seu rostre era de un vermell fosc, a causa de la constant exposició al vent, al sol i a la sorra; però la zona que envoltava els seus ulls seguia perfectament blanca, protegida dels elements per la seva placa facial. Es va passar la punta de la llengua pels esquarterats llavis. Aigua? No, no era moment per això.

–Androides –va xiuxiuejar una veu dins del seu casc.

Era un altre soldat del seu gran grup, situat més avall, en una altra part del cingle.

Semblava massa excitat pel que veia per utilitzar el procediment de comunicacions adequat, i ni tan sols va reconèixer la seva veu a causa de la distorsió causada per l'equip que creava les interferències.

Probablement és Tami, va pensar. Però la veritat era que tots se sentien excitats. Exceptuant al sergent Makx Maganinny, cap de l'escamot de reconeixement, era la primera situació de combat real per a tothom.

Evidentment, Tami ja havia estat capaç d'utilitzar els seus electrobinoculars i estava contemplant l'exèrcit congregat sota el cingle. Des de la seva posició, Odie podia sentir amb claredat el rugit dels transports de desembarcament i la remor de l’equip pesat col·locant-se en posició.

Va reptar amb cautela pel cim de la cinglera, va treure els seus propis electrobinoculars i va ajustar els delicats controls. Tot d'una, davant els seus ulls va aparèixer una imatge nítida de milers i milers d'androides de combat. Les lectures de la pantalla indicaven que es trobaven a una distància de 1.250 metres. Els binocles TT-4 de l’Odie, els únics del gran grup, van començar a gravar imatges que serien d'un valor incalculable per al general Khamar quan tornés –si és que tornava– i es reunís amb el seu equip. Atès el cost de les targetes de dades que gravaven les imatges hologràfiques, només s'havia lliurat una unitat TT-4 a cada grup. El sergent Maganinny els hi havia donat per ser la millor manejant la motojet.

–Probablement no passarà mai –li havia dit–, però si les comunicacions s'interrompen en una situació de combat, o són interferides per l’enemic, necessitarem algú que pugui volar com el vent perquè torni al batalló amb la informació. I aquesta ets tu, joveneta. –L’ancià combatent havia somrigut i posat la mà a la seva espatlla–. Recorda-ho. En una guerra real, el millor pla no triga a evaporar-se en quant es dispara el primer tret. Potser, algun dia, aquesta motojet teva i tu salveu a tot l'exèrcit.

–Són milers –va xiuxiuejar Tami.

El cor de l’Odie es va accelerar. Mai havia vist tan de prop màquines de combat reals com aquelles. Rius de suor nerviosa li van solcar el front i van gotejar de la punta del seu nas. Va sentir nàusees, però va mantenir els binocles fermament enfocats a l'escena de sota, d'esquerra a dreta i a l'inrevés, lentament, una vegada i una altra, tal com li havien ensenyat.

–Utilitza el procediment adequat i mantingues les comunicacions obertes –havia grunyit el sergent Maganinny.

Cada segon que qualsevol part del cap de l’Odie quedés exposat per sobre de la cresta augmentaven les possibilitats que un aparell de detecció enemic pogués localitzar-la i li disparés. El seu cor batia com un tambor. Una altra nau va aterrar entre una vasta ploma de foc i fum. Enormes núvols de pols es van alçar en l'aire fins enfosquir la nau. Odie va incrementar l'augment dels seus binocles, intentant descobrir alguna marca a la nau que aterrava.

Una ona commocionadora tan forta com la bufetada d'un wookiee va impactar contra el costat esquerre del casc de l’Odie, resultat d'un tret efectuat a uns cent metres de la seva posició, més avall del cingle.

La imatge dels electrobinoculars es va tornar borrosa durant un segon. Un enorme núvol de pols es va alçar de la zona d'impacte, i Odie es va veure bombardejada per pedres i resquills de roca. Altres trets van començar a impactar al seu voltant, i es va sentir sacsejada a dreta i esquerra. El canal tàctic del seu casc va explotar en crits i xiscles.

Algú va començar a udolar descontroladament i, de sobte, Odie va comprendre que era a ella. Però en cap moment va apartar els binocles dels seus ulls. Encara que ella no pogués veure res, segur que l'aparell seguiria gravant dades valuoses.

Va sentir que alguna cosa humida lliscava per l'interior del seu vestit. Era sang o...? Algú va maleir furiosament a través del comunicador. Només el sergent Maganinny parlava així.

–Sortiu d'aquí ja! –udolà.

La transmissió va acabar amb un grunyit de dolor. Era el que Odie necessitava per anar-se'n. Es va arrossegar cap enrere per la cinglera, retornant acuradament a la caixa els preciosos electrobinoculars amb els seus valuosíssimes enregistraments, i es va dirigir a seva motojet. Estava atordida per les explosions, però no greument ferida.

Les motos utilitzades per l'escamot de reconeixement no estaven construïdes per a fins militars, sinó que eren un vehicle civil modificat pels tècnics militars de les forces de defensa de Praesitiyn.

Una de les moltes mesures econòmiques que les forces de defensa havien hagut d'adoptar per poder disposar d'un equip en condicions mínimes. Si l’enemic tenia les seves pròpies tropes de reconeixement, i aquestes pilotaven models 74-Z, tindria problemes greus. La seva motojet no era rival per a les 74-Z, superiors en maniobrabilitat, blindatge i armament. I tot el que ella tenia per defensar-se era una simple pistola làser. No obstant això, Odie coneixia com el palmell de la mà el terreny que la separava de l'exèrcit del general Khamar, i, si era perseguida per tropes terrestres, fins i tot per forces aèries, podria utilitzar aquest avantatge a favor seu.

També comptava amb un altre avantatge: podia conduir més de pressa que gairebé qualsevol altre ésser de la galàxia. Quan Odie muntava en una moto es convertia en una altra persona. Sovint, mentre viatjava a tota velocitat durant els exercicis d’entrenament, ni tan sols era conscient de fer correccions de rumb. Era una cosa innata en ella. Els seus companys es meravellaven de la seva habilitat com a motorista. En els molts mesos que feia que l'havien assignat a les forces de defensa Praesitiyn, havia perfeccionat les seves habilitats naturals fins a un punt òptim. No només complia escrupolosament amb els entrenaments, sinó que afegia unes quantes maniobres més pel seu compte per mantenir-se en forma. Els soldats es queixaven amargament dels entrenaments, fins i tot quan es tractava de practicar maniobres que sabien que podien salvar-los la vida en combat, però Odie gaudia cada segon d'ells.

Vivia per poder realitzar carreres com la que ara havia d'emprendre.

Utilitzant el cingle com a cobertura, es va llançar a tota velocitat, a uns 250 Km/h, enganxant-se al contorn del terreny i a menys d'un metre d'alçada. En aquesta velocitat, i anant tan a prop de terra, el menor error podia convertir-se en un desastre. Quan ja es trobava a un quilòmetre de la cresta, es va capbussar cap a un profund rierol i va reduir la velocitat. Tot d'una, el seu cor es va aturar. Just per sobre d'ella i fora de la seva línia de visió, sobre la vora del canó, va sentir el rugit d'una altra motojet. Notícies dolentes: el motor no era dels seus.

Es va aturar en les profundes ombres, al costat de la paret del canó, i es va treure el casc per sentir millor. L'únic so que percebia era la pulsació de la sang en les seves pròpies venes. L'altra motojet també s'havia detingut.

Va treure amb cura la pistola làser de la funda. Com que tenia les mans molt petites, Odie havia demanat als tècnics de manteniment que li modifiquessin l’arma per poder subjectar-la bé. Li havien tret la mira telescòpica i l'injector per què pogués treure-la de la funda amb més rapidesa, i havien reduït la longitud del canó, el que alleugeria considerablement l'arma. També havien reduït la culata i instal·lat una cèl·lula d'energia més petita perquè els seus dits poguessin subjectar millor l'arma. Un punt de mira de ferro sobre la boca del canó reemplaçava la voluminosa mira telescòpica.

Tot allò feia que la pistola làser fos molt més lleugera i més fàcil de desenfundar, encara que el seu abast, en mans d'un tirador normal, s'havia reduït de vint-i-cinc metres a només deu. Però Odie no era una tiradora normal. Els altres membres del seu escamot s'havien burlat d'Odie per la seva "pistoleta de joguina", ja que, en ser la cèl·lula d'energia més petita, el nombre de trets que podia realitzar s'havia reduït i ells insistien en aquest fet amb insistència.

Però un vell sergent d'artilleria li havia dit: "Si el primer tir és bo, per què necessites tota la potència de foc que tenen els models més grans? Deixa que aquests tipus juguin amb els seus canons manuals".

Els tècnics havien descrit orgullosament el seu remodelatge de la pistola definint-la com una "arma de cintura", només per ser utilitzada des de molt a prop. No obstant això, fins i tot disparant amb una sola mà, Odie encertava blancs situats a seixanta metres amb una precisió impressionant; després d'aquesta demostració, les burles de seus companys s'havien convertit en respecte. Disparar bé amb una arma manual requereix una bona coordinació ull-mà, i això era una cosa que a Odie li sobrava. De totes maneres, se suposava que les tropes de reconeixement mai havien d'entrar en combat amb l'enemic, i aquella pistola modificada era just el que Odie necessitava per viatjar lleugera i veloç.

Odie es va tirar enrere el casc i va agitar el seu curt pèl ros fosc. El tenia amarat de suor i brut per la sorra. A partir d'aquest moment necessitava 360 graus de visibilitat i, atès que probablement no podia comptar amb ajuda, les comunicacions ja no importaven. Amb eñl fiador de la pistola tret i el dit fora del gallet, va manejar la motojet amb una mà, fent-la avançar a poc a poc. Davant d'ella, el terreny s'elevava abruptament. Va fer una pausa sobre una roca caiguda, contemplant el pendent pel qual el canó ascendia fins a la superfície.

Va sorgir del canó a dos-cents quilòmetres per hora. Enfront d'ella hi havia un soldat enemic assegut en una motojet. Va disparar contra ell, però no va esperar a veure si el làser li encertava i l’enderrocava de la seva muntura. Per un segon es va preguntar si havia de tornar i gravar el seu vehicle, però els reflexos adquirits durant l’entrenament van actuar per ella, i això li va salvar la vida. Zigzaguejava en amplis girs a esquerra i dreta, quan un raig d'alta energia disparat per un segon soldat que no havia vist li va passar per sobre l'espatlla. Aquest es va llançar a l’encalç de l’Odie, va passar al seu costat com una taca de velocitat gràcies a la major velocitat de la seva màquina va fer una corba tancada i va carregar directe contra ella. Odie va frenar de cop i va disparar, però va fallar.

El tret del soldat també va fallar, per molt.

Podria haver jurat que somreia ferotgement mentre passava al seu costat.

Cent metres per davant de l’Odie s'alçava una dentada formació de roques que el temps i l'erosió havien convertit en una sèrie de penyals de la mida d’un bantha, i que s'estenia al llarg de diversos quilòmetres a la direcció en què Odie volia viatjar.

Havia vist aquella formació mentre s'allunyava del gruix de l'exèrcit.

Va conduir la seva motojet cap a ella i es va ocultar darrere d'un dels enormes penyals. Si el soldat resultava ser prou estúpid com per anar a buscar-la, podria tendir-li una emboscada. No ho va ser. Va captar una fogonada sobre el seu cap. Era la motojet militar, que avançava a tota velocitat, uns vint metres per sobre de les pedres.

Massa lluny per intentar si més no disparar-li. , Les ombres començaven a allargar-se i Odie mirà el seu crono de canell. No faltava molt per al vespre. Si aconseguia ocultar-se entre les roques fins que es fes de nit, les seves oportunitats de sortir viva d’allà augmentarien considerablement. Però això no era una opció. Les dades que havia gravat havien d’arribar ràpidament a la caserna general. Tenia d'actuar amb el supòsit que era la única exploradora que havia aconseguit sobreviure a l'atac. Hauria d’arriscar-se.

Quan arribés a la caserna general, ja seria de nit.

Va penetrar encara més en la formació rocosa, amb la precaució de mantenir la motojet a poca velocitat. Una sèrie d'enormes penyals, li van bloquejar el camí.

No veia forma d’envoltar-los i no s'atrevia a sobrevolar-los, encara que la seva motojet podia assolir l'altura necessària. L'única sortida era un estret pas d'uns quinze metres d'amplada. El pas estava molt fosc i va dubtar. És ideal per a una emboscada, va pensar. El pèl del seu avantbraç es va estarrufar, i un fred calfred va recórrer la seva columna vertebral Va prendre alè profundament i va entrar en l'estret pas.

Les ombres van créixer entre les roques, deixant algunes zones en una foscor gairebé total. Odie va pensar a tornar a col·locar-se el casc per poder aprofitar la seva funció de visió nocturna, però rebutjà la idea. Se sentia empresonada portant-lo.

Va avançar lentament en la foscor. Sortejant acuradament les obstruccions o passant per sobre d'elles.

El seu cor es va saltar de sobte un batec. Què era aquest soroll que sorgia d’aquella taca de foscor? Es va quedar immòbil i buscà la pistola làser.

–Quiet! –espetegà una veu. El seu amo va sortir de les ombres empunyant una pistola làser que apuntava directament al seu pit–. No et moguis –va ordenar.

Odie s’inclinà cap endavant, preparant-se per llançar-se contra ell, però el soldat va disparar un tret d'avís. En la breu resplendor de llum, Odie es va sorprendre de veure una altra figura aguaitant a les ombres, una mica més enrere del soldat i dirigint-se cap a ell. Eren dos? El cap del soldat es va tornar lleugerament en direcció a la figura que se li acostava. En el mateix instant en què la figura disparava amb la seva pistola, Odie va impulsar la seva motojet cap endavant. Sorprenentment, el raig no anava dirigit contra ella sinó contra l'altre soldat, que ensopegar cap a les ombres amb un fumejant forat en el seu pit.

–Odie! –va exclamar una veu aspra. Ella va frenar a l'instant.

Reconeixeria aquella veu arreu, era la del sergent Maganinny! Va trontollar cap a ella, subjectant fluixament la pistola a la mà. Fins i tot en l'escassa llum va poder veure que estava ferit. La carn de la seva galta esquerra penjava a trossos, i la seva orella esquerra, al costat del pèl d'aquest costat del cap, havia desaparegut. Hi havia cremat. I per la forma en què coixejava, Odie estava segura que tenia altres ferides.

El sergent va trontollar enfront d'ella, amb un retorçat somriure a la cara:

–M'alegra tornar a veure't, petita.

–Sergent Maganinny!

Odie va desmuntar de la motojet i el va ajudar a seure a terra.

–Vaig creure..., vaig creure que els havien matat a tots. La meva motojet... –va fer una pausa per recuperar l'alè i va assenyalar algun punt darrere d’ell–. Vaig creure que havien acabat amb tots nosaltres, noia.

–Sergent..

Ell va agitar el cap.

–La meva cara no està tan malament com sembla, gairebé tot és superficial. Deixa’m aquí i vés-te'n. Envia ajuda després, però abans has de tornar a la caserna general.

–No –negà Odie amb fermesa–. Anirem els dos en la meva motojet. No penso abandonar-te aquí.

–Escolta, soldat –va tallar el sergent amb un to de veu que feia recordar que era un vell combatent–. Faràs el que..

–No –va repetir ella, passant-li una mà per sota el braç i ajudant-lo a posar-se dret–. Podem anar en tàndem. Aviat s’haurà fet fosc i farem servir els accidents del terreny per cobrir-nos.

Maganinny va grunyir, en part pel dolor de les seves ferides i en part perquè estava massa feble per discutir.

–Una cosa, soldat... –va dir–, no penso anar en aquesta moto amb un soldat que no sap portar correctament el seu uniforme.

–Què?

–Posa't el casc.

Odie el va contemplar fixament per un instant, escèptica. Tots dos van esclatar en una riallada histèrica.

***

El general Khamar es va encarar amb el seu cap d'Estat Major.

–Moguem-nos. Podem encarregar-nos d'aquests androides. Porteu la nostra infanteria blindada i la nostra artilleria fins a aquest turó d'aquí –mogué el seu dit per sobre del mapa tridimensional per assenyalar-lo–. Excavi trinxeres i esperi que carreguin contra nosaltres. Llavors els atacarem amb tots els caces disponibles per cobrir el nostre propi avanç –es va tornar cap als seus oficials–. Podrem aturar els seus avanços si aconseguim arribar els primers en aquest terreny elevat.

Els oficials es van dirigir als seus regiments per impartir les ordres i posar l’exèrcit en moviment.

Odie, immòbil, havia prestat atenció mentre el general i el seu personal organitzaven l'atac amb la informació aconseguida per ella. Es va preguntar pel destí dels seus camarades, ja que no havia vist a cap. Lluitava per controlar el nus que es formava en la seva gola quan va comprendre que probablement estaven morts. De tant en tant algú la saludava amb un gest de cap o aixecava un polze, i aquells silenciosos reconeixements a la seva tasca feien que el seu pit s’inflés d'orgull i l'ajudaven a sobreposar-se al dolor que sentia i l'esgotament físic que l'aclaparava.

Per fi, Khamar es va tornar cap a ella.

–Descansi, soldat. No només és valenta..., sinó força afortunada.

Mai havia estat tan a prop dels oficials d'alt rang i se sentia impressionada davant la tranquil·la eficàcia amb la que traçaven els seus plans. I ara, el propi general es dirigia directament a ella! No havia tingut temps de rentar-se; tenia la cara tacada de brutícia i suor, i el pèl li penjava sobre la cara en brutes metxes. La seva veu va sonar massa aguda quan va respondre, però no va dubtar a contestar.

–Vaig estar espantada tot el temps, senyor, i no vaig necessitar sort; tenia al sergent Maganinny protegint-me.

El general la va contemplar un moment, i va assentir amb el cap.

–Bé, ara ja sap el que fa que un exèrcit funcioni de veritat.

Següent