Quan el vent del
desert canvia: El relat del soldat d'assalt
Relats de la Cantina
de Mos Eisley
Per Doug Beason
Relat 11
I
Li
va prendre a Davin Felth trenta segons complets al planeta d'entrenament
militar de Càrida per decidir que servir en les forces armades de l'Emperador
no era tan romàntic com creia.
Davin
es va col·locar la seva bossa de viatge de color blau fosc, que contenia totes
les seves possessions, a la seva esquena i es va unir amb la resta dels cent
vint altres reclutes. Omplien l'estret corredor d'acer de la llançadora de
classe Gamma. Davin estava gairebé atabalat per la diversitat de vestidures,
colors i olors inusuals que suraven dels joves. La xerrameca de nervis anava
d'un costat a un altre per la línia de nois de 18 anys; la majoria d'ells
estaven lluny de casa per primera vegada. Una explosió de soroll refulgia a
través de la llançadora quan la porta de l'exterior es va obrir en un sospir.
Una
ràfega d'aire fresc va entrar, sense processar pels recicladors atmosfèrics que
hi havia en la nau; la llum sense filtre esquitxava contra la brillant coberta,
reflectint el corredor, i durant uns gloriosos trenta segons, va semblar que la
fama i els rumors de Càrida, el planeta usat per la guàrdia personal de
l'Emperador com a base d'entrenament per al seu exèrcit, de sobte s'acreixien.
Aquest hauria de ser el lloc més emocionant per a una nau de nois de 18 anys
entusiasmats per començar les seves noves vides.
I
la cridòria va començar.
Va
ser com si una bomba hagués explotat entre el nerviós grup de reclutes. Caos,
crits, confusió, i cent mil ordres van ser sobtadament llançades sobre Davin de
totes direccions. Els Oficials en uniforme gris-olivera, o les blanques armadures
dels soldats d'assalt es van abalançar sobre ells; els reclutes paraven esment,
tractant rígidament de semblar estàtues mentre els oficials es col·locaven a
mil·límetres dels seus rostres, cridant ordres.
L'únic
pensament de Davin era tractar de sobreviure, per sortir d'aquest embolic amb
vida. No podia pensar, i cada vegada que tractava de respondre a una pregunta
que se li cridava, algú més podria empènyer la cara al costat de la seva i
exigir una mica més.
Davin
va començar a cridar, sense importar-li el que deia, o a qui li estava parlant,
però només reaccionant, tractant de veure's com si estigués ocupat responent la
pregunta d'algú més. Va alçar la veu i va cridar amb tota la força dels seus
pulmons i l’estratagema va semblar funcionar. Amb tota la confusió que li
envoltava, amb un comandant dels soldats d'assalt cridant-li en la cara per
tractar de desorientar-lo, va tenir èxit a desviar l'atenció de si mateix. Però
això només era el començament de sis mesos d'entrenament infernal per modelar a
Davin en una de les tropes d'elit de l'Emperador.
Després
del que van semblar hores, Davin i la resta dels reclutes van ser conduïts en
direcció cap als barracons. Un home de vast aspecte prehistòric els hi va fer
senyals per situar-se a un costat de la via de pas. Els reclutes corretejaven
amb por. Es van alinear contra la paret i es van quadrar. L'home corpulent els
hi va llançar els seus subministraments: uniformes genèrics foscos, cascos,
mitjons, roba interior, mocadors, equips d'emergència, farmacioles, equip de
supervivència, i l'equip de neteja personal.
Davin
va acceptar els subministraments, però estava massa espantat per preguntar que
havia de fer amb ells. Una suau veu, provinent d'un home que s'alçava sobre la
resta dels reclutes com una flor solar crescuda a la rica terra gamorreana, va
dir humilment:
—Jo...
jo no puc suportar-ho més!
A
l'instant, diversos cossos imperials uniformats es van abalançar sobre l'home.
Una veu va cridar:
—Vosaltres,
moveu-vos! Ràpid!
Inclinant-se
cap enrere sota la seva càrrega de subministraments, Davin es va trontollar en
unir-se a la línia de reclutes, que semblaven piles arrossegant-se per uns
magatzems militars. El grup va ser apartat, i els van portar a les seves
lliteres. Davin va dipositar la seva bossa de lona blava i la càrrega de
material dels braços en un catre. Altres dos reclutes compartien l'habitació
amb ell. Davin va somriure amb cansament i es va presentar.
—Hola,
sóc Davin Felth.
El
primer home va estrènyer fermament la seva mà.
—Geoff
f’Tuhns. —Va fer un ràpid cop d'ull al seu voltant i li va oferir una bossa de
menjar amb aspecte greixós—. Vols una mica?
Davin
va mirar en la bossa i va sentir que el seu estómac es removia.
—No,
gràcies.
Alt,
d'ossos grans, i lluint un cap de pèl vermell flamejant, Geoff no semblava que
pogués cabre dins d'una armadura de soldat d'assalt. Mirà una vegada més al
voltant, va sospirar i es va ficar un grapat de menjar en la boca.
—Si
portes qualsevol aliment, és millor menjar-se’l ara. Me les vaig manegar per
ocultar això d'ells, —va dir,— però em van amenaçar amb castigar-me si
m'atrapen amb més menjar.
—Mychael
Ologat—, va dir el segon home. —Què penses de tot això?— Molt més petit que
Geoff, Mychael semblava que podria cabre en la bossa de lona d’en Davin; però
els seus músculs s'ondaven sota la seva tibant pell.
Davin
estava encara en estat de xoc des del moment en què va baixar de la llançadora
de classe Gamma. No havia estat al planeta d'entrenament militar durant més
d'una hora, però amb totes les provisions que li havien donat i la quantitat de
terreny que havien cobert, al pas normal d’en Davin hauria pres una setmana
aconseguir les mateixes coses. Va negar amb el cap.
—Em
van dir que l'exèrcit canviaria la meva vida, però això és de bojos. Esperava
tenir una mica de temps per acostumar-me.
—No
comptis amb això —va dir Geoff amb la boca plena de menjar—. Vam arribar ahir,
i pel que he sentit aquest és l'únic comitè de benvinguda. La cosa realment
difícil vindrà més tard.
Els
ulls d’en Mychael es van obrir com a plats. Es va posar dempeus enfront de la
porta, i se les hi va manegar per murmurar:
—Uh-oh,
tenim problemes.
Geoff
va deixar caure la bossa d'entrepans i va tractar de ficar-la sota el seu llit
amb el peu, però va relliscar i la bossa es va lliscar fins al centre de
l'habitació.
Davin
es va tornar per veure a un dels homes més grans que mai havia vist en la seva
vida dempeus al costat de la porta. Vestit amb sabates antigravetat, pantalons
negres, una camisa de pell blanca i portava el casc blanc ominós d'un Soldat
d'Assalt Imperial, l'home semblava un pilar massís. Va reparar en la bossa de
menjar. La seva veu tenia un timbre metàl·lic, com si sorgís dels altaveus
implantats en el costat del casc de batalla.
—La
seva ingesta calòrica està estrictament regulada. De qui és aquest menjar de
contraban?
Davin
va sentir a Geoff empassar; pel que havia dit, ell no podia permetre's el luxe
de ser atrapat. Però a ell ningú li havia dit que era de contraban! Va prendre
la paraula.
—És
meva.
El
soldat d'assalt es va tornar cap a Davin.
—Ets
nou aquí.
—Correcte.
—La
resposta correcta és «sí, senyor». Ho aprendràs, o si no ho lamentaràs.
Considera-ho com un únic advertiment. —Va trencar la bossa d'una puntada,
després es va tornar cap als altres dos—. Vosaltres, cucs de sorra, teniu dos
minuts per vestir-vos amb la vostra roba d'entrenament físic i sortir d'aquí
amb la resta del vostre esquadró, o el vostre cul serà meu. Ara moveu-vos!
Els
tres reclutes imperials es van regirar els uns sobre els altres mentre la roba
volava per l'habitació.
—Gràcies,
Davin.— va panteixar Geoff mentre lluitava per ficar-se en un mico.
Davin
només va poder grunyir mentre saltava sobre un peu; tractant de posar-se les
botes de marxa fins a la cuixa. Malgrat el ritme frenètic, els dos següents minuts
van ser l'última oportunitat de Davin per relaxar-se durant els sis mesos
d'entrenament.
***
Era
quinze quilos més lleuger, però immensament més fort, Davin ja s'havia
acostumat a la vertiginosa rutina d'entrenament. Els reclutes passaven menys de
cinc hores per nit a la seva habitació, caient exhausts de son després de cada
dia d'entrenament implacable: carreres d'aptitud física, expedicions diàries en
transport suborbital als camps de gel del sud per a l'entrenament d'hivern, una
expedició d'una setmana a l'estèril desert Forgofshar per a l'entrenament de
supervivència, una batalla de tres dies contra la naturalesa en la selva
equatorial... Davin aviat va perdre el compte dels dies.
Ell
i els seus companys aviat van aprendre a aixecar-se abans de la seva «trucada
matutina» que es produïa al matí, quan el seu sergent de les tropes d'assalt
imperial obriria la seva porta d'una puntada i faria esclatar el seu xiulet
sònic. Davin es despertava una mitja hora abans del toc de diana. Ell i els
altres solien escórrer-se de la petita habitació de la residència, netejant-se
i vestint-se, només per saltar sota els seus llençols per a la trucada matutina
ritual, doncs havien vist el que va passar amb els altres reclutes quan van ser
capturats fora de les seves lliteres abans del toc de diana.
Corrent
pel passadís, Davin pararia esment, a l'espera d'escoltar el que suposaria
l'expedició del dia. Mai sabia on podia ser enviat.
Va
ser el matí que Davin estava en el seu lloc en el passadís prop de trenta
segons abans que els altres la que va canviar la seva vida. No va començar amb
una fanfàrria, simplement amb un:
—Davin,
mou el teu cul cap al destacament d’AT-AT en l'extrem del vestíbul. La resta de
vosaltres, cucs de sorra, formar-vos per a la inspecció!
Mentre
la resta del seu equip es posava en posició de ferms, Geoff li va donar un cop
de puny en el seu costat i li va murmurar:
—Bona
sort, setciències. T'anem a estranyar!
Davin
no va tenir temps de contestar, ja que el soldat imperial a càrrec del
destacament d’AT-AT ja estava cridant a Davin perquè es donés pressa.
—Vint
segons més i et deixaré en un nucli del reactor!
***
Davin
es va unir al grup de reclutes en l'extrem de la sala; va reconèixer a diversos
dels seus companys d'aula amb els quals havia acabat sempre entre els primers
de la classe. Ells es van mirar entre si, però eren massa perspicaços per
arriscar-se a parlar i fer esclatar la ira del seu instructor.
Alineats,
els van conduir fora de la zona residencial d'estudiants cap al camp de la
desfilada. Edificis de cristall i sintogranit s'alçaven per sobre dels seus
caps; el camp de desfilada estava envoltat d'edificis ultramoderns. Desenes
d'ulls robots observadors sobrevolaven la zona, vigilant la base militar.
Situada al centre del cercle d'edificis d'aules, una elegant nau de transport
executiu es va posar sobre la gespa, amb la porta oberta per l'embarcament. Els
reclutes es van apressar a pujar fins que el senyal de tot net va alertar al
pilot per a l'enlairament.
Quan
Davin es va acomodar en el seu seient, un holograma va aparèixer en el mig del
passadís. Alt i eixut, i amb els ulls enfonsats, la imatge hologràfica de
l'home portava l'ajustat uniforme negre d'un comandant de terra. La imatge va
parlar amb contundència.
—Sóc
el Coronel Veers, comandant de les forces AT-AT de l'Emperador. Vosaltres,
candidats, heu estat seleccionats per la vostra capacitat d'aprendre ràpidament
i posar els requisits de la missió sobre les vostres necessitats personals. No
importa com de bones que siguin les nostres forces espacials, és la brillantor
de les tropes de terra, sostreure a l'enemic del seu cau, allò que ens farà
guanyar aquest conflicte. Les forces de terra són la veritable columna
vertebral necessària per a una victòria total i vosaltres heu estat seleccionats
per abanderar el vaixell almirall de les tropes de terra: el Transport Armat
Tot Terrè, l’AT-AT[1]!
La
imatge del Coronel Veers va ser reemplaçada per un gegant de metall de quatre
potes, avançant a través de terreny accidentat. Va recórrer en escassos segons
distancies que un home a peu hauria trigat una hora per recórrer. Canons
blàster bessons van disparar rajos làser des del cap metàl·lic del vehicle; dos
tripulants uniformats es podien veure en el mòdul de comandament del cap de
l’AT-AT. Els reclutes en el transport executiu van llançar un sospir col·lectiu
a la vista.
La
veu del Coronel Veers va continuar:
—Aneu
a ser sotmesos a sis setmanes d'entrenament intensiu en els simuladors de
realitat virtual abans de ser autoritzats en l’AT-AT, fins i tot en qualitat
d'observador. Si passeu la fase de classificació de la prova, se us permetrà
acompanyar als AT-AT en un dels meus batallons de combat. Bona sort a tots,
però mireu bé al vostre voltant; menys d'un de cada deu completarà amb èxit
aquest ardu entrenament. —Va recórrer l'habitació com si pogués mirar a la cara
de cada recluta. Davin es va asseure rígid en el seu seient i va tractar de fer
front a l'ull de l'holograma, però la imatge es va dissoldre.
Un
murmuri va recórrer la nau. Els reclutes es van inclinar sobre els seus seients
i van murmurar amb entusiasme entre si. L'home al costat d’en Davin es va
tornar, amb el rostre enrogit.
—Un
AT-AT! Pots creure que hem estat escollits per a l'oportunitat de comandar un
d'ells?
La
imatge del vehicle monstruós avançant a través del terreny rocós encara cremava
en la ment d’en Davin. A través de totes les seves experiències d'entrenament,
res havia provocat aquest foc en ell com la visió de l’AT-AT. Era gairebé com
si el seu destí hagués estat desplegat just dins de l'elegant transport
executiu.
—Sí,—
va murmurar Davin, —i vaig a assegurar-me que no sóc un d'aquests nou reclutes
que fracassa.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada