La Prova del Jedi (XI)

Anterior

Capítol 11

Algú tirava aigua sobre la cara de l'Odie. L'aigua estava més calenta que la temperatura corporal humana normal, però li va semblar tan dolça i fresca com la de qualsevol font de muntanya, un bàlsam per a la seva cara cremada i els seus llavis quartejats. La va empassar com el que realment volia dir: vida. Es va delectar amb la fresca humitat i va intentar riure, però no va poder emetre cap so. Va obrir els ulls i va veure una ombra inclinada sobre ella.

Va intentar parlar i només va aconseguir emetre una única paraula amb veu ronca:

–Erk.

–Sí –va respondre l'ombra que s'alçava al costat d'ella.

–Erk? –va tornar a preguntar, reunint tota la seva escassa força per dir el nom. Però la veu que li va respondre li va resultar estranya–. Qui ets...?

–Sergent Omin L'Loxx al teu servei –va replicar l'ombra–. A qui esperaves?

–Pilot... –va mussitar.

–L’Ocellet? També l’estem hidratant. L’hem posat sota un altre refugi perquè així tinguessis aquí més espai. El meu company és el caporal Jamur Nath. Vinga, pots aixecar-te? Estem corrent un gran risc quedant-nos aquí, encara ronden moltes patrulles androides –va aclarir abans d'abocar una mica més de líquid a la boca de l’Odie.

La noia es va sentir menys atordida i, amb una mica d'ajuda, va aconseguir seure. Mirà al seu voltant, però només va veure a Erk i els dos soldats de reconeixement.

–Què estan fent aquí? –va preguntar.

–Explorant. Els separatistes envien patrulles per tota la regió, buscant punts febles que atacar. El nostre treball és trobar-les i truncar els seus plans si podem; si no, informar de qualsevol unitat que intenti envoltar les nostres posicions –va canviar de tema–. Pel que queda del teu equip, veig que també ets de reconeixement. I la teva motojet? –va aixecar el seu cap amablement i li va fer beure més aigua.

Després va agitar la seva cantimplora. Estava gairebé buida.

–Us heu begut els vostres bons dos litres. Això us reposarà de seguida. Sort que no sou d'una altra espècie, és especial per a humans: restaura fluids, electròlits, minerals i tot el que hagueu perdut per culpa de la deshidratació. Què us ha passat? si no haguéssiu fet aquest tret, mai us hauríem descobert, i en aquests moments ja estaríeu morts.

Odie li va explicar entretalladament que havia passat.

–N..., no recordo haver efectuat cap tret.

–Bé, llavors va haver de ser el teu xicot. O pot ser que no recordis haver-ho fet. Quan s'està a punt de morir per deshidratació se solen patir al·lucinacions... Però bé, suposo que ja ho saps. En fi, resulta que vam veure la fogonada i vam venir a investigar. Qualsevol que disparés, ho va fer a l'aire. Vam suposar que era un senyal.

Odie va voler negar que Erk fos el seu "xicot", però no li quedava suficient energia, així que va passar per alt el comentari. En comptes d'això, va preguntar:

–Qui..., qui sou?

–Som de reconeixement, com tu. Formaves part de la guarnició de Praesitiyn? Pobres diables. Vinga, t'has de posar dreta i començar a moure't. Pots anar a la part del darrere de la meva motojet. Aquesta arma teva, me la prestes?

–S..., sí, però... d'on veniu? No sembleu pertànyer a l'exèrcit del general Khamar.

–No, no ho som. Ja t'ho explicarem després. Ara, la primera prioritat és treure-us d’aquest desert i tornar-vos a les vostres posicions abans que ens descobreixi alguna patrulla enemiga. Mentre us recuperàveu, vaig informar del nostre descobriment i he rebut ordres de portar-vos immediatament. Vine, dóna'm la mà, hem de marxar.

Odie va trontollar una mica mentre sortia del seu improvisat refugi i va alçar involuntàriament una mà per escudar els ulls de la brillant llum del sol.

–Té, posa-te'l –va dir L'Loxx, allargant-li un casc–. Ens sobra.

Agraïda, Odie va agafar el casc. Era una unitat multifuncional estàndard de les tropes de reconeixement. Se’l va ajustar expertament. Ja se sentia molt millor. Va veure a Erk dempeus, al costat de l’altre soldat de reconeixement i la segona motojet. Va ser com si tornés a trobar-se amb uns vells amics; Erk i la motojet. Aquesta era gairebé un duplicat de la seva pròpia màquina.

–Tu vindràs amb mi, soldat –va ordenar L'Loxx.

–Som-hi, hem de marxar d'aquí –va afegir el caporal Nath.

L'Loxx va redistribuir ràpidament part del seu equip a la motojet per deixar lloc a Odie.

–Subjecta’t bé –li advertí–. No podem perdre ni un segon més en tornar a la base.

En el mateix instant en què el sergent va muntar a la seva màquina, Odie va saber que era un expert. L'Loxx els va portar per un terreny extremadament abrupte, fins aturar-se sota la cresta d'un llarg cingle.

–Just sota nostre s'estén el llit sec d'un riu, el seguirem gairebé tot el camí de tornada. El coneixes?

–Sí. La vostra base està a prop del Centre de Comunicacions Intergalàctiques?

–Exacte. Ocupem el Centre i el terreny situat immediatament sota la plana. Hem excavat trinxeres just davant d'ells, d'aquesta manera la seva flota no pot bombardejar-nos perquè estem massa a prop de les seves pròpies tropes. El primer dia vam haver d'enfrontar a diverses onades d'androides de combat, però conservem les nostres línies. Ara estem clavats en les nostres posicions, disparant-nos mútuament i enviant patrulles per trobar punts febles en les respectives línies enemigues. És un empat tècnic. El primer que rebi reforços guanyarà.

–Han enviat reforços?

–La República? No ho sé. El nostre comandant va enviar un missatge a Coruscant abans d'atacar, abans d'entrar a la zona on l'enemic bloquejava les transmissions. Els separatistes? Sí, probablement planegen rebre reforços abans d'atacar. Bé, prepara l'arma. Jo conduiré i tu dispararàs.

–Preparada –va dir Odie amb més fermesa de la que realment sentia, mentre desenfundava la pistola làser i li treia el fiador.

–Escolteu-me –va dir L'Loxx pel canal de comunicacions tàctiques–. Ens espera un llarg viatge per davant. Si ens trobem amb alguna patrulla enemiga, tindrem avantatge, portem una persona extra a cada motojet que podrà disparar mentre el pilot maniobra. Saps disparar, oi, Ocellet?

–Pots estar segur, Empassapols –va respondre Erk–. I el meu copilot també.

–Bé, sembla que ens hagis rescatat tu, eh? –va riure L'Loxx–. L'enemic utilitza motojets del model 74-Z. El teu "copilot" sap el que això significa, si per desgràcia hem d’entaular combat.

Odie va grunyir. És clar que sabia el que significava.

–Però no pensem ficar-nos en cap escaramussa –va seguir dient L'Loxx–. Ens ho prendrem amb tranquil·litat, com si donéssim una passejada. Bé, seguiu-me.

Van descendir veloçment fins al llit sec del riu, ple de penyals i desfets. En alguns llocs, l'aigua havia soscavat profundes i estretes goles que els bloquejaven temporalment la llum del sol; en d'altres, havien de circular per un paisatge pla, completament exposats al terreny circumdant. Així i tot, les ribes eren prou altes com per trobar sempre cert grau de cobertura, si es movien amb compte. Van mantenir la marxa durant gairebé mitja hora.

Els van atacar en un punt en què el llit del riu s'alçava fins a la superfície. El primer tret va passar entre Odie i L'Loxx. Tan a prop que va fer vibrar el teixit de la camisa de la noia i li va socarrimar la punta del nas. D'un breu instant, Odie es va preguntar què havia passat; després es va imposar l'instint aguditzat per l'entrenament, va girar sobre el seu seient i va disparar en la direcció de la qual havia arribat el tret.

Llavors els va veure. Cap a ells s'acostaven tres motojets 74-Z, veloces com el vent, a través de la plana. L'Loxx va fer saltar la seva motojet per sobre dels bancs de la riba i es va dirigir directament cap als atacants. Ràfegues de làser mal dirigides brunziren al seu voltant. Odie es va inclinar cap a la dreta i va prémer dues vegades el gallet. Va poder veure clarament com un dels seus trets aconseguia donar a una motojet, però el blindatge va absorbir l'energia, descarregant-la a la sorra en forma d'electricitat. L’altre tret va encertar al pilot al que havia apuntat, i aquest va saltar cap enrere contra la cua de l'ordinador.

–Uauuuh!

Algú, Odie va creure que era Erk, va udolar pel canal de comunicacions. La noia va mirar a la seva esquerra. En aquest costat, i uns quants metres per darrere, va poder veure a Erk, inclinat cap endavant, recolzant-se en l'esquena del caporal Nath mentre disparava metòdicament contra les altres dues motojets enemigues. Els quatre vehicles rugien i aixecaven cues de sorra que es mantenien uns segons suspeses en l'aire darrere d'ells.

–Vigila, subjecta't! –va cridar L'Loxx.

I va realitzar un gir a la dreta, tan tancat que el genoll de l’Odie va raspar el terra mentre la moto encarava novament als soldats que se'ls acostaven. La maniobra va confondre als atacants. L'Loxx va dirigir a l'instant la motojet cap al enemic més proper, accelerant a 200 km/h. Aquest no va tenir més remei que girar a l'esquerra per evitar la col·lisió. L'Loxx el va seguir, mantenint-se prop de la seva cua.

Odie va tornar a disparar, però les seves descàrregues no semblaven afectar el blindatge posterior de la motojet enemiga. No obstant això, forçava al pilot a mantenir el cap baix i a concentrar-se en pilotar la seva màquina, no podia tornar el foc.

L'enfrontament va ser cobert per un enorme núvol de pols, aixecada per les motojets que donaven voltes desesperadament unes al voltant de les altres, buscant envestir als seus oponents o aconseguir un bon angle de tir que resolgués la contesa. Les fogonades de les pistoles làser estripaven les cortines de sorra de manera que qualsevol que estigués observant des d'una certa distància podia pensar que el núvol de pols bategava amb energia i vida pròpies. La pols, espessa i sufocant, s’enganxava a ells com una segona pell i els encegava. Tot d'una, L'Loxx va detenir la motojet i es va treure el casc. Odie es va sentir desconcertada pel sobtat silenci.

–On s'han ficat? –va xiuxiuejar, girant el cap, escoltant acuradament, buscant el rugit de les altres motojets. No va sentir cap. Ni tampoc trets. L'únic so era el de l'aire entrant i sortint dels seus pulmons.

–Bon tret el d'abans –va mussitar L'Loxx, referint-se al tret amb el qual Odie havia eliminat al primer soldat enemic–. No puc captar el meu company. Ha d'haver caigut.

Odie es va tirar el casc cap enrere, darrere de les orelles, per poder escoltar millor.

Llavors va sentir una lleugera brisa acariciar el seu rostre. Va mirar cap amunt. A través del núvol de sorra, el sol semblava una petita pilota daurada, però, a poc a poc, a mesura que la pols es posava, es va anar fent més i més brillant. Els dos estaven tensos com bèsties salvatges, sense saber si era millor atacar o fugir.

El vent va bufar amb més força i la pols es va dissipar ràpidament, com un teló que s'estigués alçant des de l'escenari on es representava una tragèdia, el núvol de pols es va dispersar en el vent per revelar a un soldat enemic muntat en la seva motojet, a menys de deu metres d'on ells es trobaven. No mirava en la seva direcció.

Abans que Odie pogués girar per disparar, L'Loxx va accelerar la motojet, es va llançar a través de l'espai que els separava i va envestir la màquina enemiga. Odie va sentir clarament el cruixit, abans que els dos es veiessin llançats contra la sorra. El soldat enemic era enorme, i no era humà. Ell i L'Loxx grunyiren i van maleir en diferents idiomes mentre rodaven per la sorra, però l'avantatge va ser de l'enemic, que no havia quedat tan encantat com L'Loxx creia.

Odie s'aixecà de terra i li va apuntar amb la seva pistola làser.

–Rendeix-te o disparo! –va cridar.

Malament. Si disparava, s'arriscava a donar a L'Loxx. Enfundà l'arma i es ficar en el xoc.

El soldat enemic va grunyir en sentir a sobre el pes de l’Odie, però tenia entre les seves mans la gola de L'Loxx i no la va deixar anar. Es va posar dret lentament, subjectant al sergent pel coll amb una sola mà. Va passar l'altra per sobre de la seva pròpia espatlla, va agafar a Odie pel cap i la va arrencar de la seva esquena, llançant-la pels aires com si fos una nina. Odie va caure a terra i va rodar per la sorra, estabornida. L’enemic va deixar anar a L'Loxx, li va col·locar un pesat peu al pit per mantenir-lo contra el sòl i va extreure del seu cinturó una arma semblant a una maça. El sergent estava mig inconscient pels cops i la falta d'aire. El soldat enemic, un gamorreà, va fer girar diverses vegades la maça per sobre del seu cap, grunyint victoriosament en seva pròpia llengua. L'Loxx va buscar a les palpentes la seva pistola, però l'havia perdut en la lluita.

Li va subjectar el peu amb les dues mans i va intentar retòrcer-lo cap a un costat, però el gamorreà era massa fort per moure’l.

Una descàrrega làser va impactar al pit del gamorreà, que va grunyir de dolor i va deixar anar la maça. Amb la mà esquerra va desenfundar la seva pròpia arma.

Odie, per fi, va poder disparar, i li va encertar entre les espatlles. Un paràsit morrt subjectat mitjançant una corretja a l'espatlla esquerra del gamorreà es va desprendre i va caure a la sorra, mentre el seu hoste vacil·lava, girava i tornava el foc, però sense punteria, encertant a la motojet d’en L'Loxx.

Un altre tret làser va colpejar al gamorreà a la base de la columna vertebral, obligant-lo a caure de genolls. Incapaç de girar-se i de tornar el foc, disparà de nou en direcció a Odie, però L'Loxx havia aconseguit trobar la seva pistola i va disparar ràpidament tres descàrregues al gamorreà que, finalment, va caure a terra, on va romandre immòbil.

Erk es va acostar a ells caminant, sense deixar de cobrir amb la seva pistola la figura del gamorreà.

–Vau escollir al tipus equivocat per ficar-vos amb ell –va dir. Va ajudar amb un braç a L'Loxx a posar-se dret–. Quants trets va rebre aquest tipus abans de caure?

–Cinc almenys –va dir Odie, gairebé incrèdula–. I crec que encara respira.

–Estàs bé?

Ella va somriure àmpliament, com si només en aquest moment reconegués al pilot que tenia al costat.

–On és el meu company? –va preguntar L'Loxx abans que Erk pogués respondre a la noia.

–Ho sento, sergent, però el dolent li va donar amb el seu làser. Jo el vaig abatre d'un tret. Ho sento pel seu amic, de veritat.

L'Loxx va assentir en silenci.

–La meva motojet està destrossada, però ara tenim dos 74-Z útils. Vaig a buscar el cadàver del meu company. Vine amb mi, Odie, i emporta't l'altra 74-Z. Tu, Ocellet, queda't aquí. No sabem si ha informat de nosaltres abans d'atacar-nos –va assenyalar amb el cap al gamorreà–. Les nostres transmissions a llarga distància estan bloquejades, així que pot ser que les seves també ho estiguin. Però serà millor prendre precaucions, per si de cas. On vas deixar a Jamur?

–Per allà –va respondre el pilot, assenyalant amb la mà– A mig quilòmetre, més o menys.

–Bé. Espera’ns aquí.

***

–Necessito aquests reforços, senyor –va dir Pors Tonith a la imatge del Comte Dooku, que surava davant seu.

Els ombrívols trets del Comte es van retorçar d'irritació.

–Vaig creure haver-te dit que et mantinguessis en contacte amb la comandant Ventress per a qualsevol assumpte concernent amb aquesta operació.

–Aquesta operació no acabarà amb èxit sense aquests reforços –va continuar Tonith, ignorat el descontentament d’en Dooku.

–Has d'aprendre a complir les meves ordres.

Tonith va empal·lidir encara més davant la significativa mirada d'en Dooku.

Va recordar altres temps en què Dooku li havia ensenyat una lliçó. Hi havia sentit de sobte una sobtada manca d'aire, com si li haguessin posat un gran pes sobre del pit. Va lluitar per aspirar aire, sense aconseguir-ho. Aquella sensació va acabar tan ràpidament com havia començat. Ara Dooku no estava prou a prop com per utilitzar la Força contra ell, però Tonith sabia que, si persistia, el futur només li portaria patiment.

–Estic seguint les vostres ordres, senyor: capturar el planeta i assegurar-lo –va afegir ràpidament–. El pla que vostè va dissenyar per a aquesta campanya, i que jo he seguit al peu de la lletra, implicava reforços immediats un cop haguéssim acabat la primera fase. Ho repeteixo, senyor, on són els reforços? Aquest exèrcit nou m'està causant problemes, i perdrem Praesitiyn si obté reforços abans que jo.

–Estan de camí –va replicar el Comte. La seva imatge va flotar silenciosament davant Tonith per un llarg període abans de tornar a parlar–. Per què no vas preveure aquesta intervenció?

Tonith va contenir l'alè. Ara li culpava per no anticipar el que havia passat? Era monstruós! Maleït sigui el Comte.

–Va ser un dels imponderables de la guerra, senyor –va respondre calmat–. Encara controlem el Centre de Comunicacions Intergalàctiques, però he perdut molts androides i només puc reemplaçar uns quants en els meus tallers de reparacions. Per cada enemic que matem, ells destrueixen cinc o sis dels meus androides.

–Tens un milió d'androides de combat. Llança’ls tots a l'atac i arrasa aquest maleït exèrcit.

–Ja no em queden un milió d'androides, senyor –va respondre Tonith amb paciència–. Els atacs massius són antieconòmics i són una mala tàctica. Si ataqués ara d'aquesta manera, em trobaria amb un exèrcit altament reduït i sense reserves. El comandant enemic és molt astut. Manté les seves línies molt a prop de les meves, i no puc utilitzar armament pesat per atacar-les sense sacrificar les meves pròpies forces i debilitar les nostres pròpies defenses.

–Tots hem de realitzar sacrificis –va apuntar Dooku secament.

Tonith va fer una pausa per reunir tota la seva paciència. La necessitava.

–Senyor, les naus de l'enemic mantenen en escac a les meves en òrbita, així que el meu exèrcit no pot esperar reforços de les seves tripulacions. I les nostres naus tampoc poden bombardejar les forces terrestres enemigues amb les seves armes de bord a causa de la seva proximitat amb les nostres. Repeteixo, si la República envia reforços abans que...

–Ell tampoc pot reemplaçar les seves pèrdues, oi? –va somriure Dooku.

–No, senyor –va reconèixer Tonith–. Però si han avisat la República i envien un nou exèrcit contra nosaltres...

–... Així que el teu enemic està patint el mateix desgast que tu.

–... I arriba aquí abans que ho facin els meus reforços...

–No arribaran. Mantingues al teu enemic ocupat i aguanta la teva posició. L'ajuda ja està de camí. Tinc confiança en tu.

La transmissió es va tallar.

Molt, molt lluny, el Comte Dooku va somriure. Pors Tonith era cobdiciós, però un mica massa previngut... És com un banquer, va reflexionar. Però era l'adequat per al treball. Les coses estaven anant exactament segons el pla. Només que no era el pla que Tonith creia estar seguint.

Següent