La Prova del Jedi (XX)

Anterior

Capítol 20

Un dels molts inconvenients de pertànyer a un exèrcit en temps de guerra, a més de la possibilitat de morir, és la falta de son. En aquests temps, el comandant que espera per prendre una decisió no sol viure per rectificar al dia següent. Tots els moviments i les operacions militars semblen ocórrer durant la nit, nit tancada, i tot aquell qui aconsegueix dormir en vigílies d'un atac, o és un veterà o està tan cansat que ja no li importa. Per descomptat, el constant bombament d'adrenalina en el sistema del soldat el manté actiu, però, tard o d'hora, l'esgotament acaba fent presa en ell.

La sessió d'estratègia que va començar en el post fortificat de Judlie va durar hores. Un cop acabada, es van traslladar al post de comandament d’en Halcyon, més gran i millor equipat. Fins i tot tenia refrescs que els minvats recursos de l’Slayke no podien oferir.

Traçar un pla d'atac no és tasca fàcil. Ha de ser detallat i concís, al mateix temps que prou flexible com per adaptar-se als canvis instantanis que provoca una situació fluïda en el camp de batalla. A l'oficial d'operacions d’en Halcyon li va ser encomanada la tasca de traçar el pla, però amb la supervisió d'Ànakin.

Tots els especialistes de l'exèrcit d’en Halcyon van ser informats d'una part del pla, un "annex" que havien de realitzar: el cap de personal, el d'operacions, el cirurgià en cap, el cap d'Intel·ligència, el de subministraments, el d'artilleria, el d'infanteria, el de les divisions blindades i els comandants de l'aire; i, finalment, però no menys important, el d’intendència i transports, l'ancià Mess Boulanger. Cada part del pla havia d'estar integrat en el tot. No obstant això, tenien poc temps i ningú estava d'acord en quin seria el millor curs d'acció.

Després de diverses hores, per fi van triar dos enfocaments bàsics.

–Un atac frontal està fora de qüestió –va rugir Slayke–. Ja hauríeu de saber que si s'envia una força de xoc contra una posició fortificada, tindrà una proporció de baixes d'almenys tres a una. És just el que ell espera per poder fer-nos trossos!

–Ho sé, ho sé –va replicar Halcyon–. Només dic que fingim un atac contra el centre de les seves posicions, mentre enviem el gruix de les nostres tropes contra els seus flancs. Pressionar el centre de les seves línies i fer-li creure que és el nostre atac principal, i colpejar per les ales, superar-lo i llavors atacar per la rereguarda.

–Què tal un atac per aire? Disposem dels transports –va suggerir Ànakin–. Podríem desembarcar tropes en la seva rereguarda i atacar des d'allà, mentre la nostra força principal avança cap al centre de la línia.

Slayke va alçar una cella pensatiu.

–Què opines? –va preguntar a Halcyon.

–No sé –va replicar amb cautela el Mestre Jedi–. Quina és la seva capacitat antiaèria?

–Hem fet una estimació –va respondre l'oficial de intel·ligència–. Anticipant-nos a la seva pregunta, senyor, fa una hora vam enviar avions a control remot sobre les seves línies... però no ha tornat cap. Van transmetre suficient informació com per poder determinar que les seves defenses antiaèries són especialment nombroses. Hem descobert canons làser i canons d'ions. Van haver de desembarcar-los de les seves naus i instal·lar-los com a defensa antiaèria. Estimem unes baixes durant l'entrada d'almenys un trenta-cinc per cent, senyor... I més altes encara en la sortida.

–Prohibitiu –va dir Slayke secament–. Ho sento, Ànakin, un atac per aire és suïcida. Crec que l'única tàctica viable és atacar un dels seus flancs. Aquesta havia estat l'aposta d’en Halcyon des del principi.

–No oblideu que pot reforçar qualsevol part de la seva línia defensiva en molt poc temps –va assenyalar Ànakin–, mentre que les nostres tropes i els nostres subministraments han de recórrer un camí molt més llarg, sobretot si aconseguim franquejar una de les seves ales.

–El Jove Jedi s'està convertint en tot un estrateg –va assentir Slayke amb aprovació.

–Ànakin és un home de talents sorprenents –va somriure Halcyon.

–Ànakin és un home que pot fer carrera –va afegir Slayke. –Llavors, seguirem el primer pla: pressionarem el centre de les seves línies i simultàniament enviarem una potent força d'assalt contra els seus flancs –va dir Halcyon–. Però, primer, hem de conèixer la resistència de les seves posicions.

–Tinc l'home perfecte per a això –va dir Slayke–. Omin, vingui aquí! El sergent L'Loxx és un dels millors homes de reconeixement que tenim. Sondejarà les seves línies i trobarà qualsevol debilitat que puguin tenir.

El sergent es va acostar als oficials i va atreure la seva atenció. Halcyon es va aixecar i li va estrènyer la mà:

–És gairebé mitjanit, sergent L'Loxx, pot completar un reconeixement complet de les línies enemigues abans de l'alba?

–No puc recórrer tot el front en una nit, senyor –va respondre el sergent–. Però faré el que pugui. Estaré preparat d'aquí a quinze minuts.

–Llavors, enviem a tres equips: centre, esquerra i dreta, però crec que hauríem d’enviar comandos clon –va dir Ànakin.

–Perdoni, senyor. Em considero el millor, només que no puc explorar tot el front tot sol. Doni’m el sector que vulgui i li portaré la informació que necessita.

–Molt bé, sergent, encarregui’s del flanc dret –Halcyon es va girar cap a Ànakin–. Tu selecciona comandos clon per al centre i el flanc esquerre –després tornà amb L'Loxx–. El punt de partida serà l'antic post fortificat d’Izable, i tornarà d'allà a través de les nostres línies. Quants homes necessitarà?

–Només jo, senyor.

–Només vostè? –Halcyon mirà a Slayke, que va alçar les espatlles–. I si li passa alguna cosa, sergent? Com rebríem el seu informe?

–No em passarà res.

–M'agradaria anar amb ell –va dir Grudo, donant un pas endavant i col·locant-se al costat de l’Ànakin.

–Ridícul! –va grunyir Slayke.

–Un rodià és prou bo com per sortir de patrulla, senyor –va dir el sergent L'Loxx–. Són experts en colar-se en llocs on ningú més pot... i tornar sans i estalvis.

–Llavors, que vagi Grudo –va assentir Ànakin.

–Nosaltres també volem anar –va dir algú. Era un dels guàrdies de la Neelian, el caporal Ram Raders.

–Què és això? –va interrompre Halcyon ràpidament–. Vull enviar a un home de reconeixement i la meitat del meu exèrcit es presenta voluntari per acompanyar-lo. Posats a fer, també podríem preparar un assalt ara mateix, sense tenir la més mínima idea del que ens espera. No. I és la meva última paraula.

–Si us plau, senyor –va replicar Raders–. Som bons en aquest tipus de coses. A més, aquí no som útils. Podem ser de molta ajuda per al sergent.

–Que vinguin amb mi –va dir el sergent L'Loxx–. Si el seu treball no em sembla satisfactori, els deixaré a Izable. Però pot ser que quatre siguin massa.

–Està bé –va dir Halcyon–. Ànakin, coordina-ho tot amb els comandos clon. Presenteu-vos tots aquí dintre de quinze minuts.

Ànakin es va dirigir a l'oficial d'operacions.

–Vol començar a escriure l'ordre? –es va excusar i va sortir fora amb el rodià. Es van asseure sobre algunes caixes de racions a la foscor–. No vull que hi vagis, Grudo... però si tant t'importa, no t'ho impediré.

–No em passarà res –va replicar Grudo.

Ànakin no va parlar per una estona, sense estar molt segur del que volia dir.

–Estàs casat? –va preguntar a la fi.

–Moltes vegades –va respondre Grudo amb una riallada.

Ànakin va poder sentir com s'encongia d'espatlles en la foscor.

–He estat bo amb elles, i elles amb mi. Però un soldat, com un Jedi, ha d'anteposar el deure, aprendre a viure sense les coses que els homes normals anhelen. Per què ho preguntes?

–Pura curiositat.

–No et preocupis, no em passarà res –Grudo va posar una mà a l'espatlla d'Ànakin, i els dos van romandre silenciosos. Per fi, Grudo va canviar de tema–. Aquesta dona que hem vist abans, la coneixes? T’estava mirant i crec que la coneixes.

–N... No... –va replicar Ànakin–. És que m'ha recordat a la meva mare. La van matar.

–Devia ser difícil –va comentar Grudo amb suavitat–. Però t'he estat observant, saps?, i puc assegurar-te que ella se sent molt orgullosa de tu. Mai he conegut a ningú tan intel·ligent com tu en tants aspectes diferents. Ets ràpid en tot: per aprendre, per decidir, per actuar. Seràs un gran comandant i em sento orgullós d'haver pogut ajudar-te. Ara me n'he d'anar, el sergent espera, i l'alba arribarà molt aviat.

–Bona sort, amic.

–Sí, sort. Tot soldat necessita sort, però recorda que el que importa en combat és l'habilitat. Però ja que em desitges sort, ho accepto. Moltes gràcies.

Grudo va agafar la mà d'Ànakin entre les seves, la va estrènyer breument i va fer mitja volta, desapareixent en la nit. Ànakin es va sorprendre del que silenciosament que caminava el rodià en la foscor. Es va quedar allà, quiet un moment, i després tornar al post de comandament.

***

–No seran tan idiotes com per atacar frontalment les nostres posicions –va dir Pors Tonith als seus comandants–. Atacaran el centre amb les seves tropes, sí, però serà una simple distracció. L'atac principal arribarà pels flancs. Per això vull forces de reserva aquí –va indicar un lloc a prop del Centre de Comunicacions–, disposades a reforçar qualsevol part del front en un moment donat. Espereu sondejos de prova durant tota la nit i un atac al matí. Us vull aquí fora comprovant les posicions, controlant l'armament i revisant les tropes. Els androides no necessiten dormir i vosaltres sí, ho sé, però aquesta nit ningú dormirà en el nostre exèrcit.

–Els turons de la nostra esquerra, senyor. Tenim tropes apostades en elles, però són molt escasses. Suggereixo que les reforcem immediatament.

–Esperarem que ataquin –va dir Tonith–. Amb una reserva mòbil com la que he suggerit, sempre podrem enviar tropes de refresc allà on es necessitin. Bé, ja teniu les vostres ordres. Mantindrem la posició fins que arribin els reforços que, confio, no trigaran.

Quan els seus comandants van abandonar el post de comandament, Tonith va somriure a B'wuf, que encara romania assegut dormitant.

–Desperteu-lo –va ordenar als androides de guàrdia–. He dit que avui ningú pot dormir en aquest exèrcit i ningú ho farà. Excepte jo, és clar, el cervell necessita descansar. –Es va girar cap a un dels tècnics–. Desperteu-me si hi ha novetats.

I es va retirar a les seves estances.

***

La reunió informativa va ser curta. Els equips de reconeixement serien tres. El primer cobriria el flanc esquerre; el segon, el centre; i el tercer, el del sergent LLoxx, el flanc dret. Cada home dels tres equips rebria un enllaç de comunicacions.

–No l’utilitzin llevat que sigui indispensable –va advertir l'oficial d’Intel·ligència–. Segur que l'enemic estarà a l'escolta.

–Tothom partirà d’Izable. Poseu-vos en marxa quan l'artilleria comenci a disparar. Quan estiguin preparats per tornar, premin el botó dels comunicadors: una pulsació llarga i una curta per al primer equip, dues llargues i dues curtes per al segon, i tres llargues i tres curtes per al tercer, quan tots hagin avisat, llançarem un atac d'artilleria per cobrir-los. Aquest serà el senyal perquè tornin.

–Odio aquestes coses –va xiuxiuejar L'Loxx, mirant el seu equip de comunicacions–. Sempre es fan malbé en el pitjor moment possible.

–Quan tots estiguin reunits de nou a Izable, vostè, sergent L'Loxx, m’enviarà un senyal llarg amb aquest equip de comunicacions que tant menysprea, i jo obriré foc amb l'artilleria –va dir l'oficial d’Intel·ligència–. I no es preocupi per cap trucada mentre estiguin fora. El canal és segur, està reservat per reconeixement. Alguna pregunta?

No n'hi va haver.

Izable estava en ruïnes.

La pudor de la mort ho impregnava tot. Un lleuger floc de fum es filtrava a través de l'esquerda d'un búnquer demolit, signe d'un foc que encara cremava; a través dels infrarojos apareixia en forma de fulgor molt brillant, indicant que el foc encara devia ser intens. Els homes de l'escamot de reconeixement es van preguntar què podia cremar allà, i Grudo es va estremir davant la idea. Els quatre membres del seu equip es van arraulir junts a poca distància dels altres dos equips, esperant que comencés la descàrrega d'artilleria.

El pla era que, tan aviat comencés l'atac, avançarien pel llit sec del riu que seguia el contorn del turó per la dreta, i després escalarien fins al cim. Hi havia diversos talussos pels quals ascendir, però L'Loxx va decidir seguir més lluny, cap a la dreta, i va aparèixer darrere del turó, gairebé darrere de les línies enemigues.

–Ens estaran esperant, podeu estar segurs –va dir als altres tres–, i la seva atenció estarà centrada en el front.

Els quatre portaven un vestit especial, dissenyat pel propi L'Loxx per escudar-se dels sistemes de visió infraroja de l'enemic. No els proporcionaria una protecció total contra els escàners, però amb tot el soroll, la confusió i la calor provocades per les descàrregues d'artilleria, tindrien prou cobertura per arribar fins al lloc on L'Loxx comptava amb què la manca de vigilància enemiga impediria que els descobrissin.

La nit era fosca, només les estrelles il·luminaven feblement el paisatge.

***

–Uuuuf! –Erk va intentar seure tot d'una, i el seu cap va xocar contra la roca que tenia a sobre–. Odie, crec que ja ho tinc! Passa’m el teu cinturó d’equipament!

Ella l’hi va apropar.

–Una mica de llum, si us plau..., justa! –va exclamar d'alegria després de rebuscar en una de les butxaques–. Just el que pensava! Odie, això és el nostre camí de sortida! – empunyava una vibrodaga–. Els mecànics utilitzen una versió particular d'això per tallar els metalls més durs quan treballen en els caces estel·lars! Crec que podem usar-la per...

–... Tallar la roca –va acabar Odie.

–Dóna-ho per fet!

–Estàs segur? Aquesta no és una vibrodaga industrial, Erk, tot just és una vibroartellera. L'utilitzem com a arma de reserva per si ens fiquem en una baralla cos a cos. Bé, i també per obrir les llaunes de les racions –va corregir amb un somriure.

Erk va ficar els dits en els anells d'activació.

–No miris molt fixament –va advertir. Va activar els anells i va aplicar la fulla a una secció de la roca que els empresonava. Després d'uns segons, fragments de roca fosa van començar a gotejar a terra, i el pilot va apagar ràpidament la daga. La roca brillava feblement allà on hi havia aplicat la vibrodaga: en aquells breus segons havia aconseguit obrir un tall d'uns vint mil·límetres de llarg i uns deu mil·límetres de profunditat.

–Ja pots anar saludant al món exterior! –va dir el pilot, exultant.

–Buuuf! Aquesta cosa acomiada molt fum... Com podrem obrir-nos camí fins a la superfície sense que el fum ens ofegui o acabem socarrats?

Erk va pensar un moment.

–Ens ho prendrem amb tranquil·litat. Cada poc deixarem que la calor i el fum es dissipin, el que ens sobra és precisament temps. El flux d'aire és bo, així que el nivell d'oxigen es mantindrà prou alt com per poder respirar. Ajuda’m amb això –es va treure la túnica de pilot–. No m'havia tret això des feia dies. Està tractada per ser resistent als impactes i al foc, per a un pilot estel·lar és imprescindible. La faré servir com a protecció mentre estigui tallant. Quanta energia se suposa que li queda a aquesta vibrodaga?

–Deu hores, potser. No ho sé, Erk. Podràs obrir un forat prou gran com per poder sortir per ell en menys de deu hores?

–Bé, aviat ho sabrem, no? Començaré en aquest vèrtex, on les dues plaques de roca s'uneixen al mur. Així estarem segurs de no afeblir la resistència que manté les dues plaques al seu lloc.

–Farem torns, Erk.

–Ah, sabia que havies de ser d'alguna utilitat! –i la va besar.

–No sé què pensar de tanta confraternització entre un oficial i una soldat, tinent –va dir Odie.

Li va passar una mà pel clatell i el va atreure per besar-lo als llavis.

–Quan sortim d'aquí et demostraré el veritable significat de la paraula confraternització. Bé... Atenció, roques, aquí anem!

Següent