La Prova del Jedi (XXI)

Anterior

Capítol 21

Ràpidament però amb cura, els quatre es van obrir camí al llarg del llit sec del riu, mantenint-se a prop de la riba més allunyada per ocultar-se tot el possible dels posts d'observació enemics del turó, molt per sobre d'ells.

Aquesta va demostrar ser una tàctica intel·ligent i, en molt poc temps, van arribar a un punt on l'antic riu canviava de curs i s'allunyava del turó.

L'artilleria republicana va rugir, omplint el cel de brillants fogonades; la resposta dels separatistes no va trigar a produir-se, i les descàrregues van ploure sobre les posicions d’en Halcyon. Tot l'univers semblava estar consumint-se en un ferotge holocaust. Cap dels membres de l'equip de reconeixement havia vist mai tal exhibició de foc, i se sentien exultants i aclaparats alhora. El sergent L'Loxx va somriure dintre seu: la distracció estava funcionant.

Reptaren un a un per als bancs de la ribera i es van obrir camí cap a la plana que els separava dels primers pendents del turó. Arreu veien proves de l'ocupació enemiga –equip destruït, androides destrossats, forats d'explosions...–, i tot allò els hi servia de cobertura mentre avançaven per terreny obert. Totes les peces d'equip que transportaven havien estat repassades perquè no fessin soroll, i L'Loxx tenia una corda amb la qual s'havien lligat per no perdre’s en la foscor. El sergent també es molestar a pintar petits punts lluminosos a l'esquena de tots ells perquè cadascú pogués saber on es trobava exactament el company que li precedia gràcies a les seves ulleres de visió nocturna, i tots portaven pistoles làser, però res més pesat. Després d'una hora d'avançar a ròssec per la plana, L'Loxx va calcular que es trobaven per darrere de l'ala dreta de les posicions enemigues. Per allà accedirien a la base dels turons que dominaven l'extrem del front.

L'Loxx havia estat allà en nombroses ocasions, així que coneixia bé el terreny. L'extrem de les defenses enemigues estava ancorat en dues petites elevacions que ocupaven una posició dominant al turó. Allà havien situat un niu de metralladores, però només podien acostar-se frontalment a través d'un bosc de penyals, alguns més grans que un bantha. El sergent esperava que l'enemic considerés aquell post avançat com a protecció suficient per avisar d'un atac. Va indicar un alto. Quan els altres tres van arribar a la seva alçada, els va xiuxiuejar:

–Haurem d’ascendir per aquí. Quan arribem al cim, segurament estarem a l’esquena de l'extrem dret del front. Jo aniré primer. No us separeu de mi.

L'artilleria va anar emmudint gradualment. Una tranquil·litat antinatural va caure sobre el camp de batalla, submergint-lo novament en una impenetrable foscor.

***

El tinent Erk H'Arman va fer una pausa en el seu treball. Una alenada d'aire fresc li va arribar a través del petit forat que havia estat capaç de tallar a la roca. A través d'ell podia veure les estrelles.

–Anem a aconseguir-ho, Odie –es va asseure i es va treure la túnica amb la qual protegia la mà i el braç–. Il·lumina un moment el meu braç, vols?

La soldat de reconeixement Odie Subu va ofegar un gemec.

–Està cobert de butllofes! Espera, tinc un paquet de primers auxilis en el meu cinturó –rebuscà en unes quantes butxaques i va acabar aplicant un embenat en les ferides de l’Erk.

–Ets un àngel, Odie. Creus que hi ha una raó perquè ens destinessin als dos per a aquesta missió?

–Crec que hi ha una raó per a tot, Erk.

–Resisteix força bé –va dir Erk, examinant la seva túnica–. El que passa és que aquestes gotes de roca fosa són massa calentes. Et faria res donar-me un mica d'aigua? Tinc les mans molt adolorides.

Ella va obrir la seva cantimplora i la va sostenir prop de la seva boca. El pilot va empassar ansiosament. Quan es va sentir saciat, ella va dir:

–Deixa que segueixi jo mentre tu descanses.

–Està bé. Però espera un minut, deixa que la calor es dissipi una mica. Quan sentis molta calor, atura't. Jo he comès l'error de voler seguir massa temps i mira’m, estic fet un desastre. No deixis que et passi.

–Típic de nois. Vosaltres sempre ho voleu tot aquí i ara. Deixa que s’encarregui una dona.

Van descansar durant diversos minuts. Després, Odie es va col·locar la túnica i va començar a tallar roca. Va treballar sense descans durant deu minuts.

–Has sentit això? –va preguntar Erk.

El rugit de l'artilleria arribava esmorteït fins a la parella enterrada en les ruïnes del búnquer, però prou fort com perquè poguessin deduir que havia començat un atac massiu.

–Venen a rescatar-nos? –va xiuxiuejar Odie, començant a plorar i deixant-se caure al costat de l’Erk. El pilot va passar el braç bo sobre les espatlles de la noia.

El forat ja era prou ampli com perquè poguessin passar un mà per ell. Van escoltar en la foscor.

–O és un contraatac..., o l'assalt final de l'enemic –va dir per fi Erk–. Sigui com sigui, hem de sortir d'aquí.

–Em sap greu posar-me a plorar així.

Erk la va atreure cap a si i va enterrar el nas en el pèl de la noia. Feia olor de suor i roca polvoritzada, però per a ell va ser la fragància més deliciosa que mai pogués imaginar.

–Oblida-ho, Odie. És típic de noies, no? –ambdós rigueren–. Ara, deixa de ploriquejar i torna a la feina. Necessitem sortir d'aquí i prendre un bany.

***

Van entrar a l'aglomeració de penyals. Les roques s'elevaven al seu voltant com alts edificis. Estava tot tan silenciós que podien sentir la respiració dels altres. El sergent L'Loxx indicà un alto. Des de molt endavant, una mica a l’esquerra i per sobre d'ells, els va arribar un so metàl·lic. Ningú necessitava que li diguessin que eren androides de combat. Quants? Com eren les seves fortificacions? Tenien armament pesat? Quina era la millor forma d'atacar-los? El sergent va un cop d'ull amb els seus visors nocturns per un petit espai entre les roques. Va penetrar en el pas, seguit d’en Grudo.

Un androide va aparèixer de sobte a l'esquerra de L'Loxx i, abans que aquest pogués reaccionar, Grudo desenfundà un vibropunyal del cinturó del seu equip i li tallà el cap d'un sol tall. El rodià va sostenir el cos de l'androide mentre queia i el va dipositar suaument sobre el terra, amb la mateixa rapidesa amb què havia empunyat la seva arma i atacat. Però ningú va agafar el cap, que va caure rebotant sobre un munt de runes i emetent espurnes pels circuits.

Tots es van quedar gelats en les seves posicions, amb el cor en un puny.

Després, L'Loxx va tornar a avançar pel clar fins a l'extrem oposat. Un cop allà, es va ajupir i va indicar als altres que s'apropessin i formessin un petit cercle al seu voltant.

–Bon treball, Grudo –va reconèixer, donant un copet amistós al rodià a l’espatlla–. Ara, escolteu. A partir d'aquí, seguiré sol –un dels guàrdies va començar a protestar–. No, sóc millor en aquest treball que qualsevol de vosaltres. Establiu una posició defensiva i espereu-me. Ara són les 0300 hores. Clarejarà a les 0600. Doneu-me una hora. Si aleshores no he tornat, marxeu.

–Ni parlar –va tallar el soldat Vick–. Hem vingut junts, i tornarem junts... o no tornarem.

L'Loxx es va inclinar cap al guàrdia i va xiuxiuejar:

–És una ordre. Si m'agafen a mi i us quedeu aquí, acabaran per agafar-vos a tots. Feu el que us ordeno o us asseguro que mai tornareu a ser part d'una patrulla meva.

El caporal Vick no va poder assegurar-ho en la foscor, però va creure que el sergent estava somrient.

–Tots sabeu obeir ordres –va afegir L'Loxx–, així que feu-ho.

Va deslligar la corda que els unia i va desaparèixer en la foscor.

Els tres es van asseure i van esperar. El caporal Raders va fer pantalla amb la mà al costat de l'orella d’en Grudo.

–Vas fer una bona feina, rodià. Aquest androide mai va saber què el va atacar.

Grudo li va donar les gràcies.

Van passar diversos minuts.

Grudo se sentia com a casa. Estava amb altres soldats, portant a terme una missió perillosa: mort o glòria a l'abast de la mà. Vivia per i per a això.

Va escoltar mentre els dos guàrdies murmuraven entre ells.

–Que em portin uns quants –va dir un.

–Sí, que vinguin si s'atreveixen! –va dir l'altre.

Grudo va somriure en la foscor. Xerrada de soldats, bravates amb què amagar la por. Algú les havia descrit com "bromes de mitjanit", el tipus de desafiaments que proporcionava als guerrers la fortalesa i la confiança necessàries per combatre.

Li encantava. Ningú se sent més viu que qui es veu en el límit entre la vida i la mort, la mateixa situació en què es trobaven ara. Va pensar en Ànakin i en el molt que l’apreciava, tot i el poc temps que havien col·laborat junts. El jove Jedi tenia alguna cosa que Grudo va poder albirar la primera vegada que es van trobar al llardós bar de Coruscant. En aquell moment no va poder definir-ho, però després va descobrir que era l'habilitat d'aconseguir que els altres li seguissin.

L'Loxx va escalar el pendent petri del turó més baix, protegit per la foscor que l'envoltava. Avançava amb sorprenent facilitat. Mirà amb precaució per sobre de les roques, cap a la rereguarda de les defenses enemigues. A la seva esquerra, a tan sols deu metres, un grup d'androides de combat es parapetaven darrere d'un mur de roques toscament construït. En el seu visor nocturn apareixien com petites taques lluents, la signatura infraroja de les seves cèl·lules energètiques i dels seus circuits. Mentre els contemplava es va produir en un d'ells un petit però intens esclat de llum, i llavors va desaparèixer del seu camp de visió per a ser reemplaçat per un fulgor que s'esvaïa lentament. L'Loxx va somriure. Aquella cosa acabava de tenir un curtcircuit.

Fantàstic! El manteniment no era l'adequat. Era bo saber-ho.

Lentament, va escanejar tot el front. Va desitjar tenir una connexió amb la caserna general per enviar el que estava veient, però havien votat contra aquesta opció: existien massa possibilitats que interceptessin la transmissió. Mentre examinava les posicions enemigues, el seu cor va començar a accelerar-se. Aquell era el punt feble, exactament aquell! Podien trencar el front per aquest punt. Els seus superiors havien de rebre aquella informació.

Va retrocedir pel pendent de pedra, esperant ser blanc dels làsers en qualsevol moment, però res va succeir. Minuts després havia tornat als penyals i s'ajupia costat dels seus tres camarades.

–Ja podem tornar. Tenim molt de què informar –va xiuxiuejar. Va treure el seu comunicador i va transmetre el senyal que estaven preparats per al viatge de retorn–. Mentre esperem que tot s'aclareixi, us informaré del que he descobert. No us ho creureu, però..

Dos androides de combat van arribar fins al petit clar entre les roques, precedits d'un repic metàl·lic. Vick va desenfundar la pistola làser, es va agenollar i els va destruir de dos ràpids trets.

–Correu! Correu! –va cridar L'Loxx.

–Em quedaré per entretenir-los –va dir Vick.

Els altres tres van córrer entre els penyals. Una ràfega de raigs làser va il·luminar la nit a l'esquena, mentre Vick arribava fins a ells.

–Són massa! –va cridar a Grudo.

Grudo desenfundà tranquil·lament la seva arma i va empunyar la vibrodaga amb l'altra mà. Els androides van carregar contra ell. Va partir per la meitat a un d'ells amb un tret i va llançar un tall cap als cables del coll d'un altre. Deu segons després havia enderrocat a sis d'ells, formant un petit obstacle que la resta havia d’escalar per arribar-hi. Va esperar pacientment als androides sense deixar de disparar. Les descàrregues làser van rebotar en les roques, fent saltar resquills; dos d’aquests trets li van encertar i el rodià va trontollar, però no va caure i va seguir fent front a l'enemic. Trenta segons més i ja no hi va haver androides contra els quals disparar. Grudo panteixà un instant i va guardar la seva pistola. El silenci era letal. No! més androides baixaven pel turó, era el moment de marxar. Va donar mitja volta i va córrer en direcció als seus camarades.

En aquest moment, l'artilleria va tornar a obrir foc i la nit va esdevenir un caos.

***

Odie va treure el cap pel forat que havia obert a la roca.

–Uns quants minuts més i podrem sortir! –es va asseure al costat de l’Erk–. Com va el teu braç?

–Bé, una persona normal estaria cridant i queixant-se, però jo... Raigs, sóc pilot de caça i ens entrenem en el dolor –va fer una ganyota somrient abans de posar-se seriós–. Ho sento, Odie, però quan arribi el moment necessitaré la teva ajuda per passar pel forat. La meva cama està una mica entumida, saps?

–Dóna'm deu minuts i sortirem d'aquí.

Quan les vores del forat es van refredar prou, Odie es va ficar per ell, i Erk la va empènyer per sota fins que la noia va sortir a l'exterior. L'artilleria va tornar a disparar en aquell instant, i ella es va deixar caure novament dins del búnquer.

–Creus que hem de sortir al mig de tot això?

–A qui li importa? Qualsevol cosa és millor que seguir un segon més en aquesta tomba.

–Utilitza el teu braç bo per recolzar-te i jo t’empentaré des de baix, però vés compte, no serà gens fàcil.

Les descàrregues d'artilleria eren tan intenses que fins i tot il·luminaven l'interior del búnquer. El pàl·lid rostre de l’Erk apareixia i desapareixia en la intermitent llum.

–Espero que els tancs no ens aixafin –va dir dèbilment.

Va aconseguir arribar a mig camí del forat, però es va quedar encallat. Va grunyir de dolor. Odie li va subjectar els peus des de baix i va empènyer amb totes les seves forces, fins que va aconseguir desencallar-lo. La noia va agafar el rifle làser i el va seguir. Es van deixar caure entre la runa, boquejant a la recerca d'oxigen.

–Ho vam aconseguir –va dir Erk mentre l'artilleria rugia ensordint-los, però cap obús va caure on ells es trobaven–. És tot un duel. L'exhibició més bonica que he vist mai.

Diverses figures van emergir de la foscor. Odie va empunyar la seva pistola i va realitzar un tret.

–No dispareu! –va cridar una de les figures–. Som amics!

Algú va córrer fins a Odie i li va arrencar la pistola de les mans.

–Maleït siguis! –va cridar–. Has disparat a un dels meus soldats, estúpid! És que no t'han avisat que tornàvem a les nostres línies?

La va mirar fixament sota la llum estroboscòpica de les explosions, i després va contemplar a Erk, que jeia d’esquena al seu costat. Tots dos tenien pitjor aspecte del que realment se sentien.

–Ei!, qui sou vosaltres?

–Grudo està bastant malament –va dir el caporal Raders–. Li ha donat en un costat del cap. Maleïts sigueu! Què...? –es va detenir abruptament en mirar a la parella.

–I... Jo... no... nosaltres estàvem atrapats en aquest búnquer, senyor. Pen... vaig pensar que eren enemics. El meu company està bastant malferit també. Ho... ho sento per aquest soldat, jo...

L'Loxx va donar mitja volta i es va agenollar al costat d’en Grudo, temptejant el seu cap amb els dits. L'únic ull bo del rodià va parpellejar sota la llum dels canons. Va intentar dir alguna cosa, però només va aconseguir exhalar un gemec.

–Esperem als comandos clon –Va suggerir Raders–. Ells ens ajudaran a transportar-lo fins l'hospital de campanya. Aquí no podem fer res per ell.

–Si no tornem ara mateix, no sobreviurà. I després del que ha fet aquesta nit, no penso esperar. Vosaltres dos –va dir L'Loxx, assenyalant a Odie i a Erk–, doneu-nos una mà.

–El meu company té cremades greus, senyor, no pot ajudar a transportar a ningú.

–Està bé, llavors ajuda'l tu. Ja ens encarregarem nosaltres d’en Grudo. I deixa de dir-me senyor, tinc un nom... Escolta, jo us conec! Sou de l'exèrcit del general Khamar, vam tornar junts a les nostres files. No recordo com us dieu, però sou els que vaig trobar al desert.

–Sergent L'Loxx –va xiuxiuejar Odie.

–Com està? –va preguntar Erk des del terra.

–Ara em recordo –va dir L'Loxx–. Després de tornar a la caserna general us van enviar a Izable. Vaja, que em bombin!

–Ens posem en marxa, sergent? Podem parlar mentre tornem a les nostres línies –va suggerir Raders.

En uns segons van improvisar una llitera amb una xarxa que Odie va trobar en el seu cinturó i dues varetes de duracer que van extreure de les ruïnes del búnquer. Dur a Grudo va ser més fàcil del que ells mateixos esperaven.

El sergent L'Loxx va cridar l'atenció d’en Halcyon i va saludar.

–Informi, sergent.

–No vam esperar als altres equips de reconeixement perquè tenia dos ferits i havia de portar-los urgentment a l'hospital de campanya. El seu flanc dret és vulnerable, senyor –es va acostar al mapa tridimensional–. Primer, aquest turó de l’extrem més allunyat del front amb prou feines té defenses. Crec que compten que les roques que sembren el peu del turó impedeixin qualsevol assalt. Segon, allà no he vist armes pesades ni artilleria. I, finalment, tinc raons per creure que la falta de manteniment podria estar reduint el nombre de tropes androides. Si els pressionem, pot ser que la seva capacitat de combat acabi col·lapsant-se.

–Qui són els ferits? –va preguntar Ànakin.

–Em temo que un d'ells és el rodià, senyor.

–Greu?

–Molt, senyor. Però deixi’m afegir que, de no ser per ell, no hauríem pogut tornar amb aquesta informació. Es va enfrontar ell sol a l'enemic i ens va donar als altres una oportunitat per allunyar-nos de les tropes androides. També voldria afegir –va dir, girant-se cap a Halcyon –que els seus dos guàrdies són bons soldats. Van resistir fins al final.

–Llavors, qui és l'altre ferit? –va preguntar Slayke.

L'Loxx li va explicar breument com havia trobat a Odie i Erk.

–Els recordo. Van anar a Izable amb el tinent –va apuntar Slayke.

–Ella va ser la que va disparar a Grudo –va dir L'Loxx a Ànakin–. En la foscor i enmig de tanta confusió, va creure que érem enemics. Va ser una d'aquelles situacions que ningú pot preveure. Sol passar, senyor. Foc amic.

–Està bé –Halcyon havia pres la seva decisió–. Ara són les 0400. Comandant Skywalker, vull que a les 0:00 estigui en posició per atacar el flanc dret. Porteu al sergent L'Loxx perquè el guiï. Porteu dues brigades de la seva divisió i deixi la tercera en reserva sota el comandament del capità Slayke.

–No hauríem d'esperar que informin els comandos, senyor? –va preguntar el oficial d'operacions d’en Halcyon.

–Seria interessant saber què han descobert, però no podem seguir esperant –va assenyalar el mapa–. Aquest serà el punt neuràlgic del nostre atac, i atacarem per aquí. Jo em posaré al comandament de la meva divisió i atacaré el centre de la seva línia defensiva. Esperaré fins que el comandant Skywalker se situï en posició, abans de donar l'ordre d'atac. Vostè esperi deu minuts abans d'atacar, crec que amb aquest lapse n'hi haurà prou perquè l'enemic doni ordre de traslladar tropes des d'ambdós flancs al centre de les seves posicions per reforçar-lo. Aquesta nit llançarem dues andanades d'artilleria: una per a estovar, o això espero, i una altra quan estiguem atacant, mentre els meus homes es col·loquen en posició. Així creuran que aquest és l nostre front principal. Crec que això és tot –es va girar cap al seu oficial d'operacions–. Informe de les ordres a tots els comandants.

***

–Puc veure’l? –va preguntar Ànakin a l'oficial metge a càrrec de l'hospital militar.

–Acompanyi’m.

El doctor va enfonsar les espatlles, i els profunds solcs de la cara li van dir amb més eloqüència que les taques de sang del seu uniforme el que havien patit els Fills i Filles de la Llibertat des que van aterrar.

Grudo jeia sobre una llitera de campanya, darrere d'unes cortines. Ànakin va contenir el alè en veure l'espantosa ferida del rodià. Foc amic, va pensar Ànakin. Així havia definit el sergent aquell accident. Es va preguntar qui hauria inventat un nom tan ridícul. Algun oficial d'Estat Major sens dubte, algú que estava ben segur i fora de perill en un despatx, algú que feia broma sobre les cicatrius de combat, però que mai havia estat ferit. No hi havia res "amistós" en el foc que causava ferides com aquelles, procedís de qui procedís. Ànakin va lluitar per contenir un esclat de ràbia, no cap al pobre soldat de reconeixement que havia disparat contra Grudo, sinó contra el tipus de ment militar que podia anomenar "foc amic" a una cosa així.

–Pot parlar? –va preguntar a l'esgotat doctor.

–Ha balbucejat alguna cosa, però no sé si parlava en el seu idioma o si només eren gemecs. Amb una ferida com aquesta, fins i tot em sorprèn que pugui aguantar mig inconscient. No estic familiaritzat amb el cervell rodià, però, fixeu-vos, es pot veure a través del crani i...

Ànakin va tallar la descripció del metge.

–No pot fer res, doctor?

–No, les ferides són massa profundes.

–Ens sent?

–No crec, però no importa que ens senti o no. Amb una ferida així, no aguantarà molt més. Ni tan sols podem injectar-li un sedant... A menys, per descomptat, que vulgui posar fi al seu dolor.

Ànakin es va girar cap a ell.

–Si torno a sentir-lo parlar d'aquesta forma d'un dels meus soldats, li juro que...–capcinejà–. Si us plau, tingui l'amabilitat de deixar-me a soles amb el meu amic.

El metge va empal·lidir, però va apartar les cortines i es va allunyar.

–Pots sentir-me? –va preguntar Ànakin, inclinant-se sobre el seu amic–. Grudo, Pots sentir-me?

Grudo va obrir el seu únic ull bo. Quelcom va rugir en el seu pit i va tossir.

–A... Ànakin..

–Reserva forces... Et posaràs bé –va mentir Ànakin.

–No –va xiuxiuejar Grudo–. És hora... de morir...

–No, Grudo, no! Van a enviar-te a la Treva, una bona nau hospital on tenen tot allò necessari per ajudar-te.

Grudo es va incorporar amb molt d'esforç sobre un colze, i la seva mà lliure va aferrar una espatlla del jove Jedi. Va apropar la seva destrossada cara a Ànakin.

–No ploris per mi –va dir abans que li fallés la força i s'esfondrés a la llitera.

Ànakin no va necessitar tocar a Grudo per saber que la vida li havia abandonat.

Es va quedar assegut al seu costat diversos minuts, després es va posar dret i va tornar al post de comandament.

Atacarien al matí i ell dirigia les tropes. Grudo seria venjat.

Següent