La Prova del Jedi (XXVII)

Anterior

Capítol 27

Dondo Foth, capità de la fragata Mandian, era un militar professional conscienciós que passava la major part del seu temps en el pont, sempre alerta, sempre atent a tots i cadascun dels detalls que impliquen el correcte funcionament d'una nau estel·lar. Aquesta era una de les raons per les que la seva nau havia estat triada per patrullar la vora exterior del cinturó establert per Halcyon al voltant de Praesitiyn. En aquell moment es trobava a 150.000 quilòmetres de la flota orbital, una mica més allunyat del que indicava les ordres, però havia decidit patrullar en aquesta distància per iniciativa pròpia.

–Per si de cas –va dir a Vitwroth, l'oficial executiu de la Mandian– Francament, crec que hauríem d'estar a un milió de quilòmetres, prou lluny de la flota com per tenir temps d'avisar-los si alguna cosa o algú intenta travessar el cèrcol.

–Bé, capità, aquí se sent un de molt solitari –va replicar Vitwroth. –M’agraden els llums brillants i la companyia.

Foth era de Nova Agamar, fornit, prop de la mitjana edat. Li va tornar la somriure.

–Vegem aquest paquet d'ascensos –li va dir a l'androide militar de protocol programat per a ser el seu ajudant personal. Algú de la tripulació, probablement amb la connivència del propi androide, li havia gravat al front els galons d'un soldat de primera classe. La tripulació solia cridar a l'androide Munt de Ferralla.

–He llegit tots els informes, capità, i he preparat els nomenaments segons les regulacions de l'Armada –va respondre l'androide, –vostè recomana el ascens de sis membres de la tripulació: un a sergent, dos a primera classe..

–D'acord, d'acord, i també sé qui són, Munt de Ferralla –va dir el capità Foth–. Només vull estar segur que no has comès cap error. La setmana passada vas barrejar dues cartes personals amb un informe per a la flota. Tsch, tsch, si torna a passar una cosa així, et convertirem en ferralla.

–Va ser un simple error de programació, capità –va protestar l’androide–. I ja ha estat reparat, li ho asseguro.

–No cal que m’asseguris res, Munt de Ferralla... Sóc jo qui t'assegura les coses a tu, i t'asseguro que t'enviaré a Sac de Deixalles.

El Sac de Deixalles era el departament d'emmagatzematge de la nau, on acabaven els trastos vells. El capità Foth va riure i va agafar els discos dels ascensos.

Encara que l'androide era una màquina, a vegades li resultava impossible no pensar en ell com un ésser viu, i Foth gaudia ficant-se amb ell. En realitat no tenia la més mínima intenció d’enviar el seu Munt de Ferralla al Sac de Deixalles.

–Capità, hem detectat un objecte aproximant-se –va advertir l'oficial de vigilància–. A vint graus del mapa estel·lar i tres-cents mil quilòmetres de distància... S'acosta lentament!

–Aviseu a la caserna general –va respondre Foth amb el seu to de veu normal. Va retornar els discos a l'androide–. M'encarregaré d'això més tard –i va afegir, dirigint-se a l’oficial de vigilància. –Imatge en pantalla. Quina és la seva velocitat i curs? Informeu a la flota. Prepareu els canons.

–Quarter General, senyor –va respondre l'oficial de vigilància.

–Imatge, senyor. No veig res allà fora, capità –va informar el navegant de la nau.

–Canons preparats, senyor –va anunciar l'oficial artiller.

–Vint-i-un mil quilòmetres per hora? Sigui el que sigui, va molt a poc a poc. On són aquestes imatges? –va preguntar Foth, mentre les pantalles revelaven gradualment un objecte negre informe, gairebé un núvol. –Més definició, aquesta maleïda cosa no sembla una nau.

–Mentre no estigui més a prop, senyor, és el millor que podem obtenir amb nostre actual equip.

–No vam tenir temps de canviar-lo abans d'abandonar Coruscant –va dir Vitwroth.

–Ho sé, ho sé. Artiller, quan es trobarà al nostre abast?

–Amb aquesta velocitat, dues hores i vint-i-set minuts, senyor.

–Llavors, esperarem... Llevat que la flota ens ordeni apropar-nos.

–Creu que és una nau separatista camuflada? –va preguntar Foth a Vitwroth.

–Hem de suposar que sí, senyor.

–Senyor, missatge de la flota. Rebut i entrat: Mantinguin la seva posició. Observin i informin. Disparin únicament si són atacats –va anunciar l'oficial de comunicacions.

–Llavors, esperarem –va anunciar Foth–. Dues hores? Dues hores i vint-i-sis minuts ara. Llavors potser descobrim alguna cosa més. –Li suaven els palmells de les mans, però per als homes del pont semblava fred com el gel.

–Tothom preparat. Podria ser el que esperàvem.

***

–Viatjarem ràpids i lleugers –va dir Ànakin al seu grup d'assalt, reunit en un petit búnquer al costat del post de comandament. El grup havia crescut fins incloure a un escamot d'infanteria clon complet. Aniria en el transbordador de l’Erk, com a mesura de seguretat per quan aterressin i haguessin d'entrar al Centre–. Erk, anem a forçar aquests transports al màxim i volarem tan enganxats al sòl com puguem. Estàs d'acord?

–Sí, senyor.

–Entrar i sortir d'allà serà un problema. Les naus porten un revestiment de protecció, però per evitar els canons enemics haurem d'anar a tota velocitat, així que tothom es prepari per a un enlairament difícil. També espero un aterratge complicat, però d'això en parlarem més tard. Que tothom estudiï aquest gràfic de l'altiplà en el poc temps de què disposem i memoritzi tots els detalls que pugui. I també aquest mapa tridimensional –va treure un plànol de l'edifici principal de comunicacions–. Soldat Subu, alguna cosa d'això li resulta familiar?

–Sí, senyor. Aquest llarg passadís porta fins a la sala principal de control –utilitzà un punter làser per il·luminar la zona de la qual parlava–. Aquest passadís lateral condueix a altres parts del complex, i aquest altre desemboca al jardí on el personal es reuneix per menjar i descansar. Aquestes habitacions són les del personal. Aquí hi ha els magatzems i els tallers mecànics. On retenen els ostatges?

–A la sala principal de control. Si els traslladen, ho sabré. Fixeu-vos en això –Ànakin va il·luminar una zona exterior de l'edifici principal–. Aterrarem aquí, entre aquests edificis. Esperem que entre ells i els arbres passem desapercebuts per als seus radars. Repeteixo, que tothom es prepari per a un aterratge difícil, quan desembarquem, haurem de córrer fins a l'entrada –va assenyalar un pòrtic enorme–. Si està tancada, la volarem. D'ella sorgeix el passadís que desemboca a la sala principal de control. És pràcticament impossible perdre’s. El que ha de preocupar-nos són els passadissos laterals, són perfectes per a una emboscada, així que deixarem un home en cada intersecció per cobrir-los i assegurar-nos la ruta de sortida. Sergent, triï ara aquests homes i vagi desplegant-los a mesura que avancem. Vosaltres dos... –es va girar cap als guàrdies Raders i Vick–, us vull al transbordador amb mi. El vostre treball serà patrullar el passadís principal i donar suport als qui vigilin els passadissos laterals. Dispareu contra tot allò que estigui fet de metall i es mogui.

–Viatjarem lleugers, portarem únicament les armes i l'equip. Tindrem visita, si ens quedem allà més de deu minuts. Els ostatges estan fortament vigilats i la nostra millor arma serà la sorpresa. Hem d'arribar allà, eliminar els guàrdies i conduir els ostatges fins als transports tan ràpid com ens sigui possible. Si jo caic, ell prendrà el comandament –va reposar, assenyalant a un dels sergents ARC–. Tinent H'Arman, quedeu-vos al transport amb l'escorta. Soldat Subu, entrarà a l'edifici amb mi. El seu treball serà mantenir els ostatges en moviment i portar-los fins als transports.

El caporal Vick va somriure a Odie, i ella li va tornar el somriure. Erk es va adonar de l'intercanvi i, malgrat tot, va sentir un lleu fiblada de gelosia.

–Quants ostatges tenen? –va preguntar, llevant-se l’Odie de la ment.

–El personal original constava de cinquanta tècnics i especialistes, però no sabem quants han pogut ser executats. Sé que cap de vosaltres vau veure la transmissió de la Reija Momen, però en ella deia que el comandant separatista amenaçava amb matar un ostatge cada hora si no accedíem a les seves peticions. Creiem que estava faronejant, però..., bé, tenia cinquanta víctimes potencials i algunes podrien haver estat executades. No ho sabrem fins que arribem allà. Recordeu això: no tindrem temps de buscar a ningú que es quedi enrere, els propis ostatges hauran d’informar-nos si han sortit tots, haurem de confiar en ells per estar segurs que no ens deixem a ningú. És un risc que hem de córrer.

Mentre Ànakin parlava, Odie el va observar atentament. Era un jove guapo, potser una mica més gran que ella, però estava clar per la forma en què parlava i es movia que era ell qui estava al comandament.

–Que tothom es prengui uns minuts per estudiar aquests mapes fins gravar-se’ls a foc en la ment. Una cosa més. El senyal perquè la flota obri foc és la paraula clau "ACABAT". Quan es transmeti aquest senyal al general Halcyon, la flota dispararà totes les seves bateries pesades, així que necessitem estar fora de l’altiplà quan això passi –Ànakin es va inclinar cap al seu equip–. Aquesta operació s’ha de coordinar a la fracció de segon. Un cop l'enemic comprengui que hem entrat en el Centre, intentarà matar els ostatges. Sap tan bé com nosaltres que quant els ostatges estiguin lliures, tindrà els segons comptats. Cinc minuts i ens posarem en marxa.

Mentre anava al seient del copilot amb el cinturó posat, el cor de l’Odie bategava d'excitació. Mai havia viatjat tan ràpid a tan poca distància de la superfície. Ànakin mantenia el transbordador a menys de quinze metres sobre el terra, i anava llançat a tota potència. Odie tenia la impressió que controlava la nau amb mà experta, gairebé sense esforç. Tot i la velocitat, realitzava els ajustos de rumb en el moment exacte, era com si pogués veure el terreny abans que aparegués davant d'ells.

–Mai havies volat en un d'aquests? –va preguntar a la noia, tractant d’entaular una conversa.

–No a la cabina de comandament –va respondre ella. Un turó passà sota ells, mentre Ànakin guanyava uns metres d'altitud.

–Ni tan sols en una cursa de beines?

–No, senyor.

–El tinent que portem darrere és un bon pilot –va observar Ànakin–. I diuen que tu ets molt bona en reconeixement –es va ajustar el seu micròfon de gola–. Bé, Erk, aquest és el punt sense retorn. Segueix-me. Tothom preparat. Reviseu les vostres armes i equip. Tres minuts per al descens.

–Sí, senyor. Sóc bastant bona en reconeixement –Odie es va sorprendre del to de la seva pròpia veu. Altres vegades havia estat espantada, molt espantada, però allò era terrorífic. Amb tota la calma que va poder reunir, va treure la pistola làser de la cartutxera, va revisar la càrrega i el fiador i la va tornar a enfundar.

D'altra banda, Ànakin gairebé semblava feliç d'estar als comandaments d'una nau que en qualsevol moment podia estavellar-se o veure’s arrencada del cel d’una canonada.

Va creure que així devia sentir-se Erk quan pilotava el seu caça de combat.

La revisió de la seva arma per part de l’Odie no va passar desapercebuda per a Ànakin.

Va somriure.

–Saps com utilitzar aquesta cosa, oi?

El seu rostre cremat pel sol va enrogir encara més.

–Sí, senyor.

Ànakin sabia que la noia pensava en l'incident amb el rodià.

–El que va passar amb Grudo va ser un accident –va reconèixer–. No t'ho tindré en compte, treu-t’ho del cap. Pensa en el que ens espera i prepara't per tornar a utilitzar aquesta pistola.

L'altiplà va aparèixer a pocs quilòmetres de distància. Brillava i premia pel foc d'artilleria; el propi i el que rebia de l'enemic.

Halcyon havia començat el seu atac.

–Prepareu-vos per a l'aterratge –va anunciar Ànakin per la xarxa de comandament–, Erk, no et separis de mi. Bé, aquí anem!

Ànakin va aterrar entre dos edificis baixos i es va aturar amb un remolí de pols, davant d'un petit bosquet. La rampa es va obrir abans fins i tot que la nau es detingués per complet. Els soldats ARC i la infanteria clon van desembarcar i van córrer cap a l'entrada de l'edifici principal del Centre de Comunicacions. L'aire a seu voltant bullia, brunzia i crugia a causa dels raigs d'energia, cent metres més enllà de l'arbreda, tot era un remolí de foc. Els canons d’en Halcyon picaven les posicions defensives de Tonith, però ningú semblava haver descobert els transbordadors, els dos, perquè Erk ja havia aterrat al costat de l’Ànakin, i la seva infanteria clon ja es desplegava per formar un perímetre de seguretat.

Un soldat ARC va volar la porta del Centre de Comunicacions i va entrar en el seu interior, seguit de prop per Ànakin.

–Des d'aquí a la sala principal de control hi ha uns quaranta-cinc metres –va cridar Odie.

–Moveu-vos de pressa, però manteniu-vos alerta –va ordenar Ànakin per la xarxa de comunicacions tàctiques–. Assegureu el blanc abans de disparar. No volem foc innecessari.

Va córrer pel llarg passadís, seguit per la resta de la seva patrulla. Els passadissos laterals semblaven de moment buits, però, tal com havia ordenat, el sergent clon va començar a col·locar als seus homes per vigilar-los. Més endavant, el passadís es desviava lleugerament a l'esquerra, i més enllà es trobaven les portes de la sala principal de control.

Ànakin va activar el seu sabre làser. Anava tres metres per davant del clon més veloç, quan un androide de combat va aparèixer per una cantonada, disparant la seva arma, el llamp va impactar en el soldat que corria darrere del Jedi. El soldat boquejà i va caure a terra.

Ànakin es va encarregar de l'androide amb una ràpida estocada de la seva arma, però més androides –sis o set– van prendre posicions davant de la porta de la sala de control i van començar a disparar.

Odie, els soldats clon i els dos guàrdies es van tirar a terra, i els làsers els hi van passar inofensivament per sobre, destrossant parets i sostre. Cap va poder tornar el foc perquè Ànakin estava al mig, entre ells i els androides. Odie, des del terra, va veure com el Jedi semblava convertir-se en el centre d'un cicló de llum blavosa, mentre el seu sabre làser girava i llançava estocades als androides, els làsers, disparats gairebé a boca de canó, rebotaven en la fulla d'energia, destrossant sòl, parets i sostre. En pocs segons, els androides van quedar convertits en un munt de ferralla fumejant. Ànakin va saltar per sobre d'ells, va fer girar el seu sabre làser en un moviment ràpid per obrir-se camí a través de les portes de la sala de control i va entrar al seu interior. Tota l'escena havia durat amb prou feines uns segons, i els que estaven darrere d'ell, contemplant-la, van creure que simplement havia passat a través dels androides i de les portes.

Odiï i els altres van quedar a la seva esquena, recuperant l'alè entre estossecs. El passadís feia pudor amb la pudor del metall vaporitzat i dels components plàstics dels androides. Ànakin ja havia desaparegut abans que ella pogués posar-se de genolls i cridar.

Els androides de la sala de control havien rebut ordres estrictes de vigilar als presoners, així que quan Ànakin va aparèixer sobtadament entre ells, amb el sabre làser brillant entre el fum, van trigar diversos segons a reconèixer al recentment arribat com una amenaça. Un d'ells va prémer el gallet de la seva arma, però va ser com si Ànakin hagués endevinat les intencions de l'androide abans que es mogués. Amb un moviment gairebé casual de la seva espasa, va desviar el làser i va partir a l'androide per la meitat.

Quan Odie va entrar a la sala, es va horroritzar de veure com Ànakin s'enfrontava a sis androides de combat alhora. Per sort per a ella i per als soldats que arribaven darrere seu, l'atenció dels androides estava centrada en el Jedi. Per a la noia, els seus moviments eren tan ràpids en comparació amb el dels androides que aquests semblaven moure’s a càmera lenta. Odie es va agenollar i va disparar contra l'androide més allunyat. El sergent i els seus homes van adoptar posicions de tir, però Ànakin es va encarregar tan ràpidament dels androides que quan van acabar de preparar-se ja no quedava cap oponent contra el qual disparar.

–Protegiu els ostatges –va ordenar Ànakin–. Ràpid! Ràpid! Segur que no trigaran a contraatacar.

***

Pors Tonith, que fins aquell moment havia portat una estratègia defensiva intel·ligent, havia comès un error greu: traslladar els ostatges a la sala de control.

Va creure que així podria vigilar-los més fàcilment, però mai hagués imaginat que intentessin alliberar-los. Ara, va llançar una fatídica ordre:

–Mateu-los! Mateu-los a tots!

Ànakin es va aixecar al centre de la sala de control, envoltat per les fumejants piles de runa que fins aquell moment havien estat els guàrdies dels ostatges.

Per a Reija Momen, que només instants abans estava asseguda a terra, recolzada contra un dels murs i envoltada pels seus companys, l'arribada del Jedi havia passat enmig d'un esclat de soroll i fúria tan sorprenent i inesperat que al principi no es va adonar del que passava. Els soldats ARC van arribar fins a ella i li van donar un cop de mà per ajudar-la a posar-se dempeus. Altres clons ja estaven ajudant als seus companys i portant-los a través de les destrossades portes.

Però Reija va avançar cap a la solitària figura del centre de la sala i li va besar a la galta. El petó va ser tota una sorpresa per a Ànakin. Sabia que el contraatac androide estava a punt de produir-se, i sabia de quina direcció arribaria. Estava a punt d'activar de nou el seu sabre làser, quan Reija el va besar.

Sense pensar tan sols en la resta dels presents, Ànakin va passar automàticament el seu braç per sobre de les espatlles de la dona i la va atreure cap a ell. Ella va dir alguna cosa, i el Jedi va somriure i la va mirar. El que va veure en aquest breu instant va ser una profunda fogonada de reconeixement. Enmig d'aquell caos de mort i destrucció, en aquella situació desesperada, amb l'enemic convergint cap a ell i sent la fugida una simple possibilitat, si més no perillosa, Ànakin Skywalker va experimentar... la pau. El breu instant que va durar aquest inesperat petó, una profunda laxitud es va apoderar d'ell; desitjà recolzar el cap a l'espatlla de la dona i descansar. Només descansar.

Potser fins i tot dormir, perdre de vista aquell horrible lloc i no despertar fins al matí següent.

El que va passar a continuació va poder tenir conseqüències inimaginables; va ser com si Ànakin Skywalker tingués una revelació. En un microsegon va veure el que anava a succeir i on li conduiria, però li resultava impossible canviar-lo. Es va sentir com un nen tossut i desobedient al qual obligaven a seure, a estar callat i contemplar un espectacle de titelles.

Un androide de combat va entrar a la sala per la porta més allunyada i va apuntar a Ànakin amb el seu rifle làser. Reija Momen es va interposar entre els dos en el moment en què l'androide disparava. El raig va encertar en el pit de la dona, llançant-la amb violència contra Ànakin. Ella no va protestar, no va cridar, la seva boca només va formar una petita "o" i va mirar suplicant al jove Jedi. Ànakin la va sostenir entre els seus braços i va veure com la força vital de la Reija l'abandonava lentament. El record de la seva mare morta el va inundar i va sentir que la ràbia començava a dominar-lo.

L'androide romania immòbil, sense deixar de mirar a l’Ànakin. Feia la impressió que esperés cortesament al fet que Reija Momen morís abans de tornar a disparar.

La sala de control va romandre en silenci un llarg moment, trencat únicament pel repetit repic, mentre l'androide oprimia impotent el gallet del seu rifle.

Ànakin s'havia salvat gràcies a la pobra tasca de manteniment de l'exèrcit de Tonith.

En aquest instant va tornar a convertir-se en un àngel venjador.

 Següent