La Prova del Jedi (XIII)

Anterior

Capítol 13

Van poder olorar el camp de batalla fins i tot abans de veure’l.

L'Loxx va portar la motojet fins a l'ombra d'un promontori de roques.

–Ara és quan la cosa es posa lletja –va dir a Erk i a Odie–. Haurem de creuar un quilòmetre de terreny obert fins a les nostres posicions. Està sota la observació i la fustigació de l'enemic, que el té sotmès a un foc constant. Els nostres androides de treball han construït búnquers per tota la zona, interconnectats mitjançant profundes trinxeres... Tot anirà bé un cop arribem al nostre perímetre defensiu, però abans ens espera una cursa per terreny obert, i cal estar molt alerta. Caldrà zigzaguejar constantment; ja ho he fet diverses vegades. Vosaltres seguiu-me, sé per on hem de creuar les nostres línies. Per si ens separem, la contrasenya d'avui és "finestra" i la resposta és "orfe".

–Què és aquesta olor? –va preguntar Erk, arrufant el nas. L'Loxx va somriure irònicament al pilot.

–Sí, és clar, no ho saps, m'oblidava que no tens cap experiència en combat terrestre, cos a cos. –La seva veu no va poder amagar el desdeny que sentien els soldats d'infanteria que viuen, lluiten i sagnen en el fang pels que dormen en llits tous i combaten en el que els soldats del carrer diuen "ambients nets"–. Aquí baix hi ha desenes de milers de soldats, tots tancats a la mateixa zona, sense aigua corrent. Després de cert temps, comencen a fer olor. A més... –Va mirar al lluny, i el seu rostre va quedar inexpressiu un instant–... a més, no hem tingut temps d'enterrar els nostres morts –mogué el cap i va tornar a l'assumpte que tenien entre mans–. Això és el que farem. Jo aniré a la primera motojet, la d'en Jamur, així em reconeixeran com a amic. Un cop jo estigui fora de perill, us tocarà el torn de passar amb vostres 74-Z. Des d'aquí no es veu, però allà baix mantenim una posició que cobreix tota la zona per si l'enemic intenta flanquejar-nos i atacar-nos per l'esquena.

»Els hi diré que no disparin. La resta dels nostres baluards dispararan totes les seves bateries contra els canons enemics. Això els distraurà prou com perquè pugueu travessar el camp sense problemes. Recordeu les contrasenyes; us les preguntaran.

»Pots gestionar sol aquesta motojet, Ocellet?

–Sergent, un d'aquests dies li muntaré al seient posterior d'un caça i li demostraré el que és pilotar de veritat –va respondre Erk.

–Esperaré ansiós aquest dia, tinent –va somriure LLoxx–. Una última cosa. Hem descobert que el que controla els canons enemics només reacciona davant el moviment, així que si us fan caure o sou ferits, no us mogueu, això evitarà que us convertiu en blanc.

–Quant haurem d'esperar tombats? –va preguntar Odie.

–Fins que acudim a rescatar-vos i us traguem d'allà. Preparats?

L'exèrcit de l’Slayke havia excavat trinxeres al llarg de la llera seca del riu, davant de l'altiplà en què es trobava el Centre de Comunicacions Intergalàctiques. Els diferents posts fortificats estaven connectats mitjançant un complex de trinxeres i túnels. Les restes d'incomptables milers d'androides de combat i màquines de guerra sembraven el complex, en muda evidència de la feresa del combat. En aquell moment, el front estava relativament en calma.

Descàrregues d'alta energia atacaven ocasionalment les defenses o l'artilleria de l’Slayke bombardejava les posicions enemigues. Però no s'observava cap moviment de tropes, excepte per aquests trets esporàdics.

Els canons làser van començar a disparar contra LLoxx gairebé des del primer instant en què aquest va enfilar el pendent. El sergent va trigar els seus bons trenta segons en creuar el camp obert. Zigzaguejà sense pauta aparent i desapareixent fora de perill darrere de la primera línia, on estava protegit dels canons enemics.

–Ai mare! Ai mare! –va xiuxiuejar Odie, col·locant la seva motojet en posició i llançant-se pendent avall. Es trobava a mig camí de les trinxeres quan l'enemic va obrir foc, momentàniament confosa per la presència d'una de les seves pròpies motojets creuant terra de ningú. Òbviament, qui va ser o el que fos que operava el sistema de control de foc enemic va trigar en adonar-se que aquella motojet no pertanyia al seu bàndol, atès que cap dels seus homes de reconeixement es llançaria jugant-se-la cap a les línies enemigues. En aquell moment, l'artilleria de l’Slayke va començar a respondre al foc enemic, que va disminuir considerablement quan Odie ja estava a cobert.

Erk va empassar saliva nerviosament. Les palmes de les mans li suaven sobre els controls de la motojet. En la seva llarga travessia del desert havia dominat ràpidament el maneig bàsic de la màquina, però el que ara s'exigia d'ell necessitava un grau d'habilitat que no estava segur de posseir. Un error que no cometria seria sortir des de la mateixa posició que els seus dos companys precedents; a hores d'ara, els canons enemics apuntarien cap allà. Va guiar la seva motojet amb cura per la cinglera, al llarg d'uns cent metres. Això volia dir que hauria d'entrar en les trinxeres amb un angle més tancat. Eren tan diferents el terreny i l'angle com per a fallar l’entrada? Podrien desorientar-lo les violentes maniobres que hauria d'utilitzar?

Va connectar la motojet, va salvar la carena del cingle per deu metres i va caure a l'altra banda amb violència suficient per fer entrexocar les seves dents. Els canons enemics, desprevinguts, no van disparar al principi, però els làsers van començar a caure al seu voltant segons després, destrossant el terreny allà on colpejaven. Erk zigzaguejà bojament; esquerra, dreta, dreta, recte, durant uns quants metres, una parada d'un segon, endavant uns quants metres més, girs aguts cada pocs metres. Podia sentir la calor dels trets que impactaven més a prop d’ell. Podien haver aixecat una cortina de foc entre la trinxera i ell, però no ho van fer. El rastrejaven com un blanc individual, com si intentessin guanyar punts en un joc.

Erk no va veure la depressió del terreny. Just quan creuava la vora més allunyada de la depressió, un raig va encertar en la cèl·lula energètica de la seva motojet, i aquesta va explotar en forma de violenta flor ataronjada. Però ell ja havia abaixat el cap sobre els controls i es va estavellar contra el terra amb força suficient com per quedar inconscient. Aquests segons li van salvar la vida perquè els canons enemics, o el que els estigués controlant, el va veure estès a terra, immòbil, i va creure que la explosió l'havia matat.

El següent que va saber Erk era que algú tirava d'ell.

–Vinga! Som-hi! Era l’Odie. Encara atordit, va aconseguir saltar sobre la màquina que conduïa la noia i es va aferrar a ella. La motojet va saltar cap endavant a tota velocitat i Erk va estar a punt de caure. Odie va virar un cop a la dreta i una altra a l'esquerra, amb la motojet donant girs tan tancats que el seu genoll s'arrossegava per terra. Segons després van arribar a les trinxeres. Odie va apagar el motor mentre unes mans amigues emergien dels búnquers per ajudar a la parella.

–Bon treball! –va cridar el sergent L'Loxx– Ocellet, espero que sàpigues gestionar el teu caça molt millor que aquesta motojet! Que el metge et vegi aquest genoll.

Erk va fer que sí amb el cap, encara una mica atordit. Va intentar reaccionar i preguntar:

–On és la infermeria?

–A uns cinquanta metres més o menys, seguint aquesta trinxera de connexió. No té pèrdua –LLoxx va assenyalar cap a la dreta, abans de dirigir-se a un dels soldats–. Frak, mostra-li el camí, espera i porta'l de tornada. Si els metges no poden encarregar-se ara d'ell i creuen que les seves ferides no són greus, porta’l. Ja el guariran després.

Mentre el sergent donava instruccions al caporal Frak, Erk es va posar dempeus i es va adonar de com de profunda que era la trinxera. Va seguir a Frak, confiant que la trinxera el protegiria del foc enemic directe. Els preocupats ulls de l’Odie van seguir a Erk per un segon, però després va decidir que no estava en tan males condicions i es va preocupar d'altres necessitats més immediates.

–Hi ha alguna possibilitat de menjar alguna cosa?

–A tots ens agradaria saber-ho –va respondre L'Loxx–. Només puc oferir-te un lloc per descansar a resguard dels elements.

Li va mostrar un petit búnquer amb un catre. A Odie no li va importar que no estigués net pels molts soldats bruts i enfangats que havien dormit en ell, sempre seria millor que el dur sòl. Es va adormir quant va tancar els ulls.

El sergent L'Loxx la va despertar una hora més tard.

–Vinga –va dir–, el capità Slayke us vol veure a l’Ocellet i a tu.

Odie es va asseure al catre i es va fregar els ulls. Va murmurar alguna cosa, però l'única paraula que L'Loxx va poder entendre va ser: "Erk".

–L’han curat i ja ha tornat. En marxa, el capità ens espera.

L'exèrcit de l’Slayke, compost per voluntaris de tota la galàxia, era un conglomerat poliglota d'espècies. Sempre que li era possible, Slayke organitzava les seves unitats de manera que els individus d'una mateixa espècie es mantinguessin junts. El trio circulava per les estretes trinxeres i va passar al costat d'un escamot d’enginyers gungan que reconstruïa un búnquer excavat a la roca; en un altre sector, un companyia de bothans omplia un post d'observació. Arreu podien veure les deixalles de la batalla: androides de combat destruïts, armes descartades, objectes personals abandonats i contenidors d'aprovisionament de tota mena buits. Els enginyers i els androides de treball s'afanyaven per totes parts, recuperant armes i pertrets, reconstruint murs danyats i ajudant a reunir provisions.

El post de comandament es trobava en un búnquer subterrani. En ell regnava un rebombori de desordre organitzat: oficials i personal de servei rebien informes dels posts avançats, altres feien circular les ordres mentre els oficials d'Estat Major s'encarregaven de la miríada de detalls necessaris per mantenir un exèrcit operatiu i en combat. Al centre de tot s'alçava la figura del seu comandant: Zozridor Slayke.

El sergent L'Loxx es va acostar al capità i el va saludar militarment:

–Reconeixement presentant-se, senyor –va anunciar.

–Omin, m'alegra veure't de tornada –Slayke va assentir amb el cap, mostrant aprovació, i L'Loxx va fer el seu informe, acabant amb el descobriment d'Erk i Odie i el viatge de tornada fins a les seves pròpies línies.

–Benvinguts al meu petit i victoriós exèrcit –va saludar Slayke, allargant la mà–. Sabeu si hi ha més supervivents de les forces del general Khamar?

–No, senyor –va respondre Erk–. Però això no vol dir que no hi hagi, només que no els hem vist.

–Llàstima –va comentar Slayke, capcinejant–. Ens anirien bé uns quants reforços, però... Com que vosaltres sou tot el que podem esperar, haurem de conformar-nos. Vostè, tinent, és pilot de combat? M'agradaria poder assignar-lo a un caça, però ara no comptem amb cap. Però vostè, soldat, sembla de reconeixement, i les tropes de reconeixement són els meus ulls i les meves orelles. Depenc molt de soldats com Omin i com vostè –Odie es va sorprendre en descobrir que Slayke se sabia i feia servir els noms de pila dels seus homes–. L’enemic intenta sorprendre’ns constantment pels flancs i prendre les nostres posicions de rereguarda. Per això són molt importants les tropes de reconeixement.

»Necessito algú que substitueixi al caporal Nath. Jamur era un bon home, però ha mort. Accepta la feina?

Amb Slayke allà, dempeus, foradant-la amb els seus penetrants ulls, va ser molt difícil per a Odie no cridar d'entusiasme: "Sí, senyor!", però va aconseguir contenir-se. En lloc d’això, va dir:

–Si no li importa, senyor, preferiria quedar-me i lluitar al costat del tinent Erk –va empassar saliva, però no va poder impedir que el seu rostre envermellís en dir aquelles paraules–. És pilot, senyor, i no sap com combatre en terra. Necessita algú que el porti de la mà. –Envermellí encara més quan va comprendre que el que havia dit es podia prendre amb doble sentit.

Slayke va alçar les celles i va mirar al sergent L'Loxx, que només va arronsar les espatlles, sense comprometre’s. Després es va tornar cap a Erk.

–Mmm, ella és el meu copilot, senyor... Bé, més o menys –va intentar explicar.

–Oh –va exclamar Slayke–. Vine, acosta't.

Gesticulà sobre una taula de mapes hologràfics situada darrere d'ells. En ella podia veure un model tridimensional de la posició de les tropes de l’Slayke.

–Aquesta llera seca d'un riu, aquí, és terra de ningú, i divideix les posicions dels dos exèrcits. Com veieu, les línies estan molt juntes –va somriure amb ferocitat–. Ens hem situat tan a prop que les seves naus en òrbita no s'atreveixen a disparar per por a destruir els seus propis androides. I això, en el cas que alguna de les seves naus pugui apartar l'atenció del combat amb la meva flota el temps suficient per atendre al que passa aquí. La situació també és al revés, el comandant enemic manté les seves tropes el més a prop possible de les meves perquè les meves naus tampoc puguin disparar contra les seves forces terrestres.

»Aquest enclavament –va afegir, assenyalant un post fortificat– és el més avançat de les nostres línies. Es diu Izable i s'encarrega d'avisar-nos de qualsevol canvi en les posicions enemigues o de qualsevol preparatiu que puguin realitzar per atacar-nos. Uns sis-cents metres darrere d’Izable, però en els flancs, hi ha dos enclavaments més, Eliey i Kaudine. Nosaltres estem aquí, i aquesta és la posició principal de les nostres defenses. Uns sis-cents metres darrere nostre es troba l’últim enclavament, Judlie, des d'on heu arribat vosaltres. Judlie cobreix la nostra rereguarda. Aquests cinc enclavaments estan fortament fortificats, cadascun cobreix trenta-sis graus del front, i les seves bateries estan totalment interconnectades entre si, de manera que si l'enemic intenta penetrar en les nostres línies, tots puguin disparar sobre ell. L'artilleria es concentra aquí, aquí, aquí i aquí, i està igualment fortificada. Els canons rastregen fins al mínim metre quadrat de les nostres pròpies línies, així que si l'enemic penetra en elles, quedaran sota foc directe. Els enclavaments estan connectats per una sèrie de túnels i trinxeres que ens permeten traslladar tropes i subministraments d'un a un altre, segons les necessitats concretes de cada moment. Aquest lloc és una meravella d'enginyeria. El vam construir en només dos dies, sempre sota el foc enemic, gràcies als nostres enginyers i centenars d’androides de treball. Els enginyers han salvat l'exèrcit.

»Les posicions enemigues es troben a l'altre costat del llit del riu, ocupant aquesta enorme plana llisa. En aquest turó es troba el Centre de Comunicacions Intergalàctiques. Era l'objectiu de l'enemic i estic segur que el mantenen protegit per una força considerable. Sé que vosaltres, en formar part de l’exèrcit del general Khamar, esteu familiaritzats amb la disposició del lloc. El que està al comandament de l'exèrcit enemic és molt llest. Ha intentat esclafar-nos sis vegades i sempre hem aconseguit derrotar-lo, destruint els seus androides per milers, però no sense pèrdues per la nostra part. Ha pres Izable dues vegades, però sempre hem aconseguit recuperar-lo. Així que ara s'acontenta amb sondejar les nostres línies buscant punts febles, intentant flanquejar-nos i arribar fins a nosaltres excavant túnels. Sí, ara mateix s'està excavant un en direcció a Izable, a uns cent metres de profunditat. Quan arribi fins allà, col·locarà una muntanya d'explosius i farà volar Izable fins al cel. Així que nosaltres estem excavant un contratúnel sota el seu per destruir-lo abans que aconsegueixi arribar. Serà interessant veure quin dels dos aconsegueix primer el seu objectiu, no creieu? –Slayke va somriure amb ferocitat.

–Quines són les nostres oportunitats –va preguntar Erk.

–Abans d'atacar, vaig enviar un missatge a Coruscant demanant ajuda. Potser arribarà a temps, potser no. Fins llavors caldrà valer-se pels nostres propis mitjans, però puc assegurar-vos que de moment li estem fent malbé la digestió en aquest tipus –Slayke va fer un gest cap a les posicions enemigues mostrades a l’holomapa–. La meva suposició és que ells també esperen reforços. Qualsevol qui sigui el meu contrincant, va ser enviat aquí per prendre el Centre i assegurar-lo. Però no l’ha fortificat, el que indica que deu estar esperant que d'un moment a l'altre arribin els mitjans per fer-ho. Si ho aconsegueixen abans que arribin els nostres reforços... –es va encongir d'espatlles.

–Què planeja fer fins llavors, senyor? –va preguntar Odie.

–Fer? Bé, vaig a donar-li tantes puntades al cul com em sigui possible –els oficials que es trobaven al costat de l’holomapa van esclatar en riallades–. I pel que fa a vosaltres dos..., bé, m’anirien bé un parell de bons canoners a Izable, què us sembla?

–A l'ordre, senyor.

–Sergent L'Loxx, encarregui’s que mengin, rebin l'equip necessari i arribin a Izable. Que es presentin al tinent D'Nore per rebre noves ordres. I bona sort.

Els hi va allargar novament la mà, i ells la van estrènyer.

Les provisions que van rebre consistien en racions d'emergència, destinades a sostenir la vida amb un alt grau de metabolisme, no per satisfer paladars exquisits. Quan van acabar de dinar, L'Loxx va lliurar a cadascun un cinturó d'equip.

–És l'equipament estàndard d'infanteria, però li hem afegit unes quantes coses que creiem podran ser-vos útils en el camp de batalla. Quant pugueu, reviseu les diferents butxaques i familiaritzeu-vos amb el seu contingut. Algun dia podria salvar-vos la vida.

***

El tinent D'Nore era un bothan atabalat que lluitava amb la responsabilitat de mantenir el seu post avançat cent per cent alerta. Ell mateix havia liderat l'escamot d'assalt que va aconseguir recuperar Izable recentment de mans dels androides de combat. Des de llavors no havia pogut dormir, només donar breus cops de cap.

–No deixaré que tornin a prendre Izable –va dir als seus dos nous soldats–. Us situareu en un post avançat d'escolta, cobrint el Sector Cinc. –Ni tan sols es va molestar a indicar-los on es trobava el "Sector Cinc", abans d'anar-se'n a parlar amb els soldats del Sector Tres, cridant per sobre de l’espatlla–: Ja parlaré més tard amb vosaltres dos. Allà baix tenia a tres homes, però tots estaven ferits i van ser evacuats. Així que, passi el que passi, no dispareu a menys que sigueu atacats. No vull que l'enemic sàpiga que hem tornat a ocupar aquest post d’escolta.

I va desaparèixer en una trinxera de comunicacions.

–Vosaltres dos, veniu amb mi –va ordenar un sergent que es trobava proper–. Us portaré fins allà. Assegureu-vos de no treure el cap per sobre de les trinxeres perquè llavors us el volaran, tingueu-ho per segur. –Caminaren encongits, la parella seguint al sergent en direcció contrària a la que havia pres el tinent. Després d'uns quants girs i revolts, la trinxera va acabar en una tronera fortificada.

–El Sector Cinc –va anunciar el sergent.

Taques de sang i trossos de tela marcaven el lloc on els metges havien tractat als últims soldats que operaven el canó.

–Mai havia vist una arma com aquesta, així que tampoc sé com funciona –va dir Erk, contemplant el canó repetidor E-web.

–Estic entrenada en tota classe d'armament d'infanteria –va replicar Odie–. Jo m'encarregaré de disparar el canó i tu de controlar el generador d'energia –es va tornar cap al sergent–. Quan serem rellevats?

–Quan ho sigueu. I això vol dir que no tinc la menor idea de quan serà –va respondre. Els va lliurar un paquet de racions a cadascun–. Racioneu-los tot el que pugueu; és tot el que ens queda, i dormiu per torns. Que un vosaltres estigui sempre connectat a la xarxa tàctica de comunicacions. Informeu cada trenta minuts. No falleu ni un. Dispareu l'arma únicament quan tingueu un blanc segur. No esteu aquí per intentar aturar un atac, només per avisar-nos si es produeix i, com a màxim, per intentar frenar-los un temps. Quan comencin a envoltar-vos, torneu per la trinxera fins al post defensiu central tan ràpid com pugueu. Vosaltres decidireu quan arriba aquest moment, però no espereu massa.

»La vostra identificació per a les comunicacions és "Esperança Cinc", la del comandament central és "Isra Sis". Sincronitzeu els vostres rellotges... són les setze quinze. Informeu a les setze quaranta-cinc.

Malgrat les valents paraules, Odie no havia rebut un entrenament exhaustiu en canons de repetició E-web, i va trigar diversos minuts d'examen en familiaritzar-se amb el sistema. Quan es va sentir prou segura, l’hi va explicar a Erk.

–Aquest canó làser hauria d'estar connectat amb els altres del post d’avançada mitjançant un enllaç de llarg abast –va dir ella, assenyalant cadascun dels components a mesura que els nombrava–. Això vol dir que si ens ataquen, els sistemes de fixació de l'objectiu de la resta dels canons es connectaran automàticament amb aquest per donar-nos foc de cobertura i viceversa –revisà ràpidament l'enllaç de comunicacions–. Bé, funciona. Tot té energia, així que no haurem d'establir aquesta seqüència... que pot portar fins a quinze minuts.

–Què pot fer aquesta cosa? –va preguntar Erk, mirant el canó. Es va treure el cinturó d'equipament i el va llançar a un racó.

–Serà millor que el conservis, Erk –li va advertir ella–. No saps mai quan pots necessitar alguna cosa del que porta.

–Sí, li he fet una ullada, i la majoria és material de primers auxilis que ni tan sols sé utilitzar. Què hi ha en aquestes butxaques?

–Coses útils. Encara no he tingut l'oportunitat de revisar-ho tot, però...

–Vull que m'ensenyis a manejar el canó làser, Odie. No necessito portar penjat tota aquesta merda per poder disparar-lo..., només em molestaria. Digues-me si hi ha alguna cosa aquí que pugui necessitar, d'acord?

–Està bé. Bé, aquest canó és una arma de terra bastant letal. El seu abast efectiu és de només dos-cents metres, però el seu abast màxim arriba al mig quilòmetre. Amb el seu camp de foc interconnectat amb el dels altres, no crec que pugui colar-se cap androide. El teu treball serà controlar el flux d'energia perquè el canó no se sobreescalfi durant la batalla. Si m’inutilitzen, canvia el generador a la manera preprogramada..., és aquest interruptor d'aquí. Això evita les càrregues perilloses, però també redueix considerablement la seva potència de foc. T'ensenyaré tot el que cal saber per poder disparar-lo; després establirem els torns.

–Com saps tot això?

–Les tropes de reconeixement pertanyen a la infanteria –va respondre Odie–, així que ens ensenyen com manegar tota classe d'armament..., encara que no portem a sobre ni un rifle làser.

La torreta havia estat excavada a la roca de tal manera que tenien protecció total tant per la part superior com pels flancs. Uns estrets talls a la roca permetien vigilar el paisatge que tenien davant. Erk va observar el través d'una de aquestes ranures. Sota la tènue llum va poder veure clarament el terreny situat entre el Sector Cinc i el llit sec del riu, sembrat d'androides destruïts. Es va preguntar què els hauria passat als defensors d'aquella posició quan van ser atacats. Un sentiment de desesperança es va apoderar d'ell per primera vegada. Com podia ningú sobreviure en aquella posició?

–Haurem de dormir amb el casc posat –va assenyalar a Odie–. Quant es faci fosc, necessitarem els infrarojos.

–Exacte. El canó té un sistema d'infrarojos per fixar els seus objectius. T’ensenyaré unes quantes coses més abans que es faci massa fosc perquè ens puguem veure.

La nit va transcórrer amb tranquil·litat. Les línies eren sondejades en altres sectors, el que donava com a resultat un intercanvi intermitent de trets. En aquests moments, la xarxa de comunicacions tàctiques cobrava vida, transmetent informes i ordres, i tant Erk com Odie entraven en un estat d'alerta completa. Quan el rugit dels canons es feia callar, tornaven a intentar dormir una mica. Es van dividir la nit en torns de dues hores. Odie havia ensenyat al pilot prou sobre el funcionament del canó làser com perquè aquest pogués utilitzar-lo sol i obrís foc si alguna cosa es movia en el sector. Malgrat el seu equip de visió nocturna, els ulls d’Erk li enganyaven constantment: si contemplava durant llarga estona qualsevol monticle més o menys irregular, semblava que acabava cobrant vida i es movia.

Es va trobar refregant-se els ulls i agitant el cap amb freqüència per aclarir la visió. Lluitava per romandre despert. Com a pilot de combat sabia molt bé el que podia passar si no mantenia una atenció constant; però ja no volava en un caça d'alt rendiment, estava assegut en una cripta humida i rocosa que feia olor de sang i excrements, la fam li rosegava l'estómac i li feia sentir debilitat, no hi havia adormit des de feia segles i li feia mal tot el cos. El seu genoll, en particular, li bategava dolorosament.

Va sospirar, va canviar de posició i va parpellejar. Faltaven pocs minuts per a l’alba. Normalment li encantava aquella hora del dia, abans que la resta del món despertés; tot estava tranquil, serè, pacífic. Va sentir un calfred. Les nits en aquella part de Praesitiyn eren molt fredes, i els dies infernalment calents. Va mirar a Odie i va somriure.

Ella s'havia adormit quan li va tocar el torn. La noia hagués pogut integrar-se en un altre escamot de reconeixement i seguir fent allò que més li agradava, portar la seva motojet lliure com el vent. En comptes d'això havia preferit quedar-se amb ell. Ara es trobava en aquell forat, i l'únic que s'interposava entre l'exèrcit invasor i ella era una prima paret de pedra. Quan sortissin d’aquell embolic...

El cor d’Erk es va accelerar. Aquí fora s'havia mogut alguna cosa! Els palmells de les mans van començar a suar-li. Va tocar a Odie amb el dit, i ella es va despertar a l’instant.

–Aquí fora hi ha alguna cosa –va xiuxiuejar.

Ara es trobava completament alerta, com si cada múscul del seu cos reaccionés davant l'adrenalina que li inundava. Es va sorprendre escoltant-se a si mateix deixar anar una rialleta d'emoció.

–Vinga, vinga... –va murmurar, enfocant les lents del canó, impacient perquè comencés l'acció. Mitjançant el sistema de visors podia veure clarament el camp de batalla, com si fos de dia. Llavors, tot el seu camp de visió va semblar alçar-se i avançar cap a ell.

– "Isra Sis", "Isra Sis"! Aquí "Esperança Cinc"! Ja vénen! –udolà amb urgència.

Erk va començar a disparar cap a la massa d'androides de combat que s'acostava. Mentre sentia rugir el canó làser, era conscient que Odie es trobava al seu costat, controlant les descàrregues d'energia.

Una veueta dins del seu casc va preguntar:

–"Esperança Cinc", aquí "Isra Sis". Quina és la força de l'enemic? Repeteixo, quina és la força de l'enemic? Canvi.

–Milers... –va cridar Erk–. Són milers!

Següent