La Prova del Jedi (II)

Anterior

Capítol 2

–El Comte Dooku desitja un informe de situació, Tonith.

El comandant muun de la força invasora, l'almirall Pors Tonith, va xarrupar tranquil·lament el seu te dianogan i va somriure, ignorant ostensiblement la clara manca de respecte amb què s'havia dirigit a ell la comandant Asajj Ventress.

–El Comte ja té un complet pla de batalla, Ventress –va replicar amb suavitat, mostrant el mateix nivell d'ofensa. Va deixar la tassa en un plat pròxim–. Li vaig donar abans de marxar. Sap que, quan planejo alguna cosa, ho duc a terme. Per això em va triar a mi per dirigir aquesta campanya.

Va somriure amistosament, separant els llavis tenyits de porpra per revelar les seves dents també porpres i les seves genives negres efecte del te. Aquesta taca temporal era una indignitat que Tonith estava disposat a suportar a canvi de gaudir de l’exquisida aroma, del gust i de l'efecte mitjanament narcòtic del te, obtingut a partir d'una substància química de la melsa del dianoga. A més, era comandant de una vasta flota invasora; cap ésser intel·ligent sota el seu comandament s'atreviria a riure’s de ell i els androides no tenien sentit del ridícul.

L'expressió de la Ventress no va canviar, però els seus ulls foscos van brillar com dos brases incandescents en el transmissor de l'HoloRed.

–Un pla no és un informe de situació –va replicar amb veu neutra.

No estava acostumada a què ningú li repliqués, i menys aquest anodí financer sense sang a les venes, convertit de sobte en comandant. Tonith va sospirar teatralment. Considerava a l'assassina com una intrusa en qüestions estratègiques que estaven més enllà del seu primitiu coneixement del veritable art de la planificació i el comandament militars. Però era la protegida d’en Dooku i havia d'anar amb cura.

–No puc dirigir amb eficiència aquesta expedició si se m'interromp constantment amb..., amb... –es va encongir d'espatlles i va buscar la seva tassa de te.

–L’informe –va insistir la dona.

–En aquests moments estic extremadament ocupat.

–Informi’m. A mi. Ara.

La seva veu va semblar tan tallant a través de la llarga distància com el sabre làser per l'expert maneig del qual era famosa.

Tonith es va aixecar del seient i va deixar caure les mans sobre la falda. En realitat, trobava a Ventress força atractiva. Creia que tots dos tenien quelcom en comú: ella era una guerrera despietada; ell un estrateg intrigant i despietat.

Quan Tonith pensava en dones, la qual cosa no era molt sovint, les preferia amb pèl al cap, però la calvície de la Ventress no mancava d'atractiu. Irradiava poder i confiança, fins i tot mitjançant el transmissor, i això era una cosa que ell respectava.

–Faríem un bon equip –va dir–. Podria necessitar la seva ajuda.

–Homenet, si jo anés fins a Praesitiyn no seria per ajudar-te, sinó per reemplaçar-te com a comandant en cap –va escopir ella–. Però el Comte em reserva per a assumptes més importants. Deixa de fer-me perdre el temps i fes l'informe.

Tonith va tornar a encongir-se d'espatlles, lànguidament, i es va rendir davant allò inevitable.

–Mentre parlem, una flota de cent vint-i-sis naus, setanta-cinc d’elles cuirassats, envolta Sluis Van per impedir que puguin enviar qualsevol reforç.

»En aquest mateix instant estic fent aterrar una força de cinquanta mil androides de combat a Praesitiyn per crear una diversió que distregui a la guarnició del Centre de Comunicacions Intergalàctiques. Quan l'operació estigui completament en marxa, faré desembarcar la força principal, composta per un milió d’androides de combat més o menys, esclafaré als defensors amb una maniobra de contenció i capturaré intacte el Centre. La meva flota invasora consta de dues-centes naus.

»Aquesta operació no pot fallar. Li garanteixo que Praesitiyn serà nostre en les primeres quatre hores estàndard des del començament de l'Operació Caixa Blanca.

»Tindrem el control total de les comunicacions que uneixen els diferents mons de la República. I les nostres forces podran situar-se en aquest punt estratègic de la galàxia per atacar a qualsevol dels aliats de la República sense que res ni ningú pugui avisar-los. I el més important, el nostre control de Praesitiyn serà com una vibrodaga dirigida contra el propi Coruscant! –Mentre parlava, va moure el braç cap endavant d'improvís, com si la seva mà empunyés aquella arma–. Aquesta campanya ens farà guanyar la guerra –va concloure, amb un somriure de satisfacció en els seus llavis tenyits de púrpura–. Aquests tècnics d'aquí baix i les seves forces de seguretat ni s'assabentaran del que els passa. Aviat hauran mort tots, o estaran en el nostre poder.

Es va recolzar i va tornar a beure del seu te.

–I la plataforma de contramesures electròniques? –preguntà Ventress sense semblar molt impressionada.

–Completament operativa. El Centre va intentar enviar un senyal d'alarma Pangalàctica fa una estona, però la vàrem bloquejar amb èxit –va somriure mostrant les dents porpra i les genives ennegrides.

–I l'equip de camuflatge? Van detectar la seva nota? Va aconseguir una sorpresa tàctica?

–Sí. I no només una sorpresa tàctica, sinó una sorpresa estratègica. No ho oblidi.

–Molt bé. El Comte Dooku voldrà informes regulars a mesura que progressi la campanya. Enviï-me’ls a mi, així s’anirà acostumant a fer-los.

–Sí –va respondre Tonith amb la veu tenyida de falsa resignació, deixant clar que pensava que acceptava una molèstia de la que podia prescindir.

Mai s'havia trobat amb Ventress en persona, però li havien dit que era una oponent letal en combat cos a cos. No li preocupava en el més mínim. Només els estúpids perdien les batalles, i ell no era estúpid. Si una guerrera com Ventress podia partir per la meitat al seu oponent amb una velocitat encegadora, Tonith destrossava als seus enemics sent més intel·ligent que ells. Per això el Comte Dooku li havia donat el comandament. No malbarataria el seu temps en combats personals ni s'exposaria a patir danys físics, per això estaven els androides. Ell es limitaria a donar ordres... i venceria.

–A propòsit –va afegir Ventress–, estic molt impressionada pel seu interessant treball dental.

Tonith, completament desprevingut, no va saber que contestar, es burlava d'ell o parlava seriosament? Potser hagués de tornar a avaluar el seu nivell d'intel·ligència.

–Gràcies –va balbucejar per fi, fent una reverència en direcció a l’holograma– I jo la felicito per l'elecció poc usual del seu pentinat.

Ventress va assentir, i la seva imatge es va esvair.

Pors Tonith era un dels membres de més èxit d'una de les famílies més despietades del Clan Bancari Intergalàctic. Per a ell, la vida era lluita i competitivitat constants. Enfocava els negocis com si fossin una guerra. Durant generacions, havia estat pràctica familiar realitzar opes hostils a companyies, a mons sencers si era necessari, mitjançant l'ús de la força. Tonith havia convertit les seves desagradables maniobres en un art. Un art militar.

Però Tonith no tenia un aspecte molt bèl·lic. La seva alçada per sobre dels dos metres, el seu físic patèticament prim i la seva pell groguenca li donaven l'aspecte d'un cadàver. El seu rostre allargat, equí, i els seus ulls negres, enfonsats en un cap semblant a un crani, reforçaven aquest aspecte cadavèric que produïa sobresalts a qualsevol tripulant que es topés amb ell de sobte en qualsevol passadís fosc de la Corpulentus, la seva nau insígnia.

El Comte Dooku havia reclutat a Tonith per liderar la força enviada contra Praesitiyn causa de la seva demostrada habilitat d'estrateg. Dirigir un exèrcit d’androides era considerat més com un joc que com un combat real. Els soldats vius sagnaven i morien, havien de ser alimentats, patien dilemes morals, coneixien la por i totes les altres emocions comunes als éssers pensants. I encara que alguns podien creure que no era molt diferent utilitzar un exèrcit d'androides per infligir dolor i mort en comptes de tropes compostes per éssers intel·ligents, Tonith no només contemplava un camp de batalla sense vessar una sola llàgrima, sinó que trobava sentit, significat i un sublim propòsit en la destrucció dels seus enemics. Pors Tonith no només tenia l'aspecte d'un cadàver, sinó que en el seu interior, allà on altres éssers tenien consciència, ell estava mort.

Següent