La Prova del Jedi (VI)

Anterior

Capítol 6

La batalla pel Centre de Comunicacions intergalàctiques va ser curta, però ferotge, i el resultat mai es va posar en dubte. El valent comandant Llanmore i la barreja de soldats humans i sluissis del seu batalló sabien que la resta de l'exèrcit destinat a Praesitiyn no podria acudir en la seva ajuda encara que no hagués estat derrotat i encara estigués combatent. Eren plenament conscients que la seva missió era retardar tot el possible la captura del Centre perquè Reija Momen i els seus tècnics destruïssin l'equip de comunicacions. Només ho van aconseguir parcialment.

–Alto! –va ordenar Reija als tècnics mentre els primers androides de combat entraven a la sala de control–. No oferiu resistència. No vull que mori cap de vosaltres.

Però no va poder salvar-los a tots. Tres tècnics no van escoltar la seva ordre i van seguir destruint equip. Van morir quan els androides van disparar contra ells.

–Senyora, crec que acabem de convertir-nos en presoners –va murmurar Slith Skael, situant-se davant de Reija per protegir-la dels androides. Tots els altres van alçar les mans en signe de rendició. Els androides van obligar amb cops i empentes als tècnics a què s’apinyessin al centre de la sala de control, i els van envoltar amb les armes preparades.

Els androides de neteja van esquivar els cossos dels tres tècnics, mentre intentaven eliminar les destrosses i les taques del sòl.

Un d'ells, programat per carregar amb petites quantitats d'escombraries, va intentar en va moure un dels cadàvers. Frustrat, va emetre un brunzit sense deixar d’intentar complir amb el seu deure. Si no fos per aquella situació tan desesperada, Reija hagués trobat molt divertits els esforços del petit androide.

–I ara què? –va preguntar algú.

–SI, LEN, CI! –va ordenar un dels androides.

–Exigeixo parlar amb el vostre comandant! –va dir Reija amb veu autoritària.

Un androide es va moure ràpidament al voltant del Slith i va clavar la culata del rifle làser a l'estómac de la Reija, deixant-la sense aire. Slith va donar mitja volta i la va subjectar, impedint que caigués a terra. Va interposar el seu apèndix caudal de forma protectora entre la dona i l'androide, mentre ella es desplomava en els seus braços.

–SI, LEN, CI! –va repetir l'androide.

–Ah, que commovedor!

Una figura alta, cadavèrica, va entrar a la sala de control. Va fer una lleugera reverència a la Reija, que encara buscava aire en els braços de l’Slith.

–Puc presentar-me? –va preguntar amablement–. Sóc l'almirall Pors Tonith, del Clan Bancari Intergalàctic, i ara estic a càrrec d'aquest miserable tros de roca –va repetir la reverència i, fingint indiferència, va netejar una mica de brutícia de la seva capa. Va somriure, mirant a Reija i revelant les seves dents horriblement tenyides–. Suposo, madame, que vostè és l'administradora en cap d'aquesta instal·lació.

No va esperar resposta, sinó que va indicar als androides que es retiressin uns passos. El silenci de la sala va ser trencat per diversos brunzits.

–Què és aquest soroll infernal? –Tonith va rebuscar amb la mirada al seu voltant, fins que va veure el petit androide de neteja que produïa el soroll–. Aquestes maleïdes coses sempre caminen molestant. Destruïu-la–va fer petar els dits en direcció a un dels androides de combat.

Un segon després, el petit androide de neteja era aixafat. Els seus components es van escampar per terra, i altres androides corretejaren per recollir-los.

Tonith va somriure, va moure les espatlles com si es col·loqués més confortablement la seva capa i es va acostar a Reija. Però Slith xiuxiuejà i va alçar el seu apèndix defensiu.

–Què galant –va somriure Tonith, satisfet, però va retrocedir ràpidament–. Torna a enfrontar-te amb mi, porqueria sluissi, i et mataré. Vine aquí, dona! –i va assenyalar el terra just davant d'ell.

–El ge..., general Khamar... –Reija va lluitar per recuperar el alè–. El general Khamar i les seves tropes no es troben lluny d'aquí i acudirà a..

Tonith va sacsejar el cap, fingint sentir tristesa:

–No, ho sento. El teu minúscul i poc efectiu exèrcit ha estat destruït. Ara, vine aquí.

–Senyora? –va preguntar Slith, reticent a deixar-la anar.

–Estic bé, amic meu –boquejà Reija.

Slith la va deixar anar i ella va caminar vacil·lant fins a situar-se davant Tonith.

Ell va somriure àmpliament, satisfet. Reija estava prou a prop com per percebre el seu alè, increïblement fètid. Somrient més àmpliament encara, Tonith l’hi va llançar deliberadament a la cara.

–Sempre he odiat als de la teva espècie –va remugar Reija.

Anys abans, un dels clans bancaris familiars havia ajudat al seu pare amb la hipoteca de la seva granja durant un període de males collites, però li van treure la propietat quan no va poder pagar els terminis de devolució de la hipoteca. Tot de manera molt legal i amb moltes disculpes. Però l'ancià va perdre la granja. Els Momen van haver de traslladar-se a la ciutat, i la pèrdua de la seva estimada granja va provocar que el pare de la Reija caigués en una profunda depressió que, amb el temps, li va portar a la mort.

–Oh! –Tonith es va inclinar cap a la Reija–. Amor? Odi? Aquestes emocions no signifiquen res per a mi. La teva vida tampoc, dona. He vingut a realitzar un treball i per mi només sou actius, mers actius en un compte de resultats.

Reija ja estava farta. La seva mà es va disparar per colpejar la cara d'aquella criatura que havia arribat per destrossar la seva vida i matar a la seva gent. L’espetec de la bufetada va sorprendre a tothom, però especialment a Pors Tonith, que va retrocedir trontollant fins a xocar contra un dels seus androides, la mà a la galta i una expressió d'absoluta incredulitat a la cara, tan ridícula que Reija, sabent que no tenia res a perdre, va deixar anar una riallada.

Tonith es va abalançar cap endavant amb agilitat i força inesperades, va agafar a Reija pels cabells i la va llançar a terra. Slith va saltar per protegir a la seva cap i Tonith es va girar cap a ell.

–Mateu aquest rèptil! –va cridar.

L'androide més proper va alçar el seu rifle làser en direcció a Slith mentre els tècnics s'apartaven de la línia de foc, alguns cridant de terror.

–No. No! –udolà Reija des del terra–. Prou! Prou, si us plau!

Tonith va fer un gest perquè l'androide baixés l'arma.

–Escolteu-me tots –va dir, dirigint-se al petit grup en general–. Heu estat completament abandonats per la República. Ara, Praesitiyn és meu. Sou els meus presoners i sereu ben tractats si guardeu les meves ordres.

–He enviat un missatge d'avís a Coruscant –va interrompre’l Reija, mentre es posava novament dreta. Estava faronejant, però estava disposada a seguir mostrant-se desafiant.

–Voldràs dir que vas intentar enviar un missatge, però saps que mai el van rebre –va replicar Tonith, fent-la callar–. Vam bloquejar totes les transmissions a i des de Praesitiyn. Cap missatge arribarà a Coruscant... llevat que l’enviï jo –va tornar a somriure–. Ningú sap el que està passant aquí, i quan ho descobreixin serà massa tard. Bé... –va saludar amb el cap als terroritzats tècnics i va fer una nova reverència a Reija–. Aquesta breu entrevista ha estat una experiència molt satisfactòria, però ara he de tornar amb el meu exèrcit.

Va donar mitja volta i es va dirigir cap a la porta, però es va aturar abans de sortir de la sala de control, com si acabés de recordar alguna cosa, i es va dirigir a Reija.

–Una cosa més, senyora. Mantingui la seva boca tancada a partir d'ara o la lliuraré als androides. –Va fer girar la seva capa i va creuar el llindar de la porta.

***

La tempesta de sorra tornava a bufar, però amb molta més força, i la temperatura havia baixat vertiginosament. Odie Subu i el tinent Erk H'Arman van trobar refugi en un grup de roques i es van arraulir tremolant sota l'escassa protecció que els oferia el terreny i la manta de campanya que ella va extreure del seu equip.

–Què fem ara, senyor?

–Escolta, deixem una cosa clara: res de protocol militar, d'acord? jo sóc Erk i tu ets Odie. Sóc un simple pilot de caça, recordes?, no un oficial de l’Estat Major. I si volem sortir d'aquí, crec que tu hauries de portar la veu cantant. Si estiguéssim en un caça espacial... –va riure i va donar un suau i amistós cop de puny a Odie a l'espatlla.

Una forta ràfega de vent va amenaçar amb fer volar la manta, però van subjectar el lleuger teixit amb totes les seves forces i van aconseguir retenir-lo.

L'atac massiu de les naus orbitals de Tonith contra l'exèrcit del general Khamar havia sorprès a la parella en terreny obert, entre el gruix de les forces i la posició fortificada. Les dues línies del front van ser primer bombardejades i després atacades per tropes terrestres. Incapaços d’ajudar-los, van decidir refugiar-se i esperar el final de la batalla, que no va trigar gaire d’arribar. Un cop va cessar el fragor del combat, Odie va utilitzar els electrobinoculars per escrutar el camp de batalla, però no va descobrir senyals de resistència en cap dels dos llocs avançats.

–Androides de combat –havia dit ella amb veu tremolosa–. Milers d’ells.

Els androides de combat es trobaven ara en el mateix cingle en el qual havia acampat el general Khamar. Llavors, la tempesta de sorra va tornar a refermar com si el clima s'hagués aliat amb els invasors.

Odie i Erk es van veure obligats a buscar novament un refugi precari.

–Quanta aigua tenim? –va preguntar Erk.

–Menys d'un litre –va respondre Odie després de revisar la seva cantimplora.

–Bé, rendir-nos no és opció.

–No.

–Coneixes algun lloc on puguem ocultar-nos un temps?

–Sí, però, no hauríem de tornar al Centre? Potser encara resisteixi.

–Pot. Però el Centre és un objectiu separatista, segur, i crec que hauríem de quedar-nos aquí fora fins a estar segurs de qui el té en el seu poder. A més, tu mateixa has vist com de poderoses que són les forces de desembarcament. –Negà amb el cap–. No, no crec que ningú hagi pogut fer-los front.

–Oh, no! –els espatlles de l’Odie van començar a sacsejar-se, a mesura que assimilava l'impacte del que havia passat–. Tots els meus amics, tots els...!

–I Els meus també, Odie, els meus també –va dir Erk, col·locant-li una mà en l'espatlla–. És el que passa en una guerra. Ah, érem una esquadrilla magnífica! –va xiuxiuejar abans de prendre alè–. Mira, estem vius i seguirem així. Ep, no sóc un superhome! Si tu et rendeixes, no duraré molt aquí fora.

–S..., Sí, sí. Vull dir, no, no t'abandonaré. Deixa’m pensar. Hi ha unes coves a uns setanta-cinc quilòmetres d'aquí, en direcció Sud-est. Les he vist diverses vegades mentre patrullava. Podem ocultar-nos-hi. No sé què hi ha en elles, potser trobem aigua. Tinc unes quantes racions de menjar a la motojet. Si les racionem, ens mantindran un temps.

–Pots guiar-nos fins allà malgrat... això? –Erk va fer un senyal amb el cap a la tempesta que els envoltava.

–Escolta, pots tu fer anar un caça? És clar que puc guiar-nos-hi! –Va riure ella sense rastre d'humor.

–Saps? Un cop sortim d'aquesta, per què no et presentes als entrenaments per caces de combat?

–Parles de debò? –es va sorprendre Odie.

–És clar que sí. Tens l'actitud adequada. Som-hi, pot ser que estiguem sols, però dos valents com nosaltres, amb la teva habilitat i el meu cervell...

–Amb el meu cervell i la teva habilitat.

–Així parla un pilot de combat!

Van trigar dos agònics dies a trobar les coves. Quan van arribar al refugi havien consumit la poca aigua que tenien i estaven a punt de fer fallida per la deshidratació. Però almenys van aconseguir reptar fins a la fresca ombra de les cavernes, evitant l'efecte devastador de l'ardent sol.

–Hem de buscar aigua –va xiuxiuejar Odie.

–M’ho dius o m'ho expliques? –grallà Erk–. Descansem una estona aquí, a l'ombra, ja explorarem després les coves. En algun lloc hi ha d'haver aigua. Saps si aquestes coves són molt extenses?

–No –va respondre ella, sacsejant el cap–. Ens vam aturar aquí una vegada, en una missió de rutina, però ningú estava interessat en explorar-les.

Van descansar unes hores abans de poder reunir energies suficients per començar la recerca. Odie va treure una bengala d'una dels butxaques del seu cinturó i va utilitzar la seva brillant llum blanca per il·luminar el camí.

–Durarà uns vint minuts –va informar a Erk de dalt a baix, mentre caminaven amb precaució per terra cobert de pedres–. Després haurem de canviar a un altre color diferent.

–Assegura't de reservar una perquè no haguem de tornar a les fosques.

La penetrant llum va projectar les seves enormes ombres sobre les parets que els envoltaven, com si fossin grotesques criatures cavernoses.

–Espera! –va cridar Erk de sobte–. Il·lumina aquesta part d’aquí. –Indicava un conjunt de pedres que semblaven més fosques que les altres.

–Humitat! L'aigua es filtra a través d'aquesta roca. Estem salvats.

Una mica més enllà, l'estret passatge es va obrir abruptament per deixar pas a una enorme caverna.

–Ei! –va cridar Odie. La seva veu va aixecar ecos a les parets de la cambra. Va alçar la bengala per sobre del cap–. Aquest lloc és enorme, ni tan sols puc veure el sostre.

–Escolta! –Erk va aixecar una mà per demanar silenci. –Escolta, se sent el remor de l'aigua! No ho sents, Odie? Per aquí hi ha un corrent subterrani.

El sòl de la caverna s'inclinava de forma gradual i, mentre baixaven per ell, els hi va arribar clarament el meravellós so de l'aigua corrent des d'algun punt situat enfront d'ells, allà on un curs d'aigua fresca formava una bassa profunda abans de desaparèixer en les profunditats de la caverna. Odie va col·locar la bengala entre dues pedres i es va llançar agosaradament a la piscina. Erk no va trigar a seguir-la.

Van beure fins a saciar-se d'aquell gloriós líquid que donava la vida.

Van passar dos dies a les coves, recuperant-se.

–Hem de moure'ns –va dir Odie al vespre del segon dia. –Encara que només sigui perquè ens estem quedant sense menjar.

–Què et sembla si partim demà a l'alba? –va suggerir Erk. –Viatjarem fins que faci massa calor, i després descansarem fins que es faci de nit. I si tenim prou llum per poder veure el terreny, podem seguir viatjant tota la nit. Quant creus que trigarem a arribar al Centre de Comunicacions?

–Dos Dies, potser tres. El terreny és bastant abrupte i caldrà donar unes quantes voltes per arribar-hi. No tenim cap recipient útil excepte la cantimplora, podrem sobreviure tres dies amb només dos litres d'aigua?

–Hauran de ser prou. Tenim la teva motojet, així que almenys no malgastem tota la nostra energia caminant. Ens ho prendrem amb calma, procurant conservar tant líquid en els nostres cossos com sigui possible. No hi ha res que no puguem aconseguir tu i jo junts, Odie!

Erk li va passar el braç al voltant de les seves espatlles i la va besar suaument a la galta. La cara de la noia es va tornar més vermella del que és habitual.

Després va alçar la cara i li va besar als llavis. Van romandre abraçats un llarg moment.

–Ah... –va dir Erk per fi–, què et deia? Ets la millor companya d’esquadrilla que pugui tenir un pilot de caça!

Després de pensar-s'ho un instant, Odie va respondre:

–Em pregunto si hi haurà sobreviscut algú dels nostres...

–Segur que sí. Vinga, dormim una mica.

Van romandre molt junts una bona estona, sense parlar, pensant en el que els esperava. Abans de caure adormit, Erk es va girar cap a Odie.

–Potser només quedem nosaltres dos amb vida en aquesta maleïda roca, però seguirem així, d'acord?

–Completament –va respondre Odie.

I s’amanyogà més a prop de la calor de l’Erk.

Següent