La Prova del Jedi (VII)

Anterior

Capítol 7

Però no estaven sols... No del tot.

–Quins idiotes! –va remarcar Zozridor Slayke a un dels seus oficials–. El Senat de la República sempre s'ha mostrat molt garrepa respecte a les despeses de defensa. Què esperen que facin els separatistes si deixen un enclavament estratègic com aquest defensat únicament per una petita guarnició? Quedar-se de mans plegades?

–Les Forces de la República estan molt disseminades per tota la galàxia, senyor –va apuntar l'oficial, encongint-se d'espatlles–. Hem d'anar en la seva ajuda?

Va somriure al seu comandant i es va inclinar cap endavant, expectant. Aquell era el moment que estava esperant.

–I donar-los la sorpresa de les seves curtes vides? –va preguntar Zozridor Slayke, tornant-li el somriure–. Pots apostar que si. Reuneix als meus comandants.

L'atmosfera a la sala de guerra del Plooriod Bodkin era tensa, com sempre abans d'entrar en combat, però ningú estava nerviós.

Els oficials reunits al voltant dels mapes estel·lars sentien la proximitat de la batalla, com un ramat de gossos de combat cyborreans ansiosos que els seus entrenadors deixessin anar les corretges.

No obstant això, el propi Zozridor Slayke estava relaxat, com sempre.

Avantatjava per tot un cap l'alçada de tots els seus oficials, un grup mixt d’humans i no-humans, i només podia ser pres pel seu líder. No només per la seva túnica sense guarniments, de mànigues llargues i coll alt, a l'estil militar, uniforme estàndard dels oficials del seu exèrcit, sinó també pel llenguatge corporal dels seus propis oficials, inclinats cap a ell, expectants, ansiosos per escoltar les seves paraules. Slayke projectava la confiança d'un home que sabia que tenia el comandament i que sabia el que estava fent, i els seus homes –fins a l'últim soldat de l'escalafó de la seva flota– també ho sabien.

–L’espai allà fora està fotudament atestat... –Slayke va fer un gest, assenyalant el mapa hologràfic de les rutes espacials al voltant de Praesitiyn i Sluis Van. El comentari va provocar algunes rialles entre els seus oficials–. Ens superen en una proporció d'almenys 4 a 1 –va fer el comentari com si es limités a comentar la brillantor de les estrelles que parpellejaven al mapa–. Bé, ara que estem aquí, algú té un pla? –i va mirar al seu voltant, expectant.

–Pe..., però, senyor..., crèiem que vostè el tenia! –va balbucejar un home situat al seu costat, pàl·lid d'horror.

Tots els altres van esclatar en riallades. Sabien que Zozridor Slayke tenia un pla. I el coneixien prou bé com perquè no hagués d’explicar-los l’essència d'aquest pla: atacar, atacar i atacar.

Slayke va deixar que gaudissin del moment, i després va alçar una mà, demanant calma:

–Vegem: segons l'últim informe, hi ha cent vint-i-sis naus formant un cordó al voltant d’Sluis Van, no és així? –va fer un gest de cap cap al seu cap d’Intel·ligència, que li va confirmar les dades–. Això és dolent perquè els sluissis estaran molt ocupats defensant el seu propi món. Però la flota separatista també estarà ocupada mantenint el seu cèrcol. Això és bo perquè aquestes naus no podran atacar-nos a nosaltres. El comandant enemic ha dividit les seves forces, això també és bo. I els separatistes encara no saben que estem aquí... Això és fins i tot millor.

La forma en què Slayke va emfatitzar la paraula "encara" va provocar una riallada general entre els seus oficials. Va assenyalar amb un dit el mapa del sector Sluis.

–Tenen unes dues-centes naus orbitant Praesitiyn, algunes d'elles cuirassats. Això és dolent. –Acaricià pensatiu la seva curta barba negra, es va fregar sota la nas amb el dit índex i va acabar estirant-se del lòbul d'una orella, com si no estigués segur del que havia de dir a continuació. Va mirar novament al seu cap d’Intel·ligència–. Les seves sondes indiquen que allà baix tenen un fort exèrcit androide.

–Sí, senyor. Sembla ser que han derrotat les forces de defensa i han pres el Centre de Comunicacions Intergalàctiques. Pel nombre de transports terrestres i la quantitat d'equip desplegat, estimo que el seu exèrcit supera el milió d'androides de combat. Estan decidits a quedar-se una bona temporada, senyor.

–Bé. Llavors ens superen en nombre. Això és dolent –va dir Slayke–. Però només són androides! I això és molt bo.

Més rialles.

–Senyor, han aconseguit bloquejar totes les comunicacions a i des de Praesitiyn –va apuntar el cap de comunicacions de l’Slayke. Aquest només va assentir amb el cap–. Hem de suposar que la República no sap el que ha passat aquí. No sé com ho han aconseguit... Deu ser una tecnologia nova, la maleïda Confederació de Comerç té milers de milions de crèdits invertits en Investigació i Desenvolupament, així que no m'estranyaria. D'antuvi, les nostres comunicacions no s'han vist afectades. I esperem que segueixin així, almenys fins que descendim a Praesitiyn.

–Aquests idiotes del Senat ens faran perdre la guerra –va xiuxiuejar Slayke per a si mateix. Es va aferrar amb les dues mans a la vora del mapa per poder inclinar-se cap davant i contemplar de prop els brillants puntets blancs que representaven les naus enemigues que envoltaven Praesitiyn. Eren tan nombrosos que semblaven un cinturó d'asteroides que circumdés el planeta–. Som l'única força de combat prou propera com per intervenir immediatament. Tots sabeu la importància que té Praesitiyn per a la República, per als nostres mons natals, per als nostres amics i les nostres famílies –va fer una pausa i va afegir amb tranquil·litat–: Així és com actuarem..

La flota de l’Slayke era petita en comparació de la que es disposaven a atacar, i consistia en caces estel·lars CloakShape, remolcadors armats de canons i fragates lleugeres de la classe Falcó Fénix. Les seves naus principals consistien en diversos creuers lleugers de classe Carrack, unes quantes corbetes corellianes, helicòpters de combat i alguns cuirassats. Encara que les seves forces terrestres constaven únicament de cinquanta mil homes, estaven molt ben entrenades, altament motivades i equipades amb vehicles blindats, carros militars de canó doble amb motors Bespin Tempesta IV i tota una bateria d'armes de suport. El gran avantatge d'aquesta petita força d'assalt és que era una força combinada d'infanteria, aire i artilleria que actuava seguint un pla de batalla elaborat però flexible. És més, Slayke confiava plenament en què els seus comandants prenguessin les iniciatives tàctiques més adequades davant les fluïdes condicions del camp de batalla.

Una persona raonable podria pensar que era una completa bogeria utilitzar un exèrcit tan minúscul com el d’Slayke per atacar les forces d’en Tonith, però Zozridor Slayke no era sempre un home raonable.

Es va tombar cap als seus oficials i va aixecar el puny.

–Així és com actuarem, colpejant com un enorme puny, concentrant totes les nostres forces en un sol sector del seu cordó al voltant de Praesitiyn. Els atacarem amb tot el que tinguem i obrirem un forat per entrar per ell i així desembarcar el nostre exèrcit. La situació serà especialment difícil per a les naus que quedin en òrbita –va afegir, dirigint-se als seus capitans–, però comptem amb puguin mantenir la seva flota en escac. Un cop aterrem al planeta, envoltarem l'enemic i ens enganxarem a ell tot el que ens sigui possible.

»Així, la seva flota no podrà atacar-nos sense risc de bombardejar les seves pròpies forces. No ens esperen, així que el nostre atac inicial els atraparà per sorpresa i trigaran temps en recuperar-se. Aprofitarem aquest element sorpresa per dirigir-nos directes cap al nostre objectiu –va fer una pausa–. Anem a creuar un pont i, un cop ho haguem fet, el cremarem darrere nostre. Vencerem o morirem.

Tots ho sabien. Un cop al planeta, si les coses anaven malament, l'exèrcit de l’Slayke no podria rebre reforços. El fracàs no era una opció.

Però Slayke no era un estúpid amb excés de confiança.

–He enviat un missatge a Coruscant sol·licitant reforços –va prosseguir–. Potser puguin prescindir d'un Jedi o dos.

El comentari també va provocar riallades: tots sabien el molt que Slayke menyspreava als Jedi.

–Bé, senyor, mirem-ho d'aquesta forma –digué un oficial des del fons de la sala–. Així no haurem de compartir la glòria amb ells!

–Ben dit! Abans que puguin arribar per espatllar-ho tot, podrem divertir-nos amb els soldadets de metall d'aquí baix. Bé, què en penseu?

–Hurraaaaaa! –van cridar els oficials, colpejant a l'uníson les plaques del sòl amb les seves botes.

–Rebran ordres concretes abans que cadascú torni a la seva nau –va anunciar Slayke. Però no els va acomiadar.

Era el gran moment d’en Zozridor Slayke. Ho havia arriscat tot, arribant fins a convertir-se en un proscrit i veure com posaven preu al seu cap, per aconseguir el seu lloc actual i arribar en aquest instant crucial. Es veia a si mateix com una pedra angular de la història.

Slayke es va aixecar tot el que li permetia la seva alçada, que era molta. Es va dirigir als seus oficials... Sabia que, a molts d'ells, per última vegada. Aquells soldats havien estat reclutats per tota la galàxia i arribat a posicions de confiança i autoritat en aquell petit exèrcit gràcies al seu valor, la seva devoció i la seva demostrada habilitat.

–Recordeu qui sou! –va cridar. Les seves últimes paraules van aixecar ressons en tota la sala–. El que farem no ho fem per la fama, la recompensa o l’ambició. La motivació per aquesta batalla no la basem en la necessitat, com si fóssim esclaus! Entrarem en combat només perquè és el nostre deure cap al nostre poble!

La sala de guerra estava en complet silenci. Tots els ulls estaven enfocats en el seu comandant i en molts d'ells es podien veure llàgrimes. Slayke va aspirar profundament. Quan va tornar a parlar, va alçar la veu fins que va ressonar a les parets de metall.

–Els Fills i Filles de la Llibertat esperen que tots compliu amb el vostre deure!

***

Odie i Erk no s'havien allunyat molt de les cavernes quan el terreny sobre el qual es movien i l'aire que els envoltava va palpitar i reverberar davant els sons de la batalla, aquest cop molt allunyada d'ells.

–El general Khamar ha d'estar contraatacant –va dir Odie, llevant-se el casc.

Erk va apartar la tela que utilitzava per protegir-se la cara del vent i de les partícules de sorra, i va mirar al cel.

–No crec. Mira! –va assenyalar cap al Nord. Per sobre de l'horitzó, brillants dits de flames queien del firmament.

El cel va esclatar de sobte en encegadores fogonades de llum, seguides, segons després, per un profund rumor; un dels dits flamejants va baixar fins al sòl, florint en un brillant crisantem de foc.

–Són naus intentant aterrar –va cridar Erk–. Han enderrocat a una, vénen en la nostra ajuda... Coruscant! Ha enviat reforços!

Va abraçar a Odie impulsivament i la va besar a la galta. Odie estava tan sorpresa, i encantada, que no va saber com reaccionar, així que va respondre ràpidament.

–El sergent Maganniny sol dir-nos que les tropes de reconeixement sempre segueixen el so de les armes. Què et sembla?

–Que donis mitja volta a aquest trasto i anem cap a allà!

Però quan Odie va trepitjar el pedal de l'accelerador, el motor de la motojet es va limitar a tossir dèbilment.

–S'ha quedat sense energia? –Erk va esperar que la seva veu no semblés tan alarmada com realment se sentia. Va desmuntar perquè Odie pogués accedir al compartiment de la cèl·lula energètica, que es trobava a la part posterior del vehicle.

–No –va respondre ella amb una expressió de preocupació en el seu rostre–. I aquestes coses no solen necessitar molt manteniment.

–Aquí, mira això –Erk va assenyalar un petit forat a la coberta de la carcassa. Va explorar el forat amb un dit–. T'han disparat. Mira les vores del forat, semblen foses per una intensa calor.

–Em..., em vaig topar amb alguns soldats enemics –va dir ella, llevant la coberta. Va parpellejar desconcertada abans d'apartar la mirada. La sorra omplia el compartiment, i la cèl·lula d'energia estava coberta de més sorra que la calor havia convertit en vidre. Mentre la contemplaven, la cèl·lula va deixar anar un petit espetec i va deixar escapar un prim tentacle de fum rosa.

–S’ha acabat –va confirmar Odie–. Ara som soldats d'infanteria. –Va donar un pas enrere i va contemplar un instant la seva motojet, abans de posar-se a plorar.

–Escolta, no importa –va dir Erk posant-li una mà a l'espatlla–. Ho aconseguirem.

–No és això –Odie va sacsejar el cap–. És... és per la meva motojet...

–Oh –va exclamar Erk, renyint-se mentalment–. Ho hauria d’haver suposat. Un soldat de reconeixement i la seva motojet són equivalents a un pilot i el seu caça. Vinga, soldat, ara els dos som vidus.

Odie va somriure a través de les seves llàgrimes.

–És una estupidesa, però..., bé, ja saps, aquesta motojet i jo..

–A quina distància creus que ens trobem del Centre?

–A uns setanta-cinc quilòmetres, potser cent.

–Podem arribar a peu?

–Si podem conservar l'aigua... –va respondre Odie, agitant la seva cantimplora.

Abans d'abandonar les coves havien begut tota l'aigua que eren capaços, en un intent d’hidratar-se al màxim per al llarg viatge que els esperava.

Però en aquell moment comptaven amb viatjar a la motojet de l’Odie, no amb caminar.

–Saps si podrem trobar aigua pel camí?

–La buscarem a mesura que avancem –va assegurar Odie. Va obrir la tapa del compartiment que es trobava sota el selló i va començar a treure tot el que va creure que podien necessitar en el viatge.

–Anem ben proveïts, eh? –va dir Erk irònicament.

–Bé, espero que aquestes sabatetes que portes puguin aguantar.

Odie assenyalà les seves pròpies botes pesades, del tipus estàndard per a les tropes de reconeixement, ja que necessitaven aquell tipus de calçat per protegir els seus peus i les seves cames de la mala herba, les pedres i qualsevol classe d'enderroc volant. Les botes de l’Erk eren molt més lleugeres i no semblaven molt resistents.

–Amb mi com a copilot, ho aconseguirem –va replicar Erk, començant a caminar.

***

–Què estem què? –udolà Tonith, posant-se dret i vessant el te sobre la seva roba blanca quan el seu cap d'Estat Major va informar que estaven sent atacats–. Per qui? Dóna'm els detalls –va exigir, recuperant part de les bones formes.

–Aparentment, senyor, una flota ha entaulat combat amb les nostres naus. No pot provenir de Coruscant o de Sluis Van, i no pot ser molt nombrosa, ja que ha evitat la detecció, i..

–Continua –va tallar-lo Tonith, impacient, fent un gest amb la mà.

La seva ment ja funcionava a ple rendiment. No li agradaven les sorpreses, però havia d'enfrontar-se a elles. Quan el bothan va acabar l'informe, el seu pelatge ondulava sense parar; però com més greus eren les notícies, major era la calma d’en Tonith.

–Senyor –aventurà Karaksk–, crec que s'hauria d'haver quedat amb la flota. A les nostres naus regna la confusió.

Lamentà dir aquelles paraules quant van sorgir de la seva boca i gairebé es va encongir esperant l'esclat de ràbia que, estava segur, vindria a continuació. Tonith va aixecar una mà.

–No, tot es decidirà aquí, no a l'òrbita –va fer una pausa i Karaksk va sospirar d’alleujament en veure que l'almirall tot just havia fet cas del seu comentari. –Bé, les seves forces són molt menors que les nostres, però ens ataquen per sorpresa. Saps el que faran? Intentessin acostar-se a nosaltres tan ràpid com puguin fins a estar tan a prop que les nostres naus orbitals no els dispararan per por de donar-nos a nosaltres.

»Hem d'esperar un pla de batalla flexible i ple d'iniciatives individuals... Han d'actuar així per atrevir-se a atacar-nos amb tant atreviment. –Va alçar un dit ossut i assenyalà amb ell al bothan–. Una fina línia separa l'atreviment de l’estupidesa. Vegem com podem fer que el seu pla es torni contra ells. Comenci a fortificar les nostres posicions immediatament. Deixarem que ens ataquin quant vulguin. Quan estiguin esgotats, contraatacarem.

Tonith va recuperar la seva tassa amb cura. Va remoure les poques gotes que quedaven en ella i, metòdicament, amb un gest nascut de la pràctica va abocar més líquid fumejant. Fins a ell va arribar una remor de batalla molt pròxima. Va somriure, descobrint les seves dents tenyides de porpra.

–Ah, un repte! –va exclamar, xuclant te– Molt interessant... Si, molt.

L'únic factor que Zozridor Slayke no havia tingut en compte era Pors Tonith.

Següent