Curandera Jedi (XXXI)

Anterior

31

Columna es va quedar mirant el missatge que hi havia sobre el seu escriptori. Hi havia trigat unes hores a desxifrar el complicat codi triple, però aquesta vegada havia valgut la pena. Els separatistes havien interceptat la missiva procedent del campament i gràcies a ella havien esbrinat que era cert que la bota estava perdent el seu efecte. Havien pres una decisió molt més ràpid del que havia suposat l'espia: d'aquí a uns dies es llançaria un atac a gran escala a les forces de la República a Drongar. Tots els mecànics i mercenaris que l'altre bàndol pogués reunir participarien en la batalla , amb un únic propòsit: fer-se amb el que quedés de bota i recol·lectar-la per als separatistes. Molts moririen o serien destruïts en tots dos bàndols..., però el missatge, encara que curt, era bastant clar i explícit. Estaven de camí. Aquell Uquemer, juntament amb la resta, quedaria destruït en breu. No prendrien presoners, i, si ho feien, no seria per mantenir-los amb vida.

Columna es va quedar mirant la nota amb emocions inestables i sentiments contradictoris. Sí, sabia que anava a ocórrer, encara que no tan aviat. Sí, seria un cop per a la República, la qual cosa era la raó principal per la qual Columna es trobava allà. Allò no canviava que la responsabilitat per les pèrdues orgàniques i materials recaigués sobre la consciència de Columna.

El missatge descodificat i imprès en una plantilla de plastilàmina va començar a corbar-se per les cantonades. Un minut més, i el procés, una oxidació combustible que començava així que s'exposava la plastilàmina a l'aire, faria que la nota s'evaporés.

Igual que aviat desapareixeria la tercera identitat de l'espia.

En qualsevol cas, era igual. La nota havia complert el seu propòsit.

Columna havia consignat el seu contingut a la memòria. La guerra també tocaria a la seva fi a Drongar. La bota seria recol·lectada, destruïda o mutaria fins a esdevenir quelcom inútil. Tot donaria el mateix resultat, pel que als combatents respectava.

Columna se n'aniria per quan l'atac es fes efectiu. Hi hauria alguna raó per visitar la MedStar, i el transport que conduís a l'espia seria... desviat per lliurar la seva mercaderia en territori separatista. Sens dubte li proporcionarien els salconduits que permetrien a la nau passar desapercebuda. Després saltaria a l'hiperespai, i els qui quedessin enrere no serien més que un trist record.

Aviat tindria una altra missió, estaria en un altre planeta. La guerra continuaria en algun altre lloc, i Columna, amb alguna altra falsa identitat, seguiria el seu curs darrere de la destrucció de la República. Sabia que acabaria per aconseguir-ho, per molt que trigués en això. Al final, passaria.

Columna va sospirar. Encara quedava molt per fer, i poc temps per fer-ho. Registres, arxius, informació, part de la qual podria ser molt valuosa per als caps de Columna... Tot havia de recollir-se i condensar-se en paquets de dades que poguessin ficar-se a la butxaca o a la maleta. El final, almenys aquí i ara, estava a prop.

***

Era gairebé mitjanit. La disfressa de kubaz de morro llarg ja no existia, i el vestit obès era massa difícil de posar i treure, per la qual cosa Kaird va acudir a la seva trobada amb la Thula vestit de monjo Silenciós. Tampoc és que fos a veure'ls ningú, pel que no es va preocupar per les reaccions que pogués causar que el veiessin parlant en públic amb semblant camuflatge.

Es va recolzar a la paret d'un cobert d'emmagatzematge de fines parets situat al costat del menjador, aparentment a soles. Thula estava dins, oculta a les mirades de qualsevol que pogués travessar la calorosa foscor tropical, però a l'abast de l'oïda gràcies a una reixa dissenyada perquè l'aire circulés sense deixar passar l'aigua de la pluja.

–Tens el que necessito?

–Sí.

–Llavors els teus amics i tu teniu dos dies. Us suggereixo que aprofiteu bé el temps.

La veu de la Thula era un ronc suau i animal.

–I la liquidació?

–Mira a la part superior del llindar de la porta.

Hi va haver un breu silenci. Les orelles d’en Kaird eren prou aguts com per detectar el so de les petjades de la falleen, apropant-se ràpidament a la porta, detenint-se i tornant a enganxar-se a la paret. Va poder percebre una breu resplendor a través de la malla metàl·lica quan ella va activar el xip de crèdits que ell li havia deixat sobre la porta i va mirar l’holoprojecció per comprovar la suma que contenia.

–Què generós –va dir ella.

–On és el meu maletí? –va preguntar ell.

–Ara estarà a la tenda, amb la resta de l'equipatge. Ha estat un plaer fer negocis amb tu, amic.

–Teniu forma de sortir?

–Sí. Hem aconseguit un passatge en una nau petita que sortirà demà. Hi ha un pilot disposat a rebre suborns.

–Un transbordador terra-nau no us portarà molt lluny.

–El suficient per aconseguir alguna cosa que sí que ho faci. Els diners són un lubricant molt potent.

–Potser ens tornem a veure algun dia –va dir Kaird.

–Potser –va dir ella.

Kaird es va apartar del cobert i va tornar a la seva tenda. La porta estava tancada, però aquells tancaments no eren res per lladres professionals com Squa Tront i Thula, que comptaven amb aquest talent entre molts altres.

El bloc de carbonita era al costat de la seva altra borsa, camuflat per semblar un bagul de cert valor. Pràcticament semblava formar part del seu joc de maletes. La bota es mantindria congelada en carbonita fins que algú activés el fonedor. Després d'això, caldria processar-la ràpidament per evitar que es podrís ràpidament, però aquest no era el seu problema. Sol Negre comptava amb els millors químics de la galàxia; ell només havia de portar-los la bota.

Va alçar el bagul. Pesava bastant, uns setanta quilos, va pensar, però podia agafar-lo i portar-lo fàcilment.

Kaird es va sentir en aquell moment millor del que s'havia sentit des que estava en aquell pestilent planeta. Hi havia fet tot el possible, donades les circumstàncies, i, al capdavall, se sentia molt satisfet de tot. Un parell de dies més de simulacions i s'encaminaria cap al seu planeta natal i cap a la pau.

Una pau que sens dubte mereixia.

***

Jos es va despertar enmig de la nit, encara atordit per l'última borratxera. Es va incorporar en el seu catre i es va fregar els ulls. Hi havia somiat amb la Tolk, i en el somni, ella li havia explicat per què volia anar-se'n. Però en Jos no podia recordar ara el que li havia dit.

Es va aixecar, es va acostar al lavabo i es va refrescar la cara amb aigua. Es va rentar la boca. Últimament bevia tant que fins i tot les drogues anti-ressaca que normalment les eclipsaven deixaven ja de fer-li efecte. Es va mirar al mirall.

Ets una visió francament trista.

Va sospirar. D'això no hi havia cap dubte.

I tot just ets digne que et diguin home. De veritat vas a deixar que marxi? Sense lluitar?

Va arrufar les celles al seu reflex.

–I què se suposa que puc fer? –es va respondre en veu alta– Ella no em parla! I jo no sé per què!

Com que no? No ets tan ximple! Pensa una mica. No vas poder evitar que Zan morís. Vas a deixar que Tolk se’n vagi sense ni tan sols saber per què?

Jos es va allunyar del mirall i va tornar al llit. Es va quedar parat mirant el llit. Aquesta era la qüestió, no? La gran, l'única: per què? Què havia causat que la Tolk, la dona que va dir que l'estimava, se n'anés? Ella havia parlat de l'explosió de la MedStar, de les desenes de morts..., però això no tenia sentit. Tolk havia vist coses pitjors, molt pitjors, i molt més de prop. No, allò era diferent. Era gairebé com si hagués rebut una revelació d'alguna deïtat planetària primitiva...

La sobtada revelació va ser un cop tan intens que va haver de seure.

Va ser com si li haguessin donat a la meitat del pit, llevant-li l'alè amb força suficient com perquè no pogués tornar a prendre aire. Ho sabia. Sabia el que era!

L'oncle avi Erel. Ell havia parlat amb la Tolk. Li havia dit el que era renunciar a la família i a la llar per sempre. Havia enverinat la ment de la Tolk!

Això sí que tenia sentit. Ella ja va predir que l'almirall voldria parlar amb ella. Jos també, però d'alguna manera ho havia esborrat de la seva ment per l'excés de cansament i de treball. Mirant cap enrere, li va semblar increïble haver descartat aquesta possibilitat, però així era. Tolk li havia parlat de les explosions, de morts, de tot aquell horror, i Jos s'havia tancat en banda i no va anar més enllà.

L'oncle avi Erel.

La ràbia va començar a créixer en el seu interior com una onada de calor. Es va posar dret, va tornar al lavabo i va encendre la dutxa sònica. Es va ficar a la cabina, sentint com la porqueria, el malson i l'olor amarga de l'alcohol que seguia rajant dels seus porus es desenganxava del seu cos, baixant en onades brutes cap al desguàs. Va mirar el crono: el següent transport estava programat per enlairar a mig matí. Temps suficient per dutxar-se i vestir-se, i llavors, per tot el que estimava, faria ús de la seva posició, demanaria favors... i elevaria les ales i es posaria a volar si era necessari per fer una vista al seu estimat oncle i saber de primera mà quina era la veritat... D'una forma o d'una altra.

Següent