Curandera Jedi (XXX)

Anterior

30

El brunzit de les aeroambulàncies, els crits i les converses creuades del personal que corria cap a la zona de recepció, els crits i queixes dels soldats... era una lletania de sons i exclamacions a la qual Jos havia respost en tantes ocasions que li donava la impressió que podria fer-ho fins i tot adormit.

Dormir. Va riure. Les truncades migdiades i els cops de cap que els metges de l’Uquemer-7 aconseguien donar en els dies més favorables no eren precisament una bona teràpia de son. Sí, tenien inductors d'ones delta, però passar les sis o vuit hores de cicle ininterromput, incloses les quatre fases i el període REM, comprimides en una migdiada de deu minuts no refrescava el cervell com la son en temps real. L'única solució era una bona nit de descans, un luxe que poques vegades es podien permetre.

Gairebé sempre, els pacients eren soldats clon. Per a Jos, els casos més difícils eren les espècies que no eren completament alienígenes, és a dir, els individus humans no clònics, perquè les seves anatomies li resultaven familiars, però diferien subtilment entre si. Quan operava a un pacient humà havia de tenir molta cura per no permetre que les mans i el cervell recorreguessin als patrons de sempre, que potser funcionaven amb els clons, però podrien matar un ésser humà. Ja li havia passat en una ocasió.

Els individus totalment alienígenes no passaven sovint per la SO.

Els pocs que ho feien solien estar a Drongar per algun tipus de missió de caràcter observador o evangèlic. I eren els que solien proporcionar la majoria dels moments d'humor i d'horror.

L'última vegada que havien tingut un incident inesperat com aquell va ser quan Jos es va amarar dels fluids vitals del nikto. Aquella vegada va ser Uli qui va experimentar l'impacte de la novetat.

El jove cirurgià estava operant a una femella oni. Els oni eren una espècie bastant bel·licosa, pel que se sabia procedent d'Uru, un planeta de la Vora Exterior. Ningú semblava tenir ni idea del que feia aquell espècimen a Drongar, probablement seria una mercenària. En qualsevol cas, havia encaixat el projectil d'un llançacartutxos, i Uli l’estava buscant quan es va produir una resplendor blanc-i-blavosa, un so semblant a d'algú agitant un rusc de picotons enfadats, i el jove cirurgià va sortir acomiadat cap enrere i es va colpejar amb la paret.

No va sortir malferit, cosa que va quedar demostrat quan va començar a proferir un seguit de malediccions. El brunzit propi de les proves i lectures dels instruments es va aturar de sobte. Threndy, la infermera que auxiliava a Uli, el va ajudar a posar-se dempeus.

–Estàs bé, Uli? Necessites ajuda? –va exclamar Jos.

–Estic bé, gràcies. Però què ha estat això, pels set cels de Sumarin? Mai havia...

Es va veure interromput per un androide metge tripedal que es va acostar al costat d’Uli i li va dir unes paraules. Jos no va poder sentir la conversa, però va veure que de sobte Uli i Threndy es posaven a riure.

–Què passa? –va preguntar Jos.

–Sembla que les femelles oni són electroforètiques. En buscar el projectil dec haver tocat un lòbul de l'òrgan capacitador –Uli va arronsar les espatlles–. M'hagués agradat saber això abans...

Jos va riure.

–Potser hauria de quedar-se per aquí, per si necessitem recarregar l'androide. El seu torn i el d'Uli van acabar al mateix temps, i per impuls, Jos va preguntar al noi si volia participar a la partida de sàbacc. Les dues o tres últimes vegades s'havien quedat curts de gent. Tolk ja no es presentava, i Barriss semblava estar últimament massa concentrada "jediant", com deia Den, per a participar en cap joc. Fins i tot Klo havia estat massa ocupat com per augmentar les seves ocasionals visites.

Uli va somriure, en un gest que es va estendre per tota la seva cara.

–És clar! –va dir amb entusiasme–. Estava desitjant que em convidessis.

Jos li va tornar el somriure.

–És un plaer –Estaria bé tornar a tenir una cosa semblant a un grup complet de jugadors. En certa manera, se sentia malament. Uli estava tan disposat i era tan innocent que segur que se’l menjarien viu. El sàbacc podia ser un joc molt cruel.

***

Jos, Den, Barriss i I-5 van sortir de la cantina.

–Vaja –va dir Jos–. Qui ho hagués dit?

–Tu no, per descomptat –va respondre en Den–. Llevat que et portis alguna cosa entre mans amb ell...

–Escolta, que jo no tenia ni idea que podia jugar així. Vull dir, mira’l. Sembla l’holo-rèplica d'un granger bonàs –es va encongir d'espatlles–. Estàvem perdent jugadors. I em feia pena.

–Ah, sí? I jo no et faig pena? He perdut tres-cents crèdits en aquesta partida –Den va negar amb el cap.

–Deixa'm dir un suggeriment –va dir I-5 a Jos–. La propera vegada que sentis temptacions de ser altruista amb coses com aquesta, pensa-t'ho.

–Tanca el vocalitzador –li va dir Den, amargat.

–Ets l'únic que no ha perdut bous i esquelles. Encara que tampoc tens camisa a perdre.

–Això és cert. No obstant això, per primera vegada en setmanes jo tampoc he guanyat res.

Jos va donar unes inútils empentes a un núvol de xinxes ígnies brunzidores.

–Et torno a preguntar. Per a què necessites tu els diners? Ets un androide.

–Un fet que no em passa desapercebut, però gràcies. La meva necessitat de diners és fàcil d'explicar: viatjar costa molts crèdits. Sobretot si vas fins a Coruscant.

–Llavors hi aniràs? –va preguntar la Barriss.

–Sí.

–Però ets propietat de l'exèrcit –va dir Jos–. Encara que poguessis trobar una forma de que et transferissin a Coruscant, tindràs moltes limitacions per trobar al fill d’en Pavan.

–Això també és cert. La qual cosa vol dir que hauré de desertar –va dir I-5 tranquil·lament.

Durant una llarga estona va regnar un silenci trencat només pel brunzit de les xinxes ígnies. Llavors, Jos va dir:

–Si ho fas i t'agafen no et deixaran en la memòria ni una mil·lèsima d'àtom.

–Això si m’agafen. El temps que vaig passar a Coruscant no va ser en va. Conec una sèrie de mètodes per passar desapercebut, sobretot en una megalòpolis tan enorme.

En Den va absorbir un hidropak.

–D’això no hi ha cap dubte. Però abans hauràs de sortir de Drongar, i creus que no aixecaràs sospites viatjant sol?

–Els androides, sobretot els de protocol, realitzen constantment viatges interestel·lars. No som nens. Ningú em prestarà atenció, sobretot si porto els documents d'un comissionat en ruta al Temple de Coruscant per assumptes Jedi.

Va mirar a Barriss. Ella li va tornar la mirada amb serietat.

–Vas a arriscar-ho tot, fins i tot a tu mateix, per fer això? –va preguntar ella.

–És una cosa que li vaig prometre a Lorn fa molts anys, quan li van arrabassar al seu fill Jax. Em va demanar que, en cas de morir ell, m’assegurés de vigilar a Jax, encara que estigués sota custòdia Jedi. Lorn no es fiava dels Jedi. Mai vaig decebre a Lorn en vida, no veig raó per fer-ho ara que està mort.

–Em veig obligat a recordar-te, I-5, que els Jedi defensen les lleis de la República sota jurament –la Barriss es va aturar i va afegir–: Però hi ha ocasions en què aquestes lleis entren en conflicte amb els codis morals que abracem. Aquests conflictes solen requerir decisions complicades.

–I com prenen els Jedi aquestes decisions?

–Bé –va dir ella somrient lleument–. Es diu que alguns han recorregut a la beguda.

Jos va somriure. No va poder evitar-ho. I es va sentir bé.

–Resulta que tinc una cosa que necessito enviar al Temple de Coruscant com més aviat millor –va continuar la Barriss–. Hi ha pocs éssers als quals encarregaria aquesta missió. Et faria res...?

–Seria un honor per a mi –va dir I-5.

Següent