Kenobi (XLIV)

Anterior

CAPÍTOL 44

A part de l'apagat carmesí del landspeeder, Orrin no va veure cap altre color en la zona. Fins i tot la lluentor de vehicle recentment sortit de sala d'exhibició s'hi havia enfosquit a causa de la capa de pols. Veeka es va agenollar a un costat i va examinar el xassís maltractat per l'ascens sobre l'agresta superfície de la muntanya.

—Funcionarà? —Va preguntar el seu pare, sense deixar anar a l’Annileen.

Veeka va negar amb el cap.

—Els estabilitzadors es van desfer —va explicar—. Podries fer-lo volar però només si no t'importa on vagi.

—No hi ha on anar —va exclamar Mullen, escodrinyant el campament abandonat—. Com pot algú viure en un lloc com aquest?

—Jo no en diria «viure» —va dir Orrin amb menyspreu, i després la va empènyer cap al seu fill—. Subjecta-la.

Orrin va revisar les bases de les torres de pedra que els envoltaven i, després de prendre una decisió, va verificar l'estat de la seva armilla antibales i el blàster.

—Veeka, oblida't de l’speeder i revisa si hi ha franctiradors. Vaig a intentar alguna cosa.

L'home va creuar amb cura el camí a través dels enderrocs i es va dirigir al centre del clar, on hi havia un trist pou que amb prou feines semblava una mica més que un forat mal fet, envoltat de cassoles de llauna abonyegades. En arribar-hi, va girar.

—Kenobi! —Va cridar.

L'única resposta va ser el ressò... i l’Annileen.

—Ell és molt més intel·ligent que tu —va dir.

Orrin va girar-se per mirar-la i va arrufar les celles.

—Calla.

Després va tornar a observar el perímetre. Alguna cosa s'estava movent en tots dos costats del clar. Podia escoltar-ho, però quan es voltejava a un costat o a un altre, el soroll cessava.

Això no està bé, va pensar Orrin. Mirà cap enrere i va veure la ruta que van prendre per arribar aquí. Va desitjar tenir almenys alguna idea del que estava succeint en la batalla que es lliurava a baix. Podrien ell i els seus fills baixar amb el cos de Kenobi i culpar-lo de tot el desastre? O haurien de seguir avançant i tal vegada creuar una porció suficient de Jundland per aconseguir la llibertat? El líder va caminar sigil·losament al voltant del pou i li va fúmer una puntada a una galleda.

De sobte un reptilià amb esmolades escates com de mig metre de llarg va sortir de darrere d'un penyal i es va dirigir al clar. Un massiff! La bèstia d'ulls foscos i enorme mandíbula va envestir a Orrin, però aquest li va apuntar immediatament i va disparar. L'energia ataronjada va donar just en el blanc i el massiff grunyí i va caure al terra.

Orrin va girar-se per mirar a Mullen i a Veeka.

—Gràcies per la seva ajuda —va dir, planament.

—Estem buscant a la presa gran —va dir Mullen. Amb un braç seguia subjectant a Annileen i en l'altre tenia el blàster, però no deixava d'escodrinyar l'entorn.

Quan Orrin va veure a la criatura fumejant, se li va ocórrer una idea. Va verificar que ningú pogués disparar-li, va guardar la seva arma en la funda i va caminar cap al massiff que ja havia començat a supurar. El líder va aixecar el cadàver.

—Anem a fer algunes renovacions aquí —va dir, en veu alta, i en tornar al pou va penjar el sagnant cos sobre el buit amb aire teatral—. Aquí vas...

—No! —Va cridar Ben des de lluny.

Orrin va aixecar al massiff de les potes i va mirar al voltant.

—Què passa? —Va cridar—. No vols que enverini el pou dels teus amics?

De sobte va retrunyir la veu d’en Ben.

—En realitat estava parlant amb A’Yark, la líder a qui vostès anomenen Ull-Tapat. Et dispararà i el més probable és que deixis caure a l'animal per accident de totes maneres.

En algun lloc, Orrin va escoltar el fiador d'una arma desenganxar-se i va assentir. Llavors els tusken sí obeïen a Kenobi.

—Em dóna gust haver captat la teva atenció —va dir.

—Fes marxa enrere ara —va repetir Ben.

Però, aquesta vegada Orrin es va adonar que la veu venia del grup de pilars a l'oest.

—No em dóna la gana —va dir, al mateix temps que deixava caure el tou cadàver de la criatura en el forat. El massiff va colpejar dues vegades amb alguna cosa abans de caure fins al fons amb un cop sord. El pou estava sec.

Orrin va mirar al voltant. Ningú li havia disparat encara. Ben volia viva a l’Annileen i els tusken li obeirien, no obstant això, el foraster podria canviar d'opinió en qualsevol moment, i Orrin no li anava a permetre que cridés als sorrencs perquè li ajudessin.

L'home va treure la seva arma i va caminar amb cautela fins a una obertura en les roques de l'oest. Des d'aquí va mirar a Mullen i a Veeka, i els va donar l'ordre que li esperessin movent res més els llavis. Després va avançar trepitjant els megàlits. Era la formació geològica més estranya que havia vist a Tatooine. Semblava com si la naturalesa hagués volgut formar un laberint. El vent de la muntanya va xiular entre les torres, les quals s'elevaven prou per bloquejar fins i tot als sols de migdia. Orrin definitivament estava ben cobert, però si tractaven de donar-li un tret net això ja seria una altra cosa.

—Sé que estàs aquí, Kenobi! —Va vociferar.

—Fes marxa enrere ara —la veu d’en Ben va retrunyir en les roques. S'escoltava més a prop que abans.

Orrin es va girar i va disparar. El tret va donar a la base d'una torre i va produir un buit fumejant en la superfície. El líder va seguir caminant i va detectar més moviment. Passos ràpids i lleugers. Va tornar a disparar per un llarg corredor de pedra.

Res. Va escoltar a un nen tusken plorant en algun lloc i grunyí amb impaciència.

—N'hi ha prou de jocs, Kenobi!

—D'acord —va dir Ben. Aquesta vegada la seva veu venia d'un altre lloc—. Llavors fes marxa enrere.

—No! —Orrin va sentir que els ulls li cremaven. Va treure un altre blàster amb la mà esquerra i després va aixecar ambdues armes i va disparar una vegada i una altra en totes direccions. De sobte va veure moviment i sorra aixecant-se. Només necessitava un tret de sort. Només un!

***

Els trets de blàster provinents del laberint van ressonar en tot el clar.

—Ben! Vés amb compte! —Va tornar a cridar Annileen.

Ara que el seu pare no estava aquí per controlar-lo, Mullen va aprofitar i la va empènyer cap endavant. Ella va ensopegar amb les pedres trencades i va caure estesa sobre el terra. Quan es va girar per mirar al jove el va veure apuntant-li amb el blàster.

—Mai he suportat als arrogants Calwell —va dir, sentint que una de les parpelles li tremolava.

Veeka, que també tenia un rifle a la mà, va girar-se per mirar al seu germà.

—Pare no va dir que la matéssim.

—Però encara la necessitem per a alguna cosa? —Va preguntar Mullen.

—Em sembla que mai l’hem necessitat —va respondre Veeka.

—I a tu t'importa?

—En realitat, no —va contestar la seva germana.

***

Orrin va continuar tirant mentre avançava cap endavant. Va separar les mans i va disparar en ambdues direccions dels pedregosos corredors, així com endavant i enrere. Llavors va escoltar xiscles provinents de diferents llocs: Els patètics gemecs dels petits tusken espantats, va pensar. Un guany addicional. Tota la frustració dels mesos passats i la preocupació dels últims dies era el que alimentava el seu cos i els blàsters que brandava.

—Mostra't!

Orrin va escoltar un cruixit al capdamunt i, per reflex, va apuntar amb els blàsters cap amunt. Kenobi ja li havia caigut damunt abans, però no tornaria a permetre-ho.

El problema era que, per la qual cosa aconseguia veure, els pilars de roca eren massa grans, impossibles d'escalar. De sobte va escoltar un altre espetec nauseabund, i una llosa en forma de ganivet que portava eons en equilibri es va sortir d'entre les roques i va caure sobre ell.

Orrin va aconseguir a saltar just abans que l'enorme tros de pedra arribés on ell estava. En girar-se cap amunt va veure que en una de les torres havia aparegut una fissura. I una altra més. L'home va mirar aterrit de llarg a llarg de les llargues fileres de columnes de pedra. Això no era un tremolor de terra provocat per banthes, era una cosa irreal. Era com  si alguna cosa invisible empenyés les pedres!

Va córrer cap endavant subjectant encara els blàsters, però va doblegar els braços per protegir-se la cara de la pluja de pols. Primer van caure còdols i després trossos sencers que van aterrar amb força per tots costats.

Orrin va tossir. Sentia els trossets de pedra caient-li a l'esquena. Un altre fragment punxegut es va precipitar just davant d'ell, i després un de més, darrere. Llavors va cridar:

—Què està passant?

Mirà cap amunt i una ombra es va precipitar sobre ell.

***

En les roques a l'oest es va escoltar un tro. Mullen va mirar a la seva germana furiós.

—Què rajos succeeix...?

Abans que pogués acabar l'oració, Annileen li va llançar un grapat de sorra a la cara. El noi va començar a trontollar sense poder veure, i ella va aprofitar per subjectar-ho del turmell, estirar una mica cap a ella i després tirar amb força cap avall.

En escoltar al seu germà xisclar, Veeka la va apuntar amb el rifle. Va disparar una vegada, però com tenia l'espatlla ferida, el seu braç es va sacsejar i es va moure a l'esquerra, impedint-li donar en el blanc. Com impulsada per un instint animal, Annileen es va llançar contra les cames d’en Mullen i el va fer caure d'esquena. Va lluitar amb ell per mantenir-ho a prop i evitar que Veeka tingués un tret net, però ell era massa fort, així que la va fixar al terra i li va apuntar amb el seu blàster en la cara.

En aquest moment, Veeka va cridar.

A’Yark va sortir del refugi en l'oest i es va llançar a la càrrega udolant el crit de guerra tusken. Abans que la noia pogués apuntar amb el seu rifle, A’Yark l'hi va destruir entre les mans amb el gaderffiï. Un següent cop va fer que la punta de l'arma tusken li esquincés el costat.

La filla de l’Orrin es va estrènyer la ferida i, quan va caure al terra, va tractar d'escapolir-se i escapar en agonia. A’Yark va saltar sobre ella i va aterrar al costat de l’Annileen i Mullen. El noi, sorprès, va deixar d'apuntar a l’Annileen en el rostre i va tractar de centrar-se en la guerrera.

Annileen va utilitzar tota la seva força per obligar al jove a moure's a un costat. El tret del blàster va passar gairebé fregant el cap a A’Yark, però ella, en comptes de detenir-se, va balancejar el gaderffiï i l'hi va enterrar en el més profund de l'abdomen. Annileen es va alliberar mentre A’Yark continuava enterrant la seva arma en el cos de Mullen una vegada i una altra.

—Patrulla mata..., patrulla mor! —Va exclamar la tusken en bàsic.

***

Enmig d'un núvol de pols, Orrin va tractar de gatejar per sortir d'entre la pila d'enderrocs, però tots els seus moviments li produïen dolor. Quan va escoltar a Veeka cridar, es va redreçar de cop. Llavors va sentir que els ossos de la cama esquerra es desplaçaven i va caure al terra. Als peus de Ben.

L'home de la capa es va agenollar al costat de l’Orrin en la foscor.

—Et vaig dir que fessis marxa enrere —va murmurar.

Enrere d'ell s'escoltava a Mullen udolant de dolor. Ben va aixecar la vista un moment i va sacsejar el cap apesarat. Orrin es va adonar que, sense importar el que estigués passant, Ben es veia tranquil i no tenia pressa per anar-se’n. Segurament, Annileen estava fora de perill.

El líder caigut va escopir sorra.

—No podia... fer marxa enrere. La gent de Jabba em...

Ben va tornar a negar amb el cap.

—No em refereixo a això. La teva por va conduir a aquesta situació..., a tot el que va succeir. La por a perdre el que tenies et va posar en una sendera de sofriment.

Ben va mirar enrere. Des d'on es trobava tirat en el terra, Orrin va poder veure a un infant tusken sortint de darrere d'un dels pilars de pedra. El nen es va quedar mirant als dos humans i Ben reconfortà al petit emmascarat amb un somriure abans de girar-se de nou cap a Orrin.

—Sé com acaba el camí per a tu —va dir l'home de la capa—, però encara hi ha temps, si decideixes fer marxa enrere. Accepta la responsabilitat del que vas fer. Això no saldarà els teus comptes amb els tusken, però almenys serà el començament cap a la redempció.

Orrin es va asseure i, en parpellejar, va caure sorra dels seus ulls.

—Vaig a perdre-ho tot.

Ben va respirar profund.

—De vegades un ha de perdre-ho tot per trobar el seu veritable camí.

Ben va començar a aixecar-se, però després es va posar alerta i va girar-se cap a l'oest. Un monòlit amb una llosa triangular equilibrada damunt ja no va suportar el seu propi pes i va cedir de sobte. Llavors van començar a caure pedres enormes. El petit tusken va córrer al costat d’en Ben perquè li protegís, però les roques van seguir desprenent-se i caient al terra.

Els fragments de pedra van seguir caient i Orrin va escoltar a més nens tusken plorant en el laberint. El que més li va cridar l'atenció, no obstant això, va ser la reacció d’en Ben. L'home semblava no tenir-li por en absolut al desastre natural. Era gairebé com si ell mateix hagués orquestrat el desastre, però ara que tenia a un nen tusken pres de la mà es veia una mica preocupat.

—Alguna cosa va malament —va dir Ben en un murmuri amb prou feines perceptible. Jo no vaig provocar això...

***

A’Yark va enterrar el seu gaderffiï una vegada i una altra. Annileen per la seva banda, estava tractant de posar-se dempeus, però de sobte va veure a Veeka ajupida prop d'aquí. Coixejant i amb la cara de color cendrós, la filla de l’Orrin va veure que, encara que el seu germà havia lluitat, el seu cos va quedar estripat i va deixar de moure's després de l'assalt de l’A’Yark. Llavors la noia va girar i va fugir per l'obertura del nord, seguint el camí que descendia pel pujol.

A’Yark va aixecar la seva arma ensangonada i va veure a Veeka allunyar-se, però abans de poder començar a perseguir-la si més no, els nens tusken, espantats pel clam provinent del bosc de pedra, van sortir per munts dels seus amagatalls en l'oest i es van apinyar al voltant de la líder, separant-la de l’Annileen.

La comerciant va girar per anar-se’n, però de sobte va escoltar a A’Yark cridar i es va sorprendre.

—Ben!

Annileen es va detenir, va girar-se i va veure als nens aferrats a la túnica de la guerrera tusken. A’Yark va baixar la seva arma i va mirar a l'oest. Un núvol de pols grisa s'estava elevant sobre les pedres que encara seguien dempeus. La guerrera, que uns moments abans havia deslligat la seva ràbia d'una manera sagnant, ara semblava hipnotitzada. Els va parlar als nens en el seu propi llenguatge i després va mirar a Annileen i va repetir les paraules en bàsic:

—Mira, Ann-uh-leen. Mira a Ben.

Sense entendre el que succeïa, Annileen va veure com s'elevava la pols. Sabia que estava en el cor del territori tusken i que havia de seguir a Veeka per reunir-se amb la patrulla i posar-se fora de perill, però Ben i Orrin seguien aquí. A més, alguna cosa gran acabava de succeir.

—Va ser un devessall? —li va preguntar a la guerrera. La pols i la sorra seguien elevant-se—. Està Ben en problemes?

—No problema —va contestar A’Yark en veu baixa. Després va assentir i va tornar a mirar a l'oest—. No devessall. Jo raó.

Annileen es va preparar per anar-se’n, per donar el següent pas, però els nens tusken van començar a parlar i a tirar de les túniques de l’A’Yark. La guerrera va parlar amb ells precipitadament. Era obvi que volia obtenir tota la informació que els emocionats nois poguessin proveir-li. Després es va escoltar un altre baluern en l'oest, però va ser tan fort que va sacsejar els pilars que les envoltaven.

—Això significa problemes? —li va preguntar Annileen a A’Yark, però ara que estava envoltada dels frenètics nens de la seva raça, la guerrera es veia menys temorosa.

—Sí, problemes —va contestar A’Yark.

El següent soroll que va provenir de l'oest li va gelar la columna a Annileen: «Ayooooo-eh-EH-EHH!».

Ja havia escoltat aquest so moltes vegades abans i immediatament va saber que no es tractava d'un enregistrament.

—Un drac krayt —va murmurar.

—Va despertar per sorolls —va explicar A’Yark, i després va tractar de carregar a un parell de nens sense deixar anar el seu gaderffiï ensangonat. La majoria dels nens va sortir dels pilars en l'oest i va fugir cap al clar.

—Haig d'amagar uli-ah —va dir la guerrera.

Com per impuls, Annileen va avançar i va prendre la mà enguantada d'un petit tusken.

—T'ajudaré —va dir.

Següent