Kenobi (XLV)

Anterior

CAPÍTOL 45

Orrin es va quedar mirant estupefacte al monstre que va entrar pels pilars fet una fúria i es va dirigir cap a ell. Com era massa gran per passar pel corredor que formaven els megàlits, l'immens rèptil només va entrar per força com si fos un tanc de batalla i els va destruir tots. Els pesats cingles van rebotar en xocar amb el verd cul del quadrúpede, sense causar-li cap dany.

Era un drac krayt, més gran que tots aquells dels quals el líder frustrat havia escoltat parlar. Tindria cinquanta metres de llarg? Seixanta? Bé, no planejava mesurar-ho ara que estava aterrit, per això va preferir buscar els seus blàsters entre els enderrocs. Un estava aquí, fet trossos sota una roca. On estaria l'altre? Serviria d'alguna cosa?

—Kenobi! —Va cridar Orrin—. Ajuda'm!

Ben, que estava evidentment aclaparat per l'arribada del drac, va girar-se per mirar al líder, però en aquest moment van passar per allà més nens cridant, i en veure'ls sortir espantats del lloc on havien romàs ocults, els va prestar tota la seva atenció.

—Ràpid! —Va cridar Ben, assenyalant cap a l'est—. És per allà!

—Oblida't d'ells! —Orrin va tractar de tornar a captar l'atenció de Ben, però es va adonar que ja era massa tard. El krayt els havia vist a través del núvol de pols amb els seus ardents ulls grocs. El drac es va llançar cap endavant i va enterrar les seves urpes amb facilitat en la pedra.

Primer va arremetre contra Ben i els nens tusken, assotant amb la seva poderosa cua. Orrin li va llançar la seva arma a la cara al drac, però es va quedar petrificat i només va aconseguir veure a Ben ajupint-se ràpidament, al mateix temps que tirava al terra al nen per protegir-ho. En aquest moment, el pilar que la bèstia va colpejar amb la cua es va fer miques, i totes les pedres van caure sobre l'home i el nen tusken que es trobaven a la base. Ben va començar a moure's de nou, i a Orrin li va fer l'efecte que estava tractant d'abraçar al nen...

... no obstant això, el foraster va aixecar els braços i els enderrocs es van detenir en l'aire com si haguessin caigut sobre un enorme bol invisible. Orrin es va quedar bocabadat i va girar-se per mirar a Ben. El líder estava com hipnotitzat, però va aconseguir veure la tensió en el rostre d’en Ben. L'esforç era massa. L'home de la capa carrisquejà les dents i va fer com si empenyés l'aire, i llavors mitja tona de pedra a trossos va caure en una altra direcció sense fer-li mal al nen tusken, que continuava bocaterrosa.

Orrin seguia esparverat. El drac krayt va tornar a envestir.

Ben també! El foraster ja tenia a la mà una arma color blau clar que brillava. Un sabre de llum!

Ben va saltar i es va col·locar just enmig del camí de la criatura, on va tallar l'aire amb la seva arma. El moviment va connectar amb la cara del krayt i va aconseguir tallar-li diverses de les seves ja danyades dents. El drac, sorprès, va retrocedir. El nen tusken seguia darrere de Ben, però de sobte va córrer fins a Orrin. El granger, no obstant això, estava massa espantat com per allunyar-ho. Ben ja estava atacant de nou, en aquesta ocasió va saltar amb agilitat a una pedra que estava a l'esquerra de la bèstia i va aconseguir distreure-la perquè deixés en pau a Orrin i al petit tusken.

Les poderoses roques es van començar a fer pols sota el pes de la monumental criatura que no deixava d'esquinçar violentament el terra amb les seves urpes. El drac va colpejar la seva cornamenta contra el pilar caigut sobre el qual Ben s'havia col·locat, però Orrin va veure que ja no estava aquí. Una tombarella li va permetre saltar i col·locar-se a un costat del krayt i esquinçar al mateix temps una de les seves aletes posteriors amb el sabre de llum.

Aquesta acció només va enfuriar més al drac, que es va allunyar d’en Ben, polvoritzant més columnes de pas. Un ancià tusken carregant a un nen va sortir de darrere d'un penyal que es balancejava, però es va quedar paralitzat en veure al monstre avançant a tota velocitat cap a ells.

Ben també anava corrent. De sobte la seva mà va solcar l'aire descrivint una ona plena d'intenció, i els dos tusken de sobte es van elevar enfront del drac i van volar, allunyant-se del camí de la bèstia. El drac, sorprès, va parar en sec i xisclà cap al cel.

Era un so que ja havien escoltat en l'oasi, va pensar Orrin. El nen tusken es va encongir de por i va arraulir el cap en l'espatlla del colon, però aquesta vegada Orrin el va rebutjar. Ben, convertit en una fúria, havia atrapat al drac en una clariana recentment formada. Qualsevol oportunitat d'escapar havia quedat enrere. Orrin havia de veure això.

En cobrar consciència del perill que representava l'arma de Ben, el krayt va girar-se recolzat en les seves quatre potes i fuetejà amb la seva enorme cua plena de pues. Ben va saltar sobre ella la primera vegada que la va veure passar, es va ajupir la segona i la va tallar en la tercera. No va haver-hi una quarta fuetada, el krayt xisclà i va retrocedir.

Orrin va observar-ho ple de sorpresa. Els pilars de pedra al voltant van emmarcar als combatents com si estiguessin en una sorra improvisada, encara que bastant petita. El líder caigut va pensar que aquesta seria la perdició d’en Ben. El krayt també s'hi havia adonat d'això. Seguia limitat per la lesió en la cua, així que va triar una nova tàctica: aixafar a Ben amb tot el seu pes. El drac es va enfocar en l'home, va inclinar el cap a un costat i després va deixar rodar el seu cos. Ben no tenia on saltar, només va desaparèixer sota la gran massa de fúria. Un megàlit va caure, després un altre més; van caure i es van escampar com ampolles de cervesa bolcant-se en la barra d'un bar. Els trossos de pedra van bastonejar al krayt, però ell va seguir rodant fins a desaparèixer en un enorme núvol de pols. Ben no es veia per enlloc.

El drac va aparèixer un segon després i va córrer enmig de la polseguera cap a Orrin i el nen tusken. Orrin va cridar, però immediatament el drac també xisclà i es va detenir a tan sols uns metres d'ells. Tenia el cap voltejat, i amb el punxegut musell estava tractant de mossegar alguna cosa prop de les seves espatlles. Llavors Orrin va veure el que succeïa: Ben es trobava allà, amb la túnica bruta i esquinçada, aferrat a l'esquena dentada de la criatura. D'alguna manera havia sobreviscut al cos rodant del drac, i ara estava sobre ell, movent-se a pler. Ben estava ruixant la part posterior de la bèstia amb cops del seu sabre de llum. Orrin es va adonar llavors que això va ser el que havia detingut al drac.

Detenir-se, de fet, va ser la perdició de la bèstia. Ben va començar a saltar d'una escata a una altra i va acabar just en el seu coll, on va trobar una placa feble de la closca, i va enterrar la seva fulla de llum blava. El krayt xisclà amb més força que qualsevol de les sirenes de l’Orrin mai va fer. Va començar a tremolar i Ben va tenir problemes per mantenir-se damunt d'ell, però ho va aconseguir. Quan ho va fer, el seu sabre de llum va tornar a trobar un lloc per inserir-se en el cos de l'animal. En aquesta ocasió, va ser a l'interior del seu primitiu cervell.

El drac va morir i el seu cap va caure amb un cop sec a uns metres de l’Orrin i el nen tusken. El granger va mirar l'enorme cadàver com si estigués hipnotitzat. De la seva boca es desbordava una fastigosa llengua negra. El petit tusken es va mantenir al costat de l’Orrin; li va fer un cop d'ull al drac, després va veure al seu salvador i va sortir fugint sense dir res.

Ben va lliscar, va baixar de l'esquena de la bèstia i la va contemplar en silenci. A Orrin li va semblar que el misteriós home es va sentir satisfet en principi, però després el va veure desanimar-se, quan s’adonà del que havia fet davant de testimonis.

—Tu... ets un jedi! —Va exclamar Orrin.

Ben no va dir res. Els braços li penjaven als costats i el seu sabre de llum apuntava cansat cap al terra.

Orrin va començar a pensar a tota velocitat. Va recordar les holonotícies que havia vist en Anchorhead temps enrere. Parlaven d'una espècie de cop, d'un atac contra la República, perpetrat pels jedi, si no recordava malament. Però, no sabia gran cosa respecte en aquest Orde; mai va poder entendre per què la República voldria confiar en un grup al que no entenia ni podia controlar. No era bon negoci. Alguna cosa segurament havia sortit malament perquè els jedi en qüestió van ser eliminats, i això va donar motiu a l'Imperi.

—Per això estàs aquí —va dir Orrin, aferrant-se a una de les pedregoses parets per tractar de mantenir-se dret—. Per això t'amagues. T'estan buscant. Tothom!

Ben només va contemplar el cadàver del krayt. En veure que el jedi encara no havia desactivat la seva arma, Orrin va comprendre el perill en el qual estava. Ben acabava de matar a un drac krayt i el seu secret havia quedat al descobert.

Orrin va tractar de moure's. Es va recolzar en les torres de pedra amb una ganyota de dolor.

—Vas a matar-me!

Ben va girar-se a mirar-li.

—Encara no ho he decidit.

—No ho has decidit?

Ben va somriure subtilment.

—Jo no tinc el costum de matar gent per silenciar-la. Aquest és més aviat el teu estil.

Orrin va caminar trontollant-se d'una paret de pedra a una altra per tractar d'arribar a la clariana. Ben va sospirar i va girar per seguir-lo, però va avançar lentament i, poc després, va apagar el sabre de llum i el va tornar a guardar sota la seva capa.

No va a matar-me, va pensar Orrin, i va tractar de seguir endavant malgrat el dolor, la qual cosa li va conduir a la seva següent reflexió. Encara em queda una carta per jugar.

Orrin sortiria d'aquest món, visitaria l'Imperi i tornaria a ser algú. Ara tenia alguna cosa per vendre una altra vegada: la informació sobre el parador de Ben Kenobi. Tatooine podia desaparèixer si volia, per complet! Malgrat el dolor, va sortir a la llum dels sols.

No va veure a Veeka ni a Annileen per enlloc, però Mullen estava aquí tirat en la sorra, prop del JG-8. Sobre el seu cos hi havia un massiff solitari donant-se un festí.

Orrin va sentir el cor en la gola, no obstant això, va aconseguir arrossegar-se amb la cama trencada per la clariana. Quan el massiff va acabar de devorar, es va allunyar. Llavors el líder caigut es va acostar al seu fill, es va prostrar en el terra al costat d'ell i va començar a gemegar. Mullen havia mort a les mans dels tusken, igual que el seu fill més petit, el bessó de la Veeka.

On estava ella? L'home va entretancar els ulls. Va veure petjades i un lleuger rastre de sang que es dirigia a l'obertura del nord. Seria la sang de la Veeka o de l’Annileen? La seva filla realment hauria fugit de tornada a la patrulla? En aquest cas, ja no hi havia manera d'ajudar-la. Era igual que si la tinguessin els tusken.

Ben es va acostar, però es va mantenir a una distància respectuosa. Orrin seguia contemplant el cos destrossat del seu fill. De sobte va aixecar la vista. Per ventura Ben esperava que es penedís ara? Després de tot això?

Li va mirar i grunyí ple d'odi.

—Vaig a dir-los-ho. A la gent de l'Imperi! I et destruiran!

Ben va ajuntar les mans davant del seu cos i va mirar al voltant.

A Orrin li va costar treball tornar a posar-se dempeus.

—Em vas escoltar, jedi? L'Imperi et destruirà. A tu i a tot el que estimes.

Ben va negar amb el cap.

—Ja ho van fer.

El granger ho va ignorar i va avançar trontollant cap al landspeeder danyat.

—Més et val matar-me ara, perquè parlo de debò! —Va cridar, i es va impulsar per pujar al vehicle—. Ho vaig a fer, Kenobi!

—No, no ho faràs —va afirmar Ben—. He vist el teu futur i no crec que vagis a viure molt més.

—Per la teva culpa!

—No, per culpa teva, perquè no vas fer marxa enrere —va dir Ben. Va donar la mitja volta i va començar a allunyar-se.

Orrin es va quedar bocabadat per un moment. Després va activar el JG-8 i el vehicle grinyolà com protestant. No hi havia manera de tornar, almenys, no si la patrulla i els mafiosos seguien allà a baix. L'única opció era seguir endavant, travessar l'obertura que estava en el sud i enfrontar tota la resta que aparegués en el seu camí. Si Veeka estava viva, la trobaria després, d'alguna manera.

Ben només es va quedar dempeus i va veure el vehicle avançar amb dificultat alguns metres per després apagar-se, tornar a encendre's i continuar amb intermitències. Orrin anava barallant-se amb els controls i colpejant el panell amb el puny.

—Maleïda sigui! Mou-te!

***

Quan va acabar d'ocultar als nens, Annileen va tornar a la clariana a través d'una estreta obertura a l'est. Visitar als tusken en el lloc en el qual s'ocultaven com a últim recurs era suficientment pertorbador de per si mateix, però quan va veure a Orrin surant cap a ella en el maltractat JG-8 va estar a punt de donar la volta i tornar per on venia. Després es va adonar que no s'estava acostant, més aviat anava a la sortida que estava al sud. Orrin lluïa una mica més danyat que el seu vehicle; portava el cabell cobert de pols i la boca ensangonada, i no li va parar esment a ella. Annileen després va veure a Ben parat a uns cinquanta metres de distància, sense intenció alguna de perseguir al granger.

El reticent landspeeder va tornar a detenir-se de sobte. Pel que sembla, Orrin havia notat a Annileen per fi. A ella li va costar molt treball reconèixer-ho. De fet, no ho hauria aconseguit de no ser per aquest pervers somriure que li va mostrar quan la va veure. Les paraules van sortir de la seva boca desbordant verí.

—Ben t'ha estat mentint des que va arribar —va dir.

—I tu m'has enganyat des de sempre —va contestar ella, encongint-se d'espatlles.

Orrin la va mirar amb menyspreu, però abans de poder dir res més, va veure enfront d'ell al guerrer tusken conegut com Ull-Tapat amb el seu gaderffiï a la mà. Venia del laberint a l'oest, prop de l'obertura del sud. Els adversaris es van mirar un moment, però després Orrin va apuntar i va prémer l'accelerador.

El JG-8 es va deixar de delicadeses i va avançar ràpidament cap endavant. A’Yark es va mantenir estoicament dempeus quan Orrin va accelerar per envestir-la..., fins que li va llançar el seu gaderffiï. La pesada arma va girar en l'aire i va colpejar el parabrisa amb una força inefable.

Una pluja de vidres va banyar a Orrin i, una vegada més, el seu parabrisa va acabar fet miques perquè havia fet enutjar a algú. Malgrat això, el landspeeder va seguir avançant i va colpejar a la guerrera tusken amb tota la seva força per després arrossegar-la amb si cap a la sortida del sud.

Annileen va perseguir el landspeeder. Es va adonar que Orrin no podia veure a través del parabrisa trencat, però així i tot seguia accelerant. La dona va derrapar i es va detenir just a temps per veure el vehicle sortir-se de l'estreta sendera dels banthes que portava al costat del penya-segat. El vehicle va navegar lliurement per alguns segons, però quan ja no va haver-hi res sòlid que les unitats antigravitacionals poguessin repel·lir, va caure pel vessant i va començar a donar voltes fins que va desaparèixer a la regió dolenta.

Ben, que es trobava diversos metres enrere de l’Annileen, va començar a córrer.

—A’Yark! —Va cridar.

Annileen va treure el cap i va veure a la guerrera penjant d'un sortint, just en la vora de la caiguda de la sendera dels banthes. La dona va caminar a trompades a un costat i es va estirar per prendre la mà de la tusken. A’Yark va aixecar la vista i la va mirar astorada. La gemma a l'interior de la seva torreta ocular va brillar sota la llum dels sols. Llavors la guerrera va murmurar alguna cosa i Annileen va sentir que la començava a deixar anar.

Quan Ben va arribar a un costat de la seva amiga, es va inclinar sobre la seva espatlla i va veure a A’Yark.

—Vols viure —va asseverar—. Recordes?

La guerrera es va quedar immòbil per un instant, i després va agafar a Annileen amb força. La humana i el seu protector la van aixecar a poc a poc.

A’Yark va romandre inclinada però no vençuda. Es va agenollar i va observar el fum que s'elevava des dels pujols del canó. Jundland no perdonava.

—Tens el que volies —va dir Ben.

—No tot —A’Yark va girar i es va redreçar. Després va passar entre Ben i Annileen empenyent-los, i va tornar a pujar a l'altiplà—. Però el nostre tracte ja fet. Tu vés-te’n.

Annileen va assentir. De sobte va escoltar el so de les botes trepitjant amb força: els tusken tornarien en qualsevol moment. Amb Ben prop d'ella, no obstant això, no sentia por en absolut.

—T'ho agraeixo —li va dir l'home a A’Yark, fent una reverència.

La guerrera es va detenir un moment enfront d'un passatge que portava al laberint i va girar-se amb tranquil·litat.

—Recordes, Ben... Saps tu en què pots convertir-te —va dir, abans de tornar-se a internar en les ombres.

Annileen i Ben van caminar amb constrenyiment pel clar i només es van detenir en arribar on estava el cadàver d’en Mullen. Annileen es va posar lívida i va girar-se a mirar el lloc per on Orrin s'havia anat.

Ben la va mirar.

—Ho lamento —va dir.

—Jo no —va respondre ella, i després es va girar i el va abraçar.

No va ser una abraçada apassionada, sinó el col·lapse d'algú que havia tingut un dia massa extenuant. Una nit i un dia sencers. Ben no va rebutjar aquesta mostra d'afecte. Annileen va aixecar la vista i va començar a dir alguna cosa, però ell va parlar primer.

—Aquí no —li va dir, amb un somriure—. A casa meva. Aquesta nit —va agregar, i la va animar a caminar cap a la sendera que baixava.

Següent