Aranyes Cerebrals (V)

Anterior

Capítol 5

Els monjos van avançar cap a ells. Es movien tan suaument i silenciosament pel terra que semblaven surar com fantasmes.

Van començar a empènyer traient a Zak, Tash, i Beidlo de la sala. Velles cares arrugades els miraven des de sota les caputxes fetes esquinçalls. Més enllà d'ells, Tash va veure a un altre monjo jaient sobre la taula. No el podia veure clarament, però creia que la part superior del seu crani havia estat retirada.

El monjo que sostenia el cervell ràpidament va posar la massa grisa en una safata de plàstic, i després va assenyalar a Beidlo amb una mà coberta d'alguna cosa viscosa, grunyint:

—Fora.

El monjo no va necessitar alçar la veu. Aquesta única paraula ronca portava tota l'amenaça requerida.

Un dels monjos va activar un interruptor, i una pesada porta va caure pel portal. Abans que es tanqués, Zak i Tash van albirar les prestatgeries de les parets. Estaven plenes de flascons, i dins de cada flascó hi havia un cervell submergit en una sopa de color groc-verdosa.

—Què està passant? —va exigir Zak—. Què li estan fent a aquest home?

Beidlo estava amb l'esquena contra la paret. Fins i tot en la penombra subterrània podien veure com de pàl·lid que s'havia tornat el seu rostre.

—Oh, estic en problemes! —va gemegar—. Ara mai m'acceptaran com a monjo.

Tash va agafar a Beidlo per les espatlles.

—Beidlo, hem de fer alguna cosa! Han matat a algú allà dins!

Beidlo va aixecar la mirada com si de sobte s'adonés que Zak i Tash encara estaven allà.

—A algú? Oh, no, no! —va dir ràpidament—. No ho enteneu. Ells no l’estan matant. Li estan donant la vida eterna.

—Per descomptat —es mofà Zak—. Si això és cert, llavors un taüt només és una llar permanent.

Beidlo semblava més divertit que alarmat. Va sospirar.

—Escolteu, aquests monjos són bastant antiquats. S'han enfadat perquè accidentalment he introduït forasters en una de les cerimònies de transferència cerebral. Però hi ha un altre monjo que vull que conegueu. Ell us ho explicarà tot.

Beidlo va començar a caminar pel passadís.

Zak i Tash es van mirar entre si.

—Què hauríem de fer? —va preguntar Tash en veu alta.

Zak li va arrufar les celles.

—No em preguntis a mi. Tu ets la que ha madurat, recordes?

—Com podria oblidar-ho? —va replicar Tash—. Et tinc aquí per recordar-me com es comporta un nen.

Es va encaminar pel passadís seguint a Beidlo, deixant a Zak negant amb el cap. Si això era madurar, ell no volia saber res d'això.

—Adolescents —va sospirar, i es va apressar per atrapar-los.

Zak i Tash van seguir a Beidlo a una gran càmera plena de bancs i taules de pedra. La sala era prou gran com per contenir a un centenar de monjos, però el lloc estava buit a excepció d'una figura solitària asseguda en una cantonada.

—Aquest és el saló de te dels monjos —va explicar Beidlo—. La majoria dels B’omarr que no estan en la cerimònia de transferència cerebral estan meditant ara mateix, però sabia que Grimpen estaria aquí.

Abans que Tash i Zak poguessin respondre, el monjo solitari es va posar dret, va tirar cap enrere la seva caputxa, i els va donar la benvinguda amb un càlid somriure. El seu cabell era gris, però el seu rostre semblava jove, i els seus ulls eren d'un blau clar brillant.

—Benvinguts, benvinguts! —va dir el monjo amb un riure cordial—. No és freqüent que tinguem forasters a les nostres sales. El meu nom és Germà Grimpen. Podeu ometre la part de «Germà», si voleu.

Tash rigué.

—Gràcies. Un germà és suficient per a mi, de totes maneres.

Zak li va arrufar el nas. Tash no li va fer cas i va continuar:

—Ets molt més amigable que els altres monjos que ens acabem de trobar.

Grimpen va assentir amb simpatia.

—Molts dels nostres monjos han perdut el sentit de la cortesia. Si us plau, perdoneu-los.

—Cortesia! —va dir Zak—. Vaig pensar que aquests monjos anaven a matar-nos quan vam anar a la Gran Sala de la Il·luminació!

Beidlo li va llançar una mirada avergonyida al monjo major.

—Ha estat culpa meva. Vaig interrompre accidentalment una cerimònia de transferència cerebral.

—Oh, això —va dir Grimpen, llevant-li importància—. Alguns dels veterans pensen que tot ha de ser un secret. Això els fa malhumorats. No volen que els forasters s'apoderin del coneixement B’omarr.

—Tu no penses d'aquesta manera? —va preguntar Tash.

Grimpen la va mirar als ulls. Ella va sentir com si caigués en el blau profund de la seva mirada mentre ell deia:

—Crec que el coneixement ha de ser per a tots. La saviesa es pot trobar en molts llocs. En tu, per exemple. Tinc la sensació de què ets sàvia més enllà dels teus anys.

Zak va gemegar dintre seu. Per què aquest monjo s'està esforçant per complaure-la?

—De qualsevol forma, què és tot això de la transferència cerebral? —va dir Zak, en veu alta.

—És part de la tradició B’omarr. Ens apartem de les distraccions per poder concentrar-nos més en els misteris de l'univers. Al llarg dels anys, ens tornem més i més il·luminats. Quan arribem a una certa etapa de la il·luminació, els nostres cervells són transferits fora dels nostres cossos en flascons de cristall —va explicar Grimpen.

—Això és el que vam veure —va dir Zak—. I de vegades, suposo que aquests flascons de cristall s'uneixen a droides aranya, no?

—Correcte —va dir Grimpen—. Això permet als il·luminats moure's i experimentar diferents entorns sense deixar d'estar separats del món. D'aquesta manera, l'il·luminat pot seguir pensant sense distraccions com la gana o la son.

—Les aranyes cerebrals s'encarreguen d'això per ells? —va preguntar Zak, impressionat.

Grimpen va assentir.

—Els droides mantenen als cervells vius i sans. Ja que vosaltres i jo tenim cossos, hem de preocupar-nos per menjar, i dormir, i estar cansats. Tenim fred i calor. Dins dels flascons cerebrals, els monjos il·luminats no han de preocupar-se per res d'això.

—Poden parlar? —va preguntar Zak, sentint curiositat per aquesta tecnologia.

Grimpen va negar amb el cap.

—És possible donar-los veus electròniques —va dir—, però Jabba el Hutt controla el palau. Es va cansar d'escoltar als il·luminats tractar d'ensenyar-li les seves lliçons, i va ordenar que totes les unitats vocalitzadores fossin eliminades. Ara, tot el que els il·luminats poden fer és pensar sobre la veritat definitiva de la galàxia.

La veritat definitiva de la galàxia? Tash estava sorpresa. Sona com que estan buscant la Força.

—Què és aquesta veritat definitiva? —li va preguntar a Grimpen.

Grimpen va somriure amb complicitat.

—D'alguna manera, crec que ja ho saps.

Tash s’enrojolà.

—Passar tot el temps pensant i estudiant sona com la meva idea d'una vida perfecta.

—Sí, perfectament avorrida —va murmurar Zak—. Bé, Tash, és hora de marxar.

Grimpen va posar una mà gentil en l'espatlla de la Tash i va sostenir la seva mirada.

—Tash, tinc la sensació de què tens el potencial per a la gran il·luminació. Ets benvinguda a visitar-nos i estudiar aquí quan vulguis. Podem ensenyar-li molt a algú tan sàvia com tu.

***

—Quin munt de farratge de bantha —grunyí Zak mentre ell i Tash tornaven als nivells superiors del palau de Jabba.

—Estàs gelós perquè no et va fer cap cas —va respondre la Tash.

—Gelós? —va repetir Zak amb incredulitat—. Gelós perquè m'ha ignorat un noi que el seu objectiu en la vida és ficar el seu cervell en un flascó? Estàs histèrica.

Tash es va encongir d'espatlles. En el fons, sabia que Zak tenia raó: els monjos B’omarr tenien algunes pràctiques estranyes. Però també estaven dedicats al coneixement i l'aprenentatge, i havien apel·lat a ella. Ella sempre havia estimat llegir i estudiar.

A més, va pensar, ja he començat a sentir la Força. Fins i tot l'havia utilitzat una o dues vegades. Tal vegada l'estudi amb Grimpen l'ajudés a desenvolupar els seus poders.

Tash i Zak van arribar a les seves estances i es van trobar a Hoole dempeus davant una finestra rodona a la seva habitació, mirant cap a la calenta sorra del desert. Amb prou feines es va adonar que els seus nebots havien entrat a l'habitació.

—Oncle Hoole? —va preguntar Zak—. Alguna cosa va malament?

—M'he reunit una altra vegada amb Jabba el Hutt mentre estàveu a baix —va dir Hoole en veu baixa—. Pel que sembla, no pot esborrar els nostres registres de les computadores imperials.

—Per què no? —va preguntar Zak—. No ho va fer ja una vegada?

Hoole va assentir.

—Sí, però això va ser fa anys. Aparentment, amb tanta activitat rebel, l'Imperi ha reforçat la seguretat. Des que la Rebel·lió va robar els plànols de l'Estrella de la Mort i va destruir l'estació espacial, s'ha tornat impossible connectar-se als bancs de dades imperials.

—Llavors no hi ha res que pugui fer —va concloure Tash.

Hoole va deixar escapar un petit sospir, amb prou feines un buf.

—S'ha ofert a subministrar-nos nous noms, noves identitats. Ha dit que ningú sabria que són falsificacions. Podríem convertir-nos en persones completament noves.

—Noves identitats? —va dir Tash, amb els ulls lluents—. Això sona genial. Podrem ser qualsevol qui vulguem ser!

—Brutal! —va convenir Zak—. Serà com si fóssim espies.

El gest arrufat d’en Hoole es va aprofundir. Després d'una pausa, va dir:

—No seríem espies. Els espies es fan passar per altres persones per un curt període de temps. Realment hauríem d'abandonar el nostre vell jo. Deixar els nostres noms enrere per sempre. Convertir-nos en individus totalment nous.

—Podria viure amb això —va dir Tash.

—Jo no —va dir Hoole—. Pot ser que rebutgi l'oferta de Jabba.

—Què?! —van cridar Tash i Zak junts.

—Per què? —va afegir Tash—. Sembla la solució perfecta!

Hoole els va fulminar amb la mirada.

—No ho entendríeu —es va negar a dir res més.

La tarda i la nit van passar lentament a les seves habitacions. Hoole va romandre sumit en els seus pensaments. Tash va treure un quadern de dades del seu equipatge i va llegir tot el que va poder trobar sobre els monjos B’omarr.

Zak es va asseure en el seu llit, desitjant que els altres no estiguessin tan decidits a ser seriosos.

L'endemà, Hoole es va aixecar d'hora per continuar treballant amb els rotllos de pergamí B’omarr.

—Fins que prengui la meva decisió final —va explicar—, vaig a seguir treballant amb aquests pergamins. A més, són dignes d'estudi —va fer una pausa significativa—. Vull que tots dos entengueu que això no són unes vacances. Jabba ens ha ofert la seva hospitalitat, però aquest segueix sent un lloc perillós. Aneu amb compte.

Al moment en què es va marxar, Tash es va dirigir cap als túnels dels monjos B’omarr.

—Ei! —va dir Zak—. L'oncle Hoole acaba de dir-nos que ens mantinguem allunyats dels problemes.

—No vaig a ficar-me en problemes —va respondre Tash—. A més, també ha dit que és important estudiar als monjos B’omarr.

—Important per a ell, no per a tu —va replicar el seu germà. Però Tash ja s'havia anat.

Zak la va atrapar just quan Tash tornava al saló de te dels monjos. Sorprenentment, no va ser difícil de trobar. Els monjos B’omarr eren molt ordenats, i els seus túnels estaven situats en files ordenades i organitzades.

Van trobar a Beidlo en el saló de te, usant una antiquada escombra per escombrar la sorra del terra. El seu rostre es va il·luminar quan els va veure.

—M'alegro que hàgiu tornat! Hauré acabat amb les meves tasques en mitja hora; llavors podré mostrar-vos més coses dels túnels. Hi ha algunes cavernes excel·lents, i fins i tot alguns...

—En realitat —va confessar Tash—, estava buscant al Germà Grimpen.

—Oh —va dir Beidlo. Va semblar decebut—. Està bé. Està a baix, per aquí —el jove monjo va assenyalar cap a un passadís en l'extrem de la sala.

—Gràcies —va dir Tash, seguint endavant.

—No et sentis malament —li va dir Zak a Beidlo—. A mi ha estat fent-me això des de fa un parell de dies. Ja parlarem després.

Zak es va apressar a seguir a la seva germana pel passadís en penombra.

—Tash! —va cridar Grimpen mentre tots dos es movien pel túnel fosc. El monjo va semblar sortir de la mateixa foscor—. És bo veure't de nou —li va dir Grimpen a Tash, amb prou feines assentint cap a Zak.

—Tenia una mica de temps lliure —va explicar Tash—, i tu vas dir que seríem benvinguts...

—Per descomptat, per descomptat! —va dir Grimpen amb aprovació—. De fet, arribeu just a temps. Just anava a tornar a les meves estances privades per meditar. Si realment esteu interessats en els camins dels B’omarr, és una oportunitat perfecta per aprendre.

—Anem —va dir la Tash.

—Uhm, Tash —va dir Zak, agafant-la per la màniga—. No estic segur que sigui una bona idea. Què diria l'oncle Hoole si ens marxem amb un estrany?

Els ulls de la Tash van ser com a làsers desintegrant al seu germà menor.

—Estàs començant a sonar com una mainadera, i jo no necessito una mainadera, Zak. A més, Grimpen és un monjo. No és com si fos un dels sequaços de Jabba.

—Exactament —va dir Grimpen.

Zak es va rendir amb un sospir. El cas estrany era que com més tractava Tash de semblar madura, més es comportava com una nena. I com més tractava Zak que ella es comportés segons la seva edat, tretze anys, més sonava ell com un adult.

Per què no poden les coses simplement quedar-se com estaven?, va pensar mentre s'apressava per mantenir-se al seu deixant. Més enllà del saló de te, els túnels es tornaven més confusos. Zak es va trobar amb més voltes i revoltes, i gairebé els va perdre de vista dues vegades mentre giraven corbes tancades cap a túnels laterals més petits, obrint-se pas més profundament en les catacumbes de l'antic temple B’omarr.

—... hi ha moltes etapes en el creixement espiritual —li explicava Grimpen a Tash—. En cada etapa, hi ha una prova per assegurar-se que el monjo entén el que ha après.

Tash, Zak, i Grimpen van passar al costat d'un parell de monjos caminant en direcció oposada. Per sota de les seves caputxes, els monjos van arrufar les celles als dos Arranda. Zak tenia l'estranya sensació de què els vells monjos rondinaires volien veure el seu cervell en un prestatge. Va empassar saliva.

—Com són aquestes proves? —va preguntar Tash.

—De vegades les proves són molt fàcils, com contestar preguntes o recitar passatges de les escriptures antigues —va dir Grimpen. Més endavant, Zak i Tash van albirar una tènue font de llum—. I de vegades, les proves són físiques, per provar com de bé usa la seva ment sobre la matèria un monjo.

Grimpen es va detenir. Davant d’ells estava la font de la llum que havien vist un moment abans. Es van quedar en la vora d'un lluent jaç de brases. Aire reescalfat s'aixecava de la gruixuda capa de roques ardents, i de tant en tant una roca es trencava en brases més petites amb un fort pop! El jaç de brases s'estenia de paret a paret a través del túnel, i era massa ampli com per saltar a l'altre costat.

—Què és això? —va preguntar Tash.

Grimpen li va dedicar un somriure confiat.

—Aquesta és la teva primera prova, Tash.

Tash va parpellejar.

—Però, com...?

—D'aquesta forma —va respondre Grimpen. Llavors, amb calma, va fer un pas sobre l'ardent carbó. Zak es va estremir, però Grimpen semblava com si estigués caminant tranquil·lament per un camp d'herba. Pas a pas, va creuar el jaç de brases mentre la llum i les flames llepaven els seus turmells, i l'aire reescalfat s'alçava al voltant de la seva cara.

Va arribar a l'altre costat il·lès.

Grimpen va estendre la seva mà cap a la Tash.

—El teu torn.

Zak la va aferrar pel braç.

—Si fas això, ets molt més que una histèrica.

Tash es va sacsejar el braç alliberant-se de l'agafada d’en Zak.

—Si ell ho ha fet, jo puc fer-ho.

Grimpen va assentir.

—Tot el que has de fer és creure, Tash. Aquest és el teu camí cap a una nova vida, una nova forma de veure la galàxia.

Tash va fer una pausa, però només per un moment. Grimpen li oferia el que ella buscava... una cosa que l'oncle Hoole no podia donar-li, i molt menys Zak.

—No ho facis, Tash —va advertir-li Zak.

—Relaxa't —va respondre ella.

Es va pujar a les brases. Quan ho va fer, es va esvair en un núvol d'aire reescalfat.

I va cridar.

Següent