Aranyes Cerebrals (VI)

Anterior

Capítol 6

—Tash! —va cridar Zak. Va avançar fins a la vora de la brases, estenent els braços a través del vapor.

Però el crit de la Tash no havia estat una petició d'auxili.

—No em fa mal! —va cridar emocionada—. No està calent per res!

—Per descomptat que no —va respondre Grimpen—. Una vegada que la teva ment aconsegueix una certa etapa avançada, les sensacions normals com la calor i el fred ja no signifiquen res. És la ment sobre la matèria.

El vapor es va buidar momentàniament, i Zak va veure a la seva germana caminar cap a l'altre costat del jaç de brases. Zak no s’ho podia creure. Va baixar la mirada cap a les brases i va veure les petjades de la Tash clarament entre el lluent carbó. On els seus passos aixafaven les brases, petites flames s'alçaven, deixant un deixant de foc.

—I què hi ha de mi? —va cridar Zak a Tash.

—Ets benvingut a unir-te a nosaltres —va dir Grimpen—. Si tens la suficient fortalesa mental, tot el que has de fer és creuar.

Zak va estudiar les brases de nou. Va sentir la temptació d'intentar-ho. Però Tash tenia la Força del seu costat; l'havia vist usar-la en el passat.

—No, gràcies —va respondre.

Grimpen es va encongir d'espatlles.

—Llavors hem de dir-te adéu. Anem, Tash, hi ha moltes coses que puc ensenyar-te —Tash va mirar al seu germà per un moment, després es va tornar i va desaparèixer.

Zak es va quedar sol en el túnel.

—Oh, dimonis —va murmurar—. No és just.

***

Zak estava en algun lloc del palau de Jabba... no sabia on. Havia estat caminant durant una hora, avançant per qualsevol passadís que captés la seva atenció, travessant qualsevol porta que estigués oberta. De vegades guàrdies gamorreans apareixien i li empenyien apartant-lo, sense deixar-li passar a través de certs portals, però a Zak no li importava. Simplement es girava i caminava en una altra direcció.

Zak havia perdut a amics abans. Fins i tot havia perdut a membres de la seva família. Tothom al que coneixia va ser aniquilat quan l'Imperi va destruir Alderaan. Però això era diferent. Tash no era víctima d'un complot imperial. No estava sent obligada a abandonar-li. Ella havia triat deixar-li enrere.

No s'havia sentit tan abandonat des del dia en què els seus pares van morir.

Clic-clic-clic. Clic-clic-clic.

—Pot ser que sigui jo —es va dir en veu alta.

La seva veu va ressonar pel passadís, fent que se sentís més sol.

Clic-clic-clic.

Per sota dels ressons de la seva veu, Zak va sentir alguna cosa esgarrapant el terra de pedra, però estava massa esbalaït en els seus pensaments com per prestar molta atenció.

Tash és més gran que jo. Tal vegada simplement està madurant. Tal vegada sóc massa nen per a ella ara, i em fico en el seu camí.

Clic-clic-clic-clic-clic.

Va arrufar el nas. Deixar a un amic enrere no semblava el tipus de cosa que faria algú madur. No era una cosa que la seva mare i el seu pare haguessin fet. Ni tan sols era una cosa que l'oncle Hoole faria.

Clic-clic-clic-clic-clic-clic!

De sobte, Zak es va adonar que el soroll s'havia tornat més fort. Sonava com una dotzena de ganivets metàl·lics sent llançats al terra, un darrere l'altre.

—Què...? —va començar a preguntar Zak.

Una aranya cerebral va avançar sortint d'entre la foscor.

—Oh, genial —va murmurar Zak.

L'aranya mecànica va donar uns passos més. Clic-clic-clic! Llavors es va detenir a un metre de distància d’en Zak. Al centre del seu cos de metall, podia veure el cervell gris surant en un líquid verdós dins del seu contenidor transparent. Els servos de l'aranya brunziren com si estigués esperant.

—Què, estic en el teu camí, també? —va dir Zak sarcàsticament. Va caminar cap a l'esquerra per buidar-li una via a l'aranya.

L'aranya li va seguir.

—Està bé, aniré per l'altre costat —Zak va caminar cap a la dreta.

També ho va fer l'aranya cerebral.

—Què vols? —li va preguntar.

Però l'aranya cerebral no podia contestar.

Zak va arrufar les celles.

—No estic d'humor per ballar amb droides, gràcies, així que me’n vaig —va fer un pas cap enrere, i després un altre.

L'aranya cerebral li va seguir.

Quan Zak va donar uns passos més, el porta-cervells va igualar els seus moviments. Quan ell va accelerar, l'aranya cerebral va incrementar la seva velocitat. No tenia ulls, però a Zak li aclaparava la sensació de què el cervell estava... mirant-li fixament.

—Això no és divertit —va murmurar, i es va tornar per córrer. L'aranya cerebral va córrer seguint-li.

Clicliclicliclicliclicliclicliclicliclic!

—Ajuda! —va cridar Zak—. Ajudeu-me!

—Ajuda... ajudeu-me... —va replicar el seu ressò.

On estava? Quant de lluny havia arribat?

Zak no sabia la resposta. Però pel so de les cames clicant, l'aranya cerebral s'acostava. No volia esbrinar què podien fer aquestes extremitats metàl·liques si l’atrapaven.

Un petit panell lluminós fixat en la paret de davant revelava una estreta obertura que donava a una escala empinada. Sense desaccelerar, Zak va travessar la porta i va córrer escales avall.

Darrere d’ell, va poder sentir a l'aranya cerebral reduir la marxa, i després detenir-se. Ja no li estava seguint!

Il·luminades només per un feble panell lluminós cada dotze metres més o menys, les escales giraven descendint dos-cents passos cap a l'interior del planeta. Quan va arribar a la part inferior, Zak va fer una pausa per recuperar l'alè. Encara no se sentia a l'aranya cerebral.

Va veure un conjunt de portes que donaven a un ampli passadís. Les portes estaven fetes de gruixudes barres de duracer.

—Un calabós? —va murmurar.

Dues veus van ressonar pel passadís, trencant el silenci. Es va lliscar cap endavant. Si se suposava que no havia d'estar allà, no volia ser atrapat... fins i tot si podia explicar per què havia fugit escales avall.

Una dotzena de metres més enllà, el passadís es trobava amb un altre, amb camins que portaven a esquerra i dreta. Les veus venien de l'esquerra. Estaven murmurant, però Zak va ser capaç d'escoltar algunes de les paraules.

—No puc suportar aquesta espera —va sonar una veu aspra enutjada—. No estic acostumat a esperar per res.

Una veu profunda va retrunyir responent.

—Sigues pacient. Tindràs la teva oportunitat molt ràpid —Zak estava segur que el segon orador era Jabba el Hutt.

Avançant-se, Zak va treure el cap per la cantonada. El passadís no estava ben il·luminat, però va veure clarament la voluminosa figura del senyor del crim. Al seu costat hi havia un humà enorme. Per la tènue llum en el seu rostre, Zak va veure que un dels ulls de l'humà havia estat gairebé aixafat.

—Quan? —grunyí el de la cara mig destrossada—. Aquest planeta ha estat ple d'imperials des que aquests rebels van sortir d'aquí fa deu mesos. No he vingut fins aquí només per ser llançat a un centre de detenció.

—No hauràs de preocupar-te pels imperials —va dir el hutt—. Només espera un dia més, Karkas.

Karkas?, va pensar Zak. No havien estat els imperials buscant a algú anomenat Karkas? Què estava fent allà, i per què Jabba li ajudava, i no el lliurava per la recompensa?

Clic-clic-clic.

Zak va sentir el so repicant per les escales a la seva esquena. L'aranya cerebral li havia seguit per les escales. Si Jabba i el seu company van sentir el soroll, ho van ignorar.

—Un dia més —va convenir Karkas.

Clic-clic. Zak va buscar als voltants una altra sortida. No n’hi havia cap.

—Fins llavors —va dir Jabba. Zak va sentir el so humit i tou del hutt lliscant-se pel terra de pedra.

Just a temps, va pensar Zak. Es va llançar cap endavant. Les veus havien vingut de l'esquerra, per la qual cosa va girar cap a la dreta i va córrer tan ràpidament i silenciosament com va poder.

Accelerant a través dels ombrívols túnels, Zak finalment va trobar una porta oberta. La va travessar, amb l'esperança de trobar un altre túnel que li portés de retorn als nivells superiors. En el seu lloc, només va veure tres parets gruixudes.

Havia arribat a un atzucac.

Zak es va donar la volta just a temps per veure una pesada porta lliscar-se tancant-se darrere d’ell. Un petit conjunt de barres polides bloquejaven una petita finestra en la porta.

Zak havia entrat en una de les cel·les de Jabba. I ara estava tancat dins.

 Següent