Clarejar rebel (X)

Anterior

Capítol 10: Vells comptes pendents.

—Fora d'aquí! —Durga Besadiï Tai va fer girar els seus bulbosos ulls dins de les òrbites i va indicar al diminut cimbaler ubès que abandonés la seva sala del tron—. Ja està bé!

Les notes estridents i caòtiques resultaven agradables, però no li estaven ajudant a aconseguir l'estat de tranquil·litat anímica necessari pel que havia de fer.

Mes rere mes de frustració, hora de fracàs rere hora... Res de quant va fer havia servit per acostar-li una mica més a una resposta concloent sobre qui havia organitzat l'assassinat del seu estimat pare. Durga s'havia trobat amb un mur tan impenetrable com les mampares metàl·liques que va activar perquè descendissin del sostre i protegissin la sala d'intrusos potencials. El jove hutt va estendre la mà cap a la seva unitat de comunicacions i, arrufant el gest, va decidir activar el seu camp d'intimitat. No volia que ningú s'assabentés del que es disposava a fer. Zier, Osman, el seu majordom... Ningú havia d'arribar a saber-ho.

Després de tots els seus esforços i totes les seves recerques, Durga encara no havia aconseguit establir ni tan sols una tènue connexió entre la mort d’Aruk i Teroenza o el clan Desilijic, i tampoc havia trobat cap evidència que permetés establir una col·laboració entre tots dos.

No podia seguir perdent el temps. Les onades d'acidesa que li regiraven les entranyes es van tornar més intenses, i Durga es va remoure en un intent d'alleujar la seva pressió. La seva cua va tremolar i va oscil·lar en l'equivalent hutt a passejar-se nerviosament d'un costat a un altre. Si sé actuar d'una manera prou acurada, encara podré sortir ben lliurat d'aquesta —es va dir a si mateix—. Així i tot, el preu a pagar serà molt, molt elevat. Però no puc seguir suportant la incertesa per més temps...

El camp d'intimitat va quedar establert, i les parets que li envoltaven eren perfectament segures. Durga va dur a terme un últim examen de seguretat i no va descobrir la més mínima possibilitat que hi hagués una filtració o alguna classe de vigilància. El noble hutt va activar el sistema de comunicacions i va enviar el senyal pel canal millor protegit. Pot ser que Xízor no estigui aquí..., va pensar gairebé amb esperança.

Però no anava a ser tan senzill. El hutt va anar passant d'un subordinat a un altre, cadascun d'ells més obsequiós que l'anterior. Just quan Durga ja estava començant a sospitar que se li estava obligant a perdre el temps de manera deliberada, la boirina de la transmissió es va convertir en la figura translúcida del Príncep falleen. El verd fosc que tenyia la complexió d’en Xízor es va aclarir lleugerament quan va reconèixer al seu comunicant, i els seus llavis van somriure afablement. Hi havia una ombra de maliciosa satisfacció en el seu somriure? Durga es va dir que no havia de caure en la paranoia.

Després d'haver decidit donar aquell gran pas, el líder hutt volia acabar al més aviat possible.

—Salutacions, Príncep Xízor —va dir, dirigint una inclinació de cap al líder del Sol Negre.

Xízor va somriure, i els seus ulls, que semblaven encara més obscurament amenaçadors que de costum a causa dels rajos de llum que ondaven a través de la imatge, es van clavar en el hutt.

—Ah, noble Durga, el meu benvolgut amic... Han transcorregut tants mesos, veritat? Més d'un any estàndard, de fet... Us trobeu bé? Estava començant a sentir-me una mica preocupat. A què dec l'honor de la vostra comunicació?

Durga va fer apilament de valor i va començar a parlar.

—Em trobo perfectament, altesa. Però segueixo sense comptar amb una prova definitiva referent a la identitat de l'assassí del meu pare. He estat pensant en la vostra oferta d'ajudar-me a descobrir a l'assassí del meu pare, i m'agradaria acceptar-la. Desitjo que utilitzeu les vostres xarxes d'intel·ligència i els vostres agents operatius per confirmar o desmentir les meves sospites.

—Comprenc... —va dir Xízor—. Això és altament inesperat, noble Durga. Creia que us trobàveu sota una obligació familiar que us imposava el deure de descobrir la identitat de l'assassí mitjançant els vostres propis mitjans.

—I ho he intentat —va admetre Durga encarcarat, odiant l'hàbil esgrima verbal que Xízor estava lliurant amb ell—. M'havíeu ofert l'ajuda de Sol Negre, altesa. Bé, doncs ara m'agradaria acceptar la vostra oferta..., en el cas que el preu em sembli just —va afegir.

Xízor va assentir i li va dirigir un somriure tranquil·litzador.

—No temeu, noble Durga: estic al vostre servei.

—Haig de saber qui va matar a Aruk. Pagaré el vostre preu..., dins de certs límits.

El somriure d’en Xízor es va esvair, i el líder de Sol Negre es dreçà sobtadament davant Durga.

—M'esteu ofenent i a més em jutgeu d'una manera molt equivocada, noble Durga. A canvi no vull crèdits, sinó únicament la vostra amistat.

El hutt va contemplar la imatge hologràfica, intentant desxifrar la naturalesa del veritable missatge que s'ocultava sota els trucs de prestidigitació verbal del Príncep.

—Perdoneu-me, altesa, però sospito que voleu una mica més que això —va dir després.

Xízor va sospirar.

—Ah, amic meu, res és mai tan simple com ens agradaria que fos, veritat? Sí, hi ha alguna cosa que desitjo demanar-vos. Un simple acte d'amistat... Com a líder del clan Besadiï, esteu al corrent de la situació, de les defenses planetàries de Nal Hutta. Desitjo un informe complet sobre la situació de l'armament i dels escuts, acompanyat per una informació el més àmplia i exacta possible sobre els seus índexs de potència i els seus emplaçaments.

El Príncep falleen va somriure, i aquesta vegada hi havia una mica més que un mer suggeriment de burla despectiva en el seu somriure.

Durga es va encongir sobre si mateix, i després es va obligar a reprimir la sobtada punxada de por i consternació que acabava de sentir. Les defenses de Nal Hutta! Per a què pot voler aquest tipus d'informació? El Sol Negre no pot estar planejant un atac..., o sí pot?

Potser només es tractava d'una prova. Semblava improbable que Xízor estigués planejant alguna cosa..., però no hi havia cap forma d'estar totalment segur. Durga es va imaginar la gran plana travessada per rius que s'estenia al voltant del seu palau, amb la massa platejada de Nar Shaddaa suspesa en el llunyà horitzó com una estella permanent. El pitjor escenari imaginable seria aquell en el qual Nal Hutta ja no fos necessària per Besadiï, perquè el seu clan per fi estaria en condicions de prescindir de la gloriosa joia conquistada feia tant temps. Després de tot, no calia oblidar que disposaven del sistema d’Ylèsia...

I quant a la resta del clan, els ciutadans de Nal Hutta que no pertanyien al llinatge de Besadiï... Bé, de tota manera s'estaven convertint ràpidament en els seus enemics. No calia oblidar aquest petit assumpte de la censura oficial i aquella multa d'un milió de crèdits.

Durga va llançar una ràpida mirada al nínxol de la seva estrada que contenia el retrat del majestuós Aruk i després va tornar novament els ulls cap a la imatge hologràfica.

—La informació és vostra —va dir—, però haig d'arribar a saber la veritat.

Xízor va inclinar el cap.

—Farem quant estigui a les nostres mans per ser-vos d'utilitat tan aviat com sigui rebuda, noble Durga. Adéu...

Durga va tornar a inclinar el cap de la manera més cordial que va ser capaç i després va tallar la connexió. El seu estómac s'havia convertit en una massa de dolorosos nusos de tensió. Allò estava començant a fer-li una olor decididament molt pudent...

***

Xízor va donar l'esquena a la seva consola de comunicacions per tornar-se cap a la Guri, amb un autèntic somriure corbant les comissures de la seva bella boca.

—Ha resultat molt més fàcil del que m'havia imaginat —va dir—. La falca ha estat introduïda a gran profunditat, i Durga i Besadiï no trigaran a separar-se dels altres hutts. Em pregunto què pot haver-hi dins del viscós cor d’en Durga perquè estigui disposat a trair a tota la seva espècie a canvi de poder gaudir del sabor de la venjança...

Guri li va mirar, serena com sempre.

—Príncep meu, la paciència que heu donat mostra amb aquests hutts per fi està començant a donar resultats. És realment fortuït que el clan Besadiï estigui sent censurat tan violentament pels altres kajidics?

—Sí —va replicar el falleen, formant un pont amb les mans i fent entrexocar suaument les seves llargues ungles—. Suposant que hagi existit un temps en el qual Durga sentia una mica d'amor cap als seus congèneres, aquest dia ja pertany al passat. La seva pena i la seva inestabilitat emocional ens proporcionaran la clau de l'espai hutt. Això, i la inclinació a buscar solucions senzilles per a problemes complexos que sembla caracteritzar al clan Desilijic, per descomptat... Disposes de la prova que Durga necessita, veritat, Guri?

L'expressió de l’androide-rèplica humana no es va alterar.

—Per descomptat, Príncep meu. El ciutadà Green va saber adquirir-la, i també va aconseguir burlar la vigilància dels patòlegs de l'Institut Forense. Green és un humà molt competent.

Xízor va assentir, i es va apartar la cua de cavall de l'espatlla sobre la qual reposava.

—Espera dues-centes hores estàndard, ja que així semblarà que hem disposat del temps suficient per a dur a terme una recerca, i després lliura personalment el material a Durga —va dir—. Quan Durga el vegi, desitjarà actuar immediatament contra el clan Desilijic. Vés amb ell, Guri. Ajuda-li, en cas que sigui necessari, perquè pugui venjar-se de Jiliac. Però Jabba no ha de sofrir cap dany. Jabba m'ha resultat útil en el passat, i espero que torni a ser-me útil en el futur. Teroenza també té un paper que interpretar en els nostres plans, i no hauria de sofrir cap classe de dany. Ha quedat entès?

—Sí —va dir la Guri—. Tot es farà com desitgeu, Príncep meu —va afegir, i va sortir de l'habitació caminant amb pas àgil i decidit.

Xízor la va seguir amb els ulls, admirant-la. Guri li havia costat nou milions de crèdits, i valia fins a l'últim decicrèdit d'aquesta quantitat. Amb la Guri al seu costat, Xízor estava preparat per desafiar als hutts...

I algun dia potser fins i tot arribaria a desafiar al mateix Palpatine...

***

Quan Han Solo va tornar a casa després de la seva estada en el Sector Corporatiu, va ser rebut amb els braços oberts per tot el món..., tret per Lando i Salla Zend. Han va descobrir que Lando havia decidit gaudir d'una petita escapada romàntica amb la Drea Renthal, i encara trigaria diversos dies a tornar.

Quant a Salla, també hi havia certs problemes per resoldre. Han no esperava que la seva relació es reprengués exactament en el punt en el qual ho havien deixat, però tampoc havia esperat que la Salla es negués a tenir qualsevol classe de contacte amb ell. La va veure un parell de vegades, a bastant distància, en el graner espacial d’en Shug, però la Salla va girar sobre els seus talons i se’n va anar a tot córrer amb prou feines li va veure a ell o a Chewie.

Quan va preguntar per la Salla, tots els seus amics li van assegurar que havia suportat admirablement bé la seva absència i que fins i tot havia estat sortint amb diversos tipus, encara que cap de les relacions va ser qualificada de «seriosa». Pel que sembla havia treballat per a Lando durant una temporada, encara que no hi havia cap evidència que Lando i Salla haguessin arribat a ser quelcom més que socis comercials.

Jarik havia trencat amb la seva núvia, tornava a ser el de sempre i es va mostrar encantat que els seus amics estiguessin novament al costat d'ell. Fins i tot CeCé semblava complagut que els legítims propietaris de l'apartament haguessin tornat.

Quan Han es va assabentar que Lando havia tornat, va anar immediatament al pis del seu amic a veure-li. Van intercanviar encaixades de mà, palmellades en l'esquena i una breu abraçada, i després Lando va donar un parell de passos cap enrere per contemplar al seu amic.

—Tens bon aspecte —va dir—. Necessites un tall de cabell.

—Sempre necessito un tall de cabell —va replicar secament Han—. És un dels petits inconvenients de passar molt temps amb els wookiees. Per a ells, “despentinat és un autèntic compliment.”

Lando es va petar de riure.

—Segueixes sent el mateix Han de sempre, eh? Anem a l'Orbe d'Or. Jo convido!

Uns minuts després ja estaven asseguts en un reservat amb un parell de gerres de cervesa davant d'ells.

—Bé, i ara explica —va dir Lando—. On has estat, amic, i com et van fer aquesta cicatriu?

Han li obsequià amb una descripció abreujada de les seves aventures en el Sector Corporatiu. Així i tot, quan va acabar ja anaven per la tercera ronda de gerres.

Lando va bellugar el cap.

—Uf, em recorda a algunes de les coses que em van ocórrer en la Centralitat. Una mala bestiola darrere d'una altra, no? Guanyar una fortuna, perdre una fortuna... Què tal està la meva nau?

Han va prendre un xarrup de cervesa alderaaniana i es va netejar la boca amb la màniga abans de respondre.

—La teva nau? —va riure, gaudint de les velles pulles—. El Falcó mai ha estat millor, amic meu. Ara pot superar la velocitat de la llum en zero coma cinc punts.

Els foscos ulls d’en Lando es desorbitaren.

—Bromeges!

—No —va dir Han—. En el Sector Corporatiu hi ha un avi que és capaç d'aconseguir que un hiperimpulsor giri sobre el seu eix, i que a més pugui retornar-te dos decicrèdits de canvi quan ha acabat el seu treball. Puc assegurar-te que Doc és un autèntic mestre de la mecànica.

—Hauràs de portar-me a fer una volta en el Falcó —va dir Lando, visiblement impressionat.

—Bé, explica'm que ha estat de la teva vida durant els últims temps —va dir en Han.

Lando va fer apilament de forces amb un llarg glop abans de començar a parlar.

—Hi ha alguna cosa que haig de dir-te, Han —va murmurar després—. Fa un parell de setmanes em vaig ensopegar amb la Bria.

Han s’encarcarà de cop.

—Bria? Bria Tharen? Com? Per què?

—Em temo que és una història molt llarga —va dir Lando, i va somriure maliciosament.

—Doncs llavors deixa de perdre el temps i comença a explicar-me-la —va ordenar secament Han mentre l'expressió del seu rostre s'aombrava.

—La teva Bria és una dona realment impressionant, amic meu —va dir Lando, i va sospirar.

Amb un vertiginós i fluid moviment, Han es va inclinar cap endavant i va tancar els dits de la seva mà sobre el coll de la camisa brodada del jugador.

—Eh, eh! —va panteixar Lando—, no va ocórrer res! Només vam ballar!

—Vau ballar? —Han li va deixar anar i es va tirar cap enrere, semblant sentir-se una mica avergonyit de la seva reacció—. Oh...

—Vinga, Han, intenta prendre-t'ho amb calma... —va dir Lando—. Quants anys fa que no veus aquesta dona?

—Ho sento, amic. Em sembla que he estat massa impulsiu —va murmurar Han—. Abans va haver-hi un temps en el qual Bria m'importava moltíssim, i...

Lando va tornar a somriure, aquesta vegada una miqueta cautelosament.

—Bé, doncs el cas és que tu segueixes important-li. Molt, en realitat.

—Lando..., la història —va dir Han—. Parla d'una vegada.

—D'acord —va dir Lando, i es va embarcar en una descripció de les seves últimes aventures a bord del Reina de l'Imperi.

Quan va arribar a l'enfrontament que havia tingut lloc davant de la coberta de llançadores, Han ja estava tensament inclinat cap endavant i no es perdia ni una sola de les seves paraules.

Quan el jugador va haver acabat de parlar, Han es va recolzar en el seu seient, va bellugar lentament el cap i va prendre un xarrup de la seva gerra de cervesa.

—Quina història —va dir—. Amb aquesta ja és la segona vegada que t'enfrontes a Fett, Lando. Això requereix tenir moltíssims nassos, amic.

Lando es va encongir d'espatlles, i per una vegada la seva expressió era absolutament seriosa.

—Odio als caçadors de recompenses —va dir—. Mai m'han agradat, saps? No seria capaç de lliurar ni al meu pitjor enemic a un d'ells. Per a mi es troben al mateix nivell que els traficants d'esclaus.

Han va assentir i després va somriure.

—M'alegro que la Drea senti feblesa per tu, amic.

—El que va fer canviar el curs de la marea va ser el que li vaig recordar que encara està en deute amb tu— va observar Lando.

—Bé, doncs ara hauré d'informar-la que li dec un favor —va dir Han—. Espero que l'hi fessis passar tan bé com sigui possible durant aquest viatget que vau emprendre junts.

—Per descomptat que sí —va dir Lando—. És una de les coses que sempre he sabut fer: quan m'ho proposo, puc aconseguir que una dama s’ho passi realment en gran.

—Bé, bé... I quan et va dir la Bria que seguia pensant en mi? Crec recordar que mentre vas estar amb Fett et trobaves sota l'ordre de guardar silenci, no? —va dir Han, tornant a pensar en la història d’en Lando.

—Oh, he tornat a veure-la a Nar Shaddaa —va dir Lando.

Han li va fulminar amb la mirada.

—Ah, sí?

—Sí, l'he vist —va replicar Lando—. Vols calmar-te d'una maleïda vegada, vell amic? Vam anar a sopar, res més. Jiliac i Jabba no van voler finançar una espècie d'incursió de comandos contra Ylèsia que Bria estava planejant, i necessitava que algú l'animés una mica. —Lando sospirà—. Es va passar tot el sopar parlant de tu. Va ser realment depriment, noi.

Han va sentir que els seus llavis s'anaven corbant a poc a poc fins a formar un gran somriure.

—De debò? —va preguntar, intentant emprar un to el més normal i relaxat possible—. Va parlar de mi?

Lando li va llançar una mirada sarcàstica

—Sí, va parlar de tu. Només Xendor sap per què, però ho va fer.

—He estat pensant a tractar d'establir contacte amb ella —va dir Han—. Però després d'haver-la vist aquella vegada a l'apartament de luxe de Sarn Shild... Bé, ara sé que estava duent a terme una missió per al moviment de resistència. Suposo que una bona agent fa el que sigui per aconseguir informació...

—Li vaig fer algunes preguntes sobre aquest tema —va dir Lando—. Em va explicar que encara que Shild volia que tothom pensés que era la seva amant, en realitat mai va arribar a ser-ho. I si s'ha de jutjar pel que he sentit dir d'aquest tipus, no hi ha dubte que Shild tenia certs gustos molt estranys referent a..., a les companyies.

—Eh... —va murmurar Han mentre li donava voltes al que acabava de sentir—. Has dit que Bria va estar parlant de mi, veritat? Encara li importo?

—Per descomptat —va dir Lando—. Si haguessis estat un myrmin posat en la paret, el teu cap hauria acabat encara més inflat del que ho està en aquests moments. —Lando va deixar escapar una breu riallada i es va acabar la seva gerra de cervesa—. Ja t'he dit que va ser realment depriment, amic.

Han va somriure.

—Bé..., gràcies per haver-la salvat. Estic en deute amb tu, Lando.

—Si ets capaç de trobar una forma de localitzar-la, potser hauries de fer-ho —va dir Lando.

—Pot ser que ho faci —va murmurar Han, i es va posar seriós—. Em temo que anit em van donar una mala notícia, Lando.

—De què es tracta?

—És alguna cosa relacionada amb Mako Spince. Sembla ser que va tenir alguna classe d'enfrontament amb uns bandits de NaQoit en el sistema d’Ottega. El van trobar mig mort i el van portar aquí, i ara es troba ingressat en el complex de rehabilitació de la secció corelliana. Shug em va dir que ha quedat paralitzat. Mai tornarà a caminar.

Lando va bellugar el cap, el rostre sobtadament aombrat.

—Oh... Eh, això és terrible! Crec que preferiria morir a haver de viure lesionat.

Han va assentir.

—Jo també. Estava pensant que... Bé, el vols anar a veure demà? Em sembla que hauria d'anar a veure’l. Mako i jo ens coneixem des de fa molt temps. Però... Preferiria no anar sol, saps? Entre els dos potser podríem animar-li una mica.

Lando es va encongir d'espatlles.

—Sembla una empresa bastant impossible, tenint en compte les circumstàncies —va dir—. Però... Sí, és clar. T'acompanyaré. És el mínim que podem fer, veritat? Mako és un de nosaltres.

—Gràcies.

L'endemà els dos amics van anar al centre de rehabilitació. En Han rares vegades havia estat en un, i de seguida va descobrir que l'experiència li resultava singularment inquietant. Després d'haver parlat amb l’androide del mostrador d'informació, van anar a l'habitació indicada. Lando i Han es van detenir davant de l'entrada.

—No estic molt segur de poder fer-ho, Lando —va confessar Han en un murmuri—. Crec que preferiria haver de fer un lliurament amb diverses naus imperials enganxades a la meva cua...

—Jo sento el mateix —va admetre Lando—. Però em sembla que si tornés a casa sense haver-li vist, em sentiria encara pitjor.

Han va assentir.

—Jo també —va dir, i va entrar a l'habitació després d'haver fet una profunda inspiració d'aire.

Mako Spince jeia en un llit de tractament especial. L'aire feia olor d'essències de tanc bacta, i les cicatrius del seu aguerrit rostre ja estaven gairebé totalment guarides, encara que així i tot Han va poder veure que el seu vell amic havia d'haver-ho passat realment molt malament. Els bandits de NaQoit no es distingien precisament per la bondat dels seus cors.

Els cabells de Spince, tan llargs que li arribaven fins a les espatlles, es trobaven escampats sobre la blancor del coixí. Quan Han li havia vist per última vegada, els cabells eren negres i només hi havia una mica de gris barrejant la negror. Ara eren del color del ferro, i tenien un aspecte laci i mancat de lluentor. Els ulls d’en Mako, tan clars i pàl·lids com el gel, estaven tancats, però alguna cosa li va dir a Han que es trobava despert.

El corellià va sofrir un instant de titubeig, però de seguida va començar a parlar.

—Ei, Mako! —va exclamar, gairebé sense alè—. Sóc jo, Han! He tornat del Sector Corporatiu. Lando també ha vingut a veure't.

Els gèlids i impassibles ulls d’en Mako es van obrir, i va contemplar als seus amics amb una mirada totalment inexpressiva. No va dir res, encara que Han sabia que podia parlar. El braç dret d’en Mako havia sofert greus lesions i havia perdut l'ús de les seves cames, però ni a la seva ment ni a la seva veu els ocorria res.

—Hola, Mako —va dir Lando—. M'alegro de veure't amb vida. Lamento que les coses es posessin tan lletges en el sistema d’Ottega, i... Bé, jo...

Han va decidir intervenir quan Lando es va quedar sense paraules, sabent que qualsevol cosa seria preferible a aquell terrible silenci ple de ressons.

—Sí, aquests bandits de NaQoit són una autèntica escòria. Eh... Bé, ja sé que ho estàs passant malament, per descomptat, però... No et preocupis per res, d'acord? Jo i els altres hem fet una petita col·lecta, saps? Hem aconseguit reunir els diners suficients per comprar-te una cadira repulsora. Aquestes andròmines són realment increïbles... M'han dit que abans que t'adonis ja podràs sortir d'aquest llit, i...

Han també es va acabar quedant sense paraules i es va tornar cap a Lando, interrogant-li amb la mirada. Mako encara no s'hi havia mogut ni parlat.

—Oh, sí —va dir Lando, fent un valerós intent de complir amb la seva part del tracte—. Escolta, Mako, necessites alguna cosa? En aquest cas n'hi ha prou que ens ho diguis i te l'aconseguirem, sigui el que sigui. Veritat, Han?

—Clar —va dir Han. Va intentar trobar una mica més que dir, però les paraules es van negar a acudir a la seva ment—. Eh... Mako? —va murmurar per fi—. Eh, amic...

El rostre de Mako va seguir tan inexpressiu com abans. Però després, i amb una immensa lentitud, va anar girant la cara fins a apartar-la dels seus amics, i el missatge silenciós va quedar perfectament clar. «Marxeu...»

Han va sospirar, es va encongir d'espatlles i després va mirar a Lando.

Els dos van sortir de l'habitació sense fer cap soroll, deixant a Mako Spince tot sol amb el seu silenci.

En Han va rebre una benvinguda molt més entusiàstica de Jabba el Hutt. Va anar a veure al segon cap del clan Desilijic en les casernes generals de Nar Shaddaa del kajidic. El majordom de Jiliac, una humana anomenada Dielo, va alçar la mirada cap a ell quan Han va entrar en l'avantsala i li va somriure afablement.

—Capità Solo! Benvingut! Jabba m'ha donat instruccions de portar-li immediatament davant la seva presència.

Han estava acostumat a haver d'esperar quan visitava a Jabba, per la qual cosa no hi havia cap dubte que allò era una bona notícia.

Quan Han va entrar en la gegantesca càmera d'audiències, de seguida va veure que Jabba estava sol. El noble hutt va ondar ràpidament cap a ell amb els grassonets braços estesos.

—Han, noi! Quina meravella tornar a veure't! Has estat massa temps fora!

Durant un segon d'horror, Han va pensar que Jabba tenia intenció d'arribar a abraçar-li. El corellià es va apressar a fer un pas cap enrere mentre intentava no arrufar el nas. Hauria de tornar a acostumar-se a l'olor dels hutts.

—Eh, excel·lència —va dir—. M'alegra saber que se m'ha trobat a faltar, Jabba.

—Oblida't del tractament, Han! —Va retrunyir Jabba, parlant, com de costum, en huttès, que sabia que el corellià entenia sense dificultat—. Som vells amics, i podem prescindir de les formalitats!

El líder del clan Desilijic pràcticament traspuava companyonia. En Han va reprimir un somriure. Els negocis deuen anar bastant malament —va pensar—. No hi ha res com ser necessari, suposo.

—Cert, Jabba —va dir—. Bé, i què tal van els negocis?

—Els negocis... Els negocis no han anat massa bé últimament —va dir Jabba—. Besadiï, maleït sigui, està creant la seva pròpia flota per desafiar les activitats del clan Desilijic. I els imperials han estat massa actius, per desgràcia. Entre els navilis del servei de duanes imperial i els pirates, el negoci de l'espècia s'està trobant amb excessius obstacles.

—Besadiï, com de costum, s'està convertint en un autèntic gra en la cua, eh?

Jabba va rebre el sarcasme d’en Han amb una estrepitosa riallada, però la riallada va sonar una mica a buida fins i tot per a les oïdes del corellià.

—Cal fer alguna cosa sobre aquest tema, Han. No estic segur de què, però caldrà fer alguna cosa...

Han va alçar els ulls cap al noble hutt.

—He sentit dir que la resistència corelliana volia que el clan Desilijic li donés un cop de mà per dur a terme una incursió contra Ylèsia.

A Jabba no va semblar sorprendre-li massa que Han disposés de les seves pròpies fonts d'informació. El gegantesc cap del hutt es va inclinar en un ràpid assentiment.

—Una coneguda teva anomenada Bria Tharen es va posar en contacte amb nosaltres.

—Fa deu anys que no la veig —va dir Han—. Tinc entès que ara és una líder rebel.

—Ho és —va afirmar Jabba—. I la seva proposició em va semblar molt interessant. Però com la meva tia es va negar a recolzar a la resistència corelliana, ara estic buscant alguna alternativa per acabar amb Besadiï. Hem de fer alguna cosa, Han. Estan acumulant la millor espècia, i la mantenen fora del mercat per fer pujar els preus. Les nostres fonts indiquen que els seus magatzems estan plens, i que estan construint magatzems nous per donar cabuda als excedents.

Han va bellugar el cap.

—Això pot crear-nos seriosos problemes. I Jiliac? Què tal li van les coses? I el nadó?

Jabba va arrufar el gest.

—La meva tia es troba bé. El seu nadó gaudeix de bona salut.

—A què ve aquesta mala cara, llavors? —va preguntar Han.

—Suposo que l'atenció que la meva tia dedica a la maternitat és realment admirable, Han —va dir Jabba—, però ha suposat un gran increment de la quantitat de treball amb la qual haig de carregar. Estic descurant els meus interessos de Tatooine, i em resulta difícil atendre a totes les preocupacions del clan Desilijic. —El noble hutt va deixar escapar un sospir—. Cada vegada em resulta més difícil trobar el temps necessari per ocupar-me de tot, Han.

—Sí, Jabba, ja sé el que ocorre en aquesta classe de situacions —va dir Han, desplaçant el pes del seu cos d'un peu a l'altre.

El hutt, que es trobava d'un humor desusadament perceptiu, no li va passar per alt el nerviosisme del corellià.

—Què ocorre, Han?

Han es va encongir d'espatlles.

—Oh, res —va dir després—. Però de vegades m'agradaria que tinguessis un seient de l'estil humà en la teva càmera d'audiències. Mantenir una conversa estant dempeus durant tota l'estona resulta bastant dur per als meus peus. T'importaria que aparqués el meu darrere en el terra mentre parlem? —es va atrevir a preguntar finalment.

—Ho, ho! —va riure Jabba—. He pensat en més d'una ocasió que haver de dependre dels peus deu resultar bastant molest, el meu volgut Han. Però puc proporcionar-te una cosa molt millor que el terra. —Tornant-se amb una flexibilitat de la qual el corellià mai li hagués cregut capaç, Jabba va enroscar la seva cua i li va donar uns quants copets d'invitació—. Pren. Asseu-te, noi.

Han, comprenent que Jabba li estava fent objecte d'un gran honor, li va dir en silenci al seu nas que deixés de protestar. Després va anar cap al hutt i es va asseure sobre la seva cua, de la mateixa manera en què s'hauria assegut damunt del tronc d'un arbre, i va somriure, encara que a tan escassa distància la pudor resultava realment terrible.

—Els meus peus t'ho agraeixen, Jabba— va dir.

Sentit tan de prop, el riure del hutt era prou potent per fer vibrar els timpans d’en Han.

—Ho, ho, ho! Em diverteixes gairebé tant com una de les meves ballarines, Han.

—Gràcies —va aconseguir dir Han, preguntant-se quant trigaria a poder aixecar-se i sortir d'allà sense ofendre al seu amfitrió, que s'havia fet un cabdell per poder parlar amb ell pràcticament cara a cara—. Bé, i què opines de la Comandant Tharen? —va preguntar.

—Per ser una humana, sembla altament intel·ligent i competent —va dir Jabba—. Jiliac va rebutjar la seva proposició, però jo la vaig trobar molt interessant.

—Com ja t'he explicat, fa anys que no la veig —va dir Han—. Quin aspecte tenia?

Jabba va deixar escapar una suau rialleta i es va llepar els llavis.

—La contractaria perquè ballés per a mi en qualsevol moment, noi.

Han va arrufar el nas, però es va assegurar que Jabba no pogués veure la seva ganyota.

—Eh... Ja, ja. Bé, en aquest cas potser ella tingués alguna cosa que dir sobre aquest tema. Cap dona aconsegueix arribar a convertir-se en tota una comandant merament per ser maca.

Jabba es va posar seriós.

—Em va deixar molt impressionat, i crec que la seva proposició podria ser factible.

—Què us va proposar exactament? —va preguntar Han.

Jabba li va exposar les línies bàsiques del pla del moviment de resistència corellià. Han es va encongir d'espatlles.

—Necessitarien uns quants pilots bastant bons per poder travessar aquesta atmosfera —va dir—. Em pregunto com planeja resoldre aquest problema.

—No ho sé —va dir Jabba—. Quin nombre aproximat de guàrdies hi havia en cada colònia ylesiana quan vau estar allà, Han?

—Oh, el nombre anava de cent a un parell de centenars per colònia, depenent de quants esclaus tinguessin treballant en les factories —va respondre Han—. Disposaven de munts de gamorreans, Jabba. Ja sé que als hutts us agraden perquè són forts i accepten les ordres sense dir ni piu, però... Bé, com a moderna força combatent no hi ha dubte que són bastant patètics. La majoria dels mascles estan massa obsessionats amb usar aquestes antigalles que els serveixen d'armament damunt dels caps dels altres. Les seves batalles de clan acaben envaint els seus treballs. Les truges són més intel·ligents i solen pensar amb una mica més de claredat, però no ofereixen els seus serveis com a mercenàries.

—Llavors creus que una força moderna de rebels no tindria cap dificultat per prendre aquestes colònies.

Han va bellugar el cap.

—Seria facilíssim, Jabba.

El noble hutt va obrir i va tancar els seus bulbosos ulls.

—Hmmmmm. Com de costum m'has estat de gran valor, noi. Tinc un carregament d'espècia llest per ser enviat. Esteu tu i la teva nau llestos per tornar al treball?

Han, reconeixent el comiat implícit, es va apressar a aixecar-se. Podia sentir el residu oliós de la pell de Jabba en les vores dels pantalons. Fantàstic. Bé, suposo que hauré de tirar aquests pantalons al cubell de les escombraries —es va dir—. Mai aconseguiré que deixin d'empestar...

—Per descomptat —va dir—. Chewie i jo estem preparats, i el Falcó és més ràpid que mai.

—Excel·lent, noi, excel·lent —va retrunyir Jabba—. Faré que algú es posi en contacte amb tu per a la recollida d'aquesta nit. I una cosa més, Han... M'alegro moltíssim de tornar a tenir-te amb nosaltres.

Han va somriure.

—I jo m'alegro d'estar de tornada, Jabba...

***

Kibbick estava contemplant la imatge hologràfica del seu cosí amb els ulls plens de consternació.

—Què vols dir amb això que els t'landa Tils han portat a les seves companyes? —va preguntar—. Ningú em va dir gens sobre això.

Durga, líder del clan Besadiï, va fulminar a Kibbick amb la mirada.

—Kibbick, si tinguessis a una t'landa Til asseguda damunt de la teva cua ni tan sols t'assabentaries que estava aquí! Van saber ocultar molt bé els seus moviments, i va transcórrer gairebé una setmana abans que descobrís que havien desaparegut. Comprens el que significa això?

Kibbick va dur a terme un considerable esforç mental abans de contestar.

—Significa que els sacerdots se sentiran més contents i satisfets? —es va atrevir a suggerir per fi.

Durga va agitar els seus bracets amb violenta frustració i va deixar escapar un sorollós gemec.

—Per descomptat que se sentiran més feliços! —va cridar després—. Però què significa això per a nosaltres i per Besadiï? Pensa encara que només sigui per una vegada en la teva vida, Kibbick!

Kibbick va seguir reflexionant.

—Significa que haurem de portar més menjar per a ells? —va acabar preguntant.

—No! Oh, Kibbick, condemnat idiota... —Durga estava tan furiós que petites partícules de baves verdoses es van escampar sobre la imatge hologràfica, fent aparèixer «forats» en la seva silueta tridimensional—. Significa que hem perdut el nostre principal mitjà de control sobre els t'landa Tils, el meu retardat cosí! Ara que ja no tenim a les seves companyes a Nal Hutta, Teroenza i els seus sacerdots podrien tallar tots els seus vincles amb Besadiï i Nal Hutta. Això és el que significa!

Kibbick s’encarcarà davant la imatge hologràfica.

—L'oncle Aruk mai em va parlar d'aquesta manera —va dir, sentint-se terriblement ofès—. Sempre va ser molt cortès amb mi. L'oncle Aruk era molt millor cap del que tu mai arribaràs a ser-ho, cosí.

Durga va aconseguir contenir-se al preu d'un considerable exercici de voluntat.

—Disculpa la meva brusquedat, cosí —va dir, amb un palpable esforç—. Últimament estic una mica..., una mica sobrecarregat de treball. Estic esperant rebre notícies molt importants concernents a la mort del meu progenitor.

—Oh. —Kibbick va pensar a seguir protestant, però va acabar decidint que en realitat es conformava amb què Durga hagués deixat de xisclar-li—. Bé, cosí, ja m'imagino que això deu suposar una gran tensió per a tu. Què anem a fer?

—Hauràs de portar a totes les t'landa Tils a la Colònia Un i després hauràs d'enviar-les de retorn a Nal Hutta —va dir Durga—. Ocupa't personalment d'això, Kibbick. Vull que puguis informar-me que les vas veure pujar a la nau i partir. Vull que utilitzis al teu millor pilot de màxima confiança per a la tasca. Ah, i envia un contingent de guàrdies perquè les femelles no puguin crear cap classe de problemes durant el viatge.

Kibbick va pensar durant uns moments abans de tornar a parlar.

—Però... Però a Teroenza no li agradarà gens això —va dir per fi—. I als altres tampoc els hi agradarà.

—Ja ho sé —va dir Durga—. Però els t'landa Tils treballen per a nosaltres, Kibbick.  Som els seus amos i senyors!

—Cert —va admetre Kibbick.

Des que Kibbick va aconseguir l'edat de la raó hutt; se li havia repetit una vegada i una altra que els hutts eren l'espècie superior de la galàxia. Però imaginar-se donant ordres a Teroenza no resultava una proposició molt atractiva. Teroenza era astut, i podia arribar a crear-li molts problemes. Era el que sempre donava les seves ordres als guàrdies. Quan Kibbick volia que alguna cosa es fes bé, n’hi havia prou amb què l'hi digués a Teroenza, i a continuació el Gran Sacerdot sempre s'assegurava que tot es fes de pressa i eficientment.

Però i si aquesta vegada li desobeïa? Kibbick podia imaginar-se’l negant-se a enviar a la seva companya de tornada a Nal Hutta. I què faria ell llavors?

—Però... I si es nega, cosí? —va preguntar gemegós.

—Llavors hauràs de cridar als guàrdies, i ordenar-los que se l’emportin i que el mantinguin tancat fins que jo pugui ocupar-me d'ell —va dir Durga—. Els guàrdies t'obeiran, Kibbick... Veritat?

—Per descomptat que sí —va replicar Kibbick amb indignació, encara que en el seu fur intern es va preguntar si tots ho farien.

—Excel·lent. Això ja m'agrada més —va dir Durga—. I recorda que ets un hutt. Això significa que ets un senyor natural de l'univers. Correcte, Kibbick?

—Per descomptat —va dir Kibbick, i aquesta vegada va aconseguir que la seva veu sonés una mica més convincent—. Sóc tan hutt com tu —va afegir, tornant a alçar-se.

Durga va arrufar el gest.

—Magnífic —va dir, intentant animar al seu cosí—. Ha arribat el moment d'assumir el control, Kibbick. Si perds el temps, l'única cosa que aconseguiràs amb això és que la situació empitjori encara més. Pot ser que Teroenza estigui planejant una revolta contra Besadiï. Se t'ha ocorregut pensar en aquesta possibilitat?

No se li havia ocorregut, per descomptat. Kibbick va parpellejar.

—Una revolta? Vols dir... una autèntica revolta? Amb tropes i trets?

—Això és exactament el que vull dir —va replicar Durga—. I qui és el primer al que treuen d'enmig quan es produeix una revolta?

—Al líder —va dir Kibbick, amb la ment funcionant a tota velocitat.

—Exacte. Bona resposta, Kibbick. Comprens ara per què has d'assumir el control de la situació abans que Teroenza pugui fer els seus plans i mentre encara estàs en condicions d'imposar-li la teva voluntat?

Kibbick estava començant a sentir-se amenaçat, i això no li agradava gens. Uns instants després va comprendre que seguir els consells de Durga i recuperar el control que s'havia deixat arrabassar pel Gran Sacerdot era el millor curs d'acció que disposava.

—Ho faré —va dir amb fermesa—. Li diré a Teroenza el que ha de fer, i m'asseguraré que m'obeeix. Si es nega a obeir-me, faré que els guàrdies s'ocupin d'ell.

—Aquest és l'autèntic esperit hutt! —Va exclamar Durga amb aprovació—. Magnífic! Ara sí que estàs parlant com un veritable líder del clan Besadiï! Truca’m i informa'm quan les femelles dels t'landa Tils estiguin de camí!

—Ho faré, cosí! —va dir Kibbick, i va tallar la transmissió.

Kibbick es va prometre a si mateix que s'ocuparia d'aquell assumpte immediatament, abans que pogués perdre la seva agradable sensació de superioritat hutt tan recentment estimulada. El noble hutt ni tan sols es va prendre la molèstia de pujar al seu trineu repulsor; sinó que va començar a ondar a través de l'Edifici Administratiu de la Colònia Un per anar al despatx de Teroenza. Tampoc es va molestar a activar el senyal de la porta, i es va limitar a entrar.

Teroenza estava instal·lat en la seva hamaca de treball i manejava el seu quadern de dades. El Gran Sacerdot va alçar els ulls cap a la porta, molt sorprès, quan el hutt va entrar ondant en el seu despatx.

—Kibbick! —va exclamar—. Què ocorre?

—Noble Kibbick per a tu, Gran Sacerdot! —va dir Kibbick—. Hem de parlar! Acabo de conversar amb el meu cosí Durga, i m'ha dit que has portat aquí a les femelles de la vostra espècie en secret! Durga està molt furiós!

—Les femelles de la nostra espècie? —Teroenza va parpellejar, com si no tingués la més mínima idea sobre què li estava parlant Kibbick—. D'on ha tret Durga aquesta idea, excel·lència?

—No intentis utilitzar aquest truc amb mi! —va dir Kibbick—. Les femelles estan aquí, i Durga ho sap. M'ha ordenat que et digui que han de tornar a Nal Hutta a bord de la propera nau. Crida als guàrdies i fes que les companyes siguin portades a la Colònia Un perquè parteixin d’Ylèsia, i fes-ho immediatament.

Teroenza es va recolzar en la seva hamaca i va adoptar una expressió pensativa. A part d'això, el Gran Sacerdot no es va moure.

—M'has sentit, sacerdot? —-Kibbick se sentia gairebé embriagat per una incontenible onada d'ira justiciera, i s’alçà davant Teroenza—. Obeeix o cridaré als guàrdies!

El Gran Sacerdot va baixar lentament de la seva hamaca de treball, i Kibbick va deixar escapar un sospir d'alleujament dintre seu. Però després Teroenza va romandre immòbil i no va anar cap a l'intercomunicador.

—Dóna't pressa! —va balbotejar Kibbick—. O cridaré als guàrdies perquè se t’emportin, i després m'ocuparé personalment de totes les femelles...

—No —va dir Teroenza, emprant un to sorprenentment sec i impassible.

—No..., què?

Kibbick amb prou feines podia donar crèdit a les seves oïdes. Que ell sabés, ningú havia rebutjat mai una ordre directa d'un noble hutt.

—No. No ho faré —va dir Teroenza—. Estic fart de rebre ordres d'un idiota. Adéu, Kibbick.

—Com t'atreveixes? Faré que t'executin! Adéu? —Kibbick se sentia cada vegada més perplex—. M'estàs dient que renúncies al teu càrrec? Te’n vas?

—No, no me’n vaig —va dir Teroenza, emprant el mateix to tranquil i ferm d'abans—. Ets tu qui se n’ha d’anar.

Els seus potents quarters posteriors es van retorçar, la seva prima cua semblant a un fuet fendí l'aire..., i de sobte el Gran Sacerdot va baixar el cap i es va llançar sobre Kibbick al mateix temps que emetia un ensordidor udol de ràbia.

El noble hutt va ser enxampat tan per sorpresa que ni tan sols va disposar de temps per esquivar l'escomesa. La banya d’en Teroenza va xocar amb el seu pit. La banya no era terriblement esmolada, però la potència de la càrrega del Gran Sacerdot va ser tan enorme que la banya va penetrar el pit d’en Kibbick gairebé en la totalitat del seu metre de longitud.

I el dolor va resultar terrible! Kibbick va deixar escapar un rugit en el qual es barrejaven el terror i el dolor, i va copejar al t'landa Til amb els seus diminuts braços. Després va intentar tornar la cua per assestar un cop devastador, però l'habitació era massa petita.

Kibbick va sentir com les mans del t'landa Til exercien pressió sobre el sòlid mur de carn que era el seu pit, i un instant després la banya de Teroenza, coberta de sang i icors hutts, va quedar en llibertat.

Teroenza va començar a retrocedir amb amenaçadora decisió.

Kibbick, panteixant i tossint, també va tractar de retrocedir, però el seu extrem posterior va xocar amb la paret. Kibbick va intentar girar per escapar.

Teroenza va tornar a llançar-se sobre el seu pit.

I després va repetir l'atac...

I va tornar a repetir-ho...

Kibbick ja estava adollant sang per les seves múltiples ferides. Per si sola, cap d'elles suposava un autèntic perill per a la vida. Els òrgans vitals d'un hutt estaven enterrats a una profunditat excessiva dins dels seus cossos perquè poguessin ser travessats amb facilitat, la qual cosa formava part de la raó oculta darrere de la vella llegenda que afirmava que els hutts eren immunes als feixos desintegradors. En realitat no ho eren..., però un feix desintegrador que hagués bastat per fregir instantàniament a la immensa majoria de criatures en moltes ocasions no encertava cap part vital de l'organisme hutt, la qual cosa els permetia aixafar al seu atacant abans que aquest tingués temps d'efectuar un segon tret.

Kibbick va intentar cridar demanant ajuda, però l'única cosa que va emergir va ser un clapoteig ofegat. Un dels cops havia perforat un sac respiratori. Kibbick va intentar ondar cap a l'intercomunicador per sol·licitar auxili.

Teroenza va tornar a envestir-li. Aquesta vegada la potència de la banyada del t’landa Til, unida a la creixent feblesa d’en Kibbick, va fer que el noble hutt es desplomés sobre un costat i quedés totalment indefens.

La visió d’en Kibbick s'estava ennuvolant, però encara podia veure amb la claredat suficient per reconèixer el que Teroenza estava traient d'un calaix de l'escriptori. El Gran Sacerdot acabava d'agafar un desintegrador.

El noble hutt va fer un nou intent d'aixecar-se per demanar ajuda o rebutjar els repetits atacs, però ja estava excessivament feble, i a més el dolor s'havia tornat massa gran. La foscor es trobava molt a prop, i començava a descendir sobre el seu camp visual. Kibbick va fer un nou i desesperat esforç, però la negror es va tancar sobre ell tan ràpidament com un mar d'aigües fosques durant la mitjanit...

Teroenza va apuntar el desintegrador amb impassible precisió i el va utilitzar per engrandir i disfressar les ferides d’en Kibbick, que ja estava agonitzant. El t’landa Til va disparar una vegada i una altra, i després va seguir usant l'arma fins que l'enorme cos del hutt va quedar convertit en un horror calcinat i les últimes tremolors i convulsions es van haver dissipat.

Finalment es va detenir, respirant amb ràpids panteixos entretallats.

—Idiota... —va murmurar en la seva llengua, i després va anar a rentar-se la banya.

Mentre s'estava netejant, Teroenza va prendre una decisió sobre quin seria el millor curs d'acció a seguir. Un atac terrorista, per descomptat. Diria que havia estat cosa de la Tharen i les seves tropes, i ningú gosaria dubtar de la seva paraula. Després faria executar als guàrdies de servei, afirmant que havien estat comprats i que van prendre part en l'assassinat.

El dia anterior havia tancat el tracte per comprar un canó turbolàser, i utilitzaria la mort d’en Kibbick com a excusa per instal·lar-lo al pati.

El Gran Sacerdot també sabia que anava a necessitar disposar de més guàrdies i més armament, i va pensar que potser hauria de posar-se en contacte amb Jiliac.

No! Teroenza va bellugar el seu enorme cap, i un petit diluvi de gotes d'aigua va sortir acomiadat de la seva banya. Ja estava més que fart dels hutts, i no volia tornar a tenir res a veure amb ells. Ell, Teroenza, s'havia convertit en l'amo i senyor exclusiu d’Ylèsia! I aviat tothom ho sabria. Ja només necessitava unes quantes setmanes més per consolidar el seu poder. Deixaria de pagar a Besadiï, i utilitzaria els crèdits per comprar armes.

Sentint-se molt satisfet del seu pla, Teroenza, Gran Sacerdot d’Ylèsia, va donar l'esquena a l'enorme monticle del hutt mort, va sortir del seu despatx i va anar a la recerca d'uns quants guàrdies als quals executar...

 Següent