Clarejar rebel (XIII 2)

Anterior

13-2

La flota rebel ja estava gairebé totalment reunida, juntament amb la majoria dels navilis dels contrabandistes. Bria i els altres comandants rebels van celebrar les últimes reunions d'informació perquè tots els contrabandistes i grups d'assalt rebels coneguessin amb exactitud el paper que interpretarien en l'atac. Cada grup de llançadores d'assalt rebels comptava amb un mínim de tres o quatre naus de contrabandistes perquè les guiessin en el descens a través de l'atmosfera. Ja hi havia nou colònies a Ylèsia i per aquesta raó hi havia nou forces d'atac, cadascuna d'elles manada per un comandant rebel del nivell de la Bria.

Bria havia triat la Colònia Un, que constituïa l'objectiu més difícil. Tenia els magatzems més grans, el major nombre de pelegrins i les millors defenses. Però Bria estava segura que l'Esquadró de la Mà Vermella seria capaç de conquistar-la.

Especialment amb Han volant al costat d'ella. En aquestes altures Han ja s'havia familiaritzat amb Jace Paol, Daino Hyx i els seus altres oficials, i es va preguntar si algun d'ells s'havia adonat que ell i el seu comandant s'havien convertit en una parella.

Els assassinats començarien a tenir lloc a Ylèsia a qualsevol moment, i l'atac principal havia estat fixat per al matí de l'endemà (hora estàndard de la nau, que no tenia res a veure amb el dia o la nit d’Ylèsia), el moment en què els pelegrins estarien anhelant desesperadament l’Exultació i hi hauria més probabilitats que acceptessin ordres de qualsevol que la hi prometés.

Mentre Han i Bria estaven sopant aquella nit en la cantina del Retribució, l'atenció d’en Han va ser atreta de sobte cap a la unitat d'observació exterior que mostrava les masses de naus que s'estaven congregant. Una silueta familiar que havia conegut des de la infància estava entrant en el camp visual dels monitors.

Han va deixar de mastegar, va empassar a tot córrer i va assenyalar amb un dit.

—Bria! D'on heu tret aquest vell transport de la classe Alliberador?

Bria li va mirar i va somriure.

—Et resulta una mica familiar, veritat?

Han va assentir.

—Juraria que és la Sort del Comerciant, la nau a bord de la qual vaig créixer!

Bria va assentir.

—I ho és. T'ho estava reservant com una última sorpresa. La resistència corelliana la va comprar fa un parell d'anys a preu de ferralla, i l'hem convertit en un transport de tropes. Ara és l'Alliberador.

Han havia sentit dir que la vella nau va ser abandonada després de la mort d’en Garris Botxí. Va clavar els ulls en ella, i va sentir que se li formava un nus en la gola. Li alegrava saber que l'Alliberador gaudia d'una nova vida.

—Aneu a usar-la per portar als pelegrins a un lloc segur, veritat?

—A molts d'ells —li va confirmar Bria—. La teva antiga llar els portarà a una nova existència, Han.

Han va assentir i va acabar de menjar, sense que els seus ulls s'apartessin pràcticament en cap moment de l'enorme i vella nau. Els records van envair la seva ment, la majoria d'ells referents a la Dewlanna.

El Falcó només disposava d'uns quants catres i lliteres, per la qual cosa Han va decidir passar la nit en la cabina de la Bria. Els dos es van envoltar amb els braços, agudament conscients que demà anaven a prendre part en una batalla.

I en les batalles... la gent moria.

—Després de demà sempre estarem junts —li va murmurar Han entre la foscor—. Promet-m'ho, Bria.

—T'ho prometo —va dir ella.

Han va sospirar i es va relaxar.

—Fantàstic —va dir—. I... I una cosa més, Bria.

—Sí?

—Tingues molta cura demà, amor.

Un instant després el so de la seva veu li va indicar que Bria estava somrient.

—Ho faré. I tu també, d'acord?

—És clar.

Unes hores després, la suau dringadissa de l'intercomunicador de la seva cabina va treure la Bria d'un inquiet sopor. Va recobrar el coneixement a l'instant i, posant-se un barnús, va anar al despatx contigu. L'oficial de comunicacions de guàrdia li va explicar que tenia un missatge.

—Enviï-m'ho aquí —va dir Bria, apartant-se els cabells de la cara.

Uns moments després Bria estava veient al seu oficial superior, Pianat Torbul.

—Senyor? —va preguntar, alçant-se davant seu.

—Només volia desitjar-li sort demà, Bria —va dir Torbul—. I també volia dir-li que... —es va interrompre, semblant titubejar.

—Sí? Què volia dir-me? —li va animar Bria.

—No puc ser excessivament clar, però els nostres informes d'intel·ligència afirmen que l'Imperi està preparant alguna cosa realment molt gran. Pel que sembla es tracta d'alguna cosa que podria aixafar a tota l'Aliança Rebel en només un o dos enfrontaments.

Bria li va mirar fixament, no donant crèdit a les seves oïdes.

—Alguna classe de flota secreta? —va preguntar.

—No puc dir-li-ho —li va recordar Torbul—, però és una cosa més gran que això.

Bria se sentia incapaç d'imaginar-se de què estava parlant, però ja feia molt temps que s'havia acostumat al sistema del «necessito saber-ho».

—D'acord. I què té a veure tot això amb la incursió de demà?

—Enfrontar-nos a això requerirà tot allò que disposem, tots els recursos que podem reunir i fins a l'últim crèdit del que podem posar mà —va dir Torbul—. Abans la seva missió ja era important..., però ara ha passat a ser vital. Emporti's tot el que pugui, Bria. Armament, espècia... Tot.

—Aquest és el meu objectiu, senyor —va dir Bria, sentint que el seu cor començava a bategar més de pressa.

—Ja ho sé. És només que... Bé, vaig pensar que havia de saber-ho. Anem a enviar diversos equips d'intel·ligència a Ralltiir per tractar d'esbrinar una mica més sobre l'assumpte. Necessitaran disposar de crèdits per als suborns, l'equip de vigilància... Ja coneix aquesta classe de situacions, veritat?

—Per descomptat —va dir Bria—. No li fallaré, senyor.

—Sé que no ho farà —va dir Torbul—. Potser no hagués hagut de posar-me en contacte amb vostè... Ja estava suportant una pressió prou elevada, veritat? Però vaig pensar que havia de saber-ho.

—Li agraeixo que m'ho hagi dit, senyor. Moltes gràcies.

Torbul es va acomiadar amb una ràpida salutació i va tallar la connexió. Bria va seguir asseguda en el seu despatx, i es va preguntar si havia de tornar al llit o limitar-se a començar el dia una mica més ràpid de l'habitual.

Uns instants després va sentir la veu d’en Han, una mica enronquida pel somni, parlant-li des de l'altra habitació.

—Va tot bé?

—Tot va molt bé, Han —va replicar—. De seguida torno.

Es va aixecar i va començar a passejar lentament pel despatx mentre se'n recordava del que Han li havia dit feia unes hores. Estarien junts..., sempre. Sí —va pensar—. Estarem junts. Ens cobrirem l'esquena l'un a l'altre, i lluitarem junts i vencerem a l'Imperi. I si hem de sacrificar algunes coses per aconseguir aquesta meta..., llavors les sacrificarem.

Sabia que Han entendria això del tresor i els crèdits. En Han fingia ser tot un mercenari, però Bria sabia que en el més profund del seu cor no ho era.

Amb la ment novament en pau i la decisió reforçada, Bria va tornar al llit.

***

Crepuscle en la Colònia Cinc ylesiana. Els rajos vermellosos del sol ponent, que s'obrien pas a través de cent bretxes en les masses de núvols, quedaven projectats al llarg del cel com llances de suaus colors rosats. Els pelegrins vestits amb túniques congregats a la platja al costat de les agitades aigües del mar de l'Esperança projectaven llargues ombres sobre la sorra.

Pohtarza, primer sacredot de la colònia, va alçar el seu lleig cap de t'landa Til i va recórrer a la multitud amb la mirada, bressolant lentament la banya cap enrere i cap endavant mentre ho feia. Els seus bulbosos ulls relluïen com dues esferes de sang que intentessin sortir disparades de la seva carn grisenca i arrugada. Passats uns moments, Pohtarza va alçar els seus diminuts braços i la cerimònia va començar.

—L'Un és Tot —va cantussejar en el llenguatge pesadament nasal dels t'landa Tils. Cinc-centes veus van repetir la frase.

«L'Un és Tot...».

En aquell mateix instant, la Colònia Quatre acabava de deixar enrere la mitjanit a l'altre costat del planeta. Foscos núvols es lliscaven pel cel nocturn mancat de lluna, extingint la llum dels estels i fent que la nit es tornés encara més negra. Un suau cruixit quitinós es va agitar sobre la paret de les estances dels sacerdots, i les petites feristeles ylesianes es van apressar a dispersar-se frenèticament en totes direccions.

Noy Waglla, petita i d'aspecte una miqueta insectil, va ascendir per la llisa superfície de permacret i, detenint-se amb prou feines uns moments per obrir un forat en la reixeta amb les dents, va entrar per la finestra. Després es va detenir, agotzonada sobre l'ampit.

Sota ella podia sentir els suaus sorolls dels sacredots que havia vingut a matar, i que estaven dormint entre la foscor. Jabba pagaria molt bé per allò, prou perquè algun dia Noy potser pogués tornar amb la seva pròpia espècie. Les enormes criatures suspeses en els seus arnesos de dormir omplien la petita sala, i impregnaven l'aire amb olors de mesc. La hyallp va grimpar per l'aspra textura de l’arnés més proper i es va detenir sota l'enorme cap. El t'landa Til es va remoure lleugerament i Noy va retrocedir, alarmada, però els roncs del sacerdot es van reprendre passats uns moments. Noy es va acostar una mica més.

Això resultarà molt fàcil... Noy va agafar el recipient subjectat a la seva esquena amb les seves formidables mandíbules i va extreure el tap amb els seus palps. Jabba havia provat la substància personalment. Una gota del verí anomenat srejptan col·locada sobre el llavi inferior del sacredot mataria fins i tot al t’landa Til més enorme en qüestió de segons, silenciosament i sense provocar cap convulsió. Retraient diverses de les seves potes, Noy va començar a pujar cap a la boca del sacerdot.

—El Tot és Un —va cantussejar Pohtarza.

«El Tot és Un...»

Alaks Fwa, assassí i caçador de recompenses whíphid, esperava en el passadís que portava als banys de fang subterranis de la Colònia Set. Les últimes setmanes havien estat bastant tedioses, ja que li havien obligat a viure com un pelegrí, intentant barrejar-se amb els altres i amb l'ambient general quan tots els seus instints li demanaven a crits que acabés d'una vegada amb allò, eliminés als repugnants i lletjos múphrides i escapés. Però l'Inflat havia especificat que aquella nit era el moment adequat, i Fwa volia cobrar tots els seus honoraris.

Un so de veus de t'landa Tils ascendia fins a les seves oïdes des de la penombra que s'estenia sota ell, i un instant després Fwa va sentir el seu característic caminar lent i pesat. L'assassí va inspeccionar els dos petits desintegradors que havia aconseguit introduir clandestinament en el recinte. Els indicadors mostraven càrrega màxima, per descomptat.

Es va enrederar, i va pensar que els crèdits als quals era a punt de tenir dret no eren tant la recompensa legítima per una cacera, sinó una espècie de regal. Els sistemes de seguretat de la Colònia Set eren increïblement poc eficients.

Fwa ja podia veure les siluetes que s'anaven acostant, i es va amagar en un buit de la paret plena de desigualtats. Tal com havia esperat eren els seus objectius, els tres sacredots. També podia olorar-los, i les seves sensibles fosses nasals van reconèixer la pudor dels mascles.

S'estaven aproximant, i es trobaven cada vegada més i més a prop...

Fwa va sorgir del seu amagatall amb un salt i un feroç rugit, els desintegradors aixecats. Apunta als seus ulls!, va pensar, i va disparar la seva primera salva.

—En servir al Tot, cadascun coneix l’Exultació...

«... cadascun coneix l’Exultació.»

Tuga SalPivo, rodamón espacial corellià no massa afortunat, es va detenir durant un instant en l'inici de la jungla ylesiana i va mirar cap enrere. La Colònia Vuit era una taca grisenca sota la primera claredat del dia. Encara faltava una hora per a la sortida del sol. SalPivo va somriure i es va netejar la suor de la cara amb un ràpid vaivé de la mà, i després va percebre una bafarada de l'olor avinagrada del residu de les pólvores vomm que havia quedat adherit als seus dits. Es delia per veure l'explosió.

Tot estava terriblement silenciós. Fins i tot els frecs i cruixits de la jungla ylesiana havien desaparegut. No bufava ni la més lleu ràfega de vent.

SalPivo es va obligar a no parpellejar mentre esperava. Quan l'encegadora flama ataronjada va brollar dels dormitoris dels t'landa Tils, el so va trigar uns moments a arribar fins a ell, i SalPivo va pensar que la flamarada no semblava real.

I llavors l'espetec es va lliscar sobre ell amb una sobtada violència que va estar a punt de fer-lo caure, i va ser seguit pels crits i gemecs dels habitants restants. Un treball ben fet —es va dir SalPivo, rient dintre seu—. Estaré de tornada a Poytta abans que hagin apagat l'incendi...

—Ens sacrifiquem per obtenir el Tot. Servim a l'Un...

«... servim a l'Un.»

El rodià anomenat Sniquux ensumà l'aire amb expressió pensativa, i el seu musell aquàtic va tremolar suaument. Els rajos de sol de mitja tarda queien sobre el gran pati, i els grans de pols semblaven surar en l'atmosfera reescalfada. Movent-se amb infinita cautela, Sniquux va estendre l'últim bri de monofilament a través de l'obertura del passatge que portava al recinte de la factoria. La Colònia Nou encara no estava acabada, però els edificis principals i els dormitoris no trigarien a poder iniciar les seves activitats. Hi havia gairebé tres-cents pelegrins a la zona, la majoria d'ells empleats en les labors de construcció. Sniquux havia arribat amb l'últim contingent, i la seva experiència com a artesà del permacret havia resultat molt útil.

Aquí vénen! El rodià es va apartar del cable invisible, es va inclinar per passar per sota d'ell i el va deixar enrere, assegurant-se de no acostar-se a la substància letal. Una vegada en el passadís, va anar ràpidament fins a la balconada del primer nivell, des del qual es dominava el pati. Els sis t'landa Tils, tres mascles i tres femelles, ja estaven tornant del seu passeig de després de la migdiada, i avançaven lentament cap al menjador i el seu sopar. Un escamot de guàrdies gamorreans es va desplegar al seu voltant, amb els seus caps en forma de destral relluint sota els rajos del sol. Sniquux va treure el comandament a distància del projector sònic de la seva petita butxaca, va sostenir l'aparell entre els dits i va percebre la llisa suavitat dels seus contorns.

Ni tan sols haig d'acostar-me a ells —va pensar amb gran satisfacció—. M'encanta aquesta missió... No haig d'arriscar el meu delicat coll. Una tremolor expectant va fer vibrar les seves orelles mentre col·locava el dial en la posició de màxima potència i pressionava l’activador.

Un esgarip espantosament estrident va sorgir de sobte de l'altre extrem del pati, omplint-lo de sons tan aguts que Sniquux no va poder reprimir un sotrac. Era un vell enregistrament de la thota salvatge, el principal depredador al qual havien hagut d'enfrontar-se els t’landa Tils a Varl, el seu llargament perdut món natal.

Els t'landa Tils es van quedar immòbils durant uns segons, i els seus protuberants ulls es van tornar en totes direccions mentre intentaven localitzar la font dels esgarips. Tarrz, el líder del grup de sacredots, es dreçà sobre les seves potes posteriors i va girar d'un costat a un altre mentre cridava als altres, però no va servir de res. Les enormes criatures es van dispersar en una frenètica estampida, calcigant als guàrdies gamorreans mentre corrien cap a les obertures del mur del pati que Sniquux havia omplert amb els seus paranys. Finalment fins i tot Tarrz va sucumbir al pànic i va arrencar a córrer cap a la sortida més propera.

El rodià, que gaudia enormement amb el vessament de sang, va fer espetegar els seus llavis prènsils mentre veia com els sacredots quedaven fets trossos i el monofilament fendia els seus cossos, obrint-se pas a través d'ells més netament que qualsevol fulla. Tarrz va aconseguir travessar la meitat de l'obertura abans que la part superior del seu tors quedés arrencada, revelant el marró fosc de l'interior, l’apilament dels òrgans interns i els dolls de sang que van començar a brollar del seu cos quan Tarrz va caure per completar la dissecció. En qüestió de segons tots estaven morts, amb enormes tolls de sang color vermell va venir estenent-se lentament al voltant dels cadàvers esquarterats, i només uns quants gamorreans atordits i perplexos quedaven amb vida per tractar d'entendre què havia ocorregut.

Pot ser que això em proporcioni un ascens —es va dir Sniquux—. Em sembla que li he caigut bastant bé a Jabba, i ara l'única cosa que haig de fer és seguir sent-li útil....

— Prepareu-vos per rebre la benedicció de l’Exultació!

Pohtarza va fer un pas cap endavant i va percebre com els sacredots li imitaven a banda i banda. Els pelegrins es van posar en moviment, empenyent-se i caient els uns sobre els altres mentre deixaven escapar suaus gemecs de nerviosa expectació. Pohtarza va començar a inflar la bossa del seu coll i va recórrer els rostres impacients amb la mirada, i llavors alguna cosa va atreure la seva atenció. Hi havia un pelegrí humanoide que avançava cap a ells. Això no tenia res d'inusual, però en comptes de la gorra d'un pelegrí el que hi havia damunt del seu cap era un caputxó de tela fosca.

Pohtarza el va contemplar amb fascinació. El caputxó estava buit. La criatura ja es trobava molt a prop, d'això estava totalment segur. De sobte el caputxó va caure cap enrere i l'ésser sense cap va extreure una arma d'entre els plecs de la seva túnica. Un terror innombrable es va ensenyorir del t'landa Til, obligant-li a retrocedir uns quants passos i fent que ensopegués amb un dels seus germans. La túnica va caure al terra, i el sacredot es va trobar contemplant el canó d'un desintegrador que semblava surar en l'aire. Els seus pensaments es van tornar estranyament confusos i mancats de forma, però així i tot una idea va emergir d'entre ells amb cristal·lina claredat: Oh. Un aar'aa. No és més que un aar’aa.

I un instant després un diluvi de resplendor va caure del cel...

En la Colònia Un, la més antiga i espaiosa de les instal·lacions ylesianes, només uns moments després el migdia ja estava molt a prop. Teroenza es trobava assegut en el petit estany de fang calent i enganxós com un whaladó embarrancat, els ulls tancats i el cos pràcticament immòbil. Els esdeveniments produïts durant l'últim dia eren increïblement ominosos.

Durga, maleït fos, s'havia decidit a actuar. Teroenza va obrir els ulls i va contemplar el depriment espectacle que s'estenia davant seu: més enllà de Veratil, Tilenna i els altres t'landa Tils que estaven gaudint del fang, les esveltes naus de la Força Nova havien envaït la pista de descens, i els petits grups de soldats fortament armats i vestits amb els uniformes de la unitat de mercenaris estaven pertot arreu.

Com podia haver arribat a assabentar-se Durga del que planejava? El jove hutt potser fos més llest del que s'imaginava Teroenza. Després d'haver estat pensant en això durant uns moments, Teroenza va acabar decidint que matar a Kibbick d'una forma tan descarada probablement havia estat una mala idea després de tot.

Però el pitjor de tot era que Teroenza seguia sense estar segur de quant sabia exactament Durga. Les tropes de la Força Nova potser fossin la resposta de Durga a les peticions de reforçar les defenses ylesianes que li havia presentat el Gran Sacerdot. Durga potser no sospitava que hi havia hagut joc brut per part de Teroenza en la mort de Kibbick.

Aquesta idea li agradava bastant. En aquest cas, el t'landa Til només hauria d'esperar i aferrar-se a l'esperança que aquella situació fos temporal i que, passat un temps, el clan Besadiï acabaria afartant-se d'haver de pagar la Força Nova perquè romangués allà. Esperar... Puc esperar una mica més. En qualsevol cas, és l'única cosa que puc fer...

El comandant de la Força Nova, un humà robust i rabassut anomenat Willum Kamaran que procedia d'un món d'elevada gravetat, estava avançant cap a l'inici dels fangars, caminant amb gran cautela perquè no volia embrutar-se les seves lluentes botes negres. Kamaran va acabar dirigint una mirada plena de disgust a Teroenza i va indicar al t'landa Til que anés a reunir-se amb ell. El Gran Sacerdot va decidir que almenys fingiria cooperar fins que hagués esbrinat una mica més sobre l'autèntica naturalesa de la situació. Posant-se dempeus, Teroenza va començar a avançar cap a l'home.

I llavors una onada d'energia va fer bullir el fang davant d'ell, cobrint-li amb un petit diluvi de partícules ejectades. El Gran Sacerdot es va detenir, sentint-se molt confús.

Què...?

Teroenza es va tornar per veure sortir corrent de la jungla a tres criatures vestides amb uniformes de camuflatge que empunyaven rifles desintegradors, dels canons dels quals sorgien feixos destructors. Els gamorreans que els havien estat vigilant ja estaven morts.

Ptxoo. Ptxoo. Ptxoo.

El so dels feixos desintegradors estava pertot arreu. Teroenza va intentar arrencar a córrer i va tractar de canviar de direcció, però va relliscar en el fang i va caure de genolls.

És un atac llançat per la Força Nova? Els haurà ordenat Durga que ens executin ara mateix?, va pensar Teroenza, a la vora de sucumbir a la histèria. Va veure que Kamaran també havia començat a disparar, però no estava obrint foc sobre ell sinó contra els intrusos. Altres soldats de la Força Nova acabaven d'aparèixer darrere d'ell, i també estaven disparant. Per Varl! Ens estan intentant protegir...

No hi havia refugi possible. Teroenza estava paralitzat pel pànic. Va poder veure que Veratil jeia immòbil sobre el fang, amb un forat fumejant allà on abans hi havia un ull. Tilenna s'havia internat en el fangar, però no aconseguia arribar a submergir-se del tot i estava manotejant frenèticament en un estat de complet terror. De sobte Teroenza va comprendre que només era qüestió de temps. Fent una profunda inspiració d'aire per calmar l'erupció de por que estava tenint lloc dins del seu cor, es va deixar caure sobre el fang i es va quedar totalment immòbil, fingint-se mort.

El violent tiroteig va cessar de sobte, i Teroenza va obrir els ulls. Havia donat resultat! Els intrusos jeien en el terra, morts. El Gran Sacerdot es va atrevir a incorporar-se per examinar l'escena.

Tilenna!

Estava mig coberta de fang i aigua, i tenia el cap submergit. No pot respirar... Abans d'arribar al cos, Teroenza ja era conscient de la terrible veritat. Va sostenir l'enorme cap el millor que podia fer amb els seus febles braços i va intentar trobar una espurna de vida en la seva companya, però Tilenna havia mort.

Kamaran havia rebut un impacte en el braç, i el seu uniforme marró estava cobert de taques fosques. I allà estava Ganar Tos, el majordom d’en Teroenza, obrint-se pas entre els grups de soldats, detenint-se durant uns moments en l'inici del fangar per seguir avançant després.

—Teroenza, senyor meu... —va exclamar, i la seva vella i feble veu d'humà amb prou feines arribava a ser un gral—. És terrible. Hi ha assassins per tot el planeta, i estan matant als nostres sacredots! Hem rebut informes de les Colònies Dos, Tres, Cinc i Nou. Les comunicacions exteriors s'han interromput. Oh, senyor! El noble Veratil... i Tilenna! Què podem fer, senyor meu? —Ganar Tos es va retorçar les mans, visiblement afectat—. Això és la fi, senyor meu. No podrà haver-hi més Exultacions. Què anem a fer?

Teroenza va deixar escapar un potent esbufec i va tractar de pensar. Seria obra d’en Durga? No, era impossible: les empreses del clan Besadiï depenien dels t'landa Tils. Qui podia ser el responsable de tot allò? I què havia de fer ara?

Següent