Capítol 16: Toprawa... i Mos Eisley.
En Han va
contemplar la imatge hologràfica aguerrida i plena de cicatrius de Bidlo
Kwerve, el majordom corellià de Jabba el Hutt. Darrere d’en Kwerve podia veure
els murs color sorra del palau del desert que el gran senyor hutt tenia a
Tatooine.
—Eh, Kwerve
—va dir Han—. Deixa'm parlar amb el cap, si us plau.
El lleig
perdonavides corellià tenia els cabells d'un negre atzabeja solcats per una
franja encegadorament blanca, i uns lluminosos ulls verds. Els llavis d’en
Kwerve es van corbar en una rialleta molt poc agradable.
—Vaja, però
si és Han Solo —va dir—. Jabba t'ha estat trucant. On t'havies ficat, Solo?
—Aquí i
allà —va dir secament Han, a qui no li agradava que juguessin amb ell—. Vaig
tenir uns petits problemes amb els imperials.
—Bé, doncs
sí que ho sento —va dir Kwerve—. Anem a veure si puc aconseguir que Jabba parli
amb tu, eh? L'última vegada que li vaig veure, estava bastant furiós perquè portes
molt retard amb aquest carregament. Jabba té alguns plans per a aquesta
espècia.
Han va
clavar els ulls en el comunicador.
—Posa'm en
contacte amb ell i fica't les bromes on et càpiguen, Kwerve.
—Oh, oh...
Qui ha dit que estigués bromejant, Solo?
El rostre
ple de cicatrius del majordom corellià va ser engolit per un sobtat esclat
d'estàtica, i durant un moment Han va creure que havia tallat la transmissió.
Ja havia estès el braç per desactivar la seva unitat de comunicacions quan
l'estàtica va desaparèixer, sobtadament substituïda per l'enorme imatge
hologràfica de Jabba.
—Jabba!
—va balbotejar Han amb una barreja d'alleujament i preocupació—. Eh, escolta...
Tinc un petit problema.
Jabba
no semblava estar de molt bon humor. Estava fumant una substància marró que
bullia dins de la combinació de pipa d'aigua i aquari d'aperitius que havia
heretat de Jiliac després de la seva mort, i les seves enormes pupil·les
estaven dilatades a causa de la droga.
Meravellós —va pensar Han—. Per què dimonis se m'ha ocorregut trucar
just després que acabés de prendre's una dosi d'espècia?
—Eh...
Hola, Jabba—va dir—. Sóc jo, Han.
Jabba
va parpellejar diverses vegades, i per fi va acabar aconseguint centrar la
mirada.
—Han!
—Va retrunyir el líder del clan Desilijic—. On has estat? T'esperava la setmana
passada!
—Bé,
Jabba, precisament truco per parlar d'això —va dir Han—. Escolta, no ha estat
culpa meva, però...
Jabba,
que semblava estar mig endormiscat, va tornar a parpellejar.
—Han,
el meu benvolgut noi... Què estàs dient? On està el meu carregament de
brillestim?
El
corellià va empassar saliva
—Ah,
sí, aquest carregament... Veuràs, Jabba... Gairebé semblava com si m'haguessin
tendit un parany! Els imperials m'estaven esperant i...
—Els
funcionaris de duanes tenen la meva espècia? —va rugir Jabba, elevant la veu
d'una manera tan tremenda i sobtada que Han no va poder evitar encongir-se
sobre si mateix—. Com ho has pogut permetre, Solo?
—No! No,
no, Jabba! —va exclamar Han—. No van aconseguir emportar-se-la! T'asseguro que
no tenen absolutament res contra tu, res! Però... Per impedir que els tipus del
servei de duanes es fessin amb ella, vaig haver de tirar-la a l'espai. Vaig
marcar la seva situació, però van trigar força a deixar-me marxar. I quan vaig
tornar a per ella... Havia desaparegut, Jabba.
—La meva
espècia ha desaparegut —va murmurar Jabba en un to de veu ominosament baix, els
ulls entretancats clavats en Han.
—Eh...
Doncs sí. Però no has de preocupar-te, Jabba. Et prometo que trobaré alguna
forma de compensar-te. Jo i Chewie et pagarem el valor perdut, no et
preocupis... Ja saps que som uns magnífics contrabandistes, no? I a més
t'asseguro que tinc el pressentiment que tot va ser un parany, Jabba... A part
de tu i de Moruth Doole, quantes persones sabien que aniria per aquesta ruta?
Jabba va
ignorar la pregunta d’en Han. Els seus bulbosos ulls es van obrir i van tancar
ràpidament mentre donava diverses calades a l'aspirador de la seva pipa.
Després va estendre un braç, va agafar quelcom bellugadís de l'interior del
globus ple de líquid i es va ficar la tremolosa criatura en la boca.
—Han...
Han, noi... Ja saps que t’estimo igual que a un fill— va dir després, parlant
molt a poc a poc i en un to molt solemne—. Però els negocis són els negocis, i
has infringit la meva regla principal. No puc permetre'm fer excepcions
merament pel fet que em caiguis bé. Aquest carregament em va costar dotze mil
quatre-cents crèdits. Lliura'm l'espècia o els crèdits en un termini màxim de
deu dies, o enfronta't a les conseqüències,
Han es va humitejar
els llavis.
—Deu
dies... Però Jabba...
La connexió
va ser tallada de sobte. Han es va enfonsar en la seva butaca de pilotatge,
sentint-se ple de desesperació. Què faré
ara?
Sis dies
més tard, després d'haver intentat reunir els crèdits recorrent a un dels tipus
que li devien diners, Han va tornar a Nar Shaddaa. No li agradava gens fer-ho,
però hauria de demanar prestats els crèdits a les seves amistats.
No va
trigar a descobrir que algú involucrat en aquell viatge de malson —algun
oficial o soldat imperial— havia parlat del que va ocórrer. Els seus companys
de professió li contemplaven amb una barreja de respecte temorós i preocupació.
El respecte
temorós sorgia que hagués aconseguit establir una nova marca per a la ruta de
Kèssel, i la preocupació que la notícia ja s'havia escampat pertot arreu i tots
sabien que Jabba estava molt, molt disgustat amb qui fins llavors havia estat
el seu pilot favorit.
Han va anar
d'un costat a un altre, i va aconseguir reunir un parell de milers de crèdits
en concepte de devolució d'antics favors. Però la notícia del que li havia
ocorregut a alguns dels capitans a Ylèsia també havia circulat amb gran
rapidesa, i diverses persones es van limitar a mirar cap a un altre costat quan
van veure venir a Han.
El corellià
va acabar decidint anar a veure a Lando. No volia fer-ho, però se li havien
esgotat les opcions.
Va trucar a
la porta, i la veu endormiscada del jugador va respondre des de l'altre costat
del panell.
—Qui és?
—Sóc Han,
Lando —va dir Han.
El corellià
va sentir soroll de passos, i de sobte Lando va obrir la porta d'una salvatge
estirada. Abans que Han pogués dir una sola paraula, el puny del jugador es va
moure en un temible arc que va acabar en la mandíbula d’en Han i va fer que
sortís acomiadat cap enrere a través del passadís. El corellià va xocar amb la
paret i després va anar relliscant lentament al llarg d'ella, aterrant sobre el
seu cul.
Han es va
portar les mans a la mandíbula, va contemplar durant uns moments els puntets de
llum que ballotejaven davant dels seus ulls i va tractar de parlar. Lando es va
inclinar sobre ell.
—Com has
estat capaç de venir aquí després de la jugada que ens vas fer a Ylèsia? —Va
xisclar el jugador—. Tens molta sort que no t'hagi fotut un tret, condemnat
mentider i estafador!
—Lando...
—va aconseguir clacar Han—. Et juro que no sabia el que Bria planejava fer. Et
juro que...
—Oh, és
clar —es va burlar Lando—. Estic segur que no ho sabies!
—Penses que
m'hauria presentat aquí d'aquesta manera si no fos innocent? —va aconseguir balbucejar
Han. La seva mandíbula no estava funcionant massa bé, i ja podia sentir com
començava a inflar-se—. Lando... Ella també em va fer el mateix a mi. No vaig
treure res d'aquest viatge. Res!
—No et crec
—va dir Lando amb veu gèlida—. Però si et cregués, diria que et va estar ben
emprat! Us mereixeu l'un a l'altre!
—Lando, he
perdut un carregament d'espècia que transportava per a Jabba —va dir Han—.
Estic desesperat, amic. Necessito que algú em presti...
—Què?
—Lando va tancar les dues mans sobre la jaqueta d’en Han i va aixecar al pilot
d'una potent estirada. Després va estavellar al corellià contra la paret. El
fosc rostre del jugador va quedar a un pam escàs del d’en Han—. Has vingut aquí
per demanar-me que et presti diners?
Han va
aconseguir assentir.
—Et juro
que t'ho retornaré... De debò, Lando...
—Escolta'm
amb molta atenció, Solo —grunyí Lando—. En el passat vam ser amics, així que no
vaig a fer el que tant et mereixes i permetré que surtis d'aquí amb el teu cap
intacte damunt de les espatlles. Però no tornis a acostar-te a mi mai!
Lando va
deixar anar al corellià després d'haver-lo estavellat una vegada més contra la
paret. En Han va anar relliscant lentament paret avall mentre Lando entrava al
seu apartament. La porta es va tancar amb un cop sec, i Han va sentir l'espetec
del pany.
Han va
aconseguir aixecar-se, encara que va haver de fer un considerable esforç per
aconseguir-ho. La mandíbula li palpitava dolorosament, i podia sentir el sabor
de la sang dins de la seva boca.
Bé, ho he intentat —va pensar mentre
contemplava la porta tancada—. I ara què?
***
—No anem a
sortir d'aquí, veritat?
La
Comandant Bria Tharen va ignorar la pregunta amb prou feines audible mentre
s'inclinava darrere del munt d'enderrocs i treia la pila esgotada del seu
desintegrador, o intentava fer-ho, perquè la pila s'havia quedat encallada.
Bria va inspeccionar la seva arma i va veure que l'incessant disparar dels
últims minuts de batalla havia fos els connectors d'energia, convertint-los en
una massa sòlida que feia impossible treure la pila alimentadora.
Va
remugar una maledicció ofegada, i es va arrossegar per sobre del cos caigut al
costat d'ella. Els trets d’en Jace Paol estaven congelats en una expressió de
tibant ira concentrada. Havia mort lluitant, de la forma en què li hauria
agradat fer-ho si hagués pogut triar. Bria va agafar l'arma del seu lloctinent
i la va treure de sota el cos d’en Paol, però abans d'acabar de treure-la del
tot va veure que el canó estava fos. Aquell desintegrador era tan inútil com el
seu.
—Qui
pugui fer-ho que em cobreixi —va dir, tornant la mirada cap a les lamentables
restes de l’Esquadró de la Mà Vermella—. Haig de trobar alguna cosa amb el que
pugui disparar.
Joaa'n
va assentir i va aixecar un polze.
—Llest,
comandant. No veig res movent-se per aquí fora en aquests moments.
—D'acord
—va dir la Bria.
La
comandant rebel va llançar l'arma inútil a un costat, va apuntar cautelosament
el cap per sobre del munt d'enderrocs i després es va anar lliscant cap a un
costat fins a emergir del seu refugi. No es va molestar a aixecar-se, no estant
molt segura de si la seva cama ferida seria capaç de sostenir el seu pes. El
que va fer va ser avançar sobre les mans i els genolls, mantenint el cos baix,
a través del forat de contorns irregulars obert en el mur exterior del centre
de comunicacions imperial mig destruït dins del qual estaven oferint la seva
última resistència.
A uns
metres de distància jeia un soldat imperial, amb un orifici encara fumejant en
la cuirassa pectoral.
Bria reptà
ràpidament cap a ell i va despullar al mort de la seva arma i les seves piles
alimentadores, observant amb desil·lusió que el soldat devia haver utilitzat
totes les seves granades abans que l’abatessin. Llàstima... —es va dir—. Un
parell de granades no m'haurien anat gens malament.
Durant uns
moments Bria va pensar a llevar-li l'armadura, però després de tot al soldat no
li havia servit de molt. Allà, fora de les restes del centre de comunicacions
imperial del món restringit de Toprawa, Bria podia sentir millor, i també podia
respirar millor. La pudor de la batalla acabava de ser substituït per una
fresca brisa nocturna. Bria es va ajupir darrere d'un bloc de permacret caigut,
i es va atrevir a llevar-se el casc durant uns segons per netejar-se el rostre
ple de brutícia. Després va deixar escapar un sospir de plaer mentre sentia com
la suau brisa anava refrescant els seus suosos cabells. L'última vegada que
havia sentit una brisa tan fresca i agradable com aquella va ser a Togòria...
On estàs, Han? —es va preguntar, com
solia fer—. Què estàs fent en aquest
moment?
Es va
preguntar si Han arribaria a saber què havia estat d'ella, i si li importaria
en el cas que arribés a saber-ho. L'odiava? Bria esperava que no, però mai ho
sabria.
Va començar
a pensar en aquell dia a Ylèsia, i va desitjar que les coses haguessin estat
diferents. I no obstant això... Si hagués de tornar a fer-ho, hauria obrat de
manera diferent?
Va somriure
amb tristesa. Probablement no...
Els crèdits
que va obtenir van ser de gran utilitat, i l'havien portat directament a
aquella missió. Torbul i els altres líders rebels havien enviat unitats
d'intel·ligència perquè s'infiltressin a Ralltiir, i els operatius van
descobrir que l'Imperi estava transmetent plans vitals per a la seva nova arma
secreta al seu centre de registre de Toprawa.
Torbul
s'havia mostrat molt franc amb ella quan van parlar de la missió, i havia
utilitzat termes com «sacrificable» i «índex de recuperació».
Bria ja
sabia en quina classe d'embolic s'estava ficant, però així i tot va oferir a
l'Esquadró de la Mà Vermella. Sabia que necessitaven als millors per a aquell
treball, i confiava que la seva gent seria capaç de fer el que s'esperava
d'ells.
I ho havien
fet...
Aquella era
l'ofensiva antiimperial més gran mai empresa per la Resistència fins al moment,
una ofensiva coordinada que tenia com a missió transmetre els plànols de
l'última arma secreta imperial. Bria no coneixia tots els detalls, però la seva
missió havia consistit a prendre el centre de comunicacions imperial de Toprawa
i conservar-lo a les seves mans mentre els tècnics de comunicacions transmetien
els plànols robats a una nau correu rebel, una corbeta corelliana que
travessaria «accidentalment» aquell sistema estel·lar d'accés tan altament
restringit.
Quan Torbul
li va dir a Bria que l'Aliança Rebel necessitava voluntaris perquè
acompanyessin a l'equip d'intel·ligència a Toprawa, a fi que mantinguessin a
ratlla als imperials mentre els tècnics de comunicacions feien el seu treball,
Bria no va titubejar ni un segon abans d'oferir-se voluntària.
—L'Esquadró
de la Mà Vermella anirà, senyor —va dir—. Podem fer-ho.
Bria va
recórrer la plaça amb la mirada, veient la massacre de la guerra tènuement
reflectida en els fanals del carrer, cossos, vehicles de superfície bolcats,
lliscants fets trossos... Hi havia destrucció pertot arreu.
Va pensar
en Ylèsia, i es va dir que aquell lloc havia conegut una destrucció encara més
gran..., i es va sentir orgullosa d'haver tingut una certa responsabilitat en
això. Després va alçar la mirada cap al cel i va pensar en el Retribució. Havien perdut el contacte
amb la nau, i Bria es temia el pitjor.
Ja va sent hora de tornar al treball, va pensar, i es va
arrossegar cap a les restes del centre de comunicacions.
Un instant
després va sentir el potent bategar de diverses unitats repulsores de gran
potència darrere d'ella, i va fer una cautelosa ullada. Quan va mirar cap
amunt, va veure el tènue centelleig lluminós del blindatge d'un enorme objecte
rectangular suspès sobre el permacret de la plaça. El blindat pesat imperial,
una de les unitats de la classe «Fortalesa Flotant», va anar descendint
lentament fins a ocupar una posició protegida darrere de les restes de la torre
de sensors i comunicacions, en el que resultava evident eren els preparatius
per llançar un altre atac contra l'Esquadró de la Mà Vermella..., o el que
quedava d'ell.
Bria es va
apressar a retrocedir per advertir a les restes de les seves tropes.
—Escolteu,
gent —els va dir als supervivents (tan pocs!) que s'havien refugiat darrere de
la barricada, i va començar a repartir les piles alimentadores—. Ja tornen a
venir. Haurem de fer-ho tan bé com sigui possible i contenir-los tot el temps
que puguem.
Les seves
tropes es van limitar a assentir sense dir res, i es van preparar per fer el
seu treball. Bria estava orgullosa d'ells. Tots eren uns autèntics
professionals.
Ja no falta molt, va pensar mentre
trobava un bon lloc en el qual apostar-se darrere de la barricada.
—Tothom té
la seva cançó de bressol? —va preguntar en veu alta.
Va haver-hi
un cor de murmuris d'assentiment mentre Bria inspeccionava la seva. Havia
adherit la diminuta píndola al coll del seu uniforme, de tal manera que l'única
cosa que hauria de fer seria girar el cap i treure la llengua per accedir a
ella. Després de tot, mai sabies si els teus braços estarien en condicions de
funcionar.
Au vinga, imperials... —va pensar—. No sabeu que és de molt mala educació
fer-nos esperar?
El que els
imperials no sabien era que ja arribaven massa tard. L'Esquadró de la Mà
Vermella havia aconseguit mantenir immobilitzada per força de reacció imperial
en el perímetre exterior mentre els tècnics de comunicacions rebels transmetien
els plànols a la nau correu. Van estar a punt de no aconseguir-ho, perquè els
imperials havien partit la torre de sensors/comunicacions per la meitat uns
segons després que la transmissió hagués arribat a la seva fi, però Bria havia
pogut veure amb els seus propis ulls l'indicatiu de «Transmissió completa» amb
que el Tantive IV havia justificat
recepció del missatge.
Abans que
els sensors deixessin de funcionar, també havia pogut veure la imatge d'un
Destructor Estel·lar imperial aproximant-se al navili rebel. Bria mai sabria si
el correu havia aconseguit escapar.
Es va
preguntar què havien estat transmetent exactament, però sabia que tampoc
arribaria a conèixer la resposta en aquella pregunta. De fet, ella i la seva
gent ja sabien massa coses..., i aquesta era la raó per la qual no podien
permetre's córrer el risc que els capturessin amb vida.
Encara que de totes maneres es diria que avui
els imperials no semblen tenir moltes ganes de fer presoners..., va pensar.
Mentre
s'inclinava per inspeccionar l'embenatge que embolicava la seva cuixa, el
soldat immòbil al costat d'ella va formular la mateixa pregunta que Bria
s'havia negat a respondre abans.
—No anem a
sortir d'aquí..., veritat?
Bria va
clavar els ulls en el pàl·lid rostre de mirada desorbitada que la contemplava
des de sota el casc ple de bonys. Sk'kot era un bon soldat, tan lleial a ella
com a la seva causa. Però era tan jove...
Així i tot,
es mereixia una resposta sincera.
—No, Sk'kot
—va replicar la Bria—. Ja ho saps, veritat? Els imperials han destruït les
nostres naus, així que no hi haurà operació de rescat. I encara suposant que no
haguéssim rebut ordres de defensar aquest centre de comunicacions durant tot el
temps possible, en aquest món no hi ha cap lloc al qual puguem anar. Encara que
poguéssim travessar les seves línies, no disposem de mitjans de transport. —Va
tractar de somriure, i va assenyalar la seva cama ferida—. Estaria realment
ridícula intentant fugir d'aquí fent saltets, veritat?
El soldat
va assentir, i una ganyota d'angoixa va retorçar el seu rostre. Bria va seguir
mirant-li.
—Sk'kot...
No podem permetre que ens capturin. Ho entens, veritat?
El soldat
va tornar a assentir, i després va agafar la seva cançó de bressol i la va
adherir al coll del seu uniforme, de la mateixa manera en què ho havia fet
ella.
—Sí,
comandant. Ho entenc.
Li
tremolava la veu, però les mans que empunyaven l'arma no es van moure gens ni
mica.
—Comandant...
—va murmurar Sk'kot, inclinant-se cap a ella perquè els altres no li
sentissin—. No... No vull morir.
Admetre-ho
va semblar deixar-li sense forces, i es va posar a tremolar.
—Dóna’m
un cop de mà amb aquest embenatge, Sk'kot —va dir la Bria, indicant-li que
deixés més fermament subjectat el recipient mèdic damunt de la seva cama. Les
mans del noi van recobrar una part de la seguretat perduda quan va començar a
tirar de les corretges que l’unien a la ferida de la Bria—. Amb més força! —va
dir Bria, i Sk'kot es va inclinar cap enrere per poder utilitzar el seu pes.
Una punxada de dolor va estripar el cos de la Bria, obrint-se pas a través de
la muralla dels sedants que la permetien moure's malgrat la seva ferida—. Així
està millor.
El
jove Sk'kot Búrrid es va asseure en el terra al costat d'ella. Bria li va
envoltar les espatlles amb el braç, tal com hauria fet amb un germà molt
estimat, i es va inclinar cap a ell.
—Jo
tampoc vull morir, Sk'kot. Però t'asseguro que no vull que l'Imperi se surti
amb la seva. No vull veure a més innocents massacrats, o venuts com a esclaus,
o aixafats sota els impostos fins que no puguin alimentar a les seves famílies
o portar una existència decent..., o merament assassinats per algun Moff que
s'ha despertat de mal humor aquell matí.
Les
seves últimes paraules van fer que els llavis d’Sk'kot es corbessin en un tènue
somriure.
—I
això vol dir que el que no anem a sortir d'aquí no ha de preocupar-nos,
veritat, Sk'kot? Anem a morir fent el nostre treball perquè ells... —va
assenyalar als seus camarades morts amb una inclinació de la barbeta—, també
van fer el seu abans. No podem fallar-los, veritat?
—No,
comandant —va dir Sk'kot.
Bria
li va abraçar, somrient melancòlicament, i el jove li va retornar l'abraçada.
Ja havia deixat de tremolar.
—S'estan
movent —va anunciar Joaa'n, que havia estat muntant guàrdia.
Bria
va rodar sobre si mateixa, empenyent a Sk'kot cap a la seva posició. Després va
fer un ràpid cop d'ull entre dos rebles, i va començar a donar ordres sense
apartar els ulls de l'obertura.
—Al
principi mantingues-te a cobert i prepara el teu llançador, Joaa'n. Després que
la resta de nosaltres hàgim obert foc, intenta acabar amb aquesta Fortalesa
Flotant. Ho has entès?
—Sí,
comandant!
—Recordeu-vos
que heu de canviar de posició després de disparar, perquè si no ho feu us
liquidaran amb els desintegradors de repetició. Tothom llest?
Un cor de
murmuris afirmatius va respondre a la seva pregunta. Bria va alçar la carabina
làser que havia agafat prestada i va comprovar el seu nivell de càrrega.
Després va alçar l'arma, va prendre punteria i va pensar: Adéu, Han.
Alguna cosa
es va moure en la bretxa del mur. Bria va fer una profunda inspiració d'aire.
—Obrin foc!
***
Tatooine és un autèntic abocador —va pensar Han mentre
ell i Chewie avançaven pels carrers entre les tenebres de la nit—. Jalus Nebl tenia moltíssima raó...
Els dos
contrabandistes només portaven unes hores a Tatooine. Han havia decidit que
l'única forma d'aconseguir que Jabba els hi donés una mica més de temps a fi de
poder pagar el carregament d'espècia que havien llançat a l'espai era parlar
personalment amb ell. Però la situació no tenia un aspecte massa prometedor, ja
que fins al moment Han no havia pogut comunicar-se amb Jabba per sol·licitar
una audiència. I en el Moll d'Atracada 94, on es trobava estacionat el Falcó, s'havia trobat amb Greedo, aquell
idiota de rodià, ensumant i donant voltes d'un costat a un altre. El molt
estúpid fins i tot va intentar treure-li una mica de diners, donant a entendre
que Jabba havia ofert una recompensa pel corellià.
Com fent-se
ressò dels pensaments d’en Han, Chewbacca va observar que es deia que Greedo,
el rodià, havia estat vist en companyia d'un tal Warhog Goa[1], qui en el
passat havia treballat com a caçador de recompenses.
Han va
deixar anar un esbufec.
—Chewie,
saps tan bé com jo en com contractar amb aquest estúpid perdonavides, Jabba es
limita a enviar-nos un missatge. Si Jabba realment volgués veure'm mort,
contractaria a algú competent perquè fes el treball. El nostre repugnant rodià
és tan estúpid que no sabria trobar-se el cul amb les dues mans ni encara que
usés una llanterna làser.
—Hrrrrrrrmnnn....
—va dir Chewbacca, que també tenia una pèssima opinió del rodià.
En Han
disposava d'uns quants crèdits, i va decidir anar a fer un cop d'ull als jocs
d'atzar locals. Potser aconseguiria guanyar els crèdits suficients per fer un
primer pagament substancial que deixés momentàniament satisfet a Jabba, i
després podria concentrar-se a anar reunint la resta dels crèdits.
Van entrar
a la Sala del Drac Krayt i van mirar al voltant. En una cantonada, naturalment,
s'estava desenvolupant una partida de sàbacc.
Han i
Chewie van anar cap a allà, i quan van estar una mica més a prop el corellià va
clavar la mirada en un dels jugadors, un home prim de cabells vermellosos i
faccions regulars.
—Ei! —va
exclamar Han—. L'univers és un mocador! Què tal estàs, Dash?
Dash Rendar
va alçar la mirada cap a ells i va obsequiar al corellià amb un cautelós
somriure.
—Ei, Solo!
Ep, Chewbacca! Quant temps sense veure-us... Què és això que he sentit explicar
que van ocórrer coses rares a Ylèsia?
En Han va
deixar escapar un gemec. Dash Rendar va assenyalar un parell de seients buits,
i Han i Chewie els van ocupar.
—Comptin
amb mi, cavallers —va dir Han, traient-se un grapat de crèdits de la butxaca—.
Vols jugar, Chewie?
El wookiee
va bellugar el cap i va anar cap al bar a la recerca d'una mica de consol
líquid. Han va mirar a Rendar.
—On vas
sentir parlar de la incursió d’Ylèsia, Dash?
Després de
la forma en què li havia tractat la gent de Nar Shaddaa, resultava molt
agradable trobar-se amb un conegut que encara estava disposat a dirigir-li la
paraula.
—Oh, la
setmana passada em vaig ensopegar amb Zeen Afit i Katya M'Buele, i m'ho van
explicar —va dir Rendar mentre començava a repartir fitxes-cam—. Van dir que el
seu grup de rebels va complir amb la seva part de l'acord, però que aquells als
quals havies ajuda’t van enganyar a tothom. És veritat?
Han va
assentir.
—Sí, és
veritat. I també em van enganyar a mi, però ningú vol creure'm. —Va arrufar les
celles—. Però no estic mentint quan ho dic. Jabba està pensant a oferir una
recompensa pel meu cap perquè no puc pagar-li el que li dec.
Rendar es
va encongir d'espatlles.
—Quina mala
sort —va dir—. Personalment, sempre he procurat mantenir-me el més allunyat
possible de tots aquests grups rebels.
—Bé,
aquesta també havia estat sempre la meva política —va dir Han—. Però semblava
una ocasió tan bona de guanyar en munt de diners que...
—Oh, sí.
Katya i Zeen estaven encantats, i repartien els crèdits al voltant seu amb
tanta despreocupació com si els bitllets fossin pinso per a banthes —va admetre
Rendar.
Només
portaven uns minuts jugant, i Han estava perdent, quan va sentir una estirada
en la seva màniga. Va baixar la mirada per veure a una diminuta chadra-fan
immòbil al costat d'ell.
—Eh?
La
chadra-fan va emetre uns quants gralls, i Han va arrufar el nas. El llenguatge
dels chadra-fans mai se li havia donat massa bé.
—Kabe diu
que fora hi ha algú que vol veure't —va traduir Rendar.
Jabba! Jabba per fi ha rebut els meus
missatges i vol veure'm —va pensar Han—. Ha
enviat a algú perquè em porti davant la seva presència. Ara podré parlar amb
ell i tindré ocasió de resoldre tot aquest malentès...
Han va
llançar les seves fitxes-carta sobre la taula i es va aixecar, fent un senyal a
Chewie perquè acabés la seva beguda.
—Bé, no
compteu amb mi per a aquesta mà. Pot ser que torni dins d'una estona.
Amb una mà
sobre la culata del seu desintegrador, Han i el wookiee van seguir a la
chadra-fan fins a la porta de darrere i van sortir al carreró. Una vegada allà
es van quedar immòbils durant uns segons i van mirar al seu voltant, però no
van veure a ningú.
I de sobte
Chewie es va tornar en rodó.
—Rrrrhhhhhh!
És una trampa!, va comprendre Han al
mateix moment.
La mà del
corellià va descendir cap a la seva arma, però abans que pogués desenfundar va
sentir una veu que li resultava terriblement familiar.
—Quiet,
Solo. Tira el desintegrador. I digues-li al wookiee que si es mou, els dos sou
carn morta. M'encantaria poder disposar d'un altre cuir cabellut de wookiee per
a la meva col·lecció.
—No et
moguis, Chewie! —li va ordenar secament Han al wookiee, que ja estava començant
a grunyir.
Després va
treure el seu desintegrador de la funda amb gran lentitud i va deixar que
caigués al terra polsós del carreró.
—I ara
doneu-vos la volta molt a poc a poc.
El corellià
i el wookiee van obeir.
Boba Fett
estava immòbil entre la foscor que omplia l'extrem del carreró. Han de seguida
va saber que era home mort. Jabba devia haver decidit contractar a un autèntic
caçador de recompenses per assegurar-se que el treball es fes correctament. Han
es va tibar, però Fett no va disparar. En comptes d'un tret, el què va arribar
fins al corellià va ser la seva veu artificialment filtrada.
—Relaxa't,
Solo. No estic aquí per una recompensa.
Han no es
va relaxar, i l'única cosa que va aconseguir va ser mirar-li amb sorpresa. Fett
li va llançar un crèdit a Kabe. La chadra-fan va saltar cap endavant i el va
enxampar al vol i després va desaparèixer entre la penombra, deixant darrere
seu un tènue cantussol de felicitat.
—No estàs
aquí per una recompensa? —va preguntar Han.
—Hhhhhhhuuuuuhhhh?
—va corejar Chewie, tan sorprès com el seu amic i soci.
—Jabba li
va explicar a Greedo que havien ofert una recompensa per tu —va dir Fett—, però
en realitat només està utilitzant en aquest idiota per mantenir-te en moviment.
Diguem que és una espècie de recordatori que s'ha pres molt de debò això que
has de pagar el teu deute. Si Jabba realment volgués veure't mort, ja saps a
qui contractaria.
—Sí, tens
raó —va dir Han, i després va trigar uns moments a seguir parlant—. Bé... I
llavors per què estàs aquí?
—Vaig
arribar fa cosa d'una hora —va dir Fett—. Li vaig fer una promesa a algú, i
sempre compleixo la meva paraula.
Han va
arrufar les celles.
—De què
estàs parlant, Fett?
—Li vaig
fer una promesa a una dona, i ha mort —va dir Boba Fett—. Fa algun temps li
vaig prometre que si moria, l'hi diria al seu pare perquè no passés la resta de
la seva vida preguntant-se què havia estat d'ella. Però mai va arribar a dir-me
com es deia el seu pare, així que he decidit dir-t'ho a tu perquè puguis
enviar-li un missatge a Tharen.
—Morta? —va
murmurar Han, havent de fer un gran esforç per moure els llavis—. Bria ha mort?
—Sí.
Han va
sentir com si li acabessin de donar un cop de puny en l'estómac.
Chewie va
deixar escapar un suau so ple de simpatia, i va posar una peluda mà sobre
l'espatlla del seu amic. Han va romandre immòbil durant un moment interminable,
intentant assimilar totes les emocions oposades que s'agitaven dins d'ell. La
pena era la que ocupava un lloc més important, i després venia el dolor.
—Morta —va
repetir amb un fil de veu—. Com ho has sabut?
—Tinc accés
a les xarxes de dades imperials. Bria Tharen va morir fa trenta-sis hores, i
els imperials disposen d'una identificació confirmada del seu cos. El seu esquadró
estava exercint les funcions de rereguarda durant alguna classe d'operació
d'intel·ligència.
Han va
empassar saliva. No em diguis que Bria ha
mort per res!
—Van
aconseguir assolir el seu objectiu?
—No ho sé
—va dir la veu mecànica—. Algú ha de dir-li-ho al seu pare, Solo. Li vaig donar
la meva paraula a la Bria Tharen..., i sempre compleixo la meva paraula.
Han va
assentir.
—Jo l'hi
diré —va murmurar—. Renn Tharen em coneix.
I el fet d'assabentar-se que la seva filla ha
mort serà un cop terrible per a ell», va pensar. Després va empassar saliva, i va
sentir una punxada de dolor en el pit. Chewie va deixar escapar un suau gemec.
—Excel·lent
—va dir Fett, i el caçador de recompenses va fer un pas cap enrere.
Un instant
després, Han i Chewie estaven sols. El corellià es va inclinar lentament i va
recuperar el seu desintegrador. Els records del temps que havia passat al
costat de la Bria van envair la seva ment.
Vas pensar en mi, nena? —es va preguntar—, espero que tinguessis una mort el més ràpida
i indolora possible....
Han i
Chewbacca van girar sobre els seus talons i van anar cap a l'entrada del
carreró, i després van sortir al carrer. Han va pensar que havia de trobar a
algú que li deixés utilitzar una unitat comunicadora..., perquè havia d'enviar
un missatge molt important.
[1] En la
llengua de Diollan, el nom Spurch
significava (valent col·lector d'insectes). Goa odiava el nom i va adoptar el
sobrenom de Warhog (Porc guerrer o
fer), per fer-se semblar més ferotge als seus companys caça-recompenses. (N. De
la Wookieepedia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada