El guanyador ho perd tot (i VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

La mà acabava de ser repartida, quan Lando va observar a Chumu obrint-se pas entre la multitud d'observadors, en direcció cap a la base de la plataforma. Pel que sembla, tot estava consumat, i ell havia vingut per apreciar de primera mà la culminació del seu pla.

Lando va mirar les seves cartes. No era una mala mà, però sens dubte no era una grandiosa. Fins i tot amb el sistema de canvi de cartes que formava part del joc del sàbacc, era poc probable que obtingués una molt millor.

Va baixar les seves cartes i va respirar profundament. Això li anava a doldre.

—Ho aposto tot, —va anunciar, empenyent la seva petita pila de fitxes cap al centre de la taula.

Els altres jugadors li van mirar, amb expressions que anaven des de la incredulitat fins al menyspreu, i encara més, fins a la sospita.

Lando sabia que gairebé tots ells tenien raó, especialment els més despectius. Per desgràcia, havia d'estar lluny de la taula per quan arribés la policia, i aquesta era la manera més ràpida per fer que això succeís.

Les apostes van començar, mentre una mica d'un renovat esperit semblava refrescar el conciliàbul, al mateix temps que els altres jugadors albiraven l'oportunitat d'eliminar a un d'ells. Uns minuts més tard, després de jugar de manera bastant ardorosa, la mà va arribar a la seva fi.

Sense que ningú se sorprengués, Lando havia perdut.

Es va posar dempeus, va oferir els tradicionals agraïments als altres jugadors i al seu amfitrió, i després es va dirigir cap a l'escala que conduïa a la planta baixa. Va triar un seient des d'on es trobés en la línia de visió d’en Chumu, es va asseure i va esperar.

L'espera no va ser llarga. Phramp ja havia repartit la següent mà i les apostes estaven en marxa, quan un sobtat murmuri sorprenent es va elevar des de l'entrada del saló de ball. Lando va estirar el coll per observar com mitja dotzena d'homes i dones enfundats en els uniformes de la Policia de Danteel City, irrompien a l'habitació i es dirigien cap a la doble plataforma.

Lando va mirar a Jydor. L'home encara romania assegut allà, amb el rostre il·legible mentre observava l'aproximació dels oficials. Els jugadors, completament concentrats en el joc, semblaven estar aliens en gran manera.

—Bona nit, Tinent Stenberk, —va saludar cortesament Jydor mentre el grup arribava a la plataforma i es detenia fora de l'anell protector inferior—. Puc preguntar què li porta al «Carta Superior» en aquestes hores?

—Em temo que porto algunes notícies desagradables, Mestre Jydor, —va dir Stenberk. El seu to també romania sent cortès, però revelava un tint de circumspecció oficial sota el mateix—. Li suggereixo que continuem la nostra conversa en la seva oficina.

—De quin tipus de notícies desagradables es tracta?, —va preguntar Phramp abans que Jydor pogués respondre. Els jugadors finalment s'havien adonat del drama que s’acostava, mentre les seves cartes romanien oblidades a les seves mans, al mateix temps que miraven a la policia—. És alguna cosa que pugui afectar el torneig? Si és així, tenim dret a saber de què es tracta.

—Estic segur que no té res a veure amb cap de vostès, —va intentar calmar-los Chumu.

—Com pots saber això?, —li va replicar Phramp amb desdeny—. Naturalment que no, en nom de tots nosaltres, els jugadors, li sol·licito formalment que això sigui manejat de manera oberta, on tots puguem assabentar-nos del que està ocorrent.

—Mestre Phramp..., —va començar Chumu.

—De fet, aniré més enllà, —li va tallar Phramp—. Després d'haver pagat deu milions de crèdits per un seient en aquesta taula, insisteixo que el Tinent Stenberk digui el que ha de dir aquí i ara.

Chumu va aixecar la vista cap a Jydor i li va estendre les mans com demanant ajuda; com si tota aquesta escena no hagués estat acuradament muntada entre ell i Phramp amb un guió.

—Mestre Jydor?, —li va preguntar.

—No haig d’ocultar res, —va dir Jydor, mantenint la seva veu ferma, però amb els ulls entretancats—. Pot procedir, Tinent.

—Com vulgui, —va dir Stenberk—. Lamento informar-li, senyor, que Lady Carisica Vanq ha estat trobada morta a casa seva.

Jydor es va redreçar en el seu seient.

—Està morta? Com?

Lando va desviar la seva atenció cap a Chumu. Començava a endevinar-se l'indici d'un somriure de satisfacció en les comissures dels llavis del gestor de negocis.

—Va ser un suïcidi, senyor, —va dir Stenberk—. Ella es va disparar amb un blàster.

El somriure en el rostre d’en Chumu es va esfumar.

—Un suïcidi?, —va panteixar—. Però... i com ho saben?

—Ella va deixar una nota, —va dir Stenberk, tornant-se cap a ell—. Més precisament, ella ens l’ha transmès a nosaltres.

—Aquesta és la..., —Chumu va tancar la boca—. Vull dir...

—La raó per la qual estem aquí, senyor, —va continuar Stenberk, mirant novament cap a Jydor—, és perquè Lady Vanq també posseïa una estàtua Tchine com la seva. Donades les circumstàncies, estic segur que ho entendrà.

—Per descomptat, —va dir Jydor—. Vaig a fer que el Mestre Chumu porti el meu certificat de compra i autenticitat.

—Això ens seria molt útil, senyor, —va dir Stenberk—. També anem a requerir... un moment, si us plau, —es va interrompre, traient el seu comlink—. Stenberk.

Es va produir un moment de silenci mentre escoltava.

—Entesos, —va dir—. Gràcies, sergent.

Va apartar el seu comlink.

—Resulta que el certificat no serà necessari després de tot, —li va dir a Jydor—. Se'ns ha permès ingressar a la caixa de seguretat de Lady Vanq, i la seva Tchine es troba allà.

En aquest moment, els ulls d’en Chumu es desorbitaren per complet, mentre la seva respiració es feia ràpida i poc profunda, i es quedava amb el rostre tibant i l'expressió d'un total desconcert.

—Està segur que no és..., —es va interrompre—. Entenc que alguns col·leccionistes fan còpies de les seves obres d'art, —va continuar, amb la veu tibant, mentre es feia obvi que les seves paraules havien estat triades amb summa cura—. Està segur que la Tchine que van trobar no és alguna cosa per l'estil?

—Bastant segur, —va dir Stenberk, observant a Chumu amb recel—. L'escaneig dels sensors llança una lectura que és exactament compatible amb la d'una autèntica Tchine. —Mirà a Jydor novament—. Sento haver-li molestat, senyor. —Va començar a retirar-se.

—Esperi aquí!, —va esclatar Zerba bruscament, colpejant amb el dit a Phramp—. Què dimonis, això és un skifter. Té un skifter!

—De què estàs parlant?, —li va replicar Phramp, amb el nas arrufat mirant les seves cartes—. Jo no utilitzo skifters.

—Igual que el diable, que tampoc els usa. —Zerba va assenyalar emfàticament a Stenberk—. Vostè, Tinent. Vingui aquí. Necessito un testimoni.

—Mestre Jydor?, —va preguntar Stenberk.

—Per descomptat, —va dir Jydor, fent un gest cap al tinent mentre mirava amb severitat a Phramp—. Fem un cop d'ull.

Es va acostar per darrere de Phramp mentre Stenberk pujava els graons. Lando va mirar novament a Chumu, comprovant que el desconcert anterior del gerent s'havia convertit en un horror congelat.

Stenberk es va col·locar darrere de Phramp i li va arrencar les cartes de la mà. Va revisar cada cantonada de les cartes.

—Té raó, —li va dir a Jydor, oferint-li una de les cartes—. És un skifter.

—Això és impossible, —va protestar Phramp—. Ha d'haver-me estat sembrada.

—Com?, —li va preguntar Jydor—. Tu estàs repartint aquesta mà.

—Jo..., —va escopir Phramp, mirant al voltant de la taula totalment desconcertat—. No ho sé. Però ha d'haver estat així.

—Fora d'aquí!, —li va ordenar Jydor, amb una entonació suau que revelava una amenaça mortal—. No vull tornar a veure't en el «Carta Superior» de nou.

En silenci, amb el rostre desencaixat per una barreja de confusió i enuig, Phramp es va posar dempeus i es va dirigir escales avall, movent-se com un home que despertés d'un malson.

—Vol que l’arresti?, —li va preguntar Stenberk.

—No es molesti, —li va dir Jydor, observant mentre Phramp s'obria pas a través de la multitud cap a la sortida—. Algú va pagar deu milions de crèdits per ficar-lo en el joc. Dubto que el càstig que vagi a rebre per part del seu patró pel fracàs, sigui més contemplatiu que la sanció legal per fer trampa en el sàbacc.

—Probablement tingui raó, —va estar d'acord Stenberk—. Parlant de sàbacc, serà millor que els deixi continuar amb el seu torneig. Sento haver-li interromput.

—Cap problema, —va dir Jydor, amb els ulls encara clavats sobre Phramp.

Lando va tornar a mirar a Chumu de nou.

Aquesta vegada, Chumu estava mirant-lo a ell. I hi havia una mirada que cridava que li assassinaria en aquests ulls.

Era temps perquè Lando es fes fonedís. Posant-se dempeus, li va donar l'esquena a Chumu i es va dirigir cap a l'altre costat del saló de ball.

Però no cap a l'entrada principal, que era la direcció en la qual Phramp s'havia anat. Pels propers minuts, aquesta zona podria resultar poc saludable perquè Lando s'aproximés a ella.

Afortunadament, tenia altres opcions. La nit anterior, en aquesta mateixa hora, s'havia adonat que una de les grans càmeres laterals, que es trobava separada del saló de ball principal per un elevat arc, romania tancada excepte en les hores de neteja. Sent els horaris de neteja tan rígids com sovint ho eren aquí les coses, existia una bona probabilitat que tampoc estigués tancada ara.

No ho estava. Esmunyint-se per la senzilla barrera de sogues que estava col·locada entre la càmera i el saló de ball, va accelerar el pas, prenent rumb cap a la sortida d'emergència que estava en l'altre extrem.

—Detingui's!

Lando es va permetre donar dos passos més abans de detenir-se. Mantenint les mans visibles, es va donar volta.

Chumu avançava a grans gambades cap a ell, amb el rostre traient espurnes, i amb un petit blàster lleuger allotjat a la seva mà.

—M'agradaria pensar que vostè té millors coses a fer en aquest moment, —va suggerir Lando—. Per començar, una manera d'arreglar tot aquest desastre.

—El desastre plana damunt seu, no meu, —va replicar Chumu, detenint-se a tres passos de distància i apuntant l'arma cap a l'estómac d’en Lando—. Qui és vostè? I per a qui treballa?

—El meu nom està en la fitxa d'inscripció del torneig, —va dir Lando—. I no treballo per a ningú.

—No, per descomptat que no ho fa, —va murmurar Chumu entre dents amb sarcasme—. Vostè acaba d'ensopegar-se amb els meus plans, i és tan sols ara que va decidir escopir sobre ells, no és veritat?

—En realitat, això és gairebé exactament el que va passar, —va admetre Lando—. Encara que suposo que en el seu lloc, jo tampoc ho creuria. —Va assentir amb el cap cap al desintegrador—. Vostè no estarà pensant seriosament a prendre el camí de la venjança, veritat? Dubto que la policia cregui que han coincidit dos suïcidis per desintegrador en el mateix dia.

—Ah, això va ser especialment llest, —grunyí Chumu—. Què va ser el que va fer, es va introduir al programa de bloqueig d’androides de Rovi i va canviar el missatge?

—Bàsicament, —va dir Lando—. No obstant això, aquest va ser un gran pla. De debò. Congelar a Jydor per deixar-lo fora de la seva pròpia operació, i al mateix temps tombar als seus dos competidors més grans, realment va ser genial. El guanyador s’ho porta tot, tal qual com Jydor va anunciar des d'un principi. —A l'instant ho va reconsiderar—. Encara que ara, suposo que s'hauria de dir que el guanyador ho perd tot.

Chumu va esbufegar.

—Què li fa pensar que he perdut?

—Si us plau, —va dir Lando desdenyós —. Què farà, trobar a un altre dels rivals de Jydor al qual pugui vostè matar, i incriminar-lo per això? La policia sap com identificar patrons, ja ho sap.

—Quins patrons?, —contraatacà Chumu—. No existeix cap patró aquí. Gràcies a vostè, la mort de la Vanq ingressarà en les estadístiques com un suïcidi. —Va aixecar el blàster una mica més—. I vostè té raó sobre que dos suïcidis semblarien sospitosos. Suposo que haurem de matar-ho en defensa pròpia.

—Tindrem... significa vostè i Rovi?, —li va preguntar Lando—. O simplement significa Rovi? En general, els tipus «ment mestra» com vostè, no s'encarreguen dels assassinats per si mateixos.

—Normalment no, és veritat, —va estar d'acord Chumu—. Però si s’escau, crec que vaig a fer una excepció. —Amb la mà lliure, va treure un altre blàster lleuger i el va tirar al terra als peus d’en Lando—. Reculli’l.

—No ho crec, —va dir Lando, sense fer cap moviment cap a l'arma—. No m'agradaria que hi hagi algun malentès per quan arribi la policia.

Chumu va negar amb el cap.

—Bon intent, però tots els policies s'han anat en una altra direcció.

—Van a tornar, —li va assegurar Lando—. En aquest moment, és probable que estiguin simplement gaudint de l'espectacle.

Chumu va arrufar les celles.

—Quin espectacle?

—Aquest.

Somrient, Lando va aixecar la mà i va assenyalar cap amunt...

... a la càmera droide que la Tavia havia reprogramat, assignant-li la tasca de seguir a Lando per tot el Casino.

—El guanyador ho perd tot, —va dir Lando en veu baixa—. I la meva amiga té raó. Vostè realment necessita prestar més atenció al que ocorre al seu voltant.

***

Chumu es trobava dempeus immòbil, pel que sembla sense res més a dir, per quan Stenberk i els seus homes van arribar.

—Llavors, com se sent?, —li va preguntar Tavia, mentre la policia escortava a Chumu a través de la murmurant multitud, cap a fora per la porta del saló de ball—. Vull dir, fer el correcte?

Una resposta automàtica, lleugerament sarcàstica li va venir a la ment d’en Lando. Però Tavia mereixia una cosa millor que això.

—Se sent bé, —va admetre. Mirà de nou cap a la plataforma, al torneig que ja estava en marxa una altra vegada—. També sento que realment em va costar car.

—No hauries guanyat, —li va recordar Bink—. Ho saps, no és cert?

—Tal vegada, —li va dir Lando—. Probablement. —Va exhalar un sospir—. Saps què és el pitjor de ser un jugador? És haver de preguntar-se sobre el que podria haver estat. Com un joc diferent, una carta diferent, una mà diferent, podrien haver fet la diferència canviant per complet l'univers.

Bink va deixar anar un petit esbufec.

—Tinc notícies per a vostè, senyor Lando. Aquest no és el problema solament dels jugadors. Així és la vida, per a tothom.

—Ella té raó, —va dir Tavia amb sobrietat—. Una vegada que s'ha pres una decisió, mai es pot tornar enrere i canviar-la. De vegades, corrent avall, pots tenir l'oportunitat de modificar els seus efectes. Però la decisió original roman allà per sempre.

—I tots tenim aquestes interrogants i remordiments, —va concordar Bink—. Realment hi ha una sola manera d'apaivagar-los.

—El temps?

Ella va somriure.

—... els diners. —Prenent la seva mà, va col·locar una cosa sobre ella—. Aquí estan els deu mil crèdits que em va pagar Chumu per dir-li que la Tchine era una falsificació.

Lando va arrufar les cellles.

—Per a mi? No hauríem de dividir-los en quatre parts?

—Hauríem, —Bink va estar d'acord—. Però no anem a fer-ho.

—Després de tot, nosaltres t’hi vam arrossegar, —li va recordar Tavia—. No és com guanyar una figureta de quaranta milions de crèdits, però almenys podran treure't del planeta i portar-te a algun lloc més prometedor.

—Però...

—I no et preocupis per nosaltres, —li va advertir Bink, tancant fermament els dits de Lando sobre la fitxa de crèdits—. Si conec a Zerba com el conec, ja aviat estarà allà fora buscant un altre treball, mentre nosaltres seguim parlant.

—O revisant les butxaques de la gent, —va dir Tavia amb desaprovació.

—De qualsevol manera, anem a estar bé, —va dir Bink—. Així que vés-te’n. Shoo.

Lando va fer una ganyota. De vegades era el moment per oposar-se, però de vegades també era el moment per acceptar simplement les coses amb un agraïment.

I no era perquè no s’ho hagués guanyat realment.

—Cuidin-se vostès dues, —va dir. Agafant-les a ambdues de la mà dreta, les va elevar fins als seus llavis per donar-los un ràpid petó a cadascuna.

—Ho farem, —va dir Tavia.

—Fins al proper treball, —va afegir Bink amb un murri somriure.

—La qual cosa probablement no ocorrerà fins d’aquí a un llarg termini, —li va advertir Lando.

Bink es va encongir d'espatlles.

—Tal vegada. Un mai sap.

FI