L'ULL DE LA MENT
Splinter
of the Mind's Eye[1]
ALAN DEAN FOSTER
CAPÍTOL I
Què bell és l'univers!, va
pensar Luke. De quina manera tan meravellosa flueix, gloriós i resplendent com
el mantell d'una reina! Límpid com el gel negre en el seu buit i solitud, tan
diferent del bigarrat mosaic de motes de pols giratòries que els homes deien
els seus mons, partícules on els bacteris humans prosperaven, es multiplicaven
i es mataven entre si. Tot estava disposat de tal manera que era possible dir
que Luke es trobava lleugerament per sobre dels seus semblants.
En
moments de depressió, Luke estava convençut que en cap d'aquests mons hi havia
matèria vivent realment feliç. Només existia una plètora de malalties humanes
destructives que lluitaven i es consumien mútuament, una sèrie de
civilitzacions canceroses que es nodrien dels seus propis cossos, sense guarir-se
mai però, d'alguna manera, sense tampoc arribar a morir.
Un
tipus de càncer especialment destructiu havia matat a la seva mare i al seu
pare i més tard, a la seva tia Beru i al seu oncle Owen. També havia apartat
del seu costat a l'home a qui més havia après a respectar: l'ancià Cavaller Jedi
Ben Kenobi.
Encara
que havia vist a Kenobi afectat pel sabre de llum de Darth Vader a bord de
l'ara destruïda estació imperial de combat Estrella
de la Mort, no podia estar segur que el vell fetiller estigués realment
mort. Al seu pas, el sabre de Vader només havia deixat aire buit. Era
indiscutible que Ben Kenobi havia partit d'aquest plànol de l'existència. Però
ningú podia dir en quin nivell d'existència havia entrat. Potser la mort i...
Potser
no.
En
alguns moments, Luke experimentava una sensació molt agradable de formigueig,
com si algú aguaités a les seves esquenes. De vegades aquesta presència oculta
semblava moure-li els braços i les cames o oferir-li suggeriments i pensaments
quan la seva ment estava desesperadament en blanc. Tan en blanc com la de l’ex-granger
del món desèrtic de Tatooine.
Esperits
ocults o presents, si d'alguna cosa estava segur era que el jove inexpert que en
altres temps havia estat es trobava mort i sec com la pols, va reflexionar Luke
feréstegament. En l'Aliança Rebel dels mons que lluitaven contra el poder
corrupte del govern imperial, Luke no posseïa un títol concret. Però ningú es
mofava d'ell ni li cridava granger... ningú ho havia fet des que ajudés a
destruir la voluminosa estació de combat construïda en secret pel governador
Moff Tarkin i el sequaç Darth Vader[1].
Com
Luke no tenia experiència amb les dignitats, de res li servien. Quan els caps
rebels li van oferir tota recompensa que estiguessin en condicions de donar-li,
només va demanar que li permetessin seguir pilotant un caça al servei de
l'Aliança. Alguns van considerar que la seva demanda era excessivament modesta
però un general sagaç no va estar d'acord i va explicar que Luke podia ser més
valuós per a la rebel·lió sense títol o missió en concret que, va aclarir el
veterà als seus col·legues, només servirien perquè el jove es convertís en
blanc principal dels assassinats imperials. Així, Luke va seguir sent el pilot
que sempre havia volgut ser, va perfeccionar la seva habilitat per volar i
sempre, incessantment, va lluitar amb la Força que Ben Kenobi li havia permès
començar a comprendre.
Mentre
observava els instruments del seu caça amb ala en forma d’X, va recordar que
ara no tenia temps per meditar. Mirà al capdavant: brillava i palpitava la bola
solar de Circarpo Major; el material fototròpic del port transparent reduïa a
una intensitat suportable la seva lluentor devastadora.
─R2,
està bé tot aquí enrere? ─va preguntar Luke pel fonocaptor.
Un
alegre bip del droide rabassut i acomodat en el seu lloc darrere de la carlinga
va assegurar a Luke que tot estava bé.
La
seva destinació era el quart planeta cap a l'exterior d'aquest estel. Com a molts
altres, els circarpians estaven aterrits per les atrocitats perpetrades per
l'Imperi, però massa paralitzats per la por per unir-se obertament a l'Aliança
Rebel. Amb el transcórrer dels anys, a Circarpo s'havia desenvolupat un
moviment clandestí, una resistència que només necessitava ajuda i suficients
estímuls de l'Aliança per rebel·lar-se i comprometre el seu món amb la causa de
la llibertat.
Des
de la minúscula i oculta estació rebel situada al planeta més extern del
sistema, Luke i la princesa es dirigien a una reunió, de summa importància, amb
els caps d'aquest moviment clandestí a fi d'oferir-los la necessària promesa de
suport. Luke va comprovar l'hora en el cronòmetre del tauler d'instruments.
Arribarien amb temps suficient per asserenar als tan nerviosos caps de la
resistència.
En
inclinar-se una mica cap endavant i mirar cap a estribord, podia admirar el
refulgent caça amb ala en forma d'Y que avançava al seu costat. En la carlinga,
dues figures assegudes es destacaven gràcies a les llums dels instruments. Una
corresponia a la forma brillant i daurada de C3PO, el company androide de l’R2.
L'altra
figura... cada vegada que la mirava, les emocions bullien en el seu interior
com un brou que porta massa temps al foc, al marge que estigués separada d'ell
gairebé pel buit, com en aquest moment, o només es trobés a un braç de
distància en una sala de conferències. Era per aquesta persona i a causa d'ella
-la princesa i senadora Leia Organa, de l'ara evaporat món d’Alderaan- pel que
Luke s'havia compromès al principi amb la rebel·lió. Primer el seu retrat i
després la seva persona havien iniciat la metamorfosi irreversible de granger a
pilot de caça. Ara els dos eren emissaris oficials del consell directiu del
govern rebel davant la dubitativa resistència de Circarpo.
Luke
sempre havia suposat que era arriscat enviar la Leia Organa per a una missió
tan perillosa. Però un segon sistema estava disposat a comprometre's amb
l'Aliança si s'anunciava que Circarpo s'unia a ella. Al mateix temps, si el
segon sistema desafiava a l'Imperi, la resistència circarpiana es pronunciaria
decididament a favor de la rebel·lió. D'aquesta manera, no un sinó dos sistemes
esperaven el resultat de la missió. Luke sabia que si fracassava, probablement
tots dos sistemes es descoratjarien i negarien l'ajuda tan necessària. Havien
d'aconseguir l'èxit.
Mentre
ajustava en silenci la posició de la nau un quart de grau respecte al pla de l’eclíptica
solar, Luke no dubtava respecte al resultat de la missió. No podia imaginar que
la princesa Leia fos incapaç de convèncer-los a tots. A ell, el podia convèncer
de qualsevol cosa. Luke recordava els moments en què ella oblidava la seva
posició social i els seus títols. Somiava amb un temps en què pogués
oblidar-los per sempre.
Un
bip de la secció posterior va arrencar-lo del seu somni i va esborrar el
somriure del seu rostre. Es preparaven per passar al costat de Circarpo V i
R2D2 l'hi recordava. El planeta, definit en els arxius d’en Luke com un globus
extens i cobert de núvols, també apareixia com el més inexplorat, tret per una
única i primerenca expedició imperial de reconeixement. Segons el tauler de
lectura de la computadora, els circarpians també el coneixien amb el nom de
Mimban i... El comunicador d’internaus va reclamar la seva atenció.
─La
rebo, princesa.
La
resposta d'ella estava carregada d'irritació:
─Gairebé
tot el motor de babord comença a generar batecs desiguals de radiació.
Fins
i tot quan estava alterada, per a Luke aquesta veu era tan natural, delicada i
grata com un fruit curull de suc.
─Molt
dolent? ─va preguntar, i va arrufar el nas amb gest preocupat.
─Prou,
Luke ─les paraules sonaven tibants─. Començo a perdre el control i la
desigualtat augmenta. Crec que no podré compensar-la. Haurem de detenir-nos a
la primera base de Mimban i fer que resolguin el problema.
Luke
va obrir la boca per respondre i va vacil·lar un instant, però va decidir
fer-ho:
─No
té possibilitats d'arribar fora de perill a Circarpo IV?
─Crec
que no, Luke. Potser m'acosti a l'òrbita, però llavors hauríem de tractar amb
els sistemes oficials de reparacions i no podríem posar-nos com havíem
projectat. Ens perdríem la reunió i no podem deixar d'assistir a ella. Els
grups de resistència de tot el sistema de Circarpo estaran allà. Si no arribem,
el pànic els dominarà. Trigarem un temps infinit en aconseguir que tornin a
sortir a la superfície. Luke, els mons de Circarpo són vitals per a la rebel·lió.
─Així
i tot, no crec que... ─va començar a dir.
─No
m'obliguis a convertir-ho en una ordre, Luke.
Es va
empassar la resposta que havia començat a esbossar i precipitadament va iniciar
una verificació dels mapes i els registres visuals de lectura.
─Leia,
segons les meves cintes d'informació, Mimban manca d'estació de reparacions. En
realitat –va agregar mentre mirava la tèrbola esfera verd-i-blanca que
apareixia sota i després observava un costat─, és possible que Mimban ni tan
sols tingui una estació d'alerta d'emergència.
─No
importa, Luke. Haig d'arribar per a la conferència i baixaré mentre encara
conservi algun control. Sens dubte, en un sistema tan poblat com aquest,
qualsevol món amb atmosfera respirable ha de comptar amb mitjans per a una reparació
d'emergència. O les teves dades són velles o estàs buscant en les cintes
equivocades ─va fer una pausa i va agregar─: Podràs veure-ho si passes el
monitor del teu comunicador a la freqüència zero-quatre-sis-u.
Luke
va accionar els comandaments corresponents. Un instant després, un gemec
persistent va omplir la petita cabina.
─Ho
coneixes? ─Li va preguntar la Leia.
─D'acord,
és un radiofar direccional d'aterratge ─va respondre confós. De totes maneres,
les recerques posteriors no van mostrar arxius de l'existència d'una estació a
Mimban─. Però no hi ha res en les llistes de les cintes imperials ni en les de
l'Aliança. Si nosaltres... ─va callar quan una glopada de gas va sorgir
brillantment de la nau amb ala en forma d'Y de la princesa, es va expandir i va
desaparèixer─. Leia! Princesa Leia!
La petita
nau ja traçava una corba i s'allunyava d'ell.
─Luke,
he perdut per complet els comandaments laterals! He de baixar!
Luke
es va apressar a repetir la seva senda de planatge.
─No
nego la presència del radiofar. Potser hem tingut sort! Intenti traslladar
l'energia als comandaments de babord!
─Faig
allò que puc ─va respondre ella. Va haver-hi un instant de silenci i després es
va sentir─: C3PO, deixa de moure't i vigila els teus manipuladors ventrals!
─Ho
sento, princesa Leia ─va dir amb veu contrita i metàl·lica el seu company de
cabina, el bronzí androide C3PO, especialista en relacions entre humans i
cyborgs─. I si l'amo Luke tingués raó i a baix no hi hagués una estació?
Podríem quedar definitivament aïllats en aquest món buit, sense companyia,
sense cintes d'informació, sense... sense lubrificants!
─No
vas sentir el radiofar? ─va preguntar la princesa.
Luke
va veure el centelleig d'una fugaç explosió i, poc després, la nau en Y es va
llançar cap a la superfície en un angle molt més agut. Durant alguns instants
només l'estàtica va respondre a les seves frenètiques trucades.
Després
la interferència va desaparèixer.
─De
bona m'he salvat, Luke ─va agregar la princesa─. Vaig perdre totalment el motor
dorsal d'estribord. He reduït en un noranta per cent la potència del dorsal de
babord per equilibrar els sistemes de guia.
─Ho
sé. Reduiré l'energia de la meva nau per descendir amb vostè.
C3PO
va sospirar en la minúscula cabina de la nau amb ala en Y i es va aferrar amb
més fermesa a les parets que l’envoltaven.
─Si
us plau, princesa, intenti que ens posem suaument. Els aterratges bruscos
produeixen coses terribles en els meus circuits interns.
─Tampoc
li escauen molt bé al meu interior ─va replicar la princesa, amb els llavis
fortament premuts mentre lluitava amb els comandaments inerts─. A més, no tens
de què preocupar-te. Els androides no tenen problemes orgànics a l'espai.
C3PO
podria haver sostingut el contrari, però va romandre en silenci mentre la nau
amb ala en forma d'Y va iniciar un balanceig descendent que li va regirar
l'estómac. Luke va haver de reaccionar ràpidament per seguir-la. Va haver-hi un
lleuger senyal positiu: el senyal del radiofar no era imaginari. Estava
realment allà i brunzia constantment quan va sintonitzar els comandaments del
tauler perquè fos audible.
Potser la Leia tenia raó.
De
totes maneres, no confiava en això.
─R2D2,
informa'm si albires alguna cosa excepcional mentre baixem. Col·loca tots els
teus endolls sensors a plena potència.
Una
xiulada tranquil·litzadora va recórrer la carlinga.
Descendien
a dos-cents quilòmetres quan Luke va saltar en el seient. Alguna cosa va
començar a tenallar-li la ment.
Una
agitació en la Força. Va intentar relaxar-se, deixar que aquesta li omplís i
fluís a través d'ell com el vell Ben li havia ensenyat.
La
seva sensibilitat estava lluny de ser perfecta i dubtava sincerament
d'aconseguir algun dia la meitat del domini de la Força que Kenobi havia
posseït... encara que l'ancià havia mostrat molta confiança en les
possibilitats d’en Luke. De qualsevol manera, sabia prou per valorar aquest
formigueig subtil. Li va despertar una sensació d'inquietud gairebé palpable
que provenia d'alguna cosa (o diverses coses) de la superfície que apareixia per
sota. Però no estava segur. De totes maneres ara no podia fer res en aquest
sentit. L'única preocupació del moment consistia a esperar que la nau de la
princesa es posés sense dificultats.
Però
al més aviat possible que abandonessin Mimban, millor se sentiria.
Malgrat
els seus problemes, la princesa es prenia el treball de transmetre-li
informació combinada. Com si ell no fos capaç de traçar el curs de la seva nau.
Luke va intentar identificar una cosa que va albirar sota ells quan van entrar
en l'atmosfera exterior. En els núvols d'aquesta zona hi havia quelcom
estrany... no va aconseguir esbrinar de què es tractava exactament.
Va
transmetre la seva nova preocupació a la princesa.
─Luke,
et preocupes massa. Moriràs a una edat primerenca per culpa de tantes
preocupacions. I això seria un desaprofitament de...
No va
aconseguir esbrinar de què seria el desaprofitament per preocupar-se tant,
doncs en aquest instant van ingressar per primera vegada en la troposfera i la
reacció immediata d'ambdues naus davant l'atmosfera més densa i d'aquesta
davant les naus no va ser gens normal.
Semblava
que sobtadament s'havien capbussat d'un cel esquitxat de núvols però d'aspecte
normal, en un oceà d'electricitat líquida. Gegantescs i multicolors rajos
d'energia esclataven en l'aire buit.
Entraven
en contacte amb els cascos de les dues naus i originaven el caos dels
instruments on segons abans havia regnat l'ordre. En lloc de la volta tenyida
de blau o de groc que esperaven travessar, l'atmosfera que els envoltava estava
xopada d'energies estranyes, que passejaven de manera tan salvatge i frenètica
que limitaven amb allò animat. Darrere d’en Luke, R2D2 llançava nerviosos bips.
Luke
va lluitar amb els seus instruments. Aquests li van llançar un farrigo-farrago
de disbarats electrònics. La nau amb ala en X, que evolucionava bojament,
estava dominada per forces no identificades, prou poderoses per sacsejar-la com
una joguina. La tempesta cromàtica va desaparèixer a les seves esquenes com si
de sobte Luke hagués sortit d'una tromba marina, encara que els comandaments
van seguir mostrant allò que, amb tota probabilitat, eren manifestacions
permanents d’allò electrònicament podrit.
Una
ràpida comprovació verbal li va revelar el que més temia: el caça de la
princesa no estava a la vista. Amb una mà, Luke va intentar controlar els
comandaments manuals de la nau boja i amb l'altra va activar el comunicador:
─Leia!
Leia! Leia, es troba...?
─Cap...
control, Luke ─li va arribar la resposta carregada d'estàtica. El noi amb prou
feines va aconseguir distingir les paraules─. Els instruments... Intento
aterrar... d'una peça. Si nosaltres...
Per
molt que va grapejar frenèticament el comunicador, la princesa havia
desaparegut. Va desviar l'atenció quan un tros d'un panell del sostre va volar
en una pluja d'espurnes i fragments metàl·lics. La carlinga es va omplir de
fums acres.
Impulsat
per una idea desesperada, Luke va activar el rastrejador del caça. Formava part
de l'armament ofensiu de la seva nau i es comptava entre els seus components
millor construïts i hermèticament tancats. Malgrat això, havia quedat
sobrecarregat per la fúria de les estranyes energies distorsionadores, energies
que els seus dissenyadors mai van suposar que trobaria.
A
pesar que ara era inútil, el registre automàtic estava intacte i funcionava.
Durant alguns instants va mostrar l'espiral descendent que només va poder
deixar la nau de la princesa. El millor que podia sense autoacreixement, Luke
va programar la nau en Y per a un curs descendent de persecució. Existien molt
poques possibilitats o cap de seguir amb precisió a la princesa. Va resar
simplement perquè no aterressin en els costats oposats del planeta. Simplement
va resar perquè poguessin aterrar.
El
caça va seguir caient i virà lleugerament com un eopie[2]
lesionat sota una tempesta de sorra. Mentre l'exuberant superfície de Mimban
s'abalançava sobre ell, Luke va entrellucar ondulants i retorçats rengleres
verdes i sense muntanyes, entrellaçades amb venes i artèries de color marró
fang i blau.
Encara
que desconeixia per complet la topografia mimbaica, el verd i el marró blau
dels rius, els torrents i la vegetació li van semblar infinitament preferibles
com a llocs d'aterratge a, per exemple, al ceruli interminable de l'alta mar o
els cims grisos de les muntanyes joves. No
hi ha pedra més suau que l'aigua ni aigua tan suau com un pantà, va pensar
i va intentar alegrar-se. Començava a creure que podria sobreviure realment a
l'aterratge i que la princesa també ho aconseguiria.
Es va
esforçar frenèticament a descobrir una combinació de circuits que reactivessin
el rastrejador de blancs. A cert moment va estar a punt d'aconseguir-ho. En la
pantalla va aparèixer la nau en Y que encara seguia el curs que ell acabava de
traçar. Semblaven majors les seves possibilitats de posar-se prop de la nau de
la princesa Leia.
Malgrat
les exigències de la seva ment, Luke no va poder deixar de pensar en les
distorsions energètiques que havien espatllat els instruments d'ambdues naus.
El fet que el remolí d'arc de Sant Martí es reduís a una zona -zona molt
propera a la situació del radiofar d'aterratge- plantejava qüestions tan
enigmàtiques com pertorbadores.
Luke
va apagar els motors i va seguir planejant al mateix temps que descendia per
tractar de reduir al mínim les conseqüències dels seus controls embogits. A
Tatooine havia practicat molt quan dropejava en el seu saltacels[3].
Però això era molt diferent a fer pràcticament el mateix en un vehicle tan
complex com el caça. Ignorava si a la princesa se li ocorreria la mateixa idea
o si tenia experiència en el vol sense motor. Luke es va mossegar angoixat el
llavi inferior i va comprendre que encara que ella intentés planejar, la seva
pròpia nau s'adaptava millor a aquesta maniobra que la nau de la princesa, amb
ala en forma d'Y.
Si pogués veure-la, em sentiria molt
millor, va pensar. Per més que va esforçar la vista, no va
veure rastre d'ella.
Sabia
que poc després desapareixeria tota possibilitat d'establir un contacte visual.
La seva nau va començar a enfonsar-se inexorablement en un sòl de cotó gris i llardós:
densos núvols.
Diversos
rajos zigzaguejant van tallar l'aire, però ara eren naturals. En aquest moment,
Luke estava immers en els núvols i no distingia res. El pànic es va apoderar
d'ell. Si la visibilitat seguia sent la mateixa fins aconseguir la superfície,
localitzaria el terra massa tard, bruscament. Mentre pensava a tornar a
connectar l'automàtic, malgrat que distorsionava, va sortir de la capa inferior
de núvols. L'atmosfera estava carregada de pluja però no fins al punt que li
resultés impossible albirar el terreny de baix.
Ara
el temps corria més ràpid que l'altitud. Amb prou feines va comptar amb tots
dos per tornar a encendre els comandaments atmosfèrics quan alguna cosa va
sacsejar al caça des de baix. Una sèrie de cruixits semblants va acompanyar
instantàniament a la sacsejada mentre Luke arrencava les copes dels arbres més
alts.
Luke
va observar l'indicador de velocitat aèria, va disparar els coets de frenat i
va posar amb tota suavitat el morro de la nau. Almenys s'estalviaria la
preocupació d'ocasionar l'incendi de la vegetació del lloc d'aterratge. Tot el
que li envoltava estava xopat.
Va
tornar a disparar els coets de frenat. Malgrat l’arnés de combat, una sèrie de
sacsejades i sotraguejos violents li va fer estremir. Endavant, una ona verda i
floral es va trencar i li va cobrir de foscor...
Va
parpellejar. Més endavant, la proa destrossada del caça emmarcava la selva amb
cristal·lina geometria. Tot estava en calma. Quan va intentar inclinar-se cap
endavant, l'aigua li va acariciar la cara. Això va contribuir al fet que s’aclarís
i al fet que enfoqués el paisatge amb claredat. Fins i tot la pluja queia amb
cautela, va mussitar, si és que era una pluja lleugera en lloc d'una boira
excepcionalment densa.
Luke
va estirar el coll i va notar que el sostre de metall estava solt en molts
punts, com si es tractés d'un obridor gegantesc, destrossa produïda per la
branca gruixuda i ara estellada d'un arbre gegant. Si per casualitat el caça
s'hagués lliscat una mica més alt, el crani d’en Luke s'hauria desprès d'igual
manera... una mica més a babord i l'ample tronc de l'arbre li hauria aixafat
contra la central d'energia.
S'havia
salvat de la decapitació i la compressió fatal per un metre a banda i banda.
L'aigua
seguia entrant en la trencada i oberta carlinga des de la muntanya de dalt.
Sobtadament Luke es va adonar que estava assedegat i va obrir la boca perquè
l'aigua apagués la seva set. Va percebre una lleugera salubritat que no li va
semblar bona. L'aigua de pluja (o de boira) semblava diàfana i pura. I ho era.
Va comprendre que la salubritat provenia de la sang que rajava de la ferida que
tenia en el front. Li queia pel costat esquerre del nas i d'aquí li arribava
als llavis.
Luke
va obrir els tancaments «g» i es va llevar l’arnés. Encara que es movia amb
cura i lentament, li semblava que tots els músculs del seu cos havien estat
agafats i tirats des d'extrems contraris gairebé fins al punt de trencar-los-hi.
Va ignorar el dolor com va poder i va passar revista al seu entorn.
Entre
les distorsions generades per la tempesta electrònica que havia travessat i les
conseqüències més prosaiques de l'aterratge, els seus instruments s'havien
convertit en candidats a la tenda d'objectes usats. Mai tornarien a controlar
aquest caça. Girà a l'esquerra i va accionar el quadre de comandament de
sortida, però no es va sorprendre de no obtenir resposta. Després de moure
l'interruptor doble del disparador manual, va donar un cop ràpid al botó
d'emergència. Dos dels quatre forrellats explosius es van disparar. El quadre
es va moure uns pocs centímetres i després es va immobilitzar.
Luke
es va aferrar al seient del pilot, es va subjectar amb ambdues mans i donà una
puntada. L'única cosa que va aconseguir va ser sentir dolors punxants en
ambdues cames. Només quedava la sortida normal, si és que no estava massa
embussada.
Es va
aixecar amb ambdues mans, va empènyer el mecanisme disparador i va empènyer. Res.
Es va detenir i va panteixar mentre analitzava les seves possibilitats.
La
coberta de la carlinga va començar a elevar-se per si mateixa.
Luke
es va agitar frenèticament i va intentar trobar la pistola. Un bip gemegós li
va tranquil·litzar.
─R2D2!
Una
corbada caputxa metàl·lica li va mirar i l'únic ull electrònic de color vermell
li va estudiar preocupat.
─Sí,
estic bé... suposo.
Luke
va utilitzar la pota central de l’R2D2 com a abraçadora, es va aixecar i va
sortir. Va estirar les cames, es va posar dempeus i es va trobar damunt de la
nau encallada. Va recolzar l'esquena contra la corba de l'enorme branca
excel·lent.
Va
sonar una pesarosa xiulada-grall i Luke va mirar a R2D2, que s'agafava al
proper casc de metall.
─R2D2,
no sé què dius doncs no està C3PO per traduir-ho. Però puc endevinar-ho ─va mirar
cap a fora─. No sé on estan ell i la princesa. Ni tan sols estic segur d'on
estem nosaltres.
Va
estudiar detingudament la superfície de Mimban. Al seu voltant s'elevava una
densa vegetació, però en lloc de presentar un front continu com una selva
normal s'agrupava en grans cavitats. Hi havia un extens espai obert. Mimban -o
almenys la zona en què s'havia posat- era un conglomerat de pantà, selva i
pantà.
Un
fang fluid cobria la major part d'un lànguid torrent que corria a la dreta de
la nau.
Serpentejava
en càmera lenta. A la seva esquerra, el tronc de l'enorme arbre amb el qual
havia estat a punt de xocar s'encastellava enmig de la boira. Més lluny
apareixia un embull d'un altre tipus de vegetació alta envoltada d'arbustos i
de cansades i caigudes falgueres. Estava vorejada per un terreny de color marró
deslluït. Des d'aquesta distància, no podia reconèixer la solidesa de la
superfície. Luke es va subjectar amb una mà d'una branca petita i va treure el
cap sobre el costat de la nau. El caça amb ala en X semblava recolzar-se en
terreny semblant. No s'enfonsava. Això significava que, probablement, podria
caminar. Es va sentir una mica alleujat, ja que sense nau no sabia volar.
Va
somriure lleugerament dintre seu, es va ajupir i va mirar sota la branca. L'ala
doble de babord de la nau s'havia desprès i dispersat en algun lloc del bosc i
només quedaven soques iguals de metall.
Naturalment,
també faltaven els dos motors d'aquest costat. Indubtablement, estava encallat.
Va
tornar cautelosament fins a la malparada carlinga, destravà el seient, el va
córrer cap a un costat i va començar a buscar, en el compartiment tancat i
situat darrere, el material que hauria de portar: racions d'emergència, el
sabre de llum del seu pare, un vestit tèrmic... aquest últim perquè, malgrat
l'aspecte tropical d'algunes plantes, indubtablement feia fred a fora.
Luke
sabia que existien boscos plujosos temperats, així com tropicals. Encara que
era probable que la temperatura no es tornés perillosament freda, podria
combinar-se amb la humitat omnipresent i produir-li esgarrifances incòmodes i
en potència debilitadores. Per aquest motiu va prendre la precaució d'embalar
el vestit lleuger. La motxilla de supervivència que implicaria en l'esquena
estava subjectada amb corretges al respatller del seient. Va obrir les sivelles
i va començar a omplir el seu ampli interior amb provisions del compartiment.
Després
d'omplir la motxilla a prova d’esquinçaments, va intentar tancar hermèticament
la carlinga per protegir-la. Després es va asseure en la vora del seient i va
meditar.
De
les seves observacions preliminars no hi havia trobat indicis de la nau en Y de
la princesa. Però a causa de l'atmosfera humida i nebulosa, podria haver
aterrat a deu metres de distància i aquesta haver-la ocultat. Era probable que
ella hagués aterrat o que s'hagués estavellat suaument davant d’en Luke, segons
el seu càlcul de la velocitat amb la qual s'havia posat la seva pròpia nau. Com
mancava d'una altra informació, no li quedava una altra possibilitat que seguir
a peu l'últim curs que havia traçat darrere de la nau d'ella.
Havia
pensat posar-se dempeus en el morro de la nau i cridar, però va decidir que
seria millor que primer situés visualment la nau. La cacofonia dels crits, les
xiulades, els udols, els gralls i les boniors que sorgien del pantà circumdant
i la vegetació densa no li estimulaven a fer-se notar. Si cridava podia
despertar tot tipus d'atenció i, probablement, la d'algun carnívor.
Millor
seria trobar primer la nau de la princesa. Amb sort, ella no hauria perdut la
sensatesa i estaria asseguda en la carlinga, viva, intacta i furiosa
d'impaciència mentre esperava la seva arribada.
Luke
va tornar a sortir de la carlinga i va utilitzar branques per equilibrar-se
mentre baixava fins a la soca trencada de l'ala doble de babord. Va descendir
acuradament fins al terreny, que li va semblar suau, gairebé elàstic. En
aixecar un peu va veure que la sola de la bota ja estava coberta per una
substància grisa i enganxosa que s'assemblava a l'argila de modelar humida.
Però el terreny se sustentava, suportava el seu pes. R2D2 es va reunir amb ell
un instant després.
Gràcies
a l'imprevist aterratge forçós, no va haver de buscar un bastó. En el deixant
del caça hi havia abundants branques partides i estellades. Va escollir una que
li serviria tant per recolzar-se com per temptejar el terreny abans de
trepitjar-lo.
Va
utilitzar el morro de la nau com a tosca guia per orientar la brúixola de
rastreig i va emprendre la marxa, girant uns graus a estribord.
Va
poder ser un moviment de les branques del bosc, la Força o una antiquada premonició,
però fins i tot en Ben Kenobi hauria reconegut que Luke tenia una sola
possibilitat de trobar la nau de la princesa. Si el caça no es trobava prop del
camí que havia triat, si no el veia i passava de llarg, Luke podria seguir
recorrent la superfície de Mimban durant mil anys sense tornar a veure a la
princesa.
Si la
seva cinta original de traçat havia estat exacta i si ella no havia modificat a
l'últim moment i per algun motiu desconegut el seu curs descendent, trigaria
una setmana en trobar-la. És clar que, va pensar, potser ella no havia pogut impedir que el caça modifiqués el seu angle
de caiguda. Va descartar aquesta possibilitat. La situació era suficient
sense necessitat de sumar-li aquestes especulacions.
La
boira-broma-pluja modificava la seva consistència però no cessava. Poc després,
les parts exposades del seu cos estaven totalment xopes. Luke va pensar que, en
aquell moment, era una boira bel·ligerant més que una veritable pluja.
El
vestit li mantenia el cos protegit de la humitat, però poc després la cara, les
mans i el cuir cabellut tenien rierols propis així com aigua acumulada. Encara
que els moments gairebé totalment secs eren escassos, va dedicar moltes
energies a llevar-se regularment les gotes d'aigua acumulades del front i les
galtes.
En
una ocasió va veure que alguna cosa semblada a una serp pàl·lida, d'uns quatre
metres de longitud, es lliscava entre la mala herba. En recórrer cautelosament
el camí que aquesta havia pres, va veure que a la terra tova havia deixat un
rastre acanalat i vorejat de moc lluminós. Però Luke no es va impressionar.
Havia dedicat poc temps a estudiar zoologia. Ni tan sols a Tatooine, que
albergava els seus propis fenòmens protoplasmàtics, aquestes coses amb prou
feines li havien interessat. Si un críter no intentava devorar-te, estripar-te
o ingerir-te per altres mitjans, altres coses despertaven el teu interès.
No
obstant això, ara va haver de concentrar tota la seva atenció a mantenir el
camí preestablert. Malgrat la brúixola de rastreig incorporada a la màniga del
vestit, sabia que podria desviar-se fàcilment. I una desviació d'una desena de
grau podia resultar fatal.
Durant
un dels pocs moments gairebé secs va ascendir una lleugera elevació. A través
de la boira i la broma va albirar, a la distància, merlets monolítics de color
gris. Va pensar que probablement aquests murs no els havien erigit mans
humanes.
El
color gris acer uniforme feia que semblessin construïdes amb els blocs de
joguina d'un nen. A tanta distància, Luke no podia estar segur si el color era
autèntic o estava emmascarat per la canviant boira. A les encastellades torres
grises hi havia incrustacions de pedra negra o de metall i mostraven cúpules
deformes.
Es va
detenir i per primera vegada va sentir la temptació de canviar de direcció i
explorar. Allà es podrien descobrir moltes coses. No obstant això, la princesa
no esperava en aquella ciutat sinó en algun lloc més distant i en un ambient
que, en qualsevol moment, podia ser hostil.
Com
en resposta a la seva idea, va percebre un moviment en un grup d'arbustos de
color verd rovell.
Va
alertar tots els seus sentits, es va deixar caure sobre un genoll i va agafar
el sabre de llum del seu cinturó. La vegetació va començar a cruixir
violentament. Va lliscar amb el polze el botó activador. Al seu costat, R2D2 va
emetre un nerviós bip.
Fos
el que fos, la cosa que estava allà, se li acostava. Luke va pensar a provar el
vent i va recordar, avergonyit de si mateix, que no corria ni un bri d'aire. No
obstant això, potser això no fos efectiu per inhibir en ésser que s'aproximava.
Bruscament,
la vegetació es va obrir davant els seus ulls. D'ella va sorgir un mimbanita.
Era una gran pilota de color marró fosc, unes taques i unes ratlles verdes
cobrien el seu cos i tenia aproximadament un metre de diàmetre. Quatre potes
curtes i peludes li sostenien, potes que acabaven en dits gruixuts i dobles.
Quatre
braços apuntaven de la superfície superior. La modesta cua era tan pelada com
la d'una rata.
Tot
el que es veia del rostre era un parell d'ulls oberts que espiaven entre la
pell plena de cerres. L’ésser va obrir encara més els ulls quan va posar la
seva mirada en Luke i en R2D2.
Luke
va esperar tibant, amb el dit recolzat en el botó del sabre de llum.
L’ésser
no va arremetre. Va llançar un xiscle sorprès i apagat i va girar. Impulsat
pels seus vuit membres, l'ésser es va internar ràpidament en la mala herba
protectora.
Després
de diversos minuts de silenci, Luke es va posar dempeus. Va apartar el dit del
botó del sabre, va tornar a acomodar l'arma en el seu cinturó i va somriure de
manera una miqueta histèrica.
La
seva primera trobada amb un habitant d'aquest món havia donat per resultat que
aquest fugís aterrit. Potser la fauna que li envoltava, si no realment amiga,
tampoc era tan perillosa. Amb aquesta idea va continuar, amb passos més llargs,
amb una mica més de confiança en si mateix. La seva postura era més alçada i el
seu humor bastant més elevat, estimulat pel més tenaç dels estats d'ànim: la
falsa confiança...
[1] Aquí diu en l’original el seu sequaç.
[2] Camell en l’original.
[3]
Saltacels, Saltador celeste en
l’original.
[1] Es
tracta d'una novel·la que prossegueix amb els personatges de la pel·lícula La
guerra de les galàxies, creats per George Lucas el 1977, però en haver-se
realitzat abans de les dues pel·lícules següents de la trilogia original, The
Empire Strikes Back (1980) i Return of the Jedi (1983); es desenvolupa amb una
línia argumental que res té a veure amb el que posteriorment es va conèixer en
les pel·lícules següents, contemplant errors de continuïtat.(Tret de la Wikipedia) Jo m’he permès la llicència de suavitzar
aquests errors, o fins i tot modificant-los i ometent-los. (N. Del T.) Errors
de continuïtat: El llibre es va escriure com a continuació de la primera
pel·lícula de la saga (Episodi IV) i sense comptar amb cap dada de com
evolucionaria la història de manera que hi ha infinitat de coses que no quadren
amb l'estat actual de la saga. Moltes són les coses que sorprenen al lector
actual, per exemple la nul·la presència de l'Emperador, però la més impactant
és la relació entre en Luke i la Leia. Una relació en què ja no interfereix Han
Solo (En el llibre ni se l'esmenta) i que s'estreny per moments pertorbant al
lector actual amb la idea de l'incest. És evident que aquesta no era la
intenció de l'autor (res sabia ell del parentiu dels protagonistes) però és la
idea que queda ara i un dels motius pels quals Lucasfilm renega de l'obra i
procura que quedi en l'oblit. Errors "tècnics": Al 1.978 no
existien les guies, les enciclopèdies ni els diccionaris visuals i amb prou
feines se sabia res de la complexa tecnologia d'aquest particular univers.
Coneixíem els noms dels protagonistes, els d'algunes naus i planetes però no
sabíem quines eren les seves característiques i/o prestacions i això va fer que
l'autor cometés incomptables errors tècnics. Ales-Y amb capacitat per a
diversos passatgers, sabres de llum que han de ser recarregats diverses vegades
i que funcionen sense problemes sota l'aigua, reptadors i vehicles tot terreny
que no es corresponen amb cap dels transports coneguts etc, etc. Errors de
traducció: El desconeixement dels termes tècnics, Lucasfilm tot just havia
publicat material en castellà, fa que apareguin elements tan estranys com
"saltador celestial" (en referència al Skyhopper) o que a R2D2 se li
digui en tot moment "Artoo" ( copiat tal qual de l'original anglès).
El problema és lleuger i el lector avesat pot identificar tots aquests elements
sense més problemes però a més de trobar alguna que altra sorpresa no podrà
evitar esbossar algun somriure. Com a últim comentari dir-vos que el llibre
inclou un seguit d'elements que no hem vist ni en el Cànon ni en l'Univers
Expandit però que podrien tenir encaix dins d'ells. Un d'aquests, potser el més
sorprenent, és el cinetità (desconec com és el terme anglès original) que en el
llibre es defineix com una bola blanca d'energia pura. La bola la crea Vader
usant la Força i l'empra com a arma contra Luke i tal com es relata en el
llibre s'assembla molt a les creades en sèries com Bola de Drac, curiós veritat.
(Tret de la pàgina LoresdelSith, sense demanar permís de traducció)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada