El guanyador ho perd tot (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

—Gràcies, —va dir Tavia en veu baixa mentre ella i Bink arribaven al final de la llarga sendera vorejada de tanques que conduïa a la finca de Lady Carisica Vanq, i veien aparèixer la casa principal—. T'agraeixo que ho intentis primer d'aquesta manera.

—De res, —li va respondre Bink.

Tavia es va estremir. Bink s'esforçava per fer que sonés com si ho digués de debò, però Tavia coneixia els estats d'ànim de la seva germana i el seu llenguatge corporal, i podia deduir que Bink pensava que es tractava d'una pèrdua de temps. Pitjor encara, probablement pensava que sol·licitar cortesament i senzillament poder realitzar un escaneig, probablement alertaria a Lady Vanq sobre la perspectiva més clandestina que Bink òbviament esperava que eventualment haguessin d'emprar.

Fins a cert punt, Tavia havia d'estar d'acord. Així i tot, li semblava que el més correcte era intentar primer l'acostament d'una forma més educada.

Van arribar a la porta i Tavia va tocar el timbre.

Es va produir una pausa momentània, i després la porta es va obrir pesadament per revelar un androide LOM de protocol.

—Sí?, —va preguntar rígidament.

—Lady Pounceable i Lady Michelle estan aquí per veure a Lady Vanq, —va anunciar Bink amb aquesta veu condescendent i amb un elevat timbre aristocràtic que havia passat anys perfeccionant.

—Lady Vanq no es troba a casa, —va dir l’androide.

—Esperes que arribi ràpid?, —li va preguntar Bink.

—No podria dir-ho, —va dir l’androide—. Ha fet un llarg viatge.

De cua d'ull, Tavia va veure que Bink s'acariciava lleugerament el cap. Probablement es preguntava si no haurien de donar-li al LOM una sacsejada d'alta potència en el seu circuit motivador amb l’atordidor elèctric que portava ocult, i simplement entrar dins de la casa en aquest moment.

Afortunadament, Bink era més intel·ligent que això.

—Molt bé, —va dir ella—. Vindrem en una altra ocasió.

—Sí, —va dir l’androide. Fent un pas enrere, va tancar la porta.

—Ara què? —va preguntar Tavia. La seva germana, es va adonar, estava realitzant a la casa i a les finestres una penetrant anàlisi visual—. Pla B?

—En realitat, aquest sempre va ser el Pla A, —va dir Bink. Va culminar la seva avaluació i es va apartar de la casa—. Tornem al Casino.

—No anem a donar el cop aquesta nit, veritat?

—No, —li va assegurar Bink—. Primer necessito per desenterrar tot el que puguem sobre aquesta vella... a quina espècie pertany ella?

Tavia va reprimir un sospir. Per a Bink, els objectius i les metes ho eren tot. La gent constituïa tan sols circumstàncies col·laterals a les quals havia de fer front al llarg del camí.

—Devaroniana.

—Correcte, sobre aquesta vella devaroniana, —va dir Bink—. Anem a necessitar els plànols de la seva casa, la configuració de les seves alarmes, i qualsevol informació sobre els seus empleats o els seus androides que puguem aconseguir. Anem a desenvolupar un pla aquesta nit i demà anem a entrar.

Tavia es va posar a pensar en els terminis que Lando i Zerba havien estimat per acabar les seves partides.

—Espero que no sigui massa tard, —li va advertir—. Si les rondes d'eliminació acaben aquesta nit, el joc principal començarà demà.

—No hi ha possibilitats que això ocorri, —va afirmar Bink categòricament—. Amb cada joc, el talent mitjà dels jugadors que estan en la brega, s'eleva a un nivell superior, la qual cosa significa que les últimes partides seran llargues i brutals. No, la ronda final no començarà sinó fins a demà passat, com molt d’hora.

—Suposo, —va murmurar Tavia—. Em pregunto si Zerba o Lando ho aconseguiran.

—Aquest és el seu problema. —Bink va assentir, mirant una vegada més per sobre de l'espatlla cap a la casa—. Aquest és el nostre. Anem, hi ha treball a fer.

***

Lando ja sabia que les seves possibilitats de recórrer tot el camí per arribar a la final, fins a la gran taula, eren extremadament pobres. Hi havia una gran quantitat de jugadors que pul·lulaven en el torneig, molts d'ells eren tan bons o fins i tot millors que ell.

Però per una vegada, la Deessa Fortuna semblava estar sòlidament del seu costat. Sovint, els jugadors més hàbils que ell, aconseguien llocs en els quals competien entre ells en altres taules, i molt més sovint, no acabaven les seves partides, fent que uns eliminessin als altres. En les ocasions en què va enfrontar a algú les habilitats de les quals eren superiors a les seves, les cartes, invariablement, van córrer a favor de Lando.

En un torneig normal, aquest tipus de sort no li hauria proporcionat més que un alleujament temporal. A la llarga, els capritxos de la Fortuna seguirien els seus propis designis, i el millor jugador finalment seria el que sortiria triomfant. Però Jydor havia establert que les rondes d'eliminació fossin a una sola partida, la qual cosa significava que Lando només hauria de mantenir a ratlla als seus iguals i superiors, durant un únic joc amb cadascun.

A mesura que la tarda es tornava penombra, i la penombra després es tornava nit, lentament però constant, va començar a obrir-se camí des de la vora cap a l'interior del saló de ball, en direcció cap a la taula principal. Per al moment en què els jocs van ser suspesos per l'arribada de la nit, ja havia recorregut més de mig camí cap al seu objectiu. Exhaust, però amb una profunda satisfacció que no havia sentit en molt temps, va veure com els guardaespatlles formaven la seva cortina protectora al voltant de Jydor i la Tchine, i tots ells es marxaven del saló de ball i desapareixien dins dels turboascensors privats.

No havia tornat a veure la Bink o la Tavia des de la seva última reunió, però va aconseguir a veure a Zerba al moment en què els jugadors sortien i començaven a dispersar-se en direcció a les seves pròpies habitacions. Pel que sembla, el balosar també havia sobreviscut al combat d'aquesta nit.

Aquest era un bon senyal, va decidir, mentre rendit de cansament, s'acomodava en el llit de la seva modesta habitació. Només podia albergar l'esperança que Bink i Tavia estiguessin fent progressos similars.

***

En la planta baixa de jocs encara s'estava apostant fortament, quan Bink finalment va reconèixer la derrota de les seves parpelles caigudes i va pronunciar el seu «bona nit». Tavia en resposta, va murmurar un distret «bona nit», mentre la major part de la seva atenció clarament encara es trobava enfocada en el grup de quatre datapads col·locats enfront d'ella.

Bink va completar ràpidament la rutina que realitzava abans de l'hora d'anar-se’n a dormir, preguntant-se una vegada més sobre el complicat garbull que havia d'estar-se desenvolupant a l'interior del cap de la seva germana. Per ser algú que odiava la idea de robar a la gent, no obstant això, Tavia dedicava tot el seu cor, ment i força a la tasca de preparació que era necessària per a cada nou treball. Òbviament, estava tractant d'assegurar-se que Bink ho dugués a terme sense ser descoberta; però així i tot, tot l'espectacle continuava sent interessant, i sens dubte, es tractava d'un enfrontament ple de tensió entre l'ètica i l'amor fraternal.

O tal vegada fos el desafiament de la caça el que l’estimulava, l'art i la ciència de l'exploració a través dels plànols de les diferents plantes, i enmig de les zones d'alarma, mentre excavava a la recerca de febleses i oportunitats.

En certa manera, Bink ho sabia, ambdues realment no eren tan diferents.

Per al moment en què Bink va despertar al matí següent, el pla de la incursió ja estava acabat, i es trobava carregat en una presentació al seu datapad. Movent-se sigil·losament per no despertar a la seva germana que encara es trobava dormida, es va preparar una tassa de caf i es va posar a estudiar el pla.

Estava a mig camí de la seva segona tassa al moment en què va acabar la seva revisió. El pla funcionaria, va decidir, mentre mirava pensativament per la finestra cap a la ciutat que s'estenia fins a l'horitzó. Una sortida nocturna; i per quan les partides se suspenguessin una vegada més per l'arribada de la nit, ella i Tavia ja haurien de tenir un escaneig complet de la Tchine de la Carisica Vanq a través dels seus sensors. Tot el que necessitarien llavors, seria un accés proper a la figureta que Jydor mantenia en exhibició en el saló de ball.

Amb sort, Lando i Zerba farien que això succeís.

***

—M'acabo d'assabentar d’això de Zerba. —La veu de la Tavia va arribar suaument a través del clip comunicador de la Bink—. Ell i Lando encara es mantenen en el joc.

—M'alegra sentir-ho, —va murmurar Bink en resposta, mentre estudiava la finestra de l'habitació al mateix temps que romania penjada en l'aire a mig metre del vidre. Les defenses en els límits del terreny de Lady Vanq havien estat relativament fàcils de penetrar; havia pogut evitar els sensors inferiors de les parets mitjançant el simple recurs d'utilitzar el seu dispensador de sintetisoga per lliscar-hi des de la part superior del cèrcol fins al sostre de la casa, i després descendir davant la finestra que era el seu objectiu des dels ràfecs. Ara, mentre es balancejava suaument cap enrere i cap endavant enmig del càlid aire nocturn, el seu últim obstacle s'estenia enfront d'ella.

Referent a eliminar les salvaguardes, aquestes no havien estat molt dificultoses. Satisfeta amb si mateixa després de localitzar totes les alarmes i els sensors, va treure la seva roda talladora d'un sol tall, i es va posar a treballar. Cinc minuts més tard, amb el vidre tallat, l'alarma desactivada, i la finestra oberta, es va lliscar acuradament cap a l'interior.

La majoria dels col·leccionistes que Bink hi havia plomat al llarg dels anys, tenien situades les seves voltes o les seves sales d'exhibició prop de les seves oficines o, si gaudien mostrant les seves col·leccions, prop d'alguna sala de rebuda o alguna altra àrea a la qual pogués accedir el seu públic. La volta de Lady Carisica Vanq, per contra, es trobava situada just al costat del seu dormitori.

Això no era del tot inusual; Bink havia conegut altres acaparadors d'objectes d'art, en la seva majoria ancians, als qui els hi agradava fer el recompte dels assoliments de la seva vida cada nit abans de retirar-se a dormir. Però no era molt comú. Era bastant rar, en realitat, tant que Tavia va començar a especular que la volta havia iniciat les seves funcions com un búnquer de seguretat, i que només havia estat reassignada a complir altres tasques, després que Lady Vanq decidís que la vida a Danteel City era prou segura com per no requerir d'un lloc de refugi immediat.

Irrompre a l'habitació d'algú sempre feia que Bink se sentís una mica nerviosa. L’androide de la casa els havia dit que Lady Vanq es trobava absent, però totes les memòries electròniques, inclosos els droides, de tant en tant no aconseguien recordar les coses amb la suficient claredat.

L'habitació es trobava a les fosques; l'única il·luminació provenia de la tènue llum de la ciutat que es filtrava a través de les cortines que cobrien tota la filera de les finestres. Bink es va lliscar acuradament pel terra, observant les fosques formes de les cadires i les taules del saló, i preguntant-se de manera casual, quina classe de mobles complaurien a un noble i opulent devaronià. El jaç era una mica gran per al seu gust, amb altes columnes de llit en cada cantonada, que arribaven gairebé fins al sostre, i que aixecaven la part principal del llit al voltant de mig metre des del terra. Probablement li proporcionaven certa quantitat de flux d'aire, va decidir, per a les nits quan la temperatura exterior fos incòmodament alta.

Es va quedar congelada, contenint un respir en la gola.

L’androide de la casa, de fet, els havia donat una mala informació. Lady Vanq no es trobava absent. Es trobava allà, descansant sota les mantes enmig del llit.

Bink es va quedar immòbil, amb el cor bategant acceleradament, maleint en silenci la seva badada mentre tractava de decidir què fer. Si la devaroniana es trobava dormida, encara podria tenir una oportunitat de fer marxa enrere i escapar.

I llavors, mentre la ment de la Bink començava a funcionar a mil per hora, una nova esgarrifança va començar a recórrer la seva esquena. Quelcom anava molt malament aquí. La figura del llit estava massa quieta.

Va respirar amb cura.

—Tav? —va murmurar.

—Què ocorre?

—Espera. —Armant-se de valor, es va dirigir cap al llit. El cos no es movia, i al mateix temps que Bink s'acostava, es va adonar, tenint la sensació de què el pis s'enfonsava als seus peus, que no podia apreciar cap elevació ni descens de les mantes sobre el pit de la figura.

Lady Carisica Vanq estava morta.

Bink va realitzar una altra suau inspiració. Aquesta vegada va captar el besllum d'una aroma dolça i picant.

—Tavia?

—Bink, què ocorre? —la veu ansiosa de Tavia li va contestar—. Si necessites sortir...

—No hi ha pressa, —va dir Bink, mentre les paraules li cremaven a través de la seva gola, la qual sobtadament es trobava en flames—. Ella està morta.

—Qui està morta?

—La senyora de la casa. —Un arravatament de rialletes mig histèriques va bombollejar a través del sabor àcid que revestia la seva boca. Amb severitat, ho va sufocar, enviant-ho de nou a les seves profunditats—. L’androide ens va dir que es trobava realitzant un perllongat viatge. Crec que tenia raó, després de tot.

—No entenc, —va dir Tavia, mentre la seva veu també començava a tremolar—. Vols dir que va morir de...? Jo ni tan sols sé de quin tipus de malalties els devaronians es puguin morir tan ràpidament.

—En aquest cas, per la mateixa causa que moltes altres persones en l'Imperi moren en aquests dies, —va dir Bink, aixecant amb cura la vora de la manta que cobria el cos. Una sola mirada va ser tot el que necessitava—. Va rebre un tret.

—Ella... què?

—Un únic tret làser en la part superior del tors, —va dir Bink—. A frec de roba.

Es va produir un panteix ofegat provinent del clip que contenia el comlink.

—Bink, surt d'aquí. Surt d'aquí ara!

—No hi ha pressa, —va dir Bink, col·locant novament la manta en forma delicada i mirant al voltant seu—. Tenint en compte l'olor que emana del bio-supressor que va ser ruixat per sobre de tot el seu cos, podem assumir que porta morta un bon temps. Diversos dies almenys.

—O tal vegada dues setmanes?

Una estranya sensació va semblar fluir a través de l'habitació mentre el vent bufava a través de la finestra oberta. Per ventura Tavia en veritat estava suggerint el que Bink pensava que estava suggerint?

—Queda't amb mi, —va dir, dirigint-se cap a la pesada porta en l'altre extrem—. Vaig a revisar la caixa forta.

Tavia va xiuxiuar entre dents.

—Vés amb compte.

Les caixes fortes d'aquesta classe, en general, requerien deu a quinze minuts per ser violentades. Aquesta li va prendre menys de dos. Clarament, algú ja ho havia fet, desactivant les barreres.

—Estic dins, —va murmurar mentre obria la porta i s'introduïa en el seu interior.

—I?

Bink va passejar la vara de llum al voltant de l'habitació. La tardorenca col·lecció de Lady Vanq era encara més eclèctica que la de Jydor, amb objectes d'art que anaven des de flutterines de la grandària d'un puny, fins a escultures planes de la grandària d'un wookiee; les seves antiguitats abastaven valuoses peces procedents dels dies de l'antic Imperi Rakata, i recorrien tot el període de temps comprès fins a l'actualitat, incloent les modernes foteses sense valor intrínsec que Bink en aquest moment podia apreciar. En un costat, es trobava un buit pedestal d'exhibició.

La Tchine de la devaroniana havia desaparegut.

—Tenies raó, —va dir Bink—. La segona Tchine de Jydor ha de ser la de lady Vanq.

Darrere d'ella, la porta del dormitori va ser oberta.

Bink es va quedar immòbil, amb el cap mig voltejat cap a la porta. Es tractava d'un androide de neteja, que entrava utilitzant un accessori d'aspiradora a través del llindar del passadís, i que va estendre el seu apèndix articulat un metre més o menys dins de l'habitació. Va acabar el seu treball, va aixecar el cap i va girar lentament al seu voltant. Bink esperava enmig d'una tibant espera...

Els ulls mecànics es van desplaçar en direcció cap a la porta de l'oberta caixa forta, sense que Bink pogués detectar cap tipus de reacció. Posteriorment, la seva mirada va escombrar sense pausa l'espai ocupat pel cos sense vida sobre el llit. Sortint fora de l'habitació, va tancar la porta darrere d'ell.

Bink va realitzar una acurada inspiració.

—Encara estàs allà? —va murmurar.

—Per descomptat, —va dir Tavia—. Què està passant?

—Oh, en realitat, es tracta d'un cúmul de males notícies pertot arreu, —va dir Bink. Va sortir de la caixa forta i va tancar la porta darrere d'ella—. Alguna idea de quan serà el proper recés dels jugadors?

—En realitat, ja han acabat, —va dir Tavia—. No crec que importi molt ara, però Lando i Zerba van guanyar les seves sendes classificatòries.

—No, és probable que no, —va estar d'acord Bink, asseient-se en l'ampit de la finestra i tornant a enganxar l’arnés sobre la sintetisoga—. Vés a buscar-los i fes que m'esperin a la nostra habitació. Tots necessitem tenir una conversa bastant seriosa.

 Següent