El Falcó Mil·lenari (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

—Aquest és el teu nou millor amic? —va preguntar la Leia a Han mentre esperaven a la doctora Parlay Thorp.

Han es va adonar en aquell moment que estava jugant, absent, amb el transponedor i el va ficar de nou en la butxaca dels seus pantalons.

—És addictiu.

—Potser hem de comprar-te una joguina anti-estrès.

—Ha, ha.

La Leia no havia somrigut en fer la pregunta, i el riure d’en Han també havia sonat fluixa. Estava clar que la conversa amb Luke li havia preocupat. Des de llavors i durant el viatge a Obroa-skai amb prou feines havia dit res.

—No tenim per què fer això; ho saps veritat? —va preguntar Han en veu baixa—. Li explicarem a la doctora Thorp que hem tingut un contratemps i que hem de tornar a Coruscant immediatament. Seguirem amb la recerca quan les coses s'hagin arreglat.

Per un segon, la Leia semblava considerar el suggeriment del seu marit. Després, va sospirar i es va deixar caure sobre el respatller de la cadira en la sala d'espera. Tenia els braços creuats sobre el pit.

—Sento estar així; és que Luke semblava preocupat. No obstant això, em va demanar que no anéssim fins allà encara.

—Potser hem de comprar-te una joguina anti-estrès.

La Leia va deixar escapar una riallada.

—A més, hi ha una raó molt més important per estar esperant aquí.

Han va seguir la mirada de la seva esposa fins a l’Allana, que estava dempeus al costat de les altes finestres de la sala d'espera mirant els jardins de les instal·lacions mèdiques Aurora. Des d'allà es veia el Falcó aparcat, i C-3PO s'havia quedat fora vigilant-lo; a contracor, perquè no permetien l'entrada de droides personals a les instal·lacions de recerca, on els Solo tenien una cita amb Thorp.

—No ha tornat a ser la mateixa —va continuar la Leia—; però almenys ha recuperat la il·lusió per resoldre el misteri de la nau.

—No creus que s'està prenent massa de debò l'aventura?

La Leia va arrufar les celles.

—No com perquè hàgim de preocupar-nos. Per què? Tu no te l'estàs prenent de debò?

—Naturalment que sí, i m'estic divertint molt; bé, excepte a Taris.

—Crec que aquest viatge ens ha unit molt més als tres.

En la cara d’en Han es va formar, a poc a poc, un ampli somriure.

—Com en els bons temps.

—Aquesta era la idea, no?

De sobte, una conversa inesperada en el passadís va cridar la seva atenció cap a una dona de pèl canós i vestida amb elegància que somreia àmpliament. La senyora en qüestió els hi va estendre la mà dreta fins i tot abans d'acostar-s’hi.

—Princesa Leia, o haig de dir Cap d'Estat Organa? Em temo que no sé com referir-me a vostè. Sóc Parlay Thorp.

—Leia serà suficient.

—Leia, llavors —va dir la doctora Thorp mentre li encaixava la mà. Després es va tornar cap al Han i va dir—: Capità Solo, un plaer conèixer-li.

A Han li va sorprendre la força amb que la doctora li va donar la mà.

—Igualment, doctora Thorp.

—I aquesta deu ser Amèlia.

Allana també li va donar la mà.

—Miri allà, és el Falcó Mil·lenari.

Thorp va deixar que la nena la guiés fins a la finestra.

—Vaja; havia vist aquesta nau moltes vegades en l’HoloNet, és clar, però en persona i després de tants anys... —Es va tornar cap a Han i Leia i va afegir—: Em porta tants records!

Han es va acostar també a la finestra.

—Ja es deia Falcó Mil·lenari quan el va tenir vostè?

—Jo mai li hauria posat semblant nom —va dir mentre assentia amb el cap.

—Dax Doogun va dir alguna cosa sobre que era una nau mèdica.

—Sí, la usàvem per a això; però ni pintant-li el casc blanc i dibuixant-li els nostres símbols semblava passar per bo. I molt menys amb un canó lateral.

—Ja li havien instal·lat la bateria làser?

—Sí —va assentir—, però no tenia el canó inferior.

—Ja, vaig haver de fer-li alguns arranjaments.

—Això he sentit. D'altra banda, s'assembla molt al record que jo tenia d'ell. M'agradava com d'àgil que estava per a la seva edat —va dir mentre es tornava cap a ells—. I respecte el fet que no l'hagin restaurat. Els bonys i els punts d'òxid li donen personalitat, com les arrugues en la cara. No es veuen moltes en Aurora —va afegir en to conspirador.

—Ja ho hem notat —va contestar la Leia.

Thorp va exhalar profundament.

—Cert, som especialistes a restaurar la joventut en la part exterior i fem el que podem perquè l'interior segueixi funcionant correctament. A mi m'agrada dir que, en realitat, els nostres clients compren temps per a ells mateixos. Malgrat els trasplantaments d'òrgans i hormones, encara ens queda molt per davant per augmentar l'esperança de vida de moltes espècies. Per una quantitat exorbitant de diners podem prologar la vida en humans vint-i-cinc anys, cinquanta; com a molt setanta-cinc anys. Però la veritat és que, com a espècie, estem biològicament programats per envellir i sembla que és un programa que no es pot alterar. —Mirà a Allana i li va dir—: Els adults només parlem de coses avorrides, no?

—Més o menys —va contestar ella.

Thorp va riure.

—La sinceritat escau molt bé. De totes maneres, jo em dedico a la recerca i deixo que dels procediments de rejoveniment s'encarreguin els millors professionals d'Aurora.

—Doogun va esmentar que també va estar vostè investigant en la Vora Exterior.

—En el braç Tingel, sí. De fet haig d'agrair-li al Falcó Mil·lenari part dels meus descobriments.

Es va obrir una porta darrere d'ells i un metge ho’din va entrar en la sala d'espera.

—Disculpin la interrupció...

—No es preocupi, doctor Sompa —es va apressar a dir Thorp—. Permeti'm presentar-li a Han Solo, Leia Organa Solo i la seva filla Amèlia.

Sompa va inclinar el cap ple de flocs en una reverència de cortesia.

—Un plaer i un honor per a mi. Haig de dir, no obstant això, que no esperava la seva visita. I la veritat és que tots dos tenen un aspecte meravellós per a la seva edat.

—Lial —començava a dir Thorp quan la Leia la va interrompre.

—De debò no creu que al meu marit li faria falta una mica de... restauració, doctor Sompa?

El doctor va mirar detingudament a Han.

—Bé, suposo que sí podríem fer alguna cosa en la barbeta i les arrugues. Potser també podríem redreçar-li una mica la boca. D'altra banda, es veu que el Capità Solo està molt en forma; com a molt li sobrarien un parell de quilos.

—Ei! Porto els mateixos pantalons que portava fa trenta anys.

—Això és cert —va dir la Leia.

—Òbviament, però el que compta és el que està dins —va prosseguir Sompa—; però hauríem de procedir a realitzar algun escàner...

Allana havia intentat contenir el riure però, de sobte, va esclatar en riallades d'un riure contagiós que va confondre al ho’din i va deixar-lo una mica avergonyit.

—Ho sento, Lial —va dir Thorp, eixugant-se una llàgrima—. Em temo que la Princesa Leia s'estava ficant amb vostè. Els Solo no han vingut a preguntar per cap tractament de rejoveniment. Estan reconstruint la història de la famosa nau YT-1300 coneguda com el Falcó Mil·lenari. —Es va tornar per assenyalar-la en l'aparcament i va prosseguir amb el seu discurs—: Està al costat del iot, és gris i té la cabina cap a fora.

Sompa estava cada vegada més confús.

—Jo vaig tenir el Falcó deu anys abans que arribés a les mans del Capità Solo.

Sompa va obrir la boca en senyal que, per fi, entenia una mica del que passava i després es va acostar a la finestra per admirar la nau uns minuts.

—Has dit que és un YT-1300?

—Fabricada per la Corporació Corelliana...

—De quin any? —va preguntar Sompa de sobte—. En quin any la van fabricar?

—No estic segur de l'any —va dir Han—. Pot ser que faci una mica més de cent anys, ja.

Sompa va mirar a Thorp.

—I qui tenia la nau abans que l'aconseguissis tu?

—Doncs era a punt d'explicar-los als Solo com havia arribat a les meves mans la nau.

Sompa es va tornar de nou cap a la finestra.

—Una nau així... és com un supervivent d'una altra era...

—És tota una supervivent, sens dubte —va dir Han—. Fa quaranta anys hi havia centenars d’YT-1300, en gairebé tots els mons. Però ara ja són clàssics.

—En Han utilitza els termes «clàssic» i «relíquia» gairebé indistintament —va dir la Leia mentre sostenia la mà del seu marit.

Sompa va mirar de nou a Thorp.

—M'encantaria sentir la història en algun moment, Parlay.

—De debò? Em sorprèn, Lial.

—Sí, bé, ara et deixaré aquí amb els teus convidats. —Es va tornar momentàniament cap al Han i la Leia i va prosseguir—: Ha estat un plaer; que gaudeixin del seu temps en Aurora.

Thorp va esperar al fet que Sompa se n'anés.

—Un ésser veritablement estrany. Però molt intel·ligent i aplicat.

—I amb pressa —va dir Han.

—En general té bastant paciència —va dir Throp, encongint-se d'espatlles—. Els jardins d'Aurora estan preciosos en aquesta època de l'any. Els hi ve de gust escoltar la meva història allà?

—Seguiu-me —va dir Allana, que ja sortia disparada per la porta.

La universitat en la qual jo vaig estudiar exigia que una vegada haguéssim rebut el nostre títol en medicina i haguéssim realitzat les pràctiques en algun centre mèdic, passéssim tres anys desenvolupant les nostres habilitats en diversos mons llunyans. Molts metges van optar per dedicar aquells tres anys a un món en concret, però els meus plans eren ben diferents. Amb l'ajuda de les beques universitàries, contribucions vàries i alguna donació privada, vaig fundar Sector Mèdic Remot, que a poc a poc va atreure a joves metges que, de no haver estudiat medicina, serien arqueòlegs, lingüistes o exploradors. Una petita flota de naus espacials antigues ens va portar de món en món en les Vores Mitjana i Exterior per complir amb la nostra missió i distribuir medicines, administrar inoculacions, immunitzar pacients i realitzar operacions. Portàvem la nostra experiència a planetes desolats per les plagues i marejats per diverses catàstrofes naturals; i al final érem capaços de dur a terme gairebé qualsevol tipus de procediment. Va ser llavors quan vaig aprendre a pilotar, i molt abans d'acabar els meus tres anys de servei obligatori ja m'havia adonat que mai seria feliç si m'establia en un centre mèdic últim model o en una clínica privada en un món ric. De fet, desitjava endinsar-me encara més en els braços de la galàxia, on hi havia moltes poblacions que necessitaven de debò assistència mèdica perquè l'Imperi les estava ignorant per complet. El mercat havia caigut i economies en altres temps poderoses estaven ara en fallida. I l'Emperador només els hi donava falses esperances mentre les forces imperials se centraven a enfortir el Nucli.

La majoria dels mons que jo anhelava visitar estaven, per raons logístiques i financeres, fora de l'abast del Sector Mèdic Remot; no obstant això, tot va canviar quan vaig adquirir el Falcó Mil·lenari. L’hiperimpulsor militar de la nau va posar a l'abast de la meva mà la galàxia sencera i amb l'ajuda de les donacions que seguia rebent em vaig comprar un parell de droides mèdics perquè m'ajudessin i vam equipar la nau amb diversos sistemes de diagnòstic. Sentir-me lliure per viatjar on jo volgués quan em vingués de gust m'omplia tant com ho havien fet els meus anys de voluntariat. Els meus companys de promoció es refereixen a aquests anys de la meva vida com la meva «època de voleteig». Suposo que, en certa manera, va consistir exactament en això: voleiar de món en món aprenent i madurant.

Pel que fa a les destinacions escollides, em deixava portar pel que sentia en ports espacials, cantines, tapcafs i altres llocs en els quals els viatgers espacials professionals intercanviaven informació o simplement tafanejaven. Haig d'admetre haver gaudit quan em confonien amb una pirata, una contrabandista o una caça-recompenses només per l'aparença del Falcó, amb aquell impressionant canó làser que, no obstant això, no funcionava. Si algú s'hagués molestat a comprovar-ho, s'haurien adonat de seguida que, com a pilot, jo no estava a l'altura de la nau. Simplement em limitava a anar d'un lloc a un altre.

En una cantina de Roos vaig sentir alguna cosa sobre Hijado, un lloc fora de la ruta Hydiana i a mig camí cap a Bonadan. Un viatger espacial em va dir que si hi havia algun món que de debò necessités ajuda, aquest era Hijado. No va voler dir-me per què, però quan el Falcó va sortir de l’hiperespai en el sistema Hijado i els sensors d'alerta em van avisar que un comboi de naus imperials abandonava el planeta vaig saber a què es referia aquell ancià: El que, al principi, semblava una tempesta atmosfèrica va resultar ser fum que sortia de nombrosos centres poblacionals de l'hemisferi nord. A mesura que m'anava acostant, els escàners de llarg abast del Falcó mostraven esquadrons de caces TIE que tornaven als seus destructors estel·lars després de donar per conclosos els bombardejos corresponents. Al mateix temps, apareixien davant els meus ulls imatges de naus hijadoanes que estaven sent eliminades en el seu intent per escapar de la destrucció.

Havien arribat a les meves oïdes notícies dels últims atacs de les naus imperials a Ord Trasi o Bilbringi, no recordo quin, i el primer que vaig pensar va ser que els imperials havien descobert una base de l'Aliança Rebel. Però Hijado semblava massa remot per albergar una base rebel i les converses que se sentien pel comunicador suggerien diverses possibles opcions per als atacs. Aquestes converses que jo escoltava procedien de les fragates mèdiques que esperaven el permís dels imperials per acostar-se a Hijado. Era molt típic dels comandants imperials deixar que les naus d'ajuda entressin una vegada havien acabat de destruir-ho tot.

Els equips mèdics que anaven a bord d'aquestes fragates em van posar al dia sobre l'abast de la devastació i dels plans generals d'ajuda. Els imperials encara no havien acabat d'arrasar Hijado, però ja hi havia ciutats irrecuperables i moltes àrees on les tasques de recuperació durarien anys. Els equips de rescat no tenien permís per evacuar als supervivents i les instal·lacions mèdiques que es trobaven en objectius de guerra secundaris ja s'estaven mobilitzant. De totes maneres, les estacions d'energia i els centres tècnics havien deixat de funcionar, així que era com si les civilitzacions autòctones haguessin retrocedit, de sobte, diversos segles. I el que és pitjor, els imperials estaven instal·lant una base per evitar que els insurgents captessin i allistessin més membres.

Quan les fragates van poder entrar en òrbita, jo em vaig acostar amb el Falcó a la tèrbola atmosfera. Vaig buscar senyals de socors en altres objectius remots però no vaig trobar res, per la qual cosa no em va quedar cap més remei que fiar-me de les dades visuals i en el Falcó per guiar-me cap a un lloc on jo pogués ser d'ajuda. Ambdues fonts manifestaven certa tendència atmosfèrica que ens portava cap a estribord.

Vaig vigilar una zona que semblava haver estat víctima de danys col·laterals en comptes de deliberats i vaig aterrar en un gran clar amb el terra d'aigua bullint. Els edificis i cases que ho envoltaven eren pastura de les flames i el foc s'estenia gràcies als diferents carburants que la població humana autòctona tenia per allà. Mirés on mirés, veia cossos que estaven sent arrossegats pels torrents d'aigua o les cascades de fang. Tancant amb clau em vaig baixar de la nau, un humà d'uns quaranta anys estàndard es va separar d'un grup de gent que estava recollint cossos i es va acostar a mi.

—Gràcies per respondre a la nostra trucada d'auxili —em va cridar, per fer-se sentir sobre el soroll de la pluja, amb un marcat accent bàsic.

Quan li vaig dir que no havia rebut cap trucada de socors em va contestar:

—A través de la nau, et refereixes?

Jo vaig assentir i em va dir que havia arribat i que era l'única cosa que importava en aquell moment. Es deia Noneen. Li vaig seguir sota la pluja i li vaig preguntar si coneixia el motiu dels atacs.

—Els imperials no van donar cap explicació —va dir pausadament.

Al final va resultar que el governador del sector planetari havia enfadat molt a l'Emperador, i Hijado era un exemple de les conseqüències. Tot em resultava massa familiar i amb el nombre de morts que m'envoltava en aquell moment, la desesperació va aflorar en mi. Però Noneen em va dir:

—No et posis trista; no s'estan morint, s'estan anant.

Al principi vaig interpretar aquelles paraules com una mera al·lusió poètica, però el seu veritable significat se'm revelaria durant les setmanes, els mesos i també els anys que vindrien a continuació.

En la primera setmana, vaig presenciar la recuperació de més de cinc-cents cossos; cossos que van cremar en les restes d'un lloc de culte. Quan no estàvem furgant entre els enderrocs ni aixecant cadàvers, els meus droides i jo ateníem ferides, cremades i ossos trencats en la petita clínica que vam muntar en el Falcó. Ens va portar un temps condicionar-la però a poc a poc em vaig adonar que per allà no havia passat encara cap ancià ferit, però tampoc mort, i li vaig preguntar a Noneen.

Al principi no va entendre la meva pregunta. Després va assenyalar a una dona que seria una mica més gran que ell i va dir:

—Magan té cent cicles estel·lars. —Després va assenyalar a un home que semblava encara major i va afegir—: Sonnds té cent quaranta cicles.

Com ja sabia que un any a Hijado equivalia més o menys a un de Coruscant, em va semblar impossible que Noneen hagués encertat amb les edats que m'havia dit.

—I quants cicles tens tu? —em va preguntar. Quan li vaig dir que vint-i-vuit, em va contestar que aparentava molts més.

Ara no hi ha moltes dones a les quals els agradi sentir que semblen majors del que són en realitat. Però Noneen tenia raó. Tots aquells que tenien la meva edat cronològica semblaven molt més joves. Encara sabent-ho em va costar acceptar-ho. No hi havia molta informació sobre Hijado, però sí se sabia que la població humana d'aquell planeta havia emigrat des del Nucli molts mil·lennis enrere. Per tant, o els humans d’Hijado havien evolucionat cap a éssers més longeus, o hi havia quelcom estrany en aquell planeta recentment destruït que els hi garantia una longevitat inusitada.

Quan es complia un mes de la meva arribada, Noneen i els altres ja havien començat a reconstruir les seves cases. Si van plorar les pèrdues humanes, ho van fer en privat perquè jo no havia vist ni una sola llàgrima. Una tarda, mentre recopilava dades que havia anat recollint sobre l'habilitat del grup per guarir-se, tant físicament com emocionalment, Noneen, entre uns altres, va tornar d'una incursió al bosc amb més d'una dotzena de galledes amb saba d'arbre; totes elles acolorides amb extractes fruiters, fang i minerals mòlts. Sense molestar-se a demanar la meva opinió, van començar a pintar el Falcó amb la saba i la nau va passar de tenir un color blanc immaculat a ser de color vermell virolat. Per si això fos poc, van treure els símbols mèdics i van pintar uns relacionats amb la màgia sigil. Quan hi van haver acabat, la nau presentava una boca i una fila d'ullals, uns punys tancats en la punta de les mandíbules i plomes en flames que cobrien els laterals. El canó làser s'havia convertit en una flor de colors vius. La cabina era un ull negre.

Quan vaig poder preguntar-li a Noneen de què anava tot allò, em va dir que estaven preparant el Falcó.

—Preparar-ho per a què? —vaig preguntar jo.

—Per a la venjança dels qui s'han anat —va contestar amb total naturalitat.

Si es referia a una venjança literal sobre la base imperial d’Hijado, hi havia notícies d'última hora, i jo les hi vaig donar.

—En primer lloc —li vaig dir—, jo sóc metge, no soldat.

—Jo també guareixo a la gent —em va contestar—. Quina és la diferència?

Li vaig dir que jo m'encarregava de salvar vides, no de sembrar la mort.

—Si vengem als qui s'han anat —va dir—, també estarem salvant vides.

Li vaig informar que no era pilot de combat i que els droides no sabien executar més ordres que les operacions mèdiques bàsiques.

—Però pots portar-nos en la nau fins a la base imperial —va insistir.

Vaig admetre que això sí podia fer-ho i després vaig deixar caure la bomba: el canó làser no funcionava. Les noves van semblar contrariar-ho una mica, però només una mica.

—Si ho van construir perquè fos una arma, haurà de funcionar com una arma —va dir.

La meva ment anava a cent per hora. Jo no havia vist ni una sola arma entre les gents de Noneen. Eines, sí, cert, però no armes; almenys res que pogués reactivar un canó làser inhabilitat. Em preguntava què seria el pitjor que podria passar-me si sobrevolava la base imperial. Que els escàners imperials s'adonarien que el Falcó era inofensiu malgrat la màscara que li havien posat els homes de Noneen i ens demanarien que evitéssim acostar-nos a la base. Això seria tot.

—Si decideixo ajudar-vos —vaig dir—, podré quedar-me a viure aquí una temporada?

Va suposar que jo no tenia cap llar, la qual cosa no era del tot mentida encara que tampoc tenia res a veure amb la meva petició. Li vaig dir que volia esbrinar per què ell i la seva gent vivien tants anys.

—No hi ha cap tècnica especial —va contestar per a la meva sorpresa—; simplement vivim tant temps com nosaltres volem.

Vaig decidir no revelar les meves sospites que havia d'haver-hi alguna cosa més. Jo encara creia que el secret havia d'estar en el menjar o en l'aigua, o en alguna glàndula endocrina que ells tenien i jo no. Els vaig deixar clar que volia prendre'ls mostres de sang i de teixits; necessitava el seu permís per «trencar el segell», com diria Noneen. I van acceptar.

La base imperial estava a centenars de quilòmetres de distància, prop de diverses de les zones més afectades per la destrucció d’Hijado. Noneen va viatjar dempeus en la cabina darrere meu i d'un dels meus droides mentre altres sis es van asseure en cercle sobre la coberta del celler principal. Jo ja havia presenciat algun dels seus rituals comunitaris, però ni llavors ni ara he sabut mai amb quines intencions els duien a terme. A cinquanta quilòmetres de la base, el Falcó em va fer saber que els imperials estaven escanejant la nau i uns instants més tard va sorgir una veu a través dels altaveus del comunicador que exigia saber qui érem i on ens dirigíem. Mitjançant el transponedor i per viva veu vaig identificar el Falcó com a nau mèdica i vaig emetre un pla de vol fals segons el qual ens dirigíem a cinc quilòmetres més al nord de la base. La veu a l'altre costat del comunicador va trigar a respondre i finalment un imperial ens va comunicar:

—Si s'ha de jutjar per l'aparença de la nau, ets una fetillera.

—Intento buscar l'equilibri —li vaig contestar.

Ens van avisar que havíem de mantenir la nostra direcció, que era just el que jo tenia pensat fer, però Noneen va dir que era vital volar més a prop de la base. Va dir que anava a pujar a dalt de tot i es va marxar cap a l’escaleta que donava accés a la torreta del canó làser. Vaig haver d'inventar-me una excusa.

—Els escàners m'indiquen que hi ha una tempesta en la nostra direcció —vaig comunicar a la base, i vaig sol·licitar permís per incorporar-me a un vector que ens situaria a tres quilòmetres dels imperials. La resposta va ser exactament la que m'esperava.

—No hi ha cap tempesta —van dir. Van al·legar que els escàners del Falcó devien haver-se equivocat i em van advertir, per segona vegada, que havia de mantenir la meva trajectòria. En cas contrari, ens dispararien. Les alarmes del panell de control em van informar que ens tenien a tir, però també sabia que si decebia a Noneen, estaria arruïnant la meva oportunitat de quedar-me entre la seva gent. Per això vaig fer una cosa que mai abans havia fet: accelerar el Falcó al màxim i volar directament cap a la base.

Encara no sé com vaig aconseguir evitar els trets làser imperials, sobretot perquè vaig mantenir els ulls tancats durant gran part de la fugida. Crec, d'altra banda, que la nostra sort va tenir molt a veure amb la sorprenent velocitat del Falcó i la prepotència dels imperials. Al cap i a la fi, només era un vell vaixell de càrrega.

Abans que pogués adonar-me, estàvem a cinquanta quilòmetres al sud de la base i Noneen havia tornat a la cabina. Estava tan ocupada comprovant les pantalles a la recerca de possibles amenaces o algun senyal que ens perseguissin que amb prou feines el vaig escoltar quan va dir que la missió havia estat tot un èxit i que la base havia desaparegut.

Havia posat tota la meva atenció en un dels escàners que mostrava que la base estava exactament com i on l'havien deixat, però ell es va mantenir ferm: havíem destruït la base i havien venjat a la seva gent. Si la meva manera d'entendre el món no m'hagués impedit veure el que m'envoltava, m'hauria adonat que els imperials havien desaparegut. Recordo haver-li dit que tot es mor en algun moment. I recordo que ell em va dir que la base s'havia anat abans que arribés el seu moment.

Ja de tornada al poble li van llevar la màscara al Falcó, el van fregar amb olis fins que els mateixos droides van sentir enveja i el van adornar amb flors, per dins i per fora. En petits recipients de ceràmica que van col·locar per tota la nau van encendre barres d'encens. Encara que Noneen mai parlava molt, crec que la nau s'havia convertit en una espècie de temple per a ells. Sempre venien amb alguna excusa per veure'm: dolors, picors, petits talls i granellades; i se sotmetien sense mirament algun a les anàlisis de sang i escàners que executaven els meus droides mèdics.

Els estudis que vaig dur a terme durant l'any que va seguir a la meva arribada van donar uns resultats totalment inesperats. Pel que sembla, la gent de Noneen sabia per endavant quan algú anava a morir, encara que ells en deien «anar-se’n». Noneen solia dir que tal o qual persona s'havia anat encara que, potser, jo estava mirant directament a aquesta persona i fins i tot parlant amb ella. I cert era que a la poca estona, la persona en qüestió es moria sense cap indici de malaltia.

Li vaig preguntar si la seva gent sabia amb anterioritat a l'atac que els imperials vindrien a destruir-ho tot i em va dir que sí. Van veure que el poble se n'anava. Jo em preguntava si aquella clarividència seria conseqüència de la Força, i Noneen em va contestar que era possible.

Poc després de començar el meu segon any entre ells, tot el poble va començar a caure en un estat general de pessimisme. Quan li vaig preguntar a Noneen quina era la raó em va dir que jo anava a anar-me’n. Tots sabien que jo no m'havia adonat que me n'anava, per això s’ho callaven i no em deien res.

Jo em negava a creure-ho i em vaig sotmetre a innombrables escàners i diferents proves que van demostrar que el meu estat de salut era immillorable. No obstant això, Noneen insistia que m'anava a anar. Pel que sembla, si deixava que duguessin a terme un ritual en el meu nom, la meva marxa es retardaria un temps. Entusiasmada, vaig acceptar de seguida i en finalitzar el ritual Noneen em va comunicar que havia sortit parcialment bé. Gairebé en aquell mateix moment em vaig posar terriblement malalta.

Em preguntava si la malaltia tindria alguna cosa que veure amb el ritual; si ho tindrien planejat des de feia temps. Els meus droides em van sotmetre a diverses proves i finalment van donar amb una malaltia congènita que, d'alguna manera, no s'havia manifestat fins llavors malgrat els gairebé trenta anys de revisions mèdiques. Si s'ha de jutjar pels resultats, la veritat és que m'havia d'estar morint; però hi havia alguna cosa que, per la raó que fos, mantenia a ratlla la malaltia. Per quant temps?

En aquell moment em vaig adonar que estava destinada a quedar-me amb Noneen i la seva gent, almenys fins que aconseguís desvetllar el secret d'aquella capacitat extraordinària de la qual eren posseïdors. Durant una època em van envair somnis de grandesa; amb tot el progrés que havia experimentat la raça humana en els camps de la ciència i la tecnologia, algun dia descobriria el secret que ens permetés veure el futur i potser augmentar la nostra esperança de vida. I aquí estic, preparada per resoldre el misteri.

Excepte per un problema: durant mesos vaig intentar trobar el valor necessari per preguntar-li a Noneen quants anys viurien aquestes gents, encara que al final vaig formular la pregunta d'una altra manera:

—Us aneu a quedar aquí per sempre?

Ell em va mirar amb resignació i va contestar:

—Ens anem.

—Quan? —vaig insistir amb una veu que traïa el meu veritable sentit de pèrdua.

—Aviat; molt abans que te’n vagis tu.

Em vaig esforçar el doble per descobrir tot el possible sobre la gent de Noneen, però va ser inútil. I abocada al fracàs, crec que em vaig convertir en una científica boja més que en un practicant mèdic. I va passar un altre any.

El Falcó Mil·lenari formava ja part del paisatge urbanístic. Però un bon dia, la gent del poble es va acostar a netejar la nau de proa a popa; li van llevar les flors i l'encens i després la van pintar amb la saba d'arbre del color més clar de tots els que els havia vist usar. Almenys no era pintura de guerra. Així i tot, tot allò em semblava tan preocupant com desconcertant. L'única explicació que em va donar Noneen va ser que el Falcó Mil·lenari havia desaparegut.

—Com la base imperial? —li vaig preguntar.

—Simplement s'ha anat —va dir—. Ha passat pàgina.

No hi havia res que jo pogués fer sobre aquest tema. S'havia anat.

Tots els matins durant el mes que va seguir em sorprenia en trobar al Falcó descansant sobre el seu tren d'aterratge, pintat de colors estranys, però encara allà. No sé què esperava trobar-me, la veritat, però no vaig entendre el que ocorria fins que el Circ Molpol va arribar a Hijado. Dax Doogun li va fer un cop d'ull a la nau i va decidir que havia de fer-se amb ella. I la veritat és que el Falcó era perfecte per a un circ. L'oferta de Dax va ser molt més generosa del que jo hagués pogut imaginar; amb els seus crèdits podria finançar el centre mèdic i de recerca que tant desitjava crear a Hijado. Com anava a rebutjar l'oferta si, en qualsevol cas, el Falcó ja havia passat pàgina?

—L'equip de recerca que vaig fundar a Hijado va romandre allà deu anys —va dir Parlay Thorp des d'un dels bancs del jardí—. Prou, haig d'admetre, per veure que destruïen la base imperial, una cosa que Noneen i la seva gent es van prendre amb calma perquè per a ells ja feia molt temps que s'havia anat.

—Suposo que has aprofitat els teus descobriments aquí en Aurora —va dir la Leia.

—Ja m'agradaria —va dir Thorp amb un somriure tímid en els llavis—, però la veritat és que mai vaig arribar a descobrir ni el secret de les seves capacitats precognitives ni el de la seva longevitat. Amb la intenció de trobar alguna relació possible amb altres espècies que tenen una esperança de vida molt elevada, com els hutts, els wookiees, els gen’dai o els falleen, vam dur a terme estudis exhaustius, però sense cap resultat fins al moment. Creiem en la possibilitat que la gent de Noneen estigués sintonitzada, d'alguna manera, amb els ritmes cardíacs als quals responen molts insectoides i espècies sàuries, encara que els resultats no són concloents. També barregem la possibilitat que el seu estat de salut i la seva longevitat es deguessin d'una forma natural de bacta o bota, però no hem trobat proves que ho confirmin.

Thorp va mirar la Leia.

—Jo, personalment, encara no he descartat que, en realitat, tinguessin la Força.

La Leia no va dir res.

—Després que un grup de rebels destruís la base imperial, l'Imperi va arremetre de nou contra Hijado —va dir Thorp mentre mirava a Allana—. No sé què haurà estat de Noneen i la seva gent.

—Potser ja s'havien anat —va dir Allana mentre es pujava a la falda de la Leia.

—Potser sí —va dir Thorp amb un somriure.

—O potser sí que tenien la Força.

—Qui sap! —va contestar Thorp—. Potser algun dia ens trobarem amb una espècie intel·ligent que ens doni la clau de la immortalitat. Fins llavors, l'única cosa que podem fer és seguir confiant amb la tecnologia per allargar-nos la vida any a any —va concloure. De sobte se li va il·luminar la cara i va dir—: El doctor Sompa va tenir recentment un pacient que va despertar d'un coma més de seixanta anys després. Òbviament, l'excepció que confirma la regla. Fins i tot amb éssers conservats en carbonita.

—Tornant al Falcó... —va dir Han mentre es movia incòmode en la cadira.

—Ah, sí. Vostès volien saber com una nau com aquesta pot arribar a les mans d'una doctora recentment llicenciada.

—Algú te la va donar! —va dir Allana.

Thorp va obrir molt els ulls i va riure.

—Doncs tens raó, Amèlia. Certament, i qui me la va donar em va dir que era un donatiu.

—Un home —va dir Han, inclinant-se cap endavant.

Thorp es va tornar cap a Han.

—En aquell moment es va negar a dir-me el seu nom, però al final ho vaig descobrir. Algú es va equivocar en canviar el registre del Falcó, i vaig descobrir que l'amo anterior es deia Quip Fargil. No tinc ni idea d'on estarà, però quan em va donar la nau estava a Vaced. I recordo que em va fer l'efecte que era soldat.

—Un imperial? —va preguntar Han, preparant-se per rebre males notícies.

—Tenia més pinta de ser un rebel —va aclarir Thorp, negant amb el cap.

***

—T'ho estic dient, Lestra, és la mateixa nau —deia una imatge en 3-D d’en Lial Sompa des del cim de l’holoprojector instal·lat en el terra de parquet que tenia en l'estudi de la seva mansió d’Epica.

La cara de l’Oxic seguia expressant incredulitat. Li va llevar el volum al sistema d'àudio i va mirar a Koi Quire.

—Algun antecedent de malaltia mental en la família d’en Sompa?

—No que jo sàpiga; crec que, almenys, hauríem d'escoltar-li.

Oxic va encendre de nou l'àudio.

—Lial, la Corporació Corelliana va fabricar més de deu milions d’YT-1300 només en els primers anys de producció.

—Ho sé —va dir el ho’din, mostrant-se indignat—. Però t'estic dient que l'Emissari Estel·lar de Jadak i el Falcó Mil·lenari d’en Han Solo van sortir de la línia de producció alhora. No et sembla significatiu?

—La veritat és que em sembla més una coincidència —va contestar Oxic—. És més, Han Solo no porta amb aquest YT des de sempre?

—En realitat, no. Ell i la seva família estan investigant els orígens de la nau. Per això han vingut fins a Aurora, per preguntar-li a Parlay Thorp si coneixia a l'amo de la nau abans que la tingués ella. Tan impossible et sembla que el Capità Jadak hagi pogut ser un d'aquests antics amos?

Oxic va considerar la possibilitat uns segons abans de continuar.

—Intentes dir-me que mentre Jadak segueix la història de la nau cap endavant en el temps, Han Solo està fent el mateix però cap enrere?

Sompa va assentir amb els flocs del seu cap totalment exasperat.

—Exacte.

—És una simetria molt atractiva —va dir Quire.

—I hi ha una cosa més que crec que haurien de tenir en compte, advocat —va dir Sompa—. Jadak era pilot professional d’swoop. Segur que totes les naus que va pilotar eren de les més ràpides del mercat, i tothom sap que el Falcó Mil·lenari és un dels vaixells de càrrega més ràpids de la galàxia.

—Atractiva i convincent —va dir Quire.

Oxic va tornar a apagar l'àudio.

—Tenim alguna idea del parador actual d’en Jadak?

—Ni el menor rastre. Si ha tornat a contactar amb Rej Taunt, ho haurà fet pel comunicador.

—Hem comprovat les comunicacions entrants i sortints?

Quire va riure.

—Estàs parlant de debò? Revisar les comunicacions de Rej Taunt?

Oxic va realitzar un gest de desdeny.

—Oblida el que he dit.

Amb l'àudio de nou en funcionament, es va tornar cap a l’holoimatge, grandària tres quarts, de Sompa.

—La doctora Thorp tenia informació útil per als Solo?

—Pot; ella es trobava en una de les seves missions en Vaced quan un humà anomenat Quip Fargil li va donar la nau.

—A Vaced? —va preguntar Oxic, mirant a Quire.

—Una mica més enllà de Bilbringi, crec —va dir mentre arrufava les celles per pensar millor—. Ho comprovaré.

—Serà allà, llavors, on es dirigeixin ara els Solo —va dir Sompa.

—Gràcies, Lial.

Oxic va apagar l’holoprojector. Va ajuntar les puntes dels dits i es va acostar les mans als llavis.

—Quines escasses probabilitats hi pot haver?

—Que l'Emissari Estel·lar i el Falcó Mil·lenari siguin la mateixa nau, o que Jadak i el seu company es dirigeixin a Vaced?

—Escull tu.

Quire es va encongir d'espatlles.

—Si són la mateixa nau, llavors tot és possible.

—Suposem, només per argumentar, que les naus són la mateixa. Si arribem fins al Falcó Mil·lenari abans que ho faci Jadak...

—Llavors Jadak es veuria obligat a venir fins a nosaltres per aconseguir el que necessita de la nau —va assentir Quire.

Ell la va mirar detingudament.

—El pitjor que podria passar seria que robéssim la nau equivocada. Seria un problema per a tu?

Ella s’ho va pensar un moment.

—Sempre vaig pensar que el Falcó era la nau d’en Han Solo. Però resulta que ara està casat amb la dona que, en certa manera, va salvar a la meva espècie. De no haver estat per la Leia Organa, la meva gent podria estar ara en estasis i a la deriva entre els estels o treballant com a esclaus en algun món remot.

Oxic va entretancar els ulls.

—Si sabés el teu nom real, podria obligar-te a ajudar-me.

Quire li va dedicar una mirada que ell mai havia vist.

—No té cap gràcia, Lestra.

—Disculpa; només intentava trobar una manera que sonés agradable —va exhalar i va prosseguir—. No em referia al fet que tu i jo ens anéssim a fer càrrec del robatori personalment.

—Això ja ho suposava. Però oblides que els nostres empleats no estan a l'altura d'una cosa així, Lestra. No seran capaços d'enfrontar-se a una ex-Cavaller Jedi. Quatre d'ells no van poder amb Jadak, i la resta no va ser capaç de custodiar a un simple colicoide.

—Potser només és qüestió que els supervisem nosaltres, Quire.

—A Vaced.

—O prop d'allà.

 Següent