2
Una freda negror envoltava a Zekk, com
les impenetrables profunditats d'un bosc en el qual hagués perdut el seu camí.
Igual que l'espai profund, interminable i fosc...
Encara que immers en les fredes
ombres, el seu cos, cremava de febre. No sabia on estava. Xopat en suor, Zekk
anhelava una brisa fresca, o almenys la comoditat de la foscor.
Però la foscor no tenia cap veritable
confort, no hi havia pau. Ara ho sabia. Havia estat fàcilment enganyat.
Un feix de llum vermella, brillant com
un làser, va apunyalar els seus ulls, il·luminant una jungla de somni entorn
seu. Cap camí conduïa a través de l'embull de mala herba. No havia sortida...
... Amb curiositat, Zekk va notar que
la lluentor vermella viva brollava d'una empunyadura agafada amb la seva pròpia
mà. Havia estat sostenint una espasa de llum a la seva pròpia mà. Potser, podria
usar la seva fulla escarlata per tallar una sortida d'aquell malson.
Movent-se atordit, Zekk va fer un pas endavant,
aixecant l'arma que cremava tant com la febre. Corrents de fresca esperança,
cantussejaven per les seves venes com el brunzit de la seva polsant espasa de
llum, però abans que Zekk pogués tallar a través del fullatge enfront d'ell, un
esvelt arbre es va transformar en una figura sinistra: una dona amb ulls
violetes i una capa sobre les espatlles. Les enfiladisses, es van convertir en
una llarga cabellera com les peces que portava, i els llavis de color vi fosc
de la Tamith Kai es van torçar en un somriure burleta.
—Pobre jove ximplet, —va dir. La
profunda veu de la Germana de la Nit, es va burlar d'ell—, de debò creus que
podries deixar-nos, abandonar els nostres ensenyaments? Va ser la teva elecció
venir al Costat Fosc.
Zekk va alçar les espatlles cap
enrere. No temia la Tamith Kai. Ella podia ser derrotada.
Ella, havia estat derrotada. La
Germana de la Nit havia mort en l'atac a l'Acadèmia Jedi quan la seva
plataforma de batalla s'havia estavellat en flames dins de l'ample riu, prop
dels temples massassi.
—Va ser la meva elecció, sí. Però ara
trio anar-me’n. —Va dir Zekk fent un pas endavant.
El riure de la Germana de la Nit va
ser aspre.
—Neci! Les teves opcions són més
limitades del que creus.
Ella no tenia cap influència sobre
ell, es va recordar Zekk a si mateix. No li agradava ni l'admirava, i ara, la
Germana de la Nit estava morta. Com anava a detenir-lo? Girà la brillant fulla
en un ampli arc cap als arbres.
La imatge de la Tamith Kai es va
tornar borrosa com un holograma defectuós i es va dissoldre.
L'ona de foscor va desaparèixer de la
visió d’en Zekk. Després es va estendre més enllà d'ell, i una nova imatge, més
terrible es va alçar enfront d’ell. Brakiss, el Mestre de l'Acadèmia de
l'Ombra.
El seu mentor.
Entallats ulls miraven des d'un
perfecte i escultural rostre serè emmarcat per un cabell daurat. La seva túnica
platejada va ondar quan Brakiss va obrir els braços.
—Com pots anar-te’n ara, Zekk? Després
de tot el que t'he ensenyat? Ets el meu cavaller fosc. —Un to subtilment
poderós va acolorir les paraules del Mestre Jedi, un to de decepció... de
traïció.
Zekk va fer un pas cap enrere. Calor
febril es va encendre en el seu interior, amenaçant amb consumir-lo. Rius de
suor corrien pel seu front, el seu coll.
Zekk va negar amb el cap, enviant una
pluja de gotes calentes més enllà del seu llarg cabell fosc.
—Ho sento, Mestre Brakiss, però
estaves equivocat. El Costat Fosc no et pot salvar, o el Segon Imperi, o jo...
—No tiris tot per la borda, Zekk.
Considera tot el que encara pots aprendre del Costat Fosc. —Va dir Brakiss amb
veu urgent, constrenyedora.
La calor abrasadora dins d’ell va
arribar a ser tan intensa que les ones radiades per ell, brillaven en l'aire,
esborrant el rostre de Brakiss.
—No, —va murmurar Zekk, sentint l'alt
forn de la seva pròpia respiració. Al lluny, un so de degoteig el va torturar
amb la promesa d'un refrescant alleujament. Si només la pluja pogués obrir-se
pas a través del dens embull de branques per refrescar-lo.
—Si realment penses que estic
equivocat, Zekk, llavors destrueix-me. —Va dir Brakiss. La seva veu era freda i
sedosa—. No és això el que el Costat Lluminós vol que facis... per provar la
teva lleialtat, el teu compromís?
Zekk va vacil·lar. Podria ser veritat?
Era la seva única sortida? No, això
portava al Costat Fosc. Ha d'haver-hi una altra manera.
Sobtadament, bloquejant l'encès de la
seva espasa de llum, Zekk va llançar la fulla escarlata cap amunt amb tota la
força del seu cos febril.
La fulla va girar més i més alt,
tallant a través de les fulles i les branques del seu camí. La imatge de
Brakiss va desaparèixer en la pluja de fulles, escorça i branquetes que queien
al voltant d’en Zekk.
Així i tot, l'espasa de llum va pujar
més i més fins que va travessar el dosser de la selva fosca. La pluja de
l'exterior es va filtrar cap avall. Zekk va tenir el temps just per sentir el
tust de les fredes gotes sobre la seva ardent pell abans que una branca
seccionada colpegés el seu cap, provocant una aguda resplendor darrere dels
seus ulls maragda.
Zekk es va despertar amb el so de
l'aigua degotant. Era la pluja un somni?
Podia sentir la freda humitat contra
la seva pell, i un raig com un sol brillant sobre la seva cara. Va obrir els
ulls i es va trobar en una habitació estranya, amb gruixuts murs de pedra
d'aspecte antic.
La llum del sol entrava per la
profunda esquerda d'una finestra en una de les parets. Però d'on venia el so
del degoteig?
—Aigua. —Va dir amb un ronc grall.
—Ei, estàs despert, —va exclamar una
veu familiar. El somrient rostre d’en Jacen Solo va aparèixer al costat d’en
Zekk—. Vas demanar aigua? Tinc una mica aquí. —Va portar un got als seus llavis
qui va empassar amb gratitud.
—Jaina va engegar una font sobre la
paret mentre estaves inconscient. —Va explicar Jacen—. Aquesta habitació no
tenia aigua corrent i ella va pensar que podries necessitar-la.
—Inconscient? —Zekk va tractar
d'asseure's—. Quant temps?
—Al seu temps. —Va dir Jacen,
col·locant un coixí darrere d’en Zekk i empenyent al jove sobre ell—. Millor no
apressar les coses, o podries tenir una altra recaiguda.
Zekk va començar a marejar-se i es va
desplomar sobre el coixí.
—Una altra recaiguda? Jacen, on he
estat?
—Ens vas donar un esglai molt gran, ja
saps, —va dir Jacen—, pensàvem que estaves bé després d'un o dos dies en el
tanc de bacta de l'Estació Buscadora de Gemmes, però quan vam arribar a Yavin
IV, et vas desmaiar. Has estat en coma des de fa dies. L'oncle Luke diu que hi
ha algunes lesions que un tanc de bacta no pot sanar. —Les celles d’en Jacen es
van ajuntar sobre els seus ulls marrons, i va passar una mà pels seus rínxols
embullats.
—Rajos, per un moment no vam estar
segurs que et recuperessis.
Les paraules van portar imatges
intermitents a la ment d’en Zekk des de la batalla final de l'Acadèmia de
l'Ombra amb l'Acadèmia Jedi. El Vara del
Raig en flames i fum...
—Peckhum! —Va preguntar.
—Aquí, —va assenyalar Jacen a una
cantonada de l'habitació on el vell pilot dormitava en una cadira, amb la
barbeta recolzada en el seu canós puny—. No s'ha marxat del teu costat des que
et vas desmaiar. Vols que li desperti?
Zekk va negar amb el cap, moviment que
li va provocar un batec en les seves temples. Era suficient saber que el seu
vell amic, encara estava viu i bé.
—Deixem-li dormir. —Va dir amb veu
ronca, i va prendre un altre glop de fresca i deliciosa aigua.
—Crec que t’agradarà estar aquí, a
l'Acadèmia Jedi, Zekk. —Va dir Jacen—. L'oncle Luke diu que pots quedar-te i
entrenar amb nosaltres, si vols. Hem estat alternant-nos per atendre't; Jaina,
Lowie, fins i tot, la Tenel Ka. Per descomptat, ella no està molt segura de
confiar en tu encara, però crec que només és la seva aparença exterior. He
estat portant el meu llangardaix de la soca amb mi quan he vingut a veure't, ell
i la seva companya van trobar el camí de retorn a mi després de l'explosió
—crec que es van amagar en la badia d’hangars— pel que han tingut molta sort. Ei,
no puc esperar per explicar-li a tothom que estàs despert i que t'estàs millor.
Creus que podries menjar alguna cosa si vaig a buscar-t'ho?
Zekk va assentir amb incertesa.
—Molt bé, vaig a portar-te alguna
cosa. —Va dir Jacen—. I això em recorda un acudit. T'ho explicaré quan torni.
Pots vigilar al meu llangardaix de la soca durant uns minuts en el que retorni?
Ara tot estarà bé, Zekk. Ja ho veuràs.
Amb aquestes últimes paraules, Jacen
es va llançar cap a la porta, deixant a Zekk preguntant-se. Ell no estava
convençut que tot anava a continuar bé. Mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada