El sorgiment dels rebels (VI)

Anterior

Capítol 6

Sabine estava parada en la cabina del TIE que havia pintat, veient als soldats d'assalt dispersar-se en la seva cerca. Va saltar a baix quan ningú estava mirant en la seva direcció.

Aquesta seria una bona oportunitat per completar el seu objectiu final de missió, però ella encara no podia fer això. No estaria bé deixar la seva pintura inacabada.

Sabine va donar una sacsejada al seu mini aerògraf i va afegir alguns traços a l'ocell estel·lar que havia pintat en l'ala del TIE. Però la seva pintura encara no estava del tot completa. No tenia el seu toc d'identitat.

—Falta alguna cosa... —va dir, traient un objecte circular del seu cinturó d'eines i col·locant-lo entre les ales que havia pintat—. Això és, perfecte! —Ara l'ocell estel·lar tenia un bec, amb una petita llum que parpellejava. La seva signatura.

Va desitjar que pogués admirar el seu treball per una mica més de temps. Però cada parpelleig del bec li deia que el temps perquè la seva distracció aconseguís l'èxit s'acabava. Havia de fer que els soldats s'agrupessin, i després escapolir-se a la ciutat sense ser notada.

Sabine va córrer, espiant una armadura blanca darrere d'un TIE proper. Va saltar per agafar-se de la unió entre cabina i ala, i va girar les cames per davant d'ella. Un dels soldats d'assalt se li va acostar.

—Mans enlaire, escòria rebel! —Sabine va utilitzar la seva velocitat i li va assestar una devastadora puntada. El soldat va caure, amb la seva part posterior copejant a la pista.

—Ja! Massa lent! —va dir ella. El soldat va rodar i va disparar, però ella ja estava donant la volta a un altre TIE.

El crit de frustració del soldat va atreure a tres soldats més en la seva direcció. Es va llançar entre i per sota dels TIEs, rient quan els imperials li disparaven i erraven.

El comandant va convocar a tots els soldats d'assalt cap a ell. Sabine es va lliscar més enllà d'ells i va arribar a la paret. A mesura que ascendia, podia sentir les seves veus comprimides electrònicament.

—La intrusa es dirigia en la seva direcció! —va cridar el comandant al soldat al que hi havia fumut una puntada.

—La tenia! —va respondre el soldat.

—No és aquí on vam començar? —va dir el que s'havia identificat com TK-626 pel comunicador.

Sabine es va aixecar per sobre de la paret, després va girar el cos. Podia veure als soldats d'assalt examinant el bec pampalluguejant.

—Uh, oh —va sentir dir a TK-626 quan la llum es va quedar encesa.

Uh, oh estava bé. No havia vingut aquí només a etiquetar maquinària. El seu art sempre tenia un propòsit. Aquest dia era donar-li una lliçó als aprofitats imperials.

Sabine va saltar de la paret just quan el bec en el caça TIE va explotar, destruint la nau i tirant enrere a la pista a tots els soldats d'assalt.

La seva signatura no era ni més ni menys que una bomba de pintura.

La terra tremolava quan va aterrar. Les alarmes ressonaven en la nit. Sabine podia escoltar els gemecs dels soldats d'assalt. Desitjaria poder veure les seves expressions quan s'adonessin que la seva armadura estava coberta de pintura porpra.

—Això sí que va ser una distracció, Sabine —va dir Hera pel comunicador des del Fantasma—. Vas fer el treball tan bé que podem veure l'explosió des d'aquí.

Sabine es va portar la mà a la part inferior del seu casc.

—Oblida l'explosió —va dir. Es va llevar el casc, per tenir una vista sense filtrar de la seva petita obra mestra—. Mira el color.

Un bell núvol porpra es va aixecar per sobre de l'aeròdrom. Però no era un núvol qualsevol. Va prendre la forma d'una au, amb centelleigs d'or per ulls. I lentament, l'ocell fantasmal va obrir les ales en el cel.

Sabine va somriure. Algun dia ràpid, esperava, l’opressiu Imperi podria ser derrocat, i aquests mil milers de mons coneixerien el seu nom i el seu art.

Va tornar a posar-se el casc mandalorià i va entrar a la ciutat.

 Següent