El sorgiment dels rebels (VII)

Anterior

PART 3

GARBULL

Capítol 7

Garazeb Orrelios va entrar en el carreró amb el bo-rifle penjat a l'esquena. Un vent lleuger murmurava en el seu pelatge gris. La pols i les escombraries volaven de darrere a endavant. Havia vingut aquí per reunir-se amb el seu amic i col·lega rebel prop del mercat en els nivells més baixos de la ciutat capital de Lothal. Però quan Zeb va mirar al seu voltant, no hi havia cap senyal de Kanan Jarrus en cap lloc.

El seu comunicador va cruixir.

—Zeb! On estàs? —va dir Kanan.

Zeb. Tots li deien per aquest sobrenom, perquè molt poques espècies podrien sostenir les r com es devia en el seu idioma natiu lasat. Estranyava sentir el seu llenguatge parlat correctament. Era tan rar aquests dies. L'Imperi havia fet tot el possible per posar a la seva espècie en la llista en perill d'extinció.

Zeb va agafar el comunicador i el va sostenir prop de la seva boca plena de dents esmolades.

—Estic en el punt de reunió. On estàs tu?

La veu de Kanan sonava irritada pel comunicador.

—No estàs en el punt de reunió, perquè jo estic en el punt de reunió.

Zeb va mirar una altra vegada al carreró al seu voltant, i després es va gratar la barbeta. Això no té sentit. Tal vegada havia sentit malament les instruccions de Kanan. Els humans parlaven tan ràpid.

—Um, on està el punt de reunió una altra vegada? —li va preguntar a Kanan.

Un sospir va precedir a la veu de Kanan.

—En el carreró al costat del mercat.

Zeb es va girar cap al mercat. A mig camí pel carreró, dos soldats d'assalt imperials es van acostar a un ugnaught amb nas de musell i un metre d'altura, i un droide astromecànic. El droide no estava fent res relacionat amb la seva funció primordial de navegació. El seu braç de reparació sostenia una fruita d'un calaix que el seu amo estava venent.

Zeb va arrufar les celles. No li importaven molt els comerciants de carrer ni els astromecànics. La majoria dels comerciants de carrer pensaven que Zeb era un gran tal·lós brut i tractaven d'estafar-li quan li venien coses. I els astromecànics xiulaven massa. No podia comptar el nombre de vegades que havia volgut sacsejar a Chopper quan el droide es feia el setciències.

D'altra banda, a Zeb li importaven encara menys els imperials. Va mantenir els ulls en els soldats d'assalt mentre parlava amb Kanan pel comunicador.

—Bé, estic en un carreró.

—I no obstant això, és clar que no en el carreró correcte —va dir Kanan.

Els soldats van clavar els rifles en la caixa, escampant la mercaderia de l’ugnaught. Clarament volien una mica més que fruita. El baixet ugnaught es va encongir de temor.

En Zeb va arrufar les celles, movent el coll de costat i fent-lo cruixir.

—Sí, bé, hi ha un munt de carrerons en aquesta ciutat —va respondre.

Es va estrènyer els artells d'ossos durs, també fent-los cruixir. Després va moure els dits amb urpes dels seus peus i els va donar un bon cruixit. Sempre ho feia abans de passar a l'acció. No hi havia cap sensació millor en l'univers. Li afluixava els músculs.

Bam! Un dels soldats donà una puntada de peu a l’astromecànic. El petit droide va caure sobre els seus fotoreceptors amb un so metàl·lic i un xiscle.

Zeb es va encaminar cap a ells. Aquesta no era forma de tractar a res... ni tan sols a un astromecànic.

—Hagwa je killya, dolpa kikyuna! —va dir en huttès a l'espantat ugnaught.

—Què? És això un suborn? —va cridar el soldat que havia tirat al droide—. Bé, ara estàs arrestat!

—Noah, noah —va dir l’ugnaught. Però les seves protestes no van ser escoltades. Els soldats d'assalt imperials rares vegades sabien o parlaven alguna cosa que no fos bàsic, encara que el huttès era un llenguatge comercial comú. Zeb ho entenia. Era gran i era rude, però no era un bèstia. Tot el que aquest ugnaught havia dit als soldats d'assalt era que no li fessin mal perquè era un ciutadà lleial i pagava els impostos.

—No m’ho puc creure! Això és un insult! —va dir el soldat al seu camarada. Cap semblava preocupar-se per esbrinar el que havia dit el comerciant. Mirà a l’ugnaught gemegós—. Deixa de queixar-te. Estem aquí per protegir-te.

—Sí. —L'altre soldat va agafar la caixa de crèdit de l’ugnaught i la va netejar de totes les monedes i xips de crèdit—. Però la protecció de l'Imperi pot ser costosa —va dir, rient-se.

El seu riure no va durar molt. Havent-se acostat als soldats distrets, Zeb els va agafar a cadascun amb una mà enorme i els va fer xocar entre si com uns soldats de joguina. Tots dos es van esfondrar al terra.

El comunicador d’en Zeb crepità una altra vegada.

—Vas a arribar a la reunió o no? —va preguntar Kanan.

Zeb li va somriure al petit ugnaught, que semblava encara més espantat. Al principi va pensar que era a causa de la seva grandària, però llavors va veure a quatre soldats d'assalt més que entraven corrent al carreró.

—Eh! Tu! Alto! —va cridar el soldat capdavanter, aixecant el blàster.

—És possible que arribi una mica tard —va dir Zeb pel comunicador. Va començar a córrer en la direcció contrària abans que els soldats d'assalt poguessin obrir foc.

—Ja arribes tard —va dir Kanan.

Si Zeb no trobava un lloc per amagar-se aviat, podria arribar més que tard. Podria mai arribar fins a fora el que fos el carreró on Kanan volia reunir-se.

 Següent