CAPÍTOL 4
Amb la seva pesada motxilla rebotant en la seva esquena,
Ezra va saltar sobre diverses xemeneies per creuar el sostre. De l'altre costat
podria veure la plaça principal de la ciutat. Tenia la curiositat per veure com
reaccionarien els Imperials amb la seva petita broma del comunicador.
A baix, el mestre de provisions Lyste li donava ordres a un
grup de soldats d'assalt perquè subjectessin moltes caixes a unes motojets.
—Assegurin-se que els repulsors s’enganxin a les motos —va
dir Lyste, sense fer res—. No vull que es perdi cap d'aquestes caixes.
Dos soldats més van arribar del mercat amb Aresko i Grint
darrere d'ells, tots dos sense alè.
—Quina és l'emergència? —va preguntar Aresko panteixant.
—Emergència? —va contestar Lyste.
En el sostre Ezra va somriure, en veure com estava resultant
la seva broma. De tots els carrers i carrerons adjacents a la plaça, van
arribar soldats com hordes d'esquirols de la prada en temporada d’aparellament.
Lyste, Grint i Aresko van mirar al seu voltant completament sorpresos.
Grint va mirar a Lyste.
—No vas cridar per un codi vermell.
—No... no sé de què parles —va quequejar Lyste—. Les meves
ordres eren portar aquestes caixes al portal imperial.
—Bé, doncs emporta-te-les —va ordenar enutjat el Comandant
Aresko.
Per al delit de l’Ezra, Lyste va començar a carregar les pesades
caixes amb les seves pròpies mans. Grint i Aresko parlaven entre ells mentre
els soldats d'assalt provaven els comunicadors en els seus cascos. No semblaven
per res les tropes que havien de ser. Ezra gairebé es va sentir malament per
ells... gairebé.
Va contemplar les caixes que la gent de Lyste amarrava a les
motojets. Tres soldats es van quedar protegint les dues caixes més grans.
Resultava difícil veure que contenien, i més des d'on estava Ezra, però el que
continguessin era valuós. Es va acostar a la vora del sostre per veure millor,
amb cura de no caure.
Al centre de la plaça hi havia un home pentinat amb cua de
cavall, usava una túnica verda faixada en uns pantalons grisos, també una
musclera verd fosc que combinava amb un guant. Li donava l'esquena a Ezra, es
va donar la volta i va mirar cap als terrats com si hagués sentit la mirada del
noi. L'home tenia una barbeta punxeguda, però la mirada dels ulls blaus era més
esmolada, semblava tallar tot el que veia.
Una mica confós, Ezra va fer un pas cap enrere, on encara
podia veure a l'home però aquest no podia veure’l a ell.
L'home va deixar de veure els terrats per mirar a un ser
no-humà, musculós que mesurava un metre més que qualsevol a la plaça. Ezra no
podia identificar la raça d'aquest ésser, però qualsevol que fora, no li
agradaria tenir problemes amb ell.
L'home de la cua de cavall va colpejar la seva cuixa dues
vegades, al que el no-humà va respondre caminant cap a un carreró. Després
l'home es va acostar a una noia que usava una armadura mandaloriana,
exageradament acolorida i va tornar a colpejar la seva pròpia cama. La
mandaloriana va colpejar la seva pròpia cama i va començar a caminar en
direcció oposada. Ara els tres es movien.
Interessant. Per ventura era una clau secreta? Ezra va
tornar a veure al mestre de provisions Lyste i als soldats d'assalt que ja
havien acabat de carregar les caixes i que no van notar a la mandaloriana
acostant-se a la motojet més llunyana. Ella va ficar la mà per sota de la moto
i va col·locar un objecte pampalluguejant en el xassís.
Ezra sabia exactament el que era, així que va cobrir les
seves oïdes. L'objecte va deixar de brillar i la motojet va explotar.
L'ona expansiva tirà a Lyste i a les seves tropes. Els
soldats d'assalt abans confosos ara tenien un propòsit. Lyste es va aixecar i
va assenyalar les altres motos ordenant:
—Treguin aquestes caixes d'aquí! Mantinguin-les segures
costi el que costi!
«Costi el que costi». A Ezra li va agradar com sonava això.
Significava que tenia raó sobre el valor de les caixes, així que va començar a
córrer pels terrats, buscant la millor manera de baixar.
No anava a aconseguir-ho. Un soldat d'assalt va pujar a la
moto que tenia les dues caixes més grans i es va anar per un carrer limítrof.
Fins i tot amb tot el que sabia sobre els terrats, Ezra no podria atrapar una
motojet.
La moto no va poder sortir de la plaça. El seu conductor va
haver de fer una frenada total per no xocar contra un altre vehicle que va
bloquejar la sortida. El soldat va fer senyals perquè se sortissin del camí,
però l'altre conductor ho va interpretar com una salutació:
—Hola, com li va? —va preguntar l'home de la cua de cavall,
apuntant-se per la finestra del conductor.
Ezra es va detenir, va veure més soldats arribar a peu i en
altres motojets. L'altre home també volia les caixes, ara estava clar. Però
enfrontar-se a un esquadró de soldats d'assalt imperials era una bogeria, el
martell de l'Imperi posaria l'últim clau del seu taüt.
La possibilitat de morir no semblava espantar a l'home. Va
sortir corrent del vehicle directe cap als imperials.
L'home va sortir i va tirar al conductor de la moto
principal, després va girar, va treure la seva arma i va començar a disparar-li
a l'esquadró que s'acostava. Alguns soldats van caure, però uns altres
arribaven a ocupar el lloc dels seus camarades caiguts i respondre al foc.
L'home també tenia els seus propis reforços. El corpulent
alienígena va sortir d'un carreró i va demostrar que Ezra tenia raó en no voler
ficar-se en el seu camí, va subjectar a un soldat de l'esquena i el va llançar
contra un altre. Tots dos van caure al terra pel tremend impacte.
Ezra va buscar al tercer membre de l'equip: la noia de
l'armadura mandaloriana. No estava per enlloc. Quin era el seu paper en tot
això, a part de fer explotar la motojet? L'home i l'alienígena no tenien
problemes encarregant-se de l'esquadró ells sols, només havien d'acabar amb uns
pocs soldats abans de quedar en possessió de les motos i de les caixes.
Les caixes eren la raó de tot aquest garbull. Ezra només
podia imaginar quins serien els tresors que contenien, si aquestes estranyes
persones estaven disposades a arriscar les seves vides per elles.
Es va parar en la riba del terrat. La moto principal surava
a pocs pisos sota ell, sense conductor, temptant-lo. Si saltava del seient, el
repulsor de la moto absorbiria el cop de la caiguda.
Sense pensar-ho més, abans de penedir-se, va tancar els ulls
i va saltar del sostre.
Va caure assegut en el seient. La moto va rebotar pels seus
repulsors, així que Ezra es va subjectar del manillar per no caure. Va obrir
els ulls i va veure a l'home de la cua de cavall i a l'enorme alienígena
corrent cap a ell.
—Gràcies per fer el treball pesat —va dir Ezra i va
accelerar.
Va passar fregant al bruixot, va esquivar la seva urpada, i
després es va dirigir a un carrer proper. Amb la mà els va dir adéu, mentre més
soldats s'acostaven.
Aquests soldats no els van detenir per molt. Aviat, els dos
ja perseguien a Ezra en motos separades. I com el noi no descobria com usar els
canons blàster de la moto, va haver d'optar per perdre'ls en el laberint que
eren els carrers de la ciutat.
Va manejar a través de les finestres d'un magatzem
abandonat, i va passar per un estret carreró. Cada vegada que veia una volta
tancada, la donava, tirava estenedors i cubells d'escombraries. Però no podia
perdre als seus perseguidors, i aquests s'acostaven. A més, el contingut de les
caixes el feien més lent.
I es va tornar encara més lent quan alguna cosa va caure
sobre les caixes.
—Un moviment de nassos, noi, saltar sense un jet pack —li va
dir la noia amb l’acolorida armadura mandaloriana. El seu casc filtrava la seva
veu, però no la modulava com en el dels soldats d'assalt.
Ezra va sacsejar la moto per fer-la fora, però ella va fer
el treball tota sola, disparant-li al dispositiu d'acoblament que mantenia
unides les caixes amb la moto.
—Si el ganàpia t'atrapa, acabarà amb tu! —va cridar ella des
de les caixes que es desprenien—. Bona sort!
Ezra va mirar enrere i la va veure baixar de les caixes i
les va empènyer a un carreró, va considerar donar la volta fins que l'home de
la cua de cavall i l'alienígena van sortir darrere d'ella i gairebé l’atrapen.
Va accelerar a fons. Amb una caixa menys, la moto podia anar
més ràpid. La seva visió es va reduir, els murs i edificis no li deixaven veure
clarament. Virà al voltant d'una estàtua, va passar sota un arc i va entrar a
un altre carreró, va deixar que els seus instints li guiessin més que els seus
ulls.
Però per bo que fossin els seus instints, no podia
ajudar-los a esquivar el transport de tropes que bloquejaven la sortida del
carreró. Hi havia soldats esperant per disparar-li.
Tot el que podia fer era maniobrar perquè no li donessin.
N’hi hauria amb un sol tret per acabar amb la seva curta carrera, tret que mai
va arribar... Almenys no a ell.
Una ràfega de trets va sortir darrere d'ell, donant-li al
transport, dispersant als soldats i deixant-li el pas lliure. Va sortir del
carreró i va mirar als seus perseguidors, sorprès pel que acabaven de fer.
Només els millors soldats de l'Imperi podien disparar tan hàbilment. Qui eren
aquests subjectes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada