CAPÍTOL 9
Ezra va emergir cautelosament del Fantasma quan l’escotilla de càrrega es va obrir. El lloc on havia
aterrat, damunt d'un pujol, semblava com qualsevol altre de Lothal: verd i ple
de pastura.
Zeb va empènyer dues caixes mòbils baixant-les de la rampa.
—Fora del camí, rata de Loth.
Ezra va fer el que se li va dir; no volia ser atropellat per
les caixes de Zeb o les que venien després. L'home de cua de cavall, anomenat
Kanan, segons havia après Ezra, va empènyer la caixa de blàster que li va ser
arrabassada. Al seu costat caminava la pilot twi’lek, Hera. El droide, Chopper,
romania dins de la nau, mentre que la noia mandaloriana portava una quarta
caixa. Ella no s'havia molestat a presentar-se.
Kanan i Hera es van dirigir pujol avall. Ezra va començar a
seguir-los. No permetria que s'allunyessin amb els seus blàsters.
Zeb va agafar a Ezra per l'espatlla.
—Escolta —va dir Ezra—, cap a on van?
—Si t'ho expliqués, hauria de matar-te. I pot ser que et
mati de qualsevol manera —va rondinar Zeb. Els seus dits es van enfonsar en
l’espatlla d’Ezra abans de deixar-lo anar, i va seguir empenyent les seves
caixes.
—Pren una. Tira del seu pes —va dir la mandaloriana; les
primeres paraules que li dirigia a Ezra des que havia aterrat en la seva
motojet, i va prosseguir a empènyer la seva caixa.
Abans que ella donés vint passos, Ezra empenyia una caixa
forta des de l’escotilla. Chopper li va
xiular alguna cosa, però Ezra no apartava la mirada de la noia. La va seguir, i
als altres que es dirigien a un assentament que es trobava pujol avall.
El lloc semblava amb prou feines habitable. No hi havia més
que cabanyes de metall, carpes descosides i refugis toscs fets de contenidors.
Humans i no-humans s'amuntegaven en l'entrada, asseguts en tolls o en llocs
fangosos. Alguns es queixaven, uns altres ploraven i uns pocs es lamentaven.
Tots semblaven cansats, famolencs i desesperats. Era com si la gent més pobra i
desgraciada de Lothal hagués arribat a aquest lloc a viure... i morir.
Kanan va ordenar que els altres esperessin mentre ell i Hera
s'avançaven amb la caixa de blàsters. Ezra no es va molestar a seguir-los
aquesta vegada. Tenia un pressentiment: aquestes cares famolenques tractarien
d'abalançar-se-li. Millor quedar-se enrere amb Zeb i la mandaloriana. Li va fer
un altre cop d'ull al lloc. Havia travessat prats, comunitats pobres i
desolades, però res es comparava amb aquesta misèria.
—He viscut a Lothal tota la meva vida. Mai havia estat aquí.
—Els imperials no li fan propaganda en aquest lloc —va dir
la mandaloriana.
Zeb es va unir amb un grunyit:
—Els locals l’anomenen Ciutat Tarkin.
—És dita així a causa del Gran Moff Tarkin, governador de la
Vora Exterior —va dir la mandaloriana—. Ell va fer fora a aquesta gent de les
seves granges quan l'Imperi volia les seves terres.
—Qualsevol que tractés de resistir-se era arrestat —va dir
Zeb.
Ezra recordava l'arrest al mercat. Yoffar va dir el que
pensava i, com a conseqüència, el comandant el va acusar del més greu dels
crims.
—Per traïció —va completar Ezra.
Un parell de refugiats s'arrossegaven cap a ells. La
desnutrició havia marcit els seus cossos; el cansament havia arrugat els seus
rostres. Ezra va fer un pas enrere, prenent els agafadors de la seva caixa. Zeb
i la mandaloriana obrien les tapes de les seves.
—Qui vol menjar gratis? —va preguntar Zeb. Es va acostar a
la seva caixa i no va treure un blàster, sinó una fruita, un jogan. Els passos
que s'arrossegaven es van tornar una desbandada. Els refugiats famolencs es
precipitaven de tot arreu; probablement aquest era el seu primer menjar en
dies. Zeb i la mandaloriana van distribuir paquets de fruita i menjar a mans
impacients. Ezra estava perplex. Era això el motiu de robar les caixes? Ajudar
a aquesta pobra gent?
Un rodià verd xítxero, en un mico caf, va col·locar els seus
dits amb ventoses en l'espatlla d’Ezra.
—Gràcies —xisclava pel seu musell—. Moltes gràcies.
Ezra estava rígid.
—Jo... jo no he fet res. —No havia obert la seva caixa.
Semblava que el rodià no s'hi havia adonat. Va fer una
ganyota i es va allunyar. Més refugiats es van unir al voltant de Zeb i Sabine,
alguns tornaven per segona vegada, sempre agraïts. Ezra es va mantenir allunyat
de la multitud, que en certa forma era incòmoda. Es va sentir malament per
haver armat un xivarri en la nau. Es va sentir fins i tot pitjor per haver-se
quedat callat. Ell podia comptar amb la seva mà a les persones que alguna
vegada li van mostrar gratitud.
Els va deixar la seva caixa als refugiats i va tornar a
passejar pel Fantasma.
***
Malgrat la recerca que Hera havia fet durant el vol, no
havia donat amb alguna explicació que la deixés satisfeta sobre la raó per la
qual llargues plaques de pedra envoltaven el lloc on ella i Kanan havien
entrat.
Tals cercles de pedra podien ser trobats per tot Lothal en
els diferents continents, sense un indici del seu propòsit. Durant l'antiga
República eren tema de recerca. Arqueòlegs de tota la Vora Exterior venien a
examinar-los i a intentar descobrir els seus orígens. Els espectacles variaven
feroçment: alguns asseguraven que els cercles eren la prova que una antiga
civilització ritualista habitava Lothal des de mil·lennis abans que es tingués
registre del planeta. Uns altres suposaven que les plaques eren més recents i
havien estat arrossegades pels colonitzadors originals per usar-les com a lloc
d'aterratge, per reemplaçar els dispositius electrònics.
Sota l'Imperi, tots els interrogants sobre l'assumpte van
ser conclosos. No pertocava els misteris supersticiosos en el Nou Ordre. Els
cercles de pedra van ser oblidats sobtadament i abandonats; per això, Hera va
assumir que aquest era el lloc ideal per reunir-se amb Cikatro Vizago i la seva
colla criminal Banya Trencada, o «sindicat», com ell preferia dir-li.
Diversos droides de guerra IG-RM tentinejaven enrere de les
plaques. Encara que semblaven estar en pèssimes condicions, Hera sabia que la
seva aparença exterior no impedia la seva funció primària: disparar i matar.
Vizago sempre tenia el seu armament a disposició. Kanan es va mantenir quiet,
la caixa es desplaçava davant d'ell. Amagava el desgrat de trobar-se aquí
enrere amb una expressió freda i sense escrúpols, com si d'una pedra es
tractés. Detestava treballar amb personatges indesitjats com Vizago, ja que no
considerava que pogués confiar en ell. Hera li havia dit que les aliances eren
un mal necessari, i que Vizago lluitava contra l'Imperi com ells ho feien. Però
ella podria dir el que volgués; ell no estava convençut. Els seus ulls anaven
de droide a droide, com si estigués ideant una fugida en cas de perill.
Vizago va caminar cap al lloc, els seus braços s'ampliaven
en agraïment i el seu somriure de dents esmolades s'ampliava encara més. Les
puntes de les banyes bessones de la calba del devaronià havien estat esmolades,
així com les seves grans ungles negres. Múltiples anelles perforaven el
cartílag superior de les seves punxegudes orelles, donant-li l'aparença d'un
diabòlic brivall. Hera va rebre la seva abraçada. Kanan, no.
Vizago no es va ofendre; els seus rodons ulls estaven atents
a la caixa. Va obrir la tapa i el seu somriure es va estendre encara més.
—Algun problema per portar aquestes belles dames?
Hera va mirar a Kanan. Havia acordat no parlar de la
persecució a la Ciutat Capital. Mentre menys sabessin els devaronians, millor.
—Res que no poguéssim controlar, Vizago. La teva informació
va ser encertada... —va dir Kanan; després va afegir en veu baixa— aquesta
vegada.
Hera va ignorar les últimes paraules de Kanan per no aixecar
sospites.
—Tenim la mercaderia i vam arrabassar una mica més a
l'Imperi. Això és l'única cosa que importa.
Vizago va tancar la tapa de la caixa.
—El negoci és tot el que importa. Però agraeixo que vostès
no ho sàpiguen. —Va fer un gest i un droide de guerra es va acostar, carregant
un contenidor de crèdits.
Vizago va agafar els crèdits i va començar a comptar-los
enfront de Kanan. Es va detenir a la meitat del seu acord de pagament.
—Contínua —va dir Kanan.
Hera es va posar tibant. Els devaronians tenien una
reputació de ser gasius, però no creia que ell fos estúpid. Acabaria guanyant
més del que va negociar si intentava regatejar-ho.
Vizago va agafar un altre crèdit del contenidor.
—Podria. O podria detenir-me i canviar la resta del botí per
un altre poc d'informació per la qual estaven pregant.
Les pupil·les vermelles de Vizago es van centrar en Hera.
—Els wookiees —va dir. El seu somriure semblava qualsevol
cosa. Excepte confiable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada