Maul Tancat (XXXVII)

Anterior

37

BESTIARI

Smight va començar a moure’s lentament cap enrere i es va adonar que ja estava pressionat contra una paret. No estava segur exactament quan havia començat a accelerar-se el seu cor, però ara sentia que anés a explotar. Rierols de suor corrien per entre les espatlles i reptaven cap avall pel centre de la seva columna, aixafant la seva camisa humida contra la seva pell, i es va forçar a prendre un alè baix, esgarrifós.

Roman calmat. No veuran res que no els hi mostris. Esperant desaparèixer entre els guàrdies a cada costat d'ell, es va adonar que no hi havia cap altre lloc on anar. Només respira.

–Llavors, Jabba, –estava dient la Sadiki des de davant del grup–. Segueixo escoltant rumors que ha enviat soldats rasos a la meva presó a treballar com a guàrdies. Espero que pugui aclarir-me això. –Fent un gest amb la mà cap als nou guàrdies a la sala de preparació, –va dir–. Algun d'aquests homes et sembla familiar?

Smight no va respirar. Cap dels guàrdies al seu voltant es va moure. A l’holovídeo, el hutt es va reclinar, els seus ulls ametllats movent-se lànguidament cap enrere i cap endavant, assimilant l'habitació. A distància va fer sortir un riure lent, gutural, el ho–ho–ho burleta que Smight havia arribat a identificar amb una sensació gelada particularment desagradable a través de les seves entranyes. Només havia escoltat aquest riure un cop abans, i havia estat massa.

–Estàs malgastant el meu temps, Guardiana, –va dir en Jabba, responent amb el huttès gutural que l'oïda d’Smight va traduir sense esforços en bàsic–. No reconec a cap d'aquests canalles.

–Està segur? –va preguntar la Sadiki–. Perquè m'alegraria tornar-li a qualsevol dels seus homes sense patir danys, en l'esperit de mantenir la pau amb el Clan Desilijic. –Una lleugera línia en les celles es va formar sobre el seu front–. Els que no puguis reclamar, bé... –Ella va mirar a 3D–. Diguem que són lleugerament més prescindibles.

–Mata’ls a tots i llança les seves carcasses als llimacs del pantà, –va dir en Jabba–. A mi tant se me’n dóna.

–Ja veig. Bé, potser hagi de preguntar als homes.

Ella va pressionar un botó a la paret. Smight va escoltar un lleu so de grinyol a la seva dreta i va mirar per sobre de la seva espatlla. Per la sala de preparació, directament oposat a l’holoprojecció d’en Jabba, un panell oblong va lliscar per obrir-se i exposar una àrea de recés que no havia estat allà un moment abans... resultat, va suposar ell, de la seva última reconfiguració. Des del seu angle, Smight no podia veure dins d'ella, però va tenir la revelació sobtada que el que fos que hi hagués allà darrera ja havia començat a moure’s cap a fora.

–Cavallers, –va dir la Sadiki–, estic segura que tots coneixeu al Sr. Nailhead i al Sr. Strabo.

Una fina fulla de silenci va tallar a través de la sala de preparació. Llavors Nailhead i Strabo van sortir a la vista, i Smight va escoltar als altres guàrdies retirant-se amb agudes malediccions i sons d'incredulitat, apinyant-se en qualsevol espai que poguessin trobar, agafant instintivament les armes i les caixes de desplom que no hi eren.

–Esperi un segon, –va cridar Hootkins, en algun lloc a l'esquerra d’Smight, la veu greixosa del guàrdia gros ara amb un to alt de por i pànic–. Guardiana, què és això? Què està fent?

Smight, per la seva banda, no podia moure’s. Va sentir tot el seu cos estranyament quedar-se sense pes. En un instant, les seves cames semblaven haver desaparegut; la mateixa paràlisi va agafar el seu pit, i ell es va adonar que era físicament incapaç d'agafar alè.

Sadiki simplement va somriure.

–És una pregunta simple, –va dir ella, donant un pas cap endavant per omplir l'espai entre els Reis dels Ossos i els guàrdies–. Qualsevol de vosaltres que estigui treballant per al Clan Desilijic si us plau que faci un pas cap endavant. –Ella va mirar als guàrdies–. Ningú? Esteu segurs?

–Jo! –va cridar Lodovik des d'alguna part a l'esquerra d’Smight, i va saltar cap endavant, pràcticament noquejant els homes que hi havia a cada costat d'ell–. En Jabba ens va enviar aquí per rastrejar a Iram Radique!

–Ah, –va dir la Sadiki–. I quines eren les teves ordres exactament?

–Jabba ens va dir que trobéssim tot el que poguéssim. Per fer-li sortir i portar-lo al descobert.

–Hi ha algú més en aquesta habitació que vulguis identificar?

–Crete! Ell és part d'això! –va cridar Logovik, assenyalant al guàrdia alt, de cabell gris a l'altre costat de l'habitació. D'un cop no va semblar poder aconseguir dir els noms prou ràpid–. I Galway! Tyson! Olyphant! McCane! Allà, Wevverly! I... –La seva mà va penjar cap a Smight–... aquest paio nou, el novençà, no sé el seu nom, Jabba li va enviar també. Va forjar la comprovació de rerefons per a tots nosaltres i ens va dir que havíem de...

–Escòria. –Des de l’holo, el somriure vague d’en Jabba havia desaparegut, aclaparada per una ganyota violenta de disgust–. Acabes de signar la vostra sentència de mort.

Si Logovik tan sols va escoltar al hutt, ell el va ignorar. Els seus ulls es van moure desesperadament des dels Reis dels Ossos fins a la Sadiki.

–Això és, això som tots nosaltres! Puc anar-me'n ara?

Sadiki va mirar-lo llastimosament.

–Em sap greu, Oficial... Logovik, és així? –Ella va fer un agitar lent, trist del seu cap–. Però em temo que el vostre ocupador té raó en una cosa. No és possible que pugui deixar-te anar ara. I cavallers... –Ella va tornar a mirar a Strabo, Nailhead, i a l'amalgama de membres de bandes, els Reis dels Ossos i els Massiva per igual, que havien arribat allà–. El que passi ara, vosaltres i les vostres bandes faríeu bé en recordar que l'única caixa de desplom que hi a l'habitació està lligada a la meva cuixa.

–Esperi! –va aconseguir dir Logovik. Tot el color restant s'havia drenat de la seva cara, deixant-la malaltissa i pàl·lida–. Però...

–Molta sort, cavallers. I gràcies per la seva franquesa.

Sadiki va fer un pas enrere, buidant el pas per als Reis dels Ossos.

Per un instant va haver-hi silenci, i en mig segon, Smight ho va escoltar, un riure entre dents burleta.

Era Nailhead.

Llavors va passar.

Podia haver estat el brillestim, però Smight va experimentar els esdeveniments dels següents segons com si haguessin estat en càmera lenta.

Com un, els membres de les bandes van irrompre cap endavant per la sala de preparació amb un udol diàfan, bolcant cadires i saltant per sobre de la taula, atacant als guàrdies en una onada sòlida. Smight va ser colpejat a un costat i la taula va aterrar sobre ell, temporalment bloquejant-li la vista, tot i que encara podia captar amb un cop d'ull sobre la part superior de la taula amb una claredat agonitzant.

En espai de segons, tota l'habitació ja havia explotat en una massa d'activitat, ossos gronxant-se, dents mostrant-se, i punys aixafant. Al seu voltant, els guàrdies van tractar d'escapolir-se, però no hi havia cap lloc on anar. L'angle d'atac dels membres de les bandes havia bloquejat l'únic camí possible a l'entrada principal de la càmera, i s'apilaven sobre els guàrdies, abromant-los amb facilitat.

Pressionat entre la taula bolcada i la paret, Smight va caure de genolls i llavors sobre el seu estómac, com si hi hagués alguna forma en què pogués reptar per terra i trobar la sortida sense ser detectat. Ja va sentir la seva adherència sobre la realitat patinant, lliscant perillosament. Tot al seu voltant, els paios que havia arribat a conèixer pel seu nom estaven cridant, retorçant-se en totes direccions, reptant per una sortida.

Des del seu angle, podia veure a Hootkins tractant de saltar per sobre d’ell, l'home gros empenyent primer la panxa, lluitant desesperadament per obrir un camí entre dos dels Reis dels Ossos fent una carrera desesperada cap a la sortida. La seva cara era un gest de terror. Després de dos passos, Hootkins va trontollar i va perdre l'equilibri, i dos dels Reis el van agafar i el van colpejar contra el terra, empalant-lo amb costelles esmolades que havien lligat als seus canells com urpes i estripant-lo a trossets.

Adéu, Hootkins.

Smight va seguir mirant. Semblava incapaç d'apartar la mirada. Just davant d'ell, un trio de Massives i Reis dels Ossos havien anat a treballar sobre altres dos guàrdies, Crete i un paio calb, d'espatlles amples que podia haver estat Webberly... des d'aquí era impossible de dir. Un altre dels membres de les bandes tenia a McCane alçat contra una paret, estripant la samarreta d’en McCane i usant un crani trencat per obrir la seva cavitat toràcica mentre en Nailhead i el seu tinent, un animal anomenat Massif, estaven sostenint sobre les mans i els peus a Olyphant, literalment partint-li en dos, banyant-se amb la sang.

Adéu, Olyphant.

Smight va sentir que un tipus de seguretat estranya, fatalista, prenia adherència en ell. Si es quedava aquí altres trenta segons, els membres de les bandes es quedarien sense guàrdies per destruir i el trobarien. No podia quedar-se aquí.

Es va aixecar.

Crash! La cadira va colpejar la paret just per sobre del seu cap, destrossant-la a trossos. Logovik, el guàrdia que els havia venut a tots, el que havia fet caure tot això sobre ells, va balancejar un braç cap avall i va agafar un dels fragments de la cadira, alçant-lo sobre el seu cap com una arma improvisada. En veure'l aquí, va entrar un rampell sobtat de ràbia al cervell d’Smight, i brillant, desafiant a la por que sentia en el seu propi pit, va agafar a Logovik pels turmells.

–Content? –va cridar ell–. Tu ens has fet això!

–Tens el que et mereixes, cuc. -Logovik va balancejar cap enrere el seu colze, colpejant a Smight al lateral de la cara, i els ulls d’Smight van explotar en una supernova d'estrelles blanques brillants. Quan la seva visió es va aclarir, va escoltar l'inconfusible so de Vas Nailhead alliberant un crit de guerra, el reclús alçant el fèmur esmolat agafat a les mans i fent–lo baixar sobre el crani d'en Logovik amb un cruixit trencadís, polpós.

Adéu, Logovik.

Logovik va caure, però abans que pogués tan sols colpejar el sòl, Nailhead el va agafar pel coll, balancejant-lo de nou cap amunt, i va fotre una mossegada gran i voraç a la cara de l'home. Smight es va girar. Ja no se sentia valent. Ara sentia que s'anava a emmalaltir. Un peu va contactar amb el seu pit, deixant-li sense aire, fent que la nàusea s’embegués més en els seus budells. Anava a morir aquí amb tots els altres.

Ell es va retorçar, tremolant, i llavors el va veure.

El panell obert des del qual havien sortit els Reis dels Ossos.

Encara estava obert.

El caos encara agafava la sala de preparació que semblava absurdament abarrotada per l'esclat d'activitat en el seu interior, però l'assalt unilateral ja estava perdent impuls. En tots dos bàndols, Nailhead, Strabo i els seus esbirros estaven feliçment esbudellant als últims guàrdies restants, anys d'ira reprimida explotant fora d'ells en segons mentre destrossaven als homes i deixaven els seus cossos empalats contra les parets.

Enmig de tot, la Guardiana Blirr mirava serenament. Després d'un altre moment, ella es va girar i va caminar cap a fora amb el seu droide darrere d'ella, l'escotilla segellant-se mentre es tancava.

Smight no tenia molt de temps.

Encara sobre les seves mans i genolls, va gatejar cap endavant tan ràpid com va poder entre els cossos i sota les restes trencades de la taula. Ajupint el cap, va saltar a través del passadís obert cap a la foscor.

Següent