Espai Salvatge (XIX)

Anterior

19

Van arribar al primer tram de bosc tancat a última hora de la tarda. Les branques recargolades s’embullaven sobre els seus caps filtrant la tènue llum del sol. Les fulles mortes cobrien el sòl irregular i cruixien sota els seus peus. L'aire feia olor de vell i mort. No hi havia ocells en els arbres retorçats, ni signe de vida algun.

Suat i cansat, Bail va mirar a Obi-Wan.

–Anem a parar un moment?

Eren les primeres paraules que pronunciava des de la discussió per allò dels escarabats de foc. Necessitava beure aigua desesperadament, però havien de conservar les seves reserves. No hi havia res en aquell lloc que suggerís que creuarien un riu o un rierol o un estany aviat. Si es quedaven sense aigua abans de trobar el camí a casa... bé... no valia la pena pensar-ho. Morir de set era una horrible manera de morir.

Obi-Wan, que caminava més a poc a poc, va mirar sobre l'entramat fullatge bru. Tacat a l'atzar de llums i ombres, semblava esgotat. Guardava silenci, ja que lluitava contra els Sith a cada pas que donava. I aquell era només el primer dia...

–Hauríem de continuar –va dir amb veu ronca–. Almenys fins al capvespre.

–Per què? –va preguntar Bail, sobtadament rebel i ressentit. A tu et dóna igual, Kenobi, però jo no sóc un Jedi. Sóc un simple humà–. Descansem uns minuts. No pot fer-nos mal. No hi ha motiu per matar-nos per arribar-hi, Obi-Wan. Ni tan sols hem parat per menjar. –En canvi, havien compartit una safata de menjar mentre caminaven; ell seguia lluitant contra la indigestió–. Jo dic que parem un moment per recuperar l'alè.

Obi-Wan li va fer una mirada impacient. Després va assentir.

–Molt bé.

El sòl del bosc dissecat estava ple de troncs d'arbres caiguts i secs. Contenint un grunyit d'alleujament, Bail es va treure la motxilla i es va asseure. Era un home atlètic que feia exercici diàriament, però caminar una hora interminable després d'una altra s'estava cobrant el seu preu. Li feien mal les espatlles, el coll i les cames. Tenia l'esquena indescriptiblement tensa. Els peus li cremaven i els tenia plens de butllofes; les elegants botes de mitja canya no s'havien dissenyat per a les caminades pel camp. Els talls superficials i les cremades que s'havia fet en l'enfrontament de l'estació espacial li coïen. I el llavi en què Obi-Wan li havia colpejat, s'havia tornat a inflar i li bategava amb força, com un mal de queixal. No s'havien portat analgèsics perquè volien guardar els medicaments del kit de primers auxilis per a contratemps més greus.

Es va inclinar sobre la motxilla, entestat a descobrir la distribució exacta del contingut que evitaria que li fes mal l'esquena, i va mirar a Obi-Wan. El Jedi seguia dret amb la seva motxilla a sobre. Com si el simple fet de parar li fes perdre velocitat.

–Eh –va dir–. Estàs bé?

Obi-Wan va assentir.

–Doncs asseu-te. Deixa la motxilla una estona. Necessites descansar molt més que jo.

Obi-Wan va tornar a assentir... però no es va moure. Bail es va aixecar inquiet.

–Obi-Wan? Què passa?

La resposta d'Obi-Wan va ser llevar-se la motxilla i deixar-la caure a terra. Tenia les celles arrufades i els seus ulls no enfocaven bé. Llavors, va agafar la seva espasa làser i va activar la fulla.

–Ep! –Bail va retrocedir d'un salt, ignorant tot el que li feia mal–. Què passa? Sents la presència d'algú? Estem sols o no? Obi-Wan!

El brunzit de l'espasa làser ressonava en l'esgarrifós silenci de l'espessor del bosc i el seu blau era tan brillant que semblava estar viu en aquell lloc mort i silenciós. Obi-Wan va escombrar la zona amb la seva aguda, però estranyament desenfocada vista i el seu cos sentia la tensió com l'olorosa presa d'un gos de Voolk. Llavors va aclucar els ulls, va aixecar el cap i la seva espasa làser es va posar en guàrdia.

–Ventress.

Alarmat, Bail es va girar, intentant seguir la direcció cap a la que mirava Obi-Wan. El cor li bategava amb força i l'adrenalina mitigava tot dolor. Asajj Ventress? Aquí? On? Aquella dona era letal. Kriff, què idiota havia estat en deixar el seu blàster a mercè de la destrucció a l'estació espacial de l’Alinta.

–Obi-Wan, no la veig –va murmurar, posant-se a una banda per cobrir-se una mica darrere d'un arbre retorçat i raquític–. On està? Què...?

Obi-Wan va avançar amb els ulls encesos amb el mateix fervor i feresa que a la batalla de l'estació espacial. L'espasa làser brillava i el seu brunzit tallava el silenci. Va atacar amb ímpetu... a ningú. Asajj Ventress no hi era.

En adonar-se Bail va notar una forta punxada al pit.

Ah, encara sort. Està al·lucinant.

Però, de sobte, no es va sentir segur.

Amagat darrere del tronc de l'arbre, amb el cor bategant tan fort que podria aixafar-li el pit, mirava com Obi-Wan lluitava contra el seu adversari fantasma... i encara que el que estava passant li feia sentir una mena de pena esgarrifosa, tampoc podia evitar sentir una gran admiració. El que havia presenciat a la batalla de l'estació espacial no havia estat res, res, comparat amb allò.

Obi-Wan brandava la seva espasa làser com una força elemental de la natura. Com si el tall fos una extensió del seu propi ser i no pogués separar-se de la seva carn i de la seva sang. Tot indici de cansament s'havia esborrat de la seva cara; la seva energia semblava il·limitada quan saltava, es girava i donava tombarelles amb l'espasa brunzint i tenyint les ombres de blau. Era gairebé impossible creure que estigués lluitant amb un enemic físic, real: cada vegada que envestia, cada vegada que esquivava, cada vegada que atacava i contraatacava amb l'espasa làser semblava trobar-se amb una altra espasa tallant. El seu cos reaccionava amb un seguit de cops discordants i tots els músculs se li tensaven amb els impactes. El seu rostre feia gala d'una determinació formidable d'imposar-se... però la malvada llum dels seus ulls deia que encara que en la seva ment turmentada allò era a vida o mort, també hi havia lloc per certa glòria.

Però quant durarà això?, Es preguntava Bail i la seva admiració va donar pas a la preocupació ja que Obi-Wan no mostrava indicis de posar fi a aquella batalla. No pot quedar-se així per sempre. Ja està cansat i això és extenuant. Segurament acabarà recobrant el coneixement. I si no què? No tindré possibilitats de portar-lo al temple Sith.

Hauria d’ignorar les instruccions d'Obi-Wan i intentar detenir-lo? Intentar interferir en l'al·lucinació Sith i fer que el Jedi tornés en si?

Ah... no. Crec que no. No mentre segueixi empunyant l'espasa làser.

Ara respirava amb dificultat i en els seus ulls no hi havia una altra llum que la d'una flama assassina i letal i Obi-Wan va augmentar la ferocitat del seu atac. I ara... què estava passant? Hi havia alguna cosa... alguna cosa diferent. Seguia Kenobi lluitant contra Asajj Ventress? Mentre li mirava la seva preocupació anava en augment. Bail va creure haver vist un canvi en la mirada d'Obi-Wan i un estrany i desagradable gir a la cara.

Alguna cosa va malament... Bé, pitjor. En certa manera, alguna cosa ha canviat.

I llavors, el Jedi va enterrar la seva espasa làser en el cor d'un arbre.

Sobresaltat, Bail va ofegar un crit mentre l'aire mort i fred impregnava de nociva pudor de la saba cremada, perquè ara Obi-Wan es dedicava a tallar i a travessar indiscriminadament els arbres del bosc. Les branques tallades queien a terra en picat, les branques més petites i les fulles volaven i es va aixecar un núvol de fum pudent.

I no només les branques eren víctimes del frenesí d'Obi-Wan: estava acabant amb arbres sencers, que tallava en dos amb una facilitat sorprenent, amb un sol cop d'aquell tall blau brillant. El Jedi girava cada vegada més ràpid, tallant arbres com si es tractés del seu enemic mortal. Com si cada branca empunyés una arma per intentar matar-lo. El frenètic brunzit de la seva espasa làser es va tornar gairebé inaudible entre el so de la fusta en caure a terra i els vells troncs secs s'encorbaven sobre els seus veïns com els borratxos dels districtes de mala mort de Coruscant. Les fulles s'arremolinaven i donaven voltes com en una rufaga i la llum de fresca del sol es filtrava a través dels buits de l’entrellaçat fullatge del bosc.

Bail contemplava, paralitzat, com Obi-Wan massacrava el bosc.

No, no. Això està fora de control.

No podria romandre immòbil molt de temps, perquè el patró d'atac d'Obi-Wan no seguia cap pauta ni raó. Era com un home ballant claqué a la vora un volcà, que no s'atura, que no s'atreveix a parar i al seu voltant hi havia el bosc consumit de Zigoola. En dues ocasions gairebé li aixafa una branca tallada al caure. Una altra va haver de tombar-se en el tronc buit d'un arbre sec per evitar ser aixafat per la retorçada copa d'un arbre. Va aconseguir escapar amb blaus i rascades, la boca seca i començant a sentir pànic.

Com puc aturar això? He de detenir-lo. És una bogeria. Obi-Wan s'ha tornat boig.

Després va haver de tirar-se a un costat perquè el Jedi va deixar de girar tallant els arbres joves d'un sol cop i estava preparat per atacar de nou. Va començar a girar cap a ell amb una cara gairebé irreconeixedora. Ara donava voltes amb fúria i una espècie d'odi irracional i buit. Grunyint en silenci, Obi-Wan va tornar a aixecar l'espasa làser... i avançà.

La por li feia mal a l'estómac i Bail va aixecar les mans. Reculà un pas i es va aturar quan es va donar contra el tronc d'un arbre caigut i gairebé es torna caure.

–Obi-Wan! Obi-Wan, sóc jo. Sóc Bail Organa. Obi-Wan. Mestre Kenobi, atura’t.

No escoltava, no li importava. Obi-Wan va girar l'espasa i la va baixar.

Bail va tancar els ulls. Breha.

Però no va morir.

–Bail? –va dir una veu tènue i vacil·lant–. Bail? Què estic fent?

Va parpellejar confús... i la cara d'incredulitat d'Obi-Wan es va centrar. Va mirar de reüll i cap avall, a la prima barra brunzidora de llum blava que s'havia aturat tan a prop del seu coll que podia notar la seva calor abrasadora.

–Ara mateix, Obi-Wan? –Va murmurar–. Ara mateix estàs baixant la teva espasa làser.

Amb un suau brunzit l'arma es va desactivar i l'empunyadura negra i plata de l'espasa va caure dels dits tremolosos del Jedi amb un soroll sord.

–Ventress –va dir Obi-Wan i la seva veu encara sonava dèbil a causa de la impressió–. Vaig veure a Asajj Ventress. Vaig lluitar contra ella... a Teth. I contra les forces droides dels separatistes. Vaig lluitar contra elles a Christophsis. I vaig creure... Vaig creure... Va mirar lentament al seu voltant i els arbres caiguts i la capa de fullatge fresc que cobria el sòl van evidenciar la seva bogeria. La bogeria d'una ment perduda en un món d'il·lusió. Sense previ avís, els genolls se li van doblegar i va caure a terra. Es va esfondrar sobre les mans i va vomitar la miserable mitja safata de menjar que havia ingerit hores abans.

Bail va fer mitja volta fent una ganyota i va treure la seva motxilla de sota d'un entramat de branques tallades. Va treure una de les seves preuades ampolles d'aigua, li va treure el tap i la va tendir a Jedi.

–A l’infern amb racionar-la –va dir–. Beu i punt.

Obi-Wan va seure sobre els talons i va agafar l'ampolla amb mà tremolosa. Però en lloc de beure, va mirar cap amunt.

–Bail, ho sento moltíssim.

Va arronsar les espatlles.

–No ha estat culpa teva.

–Sí ho ha estat –va xiuxiuejar Obi-Wan–. No estava centrat. Vaig baixar la guàrdia.

Stang. Bail es va ajupir al seu costat.

–Obi-Wan, estàs cansat. Portes hores lluitant sense treva contra els Sith. Potser siguis un Jedi, però no ets indestructible. I de totes maneres, els has vençut. No m'has matat. Un cop més. Així que no estan guanyant ells, sinó tu. Ara deixa de parlar i beu.

Obi-Wan es va beure la meitat de l'ampolla i la hi va retornar.

–Hauríem de continuar.

–Bail... –Els ulls d'Obi-Wan estaven tremolant pel cansament, i una mica pitjor–. Mai gaudiré d'un moment de descans mentre estigui en aquest planeta. Si trobem una sortida, serà millor que ho fem ràpid. Abans que...

No havia de dir res més. Bail podia acabar la frase sol. Abans que la teva ment acabi totalment destrossada i, igual que els escarabats de foc de Taanab, els Sith se't mengin viu.

Va sospirar.

–Molt bé. Seguirem.

–La meva espasa làser –va dir Obi-Wan. La va recollir i l’hi va tendir amb una estranya expressió en el seu rostre–. Agafa-la. Mantingues-la lluny de mi.

Bail va contemplar l'elegant arma en silenci. Va recordar la calor del seu terrorífic poder. Sabia prou sobre els Jedi per saber que era la seva possessió més personal, més important i més preuada.

–Estàs segur?

Obi-Wan va assentir.

–Gairebé et mato. Estic segur.

–Molt bé –va repetir i va agafar l'arma que se li oferia. Va tancar els dits al seu voltant i va sentir el seu pes. La seva importància.

–Cuidaré bé d'ella, ho prometo.

–Gràcies –va dir Obi-Wan i la seva mirada va recórrer les ruïnes del bosc, absorbint lentament aquella frenètica carnisseria. Les ombres li van enfosquir els ulls–. Ara, en marxa.

Mentre avançaven amb dificultat competint amb el capvespre, Obi-Wan trobava refugi en el silenci. S'esforçava per reconstruir les seves defenses contra la foscor, contra la incessant i rancorosa veu que li xiuxiuejava a cau d'orella.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

Mai no s'havia sentit tan desequilibrat en tota la seva vida, tan insegur. Havia vist la Ventress sense cap dubte. I després, als droides separatistes. I encara pitjor, quan hi havia lluitat contra ells havia fet servir el Costat Fosc. L’havia canalitzat sense pensar. Allò havia estat el més malaltís. Arribar a aquella conclusió havia estat el que l'havia portat a caure de genolls per vomitar.

Allò i el fet que gairebé decapita a Bail Organa.

No pot repetir-se. No puc deixar que torni a passar. Poden apartar-me del Costat Lluminós, però els Sith mai han de portar-me cap al Fosc. No poden convertir-me en una màquina de matar.

Preferia morir que permetre que ocorregués alguna cosa semblant.

Així que ell i el Senador d'Alderaan van emprendre el seu lent camí pel que quedava del bosc, la zona que ell no havia aconseguit talar, mentre la llum del sol s'apagava en el cel i el crepuscle estenia el seu mantell amb el pes de les motxilles , els seus records i les seves pors.

Laboriosament, va reconstruir les seves minades defenses mentals. Va apuntalar el bastió que havia amartellat contra els Sith, perfectament conscient que només era mig ell sense el Costat Lluminós de la Força com a aliat, angoixat pel temor que mig Jedi no podria sobreviure.

La pèrdua de la seva espasa làser era com una ferida oberta.

La nit va caure i la foscor natural era una mena d'invitació a què els records que l'agredien tornessin. Va ignorar les peticions d’Organa d'aturar-se fins al vespre. En certa manera, era més fàcil resistir als Sith mentre es movien. Quan anava més a poc a poc, li atacaven amb més força. Tan fort que va creure que s'esfondraria.

–Tenim bengales –li va dir al senador–. Podem seguir una mica més.

Pobre Bail. Havia estat un incordi i un imprudent d'una manera racional i ridícula, però no es mereixia allò. Ningú s'ho mereixia.

Al final van parar. Però només perquè les cames li flaquejaven i seguir dret no l'ajudaria. Com s'havien detingut al bosc i tenien combustible de sobres a mà, Bail va encendre un foc discret. Van compartir una altra safata de menjar. Van beure amb moderació de les seves reserves d'aigua. Es van embolicar en les mantes tèrmiques i es van asseure davant de la flames en silenci.

L'alba quedava molt lluny.

Al final, Bail es va adormir, però ell no. Cada vegada que se submergia en un son superficial, els records li estripaven amb dents cruels i esmolades. La seva única esperança de mantenir els Sith a ratlla era mantenir-se despert per poder concentrar-se en les disciplines mentals que havia perfeccionat al llarg de tota la seva vida.

Però estava cansat. Estava molt cansat. I aviat, els records li atacarien de manera salvatge fins i tot estant despert, com l'havien atacat després d'haver estavellat la nau a l'altiplà. Nu davant l'huracà, lliurava una batalla interminable contra els Sith. Revivia Geonosis. Revivia Taanab. Revivia la mort d’en Qui-Gon. Una, i una altra, i una altra.

Mentrestant, Bail dormia. Al final, el sol va tornar a sortir. Tan aviat com el cel es va aclarir, li va despertar i el va obligar a aixecar-se.

–Sembles un mort –li va dir Bail sense rodejos–. No arribaràs a la nit.

Es va tirar la motxilla a l'esquena.

–Arribaré on hagi d’arribar, Senador. No parli més. Som-hi.

Quan Obi-Wan va patir la seva tercera visió, o record, o malson, o fos el que fos el que li passava, al cap de menys de dues hores, Bail es va retirar a una distància prudencial i es va tirar sobre la plana rocosa que estaven intentant creuar desesperat.

Mai més. Mai, mai, mai més desitjaré ser un Jedi. Ni una setmana. Ni tan sols un dia.

Quina visió seria aquella vegada? Amb sort, no seria la mort d’en Tayvor. Si hagués de reviure les tortures i la crema del seu oncle un cop més podria embogir. O potser només faria tornar-lo boig més ràpid. Perquè si ja era difícil per Obi-Wan, i estava clar que ho era, més difícil li resultava a ell haver de seure i sentir-lo des de fora, sabent que no hi havia res que pogués fer per aturar l'implacable atac dels Sith, haver de reviure aquell record en concret amb el Jedi.

Però no, aquella vegada no era la mort d’en Tayvor. Sospitava, encara que no estava segur, perquè Obi-Wan s'havia negat rotundament a comentar-ho, que el Jedi somiava amb Geonosis. Els records sempre començaven amb el seu silenci i acabava cridant a crits al seu Padawan, millor dit, el seu antic Padawan, i lamentant la pèrdua del braç del jove.

La mirada d'horror de la seva cara en aquell moment era angoixant. Però, per descomptat, sempre podia ser pitjor. Podria tractar-se d'una altra al·lucinació. Per sort, allò no s'havia repetit. D'alguna manera, el Jedi estava aconseguint, almenys, mantenir-los a ratlla.

Era el seu segon dia a la plana estèril que es trobava més enllà del bosc que Obi-Wan havia pres per un assassí del Costat Fosc i un exèrcit droide separatista. Per la seva obstinada insistència mantenien un ritme castigador, caminant a pas ferm des del primer raig de llum fins que queia la foscor, fins quan caminar amb les bengales es feia massa perillós. Llavors acampaven el millor que podien. Menjaven amb moderació, bevien encara menys i descansaven el que podien sota el cel fosc i boirós de Zigoola i les seves desconegudes constel·lacions. No era molt. Les roques nues i la terra compacta eren un matalàs tremendament incòmode. I els capritxosos malsons d'Obi-Wan no convidaven al somni a cap dels dos.

Bail es va fregar la cara amb les mans i va notar la tibantor de la pell i com s'havien buidat les galtes. Sabia que si es veiés en un mirall, veuria un rostre demacrat tornant-li la mirada. El seu immaculat vestit fet a mida estava donat de si. Havia perdut massa muscular. Perdia forces. El seu cos es consumia, com una serp que es mossega la cua.

Encara quedava un altre dia, potser dos, per arribar al seu destí. No pel terreny, sinó perquè, tal com Obi-Wan havia predit, com més s'acostaven al temple, més despietades i freqüents eren les visions. I, independentment de les vegades que reconstruís les seves defenses, dels Sith mai es donaven per vençuts... i l’estaven esgotant.

Mentre el mirava, mentre el veia tremolar i suar, Bail va haver de lluitar contra una sensació d'inutilitat aclaparadora.

La resistència dels Jedi és llegendària, però fins i tot ells tenen un límit. Quant trigarà a arribar al seu Obi-Wan? Quant de temps podrà resistir aquests atacs? Podrà aguantar fins que arribem al temple? Ell diu que sí... però ja no estic segur.

Obi-Wan havia dit la nit anterior, en un rar intercanvi de paraules, que aquells atacs no eren personals. Que creia que els Sith es protegien, que havien posat trampes mentals, l’holocró, per protegir Zigoola i els tresors Sith de qualsevol Jedi que pogués aparèixer pel planeta. L'impuls d'estavellar la nau no s'havia dirigit a ell en concret. I la veu Sith del seu cap, la veu que li implorava que morís, tampoc era personal. Els Sith odiaven tots els Jedi per igual. Volien que els Jedi perissin i no s'aturarien davant res per aconseguir el seu objectiu. I aquell lloc era molt antic; el parany que havia capturat a Obi-Wan podria haver estat posat feia centenars d'anys.

Suposo que per això no intenta matar-me a mi. Com que no sóc un Jedi no sóc una amenaça.

Bé. Almenys no per a l’holocró Sith de Zigoola. Però era una amenaça per a algú. Era quelcom que donava que pensar. En algun lloc de la galàxia, un Sith sabia el seu nom i volia que ell, Bail Organa, morís. Quan tornessin a Coruscant hauria de prendre algunes precaucions. Suposant que pogués prendre’n alguna. Els Jedi haurien d’ajudar-lo amb això.

Sí. Això. Quan tornem.

La por li lliscava pel ventre com un cuc. La va sufocar, com Obi-Wan li havia dit. No es podia alimentar al Costat Fosc. Calia centrar-se. Ser positiu.

No sóc un Jedi, així que aquest lloc no pot percebre’m, no com ho percep a ell. I això ja juga al nostre favor. Estic ajudant a Obi-Wan, així que el pobre humà pot apuntar-se un tant.

Bail va aixecar el cap i va observar la plana pedregosa i erma. Va calcular la distància i el terreny que haurien de creuar. Per quan caigués la nit, si mantenien un ritme constant, arribarien al final d'aquella llengua de terra tan hostil. El que seria un alleujament, perquè encara que el sol Zigoola no donava una calor insuportable, estaven perdent més fluids corporals dels que podien reposar amb l'aigua que tenien.

La deshidratació no és la nostra aliada.

Més enllà de la plana hi havia un altre tram de bosc dens que cobria l'accidentat sòl amb les seves arrels. No és que estigués desitjant enfrontar-se a allò. I just darrere d'aquells arbres estava gairebé segur que trobarien el temple Sith. Veia la coberta negra i plana des d'allà, sobresortint de les copes dels arbres com un núvol petri i malèvol.

Ja gairebé hem arribat. Això gairebé ha acabat.

No obstant això, era perillós pensar d'aquella manera. Pensar així feia que se li tanqués la gola i que li cremessin els ulls, però encara no havien arribat. S'estava avançant. Havia de concentrar-se. No es podia permetre pensar en res que no fos posar un peu ple de butllofes davant d'un altre.

A una distància de cinc passos, Obi-Wan tossia dèbilment i parpellejava mirant al cel.

–Ei –va dir Bail amb cautela–. Benvingut. –Va treure una ampolla d'aigua de l'única motxilla que els quedava. Les seves existències estaven minvant de forma alarmant, però es va negar a pensar-hi. En el seu lloc, va treure el tap de l'ampolla, el va omplir i li va endur al Jedi–. Pren.

Os a os, múscul a múscul, Obi-Wan es va posar dempeus.

–Gràcies –va grunyir, acceptant la miserable ofrena. Gairebé la vessa abans de beure–perquè la mà li tremolava. Després es va asseure, sense més, i va respirar profundament i amb inseguretat–. Quant de temps he trigat aquesta vegada?

–Més o menys el mateix que l'altra –va dir–. Això és bo, oi?

Obi-Wan li va passar el tap buit amb una cara inexpressiva en la que es guardava tots els seus secrets.

–Sí. És meravellós.

Bail va fer una ganyota de dolor i va prémer el tap a l'ampolla d'aigua. Si la seva cara estava demacrada, la d'Obi-Wan era cadavèrica. La pell blanca com el guix se li enganxava als marcats ossos i els ulls se li s'enfonsaven com carbons calents sobre la neu en penombra.

–Hauries de menjar alguna cosa –va dir, i va fer un pas cap a la motxilla.

Obi-Wan va moure el cap.

–No. Estic bé. Hem de donar-nos pressa.

–Obi-Wan...

Amb dificultat, Obi-Wan es va aixecar. El cinturó li quedava gran i li penjava dels malucs.

–Bail.

Prement els llavis, va ficar l'ampolla d'aigua a la borsa. Així deu ser la vida d’un Padawan. Ha de fer el que se li diu. Sense discutir. Jo sé què és el millor.

–Bail –va repetir Obi-Wan, aquest cop més tranquil–. Com més pari, més difícil em serà continuar. Així que en marxa, d'acord?

Tenia gana. Estava cansat. El cos li feia mal tot el temps. Li hauria encantat descansar una mica més. Però com podia insistir? Com podia queixar-se quan veia tot el que havia de suportar Obi-Wan? Així que va recollir la motxilla que havia improvisat, se la va tirar a l'esquena i va tornar a sentir dolor. Era pesada, incòmoda i li feia mal a l'espatlla malferida, però això no podia evitar-ho. Va ignorar el malestar, es va col·locar la motxilla el millor que va poder i va seguir a Obi-Wan, que caminava com un home a qui els ossos se li poguessin fracturar a cada pas.

I el seu ingrat viatge va continuar.

Després de quatre hores sense visions, una tempesta va sorgir del no-res. Els núvols negres van tenyir el pàl·lid cel d'un verd cridaner i van ocultar la llum del sol refredant l'aire. Un vent fi i esmolat com un ganivet de caça va començar a bufar a la plana pedregosa, tallant-los, refredant-los i bufetejant-los fins als genolls.

Estaven a una hora de la següent línia d'arbres. No hi havia lloc on amagar-se.

La pluja va començar a caure com trets de blàster, amarant-los en segons. Explotant contra les roques dels voltants, ensordint-los, com si cada gota fos una bola d'acer i les roques fossin metàl·liques.

Bail es va mirar les mans i els braços, esperant veure sang. Però era aigua, només aigua, encara que semblés foc. Així que va inclinar el cap cap amunt, va obrir la boca i va deixar que aquell diluvi li caigués sobre la llengua resseca i li baixés per la gola. En empassar notava un regust metàl·lic. Sabia amarg. Feia gust a vida.

Obi-Wan el va agafar. Li va sacsejar i li va fer mal a l'espatlla.

–Què estàs fent? –va cridar el Jedi, i les dents li petaven amb el fred–. No l'hem analitzat, podria ser perillosa.

–Si és verí ja estic enverinat –va cridar, i a ell també li petaven les dents–. I tu estàs igual de mullat que jo, així tu també ho estàs!

Obi-Wan va mirar-lo amb ulls de be degollat mentre la despietada pluja li martellejava. Al costat d'ells rajaven rierols i rierols, les basses es desbordaven i l'aigua corria per tot arreu.

–Interessant.

–Almenys ara no morirem de set.

–No, però podríem ofegar-nos!

Va riure. No podia evitar-ho. Estic en un planeta Sith a l'Espai Salvatge i la causa de mort imminent s'han convertit en una pregunta de múltiples respostes.

–O que ens parteixi un llamp!

–No diguis això! –va dir Obi-Wan–. No siguis ximple, no se't passi...

I la primer arponada de llum blava va impactar a terra.

–Idiota! Havies de dir-ho!

Dels núvols van caure més llamps i tot seguit retrunyien els trons. L'aire gèlid crugia. La pluja es va convertir en gel. Eren petits perdigons, estelles, navalles que els feien un petó la pell.

–Ah, això no està gens bé –va dir Obi-Wan–. No està gens bé!

No. Era cert. Si les pedres de calamarsa es feien més grans, podrien travessar-los el crani fàcilment. Trencar-los els ossos.

Bail es va posar els braços sobre el cap, va enganxar la barbeta al pit i va intentar convertir-se en un objectiu el més petit possible. Ajudava, però no prou. I encara que la roba també servia, seria igual si hagués estat nu. La gèlida pluja el castigava. Escoltava els seus propis grunyits. Escoltava a Obi-Wan al seu costat, abstret en les seves pròpies preocupacions. Més llamps. Més trons. Va aguantar la respiració, esperant que la mort se l’emportés, al fet que la carn se li cremés i deixés els ossos al descobert. Breha. Breha. No t'enfadis. No era la meva intenció.

I, de sobte, tal com havia començat, la furiosa tempesta va parar.

Tot just havien aconseguit omplir les ampolles buides quan l'aigua de pluja es va drenar per les esquerdes i ranures de la pedregosa plana. El cel tornava a estar aclarit i la molesta foscor rivetejada de verd va desaparèixer com si mai hagués existit. I sol de Zigoola va brillar un cop més, desconsolat, amb una calor pàl·lida i desganada.

Calat fins als ossos, Bail va ficar l'última ampolla a la motxilla i se la va posar. L'esquena li va cruixir, com protestant. La va ignorar i va mirar a Obi-Wan.

–Estàs llest?

Obi-Wan va assentir, però no va fer ni l'intent d’aixecar-se. En comptes d'això es va desplomar sobre la roca humida, tremolant dins de la seva bruta i mullada túnica Jedi.

–Anem. Caminar ens ajudarà a assecar-nos –va afegir–. I a tornar a entrar en calor.

Però Obi-Wan no es va moure. Tenia la cara plena de faves vermelles on li havien caigut els perdigons de gel. No hi havia dubte que ell estava igual. Podia notar-ho.

–Vaig intentar crear un escut per protegir-nos –va dir Obi-Wan amb veu baixa–, usant la Força. És un dels primers exercicis d'entrenament d'un Padawan. Busques una cascada, et poses a sota i... –Imità el gest amb gràcia amb les seves mans malferides i esgarrapades–. Et mantens sec. I després, fas que l'aigua flueixi a l'inrevés. No és tan difícil. Una simple qüestió de nivell. En conjunt és... molt bàsic. Acabava de fer sis anys la primera vegada que ho vaig fer.

Bail es va ajupir al seu costat mantenint l'equilibri recolzant els dits a la roca.

–Però ara no pots fer-ho, no?

–No –va dir Obi-Wan, i el seu exigu rostre va fer una ganyota de revulsió–. Per al que puc fer servir la Força aquí bé podria ser un droide. Si sabessis el que és... Si et fessis una idea... La meva sang s'ha posat rància.

Estava malament sentir-se alleujat de no poder entendre el que sentia Obi-Wan? Probablement. Però és així.

–Ho sento –va dir–. Tant de bo pogués ajudar-te.

–Vaig néixer sentint la Força –va xiuxiuejar Obi-Wan–. Cada dia de la meva vida l'he viscut en la seva llum, cada minut, amb cada respiració, durant trenta-cinc anys. I ara ha desaparegut. Només hi ha foscor. I no sé qui o què sóc sense.

Bail el va mirar incapaç de dir res. Com podia ell respondre a aquell misteri? Com podia aconsellar a un home que tenia poders que ell no podia ni començar a entendre? Però com no anava a dir res davant semblant desesperació?

–La Força no s'ha anat, Obi-Wan –va dir amb tota la convicció que va poder reunir–. Només l'estan sufocant. És aquest lloc. Quan sortim d'aquí, tornarà. Tornaràs a ser tu mateix, ja ho veuràs. Ets un Jedi. Res pot canviar això.

Obi-Wan va moure el cap.

–No em sento com un Jedi. Em sento... Em sento...

I sense més avís que aquest, el Jedi va sucumbir a una altra visió. Més d'una. Record rere record es va convertir en l'episodi més llarg que havia sofert. Dels escarabats de foc a Tayvor, d'algú ofegant-se en àcid a Telos a la mort d’en Qui-Gon, de la batalla a Ànakin perdent el braç.

Bail va seure a una distància segura amb el cap recolzat entre les mans i va esperar... i esperar... La desesperació el consumia però...

Els homes no ploren.

Següent