Espai Salvatge (IV)

Anterior

4

Ara: Les Guerres Clon, després de la batalla de Christophsis

–No, Ahsoka! Així no! –va dir Ànakin frustrat–. Però per què no m’escoltes?

Amb una mirada fulminant, Ahsoka va fer un pas enrere.

–A mi no em cridis, Skywy[1]. Ho estic fent el millor que puc. Si no ho estic fent bé és culpa teva, no meva. Tu ets el Mestre Jedi i jo sóc la teva Padawan, o ja no te'n recordes? No tinc per què saber-ho tot encara.

Ell la va mirar amb incredulitat; a continuació va donar mitja volta i es va allunyar de la seva insolent aprenent abans de veure’s en problemes pronunciant unes paraules més pròpies de la calor d'una emocionant carrera de beines que de la silenciosa serenitat d'una acadèmia d'arts marcials del Temple Jedi.

Però, de nou, es va sobresaltar en comprovar l'absència de la seva cua de Padawan colpejant la seva espatlla en caminar. Ja hauria d'haver-se acostumat a ella: havien passat setmanes des d'aquella breu i solemne cerimònia en la qual Obi-Wan li va alliberar del seu passat, lliurant la seva infància amb un gest caut d'aprovació.

Potser no m'hagin nomenat Cavaller Jedi massa aviat... però estic bastant segur que no estic preparat per a un aprenent. Almenys, no per a una aprenenta com Ahsoka.

Va mirar cap amunt i va veure al seu antic Mestre al balcó d'observació de l'acadèmia, amb els braços creuats a l'alçada del pit, d'aquella manera tan peculiar. Ocultava un somriure distès darrere de la seva barba.

Sí, sí, és divertit. És un motí. Creus que és la recompensa, veritat, Obi-Wan? Consideres que estic rebent el que em mereixo.

Bé... potser fos així.

Es va tornar a girar cap a la seva aprenenta. No s'havia mogut gens ni mica, no hi havia baixat la barbeta desafiant, no hi havia apagat la seva espasa làser d'entrenament que feia mal però no mutilava ni matava. Ella era allà, a punt de posar-se a plorar, amb llàgrimes de ràbia i frustració omplint els ulls.

Coneixia aquesta mirada. Sabia el que era patir en pròpia pell. Quantes vegades en els últims deu anys havia mirat a Obi-Wan d'aquella manera? Frenant l'impuls de picar de peus i cridar de ràbia i decepció... no sempre amb èxit.

La seva frustració va morir quan va veure l'angoixa de l’Ahsoka. Va sospirar i va caminar de nou cap a ella, apagant la seva espasa làser.

–Escolta –va dir, detenint-se davant ella–. No és que ho estiguis fent malament. No és això. Però això no vol dir que ho estiguis fent bé, Ahsoka.

Ella va aixecar una mica més la barbeta.

–Vaig fer un bon treball a Christophsis, veritat? I a Teth? I a Tatooine?

–Mai vaig dir que no fos així. Però també vas tenir molta sort. La sort només et pot portar fins aquí, Padawan. Esperes que confiï la meva vida amb tu basant-me en la sort?

Molt a poc a poc va anar baixant la barbeta.

–No –remugà–. Per descomptat que no.

–Bé, perquè no anava a fer-ho –va dir seriosament–. Ara, fes cinquanta repeticions de la forma Niman, nivell un. Tu sola. I vull que cada cop sigui perfecte, Ahsoka. Idèntic. Centrat en la Força. No tinguis pressa. No vulguis treure-te'l de sobre el més aviat possible. Sent cada pas de l'exercici. –Ficà la mà en la seva túnica i va treure una càmera droide–. Vaig a gravar-ho, així podrem revisar el teu estil i la teva tècnica més endavant.

–Vols dir que no vas a quedar-te per veure’m? –va preguntar amb to decebut.

–Estaré per aquí –va respondre–. Però no ha d’importar on estigui jo. L'important és on estiguis tu. Centrada en la Força, recordes? –Donant a un interruptor va activar la càmera i la va llançar a l'aire. Quant Ahsoka es mogués, la càmera droide quedaria fixada i la gravaria fins que finalitzés l'exercici–. Ara... comença.

Mentre ella complia amb el seu deure, amb l'espasa làser emetent brunzits, ell va donar mitja volta i es va allunyar. Se sentia malament, culpable, per haver estat tan dur amb ella. Per no haver-li fet saber que ell havia estat on estava ella ara feia molt poc temps i que entenia l’incontrolable embolic d'emocions que tot Padawan estava obligat a vèncer.

Però no es tracta de mi, es tracta d'ella. Cada Padawan recorre el mateix camí de diferent manera. Ella ha de trobar el seu propi camí, al seu temps. No puc ajudar-la. Ha d’ajudar-se a si mateixa.

Era una cosa que Obi-Wan li va dir una vegada, una cosa pel que, per descomptat, es va ofendre en aquells temps.

Es va enganxar l'espasa làser d'entrenament ja apagada al cinturó, va pujar per les escales fins al balcó d'observació on es trobava el seu antic mestre, que observava com Ahsoka s'enfonsava més i més en la Força.

–És una gran promesa, Ànakin –va dir Obi-Wan, mirant cap a ell–. Sovint, els més petits i abruptes acaben sent els millors.

Era un dels típics afalacs d'Obi-Wan? Indirecte. Superficial. Mai efusiu. Crec que ho era.

–Ho aconseguirà –va murmurar Ànakin–. Però segueixo sense entendre per què el Mestre Yoda me la va enviar a mi, sent que tu no has trobat un aprenent nou per a tu.

–No hi ha pressa per això –va replicar Obi-Wan. Treia el cap un nou somriure–. Encara estic recuperant-me dels rigors de l'últim.

Ànakin va apartar la mirada.

–Ha, Ha –remugà–. Aquesta no l'he vist venir.

Obi-Wan va riure entre dents.

–De debò? Doncs hauries.

–Suposo –va replicar Ànakin, deixant escapar una mica de sarcasme per la seva part–, ara és quan hauria de dir: «Vaja, Obi-Wan, no sabia que ho havies passat tan malament entrenant-me. Però ja ho entenc. Ara tot té sentit».

–Alguna cosa així, si –va contestar Obi-Wan, ampliant el seu somriure.

Ànakin va sospirar.

–Sí... Bé..., potser sigui així.

Es va produir un silenci agradable entre ells. Ànakin ho va agrair: la diversió, les bromes, la companyonia distesa. Després dels fets de Geonosis, quan encara s'estava recuperant de la seva horrible lesió, feia la sensació que la seva relació estava a la vora de la desaparició. Només la va salvar la ferma negativa d'Obi-Wan a ser rebutjat. Només la seva voluntat per acceptar la ira del seu Padawan, el seu dolor, la seva culpa i no prendre’s res de manera personal.

I hi va haver tanta ràbia. Tant dolor. Fins i tot ara, els ecos seguien persistint. Ho farien sempre. Mai aconseguiria lliurar-se d’aquell instant en el desert de Tatooine quan va veure morir la seva mare. La va sentir morir. Mai aconseguiria lliurar-se del que va passar a continuació. La salvatge massacre sota les estrelles.

Obi-Wan no tenia ni idea d'allò. Mai ho sabria. Obi-Wan era el Jedi perfecte. Mai aconseguiria entendre la imperiosa necessitat de matar allò que havia matat la persona que ell més estimava.

Al cap i a la fi, Ànakin sabia que l'únic que li havia salvat era la Padmé i el dia perfecte que van passar junts després de casar-se en secret. El seu amor. La seva paciència. La seva aprovació incondicional de tot el que requerien els Jedi i ell rebutjava.

Però Obi-Wan també li havia ajudat. Havent perdut el seu braç de carn i ossos, amb l'equilibri de la Força alterat irrevocablement, sabia que de no haver estat per Obi-Wan mai hauria aconseguit confiar de nou en les seves possibilitats i en ell mateix. Mai hauria superat els malsons amb Dooku, l'angoixant moment que cada nit li assaltava, el del seu breu i impactant duel. El seu fracàs. La seva mutilació. Mai hauria recuperat el somriure ni l'alegria que li comportava ser un Jedi.

I hi havia alegria. Ah, hi havia tanta alegria.

–Va ser tot per culpa meva, Mestre –va reconèixer a Obi-Wan en el seu retorn a Naboo, després d'haver realitzat l'encàrrec privat de construir la seva nova espasa làser. –La meva arrogància va estar a punt de matar-te. I la meva impaciència em va portar a la derrota. No et vaig escoltar. Em sap greu.

Llavors es va preparar per a l'inevitable sermó. Una dissecció dels seus milers de defectes. No obstant això, Obi-Wan va intentar somriure, però no va poder.

–Et perdono amb molt de gust, Ànakin, si tu em perdones els somnis de la teva mare –va dir amb veu no molt ferma–. L'hauria salvat per tu si hagués pogut.

Ja no van tornar a parlar de cap incident més. I el que sovint havia estat una tensa relació entre el mestre i el seu pupil va esdevenir una amistat senzilla, sense pressions i inesperada, que es va estrènyer durant les infinites hores que van passar junts practicant amb l'espasa làser, preparant-se per a la guerra. Fins i tot abans que li nomenessin Cavaller Jedi. Un Cavaller Jedi que mai s'havia sotmès a judicis formals, igual que Obi-Wan. Començava a pensar que, després de tot, tenien moltes coses en comú.

Naturalment, també tenien els seus frecs. En ocasions, Obi-Wan oblidava la «anterior» etapa del «antic Padawan» i li sermonejava o li reprenia. Oblidava que ara tots dos eren Cavallers Jedi, generals els dos, amb les mateixes responsabilitats. Homes amb unes vides que depenien del seu lideratge. Allò era... irritant. A vegades es preguntava si Obi-Wan li arribaria a veure realment d'igual a igual. Però no permetia que allò li inquietés. Si deixés que allò li inquietés podria engegar-ho tot a rodar, i ell no volia.

Set setmanes després de la Batalla de Geonosis –quan ni tan sols havien transcorregut tres setmanes des que Ànakin s'acomiadés de la seva cua no sense certa resignació– les forces separatistes d’en Dooku van llançar un brutal atac sobre la República. Ell i Obi-Wan van combatre espatlla a espatlla, defensant Anoth en primer lloc i després Bakura. Aquí va ser quan van provar per primera vegada el sabor amarg del monstre Grievous.

A continuació va arribar Christophsis... i tot va canviar. Recordant-ho ara, es va adonar que Christophsis, i les posteriors missions a Teth, després a Tatooine, amb Ahsoka, van suposar el catalitzador que necessitava per completar la seva transformació de Padawan a Cavaller Jedi.

Mirant de reüll a Obi-Wan, recordant al seu antic Mestre, moderat però lliurat en aquella missió, va sentir una punxada de culpabilitat.

Tant de bo pogués explicar-li això de la Padmé. Els Jedi estan equivocats. L'amor no ens debilita. Ens fa més forts. Tant de bo Padmé i jo poguéssim demostrar-l’hi. Ell està molt sol.

–Què? –va preguntar Obi-Wan–. Tinc una mosca al nas?

Ànakin va sacsejar el cap.

–Em preguntava quant de temps més anem a quedar-nos aquí a Coruscant mentre, dia rere dia, Jedi i soldats clon i gent corrent lluiten i moren per la República. Per la llibertat. Ha passat més d'una setmana i no em sento bé aquí fora de perill, quan allà fora ningú està fora de perill. No mentre a Dooku i a Grievous i als altres separatistes no els importi seguir vessant sang innocent.

–Ho sé –va dir Obi-Wan i va posar una mà sobre l'espatlla d’Ànakin–. Si et serveix de consol, jo també estic preocupat. Com més aviat derrotem a Dooku i als seus sequaços, nosaltres els Jedi abans podrem tornar al nostre primer i millor propòsit... salvaguardar la pau.

–Així que no saps res?

Deixant caure la seva mà, Obi-Wan va aixecar una cella.

–Si et refereixes al fet que si sé on i quan tindrà lloc la nostra propera missió, t'emportaràs una decepció. Però no tinguis massa pressa per marxar, Ànakin. Com més duri aquesta guerra, menys freqüents seran els descansos a la nostra llar. Gaudeix de Coruscant mentre puguis, el meu jove amic. Quelcom em diu que esdevindrem estranys del Temple dins de no gaire temps.

Un calfred d'aprensió va recórrer l'esquena d'Ànakin de dalt a baix. Anar-se'n de Coruscant significava abandonar la Padmé... i això que semblava que s'acabaven de retrobar. Quan va tancar els ulls va poder olorar el seu delicat perfum, va sentir els seus dits en la seva pell, la seva pell en els seus dits, va assaborir les seves llàgrimes d'alegria. –Trobar-la a faltar era una agonia; la seva separació, una tortura.

No és que li molestés atendre les seves obligacions. Tot el que li acabava de dir a Obi-Wan era cert: estava desesperat per veure la República sortir victoriosa sobre els separatistes. Aquesta guerra ja l'havia portat a la desesperació. I com més temps es prolongués, més profunds serien els rius de sang.

No hauríem d'haver permès que això arribés tan lluny. Si haguéssim estat més forts, els separatistes mai s'haurien fet tan poderosos. Hauríem d’haver-los detingut. La culpa és nostra. Per a què serveixen els Jedi si refusem utilitzar el nostre poder per fer el bé? Per què tenir poder si se'ns prohibeix emprar-lo tan fort com podem?

Obi-Wan li va colpejar suaument amb el colze.

–La teva aprenent ha acabat el seu exercici, Mestre Skywalker.

Ànakin va fer una ganyota.

–No em diguis així. No m'agrada com sona.

Mentre Obi-Wan somreia, Ànakin va abaixar la mirada cap a l'acadèmia d'arts marcials per comprovar que Ahsoka havia acabat les cinquanta repeticions de la forma Niman, nivell un. Estava panteixant i tenia la túnica amarada per l'esforç. Amb l'espasa làser d'entrenament encara encesa, va mirar esperançada cap al balcó.

–No és que vulgui dir-te com has d’ensenyar a la teva Padawan –va afegir Obi-Wan–, però crec que ja ha tingut prou per avui. Què et sembla si tu i jo li fem una demostració d'unes tècniques més avançades, hmmm?

Ànakin va somriure. Espàrring. El que més li agradava era l’espàrring. Sobretot contra Obi-Wan, reconegut com un dels duelistes més brillants i formidables del Temple. Ara estaven tan compenetrats, després d'anys de creuar les espases làser com a esport, que, en certa manera, era com batre’s en duel amb si mateix.

–És una idea excel·lent, Mestre Kenobi –va respondre–. Anem?

Amb un somriure i sense més discussions, tots dos van saltar per sobre de la barana del balcó i van aterrar esmorteïts per la Força als peus d'una Ahsoka perplexa.

–La teva espasa làser d'entrenament, Padawan –va dir Obi-Wan molt cortès, amb la mà estesa–. I ara hauries de trobar un lloc segur en el qual quedar-te.

Visiblement esglaiada i nerviosa, Ahsoka li va lliurar la seva arma d'entrenament. Després, amb una múrria mirada al seu mestre, va saltar amb l'ajuda de la Força fins al balcó d'observació.

–Vaja, vaja –va dir Obi-Wan–. Aquesta levitació, Ànakin. Em pregunto on haurà après aquest mal hàbit.

–No tinc ni idea, Mestre –va contestar Ànakin amb una relliscada de velles formalitats. Però no se sentia malament. Mai més se sentiria malament. Desenganxà l'espasa làser d'entrenament del seu cinturó, la va encendre i sense pensar-s’ho, per instint, es va deixar portar per l'aguait calculador que predeia a cada duel.

Amb els ulls clavats, amb aquella mitja rialla, Obi-Wan li va reptar pas per pas.

–Preparat?

Ànakin va assentir.

–Sempre.

I el seu ball va començar.

***

Quan el Mestre Yoda li va dir que li anava a instruir Ànakin Skywalker, Ahsoka no va saber si riure o plorar. Cap Jedi del Temple projectava una ombra més allargada que Ànakin, ni estava envoltat de més rumors ni especulacions. Els relats de les seves gestes es feien més i més escabrosos cada vegada que es tornaven a explicar. Tots el coneixien... però ningú el coneixia de veritat. Excepte el Mestre Obi-Wan, és clar, i ell era tan inescrutable, almenys això semblava, com el seu antic i llegendari Padawan.

L’Escollit? L’Escollit serà el meu Mestre? Oh, no. No, no pot ser. Ha de tractar-se d'un error. Han triat a l'aprenent equivocat.

Però el venerable Yoda mai cometia errors.

Amb el cor en un puny, amb la por bullint-li per la sang, Ahsoka va viatjar a Christophsis per conèixer l'home que la guiaria per convertir-la en Cavaller Jedi. En molts sentits anaven a compartir... una època... interessant.

Era més humà del que havia esperat. Però igual de genial i imprevisible. Més impacient, però d'alguna manera més tolerant. D'acord, va estar a la corda fluixa en més d'una ocasió. Li demanava explicacions per les reprimendes que li donava. Això va ser un desvergonyiment. El desig per impressionar. Per demostrar-li que li havien assignat a l'aprenent adequat. Però, malgrat tot, ella no s'havia defensat tan malament. Almenys ell no semblava decebut. No va anar directe a Yoda quan va tornar al temple i li va demanar un altre Padawan, qualsevol altre Padawan, però no vull tornar a veure a Ahsoka!

Així que... semblava que anaven a recórrer junts el camí. Formaven un bon equip. Mestre i Padawan, lluitant per una bona causa espatlla amb espatlla.

De puntetes al balcó d'observació, mirant amb atenció a través de la reixa als Jedi que lluitaven a sota, va sentir una enveja impròpia d'ella.

Mai brandiré una espasa làser tan bé com ells encara que entreni vint hores al dia.

En una estranya espècie d'alquímia Jedi, altres Padawans i Cavallers Jedi van començar a amuntegar-se a l'acadèmia d'arts marcials, unint-se a ella al balcó per observar com jugaven el Mestre Obi-Wan i el Mestre Ànakin mentre es batien en duel amb l'exigent forma Ataru IV.

I era un joc, malgrat que anaven completament de debò.

Veient saltar al seu mentor amb l'ajuda de la Força per sobre del cap d'Obi-Wan, amb la mateixa elegància que una gasela de Tarchàlia, es preguntava si ell pensaria en el que havia passat a Geonosis. en què va estar a punt de morir. Hi havia passat un cop... i podria ocórrer de nou. Tenia por? Si el tenia, mai ho demostrava.

Arribaré a ser tan valenta algun dia? Això espero. No puc ni imaginar-m'ho.

Ahsoka es preguntava si pensaria en la part de si mateix que era una màquina i no un home. Si no sabés que la seva mà i el seu avantbraç dret eren de metall i no de carn, mai no hauria notat la diferència. No hi havia res en la seva forma d'actuar que fes presagiar que ja no hi era... sencer.

Un Jedi podia sentir la Força en el vidre d'una espasa làser, sentir tal amplificació de poder que tot just podia controlar la catàstrofe potencial. Un Jedi es fonia amb ella, formava un vincle vivent amb la Força mentre aquesta fluïa i fluïa a través de l'estrany prisma. Què se sentia en tenir interromput aquest vincle per una mà protètica? Què sentiria un Jedi en perdre part del seu increïble vincle vivent amb la Força?

Vull preguntar-l’hi. No sé si puc.

El balcó estava ple i se sentia una remor constant d'entusiasme. Ahsoka s'encongia al seu interior, on ningú més podia veure-la. Aquesta era la seva sessió d'entrenament. Eren Obi-Wan i Ànakin –el Mestre Kenobi i el Mestre Skywalker– ballant per a ella amb les espases làser. No era just que els altres es colessin allà.

Un pensament indigne, però al cap i a la fi era el que pensava, encara que fos per un instant.

A baix, a l'acadèmia, els Jedi havien començat a suar. Però la suor no els va aturar. El combat simulat seguia endavant. Atac i contraatac, cop i rèplica, salts i girs i talls i evasió. Carreres i salts, en unió amb la Força. I de tant en tant, alguna sonora riallada. Burles sense mala intenció. Reconeixien els bons cops. Obi-Wan va colpejar l'esquena d'Ànakin amb la seva espasa làser i aquest va fingir que cridava. Aquest gest va provocar el riure entre la multitud del balcó. Ahsoka va riure amb ells i ja no li importava tant que estiguessin allà.

Perquè, al capdavall, ella era l'aprenenta d'Ànakin. Ningú podria arrabassar-li allò.

Encara que semblava impossible, ja que estaven lluitant a gran velocitat, el Mestre Kenobi i el Mestre Ànakin van augmentar el ritme. Les espases làser d'entrenament es movien massa ràpid com per distingir-les a simple vista. Però ella encara podia distingir els moviments de cada un; la seva herència togruta l'havia dotat d'uns sentits més aguts que els dels humans i els de moltes altres espècies. Aguantant la respiració, meravellada i amb humilitat, observava com dos dels millors Jedi del Temple feien una demostració de destresa inigualable.

Atac–bloqueig–defensa–evasió–cop–contraatac–contramesures–temps mort–cos a cos i doble sortida–cop de Força–estirada de Força–finta–tombarella cap enrere–recuperació... i tornem-hi.

Quan Obi-Wan va pujar corrent per la paret i per l'aire i va baixar pel costat oposat i Ànakin va perseguir-lo, tothom va aplaudir, encara que no era molt propi de la cautela que tenien els Jedi. Ella va aplaudir. Va ser meravellós.

Això és el que vull ser algun dia. Aquest és el tipus de Jedi que vull arribar a ser.

Però ni tan sols els Jedi com Obi-Wan i Ànakin podien mantenir aquest ritme i força eternament. Cansats, van donar per finalitzat el combat. Totalment xops, respirant amb dificultat, tots dos es van inclinar educadament davant l'altre. A continuació, Obi-Wan va estirar el braç i va tocar la galta d'Ànakin amb el palmell de la mà. Ahsoka va veure com movia els llavis. Li va veure dir: Ben fet.

I la mirada a la cara d'Ànakin, després d'escoltar aquelles dues paraules, va estar a punt de fer-li plorar.

El balcó s'estava buidant ràpidament, els Cavallers Jedi i els Padawans tornaven als quefers que havien abandonat breument. Aviat va tornar a quedar-se a soles, esperant una ordre del seu mestre. Li estava dient alguna cosa a Obi-Wan en veu baixa; no va poder distingir les seves paraules. Obi-Wan va assentir, somrient, i després va mirar cap amunt.

–La teva espasa d'entrenament, Padawan –va dir molt cortesament, i li va llançar l'arma que li havia pres prestada–. Gràcies per haver-me-la deixat.

Quan el Mestre Kenobi va abandonar l'acadèmia, Ànakin va recollir la càmera que havia gravat els seus exercicis anteriors i, per a la seva sorpresa, perquè aquelles coses resultaven frívoles, la va fer surar amb la Força fins al balcó perquè la pogués recollir en l'aire.

–Vés a buscar una sala d'estudi privada, Ahsoka, i examina la teva tècnica –ordenà–. Demà al matí hauràs d'estar llesta per detallar-me les cinc millors i pitjors coses que has fet.

Es va guardar la càmera a la túnica.

–Demà, Mestre? No parlarem sobre el meu entrenament ara?

Ell va negar amb el cap.

–Ara me n'he d'anar a un altre lloc.

Una altra vegada. Ella considerava que ho feia massa sovint, això d'anar-se'n sense donar explicacions. On aniria? Mai li deia res i sabia que era millor no preguntar.

–Sí, Mestre. A quina hora quedem demà?

Ell va dubtar.

–No ho sé. Fins que torni a per tu, segueix el teu entrenament amb un remot... i assegura't de portar antifaç.

Una altra vegada un entrenament amb remot a cegues? Ella volia entrenar amb ell. Però va ocultar la seva decepció i va fer una reverència, el perfecte Padawan.

–Sí, Mestre.

–Bé –va dir, i va marxar.

Sola, i filosòfica, va abandonar l'acadèmia d'arts marcials. Cinc coses bones i cinc de dolentes –va repetir, dirigint-se a la biblioteca del Temple–. Crec que vaig a sorprendre’l i li’n trobaré deu.

***

Hi havia un nom per allò en les llardoses entranyes de Coruscant: el remordiment del comprador.

Després del que havia passat a Geonosis, amb l'ombra de la guerra enfuriant-se, Bail Organa va comprendre el que significava realment aquell terme. El va sentir per primera vegada, a manera d'un fort cop de martell directe al cor, quan es trobava en aquell balcó privat al costat d’en Palpatine i els altres, observant a les desenes de milers de soldats clon pujant amb precisió matemàtica les rampes dels destructors estel·lars. Marxant cap a la mort, incondicionals, resignats. Complint una obligació terrible, inevitable, perquè allò era tot per al que havien estat entrenats des que van néixer.

El sentir de nou ara, escoltant a Palpatine mentre complimentava al Senat amb l'informe oficial de la Batalla de Christophsis i el rescat del fill d’en Jabba. I encara que ho va intentar amb totes les seves forces, no podia imaginar la finalitat d'aquella horrible sensació.

El remordiment del comprador.

La batalla de Geonosis havia estat una sagnia, res més. Un avançament del que anava a succeir. Des de llavors, havien caigut tants soldats clon, els més recents a Christophsis i Teth, en defensa d'una República que amb prou feines sabia què fer amb ells. Als ciutadans, francament, no els importava massa que ells estiguessin lluitant i morint, a causa de què la guerra s'estava lliurant molt lluny de les seves vides. A Coruscant, la guerra era una cosa que es veia en els serveis informatius de l’HoloRed, en cas que no hi hagués res més entretingut per passar el temps. En altres llocs, és clar, les coses eren una mica... diferents.

Va canviar de posició en la seva plataforma del Senat, inquiet, mentre Palpatine concloïa el seu commovedor discurs.

–Per tant, amics, us demano que m'acompanyeu en la meva felicitació als Jedi pel seu triomf. La seva valenta determinació per derrotar als nostres equivocats germans i germanes del moviment separatista significa un monument a l'obligació, la meva obligació, d'aquest cos august per portar aquest tràgic conflicte a un desenllaç ràpid. Aquesta guerra és una càrrega espantosa per a tots nosaltres, però tinc una fe completa en què els Jedi no permetran que el nostre patiment duri molt més temps.

Encobert per l'ovació ensordidora que va tenir lloc a continuació, Bail es va inclinar lleugerament a un costat.

–Cada vegada és més inspirador, oi?

Despertant de la seva abstracció, Padmé es va girar.

–Què? Ho sento, Bail. Estava pensant.

–No li estaràs donant voltes a l'acord amb els hutts, veritat? Perquè ja està fet i no podem trencar-lo.

Va tornar a centrar la seva atenció en el Saló del Senat, on els seus companys representants començaven a desembarcar de les seves plataformes, dirigint-se cap la bresca de passadissos que es trobava darrere d'ells.

–Ho sé –va dir breument–. Però encara em penedeixo. Els hutts són criminals i comerciants d'esclaus, trafiquen amb la misèria per enriquir-se. No els importa a qui fan mal, a qui mutilen, a qui maten. Serien capaços de fer qualsevol cosa, independentment de com de cruel que sigui, si consideren que amb això guanyaran alguna cosa o ompliran les seves arques. És possible que avui ens ajudin i que demà ens traeixin si amb això obtenen un major benefici.

–Però si l'acord amb ells manté les híper-rutes de la Vora Exterior fora de perill dels separatistes, bé... Vull dir, no ens podem permetre perdre res més. Necessitem aquestes híper-rutes, Padmé.

Ella va sospirar.

–Ja ho sé. I els Jedi no haurien acceptat l'acord si hi hagués hagut una altra alternativa. Aquesta aliança els ofèn tant com m'ofèn a mi. Ningú millor que ells sap el sofriment que causen els hutts.

La va mirar atentament.

–Ho saps gairebé tot sobre els Jedi, no és així?

–Tampoc diria tant –va dir ruboritzada–. Però he tingut més relació amb ells que la majoria de gent, això és tot.

Així era, i ell ho sabia. Va lluitar amb ells a Naboo. A Geonosis. Era pràcticament una Jedi honorària.

–M'imagino que les teves experiències t'han donat una perspectiva única d'ells –va dir pensatiu–. El que és bo. Així pots traduir-ho, perquè crec que la resta de nosaltres els considerem... una mica estranys.

–Estranys? –va preguntar indignada–. No són estranys, Bail. Són valents, emprenedors i...

–Bé, bé –va interrompre una veu pausada–. Mireu quina parella més simpàtica tenim aquí. De què es tracta? D'una reunió improvisada del Comitè de Seguretat? On són els vostres col·legues? No teniu per què fer tota la feina vosaltres dos, ja ho sabeu.

Era Palpatine, que s'havia acostat a ells en la seva plataforma oficial. Venia sol. Mas Amedda devia haver sortit corrent a ocupar-se de més assumptes administratius.

–Canceller –va dir Padmé, posant-se dreta–. No. No, només estàvem xerrant.

Bail, aixecant-se alhora, va assentir.

–Sobre els Jedi –va afegir–. I de tot el que els hi devem.

–Sí, així és –va dir Palpatine amb entusiasme–. Un deute que espero puguem saldar completament algun dia. Bé, no vaig a interrompre’ls més temps. S'està fent tard i tinc coses a fer.

–Tard? –Va preguntar Padmé mentre Palpatine s'allunyava lentament. Va mirar el crono de la seva plataforma–. Oh, no. Jo arribo tard. Bail, ho sento. He de marxar.

–Sí, és clar, ves –va dir desconcertat per la seva sobtada pressa–. Ja ens veurem...

Però li estava parlant a l'aire. Si es tracta d'una dona digna, la veritat és que corria bastant quan ho necessitava.

Està bé. Somrient dintre seu, va abandonar la sala i es va dirigir a la seva oficina Senatorial, on una muntanya de datapads requerien la seva atenció.

Següent

---

[1] Skywy, en l’anglès original el sobrenom que li posa Ahsoka és Skyguy i en castellà Skyguay, em va semblar millor traduir-ho així que no pas com a Sky-noi. (N. del T.)