Punt de Ruptura (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

DE JUNGLA A JUNGLA

Mace va romandre a la teulada, contemplant la brillantor maragda de la fulla de la Depa. O bé ella l’hi havia lliurat, o ell l'havia tret al seu cadàver. Esperava que fos el primer.

Almenys, creia esperar això.

La Depa que ell va conèixer... Hi hauria prestat el seu sabre làser? Hi hauria lliurat una part del seu ésser?

Alguna cosa li deia que no havia estat precisament un Concert de Lleialtats.

Al cap d'uns segons va deixar anar la placa activadora. La fulla es va encongir i va desaparèixer, deixant en l'aire només un regust a ions. Es va ficar el mànec a la butxaca interior de l'armilla. No va entrar amb facilitat: el mànec estava enganxós a causa d'una prima capa de substància viscosa amb olor herbàcia.

Algun tipus de resina. Era enganxosa, però no se li quedava a la mà.

Va negar amb el cap, mirant-se el palmell de la mà amb les celles arrufades. Llavors va sospirar i va arronsar les espatlles. Potser ja era hora de deixar d'esperar que les coses d'aquest planeta tinguessin sentit.

Es va inclinar per mirar des de la vora de la teulada. Al carreró hi havia quatre cossos, a més del pilot que jeia enmig de les restes de la seva motojet. Hi eren tots, comptant amb el que s'havia estavellat contra l'edifici.

Somriures i els korunnai estaven despullant els morts amb rapidesa i eficiència.

Mace va estrènyer la mandíbula. Un dels morts –pot ser que el que parlava– tenia, d'orella a orella, un profund tall d’ensangonats llavis.

Algú li havia tallat el coll.

Una sensació malaltissa va omplir el pit d’en Mace. Al final sí que hi havia algunes coses amb sentit, i el sentit que tenien li regirava l'estómac.

La Força no li va transmetre cap signe de culpabilitat en ells. Pot ser que la violència fos tan recent que els seus ressons haguessin escombrat semblants subtileses. O pot ser que qui fos que hagués fet això no sentís cap culpa.

I aquests assassins eren la seva millor esperança –potser l'única– d'arribar fins a la Depa.

Però això no podia deixar-ho passar.

A la seva ment va acudir una altra lliçó de Yoda: "Quan totes les eleccions semblen equivocades, tria la contenció."

Mace va baixar per la corda.

Somriures va assentir en la seva direcció.

–Estàs fet un fàstic, saps? Treu-te la camisa. –Es va ajupir per agafar una farmaciola del cinturó del mort–. Aquí deu haver nebulitzador de benes...

Mace va agafar a Somriures de l'avantbraç.

–Tu i jo hem de restablir la nostra relació.

–Eh... auch, ah? –Somriures va intentar deixar-se anar, però només va aconseguir fer-se mal, i va descobrir que la força de la mà d’en Mace no perdia res si se la comparava amb el ganxo d'amarratge d'un vaixell de càrrega–. Escolta!

–Hem començat amb mal peu –va dir Mace–. Arreglarem això. Creus que podrem fer-ho de forma pacífica?

Els altres korunnai van alçar la vista del seu saqueig. Es van aixecar amb rostres ombrívols mentre es tornaven cap a Mace i Somriures, variant la seva forma d'agafar les armes. Els dits van lliscar pels fiadors dels gallets.

–Seria una mala idea –va dir Mace–. Per a tots els implicats.

–Escolta’m, deixa’m el braç, d'acord? Puc tornar a necessitar-lo...

La mà d’en Mace va prémer amb més força.

–Digues-los el que estem fent.

–Vols deixar ja l'encaixada de trencalòs? –Somriures parlava amb veu cada vegada més aguda. Perles de suor van sorgir en el seu llavi superior–. Tant t'agrada el meu braç que vols emportar-te’l a casa?

–Aquesta no és la meva encaixada de trencalòs. És la meva encaixada de no-facis-estupideses –Mace va prémer prou com per arrencar-li un gemec de dolor–. Passarem al trencalòs en uns deu segons.

–Això... Si ho planteges d'aquesta manera...

–Els has de dir el que estem fent.

Somriures va retorçar el coll per mirar de dalt a baix als altres korunnai.

–Calmeu-vos, nois, d'acord? –va dir dèbilment–. Només estem..., eh, replantejant la nostra relació.

–Pacíficament.

–Sí, pacíficament.

Els altres tres korunnai van deixar que les seves armes pengessin de l'espatlla per les corretges i van tornar a concentrar-se en saquejar els cadàvers.

Mace el va deixar anar. Somriures es va fregar el braç amb aire ofès.

–Què és exactament el que no funciona en tu?

–Tu no em vas conduir a un parany. Em vas utilitzar per conduir-los a ells a un parany.

–Escolta, Capità Evident, et donaré una notícia: això no era un parany.

Mace va arrufar les celles.

–Com en diries aleshores?

–Era una emboscada –va dir Somriures amb una ganyota burleta–. És que no ensenyen bàsic en l'escola Jedi?

–Saps que em vas desagradar en el mateix instant en què ens vam conèixer?

–Es una forma Jedi de dir: "moltes gràcies per salvar el meu cul de lluitador amb sabre làser?". Bah –negà amb el cap, simulant pesar–. Què passa? Quin problema tens?

–M’hauria agradat haver-los agafat amb vida –li va dir Mace amb fermesa.

–Per a què?

Mace va deduir que era una pregunta raonable a Pelek Baw. Per lliurar-los a les autoritats? Quines autoritats? A Geptun? Als policies que extorsionaven a les dutxes probi? Va respirar fondo.

–Per a interrogar-los.

–Necessites saber-ho tot? –va dir la noia gran i pèl-roja del Tro. Va alçar la mirada cap a Mace, mentre seguia ajupida al costat d'un cadàver. Les seves paraules gotejaven accent muntanyès–. Mira-ho tu. Sis escòria balawai. Llestos i liquidats. Una altra casa korun que mai cremaran. Un altre ramat que mai massacraran, un altre nen que mai assassinaran, una altra dona que mai...

No va acabar, però Mace va poder llegir l'última paraula en la fumera d'odi que li ennuvolava els ulls. Va poder sentir-la en la ira i la violació de la Força que brollaven d'ella. Va poder fer alguna cosa més que endevinar pel que havia passat. Va poder percebre en la Força com s'havia sentit ella: malalta de menyspreu, tan ferida en el seu cor que no podia permetre’s sentir res. El seu rostre es va suavitzar per un moment, però va tornar a endurir-se. Va saber instintivament que ella no volia compassió. No era víctima de ningú.

Si ella notava que ell la compadia, li odiaria.

Així que, en comptes d'això, va baixar la veu, parlant amb suavitat i respecte.

–Ja veig. Però la meva pregunta és: com esteu segurs que aquests homes van fer aquestes coses?

–Balawai tots –va dir com si escopís un tros de carn podrida. Aquesta era la gent que Depa havia enviat a per ell? La sensació malaltissa del pit va adquirir pes.

Es va apartar de Somriures i va obrir els dits en direcció al seu sabre làser, que jeia al costat del cadàver amb el coll tallat de qui parlava. El mànec descarregat va saltar del sòl a la mà.

–Escolteu-me bé. Tots.

L'autoritat en la seva veu va atreure la seva atenció i la va mantenir.

–No matareu mentre estigui en la vostra companyia –va dir–. Entesos? Si ho intenteu, us aturaré. I si fracasso...

Els músculs de la seva mandíbula es van tensar, i els seus artells es blanquejaren en el mànec del sabre làser. Una bullent amenaça consumia la calma dels seus ulls foscos.

–Si fracasso –va dir entre dents–, venjaré a les vostres víctimes.

Somriures va negar amb el cap.

–Això, hola, ei? Potser no ho hagis notat, però aquí estem en guerra. Entens això?

Un feble xiulet en la distància va créixer fins a convertir-se en un xiscle. Altres xiulets es van unir al primer, augmentant tots en to i volum. Sirenes. Unitats de la milícia que es dirigien cap allà. Somriures es va tornar cap als seus companys.

–Ha sonat el timbre, nens. Al galop.

Els korunnai es van moure més de pressa, despullant als cadàvers de farmacioles, terrossos alimentaris, cartutxos de gas per a pistoles. Crèdits. Botes.

–En dius guerra –va dir Mace–, però aquests no eren soldats.

–Pot ser que no, però tenen un equip d'allò més maco, no et sembla? –Somriures va agafar un dels llançaprojectils i, apreciatiu, va examinar el canó–. Moooolt maco. Com, si no, anàvem a aconseguir un material com aquest? Tampoc és que la teva punyetera República ens enviï molt.

–Valia això les seves vides?

–Vaja. Així que ens posem a jutjar, eh? És que no t'hem tret les castanyes del foc? No estaria fora de lloc que donessis les gràcies...

–Vas ser tu qui va posar les meves "castanyes" al foc –va replicar Mace amb rudesa–. I et vas prendre el teu temps per treure-me-les.

Els ulls de Somriures eren distants, malgrat que el seu to de veu romania burleta.

–Jo no et conec, Windu, però sé qui se suposa que ets. Ella parla de tu tot el temps. Sé el que se suposa que ets capaç de fer. Si haguessin pogut amb tu...

–Sí?

Va moure el cap un centímetre a la dreta. Un encongiment d’espatlles korun.

–Els hauria deixat. Vens o no?

***

Pelek Baw passava davant les finestres tintades del terracotxe. El vehicle circulava sobre grans globus toroïdals fabricats amb la resina d'un arbre local, i feia servir taulons corbats de fusta com a molles. El conductor era natiu, un korun d'edat mitjana amb una xarxa de cataractes en un ull i dents podrides tacades de vermell per mastegar escorça de thyssel. Mace i els korunnai anaven asseguts darrere d'ell, a la cabina de passatgers.

Mace va mantenir el cap cot, simulant concentrar-se en muntar un adaptador improvisat per recarregar el seu sabre amb les bateries làser robades. Això no requeria molta atenció: havia dissenyat el seu sabre làser per poder recarregar-lo amb facilitat. En cas d'emergència, fins i tot podia emprar la Força per obrir un tancament ocult a l'interior de la seva carcassa hermèticament segellada, obrint una comporta que li permetia treure manualment la cèl·lula energètica. En comptes d'això, connectava laboriosament cables a les bateries làser i simulava estudiar els mesuradors de càrrega.

Era, sobretot, una excusa per mantenir el cap cot.

Malgrat l’estretor del compartiment i al viatge ple de sots, el primer que van fer els korunnai res més pujar va ser desmuntar amb rapidesa i eficiència les armes capturades. Mace va suposar que devien tenir molta pràctica. Totes les parts descobertes van ser fregades amb trossos d'una resina translúcida de color marró ataronjat que Somriures va anomenar ambre de portaak, un fungicida natural que el FAV feia servir per protegir les seves armes. La mateixa resina que cobria el mànec del sabre làser de la Depa.

Somriures va lliurar un tros a Mace.

–Serà millor que facis el mateix amb el teu. I hauries de pensar en aconseguir un ganivet. Potser una pistola de cartutxos. Les armes energètiques són poc fiables aquí, fins i tot amb l'ambre.

Va dir a Mace que es quedés el tros i va arronsar les espatlles quan aquest li va donar les gràcies.

El nom de Somriures era Nick Rostu. Es va presentar al terracotxe mentre embenava amb el nebulitzador els talls d’en Mace, i tractava els seus cops amb un ús liberal de la farmaciola robada, o requisada. Mace va recordar un Ghosh anomenat Rostu, llunyanament emparentat amb el Ghosh Windu. Que Nick hagués assumit el cognom Rostu significava que devia ser un nidôsh, un nen del clan, un orfe. Com Mace.

Però no s'assemblava a Mace.

A diferència dels seus companys. Nick parlava bàsic sense accent. I sabia moure’s per la ciutat. Probablement fos per això pel que semblava estar al comandament. Mace va deduir per les converses que Nick havia passat gran part de la seva infància a Pelek Baw. I havent vist els nens korun de la ciutat, es va negar a imaginar com devia ser la infància d’en Nick.

A la noia gran i emocionalment destrossada li deien Chalk. Els altres dos s'assemblaven prou com per ser germans. El més gran, amb unes dents que mostraven taques escarlates de thyssel, es deia Lesh. El més jove, Besh, no parlava mai. La protuberància d'una cicatriu unia la comissura de la boca amb la seva orella dreta, i li faltaven els tres dits finals de la mà esquerra.

Al terracotxe parlaven entre si en korunnès. Mace va mantenir la mirada fixa al mànec del seu sabre làser, sense donar senyals d'entendre la major part del que es deia. El seu korunnès estava oxidat –l’havia après trenta-cinc anys estàndard abans–, però en tenia prou, i la Força li oferia comprensió allà on la seva memòria podia fallar-li. La seva conversa era en la seva majoria el que podia esperar-se d'uns joves després d'un tiroteig, una barreja de: "Has vist quan jo...?" i "Jo, de veritat vaig pensar que m'anava..." mentre repassaven l'inevitable caos d'imatges carregades d'adrenalina recordant el combat.

Chalk mirava de tant en tant cap a Mace. "Què passa amb el Jedi Caradepedra?", Li preguntava als altres. "No m'agrada. Posa la mateixa cara quan neteja les armes que quan les utilitza. Em posa nerviosa."

Nick va arronsar les espatlles. "Et faria més feliç que fos com Depa? Conforma't amb el que tens. I compte amb el que dius. Ella va dir que fa uns anys aquest va passar un temps a les muntanyes. Pot ser que encara parli una mica de korunnès."

L'única resposta de la Chalk va ser una seca mirada de desdeny que es va retorçar a l'estómac d’en Mace com un ganivet. Com la Depa...

Es delia de preguntar a Nick el que volia dir amb això, però no ho va fer. No podia. No podia preguntar-los per la Depa. Ja estava mig malalt de temor, i aquest no era l'estat en el qual havia de trobar-se amb la seva antiga Padawan per examinar la seva salut mental i moral. Necessitava mantenir la ment tan oberta i buida com li permetés el seu entrenament i disciplina Jedi. No podia arriscar-se a contaminar les seves percepcions amb expectatives, esperances o pors.

Van botar i van trontollar per una part de la ciutat que Mace no va reconèixer: un embolic d’atrotinats blocs d'apartaments de pedra que s'alçaven en un pedregar de barraques de fusta. Encara que els carrers estaven allà molt menys atapeïts –l'únic trànsit del carrer semblaven ser homes d'aspecte esquerp i esparracat, i dones que miraven furtives des de portals, o reunides en nerviosos grups–, el vehicle seguia parant-se valuosos minuts en aquesta cantonada, en aquella corba i en aquest desviament, esperant que es buidés el camí al so de la botzina de vapor. Haurien anat més de pressa en un aerolliscador, però Mace no ho va suggerir; volar en aquest món li semblava una empresa arriscada.

Però no podia afirmar amb certesa si no seria més arriscat de passar més temps amb aquests joves korunnai. Li preocupaven; tenien prou contacte amb la Força com per ser impredictibles, i suficient salvatgisme com per ser perillosament poderosos.

I després estava Nick, que, en el millor dels casos, només estava marginalment entenimentat.

Quan estaven al carreró, aturats entre els cadàvers i amb la milícia de camí, Mace li havia preguntat on tenia el transport i per què no s'afanyaven a arribar-hi. No volia veure’s atrapat en un altre tiroteig.

–Tranquil. Ells tampoc –li va contestar Nick amb un somriure–. Per què creus que són aquestes sirenes? Ens fan saber que estan de camí.

–No intentaran agafar-nos?

–Si ho fessin, haurien de lluitar amb nosaltres –acaricià el llarg canó del llançacartuxos com si fos una mascota–. Creus que volen fer això?

–Jo ho faria.

–Ja, bo. Però ells no són Jedi.

–Ho he notat.

Els korunnai havien deixat a terra diverses de les armes. Besh havia agafat la Mace Energètica 5 i, abans d'arronsar d'espatlles i tirar-la de tornada entre els cadàvers, va arrufar les celles davant seu. Mace s'havia acostat per recollir-la, i Nick li havia dit que no es molestés.

–És meva...

–Es ferralla –va replicar Nick. Després la va agafar–. Té, mira això.

Apuntà amb ella al front d’en Mace i va prémer el gallet.

Mace se les hi va arreglar per no parpellejar. Per poc.

Un fil de fum verd va brollar de l'empunyadura.

Nick s'havia encongit d'espatlles i havia llançat l'arma a terra.

–Ha enxampat fongs. Igual que l'altra motojet. Alguns dels seus circuits només tenen nanòmetres de gruix. Unes poques espores són suficients per corroir-los.

–Això no ha tingut gràcia –li havia dit Mace.

–No tant com si m'hagués equivocat, eh? –clacà Nick–. Què passa, Windu? Depa diu que tens un gran sentit de l'humor.

–Debia d'estar de broma –va respondre amb dents premudes.

Al cotxe examinà a un korunnai rere l'altre. No podia confiar en cap d'ells. Encara que no sentia cap malícia emanant d'ells, tampoc l'havia sentit en Geptun. Però el que sí va sentir al voltant d'ells va ser una xarxa estranguladora d'ira, por i dolor.

Els korunnai utilitzaven la Força, però mai havien tingut entrenament Jedi. Irradiaven tenebres, com si procedissin d'algun univers invertit on la llum només fos una ombra projectada per la foscor de les estrelles. La seva ira i el seu dolor colpejaven a Mace en onades que disparaven ressonàncies harmòniques en el seu propi cor. Sense saber-ho, invocaven en ell emocions que se suposava estaven enterrades després de tota una vida d’entrenament Jedi.

I aquestes emocions enterrades ja començaven a agitar-se en resposta...

***

Es va adonar que corria perill en aquest lloc. D'una forma molt més profunda que la merament física.

I ara, assegut al terracotxe, esperant que el seu sabre làser es recarregui, Mace va decidir que havia d'aclarir algunes coses amb aquests quatre joves korunnai. I que mai hi hauria un moment millor per fer-ho.

–Crec que aquí tots parlem bàsic –va dir–. Qualsevol es cansaria de seguida d'escoltar una conversa en llengua estrangera.

La qual cosa no arribava a ser una mentida.

Chalk el va mirar tenebrosa.

–Aquí, la llengua estrangera és el bàsic.

–Em sembla bé –va concedir Mace–. Així i tot, això és el que parlarem quan jo estigui en la vostra companyia.

–Ostres, ets molt liberal donant ordres, no? Res de matar, gens de saquejar, parlar bàsic... –va dir Nick–. Qui va dir que tu estaves al comandament? I si no ens agrada fer el que se'ns diu? Què passarà llavors, senyor Sensemoció? Ens parlaràs amb paraulotes?

–Jo estic al comandament –va dir Mace amb calma.

Això va ser rebut amb una ronda de burles mig piadoses, esbufecs i bellugar de caps.

Mace va mirar a Nick.

–Dubtes de la meva capacitat per mantenir el control de la situació.

–Oh, molt graciós –va dir Nick, fent-se un massatge al braç.

–No us avorriré amb les complexitats de la cadena de comandament. Em limitaré als fets. Fets senzills. Molt clars. Fàcils de comprendre. Com aquest: la Mestra Billaba us va enviar perquè em porteu fins a ella.

–Qui ho diu?

–Si ella em volgués mort, m’hauríeu deixat en aquell carreró. No t'hauria enviat a despistar-me o esquivar-me. Sap que no ets prou bo per això.

–Això dius ni...

–Tens ordres de portar-me allà.

–Depa no dóna exactament ordres –va dir Nick–. Més aviat deixa que endevinis el que ella creu que hauries de fer. I llavors ho fas.

Mace va arronsar les espatlles.

–Penses decebre-la?

La mirada d'inseguretat que van intercanviar en aquell moment va enfonsar el ganivet de nàusees encara més en els budells d’en Mace. Ells li tenien por a ella, o a alguna cosa que tenia a veure amb ella, d'una manera que no l'hi tenien a ell.

–I què? –va dir Nick.

–Que necessitareu la meva cooperació –Mace va comprovar el mesurador de la bateria làser; s'havia esgotat. Va treure l'adaptador del port de càrrega del sabre làser.

Nick es va inclinar cap endavant en el seu seient, amb una lluentor de perill espurnejant en els seus ulls blaus.

–Qui diu que necessitem la teva cooperació? Qui diu que no podem empaquetar-te i enviar-te per Missatgeria Jedi Gratuïta?

En comptes de connectar la bateria, Mace va sospesar el mànec del sabre làser al palmell de la mà.

–Jo.

Van creuar una altra mirada, i Mace va sentir ràpids corrents de Força anant i venint entre ells. Els germans van empal·lidir. Els artells de la Chalk es van blanquejar al Tro. El rostre d’en Nick es va tornar inexpressiu completament. Les mans de tots van córrer als seus rifles.

Mace va aixecar el sabre làser.

–Reconsidereu-lo.

Va contemplar com cada un d'ells calculava mentalment la possibilitat de treure la seva arma a l'atapeïda cabina abans que ell pogués encendre el sabre làser.

–Sols teniu dues possibilitats diferents –va dir–. Escasses o ni de lluny.

–D’acord –Nick va alçar amb cura les seves mans buides–. D'acord, tots. Enrere. Tranquils, d'acord? Carai, però què nerviosos estem, eh? Mira, tu també ens necessites, Windu....

–Mestre Windu.

Nick va pestanyejar.

–Estaràs de broma, no?

–Vaig treballar molt per guanyar aquest títol, i molt més per merèixer-ho. Prefereixo que l’utilitzeu.

–Això, ja. Anava dient que tu també ens necessites. No ets d'aquí.

–Vaig néixer al vessant nord de Les Espatlles de l'Avi.

–Ja, d'acord. Segur. Ja ho sé; ets d'aquí. Però segueixes sense ser d'aquí. Ets de la galàxia –Nick estrenyia les mans com si intentés treure paraules de l'aire–. Depa diu... Bé, saps el que diu Depa?

–La Mestra Billaba.

–Ja, d'acord. Segur. El que sigui. La Mestra Billaba intenta explicar-ho d'aquesta manera. És com si tu visquessis a la galàxia, saps? En l'altra galàxia.

L'altra galàxia? Mace va arrufar les celles.

–Continua.

–Ella diu... Diu que tu, que tots vosaltres, els Jedi, el Govern, tothom, sou, sou com de la Galàxia de la Pau. Sou d'una galàxia on les regles són regles, i gairebé tothom les segueix. Però Haruun Kal és un lloc diferent, saps? És com si les lleis de la física fossin aquí diferents. No contràries; no és que a dalt sigui a baix o el negre sigui blanc. No és tan senzill. És només... diferent. Així que, quan véns aquí, esperes que les coses surtin d'una manera concreta. Però no surten així. Perquè les coses aquí són diferents. Entens?

–Entens que no sou la meva única opció com a guies locals –va dir Mace, tronador–. El Servei d'Intel·ligència de la República va preparar un grup per portar-me a la muntanya...

Les mirades que van intercanviar els korunnai van interrompre a Mace a mitja frase.

–Sabeu alguna cosa d'aquest grup muntanyenc –no era una pregunta.

–Un grup muntanyenc –va repetir Nick burleta–. És just el que t'estic dient. Només que no ho caces.

–No caço el què?

Part d'aquesta brillantor maníaca va tornar a sorgir als seus lluminosos ulls blaus.

–A qui creus que acabem de deixar morts en aquest carreró?

Mace se’l va quedar mirant.

Nick li va ensenyar les seves brillants dents.

Mace va mirar a Lesh. Lesh va obrir les mans. El seu somriure tacat de thyssel era de disculpa.

–Nick diu la veritat. Les coses aquí són diferents.

Besh va arronsar les espatlles, assentint.

Mace va mirar a Chalk, als seus ulls, incongruentment foscos en la seva cara de pell clara; a la forma en què bressolava l'enorme Tro Merr-Sonn que portava a la falda com si fos el seu fill.

I llavors, de sobte, moltes coses van encaixar.

–Vas ser tu –li va dir dubtant–. Tu vas matar la Phloremirrla Tenk.

***

L’abrusador sol de la tarda va dissoldre en la pols i la boirina de calor el terracotxe que s'allunyava. Mace es va parar a la carretera i va observar com s'allunyava.

Tan lluny de la capital, el camí era poc més que un parell de depressions cobertes de pedra polvoritzada que serpentejaven entre els turons. El fullatge verd s'havia apoderat de la part central, i la jungla reclamava allò seu partint del centre del camí. En aquesta breu extensió, el camí corria paral·lel a la corba platejada de Les Llàgrimes de l'Àvia, un riu que es formava amb la neu fosa que descendia des de Les Espatlles de l'Avi, i que s'unia al Gran Corrent, a pocs quilòmetres de Pelek Baw. Ara estaven molt per sobre de la capital, a l'altre costat de la gran muntanya.

Nick i els altres ja pujaven pel turó, armes a l'espatlla, aprofitant una zona de falgueres i matolls. Vint metres més lluny s'alçava el mur vivent de la selva. Mace va aconseguir distingir en la llunyana distancia una línia segmentada de taques grises; segurament herbosos domesticats. El Govern balawai emprava ramats de les grans besties per arrencar camins a la selva.

–Mestre Windu... –Nick s'havia detingut en el vessant per sobre d'ell. Li va fer senyals perquè el seguís i va apuntar al cel–. Patrulles aèries. Hem d'arribar a la línia d'arbres.

Però Mace va seguir parat en el camí. Seguia contemplant la pols que s'alçava i retorçava al pas del terracotxe.

"Ets de la Galàxia de la pau", li havia dit Nick.

"I les coses aquí són diferents."

Una profunda incomoditat es va enroscar dins de les seves costelles. Si no fos un Jedi, i immune en aquest tipus de coses, l'hauria anomenat una por supersticiosa. Una por irracional d’haver deixat enrere la galàxia en aquest terracotxe, al fet que tota la civilització s'estigués allunyant pel camí, botant rumb a Pelek Baw. Deixant-li allà.

A la jungla.

Podia olorar-ho.

Perfum de capolls en flor. Saba de branques trencades, pols del camí, diòxid de sulfur que descendia dels cràters actius de Les Espatlles de l'Avi que havia vessant més amunt. Fins i tot la llum del sol semblava transportar una aroma de podridura i ferro roent. I el mateix Mace.

Podia olorar la seva suor.

La suor relliscava per tota la longitud dels seus braços. La suor amarava el seu crani i li relliscava pel coll, a través del pit, al llarg de la seva columna vertebral. Els parracs de la camisa plena de sang estaven en algun lloc del camí, quilòmetres enrere. El cuir de l'armilla se li enganxava a la pell, mostrant ja anells de sal.

Havia començat a suar abans fins i tot de sortir del terracotxe. Havia començat a suar quan Nick li va explicar per què els partisans, recolzats per la República al comandament d'un Mestre Jedi, havien assassinat a la Cap a càrrec del Servei d'Intel·ligència de la República de la zona.

***

–Tenk portava anys actuant pel seu compte –li havia dit Nick–. Grup muntanyenc. Per les ensangonades ampolles de la meva cadira! Tu, Mestre Windu, anaves camí d'un campament d'Intel·ligència Sepas en el cúmul estel·lar Gevarno. Les coses anaven a ser així. Un: et lliurava al "grup". Dos: el "grup" informava d'un "accident a la selva". El teu cos no s'hauria recuperat mai, perquè t’estarien xuclant el que et quedés de cervell en una cel·la de tortura en algun lloc de Gevarno. Tres: Tenk s'hauria retirat a un món paradisíac de la Confederació de Sistemes Independents.

Mace se sentia aclaparat. Massa del que deia tenia massa sentit. Però quan va preguntar quines proves tenia Nick d'això, el jove korun es va limitar a arronsar-se d'espatlles.

–Això no és un tribunal legal, Mestre Windu. És una guerra.

–Així que la vau assassinar.

–Tu en dius assassinat –Nick va tornar a encongir d'espatlles–. Jo en dic treure't les castanyes...

–Del foc. Ho recordo.

–Portàvem dies esperant-te. Depa, la Mestra Billaba, ens va descriure com eres i ens va dir que t’esperéssim a l’espaiport, però vam tenir cert problema amb la milícia i no et vam agafar. No vam tornar a localitzar-te fins que vas sortir dels Banys amb la Tenk. I llavors gairebé et perdem una altra vegada per culpa d'una revolta per aconseguir menjar. Te les vas arreglar perquè deixessin inconscient el teu cul de Jedi, abans que poguéssim arribar fins a tu. Lliurar un combat amb la milícia en un carrer de Pelek Baw no és una tàctica que compti amb alts índexs de supervivència, ja m'entens.

–No podríeu haver-vos limitat a avisar-me?

–És clar que sí. La qual cosa ens hauria descobert davant la Tenk i els seus amics balawai. I hauríem mort per a res. Perquè, de totes maneres, no ens hauries cregut.

–No estic segur de creure't ara –Mace havia girat el sabre làser en el palmell de la mà, sentint la desagradable manera que tenia l'ambre de portaak d’enganxar-se a la pell–. No se m'escapa que només tinc la teva paraula sobre tot això. Tots els qui podien contradir la teva història han mort.

–Sí.

–Això no sembla preocupar-te.

–Estic acostumat.

Mace va arrufar les celles.

–No ho entenc.

–Així és la guerra –va dir Nick. La seva veu havia perdut el to burleta, i sonava gairebé amable–. És com la jungla; quan el que es mou entre les branques està prou a prop teu perquè sàpigues el que és, o qui és, ja estàs mort. Així que un s'ha de moure per conjectures. A vegades encertes i acabes amb un enemic, o salves a un aliat. A vegades t'equivoques. Llavors mors. O has de viure amb el record d'haver matat un amic.

Ell li va ensenyar les dents, però en el seu somriure ja no hi havia calidesa alguna.

–I de vegades encertes i, de tota manera, mors. A vegades el teu amic no és un amic. Mai ho saps. No pots saber-ho.

–Jo puc. És part del que suposa ser un Jedi.

El somriure d’en Nick es va tornar savi.

–Bo. Tria llavors. O som assassins que han de ser portats a la justícia, o soldats complint amb el nostre deure. En qualsevol cas, quin altre podria portar-te fins a la De..., això, la Mestra Billaba?

Mace va grunyir.

–Tampoc se m'ha escapat això.

–I llavors què faràs al respecte?

Ell i els altres van mirar com ho meditava en Mace.

I, al final, la decisió que va prendre el Jedi no va sorprendre a cap d’ells. Només li va decebre a ell mateix.

Nick li va picar l'ullet.

–Benvingut a Haruun Kal.

***

El fil de fum del terracotxe va entrar en una esquerda dels turons i va desaparèixer. A la paret verda de dalt, Besh i Lesh ja havien desaparegut a l'ombra voltada. Chalk i Nick li esperaven just sota la línia d'arbres, ajupits entre els matolls, vigilant el cel. Retallats contra el verd.

La paret de jungla només era verda per fora. Entre troncs i fulles, entre falgueres, flors i lianes hi havia una ombra tan espessa que vista des de fora, sota el brillant sol, semblava completament negra.

No és massa tard per canviar d'idea, va pensar Mace.

Podia deixar a Nick ara. Podia donar l'esquena a Chalk, Besh i Lesh. Cercar un transport pel camí, agafar un vehicle fins a Pelek Baw, agafar una llançadora fins al següent creuer que fos rumb al Bucle Gevarno...

D'alguna manera va saber que aquesta era la seva última oportunitat de donar marxa enrere. Que un cop creués la paret verda, l'única forma de sortir seria travessant-la.

Era incapaç d'imaginar el que podria trobar-se en el camí.

Excepte, potser, la Depa.

"... Mai vas haver d’enviar-me aquí. I jo no hauria d'haver vingut mai..."

Al capdavall, ja era massa tard per canviar d'idea.

Ja estava dins de la jungla.

Hi havia entrat en ella des que va baixar de la llançadora a l’espaiport de Pelek Baw. Potser des de la balconada de Geonosis. O pot ser que s'hagués limitat a estar-se quiet, i que la jungla hagués crescut al seu voltant sense que ell se n'adonés...

Benvingut a Haruun Kal.

Les seves botes van aixafar les petxines de bracken mentre pujava el vessant. Chalk li va fer un senyal amb el cap i va desaparèixer dins de la paret. Nick li va dedicar un somriure, com si sabés el que havia estat pensant Mace.

–Serà millor que et donis pressa, Mestre Windu. Un minut més i t’hauríem deixat enrere. És que vols quedar-te sol? Crec que no.

En això tenia raó.

–Hi ha algun punt al qual hagi de dirigir-me si per casualitat ens separem.

–No et preocupis per això. Tu segueix endavant.

–Però, com us trobaré si ens passa això?

–No ens trobaràs –Nick va negar amb el cap, somrient a la jungla–. Si ens separem, no viuràs prou per preocupar-te per trobar-nos. Ho has entès? Segueix caminant.

Va entrar en els arbres i va ser empassat pel crepuscle verd.

Mace va assentir dins seu i, sense mirar enrere, va seguir a Nick entre les ombres.

Següent