Escola de la por (IV)

Anterior

Capítol 4

El menjador era una habitació de panells amb una llum suau, baixa i una gruixuda tela vermella de veda penjant de les finestres que esmorteïa el so i exercia una lluentor rosada sobre els comensals. Era com els restaurants exclusius que Ànakin havia vist a Coruscant... just com els punts on els estudiants estaven acostumats a menjar, estava segur. I, com en un restaurant exclusiu, seure al menjador estava subjecte a un codi del qual no es parlava.

No li havia portat molt a Ànakin adonar-se que les millors taules estaven al costat de les finestres i ell no era benvingut allà. No sabia per què sentia una fredor de la majoria d'estudiants, però definitivament la sentia. Quan estava buscant un seient en una taula, una cadira buida era apartada a una altra taula, o un panell de dades o una pila de notes en duralàmines es col·locava ràpidament al seient. Estava clar que ningú volia seure amb ell. Hi havia una elit del poder a l'escola, i tothom requeia al seu voltant.

Tot i així Ferus havia estat acceptat gairebé immediatament, i tenia elecció de llocs on seure. Era perquè s'havia escampat la paraula que pertanyia a una família poderosa en el seu planeta natal?

Pots viatjar als extrems de la galàxia i sempre serà el mateix... a aquells amb poder no els agrada compartir.

El seu Mestre li havia dit això una vegada, en una veu de resignació cansada. Però de vegades Obi-Wan semblava oblidar-se que Ànakin havia estat un esclau. Si algú sabia sobre el poder, aquest era un esclau. Sabia sobre la fam per si mateix, i sabia sobre la humiliació del fet que et refreguessin als nassos allò que tu no tenies.

Va portar el seu bol d'estofat aromàtic a una taula buida i es va asseure. No és que necessités companyia. Els Jedi estaven còmodes sols. Però en el seu interior, alguna cosa cremava, una cosa profunda i calenta que havia esperat que hagués estat oblidada feia temps. Li va donar una mossegada a l'estofat i va assaborir la vergonya i la ràbia. Era difícil d'empassar, com una glopada de sorra.

Va estendre el braç dins de la butxaca de la seva túnica i va treure una pedra petita, llisa. Era una roca de riu, un regal d'Obi-Wan. Hi havia pertangut a Qui-Gon.

La roca era sensible a la Força, però això no era el per què Ànakin estenia el braç cap a ella durant els moments d'estrès. Quan fregava els seus dits per la superfície llisa, era com si fos capaç d'atreure el nucli de serenitat d’en Qui-Gon. Pensava en l'aigua freda del riu caient sobre el seu cos, en convertir el seu cos en un peix i lliscar en el profund riu verd, i la seva ment es quedava tranquil·la. Ell i Ferus havien d’ocultar els seus sabres làser a les seves habitacions, i la roca era l'única connexió física a la seva autèntica vida.

Un plat de sobte va caure de cop al seu costat. La mateixa noia que li havia somrigut en el Torneig d'Informació General tirava d'una cadira apartada amb el seu peu amb l'agilitat d'una atleta. Es va asseure i va ensumar apreciativament el seu estofat, llavors va alçar la seva cullera. Ànakin ràpidament esmunyí la pedra sota la vora del seu bol, on no pogués ser vista.

–Llavors, és aquesta l'experiència enriquidora que et van prometre en el pamflet? –va preguntar la noia–. Estudiants que t’espanten amb complet desdeny? –Els seus ulls marrons van parpellejar cap a ell. Eren profunds i càlids i li recordaven a una altra noia, més bella que aquesta... una reina, de fet. Va veure la mateixa intel·ligència, la mateixa confiança. Aquest record més que l’amigabilitat de la noia, més que la pedra del riu, va dissoldre el nus de ràbia en la seva panxa.

La noia es va enfonsar en el seu menjar amb la seva cullera i va empassar un mos enorme.

–No et preocupis. Millora.

–Ho fa?

Ella va somriure.

–Et gradues. –Ella va treure la seva mà–. Marit Dice.

Ell la va estrènyer.

–Ànakin Skywalker.

–Estàs a la meva classe de Filosofia Política. No dius molt.

–Tu si.

Ella va fer un altre mos.

–Tinc opinions–, va dir ella, arronsant les espatlles–. Els professors creuen que sóc massa llesta per al meu propi bé. La qual cosa no importa molt, perquè a ells no els importa. No donarien a cap estudiant becat una bona referència, en qualsevol cas.

–Per què no? –va preguntar Ànakin. De cua d'ull, va veure a Reymet inclinant-se contra una paret. Ànakin es va adonar que Reymet estava observant mentre el professor Aeradin clavava la forquilla en un gran tros de menjar. Aeradin se suposava que havia d'estar patrullant el menjador, però hi havia omplert el seu plat del bufet. Ànakin s'havia adonat que la majoria de professors feien això. Suposava que el menjar dels estudiants era molt millor que el que se li donaven als professors.

–Perquè ells només donen bones referències als estudiants d'elit–, va dir la Marit. Ella va estripar un tros de pa i el va enfonsar en el seu bol, llavors li va donar una mossegada–. Hauries de veure el que succeeix abans de la graduació. Els pares, mares i benefactors vénen, i donen regals als professors. Vull dir, autèntics regals. Com un speeder. O tiquets per a un ressort en una nau estel·lar. Coses com aquestes. I de sobte els seus preciosets surten volant com assistents senatorials.

Ella va agitar el pa en l'aire.

Reymet de sobte va estendre el braç cap a un pastís de crema i va sortir corrent de l'habitació. Ferus li va fer un senyal a Ànakin, llavors va lliscar fora a l’encalç d’en Reymet.

A Ànakin li hauria agradat seguir parlant amb aquesta noia interessant, però ell i Ferus havien acordat mantenir a Reymet sota vigilància.

–Això és dolent–, va dir Ànakin–. Crec que necessito més te. M’excuses un minut?

Marit va arronsar les espatlles de nou.

–És clar.

Ànakin va esperar no haver estat repel·lent. Li va fer una ràpida mirada al professor Aeradin, encara mastegant els llavis sobre el seu menjar, llavors va lliscar per la porta. Va veure a Ferus a l'extrem del passadís i es va afanyar cap a ell.

–L’has perdut?

–Va anar a una àrea restringida, –va dir Ferus. Va assenyalar una porta que semblava tancada fins que Ànakin es va adonar que una diminuta falca havia estat col·locada entre la vora de la porta i la paret.

Es va inclinar per examinar-la. Era una peça petita, flexible de transpariacer que era gairebé invisible. Quan va pressionar la vora, la porta es va obrir només prou com perquè llisqués una mà a dins. Va estendre el braç al voltant i va percebre els controls. Va pressionar el botó i la porta va lliscar per obrir-se.

–Prou intel·ligent–, va dir ell.

–És el pati dels professors, així que no té alarmes, –va dir Ferus–. Em pregunto què està fent aquí dins.

–Esbrinem-ho. –Ànakin es va afanyar a través de l'entrada. Tan aviat com Ferus la va travessar, va posicionar la falca i va pressionar el botó per tancar la porta. Va lliscar gairebé tancant-se.

–I si ens agafen? –Va dir Ferus–. Podríem ser confinats a les nostres habitacions entre classes. Com investigarem?

–És força simple. Haurem d'evitar ser atrapats–, va dir Ànakin.

La sala estava buida. Van procedir, sense fer cap so. Les oficines dels professors s'alineaven a les parets, totes desocupades. Els professors estaven a classe o monitorant als estudiants. Al final del passadís hi havia una porta que assenyalava SALA PROFESSORS. Estava lleugerament entreoberta. Ànakin va posar l’ull contra l'esquerda.

Reymet tenia el pastís de crema entre les dents mentre lliscava un disc pla en un panell de dades i llavors el col·locava en una cabina marcada com AERADIN. Va tancar la porta de la cabina i llavors va pressionar diversos nombres en un panell en el seu lateral. Ànakin va escoltar el clic del tancament.

Mastegant, Reymet va començar absentment a fullejar diverses duralàmines que hi havia a la cabina. Ànakin va retrocedir i li va fer un moviment a Ferus.

–Així que així és com es va infiltrar en la prova d'hologrames del professor Aeradin, –va xiuxiuejar Ànakin–. És bastant llest. Ha hagut de robar el disc d’Aeradin quan Aeradin estava menjant.

Ferus va assentir.

–Segur que sap com envoltar les mesures de seguretat. Crec que un de nosaltres hauria de mantenir un ull sobre ell. Està en dues de les meves classes. Jo ho faré.

Era una conclusió lògica, però Ànakin encara se sentia molest. Ferus realment no li havia consultat. Era més com si estigués pensant en veu alta. Era el comportament arrogant típic d’en Ferus, i encara esperava que Ànakin cooperés amb ell sense queixar-se. Sabia que si li deia això a Obi-Wan, el seu Mestre apartaria els seus sentiments i diria que la missió era més important i que l'equilibri interior no podia aconseguir-se sense serenitat.

Tot això era cert, però Ànakin apostaria alguna cosa... que quan Obi-Wan era un Padawan, no va haver de tractar amb algú com Ferus Olin.

Ànakin i Ferus es van afanyar a tornar al menjador. Sabien que Reymet tornaria també. Aviat el menjar de migdia acabaria.

Els estudiants estaven començant a reunir les seves coses i a anar cap a les seves classes mentre Ànakin entrava al menjador i tornava a la seva taula. Marit s'havia anat. Lliscà els seus dits per sota del seu bol encara ple. El mateix havia succeït amb la seva pedra de riu.

Següent