Punt de Ruptura (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

SED DE SANG

La fragata va baixar cap a ells cavalcant sobre un gran ventall de flames.

L’herbós deixà anar un bram ensordidor i es va llançar en una cavalcada impressionantment ràpida, saltant de roca en roca, cabriolant i retorçant-se en l'aire. Nick va proferir un torrent d'insults, igualment ensordidor, mentre s'agafava al seu coll. La part anterior del cos de l'animal fuetejava endavant i enrere, i les quatre potes davanteres s'agitaven preses del pànic.

Mace es va retreure cap al seu interior, sentint fluir la Força, deixant que la seva ment connectés el recorregut de l’herbós encabritat amb les toveres dels llançaflames de la fragata. Quan la fragata els va sobrevolar, Mace va tensar la mà i va colpejar l'herbós en el plexe nerviós situat sota l’espatlla mitjana.

L’herbós va bramar amb un ganyol semblant a la botzina d'un aerotaxi enmig d'un embús de trànsit, i va saltar cinc metres a un costat, just en el buit existent entre dos dolls de flames. Aquests van rugir al voltant de Nick i Mace, i només van calar foc a uns pocs pegats de la pell de les potes de l'animal. Mace va fer un gest, i la Força va allunyar l'aire de la pell que es cremava, sufocant-la amb una bombolla de buit.

La fragata va passar de llarg, eixordadora, degotant foc en direcció a la Chalk, que va lliscar fins al pit de l’herbós. Aquest la va bressolar en les seves potes anteriors mentre corria, protegint-la amb el seu cos. Les malediccions d’en Nick es van estrangular en una tos provocada per l'espès i negre fum petroquímic.

El fum cremava els ulls d’en Mace com si fos àcid, cegant-lo amb llàgrimes. El Jedi va emprar la Força per mantenir-se a la cadira. Després va obrir mitjançant el tacte la farmaciola robada, que penjava del cinyell d’en Nick, i va deixar que la Força li dictés el nebulitzador hipodèrmic que havia d'usar. El va enfonsar a l'esquena d’en Nick, sota la columna vertebral, i després el va disparar contra el seu propi pit.

Nick es va retorçar davant la punxada.

–Què dimonis...?

–Antigàs –va dir Mace. L’antigàs, que s'utilitzava per a emergències quan hi havia incendis a bord d'una nau, netejava selectivament el corrent sanguini d'una gran varietat de toxines, des de monòxid de carboni a cianur hidrogenat–. No és tan bo com una màscara respiratòria, però ens mantindrà conscients uns quants minuts...

–Es que hem d'estar desperts mentre morim cremats? Fantàstic! No sé com agrair-t'ho!

La fragata va girar, traçant una corba que la va situar en posició per donar una altra passada. Les flames van esgarrapar els malucs de l’herbós de la Chalk, i el seu flanc va calar foc. L'animal va cridar i va alçar les potes en precipitar-se cap a davant, es va regirar contra les roques cobertes de flames i va llançar amb força la Chalk contra un penyal. Galthra, el seu akk enllaçat en la Força, saltava de penya en penya, udolant furiós i donant urpades a l'aire com si volgués arribar a la fragata i enderrocar-la. Mace no va sentir cap por en ell; els akks es criaven en els vessants de volcans actius, i la seva pell cuirassada era prou resistent com per aturar un sabre làser.

La fragata va concloure el seu gir i es va precipitar cap a Mace i Nick.

Mace va aprofundir en la Força, obrint-se a ella, buscant un punt de ruptura. La situació fluïda del congost es va congelar, i després es va prendre vidre: herbosos, akks, persones i fragates van passar a ser nòduls de tensió, vectors d'energia interseccionats en defectes i punts febles. La boca d’en Mace va dibuixar una fosca escletxa.

Va veure una oportunitat escassa.

La fragata podia passar-se tot el dia, per damunt i fent ploure foc. Cap sabre làser podria desviar un raig de flames de combustible. Però si els milicians de la fragata volien acabar també amb els akks...

Els llançacoets de proa van tossir, i míssils d'impacte van baixar pel congost en direcció a Besh i Lesh. L'impacte de les explosions va fer que l'infern que envoltava a Mace i a Nick se sacsegés, saltés, escopís i respongués a tot arreu amb petites detonacions, a mesura que esclataven les pedres sotmeses a la tensió de la calor. Resquills roent de pedra mig fosa travessaven les flames i es quedaven enganxades amb un xiuxiueig allà on donaven. L'armilla d’en Mace va començar a treure fum, Nick estava massa ocupat apagant les flames de la seva túnica i els seus pantalons com per recordar-se de maleir.

Mace va emprar la Força per deixar anar el paquet de granades que Nick havia tret als mercenaris de Pelek Bawl. A continuació, va treure de la funda en l'arnés de l’herbós el llançaprojectils robat.

Nick va tornar a retorçar-se per mirar cap enrere amb ulls furiosos, aguantant-se tot just.

–Què faràs ara?

–Saltar.

–Com...?

Mace es va impulsar amb la Força i va saltar de la cadira un instant abans que un míssil encertés a l’herbós de ple en el pit. L'explosió va llançar l'animal per l'aire, en un núvol de carn i ossos vaporitzats.

Mitjançant la Força, va notar que la consciència d’en Nick estava borrosa per l'ona de xoc, i va convertir la seva caiguda en un gir en l'aire que li va permetre aterrar dempeus entre les roques. La Força va deixar anar el llançaprojectils per la corretja, fins a la seva espatlla, després li va deixar les mans lliures. A continuació va alçar el cos fluix de Nick del sòl i el va dipositar suaument en els seus braços.

Nick va mirar-lo amb ulls que no enfocaven bé.

–Què...? Què ha passat...?

–Queda’t aquí –va dir Mace, i va deixar a Nick en una esquerda entre dos penyals de la mida de cases, la seva massa necessitaria molt temps per escalfar-se fins i tot en aquest furiós infern. Mentrestant, oferien refugi del foc.

–Estàs boig? –va preguntar maldestrament Nick–. Saps la potència de foc que tenen aquests ruskakk?

–Dos torretes dobles KX-Quatre Taim i Bak a babord i a estribord –va dir Mace amb aire absent, mentre s’ajupia darrere de la pedra, carregant el llançaprojectils amb una granada de nytinita, i mentre esperava que la fragata acabés la seva passada–, dos llançaminimíssils fixos Krupx MC-Tres a proa i a popa, un llançaflames Merr-Sonn Foc Solar Mil muntat al ventre...

–I el blindatge! –va dir Nick. Els seus ulls començaven a aclarir-se–. Què tenim que pugui travessar aquest blindatge?

–Res.

–I llavors què creus que pots fer exactament?

–Guanyar.

La fragata va passar per sobre d’ells. En l'escàs segon que va estar a la zona cega de l'artiller. Mace es va aixecar i va llançar la granada de nytinita en un gran arc. Va sentir el seu recorregut en la Força. Quan va estar sobre la fragata, només va necessitar la més subtil de les estrebades per desviar-la cap a la presa d'aire del turbo-coet d'estribord, que la va absorbir de seguida, com un peix espetec a un insecte boteller.

El metall va grinyolar. Les granades de nytinita no exploten, són contenidors que alliberen dolls de gas. El més pertinent no era que fos una granada, sinó que els ventiladors del turbo-coet absorbissin mig quilo de duracer quan rotaven a cosa d'una milionada de r.p.m.

En nombres rodons.

Un remolí porpra va brollar de la tovera, seguit pels trossos dels ventiladors interns del turbo-coet. El motor sencer va rebentar en trossos, escorant perillosament la fragata a un costat, fins a fer-la rebotar contra la paret del cingle.

Mace va baixar els ulls per mirar a Nick.

–Alguna pregunta?

Nick semblava córrer perill d'ofegar-se amb la seva pròpia llengua.

–Disculpa –va dir Mace, i va desaparèixer.

La Força el va fer moure’s sobre les roques com un torpede. Es va mantenir ajupit, creuant les flames massa de pressa com per cremar-se, fregant l'escòria de roca fosa sota els seus peus, impulsant-se d'un penyal a l'altre, i rebotant per tot el congost en direcció a la Chalk i al seu akk, Galthra.

Les dues fragates que s'apropaven des de la selva van ascendir cap al congost del cingle. L’herbós d’en Besh estava caigut, picant de peus, pres de les flames i cridant. Lesh només era un munt de carn esquinçada. Un míssil havia encertat a un dels akks en el costat. Tot i que la pell de l’akk és gairebé impenetrable, l'impacte hidràulic de la detonació havia convertit els seus òrgans interns en una picada sanguinolenta. L’akk va trontollar fins a les roques abans de desplomar-se. Besh va arrossegar al seu germà entre les flames per posar-lo a cobert darrere de l'enorme cos cuirassat de l'animal. El cos de l’akk s'estremia i movia cada vegada que el colpejava una salva de canonades rere altra, fent que tremolés com si estigués viu.

Darrere d’en Mace, el pilot de la primera fragata va recuperar per fi el control de la nau, apagant el turbo-coet de babord i fent-la girar emprant només els repulsors. Mace va poder sentir que Chalk recuperava la consciència entre les ardents roques, però en aquell moment no tenia temps per fer alguna cosa per ella. En comptes d'això, quan va despertar, va seguir el corrent de la seva ment fins al llaç amb la Força que ella compartia amb Galthra. Un segon va ser suficient perquè Mace sondegés les profunditats d'aquest llaç. El va calibrar en la seva justa mesura.

I es va apoderar d'ell.

El llaç que unia Galthra amb Chalk era profund i fort, però era part de la Força, i Mace era un Mestre Jedi. Mentre no deixés anar l'akk. Galthra estaria enllaçat amb ell.

Mace es va llançar per l'aire mentre Galthra saltava per trobar-se amb ell. L'animal va tocar terra, disposat a donar el següent salt, i Mace va acabar la seva tombarella aterrant de peu sobre el seu llom. L’akk no estava entrenat per carregar amb un genet al combat; però, mitjançant el llaç, el flux de la Força els va convertir en una única criatura. Mace va encaixar el peu esquerre darrere de les espines del seu cap, i l'animal es va dirigir cap al congost, desplaçant-se a una banda i una altra entre l'infern de flames i pedres esclatant.

Ajupint-se per obtenir una mica de refugi més enllà de l'enorme crani de Galthra, Mace va ficar una granada del paquet al llançaprojectils i va carregar l'arma sense disparar-la. Va sentir que darrere d'ell s'obrien els llançamíssils davanters de la fragata avariada.

–Just a temps –va murmurar Mace.

Galthra i ell van arribar a la part més elevada del congost. Les dues fragates que tenia davant van rugir, ascendint pel vessant del cingle. La que tenia darrere llançà un míssil d'impacte contra Galthra.

En l'escàs mig segon següent al llançament, en aquest parpelleig durant el qual el míssil va semblar penjar en l'aire, com si es preparés per a la ignició completa dels seus motors principals i per a les múltiples dotzenes de gravetats estàndard d'acceleració que l’empenyerien en el seu llampegant vol, el llaç amb la Força que existia entre Mace i Galthra va bategar, i l'enorme akk va fer un salt sobtat a l'esquerra.

El míssil va passar tan a prop d'ell que el seu tub d'escapament socarrimà el cuir cabellut d’en Mace.

I una petita empenteta de la Força, poc més que un copet afectuós sota la barbeta, va desviar un o dos centímetres el seu cap bèl·lic en forma de diamant, alterant l'angle del seu atac prou com per fer-li fregar la cresta del congost, en comptes d'impactar contra l'ardent terra. El míssil va continuar volant, absorbint el fum negre en els remolins de turbulència que deixaven enrere les seves aletes de cua, fins que va impactar contra el morro de la segona fragata, que va sorgir a l'altra banda del congost.

Una enorme bola de foc blanc la va colpejar, fent-li retrocedir com un herbós sobresaltat, i del retorçat esvoranc que s'havia obert al blindatge del morro va brollar fum negre. Els seus turbo-coets van rugir, i, mentre el pilot lluitava per recuperar el control, encara més fum va sorgir dels seus estridents repulsors. La tercera fragata es va parar en sec i va retrocedir bruscament en invertir els coets, apartant-se per no envestir la part posterior de l'altra.

Mace i Galthra van córrer directes cap a elles.

Quan van passar davant l’estremida massa de l’herbós de la Chalk, Mace va buscar el Tro. L'arma es va elevar fins als seus braços, amb la font energètica descansant entre els seus peus. Va recolzar l'enorme arma al maluc, va apuntar amb el canó a la tercera fragata i va prémer el gallet.

Mace es va desplaçar sobre el llom de tres quarts de tona de depredador cuirassat, entre les flames i l’enganxós fum negre, sobre l'escòria de pedra fosa i entre els trons i el grinyol de la metralla de les pedres en esclatar. Disparava des del seu maluc, escopint un doll de paquets d'energia que s'obria pas cap al cel i estripava el costat de la fragata. El Tro no tenia potència suficient per traspassar el blindatge reforçat de la fragata, però això no importava: el rugent repetidor només era la targeta de visita d’en Mace.

Galthra va baixar el vessant a tota velocitat, a l'ombra de les fragates. Mace es va girar per tenir-les davant. Va cavalcar d'esquena i va esquitxar l'aire amb trets fins que el Tro es reescalfà i va escopir espurnes, i Mace va prescindir d'ell. La tercera fragata va disparar un parell de míssils, però Mace va poder sentir on apuntaven abans que es premés el gallet, i Galthra era tan ràpid responent a les seves ordres en la Força que cap d'ells es va acostar prou com perquè la seva detonació pogués fer alguna cosa més que regirar-li el cabell.

Si en tingués.

Les torretes làser instal·lades en els costats de la fragata van rotar, buscant-los; i Mace va sentir en la Força que l'ordinador d'objectius fixava el blanc. Les dues naus danyades es van situar en posició de tir, fixant alhora el blanc en la seva mira. Estaven coordinant el seu foc. No podia aspirar a esquivar-les. Així que no es va molestar a fer-ho. Va fer que Galthra s'aturés.

Va romandre immòbil, amb les mans buides, esperant que obrissin foc.

Esperant donar-los una breu classe sobre l'art del Vaapad.

Els seus canons vomitaren energia, i Mace es va deixar portar per la Força, alliberant-se de tot llevat de la seva intenció. Ja no actuava Mace Windu: la Força actuava a través d'ell. El sabre làser de la Depa va saltar a la seva mà esquerra mentre el seu ho feia a la dreta. La cascada verda era un ressò selvàtic de la fulla porpra quan ambdues entrexocaren, arrencant espurnes vermells.

El vaapad de Sarapin és un depredador terriblement perillós, fort i rapinyaire. Ataca amb els seus tentacles encegadorament ràpids. La majoria tenen un mínim de set, i no és estrany que tinguin fins a dotze. El més gran que havia matat tenia vint-i-u. El que passa amb els vaapads és que mai saps quants tentacles tenen fins que són morts; es mouen massa ràpid com per comptar-los. Gairebé massa ràpid per veure'ls.

I això va fer Mace.

L'energia s’atomitzà al seu voltant, però només unes poques esquitxades li van fregar aquí i allà, la resta va anar directe a la fragata. Si bé el Tro no tenia la potència necessària per travessar el seu blindatge, un canó làser Taim i Bak era un cas molt diferent.

Deu trets van arribar fins als sabres làser. Mace va tornar dos de cada contra les naus avariades, traspassant el seu blindatge i fent-les tremolar prou com per desviar la seva punteria. Els altres sis van colpejar la cabina de la tercera fragata, obrint un forat al transpariacer de la cabina.

Mace va baixar els sabres làser i va desplaçar cap endavant el llançaprojectils, per disparar-lo recolzat al maluc. Rotà una única granada que la Força va guiar fins al forat de la cabina. La granada va emetre un cop humit i apagat dins de la fragata, i un raig de viscós blanc va brollar del forat.

Mace va grunyir dintre seu; creia haver carregat nytinita.

I llavors va arronsar les espatlles: "Ei, el resultat és el mateix."

Un dels turbo-coets davanters va xuclar tires de la pasta endurida per la presa d'aire, va grinyolar i es va desintegrar en una pluja de metralla. La fragata es va encabritar salvatgement, amb la tripulació atrapada a la pasta de la granada, sense poder fer res excepte observar horroritzats com la seva nau s'escorava cap a la cara del cingle i explotava en una impressionant flamarada que va esquitxar foc fins a tres-cents metres vessant avall.

I ara, per al meu següent número..., va pensar Mace.

Va deixar anar el llançaprojectils i va estendre les mans. Els dos sabres làser van volar de tornada a elles.

Però les dues fragates danyades es retiraven, allunyant-se sotraguejant pel cel tacat de fum.

Amb les celles arrufades, va observar com s'allunyaven.

Se sentia estranyament inquiet.

Descontent.

Això havia estat... estrany. Incòmode.

La seva estricta honestedat amb si mateix no li permetia negar la paraula que descrivia el que sentia.

Havia estat insatisfactori.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

No sé quant temps vaig estar allà parat, mirant el cel amb les celles arrufades. Finalment vaig recuperar l'equanimitat suficient com per baixar-me del llom de Galthra i alliberar el meu control sobre la seva connexió amb la Força. Es va allunyar vessant amunt, fent salts entre les ardents roques i buscant la Chalk.

Nick es va acostar trontollant, envoltant les moribundes flames i evitant les roques mig foses que encara brillaven amb un vermell apagat. Semblava molt impressionat pel combat. Semblava delirantment feliç, borratxo d'adrenalina, amb una alegria infantil i amb un tremolós entusiasme que li estremia. No recordo gran cosa del que va dir, més enllà d'alguna absurditat sobre que jo era una "màquina de guerra ambulant".

O alguna cosa així. No estic segur de si va emprar la paraula "ambulant".

La major part del que va dir es va perdre en el rugit que ressonava al meu cap: el vent huracanat del tronar del meu cor, els ecos de les explosions de la batalla i el sisme submarí de la mateixa Força.

Quan va arribar fins a mi, vaig veure que estava ferit; la sang corria per la seva cara i coll des d'un profund tall en un costat del cap, probablement una esgarrapada provocada per algun resquill de roca. Però ell va seguir dient que mai havia vist res semblant a mi, fins que el vaig aturar, posant una mà al seu braç.

–Estàs sagnant –li vaig dir, però la fosca espurna dels seus lluminosos ulls blaus va romandre immutable.

–Sol contra tres fragates. Tres. Sol –va seguir dient.

Li vaig dir que no havia estat sol. Li vaig citar a Yoda.

– "El meu aliat és la Força" –no va semblar entendre-ho, així que li ho vaig explicar–: Estaven en inferioritat de condicions.

Per molt que ho vulgui esborrar de la meva ment, recordo intensament el que va passar a continuació. Jo no podia apartar els ulls de les dues fragates avariades, que per llavors només eren motes de duracer creuant el cel sense límits.

–Sí, sé com et sents –va dir Nick, seguint la meva mirada–. Llàstima que no poguessis acabar amb les tres, oi?

–Com em sento? –vaig respondre, tornant-me cap a ell–. Com em sento jo?

Vaig tenir un desig sobtat de colpejar-lo, un desig tan poderós que l'esforç de contenir-me em va deixar panteixant. Volia, necessitava, colpejar-lo. Colpejar-lo a la cara. Sentir el meu puny destrossant-li la mandíbula.

Fer-li callar.

Fer que no em mirés.

La comprensió en la seva veu, la saviesa en els seus freds ulls blaus... Volia colpejar-lo perquè tenia raó. Sabia com em sentia jo. Va ser una sensació molt lletja.

Com havia dit ell, jo també volia destruir a les altres. Volia arrencar-les del cel i contemplar com cremaven. No vaig dedicar ni un sol pensament a les vides que ja havia pres en la primera fragata. Cap pensament per a les vides que prendria en les altres dues. Vaig buscar amb la Força en les restes ardents del vessant de la cinglera, buscant entre les flames, no sabria dir per què.

M'agradaria pensar que buscava supervivents, comprovar si hi havia alguna persona que només estigués ferida i a la qual poder rescatar entre les restes. Però no puc dir amb honestedat que això sigui cert.

Igual només volia sentir com es cremaven.

Tampoc puc dir amb honestedat que lamentés com havia acabat la batalla.

Encara que els hi havia tret la vida en defensa pròpia, i en defensa d'altres, no érem innocents ni jo ni aquells als quals defensava. No puc afirmar amb honestedat que els meus companys korun es mereixin més viure que els tripulants de la fragata. No puc considerar el meu deure com a Jedi el que vaig fer en el congost.

El que vaig fer allà no tenia res a veure amb la pau.

Algú podria considerar-ho un accident de guerra. Va resultar que aquesta petita banda de guerrillers assassins acompanyava un Mestre Jedi, motiu pel qual les esposes i fills dels tripulants de la fragata van patir una horrible pèrdua. Se li podria dir accident de guerra... I fins i tot jo podria dir-ho així...

D'haver estat una cosa que s'assemblés a un accident.

Si no hagués intentat enderrocar aquesta nau. Si no hagués sentit la set, la set de sang.

L'ànsia de la victòria. El fet de guanyar a qualsevol preu.

Set de sang.

La sento fins i tot ara.

No és aclaparadora; no he caigut tan baix. Encara. És més aviat una preferència. Una expectativa. Una premonició que s'ha vist frustrada.

Això és dolent. No tan dolent com podria ser, però sí prou.

Fa molt que sé que aquí corro perill. Però només ara començo a comprendre la foscor i com de proper al perill que em trobo. Mai vaig suposar com de prop que ja m’havia col·locat Haruun Kal d'aquesta vorera fatal.

És un efecte col·lateral de la immersió en la Força del Vaapad. El meu estil em proporciona un gran poder, però a un risc terrible. La set de sang és una malaltia que pot matar tot el que toca. Per emprar el Vaapad has de gaudir amb el combat. Lliurar-te a l'emoció de la batalla. L'excitació de guanyar. Per això són molt pocs els estudiants que intenten dominar l'estil.

El Vaapad és un sender que condueix per la penombra fins al Costat Fosc.

Aquí, a la selva, aquesta ombra fronterera és inesperadament prima. La nit tancada està a només un pas de distància. Aquí he d’anar amb molt, molt de compte.

O pot ser que arribi a comprendre massa bé el que li ha passat a la Depa.

***

Mace va abaixar el cap. L'electricitat del combat va abandonar les seves extremitats, deixant-li cansat i adolorit. Tenia diverses cremades superficials a causa de les esquitxades de plasma i als resquills de roca fosa.

Es va obligar a mirar vessant amunt, cap al congost, a través de les moribundes flames i els retorçats fils negres del fum que ja clarejava. A la gola rocosa hi havia akks morts, herbosos ferits o morts, i estaven Chalk, Besh i Lesh.

Va recordar la fogonada en la Força que va sentir aquell matí.

–Anem a acampar –va dir a Nick. Era sorprenent com de cansat que es trobava de sobte–. Crec que tenim baixes.

Van ascendir fins a la rampa de matolls. A dalt, Chalk coixejava cap al seu herbós ferit i negava amb el cap, estava terriblement cremat. Un dels costats de l'animal era una massa de carbó. Va recórrer els sis metres del seu cos, es va deixar caure sobre un genoll i li va acariciar el cap. L’akk va llançar un feble bram de dolor i preocupació, i va fregar el morro contra la mà de la Chalk. Mentrestant, aquesta va treure la pistola de cartutxos i li va disparar just sota de l'ull superior.

L'espetec de la pistola va ressonar a les parets del cingle que vorejaven el congost. A Mace li va semblar un signe d'exclamació, un punt i a part pel final de la batalla. El ressò el convertia en un aplaudiment sardònic.

Besh i Lesh seguien arraulits a l'ombra de l’akk mort. Mace va suposar que s'havien salvat gràcies a la protecció que els oferia l’akk, d'una banda, i un enorme penyal, de l'altra.

Chalk hi va arribar abans que Nick i Mace. Va recórrer el camí des del cadàver del seu herbós i va mantenir els ulls fixos on havien d'estar els germans. Mace va saber, per la seva expressió, que el que veia era dolent. Va mirar a Nick mentre aquest i Mace s'apropaven, i li va dirigir el mateix capcineig inexpressiu del cap.

Besh estava assegut a terra, al costat del cap de l’akk. Abraçant-se els genolls. Gronxant-se endavant i enrere. El contingut d'una farmaciola estàndard estava dispers al seu voltant: Escàner portàtil, nebulitzadors hipodèrmics i benes, estabilitzadors ossis. No semblava ferit, però estava pàl·lid com un cadàver i tenia els ulls en blanc i molt oberts.

Lesh era presa de convulsions.

El seu rostre estava desfigurat en una màscara rígida, amb la cega mirada fixa en el buidat cel de la tarda. S'encorbava i s'encongia, amb les mans engarrotades i patint espasmes, i els talons picant les roques. El primer pensament d’en Mace va ser una ferida al cap; la metralla o un resquill de roca al crani podia provocar semblant atac. Per això no comprenia que Nick, Chalk i el seu germà es quedessin quiets, com si fossin impotents, sense fer res a part de veure’l patir. Mace va posar un genoll a terra i va buscar l'escàner de la farmaciola.

–Deixa-ho –va dir la Chalk.

De totes maneres, Mace va agafar l'escàner i lliscà la tapa per activar la pantalla. La lectura advertia que Lesh no estava ferit.

Estava infectat.

Paràsits sanguinis sense identificar s'havien agrupat en el seu sistema nerviós central. Ara estaven passant a una nova etapa del seu cicle vital.

S'estaven menjant el seu cervell.

El que havia passat la nit anterior a la tenda portàtil cobrava sentit per a Mace: Lesh ja devia estar infectat per aquests paràsits. I Mace ho havia atribuït a l'estrès i d'una intoxicació de thyssel.

–Vespes de la febre –va dir Nick, roncament. Estava gairebé tan pàl·lid com Besh. Podia enfrontar-se a una mort violenta amb un gest de complicitat, i a un comentari sarcàstic; però això feia que el cap li brillés amb suor pàl·lida. Feia pudor de por–. No hi ha manera de saber quan li hauran picat. Els mastegadors de thyssel cedeixen abans. A les larves els hi agrada l’escorça. Quan posen els ous...

Va empassar saliva i els seus ulls es van estrènyer. Va haver d’apartar la mirada.

–S’incuben al crani. Surten a través del crani. Com si fos una, un, una closca d'ou...

L'horror pur i sense complicacions de la seva cara va dir a Mace que no era la primera vegada que ho veia.

Mace va dipositar la farmaciola en un lloc fresc al costat de l’akk mort.

–Aquí diu que encara se li pot salvar. Només es necessita un segon per carregar un nebulitzador hipodèrmic amb thanatizina. Podem posar-ho en animació suspesa. Alentir... les larves de vespa... fins que puguem portar-lo a un hospital equipat de Pelek Baw. Fins i tot si l'identifiquen...

Besh va alçar la mirada cap a ell i va negar amb el cap en un mut "no".

Mace va passar pel seu costat i es va agenollar al costat d’en Lesh.

–Podem salvar-lo, Besh. Pot ser que això signifiqui lliurar-lo a la milícia, però almenys estarà viu.

Besh va agafar a Mace pel braç. Tenia els ulls plorosos i injectats en sang. Va tornar a negar amb el cap.

–Mestre Windu –Nick va agafar l'estoig de la farmaciola i va examinar el gràfic–. El seu estat és molt més greu del que indica aquesta cosa.

–L’escàner de la farmaciola és extremadament fiable. No me l’imagino equivocant-se.

–No s'equivoca –va dir Nick amb veu baixa, i va girar l'estoig perquè Mace pogués veure la pantalla–. Aquestes no són les lectures d’en Lesh.

–Què?

Besh es va tocar el pit amb les puntes dels dits, mirant a terra, i tot seguit es va desplomar. Va semblar esfondrar-se sobre si mateix. L'alè, juntament amb la por i l'esperança, el van abandonar. La seva aura en la Força es va tenyir de negre desesperació.

Mace mirà Besh i a Nick, i una altra vegada a Besh, abans de fixar els ulls en Lesh, que s'estremia espasmòdicament. Després va mirar el nebulitzador hipodèrmic, que encara aferrava nerviosament amb la mà. "No perquè la jungla et mati", li havia dit Nick, "només perquè és així".

Nick va recollir l'escàner de la farmaciola i el va passar pel cap d’en Mace.

–Tu estàs bé –va dir feblement, llepant-se la pàl·lida suor del llavi superior–. No mostres senyals d'infecció.

Es va tornar cap a la Chalk, arrufant les celles davant la lectura de la farmaciola.

Se li van enfonsar les espatlles, i la mà va començar a tremolar-li.

No tenia paraules, però no les necessitava. Ella va llegir en els seus ulls el destí que l'esperava, es va tensar i la seva boca va ser una línia prima. Llavors va donar mitja volta i va marxar vessant avall.

–Chalk... –va cridar Nick, impotent, darrere d’ella–. Chalk, espera...

–Agafaré el Tro, jo –parlava de forma àtona, amb tan poca emoció com el vocalitzador d'un ordinador de navegació–. Bona arma. La necessitaràs, tu.

Nick va tornar la seva adolorida mirada cap a Mace.

–Mestre Windu... –li va lliurar l'escàner de la farmaciola amb gest de súplica–. No m'obliguis a fer la meva pròpia lectura, vols?

Mace va escanejar ràpidament la columna vertebral i el crani d’en Nick. Les lectures eren clarament negatives, però Nick no va semblar molt alleujat.

–Ja, és clar –va dir amb dissimulada amargor–. Si fos a morir-me d’aquí a un parell de dies, almenys no tindria per què pensar en ocupar-me d'ells.

–Ocupar-te d'ells? –va dir Mace–. És que hi ha un tractament?

–Sí –Nick va treure la pistola–. Aquí tinc el seu tractament.

–Aquesta és la teva solució? –Mace es va parar davant d'ell–. Matar als teus amics?

–Només a Lesh –va dir amb veu dura i trista, encara que una mica tremolosa, com la seva mà. No tenia la solidesa mental de la Chalk. Els ulls se li van posar plorosos i el seu rostre va fer una ganyota. Tot just aconseguia forçar-se a mirar als seus amics–. Ja hi haurà temps d’ocupar-se d’en Besh i de la Chalk quan comencin les tremolors.

Mace seguia sense poder creure que Nick parlés seriosament.

–Vols limitar-te a fotre’ls un tret? Com l’herbós de la Chalk?

–Com l’herbós, no –va dir Nick. El seu rostre tenia un color cendrós–. Al cap, no. Això dispersa les larves. Algunes ja estaran prou desenvolupades i serien perilloses –va estossegar– per a nosaltres.

–Així que no hi ha prou amb què mori.

Mace va respirar i, utilitzant la disciplina Jedi, va alçar un mur al voltant del seu cor que aïllés el seu horror empàtic davant el rictus cendrós de la cara d’en Lesh. Escuma tenyida de rosa bombollejava als llavis d'aquest.

–Les... zones infestades... s'han de destruir. El cervell i la medul·la espinal.

Nick va fer que sí, mostrant-se encara més marejat.

–Amb les vespes de la febre solem cremar el cos, però...

Mace ho va comprendre. Les fragates que van fugir podien haver transmès la seva posició. No hi havia manera de saber el que ja podia estar de camí. No podia creure el que estava a punt de fer. No podia ni creure el que havia de dir. Però era un Jedi. L'objectiu de la seva vida era fer el que havia de fer-se. Fer el que els altres no volien o no podien fer. Fos el que fos.

Va separar els sabres làser del cinturó. El de la Depa i el seu.

Les fulles verd i porpra xiuxiuejaren juntes en l'aire ple de fum.

Besh va alçar la mirada des del terra. Chalk es va quedar immòbil al vessant, bressolant el Tro en els seus braços. Nick va obrir la boca com si volgués dir alguna cosa però no sabés el què.

Tots es van quedar mirant a Mace com si no li haguessin vist mai abans.

–Es el teu amic. El teu germà –Mace va respirar fondo, apaivagant la seva por, la seva repugnància i la seva foscor, fosc menyspreu pel que havia de fer–. Igual voleu acomiadar-vos d'ell.

Besh va negar amb el cap, en silenci. Es va posar dret amb un sanglot desarticulat compost de pesar i de terror, i va trontollar vessant avall.

Chalk només va sostenir la mirada d'en Mace durant un segon, abans d'assentir lentament. Llavors va seguir a Besh, va envoltar les espatlles amb el braç, i aquest es va ensorrar contra ella, sanglotant.

Nick va ser l'últim. Els seus ulls només mostraven dolor. Per fi, va bellugar el cap, i les llàgrimes es van vessar per les galtes.

–Ja gairebé no existeix –tocà a Mace a l'espatlla–. Mestre Windu, no tens per què fer això...

–Sí que haig –va dir Mace–. O ho hauries de fer tu.

Nick va fer que sí reticent, comprensiu.

–Gràcies. Windu, això, Mestre, jo... només... Gràcies –es va tornar i va caminar cap als altres–. No ho oblidaré.

Tampoc ho faria Mace.

Va mirar a Lesh entre les dues resplendents fulles. Va buscar en la Força, volent tocar el que pogués quedar del jove, oferir-li el poc consol que li fos possible, però era tal com Nick havia dit: Lesh ja gairebé no existia. Va transcórrer un llarg moment mentre Mace es tranquil·litzava, component una actitud de calmada reverència. Després va consignar a la Força el que pogués quedar de la consciència o l'esperit d’en Lesh.

Llavors va respirar fondo, va alçar les fulles i va començar.

***

La serralada de cingleres va eclipsar darrere d'ells el cel del sud. La cúpula de jungla que els cobria brillava amb el proper capvespre. Al terra ja vivien el crepuscle. Els companys caminaven per un ample camí obert pel reiterat pas dels rondaires de vapor. Els arbres es tancaven sobre el camió, unint-se a les altures, i els permetien desplaçar-se al llarg d'un túnel folrat de selva que serpentejava, pujava i baixava pels accidents del sòl que partien de la cara nord del cingle.

Mace portava pegats de bacta retallats cobrint les seves pitjors cremades. El front d’en Nick brillava per l'embenat nebulitzat. Chalk portava un cabestrell que li subjectava l'espatlla que se li havia desencaixat en caure entre les roques, i un embenat de compressió al genoll ferit. Besh caminava en un silenci inexpressiu, potser en estat de xoc.

El que va quedar de Lesh havia estat enterrat en la línia del bosc.

Les motxilles, amb els subministraments rescatats dels herbosos morts, pesaven. Poques coses de l'equip d’en Mace havien sobreviscut. Amb l’herbós d’en Nick s'havien desintegrat la tenda portàtil, les mudes de roba, la farmaciola i la seva identificació. La guerra a Haruun Kal estava eliminant tota connexió de Mace amb la seva vida fora de la jungla. Les úniques proves físiques que li quedaven que alguna vegada havia estat més que un korun eren els dos sabres làser.

Fins i tot el datapad fals amb el qual havia carregat tot el camí havia resultat afectat. Els seus circuits subespacials devien quedar danyats amb la descàrrega. Va pensar en trucar al Halleck per evacuar a Besh i la Chalk, i perquè rebessin atenció mèdica, tot i que això hauria posat en perill la seva missió. L'aparició sobtada d'un creuer de la República en el sistema Al'Har hauria cridat, amb tota seguretat, l'atenció dels separatistes. Però l’holocomunicador del datapad no havia estat capaç d'emetre ni una sola ona fora del planeta. La seva última connexió amb el que Depa deia la Galàxia de la Pau estava tan morta com els milicians balawai que Mace havia fet estavellar-se contra la paret del cingle.

Irònicament, la funció gravadora del datapad fals seguia funcionant. La seva disfressa s'havia convertit en realitat. El datapad havia deixat de ser fals. Mace va tenir la supersticiosa sensació que això era una cosa simbòlica.

Galthra caminava amb ells al costat de la Chalk, en comptes del seu voltant. Era l'últim dels akks. Amb una mica de sort, amb la seva presència n'hi hauria prou per mantenir els grans depredadors a una distància respectable.

Encara no havien aparegut noves fragates per perseguir-los. Mace ho trobava inexplicable i preocupant. De tant en tant, Galthra donava una estrebada en la Força que podia significar que sentia motors en la distància, però era difícil assegurar-ho. Sobretot, plorava als seus companys de rajada. La seva presència en la Força era un llarg gemec de dolor i pèrdua.

Van seguir avançant. Nick havia establert un pas matador. No hi havia parlat des que van enterrar les restes d’en Lesh.

Mace va suposar que Nick estava pensant en Besh i la Chalk; per descomptat, ell si ho feia. Pensava en les larves de vespes de la febre que s'amuntegaven en el cervell i en els teixits de la seva medul·la espinal. Devien quedar-los un o dos dies abans que comencés la demència. Un dia o dos després vindrien les convulsions i una mort desagradable. Besh caminava amb el cap cot, tremolant, com si no pogués pensar en res més. Chalk desfilava com un androide bèl·lic, com si el patiment i la mort fossin massa alienes a ella per a poder comprendre-les, i molt menys témer-les.

Mace es va posar a l'altura d’en Nick, col·locant-se al seu costat.

–Parla’m.

Els ulls d’en Nick van romandre fixos a la selva que tenia davant.

–Per què ho hauria de fer?

–Perquè vull saber què passa pel teu cap.

–Què et fa creure que alguna cosa passa pel meu cap? Què et fa creure que, sigui el que sigui, podria marcar alguna diferència? –La seva veu sonava amargada i furiosa–. Tenim a dues persones que estan a punt d'entrar a la segona etapa de la infecció de la vespa de la febre. Cap herbós. Un akk. Un grapat d'armes. La milícia trepitjant-nos els talons. I tu i jo.

La seva mirada va lliscar lateralment per trobar-se amb la d’en Mace. Tenia els ulls vermells i irritats.

–Estem morts, saps? Com aquest ullalot en el buit de la mort, a pocs metres de distància d'on havíem d'estar. No ho aconseguirem. Estem morts.

–Per estar morts –va observar Mace–, ens movem molt de pressa.

Per un instant va pensar que Nick somriuria. En comptes d'això, va negar amb el cap.

–Hi ha un Lor pelek viatjant amb la banda de la Depa. És... molt poderós. Més que poderós. Si podem dur a Besh i la Chalk fins a ell abans que comencin les convulsions, podria salvar-los.

"Lor pelek" vol dir "mestre de la jungla". Xaman. Metge bruixot. Bruixot. En les llegendes korun, el Lor pelek és una persona de gran poder, i gran perill. Tan impredictible com la jungla. Donava la vida o la mort; un regal o una ferida. En algunes històries, un Lor pelek no era en absolut un ésser, sinó el pelekotan encarnat: l'avatar de la ment jungla.

Mace va establir la connexió.

–Kar Vastor.

Nick va mirar-lo amb ulls oberts.

–Com saps això? Com coneixes el seu nom?

–Quant falta perquè els assolim?

Nick va donar un parell de passos abans de contestar.

–Si encara tinguéssim als herbosos i als akks per protegir-nos... Potser dos dies. Potser menys. A peu? Amb només un akk?

El seu encongiment d'espatlles era molt expressiu.

–Per què, doncs, ens fas anar en aquest ritme?

–Perquè sí que em passa alguna cosa pel cap –Mirà de reüll a Mace–. Però no t'agradarà.

–M’agradarà menys que haver de fer a Besh i a Chalk el que vaig haver de fer a Lesh?

–Això no em correspon dir-ho a mi, –la mirada d’en Nick es va tornar remota, clavant-la al túnel ple de penombra pel qual es movien–. Hi ha un petit campament fronterer a una hora a l'oest d'aquí. Solen establir-se més o menys cada cent quilòmetres al llarg d'aquests camins de rondaires de vapor. Tenen un búnquer segur i una unitat de comunicacions. Encara que nosaltres, el FAV, no fem servir els comunicadors, sí que controlem les freqüències. Si arribem allà podrem enviar un senyal codificat amb la nostra posició. Llavors posarem la Chalk i a Besh en suspensió per thanatizina. Podrem seure i esperar el millor.

–Un campament balawai?

Ell va fer que sí.

–Nosaltres no tenim campaments. Els ACOAs s'ocupen d'això.

–Aquests balawai... ens acolliran?

–Clar –els dents d’en Nick van resplendir en el crepuscle selvàtic, i aquesta brillantor de bogeria centellejà en els seus ulls–. Només cal saber com demanar-ho.

La cara d’en Mace es va enfosquir.

–No permetré que facis mal a civils. Ni tan sols per salvar als teus amics.

–No tens per què cremar-te el cuir cabellut pensant en això –va dir Nick, accelerant el pas–. Aquí, els civils són un mite.

Mace no va voler preguntar-li el que volia dir amb això. Es va aturar sobre les accidentades empremtes que conformaven el camí. Va tornar a veure la carnisseria holoprojectada sobre l'escriptori del Canceller Suprem. Va tornar a veure les imatges de barraques enderrocades i cremades, i els dinou cadàvers a la selva.

–Tenies raó –va dir–. No m'agrada. No m'agrada gens.

Nick va seguir caminant. Ni tan sols va mirar-lo de dalt a baix mentre deixava el enrere.

–Ja, bé, quant se t’ocorri una idea millor –va dir en la foscor que havia davant–, procura fer-m’ho saber, d'acord?

Següent