Punt de Ruptura (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

DEJARIK

La clau del bucle Gevarno era el sistema Al'har; i la clau del sistema Altar era el control de la flota de caces droides. La flota estava controlada per un transmissor molt protegit localitzat sota el búnquer de comandament de l’espaiport de Pelek Baw.

L’espaiport només tenia una possibilitat de salvar-se.

Però només una.

Dues de les llanxes de descens havien aterrat juntament amb les seves tropes en el pas de Lorshan per establir un perímetre defensiu al voltant de l'únic túnel d’herbosos que quedava obert, i per proporcionar el suport de la seva artilleria lleugera. Les altres deu havien creuat les muntanyes a la màxima velocitat que podien desenvolupar en l'atmosfera, que no resultava especialment impressionant, però seguia sent superior a la que podien assolir els castigats Turbotrons que tornaven ranquejant a les seves corresponents bases, totes elles a les ciutats grans properes a l’Altiplà Korunnal.

Només una de les fragates va realitzar el viatge cap a una destinació tan llunyana com Pelek Baw.

Va remuntar Les Espatlles de l'Avi a només un quart de la potència dels seus repulsors, deixant una reguera de fum i radiació. Els oficials de la torre de control de l'espaiport van escoltar horroritzats l'entretallat missatge del pilot. Una fuita en el reactor. Una imminent sentència catastròfica. El pilot mantenia la seva nau en l'aire de forma heroica, i es dirigia a Pelek Baw perquè era l'únic espaiport completament equipat per a la contenció i descontaminació. Un aterratge en qualsevol altre lloc suposaria sacrificar tant a la seva tripulació com a l'escamot d’infanteria que transportava...

La notícia va saltar com un llamp de la torre a l'equip de terra, i dels tècnics antiradiació a l'avorrida guarnició al càrrec de les bateries de moderns turbolàsers i els canons d'ions que la Confederació havia proporcionat a l’espaiport. Era el més emocionant que havia passat des de la retirada dels separatistes. La batalla al pas de Lorhan havia estat sorprenent, fins i tot tràgica, però havia passat a l'altre costat de la Terres Altes i, per tant, no comptava.

Tots els ulls de l’espaiport estaven fixos en el Turbotro, tant el real com el que es veia a través dels monitors, i l’esperonaven mentalment, lloant el desinteressat valor de la tripulació en traçar un arc per envoltar la ciutat i no posar en perill els civils. Alguns resaven en veu alta perquè ho aconseguissin, però molts altres desitjaven en secret poder presenciar un accident espectacular...

En comptes d'atendre els seus deures, com controlar els monitors dels seus sensors.

Després de tot, per què havien de molestar-se a fer-ho? L’espaiport estava connectat de forma simultània amb la xarxa de satèl·lits detectors que orbitava el planeta. En l'aire només hi havia les vint i tantes fragates supervivents. Ja feia diverses hores que l'últim dels caces havia tornat a l'espai, i el creuer de la República que havia causat tant enrenou ja s'havia anat.

Ningú semblava preocupat per les llanxes. Suposaven que les naus de la República no voldrien seguir lluitant després de patir unes aclaparadores pèrdues del quaranta per cent. Sens dubte s'haurien amagat a la sopa –l’espès remolí oceànic de gasos tòxics que envolta la Terres Altes de Korunnal– fins que algun creuer de rescat pogués infiltrar-se al sistema.

Sens dubte.

Era una notable mostra de confiança per part dels tècnics de sensors, ja que aquests mateixos satèl·lits detectors dels que depenien estaven tan antiquats com la resta de l'equip planetari del govern local. Els seus infrarojos i detectors de llum visual eren incapaços de traspassar el calent remolí de la sopa, i fins als sensors més subtils dels satèl·lits resultaven inútils davant l'extremadament elevat contingut de metall en els gasos. Si les llanxes aconseguien internar-se a suficient profunditat, desapareixerien de la faç del planeta.

Per això, qualsevol tècnic de sensors de l’espaiport de Pelek Baw amb la disciplina necessària per mantenir la vista fixa en els monitors de curt abast podria haver vist indicis d'alguna cosa extraordinària.

Pelek Baw s'estenia al llarg de la ribera occidental del Gran Cabal, el riu més cabalós de Haruun Kal. S'alimentava d'afluents procedents de totes les Terres Altes, que venien des de llocs tan a l'Est com el pas de Lorshan, i tan al Nord com les terres situades sobre els infranquejables cingles coneguts com el Mur de Trundur. Quan arribava a la capital, el Gran Cabal tenia un quilòmetre d'amplada. La impressionant i rugent cataracta que formava en caure de les cingleres que limitaven la ciutat pel sud era una de les grans meravelles naturals de la zona; escumejava, formava una boirina permanent i es perllongava al llarg d'una caiguda de quilòmetres i quilòmetres, esdevenint un ventall de neu que remenava l’arremolinada sopa de sota en impredictibles i brutals remolins i en sortidors de colorits gasos immiscibles.

El que haurien vist els tècnics de sensors, de ser prou disciplinats i atents al seu deure com per mirar el seu monitor de curt abast, eren deu llanxes classe Jadthu de la República ascendint des de les profunditats de la cataracta del Gran Cabal. Anaven en una única fila, castigades per l'aigua eixordadora, però perfectament protegides de la detecció de llarg abast. Si el tècnic de sensors les haguessin vist, el resultat hauria estat molt diferent.

Aquesta va ser l'única possibilitat que van tenir al seu abast.

Però l'atenció del tècnic estava centrada en el drama de veure si la deteriorada fragata aconseguia aterrar abans d'esclatar.

Per no esmentar el fet que un o dos segons abans d’aterrar va obrir foc contra les casernes que envoltaven el centre de control de l’espaiport, i un instant després, set immensos korunnai mig despullats i amb el cap afaitat van saltar d'ella, van aterrar al permeociment com felins de les lianes i van carregar contra el centre de control amb les mans plenes de rifles làser que escopien foc.

Aquests inesperats korunnai anaven seguits per un home i una dona que portaven el tipus d'arma personal sens dubte més representativa i recognoscible de tota la galàxia, i la menys benvinguda quan un es trobava en el costat contrari a aquesta.

El sabre làser Jedi.

El personal de l'espaiport estava tan alterat que ni un sol dels seus components es va molestar a alçar la mirada, fins que la llum que Al'har vessava sobre les seves posicions es va veure eclipsada per l'ombra de les flotants llanxes classe Jadthu.

Va ser llavors quan els tècnics van mirar, just a temps de veure deu núvols de duracer vessant una pluja de soldats clon amb armadura pertanyents al Gran Exèrcit de la República, l'arribada va ser tan ràpida, eficient, disciplinada i aclaparadora, que les bateries antiaèries van ser preses sense que es perdés un sol soldat.

Però no es pot dir el mateix del personal de la milícia.

Els soldats clon, gens sentimentals referent a això, ni es van molestar a netejar la sang de sòls i parets abans de reemplaçar als tècnics amb els seus propis homes.

La lluita en el centre de control va ser més crua i va durar uns quants segons més, però el resultat va ser el mateix, atès que els atacants eren guàrdies akk i Jedi, i, al capdavall, els defensors només eren éssers corrents.

La captura de l’espaiport de Pelek Baw va durar menys de set minuts des de l'instant en què la fragata va obrir foc, i el resultat va ser la captura de 286 membres del personal militar, dels quals trenta-cinc estaven ferits de gravetat. Van morir quaranta-vuit. Es va aturar a seixanta-un empleats civils de l'espaiport, que no van patir cap dany. Totes les unitats defensives aeroespacials de l’espaiport van ser capturades intactes, igual que totes les naus aparcades en aquell moment.

D'haver-se desenvolupat segons el previst, la presa de l’espaiport de Pelek Baw, unida a la batalla del pas de Lorshan, hauria estat considerada una de les operacions magistrals de la distingida carrera del general Windu.

Però hi ha una màxima que diu que cap pla de batalla sobreviu molt de temps al contacte amb l'enemic.

I aquest no va ser l'excepció.

***

Mace no va haver ni de sortir del búnquer de comandament per veure com començaven a sortir malament les coses.

El búnquer de comandament era un enorme hexàgon cuirassat ple de fileres d’inclinades consoles, i situat al mig del centre de control de l’espaiport. La sala només estava il·luminada per la llum que vessaven els monitors de cada consola i les enormes holoprojeccions que cobrien cadascuna de les sis parets. La penombra generalitzada s'espessia per sota de l'altura de les consoles, de manera que tothom semblava caminar enfonsat en ombres fins als malucs. L'espai mort sota les holopantalles de les parets s'emprava ara com a zona de contenció per als presoners, i com infermeria improvisada, on homes i dones s'asseien o tombaven ferits perquè soldats clon els curessin les ferides amb gest inexpressiu.

Kar Vastor i els seus guàrdies akk es passejaven d'un costat a un altre del perímetre de la sala, inquiets com els animals salvatges que gairebé eren. La Força s'arremolinava al seu voltant mentre es movien entre els aterrits presoners. Mace va poder sentir com xuclaven por, dolor i angoixa dels presoners, absorbint les sensacions al seu interior i acumulant-les com si fossin cèl·lules energètiques vivents.

Mace no havia preguntat a Kar Vastor el que planejaven fer amb aquest poder. Tenia un problema més urgent.

Al racó més fosc de la sala s'alçava una consola cuirassada i aïllada de les altres, coberta amb una funda de duracer que havia estat segellada amb un codi per impedir manipulacions. Aquesta consola era un afegit recent al centre de comandament, ja que havia estat instal·lada pels especialistes de la TecnoUnió quan van modernitzar les defenses de l'espaiport. Se li deia la caixa del motí, i contenia detonadors individuals per a cadascuna de les càrregues explosives instal·lades en tots els turbolàsers i canons d'ions de la base, en tots els llocs estratègics i en totes les torretes anticaces.

La Confederació semblava no confiar que la seva causa fos prou justa com per assegurar-se la lleialtat de les seves tropes.

Depa Billaba jeia a l'ombra d'aquesta consola, gairebé cega pel dolor, en una plataforma improvisada amb l'encoixinat de les cadires properes. S'havia anat debilitant des que van prendre el centre de comandament, i ara jeia tombada, cobrint-se els ulls amb un braç. La sang formava un fil a la comissura dels llavis, allà on s'havia mossegat el llavi fins descarnar-lo.

Els soldats controlaven els llocs essencials del centre de comandament. Diversos d'ells s'havien tret els cascos per poder posar-se auriculars o ulleres, i Mace evitava mirar-los. Els cascs buits recolzats en les consoles s'assemblaven massa al nucli ple que havia deixat a la sorra del circ de Geonosis.

Mace estava parat davant la consola dels satèl·lits. Darrere d’una espatlla estava Nick, proferint un murmuri continuat de obscenitats. Darrere de l'altra, CRC-09/571 es mantenia immòbil.

CRC-09/571 seguia amb el casc posat, la qual cosa facilitava a Mace el fet de parlar amb ell. No tenia especial desig de veure-li la cara.

La recordava massa bé de la primera vegada que la va veure.

Saber que aquesta cara hi era, sota la fumada màscara del casc, era com un dit burleta que li donava copets al clatell recordant Geonosis. Recordant-li tot el que havia passat allà.

Tot el que havia iniciat el seu fracàs.

No volia que li recordessin Geonosis. I menys ara.

No podia apartar els ulls del monitor. La pantalla mostrava, en temps real, el desplegament dels satèl·lits detectors en òrbita geosincrònica.

–Set-U.

La veu del comandant clon crepità per l'altaveu del seu casc.

–Senyor.

–Vagin escalfant els motors de les llanxes. De totes elles.

–No les hem apagat, senyor.

–D’acord –l’arrufament de celles habitual d’en Mace es va intensificar–. Si sortim haurem de proporcionar-los molts blancs. Posin en marxa totes les naus que hi hagi al port. Poseu un artiller en totes les que estiguin armades. Quants dels seus homes són pilots qualificats?

–Tots ells, senyor.

Mace va assentir.

–Destaqui els millors... No –es va renyar a si mateix. Tot i que la majoria de les naus de l’espaiport fossin armades, només les llanxes eren naus de guerra. Pràcticament seria una missió suïcida. Demani voluntaris.

–El resultat seria el mateix, senyor.

–Perdó?

–Sempre ens presentem voluntaris. Tots nosaltres. És el que som.

–Llavors, els millors.

–Sí, senyor.

CRC-09/571 es va girar i va donar ordres tallants pel comunicador de comandament del seu casc.

–Es que marxem? –va preguntar Nick, interrompent la seva lletania de malediccions.

–No hi ha temps –va dir Mace, mirant encara al monitor. Mostrava l'espai aeri sobre Pelek Baw.

–Tan dolent és? –Nick va obrir els braços–. Bé, tens un pla, oi? Algun truc per treure'ns d'aquesta?

–No tinc més trucs.

El cel estava ple de caces droides.

Aproximant-se.

–Quant temps tenim?

Mace va tornar a negar amb el cap.

–Set-U, tenim l'oficial de major graduació de la milícia, no?

–Sí, senyor. El major Stempel.

–Porti-me’l.

CRC-09/571 va saludar-li rígidament. Mace va tornar la salutació amb un gest de comiat, i el comandant clon es va allunyar cap al grup de presoners.

–De què ens servirà aquest paio?

Mace va assenyalar una consola situada a uns metres de distància.

–Veus això? Està connectat mitjançant una línia terrestre a un transmissor segur a sota d'aquest búnquer. Motiu pel qual és l'únic d'aquest planeta que pot donar ordres en aquests caces. Per això aquest búnquer és tan segur. Qualsevol que els truqui de tornada ha de ser aquí.

Nick va assentir, comprenent.

–El codi de control.

CRC-09/571 va tornar acompanyat de dos soldats que sostenien a un home tremolós i de rostre cendrós, que vestia un uniforme tacat de suor d'un major de la milícia.

–Major Stempel, sóc Mace Windu –va començar a dir Mace, però l'home tremolós el va interrompre.

–Sé..., sé el que vol, però no puc ajudar-lo. No els sé! Ho juro. No els he sabut mai. Els codis estan en un datapad. En un senzill datapad personal amb una cobertura blindada. Ell el porta a sobre. Ni tan sols sé el que ell fa. Es va limitar a ordenar que transmetés el seu senyal per a la consola de control.

Mace va tancar els ulls i li va posar la mà al front.

Va notar que anava a tenir un mal de cap.

–Sens dubte. Hauria d’haver-me esperat això –va murmurar per a si–. Segueixo oblidant que és més llest que jo.

–Ell? Qui? –va exigir saber Nick–. De qui parleu?

–Rebo un senyal de prioritat –va anunciar el soldat de la consola de comunicacions. Tenia el casc a la consola, a l'altura de l'espatlla. Un casc cibernètic li envoltava el front i continuava per la línia de la mandíbula: però, fins i tot així, quan li va tornar la mirada. Mace va seguir veient a Jango Fett.

–Diu ser el coronel Geptun –va afirmar aquest estrany amb la cara d'un home mort–. Pregunta per a vostè, general. Truca per acceptar la seva rendició.

***

Un Lorz Geptun immens, translúcid i blau, somreia amb el seu somriure de llangardaix ben alimentat i des de la principal pantalla holoprojectora del búnquer de comandament. La camisa del seu uniforme caqui seguia estant impecablement planxada, i portava els cabells de color alumini pentinats cap enrere.

–General Windu –va dir amb el mateix to alegre–. L'última vegada que ens vam veure no tenia ni idea que estava reunit amb un Mestre Jedi tan distingit. Per no dir famós. És un honor, senyor. Què tal el seu viatge per les Terres Altes de Korunnal?

Depa s'havia incorporat i estava asseguda, recolzant-se en un escriptori i mirant enlluernada a la pantalla. La llum que llançava la imatge d’en Geptun projectava negres ombres que s'empassaven els seus ulls.

Kar i els seus akks seguien movent-se. Els clons van romandre immòbils.

–Assumeixo que no va rebre el meu missatge –va dir Mace Windu.

–El missatge? Oh, el missatge. Sí, sí que el vaig rebre. El meu problema Jedi i tot això. Va ser un detall. Ho vaig apreciar molt.

–Llavors no s'ho va creure.

–Hauria de fer-ho?

–Li vaig donar la paraula d'un Mestre Jedi.

–Ah, sí. Honor, deure, justícia. La moda del mes. No sé com no vaig poder acceptar la paraula d'un Mestre Jedi. En què estaria jo pensant?, em pregunto. Mmm, per cert, què tal està la Mestra Billaba? No li haurà afectat a la seva salut el fet de matar en massa als nostres ciutadans, oi?

–Ha dit alguna cosa sobre rendir-se.

Geptun va prémer els llavis com si assaborís alguna cosa amarga.

–La veritat, Mestre Windu, és que un home de la meva posició no obté una victòria tan clamorosa tots els dies. En qualsevol societat civilitzada se m'hauria de concedir un moment per assaborir-la.

–Prengui’s tot el temps que vulgui i torni a trucar quan acabi.

–Ah, bé. Després de tot, no he trucat per vanagloriar-me. Bé, no del tot. En fi, aquesta és la seva situació: Tenen a sobre diversos centenars de caces droides. Qualsevol cosa que enlairi de l’espaiport serà enderrocada sense previ avís. De fet, s'enderrocarà a tot allò que sobrevoli la capital. Mentrestant..., ah, per cert, li he felicitat ja per la seva maniobra en el pas de Lorshan? Va ser brillant, Mestre Windu. Una verdadera obra d'art. Deu ser un gran jugador de dejarik –els seus pàl·lids ulls van brillar amb alegria–. Jo també acostumo a gaudir amb aquest joc. Si la nostra conversa conclou avui d'una manera profitosa, potser puguem jugar una partida en alguna ocasió.

–No hem estat fent això?

Sense apartar la mirada o canviar d'expressió, Mace va enviar una pulsació en la Força a través de la connexió que havia forjat amb Nick Rostu. Els ulls del jove korun es van obrir molt, i tot seguit es van estrènyer. El seu rostre pàl·lid, i ell es va tornar per parlar en veu baixa amb un soldat proper.

–En certa manera, Mestre Windu. En certa manera. En fi. Per on anava? Ah, sí, mentrestant, al pas... tinc a quinze mil soldats regulars a la zona. I si bé el seu hàbil truc per desconcertar els androides m'ha costat gairebé cinquanta fragates, encara em queden algunes. Moltes, la veritat. Vint de les quals es troben ja en el pas de Lorshan, exterminant les seves llanxes i el seu perímetre defensiu. Em diuen que els soldats supervivents segueixen defensant la boca del túnel, però no ho faran per molt temps, és clar. Suposo que el seu següent pas serà volar el túnel i encegar-lo, com va fer vostè amb els altres. La qual cosa m’està bé. Ja tinc sapadors aclarint els altres túnels. Entrarem en menys d'una hora. Que és el temps just de què disposa per salvar la seva gent.

–Una hora.

–Oh, no, m'ha entès malament. Estic envoltat de subordinats poc fiables; crec que vostè em comprèn. Les meves tropes no són tan disciplinades com les seves. Després de tot, són joves i tenen la sang calenta. Potser necessiten una hora per entrar. Potser només deu minuts. Em sorprendria que quedés algun korun viu una vegada entressin en aquestes coves.

–Geptun...

–Coronel Geptun.

–... Allà hi ha més de dos mil civils. Entre persones grans i nens. Permetrà que els seus homes matin a nens?

–Només hi ha una forma de detenir-los –va dir Geptun amb to pesarós–. He d’ordenar-los que s'aturin abans que entrin en aquestes coves.

–I vol la nostra rendició a canvi d'això.

–Sí.

–Aquí també hi ha civils –va dir Mace a poc a poc.

–Clar que n’hi ha –el somriure d’en Geptun es va fer més ampli–. Civils als quals vostè, Mace Windu, protegirà amb la seva vida. No em pot venir faronejant. Vostè no.

Mace va abaixar el cap.

–No s'ho prengui molt malament, general. Un veritable mestre de dejarik sap reconèixer quan ha perdut una partida –Geptun es va aclarir la gola amb delicadesa–. Sento dir-li que només li queda un moviment: rendir-se.

–Doni’ns una mica de temps –la derrota es va apoderar de la veu d’en Mace–. Tenim..., hem de parlar-ho entre nosaltres...

–Ah, temps. Per descomptat. Prenguin-se tot el temps que vulguin. La veritat és que això no depèn de mi, oi? Els meus sapadors són molt, diguem, competents? Podrien entrar en qualsevol moment. Seria..., mmm, irònic... que la seva rendició arribés massa tard per salvar totes aquestes vides innocents...

–Sí –La veu d’en Mace era apagada–. Tornaré a trucar a la mateixa freqüència.

–Ho espero impacient. Ha estat un plaer jugar amb vostè, Mestre Windu. Tallo.

La imatge de l'enorme holopantalla es va esvair. El silenci amortallava la sala.

Depa va trontollar fins posar-se dempeus.

–Mace... –La seva veu es va apagar fins a ser un gemec de dolor. Va baixar el cap i va estrènyer la mandíbula, recomponent-se per pura força de voluntat–. Mace, no podem deixar que la milícia mati aquesta gent. A la teva gent...

–La meva gent són els Jedi –va dir Mace Windu.

Redreçà el cap, i no semblava gens vençut.

–Nick.

Nick Rostu va alçar la mirada des de la consola en la qual s'afanyava amb dos soldats, i els seus ulls centellejaren.

–Ho tenim. El Ministeri de Justícia. El tinc en la mira dels seus propis satèl·lits.

Depa semblava atordida. La cara d’en Kar Vastor va donar a llum un somriure depredador.

Mace va assentir.

–Depa. És hora de lluitar. Estàs prou forta?

Ella es va passar una mà davant la cara, i la seva mirada es va aguditzar per un moment. Però llavors es va desplomar, mantenint-se dreta amb una mà mentre es feia massatges a les temples amb l'altra.

–Cre... crec que sí, Mace..., però és massa, massa... Hi ha tantes...

–D’acord. Queda't aquí –l’esgotament trencat que percebia en la veu d'ella es va enfonsar en el seu estómac com un ganivet.

–No... No; puc lluitar...

–Pot ser que tu sí, però jo no, sabent que estàs a punt d’ensorrar-te. Tu et quedes. És una ordre.

Va donar mitja volta.

–Nick, vine amb mi. Cerca la Chalk i reuniu-vos amb mi a la fragata.

Nick es va dirigir a la porta, però es va aturar de cop, va girar sobre els talons i va fer un intent creïble de formar una salutació que va espatllar amb un somriure i l'encongiment d'una sola espatlla.

–Perdó, se m'oblidava.

Mace li va tornar la salutació, i Nick va desaparèixer per la porta del búnquer.

–Mace... –Depa es va dirigir cap a ell amb esforç i va allargar la mà com si anés a agafar la d'ell des de l'altre costat de la sala. Kar Vastor anava darrere d'ella, amb els braços estesos per agafar-la si es queia–. No pots... No tindràs cap oportunitat... Et faran caure abans que deixis el camp d'aterratge.

–No m’enderrocaran. No vaig a elevar-me. Aquesta fragata es convertirà en el lliscant més gran de Haruun Kal. Nick coneix els carrers. Pot portar-nos on ens cal anar.

Ella mig es va ensorrar cap al seient més proper. Vastor la va agafar i la va dipositar suaument en ell. Ella li va dirigir una reticent ganyota d'agraïment i va posar una mà en ell abans de tornar-se cap a Mace.

–Vas a pel coronel...?

–A ell no el necessito. El que necessito és aquest datapad.

–Què faràs...? –La seva mirada es va extraviar i els seus ulls es van tancar. Va haver de treure les paraules a la força. Kar li va estrènyer la mà, i un mig somriure va aflorar als seus llavis abans de buidar-se en la cicatriu de cremada que tenia a la seva comissura–. Què faràs... amb Geptun?

Mace es va quedar mirant a la Depa Billaba i a Kar Vastor.

Havia de marxar. Havia de deixar-la enrere. Deixar que es quedés. Amb ell. Igual no tornava a veure-la.

No podia animar-se a dir-li adéu.

Al final, l'únic que podia fer era respondre a la seva pregunta.

–El coronel Geptun és un home perillós. Extremadament perillós. Probablement hauré de matar-lo –arrufà les celles i va inclinar el cap en un encongiment d'espatlles korun–. O potser oferir-li un treball.

 Següent