Punt de Ruptura (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

BUSCADORA

L'aire al búnquer de les armes era espès pel gust d’ozó provocat pel camp asèptic i per la pesta a feromona rància de la por humana. Les poques armes pesades que els guerrillers tenien emmagatzemades estaven apilades de forma precària davant la porta, per fer lloc a la incessant inundació de lliteres portades per korunnai de rostre trist que carregaven a malalts i ferits. La majoria eren malalts.

La majoria nens.

La majoria silenciosos i amb ulls molt oberts.

Els portadors trontollaven cada vegada que un ACOA feia tremolar la muntanya, i de vegades feien caure a aquells amb els que carregaven, molts dels quals sagnaven per rascades recents. Nick passà entre ells, buscant la Chalk. La noia korun havia romàs al costat d’en Besh des que els dos van despertar de la suspensió per thanatizina.

Mace s'havia aturat al llindar. La seva mirada es mantenia fixa mentre feia inventari de les armes allà apilades i les incloïa en els seus càlculs. Eren les noves dades que variaven la seva visió de la imminent batalla, que fluïa i es remodelava com un corrent de lava endurint-se. Un EWHB-10 muntat sobre un trípode amb un generador de fusió auxiliar, dos llançatorpedes d'espatlla amb quatre tubs de llançament precarregats per a cada un, i un enfilall de vint granades de protons encara en la seva caixa precintada de fàbrica.

Era tot el que necessitava.

Les altres armes no eren rellevants.

Nick va sortir per la porta, movent-se dubitatiu, com sumit en el dolor.

–No són aquí.

–No?

Nick va moure el cap cap a un dels portalliteres.

–M’han dit que no hi havia lloc per a tots... Així que Kar... –empassà saliva per lliurar-se de la tensió que tenallava el seu rostre i la seva veu–. Aquí només porten als qui viuran.

Mace va assentir.

–On són els altres?

–L’anomenem la Sala dels Morts. Segueix-me.

La Sala dels Morts era una enorme caverna sumida en la nit. L'única llum era la claredat groga vessada per les barres lluminoses que sostenien algunes mans. A diferència de les altres càmeres habitades, el sòl d'aquesta no havia estat aplanat amb vibrodestrals, sinó tallat en cornises superposades que seguien el contorn natural de la roca.

Les cornises estaven cobertes de moribunds.

Aquí no hi havia camp asèptic. L'aire estava espès per la pesta d’excrements, per l'olor malaltissa i dolça de la carn podrida, i per l'aroma indescriptible de les espores que alliberaven a l'aire els fongs que s’alimentaven de carn humana.

Nick es va aturar a prop de l'entrada i va tancar els ulls. Un moment després va sospirar i va assenyalar cap a un racó allunyat.

–Allà. Veus aquesta llum? Està passant alguna cosa. Crec que Kar està amb ells.

–Bé. El necessitem, i se'ns acaba el temps.

Van haver de caminar amb cura per pujar els nivells de cornises sense trepitjar les persones sumides en la penombra.

Besh estava estirat, immòbil, gairebé sense respirar, en una cornisa prop de l'accidentada corba del sostre de la caverna. Vastor s’agenollava al seu costat amb els ulls tancats i una mà sobre el cor d’en Besh. Les grapes de teixit de la farmaciola que havien tancat les ferides deixades pel ganivet d’en Terrel havien perdut la seva llustrosa transparència. Ennegrint-se i arrissant-se com pell morta: i les ferides havien rebentat amb bulbs cruciformes de fongs que brillaven amb feble fosforescència, amb verds i porpres iridescents que bategaven en les ombres llançades per la barra lluminosa de la Chalk.

Chalk estava asseguda amb les cames creuades a l'altre costat d’en Besh, i amb el seu propi pit voluminós per l’embenat nebulitzat. Mantenia el cap cot mentre netejava les excrescències del pit d’en Besh amb un parrac humit. Mace va captar una forta olor d’alcohol i ambre de portaak, inclús a diversos metres de distància.

Nick es va detenir un parell de metres i va dirigir a Mace una mirada significativa, fent un senyal cap als altres, com dient: "Això ha estat idea teva. Deixa’m al marge".

Mace es va acostar a poc a poc, romanent a la cornisa inferior. Es va aturar quan va arribar fins a ells, i es va dirigir a Chalk en veu baixa.

–Com està?

Ella no el va mirar.

–Morint-se. Com estàs tu?

Va mullar el parrac a la galleda, el va tornar a treure, el va passar pel pit i el va tornar a la galleda amb entumida persistència mecànica. Fer-ho era fer alguna cosa, encara que no evidenciés tenir cap esperança que el gest servís de molt.

–Chalk, necessitem que vinguis amb nosaltres.

–No el deixaré, a ell. Em necessita, ell.

–Nosaltres et necessitem. Chalk, has de confiar en mi...

–Vaig confiar en tu, jo. També Besh.

Mace no tenia resposta per a això.

Nick es va acostar a l'espatlla d’en Mace.

–Els arxius comencen a semblar una bona perspectiva.

El Mestre Jedi va mirar-lo de reüll.

Nick va arronsar les espatlles.

–Escolta, aquesta és l'única immortalitat a la qual pot aspirar qualsevol de nosaltres, oi?

–I com assoliràs la immortalitat –va murmurar Mace–, si el meu diari queda enterrat sota una muntanya de Haruun Kal?

–Ah, ja –Nick tenia aspecte de fer-li mal l’estómac–. Això podria ser un problema.

–Oblida’t de la immortalitat. Concentrem-nos en no morir avui.

Vastor tenia els ulls tancats. La Força vibrava al seu voltant. Mace podia sentir alguna cosa del que feia el Lor pelek; buscava al pit d’en Besh l'aura essencial del fong que l’estava matant, concentrant el seu poder en ell per cremar-lo espora a espora.

Una altra ona de xoc va fer tremolar la caverna. Van caure roques del sostre.

–Kar –va dir Mace–, aquesta no és la manera. No tenim temps.

Vastor va mantenir els ulls tancats. La seva expressió tot just es va alterar.

És que puc fer ara res millor?

–A... francament, sí –va dir Mace–. Pots.

Implica això matar balawai?

–Probablement no més d'un miler. Potser dos –va dir Mace amb to de disculpa.

Vastor va obrir els ulls, plens amb la foscor del pelekotan. Chalk va alçar el cap. El parrac penjava oblidat del seu puny.

–Bé –va dir Mace Windu–. Anem-hi?

***

El fum i la pols ennuvolaven l'enorme caverna que pudia per la por d’almesc dels herbosos, a excrements, orina i sang; i l'olor empitjorava amb cada nou ACOA.

La llum de les torxes brillava, relluïa i tornava a apagar-se. La pudent boira s'agitava entre les gegantines formes: herbosos encabritats i atacant-se els uns als altres; alguns, aterrits, tancaven les mandíbules en extremitats alienes o pròpies, o carregaven sense objectiu definit, colpejant-se uns als altres i trepitjant als ferits i les cries. Els korunnai corrien entre ells, apareixent i desapareixent entre el fum, i portant esmolats agullons i brillants torxes a les mans mentre forcejaven per separar els grups de bèsties cridaneres, udolants i embogides per la por.

Un remolí va obrir un forat. Un gos akk va fer una pausa per mirar a Mace als ulls, calibrant-lo amb malícia rèptil mentre un gruix fil de bava plena de sang penjava de les seves mandíbules. Després es va apartar pesadament i es va fondre amb el tèrbol ambient, agitant la cua de forma tan suau que va semblar dissoldre’s.

Mace es va obrir pas entre el caos.

Li seguien dos korunnai que carregaven una llitera amb l’EWHB i el seu generador. Dos més portaven en una altra llitera els llançatorpedes d'espatlla i els tubs precarregats. Chalk mig caminava, recolzant el braç a l'espatlla d’en Nick mentre aquest l’ajudava a desplaçar-se.

Cinc parelles més de korunnai trotaven per la circumferència de la caverna, lliscant entre la confusió i els disturbis. Un membre de cada parella portava un sac amb cinc granades de protons. Els altres portaven torxes. Cada parella es va ficar per un passatge dels cinc que s'empraven per treure diàriament als herbosos a pasturar.

Impactes erràtics estremien l'aire. Eren més penetrants i petits que els produïts pels impactes dels ACOAs, però seguien sent prou potents com per fer vibrar el terra. Mace va assenyalar a l’origen dels impactes. Una cova lateral on el gran ankkox s'agitava en inquieta fúria. Les tremolors eren originades per la seva cua de maça, que colpejava amb ràbia les parets i el terra del seu corral.

Els portadors de la llitera korun més propera van veure el seu gest i es van moure en aquesta direcció, seguits per Nick i Chalk.

Mace va fer una pausa i va mirar per darrere de l’espatlla. A la boca d'un passatge superior estaven Kar Vastor i els seus guàrdies akk. Darrere d'ells s’ajupien dels dotze akks units a Vastor en la Força. El Lor pelek va captar la seva mirada i va assentir.

Mace va tornar l’assentiment, obrint els braços, com dient: "quan vulguis".

Vastor i els seus akks van baixar amb gest greu fins a la caverna dels herbosos. Els akks es van separar donant enormes salts, fent caure de costat als espantats herbosos, agotnant-se sobre ells i deixant que la bava caigués de les seves esmolades dents per humitejar el pèl dels seus colls. Els humans van romandre junts, en formació de falca, amb Vastor a la punta, movent-se per separar manualment als herbosos que forcejaven, intimidant als guanyadors i matant als que estiguessin massa malferits per caminar.

Mace va contemplar tot això amb cara inexpressiva. Era un malbaratament. Era brutal.

Era necessari.

Va tornar a concentrar-se en la seva pròpia tasca.

Va fer un gest i la massa forcejant de bèsties i homes es va obrir davant seu. La pols i el fum es van aclarir, i llavors la va veure.

Estava asseguda en una cornisa que semblava una galeria natural que recorregués la llarga paret corbada de la caverna. Els seus peus penjaven lliures sobre la vora, com si fos una nena asseguda en una cadira massa alta per a ella. Enterrava la cara a les mans, i Mace va poder veure, fins i tot des de l'altre costat de la caverna, que tenia el pit adolorit, en silenciós ressò dels seus sanglots.

I quan va arribar al costat d'ella, seguia sense saber què dir-li.

–Depa...

Ella va alçar el cap i el va torçar per mirar-lo als ulls. Si Mace hagués sabut què dir-li no li hauria servit de res, perquè no va poder parlar.

El parrac que havia portat els últims dies havia desaparegut del seu front. Allà...

En el seu front, allà on havia d'estar la Marca Major de la Il·luminació Chalactan...

Tal com succeïa en l'al·lucinació que va tenir dies abans al campament d'exploradors selvàtics, en el seu front només hi havia una lletja cicatriu queloide. Com si s'hagués arrencat del crani amb un ganivet embotat la Marca Major de la Il·luminació. Com si la ferida que havia deixat s'hagués infectat, i no curat.

Com si seguís infectada...

La Marca Menor, anomenada la Cercadora, seguia brillant al pont del seu nas. La Marca Menor es fixa entre els ulls d'algú que aspira a ser un deixeble del Chalactan. Simbolitza el jo centrat, la visió resplendent, l'ordre elegant que crea en el cercador el desig de trobar la Il·luminació. La Marca Major es diu l'Univers, i és una rèplica exacta de la Cercadora, però més gran. Es fixa a l'os del front en una solemne cerimònia que té lloc durant la Convocatòria de Deixebles, per donar la benvinguda entre les seves files a un nou membre. Les dues, juntes, representen el principi fonamental de la filosofia Chalactan: sense res, tan dins. Els deixebles del Chalactan ensenyen que l'ordre celestial, les lleis naturals que governen el moviment dels planetes i el girar de les galàxies, també regulen la vida dels Conversos.

Però l'univers havia desaparegut per a la Depa. Només quedava la Cercadora.

Sola, en el buit.

***

–Mace... –el seu rostre va tornar a formar una ganyota i a sumir-se en llàgrimes–. No em miris. No pots mirar-me. No pots veure’m així. Si us plau...

Es va ajupir al seu costat, recolzant un genoll a terra. Va allargar la mà dubitativa i la va posar a la seva espatlla. Ella li va agafar els dits i li va estrènyer la mà, però va apartar la mirada.

–Em sap tant... –mogué el cap com per treure’s les llàgrimes dels ulls–. Ho lamento per tot. Lamento que les coses no puguin ser diferents. Millors. Lamento no poder ser millor...

–Però pots ser-ho –ell li va prémer l'espatlla–. Pots ser-ho, Depa. Has de ser-ho.

–Estic tan perduda, Mace –el seu murmuri no podia sentir-se a l’escàndol de la caverna, però Mace va poder sentir el seu significat, com si la mateixa Força li murmurés a cau d'orella–. Estic tan perduda...

La Depa de la seva al·lucinació... Què li havia dit?

Es va recordar.

–A la nit més fosca –va dir amb tendresa– és on brilla amb més força la llum que som.

–Sí. Sí. Tu sempre dius això. Però, què saps tu de la foscor? –tenia el cap acotat, amb la barbeta enganxada al pit, com si no se li ocorregués cap raó per aixecar-lo–. Com sap un cec que les estrelles s'han apagat?

–Però no s'han apagat. Segueixen brillant tan lluminoses com sempre. I mentre la gent visqui al voltant d'elles, els Jedi sempre seran necessaris. Com jo et necessito ara.

–A mi no... Jo ja no sóc Jedi. Ho he deixat. He dimitit. M'he retirat. Creia que ho havies entès.

–Ho entenc, però no ho accepto.

–Això no depèn de tu.

Ell va apartar la mà de la seva espatlla i es va aixecar, alçant-se sobre ella.

–Aixeca't.

Ella va llançar un sospir, i un cop més un somriure va forcejar en els seus llavis banyats en llàgrimes.

–Ja no sóc la teva Padawan, Mace. No pots donar-me ordres...

–Aixeca’t!

Reflexos gravats en ella per més d'una dècada d'obediència sense titubejos la van posar dempeus instintivament. Va trontollar marejada, i la boca li va penjar fluixa.

–Dintre de pocs minuts, gairebé mil soldats clon de la República arribaran en aquesta posició.

Una nova llum va caldejar els seus vidriosos ulls.

–El Halleck... Poden salvar-nos...

–No. Escolta bé. Nosaltres hem de salvar-los a ells.

–No..., no ho entenc...

–Arribaran a una batalla. Tot aquest sistema és un parany. Ha estat un parany des del principi. La retirada dels separatistes va ser un esquer, entens?

–No... No és veritat. No és veritat! –La llum va desaparèixer dels seus ulls, i ella es va enfonsar–. Però sí que és veritat, és clar. Com vaig poder pensar una altra cosa? Com vaig poder arribar a creure que podria guanyar?

–Amb aquesta trampa han capturat un creuer. Sense esmentar a dos membres del Consell Jedi. Potser ja hagin destruït el Halleck... Els soldats clon arribaran en les llanxes que se salvin. Vindran perseguits pels caces droides de la Federació de Comerç, que són més ràpids, més maniobrables i estan millor armats que les llanxes. Els nostres homes no tindran cap oportunitat si es veuen atrapats entre els caces i la milícia. Qualsevol oportunitat que puguin tenir aquests homes haurem de proporcionar-la nosaltres. Hauràs de proporcionar-la tu.

–Jo? Què puc fer jo?

Mace es va obrir l'armilla. El sabre làser de la Depa va surar fora de la butxaca interior, oscil·lant suaument en l'aire, entre ells.

–Pots triar.

Ella va mirar al sabre làser i als ulls d'ell, i de nou a l'arma. Mirava el seu mànec com si el seu reflex en la superfície tacada d'ambre de portaak pogués murmurar el futur.

–Tu no ho entens –va dir dèbilment–. Cap elecció meva importa aquí...

–A mi m'importa.

–Es que no has après res d'aquest món? Encara que aconseguim salvar-los no importarà. No en la jungla. Mira al teu voltant. Contra això no es pot lluitar. Mace.

–Naturalment que es pot.

–No és un enemic, Mace. Només és la jungla. No pots fer res al respecte. Així són les coses.

–Crec –va dir Mace amb gentilesa– que ets tu qui no ha après la lliçó de Haruun Kal.

Ella va bellugar el cap, desesperançada.

–No em diguis que no pots lluitar contra la jungla, Depa. És el que fan els korunnai. No te n'adones? És en el que es basa tota la seva cultura. En la seva lluita contra la jungla. Empren herbosos per atacar-la i akks per defensar-se dels seus contraatacs. En això consisteix la Guerra de l'Estiu. Els balawai volen utilitzar la jungla, viure amb ella i beneficiar-se'n. Els korunnai volen vèncer-la i sotmetre-la. Convertir-la en una cosa que no intenti devorar-los vius. I ara pensa: Per què fan això els korunnai? Per què són enemics dels balawai? Per què són enemics de la jungla?

–Una endevinalla per al teu Padawan? –va respondre ella amb amargor.

–Una lliçó.

–Ja no necessito lliçons.

–Mai deixem de necessitar-les. Depa. No mentre visquem. Tens la resposta davant teu. Per què lluiten els korunnai contra la jungla?

Ell va obrir la mà com si li oferís la resposta en el seu palmell.

Ella va clavar els ulls en el mànec del sabre làser que surava entre els dos, i una cosa entrar llavors en ells: el suau indici d'una brisa procedent d'un lloc fresc i net, una alenada d'aire que va apaivagar el seu sufocant dolor.

–Perquè... –La seva veu era apagada. Reverencial.

Esglaiada davant la veritat.

–Perquè descendeixen de Jedi...

–Sí.

–Però..., però... un no pot lluitar contra la manera en què són les coses...

–Però és el que fem. Tots els dies. És el que són els Jedi.

Les llàgrimes van brollar dels seus ulls enrogits.

–Mai podries guanyar...

–Nosaltres no hem de guanyar –La va corregir Mace, amable–. Només hem de lluitar.

–Tu no pots... No pots perdonar-me...

–Com membre del Consell Jedi, tens raó. No puc. Com el teu Mestre, no ho faré. Com amic teu...

Va notar una picor als ulls. Potser el fum.

–Com amic teu. Depa, puc perdonar-t’ho tot. Ja ho he fet.

Ella va moure el cap sense dir res, però va alçar una mà.

Li tremolava. La va tancar en un puny i es va mossegar el llavi.

–Agafa la teva arma, Depa –va dir ell–. Anem a salvar aquests homes.

Ella la va agafar.

Següent