Espai Salvatge (XX)

Anterior

20

–Obi-Wan. Obi-Wan. Anem. Desperta. No podem quedar-nos aquí. Si us plau. Desperta d'una vegada.

No volia. Era massa difícil. Estava esgotat. Necessitava descansar. Necessitava pau. Necessitava que el dolor cessés.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

La veu mai deixava de xiuxiuejar. Mai el deixava en pau. Estava acabant amb ell. Com l'aigua amb una roca, l’anava erosionant.

–Obi-Wan!

Va obrir els ulls.

–Ei –va dir Bail, i es va aclarir la gola–. Aquí estàs.

Sí. Allà hi era. Encallat com un tros de fusta estellat que sura a la deriva en aquella plana pedregosa. Preferiria estar en qualsevol altre lloc, si no t'importa.

–Beu això –va dir Bail estenent-li una ampolla–. Tot. Ara tenim de sobres. Et sentiràs millor. Beu.

L'aigua de pluja que havien recollit feia un gust fastigós. Estava contaminada pel Costat Fosc com tot el que hi havia a Zigoola.

Va beure a poc a poc, li feia mal l'estómac, i va avaluar les seves condicions físiques. La seva roba tornava a estar seca. El seu pèl. Gairebé tenia calor. Per fora. Per dins seguia sentint moltíssim fred. Controlar la fosca marea li resultava cada vegada més difícil. Ofegar aquella maliciosa veu. Tots aquells anys en el Temple, els rigorosos estudis, la dedicació... no eren suficients. Encara no havia mort... però estava perdent la batalla.

Va mirar a Bail. Al Senador Organa d'Alderaan. Li reconeixerien els seus col·legues de Coruscant en aquell moment? Llardós. Descuidat. Amb la barba feta un desastre i la roba reduïda a esquinçalls. Molt més prim del que era.

–Et vaig dir que no vinguéssim.

La cara d’en Bail es va tensar. Va aixecar una mà.

–Ni se t'acudeixi començar amb això. Pots caminar?

Podia caminar? Era una pregunta que preferia obviar. El fang negre que corria per les seves venes s'havia agrit. Li feien mal tots els músculs. Els ossos li cremaven.

–No.

–Vaja –va dir Bail–. No podem quedar-nos aquí aquesta nit. Necessitem arribar al bosc. Quan arribem, buscaré llenya seca i encendré un foc. Necessitem tornar a entrar en calor, escalfar-nos bé.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

Va fer una ganyota, la veu ressonava en la seva ment cansada.

–Per a tu és molt fàcil dir-ho.

Bail va relaxar les espatlles i li va donar una forta bufetada a la cara amb la mà oberta.

–Deixa d'escoltar-la! Només és una veu, Obi-Wan! Ni tan sols això, és una màquina, una maleïda màquina Sith que intenta matar-te. Intenta que et matis. No cedeixis. Recorda qui ets. Ets el Mestre Obi-Wan Kenobi, un dels millors Jedi que han existit. Has derrotat als Sith tres vegades. I pots tornar a derrotar-los. Sí que pots.

La cara li coïa on li havia donat el Senador. Un dolor net. Sense complicacions. Pur. El cor li bategava amb mandra perquè lluitava contra el llot. Es va redreçar una mica i va sentir una mica de llum. La seva vela diminuta i assetjada cremava en la foscor.

–Has de posar fi a això, Obi-Wan –va dir Bail–. Perquè si no ho fas, moriré.

Sí. Això era cert. Bail Organa moriria. I allò era inacceptable.

El sol s'enfonsava en l'horitzó i la seva calor abrasadora desapareixia com ho havia fet l'aigua de la tempesta per les esquerdes i ranures de la plana. La nit va caure per tot arreu, la foscor es va apoderar de tot, com un Sith i el fred va aparèixer sigil·losament.

El Senador tenia raó. No podien quedar-se a camp obert. No una nit més. Dues nits eren suficients.

Bail s'havia posat una altra vegada la motxilla improvisada i el mirava de prop. Cautelós. Exhaust. A punt per lluitar.

–Bé, Obi-Wan. T'has aclarit? Ens anem?

Sí. Se n’anaven. Perquè era el millor.

–La meva espasa làser –va dir–. Encara la tens?

Bail va assentir i aclucà els ulls.

–Per què? La vols?

I tant que la volia. Era la seva espasa làser. Estava incomplet sense.

–No –va dir–. Guarda-me-la tu. I... tingues-la a mà.

Bail va dubtar, com si intentés dir alguna cosa difícil. Incòmode. Llavors va bellugar el cap.

–Ho faré. Ara anem-nos-en. El dia no farà marxa enrere... i jo tampoc.

Una mica d'humor. Un esperit indomable. No un polític normal i corrent.

És un home fora del comú.

Van començar a caminar l'un al costat de l'altre.

–Saps, Bail? –va dir, esforçant-se a trobar una mica de llum, lluitant per ofegar la veu que li xiuxiuejava–, crec que és una pena que estiguis al Senat. Amb semblants cops podries guanyar-te la vida al ring.

Bail el va mirar de reüll.

–Perdona. Necessitava cridar la teva atenció.

–No, no, no et disculpis. Vas fer el que...

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

Els genolls li van fluixejar. S'hauria caigut, però Bail Organa el va subjectar. El va agafar amb força i li va parlar a cau d'orella per apagar aquella altra veu.

–No l'escoltis, Obi-Wan. No l'escoltis. És una màquina. Ignora aquesta maleïda cosa i segueix caminant. No et preocupis. Et tinc. No et deixaré caure.

Va seguir caminant amb el Costat Fosc udolant en el seu cor.

Acollits sota els arbres atrofiats per la sequera de Zigoola, van sobreviure a una altra nit.

Bail es va despertar primer, just abans de l'alba, amb fred malgrat la seva manta tèrmica, i va agitar el foc, que gairebé s'havia extingit, per avivar-lo, i li va tirar més llenya. Els espetecs de les flames era gairebé... alegre.

Alegre. Quina gràcia.

Arraulit a terra cobert de fullaraca, Obi-Wan seguia dormint. Dormia de veritat, per fi, després d'hores de somnis malignes. Bail l'observava esquinçat per la pena. No sabia del cert quants anys tenia Obi-Wan; havia suposat que es portaven uns deu anys. Ara semblaven vint. Perquè la desesperada lluita del Jedi contra els atacs incansables dels Sith anava minant gradualment totes les seves defenses. Va recordar a Alinta.

No. No pensis en ella.

Obi-Wan estava tan pàl·lid que el seu rostre era gairebé translúcid i els ossos se li marcaven cada vegada més. L'única paraula que se li ocorria a Bail mentre el mirava era «fràgil».

Obi-Wan Kenobi, fràgil. Tot just una setmana abans no ho hauria cregut. Gairebé no s’ho podia creure en aquell moment, tot i tenir la prova davant els seus ulls.

Però no morirà aquí. No ho permetré. Aquest home ha lliurat la seva vida a la República. Com a representant de la República és el meu deure honorar aquest do. No deixaré que els Sith el destrueixin.

li seguia resultant difícil assimilar que només fossin dos. Dos. Com era possible que dues persones qualssevol poguessin desencadenar un caos?

I com és que els Jedi no poden detenir-los? Podia ser tan poderós el Costat Fosc de la Força?

Devia de ser-ho.

Mai vaig voler saber això. Mai vaig voler conèixer la majoria dels perills que conec ara. Abans dels separatistes dormia per les nits. Ara... amb les coses que sé... em pregunto si podré tornar a dormir bé algun dia.

Torbat, va tirar al foc l'últim tros de fusta que havia recollit, després va mirar el cel mentre trencava una altra embafadora alba a Zigoola. No hi havia res com la imperiosa grandesa d'Alderaan o l'exuberant transició de Coruscant. Aviat haurien d'aixecar el campament. Però deixaria que Obi-Wan dormís tot el possible. Encara havia de recollir les seves minses existències i intentar buscar el millor camí per arribar al temple Sith.

Va fer una última mirada a l'inconscient Jedi, confiant que el foc seguiria cremant, va abandonar la clariana que havien trobat res més caure la nit i es va obrir pas entre els arbres retorçats i els inquietants matolls, passant entre barrancs i congostos, intentant sortir del bosc per esbrinar exactament quanta distància els hi quedava. Cada deu passos feia una marca en el tronc d'un arbre amb el ganivet que havia agafat a la nau, tenint en compte les horribles històries de turistes perduts en els boscos d'Alderaan. O als afligits parents d'ossos pàl·lids i blanquejats. Els arbres de Zigoola supuraven una saba groga i hostil per on li feia els talls.

Aquí no hi ha res de bo. Res bonic. Res dolç o amable. I això em diu tot el que necessito saber sobre els Sith.

Després d'aproximadament una hora de caminada va arribar al final del bosc i es va trobar a la vora d'un estret barranc. No era una caiguda escarpada, el que era un alleujament, però, el costerut llit de roques, terra erosionada i els arbres secs resultaven descoratjadors. Hi havia un llarg camí fins al fons. Una caiguda no seria fatal, però no hi havia dubte que faria mal. Enfrontar-se a una cosa així seria un repte per a dos homes forts i saludables. Però quan un estava mentalment esgotat i gairebé no es podia moure... i tots dos estaven malmesos, morts de fam i exhausts, bé... ja era demanar molt.

Però no és infranquejable. No és impossible. Només difícil. I hem de fer-ho.

Però a l'altra banda del barranc... tan a prop que si fos un ocell, si tingués ales, si pogués volar... hi havia el temple Sith que havia vist per primera vegada quan es van estavellar a Zigoola. Excepte que, als seus ulls, semblava més un palau que un temple, un palau de pedra negra, que brillava feblement amb la llum pàl·lida de l'alba de Zigoola. Rotund. Empàtic. Un monument a l'odi.

Bail va deixar anar un profund sospir.

–Odieu-nos a tots si voleu –va murmurar desolat–. Perquè tot i així farem servir els vostres secrets contra vosaltres. Us vencerem. Espereu i ho veureu.

Va donar l'esquena a l'edifici i va tornar a la clariana amb més rapidesa que prudència, ja que una nova motivació li omplia d'una força efímera i enganyosa.

Obi-Wan seguia dormint, immòbil per l'esgotament que havia anul·lat la seva extraordinària consciència d’on i quan. Bail no li va molestar, va escalfar una safata de menjar i es va menjar la seva meitat ràpidament.

A continuació va buidar la bossa per verificar els subministraments. Els hi quedaven vuit menjars, però no estava segur de quant els hi durarien. No tenia ni idea de quant temps es mantindrien fora del conservador. Ni Obi-Wan ni ell havien patit cap intoxicació encara, però era només qüestió de temps. De tota manera, quedaven vuit. I com que estaven menjant dos al dia...

Però sortirem d'aquesta roca abans que s'acabin o es podreixin. Hem de fer-ho. És la nostra única possibilitat.

–Parlar sol es considera un signe d'inestabilitat, saps? –va dir Obi-Wan amb veu tènue i apagada–. Suposo que no voldràs dir-me res, oi?

Bail va aixecar la mirada i es va trobar amb un somriure.

–Sí, de fet, sí. Això s'acaba avui, Obi-Wan.

Obi-Wan es va incorporar com va poder tirant de la manta tèrmica.

–Has trobat el temple.

Va dirigir un polze cap al bosc que tenia al darrere.

–A l’altra banda dels arbres. On s'acaba el bosc. És un camí difícil, però si avancem a pas ferm arribarem. Després hi ha un barranc. El temple està al cim. En un altre altiplà.

–Un barranc –va dir Obi-Wan, pensant–. I després un temple Sith. Ho estic desitjant.

–Sí –va dir amb una ganyota–. Així que... com et trobes? La veu segueix...?

–Sí –va dir Obi-Wan breument–. Segueix emprenyant.

Furgà en el munt dels subministraments de la motxilla i va treure l'ampolla de brandi corellià, que estava gairebé per la meitat.

–Sé que per norma no beus, però... hi ha alguna possibilitat que això t'ajudi?

Obi-Wan el va mirar perplex.

–Has portat brandi.

–Vaig pensar que podríem necessitar-lo –va dir sabent que semblava estar a la defensiva–. L'alcohol és un desinfectant, vaig creure que en cas de...

Es va quedar bocabadat quan Obi-Wan va allargar la mà.

–Estàs segur?

–No –va dir el Jedi, encongint-se d'espatlles–. Però ja ho he intentat tot i res funciona.

Li va donar l'ampolla a Obi-Wan. El va veure descargolar el tap i abocar el contingut en la seva gola. Va tossir. Esbufegà. I gairebé ho va vomitar.

–La veritat és que és repugnant –va acabar dient Obi-Wan–. Tu beus... per plaer? Has d'estar... boig.

Bail va recollir l'ampolla buida.

–A cadascú el que li agrada. Però ara hauries de menjar alguna cosa. Semblant quantitat de brandi en un estómac buit és buscar problemes. –Li va allargar la safata de menjar a mitges–. Anem.

Obi-Wan va mirar les mandonguilles de nerf amb disgust.

–No tinc gana.

Obi-Wan va agafar la safata amb les celles arrufades i de males maneres. Va agafar la carn freda amb un dit i se la va menjar, mos a mos, ennuegant-se. Quan la safata va estar buida la va tirar i es va asseure amb les cames creuades, el cap inclinat i les mans als genolls.

–I bé? –va acabar preguntant Bail–. Quin és el veredicte?

Obi-Wan es va estrènyer els ulls amb els dits.

–Una mica millor –va dir per fi–. Ara la veu... s'ha apagat. És un murmuri en comptes d'un crit. –Semblava sorprès–. Sembla que l'alcohol ajuda.

Va fer una ganyota.

–En aquest cas també hauríem d'haver portat el que quedava de cervesa Black Moon.

–No –va dir Obi-Wan, deixant caure les mans–. Perquè si l'alcohol fa callar la veu, potser també interfereixi en les meves ja de per si limitades capacitats per...

El cap li va caure cap enrere i de costat, lentament. I així van començar les seves primeres visions del dia.

–Stang –va dir Bail cansat i va començar a recollir les coses.

Aquesta vegada va creure que Obi-Wan no se’n sortiria d'allò. Record rere record, la visió li va apallissar durant tant de temps i sense treva que al final va perdre el compte de quants desastres estava revivint el Jedi. Però, per fi, les visions van cessar. Va haver d’ajudar-lo a incorporar-se. Després, després de persuadir-lo perquè begués uns quants glops de l'horrible aigua de Zigoola, el va veure recobrar les formes i en el seu rostre es va reflectir la calma. Va creuar els braços amb força sobre les costelles i va mirar al Senador.

–Així que això del brandi no va ser tan bona idea, em sembla. Em sap greu.

–No és... culpa teva –va dir Obi-Wan, arrufant les celles confós–. No em vas obligar a beure. –Va beure un altre glop d'aigua, es va assecar la boca i va escopir.

–Llavors, ens podem anar ja? Hauríem de marxar –va dir Bail, detestant el tom imperatiu de la seva veu. Odiant haver de ser aquell tipus d'home que insistia, que amonestava, que li apressava per posar-se en marxa. Però Obi-Wan semblava destrossat. Semblava que anés a dormir una altra vegada. I el temps corria en contra seu.

–Anem Obi-Wan –va afegir–. Independentment del que passi hem de seguir. Hem d'entrar al temple, buscar l’holocró Sith i fer-lo trossos. I després, trobar la forma de tornar a casa. Perquè no m'agradaria haver d’estirar-me i morir en aquesta roca. No penso donar-li als Sith aquesta satisfacció.

–Bail... –Obi-Wan es va abraçar els barbs mentre intentava evitar caure rendit–. No puc. No puc apropar-me més a aquest lloc. No sé quant temps això serà segur.

–No et preocupis. No permetré que et facis mal.

Obi-Wan va somriure dèbilment.

–Segur per a tu, vull dir. Em fa por que potser aviat em torni... perillós.

Ah.

–Bé, no pots quedar-te aquí –replicà–. No penso deixar-te enrere. Sentiràs la veu i tindràs aquestes visions siguis on siguis, així que ho faràs allà on jo estigui. Almenys així podré fer-te una ullada.

–Bail –Obi-Wan va deixar caure la cara sobre els genolls amagant la cara. Amagant el ulls–. Fins i tot jo tinc els meus límits.

No. No. No anaven a abandonar ara.

–Pot ser –va dir, mantenint el to ferm de la seva veu i sense mostrar empatia–. Però encara no has arribat a ells. Encara no m'has fet mal. I no crec que vagis a fer-ho. A més, tinc la teva espasa làser. Quant dany pots fer? Va, en marxa.

Obi-Wan es va aixecar amb esforç.

–Si aquesta és la teva idea d'una negociació diplomàtica –va dir, trontollant–, t'he de dir que la teva tècnica deixa bastant que desitjar.

Bail va somriure, encara que estava més a prop del plor que del riure.

–Estic aprenent molt de la Padmé.

Obi-Wan el va mirar atònit, confós i després va bellugar el cap.

–Ah, sí. Ja recordo. Ànakin m'ho va dir. Negociacions agressives. Què graciós.

–Aquesta és la nostra Padmé –va convenir–. La reina de la gràcia. Ara anem. Estem a la recta final. Podem fer-ho. Vinga.

Tancant els ulls, Obi-Wan va inclinar el seu rostre pàl·lid cap al cel buit.

–Molt bé, Bail –va dir per fi–. Ho farem a la teva manera. Amb una condició.

–Això no presagia res de bo –va dir, intentant treure ferro a l'assumpte, però fracassant estrepitosament.

Obi-Wan va obrir els ulls enfonsats. Sota el dolor i l'esgotament encara hi havia força i afany.

–Assegura't de tenir l'espasa làser a mà. I si sospites que puc tornar-me contra tu...

Què? Havia d'estar de broma.

–Això no passarà.

–Potser si.

–No passarà. Ets el Mestre Obi-Wan Kenobi.

–Sí. Bé –va dir Kenobi irònicament. Tan pàl·lid. Tan castigat–. El Mestre Kenobi ha tingut millors dies.

El ritme va ser molt més lent la segona vegada que va posar rumb al barranc. Bail estava increïblement cansat, però Obi-Wan estava esgotat. Lluitava per mantenir-se dret, per caminar pel sòl irregular. A mig camí es va esfondrar, atacat per més visions. Bail va seure al seu costat, esperant, recolzant l'esquena contra el tronc d'un arbre retorçat i ple de nusos, respirant superficialment l'aire ranci del bosc, recordant la dolça aroma de les flors d'Alderaan, la suau herba que creixia sota els seus immensos arbres, l'embriagador cant dels ocells, el cel blau intens, la calor del seu sol, la mà de la Breha sobre la seva. Va tancar els ulls i es va imaginar allà, es va submergir en els seus records per no haver d'escoltar a Obi-Wan. Li va semblar una traïció, però no podia evitar-ho. Ell també tenia els seus límits i ja els havia assolit.

Al final, Obi-Wan va tornar en si i van reprendre la marxa seguint els talls que rajaven saba groga que havia fet a l'alba. Bail es va adonar que estava en constant tensió, esperant que el següent brot de visions ataqués al seu company. Preocupat perquè les pitjors pors d'Obi-Wan es fessin realitat i que els Sith aconseguissin obrir-se pas en la seva ment. Que el destruïssin amb més al·lucinacions i el convertissin en un monstre. Abans d'abandonar la clariana, mentre Obi-Wan es cordava el cinturó, Bail havia posat l'espasa làser en la part de dalt de la motxilla. Només amb pensar en utilitzar l'arma es posava malalt.

No arribaré a aquest punt. No ho faré. No ho faré.

Però s'estava fent il·lusions?

No m'importa que sigui així. No ho faré.

Van sortir del bosc i van arribar al barranc que foradava el paisatge. Quan Obi-Wan va veure el temple Sith va trontollar i gairebé cau. La cara se li va posar gris.

–Respira! –va dir Bail, ajudant-lo a seure al terra pedregós a una distància segura de la vora del barranc–. No el miris. Només respira.

–No necessito mirar-ho –va dir Obi-Wan, prement un puny tancat contra el seu pit–. El sento. El sento cridar...

Bail mirà el temple. Li feien mal tots els músculs. Després, va mirar a Obi-Wan.

–D'acord. Em vaig equivocar. Tens raó. No pots fer-ho. Torna al bosc. Jo estudiaré el temple i destruiré el que trobi. Després...

–Què? No –va dir Obi-Wan–. No pots. Potser destrueixis alguna cosa que pugui servir-nos per demanar ajuda. No reconeixeries un dispositiu de comunicacions Sith ni que et mossegués.

Fent una ganyota, va caure sobre un genoll. Hi hauria d'haver pensat.

–Tens raó. D’acord. Llavors et portaré el que trobi.

–No. –Obi-Wan va agafar-lo pel canell amb la cara xopa de suor. No hi ha manera de saber si és perillós tocar els artefactes. A més, mira el barranc, Bail. Potser aconsegueixis baixar. Potser aconsegueixis pujar l'altre. Un cop. Però no t'arrisquis dues vegades. No si no has de fer-ho.

–Sí, és perillós –va dir i Obi-Wan li va deixar anar el canell–. Però tu no pots fer-ho. Mira't.

–Estic bé.

Gairebé se’n riu.

–Ja, si «estar bé» vol dir «a la vora del col·lapse» llavors, estic d'acord. Però no és així. No estàs bé. Estàs perdent.

–Des de cert punt de vista és possible –va dir Obi-Wan. Després va somriure mostrant les dents–. Però prefereixo pensar que... no guanyo de moment. Així que anem.

Estava boig. Estaven bojos, tots dos. Morts de fam, exhausts, al límit de les seves forces mentals i físiques. I ara anaven a escalar una paret de roca? Però... quina era l'alternativa? Fer-se un cabdell i esperar la mort? Mostrar el coll als Sith i dir: «Molt bé. Heu guanyat»?

Va tornar a mirar el temple. Estava tan a prop i alhora tan lluny. Després va mirar a Obi-Wan.

–Estàs segur?

–Completament segur.

–Sí, bé, això mateix vas dir quan ens estàvem acostant a Zigoola –va murmurar. Després va sospirar, es va posar dempeus i es va inclinar per ajudar a Obi-Wan a aixecar-se.

–Molt bé. Ens arriscarem.

–Espera –va dir Obi-Wan, i es va descordar el cinturó i se’l va treure amb dits maldestres.

–Posa-te’l i penja't l'espasa làser.

Bail va fer un pas enrere.

–Per què?

Aquella vegada el somriure d'Obi-Wan va ser amable.

–Es diu ser previngut.

Va bellugar el cap.

–No ho necessito.

–Potser si.

–No ho faré.

–Això no pots saber-ho! –va dir Obi-Wan sense indici de somriure–. No saps què passarà quan estigui a prop del temple Sith, i jo tampoc.

–Sé que no vas a matar-me.

–Bail –va dir Obi-Wan amb respiració entretallada–. No siguis ximple. No saps res d'això. I sense l'espasa làser no series capaç d’aturar-me. Agafa el cinturó i penja't la meva arma. Si us plau.

Ignorant que la desesperació d'Obi-Wan podria equivaler a la crueltat, va agafar el cinturó i se'l va cordar al voltant de la cintura. Es va sentir estrany. Era pesat. No podia ni mirar-lo. En el seu lloc va mirar a Obi-Wan.

Ho sento. Sento moltíssim haver-te ficat en això.

Van caminar cap a la vora del barranc i van mirar a un costat.

–Baixem en ziga-zaga? –va suggerir Bail, assenyalant una mena de camí, el que semblava un sender entre roques, solcs erosionats i arbres joves i retorçats–. Anem a l'esquerra i després a la dreta, d'acord?

–Sembla raonable –va dir Obi-Wan, i va tossir. Li recordava a l’Alinta, un horrible tros de terra seca que bombollejava.

–Jo aniré davant –va dir–. Tu enganxa't a mi. Així... si passa alguna cosa... Si tens més visions... Si caus...

Obi-Wan va mirar-lo de reüll.

–No crec. Aniré jo primer. Així, si passa alguna cosa... no t’arrossegaré amb mi.

Bail es va mossegar el llavi, però no hi havia temps per a discussions.

–D'acord –va dir a contracor.

I van començar a baixar pel barranc.

Les roques es desprenien. La terra es deixava anar. Rascades, talls i cops. Donaven pals de cec, trepitjaven terreny perillós, baixant l'empinat i escarpat pendent. Més d'una vegada van perdre l'equilibri o relliscar per un solc pedregós. Perdien el pas quan la terra seca i d’un groc fosc es desprenia sota els seus peus. Més d'una vegada es van asseure, agafant-se a les roques o als arbres per evitar un desastre i descansar l'esquena, amb el cor fora de control. La suor li corria per la cara, li feia coure els ulls i les mans els hi relliscaven. La seva roba estava amarada, bruta i pudent.

I, sobre ells, una amenaça silenciosa, un voltor de pedra, la font de tot mal.

Amb cada pas, Bail sentia com l'espasa li colpejava suaument. Notava la seva presència. I temia el que representava. Tenia por que al final Obi-Wan també sucumbís en aquell lloc. No podia ni començar a imaginar el tipus de tecnologia que era capaç de fer allò, capaç d'arribar a la ment d'un Jedi, una ment tan forta, disciplinada i formidable com la d'Obi-Wan, i destrossar-lo record a record.

No podia arribar a entendre quin ésser viu voldria fer allò.

El brutal descens va continuar amb una lentitud agònica. Van arribar a la quarta part del camí. Al primer terç. Van arribar a la meitat del camí, on una corba en el paisatge conduïa a una curta caiguda i després continuava el sòl irregular del barranc.

Bail va començar a trobar-se malament. Els músculs li cridaven i els tendons li cremaven. Els ossos li vibraven. Volia que allò acabés. Volia tombar-se i plorar. Dormir. Despertar d'aquell malson.

Va mirar a Obi-Wan, que portava pas ferm davant d'ell. Si jo em trobo malament... Si jo em sento morir...

–Ei, estàs bé?

–Sí –va grunyir Obi-Wan, que respirava massa fort. Massa ràpid. Els seus peus vacil·laven, les mans li sagnaven, perdia l'equilibri. No hi havia dubte que en qualsevol moment el Jedi es cauria...

–Necessito parar –va dir i es va agafar a l'arrel d'un arbre que sobresortia per frenar-se–. Obi-Wan.

Obi-Wan es va girar i les botes li van relliscar quan va intentar aturar-se.

–Jo dic que...

–Ho necessito, he de parar! –va insistir mentre el mirava. Intentava no mostrar por ni consternació ni res que li donés a entendre a Obi-Wan el mal aspecte que tenia–. No sóc un Jedi, no disposo de recursos il·limitats.

–Bail... –Obi-Wan es va assecar la cara plena de pols amb la màniga–. No em tractis com si fos ximple. No... No...

Va posar els ulls en blanc. La seva aspra respiració s’entretallà. Se n'anava. Anava baixant. Les visions havien tornat.

–Obi-Wan! –Bail va cridar i es va precipitar cap endavant amb la mà dreta aferrada a l'arrel de l'arbre. Obi-Wan va coixejar i es va desplomar. Bail va estirar la mà esquerra i va agafar la màniga del Jedi, el seu canell, i va caure amb força contra el terra. La seva cara va impactar contra una roca. El dolor va esclatar en el seu nas i el llavi partit parcialment curat. Va sentir la sang. La va assaborir. Davant les seves pestanyes van aparèixer llums brillants. L'aire va sortir dels seus pulmons en una sobtada nàusea i la seva malparada espatlla, que suportava el pes mort d'Obi-Wan, es va encendre com els focs artificials del Dia de la Fundació de la Casa Organa.

Va deixar que el dolor s'ofegués en un llarg i angoixant crit. Va escoltar els seus tremolosos ecos rebotar per tot el barranc i va aguantar el següent a la gola. Va aixecar el cap per mirar a Obi-Wan, però el Jedi estava perdut en els seus records infernals. Podria cridar fins que se li esquerdés el crani, que Obi-Wan no li escoltaria.

Va baixar el cap. Va bloquejar els dits de la mà dreta al voltant de l'arrel de l'arbre i els de l'esquerra al voltant del prim canell d’Obi-Wan.

No et deixis anar... No et deixis anar... No et deixis anar... No et deixis anar...

Però, és clar, es va deixar anar.

Següent