Mestre de la disfressa (IX)

Anterior

Capítol 9

–Una altra vegada–, va dir Soara.

Ànakin va córrer cap a la paret de nou. Ja no sabia quantes vegades ho havia fet. Cinquanta? Setanta? Dues-centes, cinc-centes? El seu cervell no registrava números. Simplement estaven ell i la paret.

Corria per la paret, saltava en una tombarella cap enrere, i aterrava dret de nou. Era un exercici bàsic del Temple. Ho havia après quan tenia nou anys. Però amb Soara estava descobrint que era una maniobra molt més complexa del que havia imaginat. Aparentment les seves espatlles estaven malament. El seu aterratge era massa dur. I tot li requeria massa temps.

–Atura’t. –La veu de la Soara va tallar a través d'ell com el fred vent que udolava pel carreró desert directament cap al solar recòndit on estaven entrenant. L'edifici de davant d'ell era de pur duracer, relliscós ara amb la rosada del matí. El sol estava sortint.

–Tanca els ulls–, va dir Soara.

Ànakin va tancar els ulls.

–Allibera’t d'aquesta impaciència–, va dir Soara–. Ara. –Ànakin va tractar d'obeir.

–Res és sòlid, –va dir Soara–. La paret més dura és només una connexió de partícules. Troba els espais entre les partícules, i la paret cedirà. T’empenyerà. Escolta la paret i escolta el vent entre els buits.

Escoltar la paret? Ànakin va sentir la seva impaciència créixer de nou.

Va recordar les paraules de la Darra. Et pressionarà fortament, i llavors et dirà alguna cosa estranya, alguna cosa que no vols entendre. Això és el que vol. Com més cansat estàs, més buit estàs. Aquí és quan ella realment comença a treballar.

Va escoltar la paret. I llavors el so del vent va canviar. Va escoltar el seu udol, però també va escoltar el murmuri. El va escoltar atiar un tros d'escombraries del carrer, pertorbar una pedreta. I llavors el va escoltar xiular suaument a través dels forats. Res se sentia sòlid. Ni el terra sota els seus peus, ni els edificis al seu voltant.

Va sentir la Força moure’s, fins i tot encara que no l'hagués invocat. Va veure la paret en la seva ment, i aquest cop, brillava. No era una cosa sòlida. Cediria davant seu.

Va córrer cap a la paret. Va córrer fàcilment, com si fos la primera vegada. Va sentir la paret cedir contra les seves botes. Va empènyer i la paret va saltar contra ell, ajudant-lo a impulsar-se. Va donar una tombarella i va volar d'esquena, aterrant amb lleugeresa, gràcilment, el seu sabre làser preparat.

Parpellejà. Hi havia lluitat amb l'ajuda de la Força abans. Però mai així.

Va mirar a la Soara, sorprès.

Ella no va somriure ni fer que sí ni va mostrar tan sols un moviment de pestanyes que digués que estava complaguda. Però no li va corregir, i això significava alguna cosa. Ànakin es va assegurar que el seu propi plaer no es mostrés a la seva cara.

–És suficient per ara–, va dir ella crispada.

Ànakin va desactivar el seu sabre làser. Per primera vegada, hi havia sentit que havia vist un futur en què la seva connexió amb la Força i les seves habilitats amb el sabre làser estarien tan engranats que realment seria el millor que pogués ser. També va veure com de lluny que estava d'aquesta meta, però no li molestava tant com ho hauria fet un dia abans. Arribaria allà.

Havien caminat fins al lloc d'entrenament, i Soara ja s'havia anat cap al Temple. Rarament deia adéu. Ànakin va abaixar la mirada cap a la seva túnica i va fer una ganyota. Hi havia un estrip esfilagarsant-se pel lateral, i estava tacat de suor i brutícia. Ja havia passat per cinc túniques des que havia començat a entrenar amb la Soara.

Va començar a caminar cap al tub d'ascensor que el portaria al nivell Senatorial. Des d'allà podria prendre una sèrie de passarel·les connectades amb el Temple. Seria bo caminar i veure l'enrenou matinal començar. Se sentia com si no s'hagués estat enfrontant-se a una altra cosa fora de perill que una paret en blanc durant hores.

Ànakin va somriure. Ho havia fet.

Soara semblava conèixer cada racó ocult del costat sòrdid de Coruscant. Durant els últims dies ell s’havia enfilat sobre munts de ferralla i a través d'edificis mig enderrocats, havia reptat a través de túnels, i fins i tot havia lluitat amb droides d'entrenament en un garatge d’speeders aeris. Hi havia caigut en una tina d'oli. Aquesta era una lliçó que no oblidaria.

Ànakin s’apressà al turboascensor amb una multitud de treballadors. Almenys estava massa cansat per perdre’s en la seva decepció perquè Obi-Wan s'hagués marxat cap a Nierport VII sense ell. El seu Mestre li havia assegurat que només hi anava per propòsits d'investigació. Quan i si Obi-Wan decidís perseguir a Granta Omega, portaria al seu Padawan amb ell. Obi-Wan li havia promès això.

Així i tot Ànakin sabia que Obi-Wan es toparia amb sorpreses a Nierport VII. Trobaria una pista que hauria de perseguir immediatament. No tindria temps d'enviar a per ell. Es quedaria enrere després de tot.

No hi havia res que pogués fer al respecte, però. Les portes del turboascensor es van obrir i Ànakin va sortir, portat per la multitud un parell de passos fins que es va separar. El sol estava sortint ara, els raigs roses resplendint en els creuers a les carreteres espacials i els edificis que l'envoltaven.

Va escollir la passarel·la menys abarrotada, la que li portaria cap al centre de les fonts que vorejaven un quadrant del complex del Senat. La fredor de l'aigua va refrescar l'aire. Va sentir les gotes colpejar la seva pell. El seu cansament es va alleugerir, i va començar a pensar en l'esmorzar que l'esperava al Temple.

Un home s'asseia en la vora de la font, la seva cara alçada cap a l’esprai. Llavors es va girar i va veure a Ànakin i li va saludar.

Per un moment, Ànakin no podia ubicar-lo. Llavors es va adonar que era Tic Verdun, un dels científics de Haariden. Verdun anava ara vestit amb una capa feta de tela veda d’un blau fosca. Semblava completament diferent del científic cansat que havia conegut a Haariden.

–Me n'alegro tant de veure't! –Va dir Tic, apressant-se cap a l’Ànakin–. En aquest moment exacte estava pensant en tu. No volia ser atrevit, però desitjava poder anar al Temple i preguntar per la jove.

–Darra està bé, –va dir Ànakin–. Els raigs blàster portaven un compost químic, però els metges van ser capaços de trobar l'antídot.

–Això són bones notícies–, va dir Tic càlidament–. Faré que els altres ho sàpiguen, i estaran contents de sentir-ho també. Hem lliurat el nostre informe final i ara hem de respondre preguntes del comitè. –Ell sospirà–. Que malament que l'expedició acabés així. No vam aconseguir fer els experiments sobre Haariden que esperàvem. Podríem haver-li posat fi en aquesta sagnant guerra civil si ho haguéssim fet.

–Com? –va preguntar Ànakin.

–Les dues tribus estan lluitant per possibles dipòsits de titanita, –va explicar Tic–. Si haguéssim trobat exactament on era la titanita i quanta hi havia, el Senat hauria estat capaç d'arribar a un pla per dividir-la equitativament. En canvi, les dues tribus estan lluitant per una cosa que potser ni tan sols existeixi.

–Això és molt dolent, –va dir Ànakin.

En Tic va assentir, descoratjat.

–La pitjor part és, que hi havia un altre científic a Haariden que també estava duent a terme experiments. Si poguéssim parlar amb ell, potser ell hagués esbrinat més. Però ningú sembla poder localitzar-lo.

–Un altre científic? Qui? –va preguntar Ànakin.

–Granta Omega–, va dir Tic Verdun–. Ens vam topar amb ell a Haariden.

–Vols dir que el coneixes? –va preguntar Ànakin, sorprès.

En Tic va assentir.

–No molt bé. Però m'he trobat amb ell diverses vegades. –Ell va notar l'interès en la cara d'Ànakin–. Per què ho preguntes?

–Perquè estem buscant-lo–, va dir Ànakin–. Als Jedi ens agradaria parlar amb ell també.

–Un company popular. –Tic va arrufar les celles–. Ja saps, sóc aquí a Coruscant amb un grup d'amics. Alguns d'ells són científics, alguns involucrats en els negocis. Estem tenint un tipus de reunió. La majoria coneixen a Omega també. O l'han conegut, almenys. Potser si posem els nostres caps junts, puguem trobar una pista per a vosaltres. Hi ha una probabilitat que puguem saber coses que tu no saps.

–Això no seria difícil, –va dir Ànakin amb penediment–. No sabem molt.

–Parlaré amb ells i veuré si puc arribar a alguna cosa, –va dir Tic–. Estaran contents d'ajudar als Jedi, estic segur.

Ànakin va acceptar amb entusiasme. Li va dir adéu a Tic i es va afanyar cap al Temple. No contactaria amb Obi-Wan sobre això, va decidir. Encara no. Primer compilaria informació.

No seria sorprenent si fos ell qui trobés a Granta Omega?

Següent