Punt de Ruptura (I)

Anterior

PRIMERA PART

HOMES A LA SELVA

CAPÍTOL 1

L'ESPIRAL DESCENDENT

Mitjançant el transpariacer corbat, Haruun Kal es mostrava davant seu com una paret de núvols travessat per muntanyes. Semblava prou proper com per poder tocar-la. L'òrbita de la llançadora va traçar un lent descens en espiral cap a la superfície. Aviat podria tocar-la de veritat.

La llançadora estava dissenyada per transportar només vint passatgers: però, tot i així, estava buida en les seves tres quartes parts. La companyia de passatgers l'havia comprat de segona mà a una casa de turisme. El fuselatge tubular era completament de transpariacer, amb l'exterior marcat i assagetat per microforats, i l'interior sense més adorns que les tires grises antilliscants col·locades entre els seients.

Mace Windu era l'únic humà a bord. Els seus companys de viatge eren dos kubaz que xiulaven excitats davant les possibilitats culinàries que oferien els escarabats de pinça i els brunzicucs, i una parella dispar, composta per un kitonak i un Pho ph'eahian, que semblava formar un duo còmic de gira, i la xerrada enllaunada va fer que Mace desitgés uns taps per a les orelles. O estar en el buit absolut. O una simple sordesa a l'antiga. Havien d'haver caigut molt baix per agafar una llançadora turística a Pelek Baw, capital de Haruun Kal i cementiri de qualsevol còmic de saló que es preï. Les companyies de passatgers del Bucle Gevarno només paraven en aquest lloc perquè havien de fer alguna escala a l'espai abans de poder donar el salt fora del sistema.

Mace es va asseure tan lluny dels altres com li permetia el limitat espai de la llançadora.

El Mestre Jedi portava la roba adequada per a la seva tapadora: un tacat gipó de cuir de pantera de les sorres corelliana sobre una camisa solta que solia ser blanca, i ajustats pantalons negres amb pegats grisos. Les seves botes tenien toc de brillantor, però només per sobre del turmell. La resta estava gastat fins gairebé semblar camussa. L'única part del seu abillament que estava ben cuidada era la lleugera cartutxera que portava subjecta a la cuixa dreta, i la brillant Merr-Sonn Energètica 5, que portava en ella. Guardava el sabre làser en la motxilla que tenia sota el seient, camuflat com una antiquada barra lluminosa.

El datapad de la seva falda també era una disfressa. Encara que funcionava prou bé com per codificar el seu diari, era en la seva major part un transmissor subespacial en miniatura sintonitzat a la freqüència de banda que controlava el creuer Halleck, aparcat al sistema Ventrano.

Les Terres Altes de Korunnal va aparèixer davant seu com un vast altiplà en tots els tons concebibles de verd, esquitxat de remolins sense fons de núvols i entrecreuat a un costat i un altre per serralades muntanyoses. Alguns dels cims més alts estaven coberts de blanc, i molts dels més baixos emetien onejants núvols de fum i gas. La llançadora ja deixava enrere la meitat oriental de la regió i s'enfonsava en l'ombra del planeta, on punts de color ataronjat i vermell fosc motejaren el món, com ulls de depredadors a l'aguait fora del cercle de la llum d'una foguera de campament. Eren les calderes obertes dels molts volcans actius de les Terres Altes.

Era bonic. Mace tot just s’hi va fixar.

Sostenia la vareta del datapad fals i parlava en veu molt, molt baixa.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

[Entrada Inicial a Haruun Kal].

Depa està aquí baix. En aquest mateix moment.

No hauria de pensar en això. No hauria de pensar-hi. Encara no.

Però...

Està allà baix. Fa mesos que està allà baix.

No puc imaginar el que ha pogut passar-li. No vull imaginar-ho.

Ho descobriré molt aviat.

Enfocar. He d’enfocar. Concentrar-me en el que sé amb certesa mentre espero al fet que el llot s’assegui i l'aigua s'aclareixi...

És una lliçó de Yoda. Però de vegades un no pot esperar.

I, de vegades, l'aigua mai s'aclareix.

Puc concentrar-me en el que sé de Haruun Kal. Sé molt. Aquí va una part.

HARUUN KAL (Al'har I): Únic planeta del sistema AL'HAR. Haruun Kal és el nom que rep en l'idioma de la població indígena, anomenada korunnai (Vetó). La seva traducció aproximada en bàsic és "sobre els núvols". El món sembla oceànic des de l'espai, amb tot just unes illes de verds cims sobresortint del regirat mar multicolor. Però és un miratge, ja que el mar que puntuen aquestes illes no és líquid, sinó un oceà de gasos tòxics, més pesats que l'aire, que ascendeixen de forma incessant des dels innombrables volcans actius del planeta. Els respiradors d'oxigen només poden sobreviure al cim de les muntanyes i en els alts altiplans, i no en totes elles; doncs, quan no s'eleven molt per sobre del mar de núvols, són vulnerables als impredictibles vents de Haruun Kal. Sobretot durant el breu hivern del planeta, quan bufa el thakiz baw'kal -la tempesta inferior– i els vents poden elevar les espessos núvols a l'altura necessària per escombrar en poques hores als respiradors d'oxigen que hi pugui haver a les terres baixes. La seva capital, PELEK BAW, està localitzada en l'única massa terrestre habitada, l'altiplà conegut com TERRES ALTES DE KORUNNAL, i és el principal assentament permanent d'aquest planeta cobert, sobretot, de jungla. Els indígenes humans viuen en petits grups tribals seminòmades anomenats Ghosh i eviten els assentaments mantinguts per visitants d'altres mons que pertanyen a una gran varietat d'espècies. Els korunnai enquadren als visitants d'altres mons i a les persones que viuen en aquests assentaments dins de la denominació una miqueta desdenyosa de "balawai" ("gent de baix"). Hi ha una llarga història de conflictes locals no organitzats...

Això no em serveix.

No puc resumir tot el que sé de Haruun Kal fent una descripció de guia turística. Tinc massa coneixements matisats pel color dels centelleigs del sol i l'olor del vent que bufa des de darrere de Les Espatlles de l'Avi; per la sedosa ona d'una primera capa d'herba sota els meus dits i la forta picada de la Força que produeix un gos akk.

Jo vaig néixer a Haruun Kal. En el més profund de l'altiplà.

Sóc un korun de pura sang.

Cent generacions dels meus avantpassats van respirar aquest aire i van beure aquesta aigua, van menjar els fruits d'aquest sòl i van ser assabentats en les seves profunditats. Només vaig tornar una vegada, fa trenta-cinc anys estàndard, però sempre he portat amb mi aquest món. La sensació que em produeix. La violència de les seves tempestes. El creixent entramat de les seves jungles. El tronar de les seves jungles.

Però no és la meva llar. La meva llar és Coruscant. La meva llar és el Temple Jedi.

No tinc cap record de la meva infantesa entre els korunnai. El meu primer

record és el bondadós somriure de Yoda i els seus enormes i amables ulls

a prop meu, i segueix sent molt intens. No sé l'edat que tindria jo llavors, però estic segur que encara no podia caminar. Potser fos massa petit per sostenir-me dret. En el record puc veure les meves grassonetes mans de nadó allargant-se per tirar dels flocs blancs de pèl situats sobre les orelles de Yoda.

Em recordo cridant – "udolant com un lumiratpenat ferit", prefereix descriure’m en Yoda– quan una joguina, potser un sonall, s'agitava fora del meu abast. Recordo que cap mesura de crits, xiscles, udols o llàgrimes podia acostar un sol mil·límetre més aquest sonall al meu petit puny. I recordo l'instant en què vaig agafar per primera vegada aquesta joguina sense fer servir les mans; quan vaig poder sentir com surava allà, i com la sostenia la ment de Yoda..., i com la Força començà a xiuxiuejar-me a cau d'orella.

En la meva següent lliçó, Yoda va venir a emportar-se el sonall; i jo, amb el meu egoisme instintiu de nadó, em vaig negar a deixar-lo anar, subjectant-lo amb les dues mans i amb tot el que podia invocar de la Força. El sonall es va trencar –cosa que, per la meva ment infantil, va ser una tragèdia semblant a la fi del món–, doncs aquesta era la manera que tenien els Jedi de presentar-me la llei Jedi de la no-afecció, la forma de dir que aferrar-se amb massa força en allò que estimem acaba per destruir-la.

I també ens trenca el cor.

És una lliçó en la qual ara mateix no vull pensar.

Però no puc evitar-ho. Ara mateix no.

No mentre sóc aquí dalt, i Depa està aquí baix.

Depa Billaba va entrar en la meva vida per accident, per una d'aquelles alegres coincidències que de vegades són el do de la galàxia. La vaig trobar després d’enfrontar-me i matar els pirates que havien assassinat els seus pares: aquests pirates havien segrestat a la petita filla de les seves víctimes. Mai vaig saber el que volien fer amb ella. O fer-li. Em nego a especular.

És un avantatge de la disciplina mental Jedi. Puc deixar d'imaginar aquestes coses.

Va créixer en el Temple fins a arribar a l'adolescència i es va fer dona sent la meva Padawan. El moment més orgullós de la meva vida va ser el dia en què em vaig alçar i em vaig dirigir al Consell Jedi perquè donés la benvinguda al seu nou membre.

Va ser una de les Jedi més joves que s'han presentat al Consell. El dia del seu ascens, Yoda va suggerir que els meus ensenyaments van ser els que la van fer progressar tant malgrat ser tan jove.

Crec que va dir això mogut més per la cortesia que per l'honestedat. Si hi havia arribat tan lluny, malgrat ser tan jove, va ser per ser ella qui era. Els meus ensenyaments van tenir poc a veure. Mai he conegut a ningú com ella.

Depa és per a mi més que una amiga. És una d'aquestes perilloses afeccions. És la filla que mai tindré.

Ni tota la disciplina Jedi de la galàxia pot dominar per complet al cor humà.

Sento la seva veu una vegada i una altra...: "mai hauries d’haver-me enviat aquí, i jo mai hauria d’haver vingut...".

No puc deixar de buscar en la Força, encara que sé que és inútil. Hi ha un misteriós vel de foscor que ennuvola la Força des de poc abans que Qui-Gon Jinn i Obi-Wan Kenobi es presentessin davant el Consell per informar del renéixer dels Sith. De prop –en temps i espai–, la Força és el que sempre ha estat: guia i aliat, ulls invisibles i mans que no es veuen. Però quan intento buscar a Depa amb la Força, només trobo ombres informes i amenaçadores. La puresa cristal·lina de la Força s'ha convertit en una espessa boira d'amenaça.

Però... "el que s'ha fet no pot desfer-se...".

Puc moure el cap fins que el meu cervell s'agiti en el meu crani, però seguiré sense poder apartar de mi aquestes paraules. He de buidar la meva ment. Pelek Baw segueix sent zona separatista, i he de mantenir-me alerta. He de deixar de pensar-hi.

En comptes d'això, penso en la guerra.

Ha enxampat completament desprevinguda la República. Després de mil anys de pau, ningú, i menys nosaltres, els Jedi, pensàvem que pogués deslligar-se una guerra civil. Com anàvem a pensar-ho? Ni tan sols Yoda podia recordar l'última guerra. La pau és una cosa més que una tradició, és la base mateixa de la civilització.

Aquest era el gran avantatge de la Confederació: els separatistes no només esperaven una guerra, sinó que comptaven amb ella.

Tenien naus preparades quan les fumejants Guerres Clon van esclatar en les flames de Geonosis. En les setmanes que van seguir, els separatistes es van disseminar per tota la galàxia, sembrant les rutes hiperespacials amb les seves forces: mentre els Jedi ateníem als ferits i ploràvem als morts: mentre el Senat intentava reunir una flota –qualsevol classe de flota que pogués equiparar-se a la potència de la Confederació de Sistemes Independents; i mentre el Canceller Suprem Palpatine suplicava i negociava, i de vegades fins i tot amenaçava els senadors insegurs, no només perquè romanguessin fidels a la República, sinó perquè donessin suport amb crèdits i recursos al seu exèrcit de clons. Les principals incursions de l’espai separatista havien estat atacades per caces droides recolzats per noves naus: cuirassats geonosians construïts en drassanes secretes.

Havia estat una obra mestra de l'estratègia. Qualsevol atac als mons de la Confederació era bloquejat i retardat prou com per impedir la intervenció de reforços; i qualsevol atac amb potència suficient per repel·lir amb rapidesa als caces deixaria centenars o milers de mons de la República indefensos davant d'una ràpida represàlia dels separatistes, que podien reagrupar les seves forces a voluntat més enllà de la seva frontera defensada per androides, i atacar després els petits sistemes de la República per annexionar-se’ls.

Havíem perdut, fins i tot abans que la República pogués preparar-se pel combat.

Yoda és el mestre estratega del Consell Jedi. Una vida tan llarga com la seva predisposa a veure la imatge en el seu conjunt i a pensar a llarg termini. Va ser ell qui va desenvolupar la nostra actual estratègia d'enfrontaments limitats en múltiples fronts. El nostre objectiu és assetjar als separatistes, esgotar-los en una guerra de desgast, minvar-los i impedir que consolidin les seves posicions. D'aquesta manera esperem poder guanyar temps per poder convertir la titànica base industrial de la República en una fàbrica de naus, armes i altre material bèl·lic.

I temps per entrenar a les nostres tropes. Les tropes de clons kaminoans no són només els millors soldats de què disposem, sinó que són pràcticament els únics. Els fem servir per entrenar en tàctiques i armament a voluntaris civils i a personal de policia, però els separatistes se les han arreglat per mantenir completament ocupats al milió dos-cents mil soldats que tenim, fent-los anar d'un sistema i d'un planeta a un altre per enfrontar-se als atacs de la desconcertant varietat d'androides bèl·lics que la TecnoUnió fabrica en quantitats aparentment il·limitades, i amb el suport financer de la Federació de Comerç.

Atès que només per defensar els sistemes de la República necessitem tots els nostres clons, ens hem vist obligats a trobar formes d'atacar sense ells.

Els separatistes no gaudeixen d'una popularitat absoluta, ni tan sols dins dels seus sistemes centrals, i en totes les societats hi ha elements marginals disposats a rebel·lar-se contra l'autoritat. Els Jedi s'han infiltrat en centenars de mons amb la mateixa missió: organitzar una resistència lleial, entrenar els partisans en el sabotatge i la guerra de guerrilles, i fer tot el possible per desestabilitzar els governs separatistes.

A això va venir Depa Billaba a Haruun Kal.

Jo la vaig enviar aquí.

El sistema Al'Har, del qual Haruun Kal és l'únic planeta, està en un encreuament de diverses rutes hiperespacials. És el centre d'una roda anomenada el Bucle Gevarno, els radis porten als sistemes separatistes de Killisu, Jutrand, Loposi i al cúmul estel·lar Gevarno, així com als sistemes lleials a la República d’Opari, Ventran i Ch'manss. A causa de les configuracions estel·lars locals i a la sensibilitat que tenen els hipermotors moderns davant les masses planetàries, qualsevol nau que viatgi d'un d'aquests sistemes a un altre pot guanyar diversos dies estàndard de viatge passant per Al'Har, fins i tot comptant amb el dia de trànsit en l'espai real que ha de passar en el sistema.

Cap d'aquests sistemes té un gran valor estratègic, però la República ja ha perdut massa sistemes per secessió com per arriscar-se a perdre algun més per conquesta. El control del nexe de Al'Har garanteix el control de tota la regió. Es va decidir que Haruun Kal mereixia l'atenció del Consell, i no només pel seu ús militar.

En els arxius del Temple hi ha informes d'antropòlegs Jedi que van estudiar les tribus korun. S'ha teoritzat que una nau espacial Jedi va poder fer un aterratge forçós al planeta potser mil anys enrere, durant el caos de la guerra Sith, quan tants Jedi es van perdre. A les selves de Haruun Kal hi ha diverses espècies de fongs nadius que devoren metalls i silicats. Una nau que no pogués elevar-se immediatament es veuria atrapada per sempre, i el seu equip de comunicacions seria igualment vulnerable a ells. Els antropòlegs creuen que aquests nàufrags Jedi van poder ser els avantpassats dels korunnai.

Aquesta és la millor explicació que tenen per a una curiosa realitat genètica: tots els korunnai poden contactar amb la Força.

La veritable explicació pot ser més senzilla: Ho han de fer, ja que els que no poden fer servir la Força no sobreviuen molt temps. Els humans no poden viure en aquestes selves; i els korunnai sobreviuen seguint les rajades d’herbosos. Els herbosos, gegants de sis potes, s'obren pas per la jungla emprant els seus avantbraços i les seves enormes gargamelles. El seu nom ve dels prats d'herba que deixen al seu pas. És en aquests prats on els korunnai viuen de forma precària. Els herbosos protegeixen els korunnai de la selva, i els korunnai protegeixen al seu torn als herbosos amb l'ajuda dels ferotges gossos akks, companys en la Força.

Quan els antropòlegs Jedi es disposaven a marxar, van demanar a la gent gran del Ghosh Windu que els permetessin emportar-se amb ells a un nen a qui entrenar en les arts Jedi, per recuperar així el talent dels korunnai en la Força, i per servir a la pau de la galàxia.

Aquest vaig ser jo.

Era un nadó, un orfe, batejat amb el nom del meu Ghosh, atès que la jungla s'havia emportat als meus pares abans del dia del meu bateig. Jo tenia sis mesos d'edat. Van prendre la decisió per mi.

Mai m'ha importat.

Depa va venir aquí a entrenar als korunnai perquè fossin partisans antigovernamentals. El Govern Civil de Haruun Kal està compost íntegrament per balawai: emigrants de l'exterior i els seus descendents, beneficiaris dels interessos financers que hi ha del comerç d’escorça de thyssel. És un Govern de balawai per balawai i per a balawai.

Korun abstenir-se.

El Govern i la milícia planetària que és el seu braç armat es van unir a la Confederació de Sistemes Independents en un cínic moviment per anul·lar una investigació iniciada pel Departament Judicial sobre el seu tracte dels nadius korun. A canvi de l’ús de l’espaiport de la capital com a base per fer les reparacions i els arranjaments necessaris de la flota Al’har de caces estel·lars droides, els separatistes proporcionen armes a la milícia i, fan oïdes sordes davant les activitats balawai il·legals a les Terres Altes de Korunnal.

Però, amb l'arribada de Depa, els separatistes havien descobert que fins i tot un petit grup de guerrillers decidits podia tenir un efecte devastador en qualsevol operació militar.

Sobretot quan aquests guerrillers poden emprar la Força.

En això es va centrar una bona part de l'argumentació de la Depa per venir a aquest planeta, i per això va insistir d’ocupar-se personalment de la missió. Els usuaris de la Força no entrenats poden resultar extremadament perillosos, i d'aquest tipus de comunitats pot sorgir una impredictible quantitat de talents descontrolats. El domini del Vaapad que té la Depa la fa pràcticament imbatible en un combat personal, i el seu entrenament cultural a les elegants disciplines místic-filosòfiques dels Adeptes de Chalactan la converteixen en algú especialment resistent a tota forma de manipulació mental, des de la influència mitjançant la Força al rentat de cervell mitjançant tortura.

També sospito que una part del motiu pel qual va insistir en encarregar-se de la missió era d'índole sentimental: crec que va venir perquè jo vaig néixer a Haruun Kal.

Encara que aquest món mai hagi estat la meva veritable llar, sempre he portat el seu segell.

La cultura korun es basa en una premissa molt simple, a la qual anomenen els Quatre Pilars: honor, deure, família i ramat.

El Primer Pilar és l'honor, l'obligació que tens per tu mateix. Actua amb integritat. Digues la veritat. Lluita sense por. Estima sense reserves.

Més gran que aquest és el Segon Pilar, el deure, l'obligació que tens cap als altres. Fes la teva feina. Treballa dur. Obeeix a la gent gran. Defensa el teu Ghosh.

Encara més gran és el Tercer Pilar, la família. Cuida als teus pares. Estima la teva esposa. Ensenya als teus fills. Defensa la teva sang.

El més gran de tots és el Quart Pilar, el ramat, ja que la vida del Ghosh depèn dels ramats d’herbosos. La teva família és més important que el teu deure, el teu deure està per sobre de l'honor. Però res és més important que el teu ramat. Si el benestar del ramat requereix que sacrifiquis el teu honor, el sacrificaràs. Si requereix que deixis de banda el teu deure, el deixaràs de costat.

Costi el que costi.

Inclosa la teva família.

Yoda va comentar que creu que porto els Quatre Pilars en les venes, amb la meva sang korun, tot i que vaig sortir de Haruun Kal sent només un nadó i vaig tornar només una vegada, sent molt jove, per entrenar-me amb els grans akks en la connexió que tenen els korun amb la Força. Va dir que l'honor i el deure són tan naturals en mi com el fet de respirar, i que l'única diferència que m'ha marcat el meu entrenament Jedi ha estat convertir els Jedi en la meva família i la República en el meu ramat.

És un comentari adulador. Voldria que fos cert, però no tinc una opinió al respecte. No m'interessen les opinions. M'interessen els fets.

Aquest és un fet: vaig trobar el punt de ruptura del Bucle Gevarno.

Un fet més: Depa es va presentar voluntària per atacar-lo.

I un altre fet...

Que ella va dir: "M'he convertit en la foscor de la selva."

***

L’espaiport de Pelek Baw feia olor de net. No ho estava. Era el típic port de món fronterer: brut, desorganitzat i mig congestionat amb restes oxidades de naus inutilitzades.

Mace va baixar la rampa de la llançadora subjectant la motxilla per les corretges. Un asfixiant calor humit va arrencar suor del seu crani afaitat. Va apartar els ulls de la ferralla envetada d'ocre i dels embolcalls arrugats de nutripaquets buits dispersos per la pista d'aterratge, i va mirar el boirós cel turquesa.

Els blancs cims de Les Espatlles de l'Avi s'alçaven sobre la ciutat: era la muntanya més elevada de la Terres Altes de Korunnal, un volcà actiu amb dotzenes de cràters. Mace va recordar el gust que tenia la neu allà on començaven els arbres, la fredor de l'escàs aire i les resines aromàtiques dels matolls de fulla perenne que creixien sota el cim.

Hi havia passat massa temps de la seva vida a Coruscant.

Tant de bo hagués vingut aquí per un altre motiu.

Per qualsevol altre motiu.

La brillantor pallós que impregnava l'aire que l'envoltava explicava l'olor de net: un camp d'esterilització quirúrgica. S'ho esperava. L’espaiport sempre havia tingut un potent camp asèptic per protegir naus i equips de les diferents classes de fongs nadius que s’alimentaven de metalls i silicats. El camp també acabava amb tots els bacteris i floridures que haurien fet que l'espaiport olorés com un refrigerador sobrecarregat.

Les dutxes probiòtiques de l’espaiport continuaven estant en el mateix fortí llarg i baix de durciment tacat de floridura, però l'entrada s'havia ampliat amb una gran oficina d'aspecte improvisat construïda amb plastiescuma injectada, la porta era una llosa d’escuma que penjava torta d'unes frontisses mig arrencades. Aquesta porta estava creuada per taques d'òxid que regalimaven del cartell de duracer corcat per fongs que hi havia sobre ella. En el cartell posava: “DUANES”: Mace va entrar per ella.

La llum del sol es filtrava verdosa per finestres tacades de floridura. El control climàtic filtrava una brisa a temperatura corporal pels ventiladors del sostre, i l'olor clamava a crits que el lloc estava fora de l'abast del camp asèptic.

Dins del despatx de duanes brunzien suficients brunzimosques com per provocar el riure dels kubaz i que es donessin cops de colze impacients l'un a l'altre. Mace no va aconseguir ignorar al Pho ph'eahian que explicava amb grans escarafalls a un humà d'aspecte avorrit que acabava de fer el salt des de Kashyyyk, i, noi, quin mal tenia a les cames. L'agent de duanes semblava trobar això tan tolerable com Mace, i va fer passar a corre-cuita als còmics i la parella originària de kubaz. Tots van desaparèixer en el fortí de les dutxes.

A Mace li va tocar un agent de duanes diferent: una femella neimoidiana amb dues rosades ranures per ulls, endormiscada per la calor i per la seva sang freda. Va observar la seva identificació sense curiositat.

–Corellià, mmm? Propòsit de la visita?

–Negocis.

Ella va sospirar pesada.

–Haurà de donar-me una resposta millor. Corèllia no és amiga de la Confederació.

–I no serà per això que vull fer negocis aquí?

–Mmm. Vaig a escanejar-lo. Obri la seva bossa per a la inspecció.

Mace va pensar en la "antiquada barra lluminosa" que portava a la bossa. No estava segur de com de convincent que seria la carcassa davant ulls neimoidians, la seva visió arribava als infrarojos.

–Preferiria no fer-ho.

–Creu que m'importa? Obriu-la –li va clavar un fosc ull rosat–. Ei, bonic maquillatge de pell. Gairebé podria passar per un korun.

–Quasi?

–Es massa alt. I la majoria tenen pèl. A més, els korunnai són maniàtics de la Força, sap? Tenen poders i aquestes coses.

–Jo tinc poders.

–Ah, sí?

–Del tot –Mace va enganxar els polzes darrere del cinturó–. Tinc el poder de fer que apareguin deu crèdits a la seva mà.

La neimoidiana va semblar pensativa.

–Es un poder molt bo. A veure.

Va passar la mà sobre la taula de l'agent de duanes i va deixar caure una moneda que havia agafat de la butxaca oculta en el cinturó. La neimoidiana tenia els seus propis poders i va fer desaparèixer la moneda.

–No està malament –va dir ella, ensenyant la mà buida–. Vegem com ho fa una altra vegada.

–Vegem com dóna el vistiplau a la meva identificació i com passa la meva bossa.

La neimoidiana va arronsar les espatlles i va acceptar, i Mace va repetir el truc.

–Li anirà molt bé a Pelek Baw amb un poder com aquest –va dir ella–. Ha estat un plaer fer negocis amb vostè. Assegureu-vos de prendre les seves pastilles PB. I passi a veure’m quan surti del planeta. Pregunti per Pule.

–Ho Faré.

Una gran publipantalla situada al final del despatx de duanes recordava a tot aquell que entrava a Pelek Baw que fes servir les dutxes probiòtiques abans de sortir de l’espaiport. Les dutxes eren un substitut de la beneficiosa flora cutània que havia estat immunitzada pel camp asèptic. El consell estava recolzat per hologrames desagradablement gràfics de l'àmplia varietat d'infeccions per fongs que l'esperava a tot viatger que no es dutxés. Un dispensador situat sota la pantalla oferia pastilles a mig crèdit que garantien la restauració de la flora intestinal. Mace va comprar unes quantes, va prendre’n una i va entrar al fortí de les dutxes.

El fortí tenia una olor pròpia: un fosc aroma almescat, orgànic i penetrant. Les dutxes en si eren senzilles autoboquetes que dispersaven una boirina rica en bacteris nutrients, i s'alineaven a la paret al llarg d'un passadís de trenta metres. Mace es va treure la roba i la va ficar en la motxilla. Al costat de l'entrada hi havia una cinta transportadora on dipositar les pertinences, però Mace la va portar amb si. No li farien mal uns pocs gèrmens.

Al final de les dutxes es va trobar amb una situació difícil.

El vestuari era sorollós pels assecadors d'aire accionats per turbines. Els dos kubaz i el duo còmic es passejaven insegurs per un racó, encara nus. Davant d’ells hi havia un humà gran d'aire esquerp, amb destenyits pantalons caquis i una gorra militar, que creuava els seus impressionants braços sobre un pit igualment impressionant. Mirava als nus viatgers amb freda i indefinida amenaça.

Un humà més petit, vestint robes idèntiques, remenava en les seves bosses, que s'apilaven darrere de les cames de l'home gran. El més petit portava una bossa pròpia en què dipositava tot allò petit i valuós que trobava. Els dos portaven bastons atordidors penjant de volanderes en els seus cinturons, i pistoles làser en cartutxeres amb solapa.

Mace va bellugar el cap pensatiu. La situació estava molt clara. D'acord amb la identitat que havia assumit, havia d’ignorar-los: però, d'incògnit o no, seguia sent un Jedi.

El gran va mirar a Mace. De dalt a baix i de baix a dalt. La seva mirada albergava l'oberta insolència que neix d'estar vestit i armat davant d’algú nu i degotant.

–Aquí ve un altre. El noi llest porta a sobre la seva bossa.

L'altre es va aixecar i va desprendre del seu cinturó el bastó atordidor.

–A veure, noi llest. Passa'ns la borsa. Inspecció. Vinga.

Mace va romandre immòbil. La boirina probi es condensava en gotes que relliscaven per la seva pell nua.

–Puc llegir-vos la ment –va dir sinistrament–. Només teniu tres idees, i les tres equivocades.

–Eh?

Mace va estendre un polze.

–Creieu que anar armats i ser uns salvatges significa que podeu fer el que vulgueu. –Doblegà el polze i va estendre el índex–. Creieu que ningú s'enfrontarà a vosaltres mentre estigui nu. –Doblegà el dit i va estendre el següent–. I creieu que aneu a registrar-me la bossa.

–Oh, és dels graciosos. –L'home més petit va girar el bastó i va fer un pas cap a ell–. És graciós a més de llest.

El gran es va situar en el seu flanc.

–Sí, tot un comediant.

–Los comediants són aquests d'allà –Mace va inclinar el cap cap al Pho ph'eahian i el seu company kitonak, nus i tremolant en un racó–. Veieu la diferència?

–Sí? –el ganàpia va flexionar les grans mans–. I què se suposa llavors que ets tu?

–Puc veure el futur...

–Segur que sí –va prémer la mandíbula tacada de borrissol i va mostrar unes dents grogues i trencades–. Què veus?

–A tu –va dir Mace–. Sagnant.

Si els seus ulls haguessin tingut cap mena de calidesa, la seva expressió podria haver estat un somriure.

Tot d'una, el ganàpia va semblar menys confiat.

Era comprensible. Tal com passava amb tots els depredadors d'èxit, només estava interessat en les víctimes. Per descomptat, no en els contrincants. I aquest era, al capdavall, el propòsit d'aquest assalt concret. Els membres de les espècies intel·ligents culturalment acostumades a portar roba se senten dubitatius, insegurs i vulnerables quan se'ls sorprèn nus. Sobretot els humans. Qualsevol persona normal es pararia a posar-se els pantalons abans de donar un cop de puny.

Però Mace Windu coneixia la inseguretat i la vulnerabilitat només d’oïdes. Mai s'havia trobat amb elles.

Tenia cent vuitanta-vuit centímetres d'os i múscul. Completament immòbils. Completament relaxats. A jutjar per la seva actitud, la boira probi que amarava la seva pell nua bé podia ser una armadura corporal de ceràmica reforçada amb fibra de carboni.

–Us podeu moure ja? –va dir Mace–. Tinc pressa.

–Uh...? –va dir l'home gran, desviant la mirada a un costat.

Mace va sentir la pressió de la Força al ronyó esquerre, i va sentir el xiuxiueig d'un bastó atordidor en connectar-se. Girà sobre els talons i va agafar amb les dues mans el canell de l'home més petit, apartant l'halo guspirejant del bastó amb un gir que situà el seu rostre en el camí del peu d’en Mace. L'impacte va fer un soroll humit i carnós, com l'espetec d'un os. L'home gran va bramar i s'abalançà; contra Mace, el qual es va apartar a un costat, retorçant el braç de l'home més petit per fer-li girar el seu cos lax. Mace va agafar el cap de l'home més petit amb el palmell d'una mà i el va empènyer amb ímpetu contra el nas de l'home gran.

Els dos homes van lliscar aparatosament per terra humit i relliscós, i es van esfondrar. El bastó va escopir llampecs mentre rodava fins a una cantonada. L'home més petit va romandre immòbil. Els ulls de l'home gran vessar llàgrimes mentre s'asseia a terra, i es feia un massatge al nas amb les dues mans per retornar-lo a la seva antiga forma. La sang escapava entre els seus dits.

Mace es va parar davant seu.

–Us ho vaig dir.

L'home gran no semblava impressionat. Mace va arronsar les espatlles.

Es diu que un profeta mai rep honors en el seu propi món.

Mace es va vestir en silenci mentre els altres viatgers reclamaven les seves pertinences. L'home gran no va intentar detenir-los, ni tan sols aixecar-se. El que sí que es va moure va ser el més petit, gemegant i obrint els ulls. Quan va poder enfocar-los prou com per veure a Mace, encara al vestidor, va llançar una maledicció i es va posar la mà a la cartutxera, forcejant per alliberar la pistola làser.

Mace li va mirar.

L'home va decidir que la pistola estava millor on era.

–No saps en els problemes en què t'has ficat –va murmurar amb gravetat, mentre s'incorporava a terra, ruixant les paraules per la destrossada boca. Va aixecar els genolls i se’ls va envoltar amb els braços–. La gent que es fica amb la milícia de la capital no viu molt de temps...

L'home gran el va interrompre, donant-li un cop de cap al clatell.

–Calla’t.

–La milícia de la capital? –Llavors. Mace ho va comprendre. La seva expressió es va tornar una màscara fosca, i va acabar de cordar-se la cartutxera–. Sou de la policia.

El Pho ph'eahian va simular una caiguda de morros.

–Suposava que contractarien a policies que no fossin tan maldestres, no?

–Oh, no sé, Phootie –va dir el kitonak amb el seu to de veu característicament lent i terminalment relaxat–. Han rebotat d'allò més bé.

Els dos kubaz van grinyolar alguna cosa sobre sòls relliscosos, calçat inadequat i desgraciats accidents.

Els policies es van enfurir.

Mace es va parar davant d'ells, posant la mà dreta a la culata de l’Energètica 5.

–Seria una desgràcia que algú tingués una avaria en el seu làser –va dir–. Un relliscada, una caiguda, poden resultar incòmodes. Ser dolorosos. Però se superen en un o dos dies. Si el làser d'algú es disparés accidentalment en caure... –Va arronsar les espatlles–. Quant es triga a superar el fet d’estar mort?

El policia més petit va començar a escopir paraules verinoses, però el més gran el va interrompre amb un altre cop al cap.

–Et tenim escanejat –va grunyir–. Vés-te’n.

Mace es va demorar un moment.

–Recordo quan això era una ciutat agradable.

Es va tirar la motxilla a l'espatlla i va sortir a l'abrasadora tarda tropical. Va passar sota un cartell oscat i oxidat sense alçar la mirada.

El cartell deia: "BENVINGUTS A PELEK BAW".

***

Rostres...

Rostres seriosos. Rostres distants. Famolencs o borratxos. Esperançats. Calculadors. Desesperats.

Rostres al carrer.

Mace va caminar a bon ritme darrere i a la dreta de la Cap de l'Estació del Servei d'Intel·ligència de la República, mantenint la mà dreta prop de la culata de la Merr-Sonn. La nit estava avançada i els carrers seguien plens. Haruun Kal no tenia lluna, i els carrers estaven il·luminats per la llum que es vessava de tavernes i cafeteries. Les perxes lluminoses –alts pilars hexagonals de durciment amb tires lluminoses esteses al llarg de cada cara– s'alçaven cada vint metres a banda i banda del carrer. Els seus tolls de brillant groc tenien la vora d'ombres negres. Entrar a alguna embocadura era ser esborrat de l'existència.

La Cap de l’Estació d'Intel·ligència era una dona gran, de rosades galtes i amb la mateixa edat que Mace. Dirigia els Banys Altiplà Verd, un pròsper establiment de relaxació i neteja situat a la part nord de la capital. No parava de parlar. Mace no havia començat a escoltar-la.

La Força tirava d'ell, avisant-lo de perills procedents de totes direccions: des la remor dels rodants terracotxes que derrapaven a l'atzar per carrers atapeïts, al ventall de pals letals en el puny d'un adolescent. Els milicians no uniformats s’ufanejaven o contornejaven quan no es limitaven a posar, plens amb la falsa i perillosa actitud dels aficionats armats. Les solapes de les cartutxeres descordades. Els rifles làser recolzats al maluc. Va veure agitar-se moltes armes, va veure persones empenyent, va veure moltes mirades intimidadores i amenaçadores, i vulgars juguesques de bandes de carrer: però no va veure molt manteniment de la pau. Ningú es va molestar a girar el cap quan una ràfega de trets làser va cantar a unes illes de distància.

Però gairebé tothom mirava a Mace.

Rostres de milicians: humans, o prou a prop per a ser considerats com a tals. Miraven a Mace i veien en ell només a un korun amb robes extraplanetàries, i ho feien amb ulls freds com la mort. Inexpressius. Calibradors. Al cap d'un temps, tots els ulls hostils són iguals.

Mace es va mantenir alerta i es va concentrar en projectar una potent aura de no-et-fiquis-amb-mi.

S'hauria sentit més fora de perill a la selva.

Rostres de carrer: alguns inflats per la beguda pertanyents a captaires que supliquen unes monedes. Un wookiee, amb els cabells grisos des del morro fins al pit, tirant esgotat l'arnès d'arrossegament d'un taxicarro de dues rodes, apartant les criatures del carrer amb una mà mentre subjectava el cinturó dels diners amb l'altra. Rostres d'exploradors selvàtics: amb cicatrius de fongs a les galtes, armes al costat. Rostres joves: nens, més joves que la Depa el dia en què va esdevenir la seva Padawan, oferint llaminadures a Mace amb un "descompte especial" perquè els hi "agradava la seva cara".

Molts d'ells eren korunnai.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

És clar. Vine a la ciutat. La vida és fàcil a la ciutat. No hi ha felins de les lianes. No hi ha taladromites. No hi ha llautó-lianes ni buits de la mort. No cal ventar gra per als herbosos, ni portar aigua, ni cuidar als cadells d’akks. A la ciutat hi ha molts diners. Només has de vendre això, o suportar allò. El que en realitat vens és la teva joventut. La teva esperança. El teu futur.

Qualsevol que senti alguna simpatia pels separatistes hauria de passar uns dies a Pelek Baw. Descobrir per què lluita en realitat la Confederació.

És bo que als Jedi no els mogui l'odi.

***

La xerrameca de la Cap d'Estació va acabar per centrar-se, d'alguna manera, en el tema de la tapadora del Servei d'Intel·ligència que regentava. Es deia Phloemirlla Tenk, "però pots dir-me Flor, encant. Ho fa tothom". Mace va agafar el fil del seu discurs.

–Escolta, tothom necessita una dutxa de tant en tant. Així que per què no fer que de pas t’arreglin la roba? Per això va tothom. Tinc jups, kornos, el que se't passi pel cap. Tinc milicians i cap grossos Sepa, bé els tenia fins que van retirar les tropes. Tinc a tothom. Tinc una piscina, sis saunes diferents i dutxes privades on pots rebre aigua, alcohol, probis, sònics i el que vulguis, a més d'una o dues gravadores per aconseguir la informació que necessitem. Et sorprendria del que acaben parlant alguns oficials de la milícia quan es queden a soles amb el vapor. Ja saps al que em refereixo.

Era l'espia més xerraire que havia conegut mai. L'hi va dir quant va fer una pausa per respirar.

–Sí, a què és curiós? Com creus sinó que he aconseguit sobreviure en això durant vint-i-tres anys? Quan parles tant com jo, la gent triga molt a adonar-se que en realitat no dius res.

Igual estava nerviosa. Igual podia olorar l'amenaça que surava en aquests carrers. Hi ha persones que creuen poder mantenir el perill a ratlla si simulen estar fora de perill.

–Tinc trenta-set empleats. Només cinc són del Servei d'Intel·ligència. Els altres només hi treballen. Ha, amb els Banys trec el doble de diners del que guanyo després de vint-i-tres anys de servei. Encara que això tampoc és tan difícil, ja m'entens. Saps quant guanya un RS-17? És patètic. Patètic. Quant guanya un Jedi avui en dia? Et paguen per ventura? Aposto a què no prou. Segur que els hi encanta dir aquesta bestiesa que "el propi treball és la recompensa". A que sí? Sobretot quan és el treball dels altres. Segur que si.

La dona ja havia reunit un equip selvàtic. Sis homes amb armes pesades i un rondaire de vapor gairebé nou.

–Son una mica rudes, però tots bons nois. Treballen de per lliure, però són legals. Han passat anys a la jungla. Dos són kornos de pura sang. És bo per a les relacions amb els nadius, saps?

Va explicar que ella mateixa li conduïa a reunir-se amb ells per qüestions de seguretat.

–Quan abans et posis en marxa, més feliços serem els dos, eh? A què tinc raó? No hi ha qui faci servir un taxi en aquesta hora del dia. Compte amb la galeta de claveguera, aquesta cosa es menja les teves botes. Ei, vés amb compte, cuc! On s'ha vist que els peds tinguin preferència de pas? Sí? Doncs la teva mare menja baves de huir! –Trepitjava amb força pel carrer, agitant els braços–. Això..., ja saps que busquen en aquesta Jedi teva, oi? Tens alguna forma de treure-la del planeta?

Mace tenia el Halleck estacionat en el sistema Ventrano, amb vint llanxes de desembarcament armades i un regiment de soldats clon. Però només va dir:

–Sí.

Una nova salva de trets làser va cantar a una o dues illes d’allà, esquitxada per un staccato d'esclats més cruixents que els del làser. Flor va girar a l'esquerra a l'instant i es va apartar del carrer.

–Oops! Per aquí. Cal mantenir-se al marge d'aquests disturbis, saps? Podria ser una revolta pel menjar, però mai se sap. Has sentit aquests repics de mans? Si no són llançacartutxos sóc un dug. Podria ser un atac d'alguna de les guerrilles que dirigeix ​​la teva Jedi. Hi ha molts kornos amb llançacartuxos, i els cartutxos reboten. Llançacartuxos. Els odio. Però són de manteniment senzill. Passes un dia o dos a la selva i no pots tornar a disparar el làser. Però un bon rifle de cartutxos, net i oliat, et pot durar per sempre. Els escamots han tingut molta sort amb ells, tot i que necessiten molta pràctica; els cartutxos són balístics, saps? Has de calcular mentalment la seva trajectòria. A mi que em donin un làser.

Una nova nota es va unir als trets: un sotragueig molt més greu i ronc. Mace va mirar de dalt a baix. Devia ser algun repetidor de llum: un T-21 o Tro Merr-Sonn.

Equip militar.

–Estaria bé que abandonéssim el carrer –va dir.

–No, no, no, no et preocupis –li va assegurar ella–; aquestes refregues mai acaben en res.

Mace va calcular el que trigaria a treure el sabre làser de la motxilla.

Els trets es van intensificar. Es van unir veus a ell: crits i xiscles. Ira i dolor. Cada vegada sonava menys com un disturbi i més com un tiroteig.

Raigs d’un blanc roent van solcar l'espai davant d'ells. Havien sortit de la cantonada que tenien davant. Després d'aquests van ressonar més trets. El tiroteig s'estava desbordant, convertint-se en una inundació que podria envoltar-los en qualsevol moment. Mace va mirar enrere: l'únic que veia en aquest carrer eren les multituds i els terracotxes, però els membres de la milícia començaven a mostrar interès: comprovaven les seves armes, trotaven cap als carrerons i els encreuaments de carrers.

–Ho veus? –va dir Flor darrere ell–. Fixa't en ells. Ni tan sols apunten a alguna cosa. Ara només hem de creuar...

Va ser interrompuda per un soroll clapotejant. Mace havia sentit aquest so massa sovint: el del vapor superescalfat per un raig d'alta energia i explotant a través de la carn viva. Un impacte làser profund. Es va tornar cap a Flor i la va trobar trontollant en cercles de borratxo, pintant el paviment amb la seva sang. Allà on havia d'estar el seu braç esquerre només havia una massa de teixit estripat de la mida d'un puny. No podia veure on era la resta del braç.

–Què? Què? –deia ella.

Mace va saltar cap al carrer. Va rodar per terra, aixecant-se per colpejar-la amb l'espatlla en l'articulació del maluc. L'impacte la va doblegar en dues sobre ell. El Jedi la va aixecar, va girar sobre els talons i va arrencar a córrer cap a la cantonada. Els brillants llampecs dels trets làser eren un parèntesi per als xiuxiuejos invisibles i l'espetec de dits dels cartutxos hipersònics. Va arribar a l'escàs empara que li proporcionava la cantonada i va dipositar a la dona a la vorera, enganxant-la tot el possible a la paret.

–No se suposava que pogués passar això. –La vida se li escapava pel destrossat monyó de l'espatlla. Seguia parlant, fins i tot mentre es moria. Amb un murmuri borrós–. Això no està passant. No pot estar passant. El meu... El meu braç...

Utilitzant la Força, Mace va poder sentir la seva artèria braquial esquinçada. Va buscar dins la seva espatlla, amb la Força, per pinçar-la. El vessament disminuí fins a un feble gotejar.

–Pren-t’ho amb calma. –Col·locà les cames damunt de la motxilla per mantenir la pressió de la sang fins al cervell–. Procura conservar la calma. Hi sobreviuràs.

Unes botes van ressonar al permeociment darrere d'ell: una brigada de la milícia corrent cap a ells.

–L’ajuda està de camí –es va inclinar cap a ella–. Necessito el punt de trobada i el codi d'identificació per al grup.

–Què? De què estàs parlant?

–Escolta’m. Intenta concentrar-te. Abans que perdis el coneixement. Digues-me on trobar al grup d'exploradors, i el codi d'identificació perquè ens puguem reconèixer.

–Tu no... No ho entens... Això no està passant...

–Sí. Està passant. Concentra't. Hi ha vides que depenen de tu. Necessito el punt de trobada i el codi.

–Però... Però... tu no ho entens...

La milícia que hi havia darrere d’ell es va aturar.

–Tu! Korno! Aparta't d'aquesta dona!

Es va tornar per mirar-los. Eren sis. En actitud de disparar. La perxa lluminosa que tenien a la seva esquena projectava ombres negres sobre els seus rostres. Boques de canons socarrimades per plasma el miraven.

–Aquesta dona està ferida. De gravetat. Morirà si no rep atenció mèdica.

–Tu no ets metge –va dir un, i li va disparar.

Següent