Espai Salvatge (XXII)

Anterior

22

–No!

Tirat a terra i mancat de respiració, Bail va sentir un crit atroç i desesperat i, d'alguna manera, va aconseguir posar-se dret.

Era Obi-Wan. Ensangonat, mig atordit, de genolls i cridant-li amb fúria al vidre roig i negre que aferrava amb la mà esquerra. L’estrenyia tant que la sang li rajava entre els dits.

Ell també va voler cridar, tirar-se una altra vegada a terra i colpejar amb els punys aquella terra dura i inhòspita. No pot ser, no. Encara no s’ha acabat? Per què no pot acabar tot d'una vegada?

Però no ho va fer. No serviria de res. Amb pas poc ferm, va caminar amb cura cap a l'esquerra fins que va poder veure la cara del Jedi. Estava pàl·lida, tacada de terra, coberta de blaus i tenia un tall sobre la cella del qual penjava sorra i sang coagulada. Tenia els ulls injectats en sang i enfonsat com la mort i una mirada salvatge. Era la cara d'un home que havia sobrepassat els límits de la seva resistència.

–Obi-Wan? –va dir amb cautela–. Obi-Wan, què passa?

El cap d'Obi-Wan es va girar.

–Fora! Enrere! No has de tocar-lo!

Es va aturar i va aixecar les dues mans com un suplicant. Com un presoner incapaç de fer mal.

–Molt bé. No ho faré. Què és aquesta cosa? Pot portar-nos a casa?

Obi-Wan no va respondre, només va mirar el vidre roig i negre.

–Segueix xiuxiuejant. És l'únic que sento al meu cap. Mor, Jedi.

–Llavors ens desfarem d'ell, Obi-Wan, sigui el que sigui. El trencarem. El...

–Estàs boig, Organa? –va cridar el Jedi. Ah, s'havia convertit en un espantaocells–. Aquest dispositiu va a salvar-nos! És l'únic que pot salvar-nos! Però no deixarà de xiuxiuejar. No em deixarà en pau!

–Bé, Obi-Wan –va dir Bail per calmar-lo–. Llavors, per què no me'l dónes? A mi no em pot fer mal, no el sento. Deixa’m guardar-lo, com la teva espasa làser, i trobarem una forma de fer callar el maleït trasto. –Va fer un cautelós pas–. Què et sembla?

–He dit que enrere! –va dir Obi-Wan i li va donar un cop amb el puny dret. Bail va sentir l'impacte en el pit i com li vencia la Força. Es va sentir volar, indefens, fins que va caure sobre l'esquena en la runa del temple, que estaven a uns trenta passes. L'impacte havia estat molt pitjor que quan havien sortit disparats a la cabina de comandament de la nau. Llavors, Obi-Wan havia intentat controlar els seus impulsos violents.

Però aquella vegada no. Aquella vegada el Jedi els havia abraçat.

El cop va reviure tots els dolors que dormien en el cos d’en Bail. No es podia moure, no podia respirar, no podia parlar, ni tan sols grunyir. El seu sistema nerviós s'havia bloquejat i l'espasa làser no li servia de res. L'únic que podia fer era quedar-se allà i esperar.

Va dir que això podria passar. Va dir que podria convertir-se. Però no el vaig creure. Sóc un il·lús. Aquesta vegada sí que vaig a morir.

Però Obi-Wan li va ignorar. Seguia de genolls. Estrenyia el vidre roig i negre contra el front i movia els llavis. Una paraula, una i altra vegada, insonora i desesperada... però semblava que no passava res.

–No sento! –va cridar–. Deixa de xiuxiuejar!

Aprofitant que Obi-Wan estava distret, Bail va intentar moure’s, però el seu cos estava bloquejat i es negava a obeir. I llavors, just quan creia que podria ofegar-se, el seu diafragma va patir un espasme i va poder respirar. Bleixant, panteixant, va flexionar els braços i les cames, aterrit per un moment de poder haver patit danys atroços.

Va sentir com les pedres lliscaven, dringaven i xocaven unes amb les altres mentre la runa es movia i s'assentava al seu voltant. Va aconseguir posar-se dempeus, fent cas omís al dolor i imaginant que moria aixafat sota les lloses negres i carmesines.

Però Obi-Wan el va fer volar de nou.

Va aterrar a camp obert, sobre la terra dura. Alguna cosa li va esquinçar l'espatlla esquerra, que ja estava molt masegada, i un dolor ardent es va apoderar de tots els seus nervis i tendons. Va enfonsar les dents al llavi partit per ofegar un crit. També va escoltar un crit d'Obi-Wan.

–Calla! Calla!

Però què dimonis intentava fer?

Qui sap? Ha acabat perdent el cap. Pel que fa a mi, pot fer-se miques el crani.

Però no era cert. Era la seva espatlla estripada la que parlava. Havien estat dies i nits de tensió, fam, set i por. Obi-Wan no era l'enemic, havia estat ferotgement atacat per l'enemic, i si estava... si estava...

Com pot tornar-se boig un Jedi com Obi-Wan després tots aquests anys d'entrenament, després de tot el que ha vist i viscut? És un bon home, és un gran home. Com és possible?

El Costat Fosc. Els Sith.

Mai vaig pensar que fos capaç d'odiar a algú així. Odiar de manera que fins i tot puc assaborir-lo. Odiar tant que estaria disposat a matar.

Una ombra llarga i fina li va creuar la cara. Va alçar la vista. Va veure a Obi-Wan dempeus davant d'ell com un malson sortit dels Inferns Corellians. Va intentar maldestrament agafar l'espasa làser amb dits densos i vacil·lants. No va poder desenganxar-la. No trobava la forma d'activar-la. Encara que tampoc s'atrevia a girar-la mentre estigués enganxada al cinturó que Obi-Wan li havia prestat.

Era la fi. Era la fi. Obi-Wan era un Jedi. Podia matar-lo només amb les seves mans. Bail es va abraçar a si mateix, pensant en la Breha, i per última vegada va esperar a rebre el cop que el mataria.

Obi-Wan va aixecar la mà, que seguia aferrada al vidre roig i negre.

–No, no. Bail. Ajuda’m.

Va sentir que la respiració se li tallava. Va creure que es tractava d'un deliri propi dels últims moments de vida.

–Què?

–Ajuda'm –va dir Obi-Wan. Sonava desesperat. I llavors, com si estigués esguerrat, va caure a terra i es va quedar sense aire quan els genolls van colpejar l'herba seca i bruta–. El cristall és telepàtic. Pot arribar a Yoda, al Temple Jedi.

Una paraula. Yoda. Havia estat demanant ajuda? Amb una pedra?

Mai entendré aquesta gent. El seu món és massa arcà per a mi.

–No... Ho sento... Jo...

Obi-Wan es va estrènyer els dits contra la cara en un intent de contenir el dolor que sentia sota la pell.

–Però jo no puc fer-ho. El murmuri dels Sith no cessa.

Havien destruït el temple i tot el que hi havia, exceptuant aquell vidre, i tot i així no n'hi havia prou? Encara podien morir a mans dels Sith?

No és just. No és just.

–Obi-Wan –va dir mentre s'asseia lentament i encongint-se del mal que li feia l'espatlla ferida. –No sé què creus que puc fer. No sóc telepàtic. No puc projectar els meus pensaments en aquesta cosa. I si tu no deixes d’intentar-ho, se t’acabarà socarrimant el cervell. –Li va allargar la mà–. Dóna-m'ho. Puc aixecar una de les lloses del temple i trencar-lo en trossos. No tornaràs a escoltar ni una sola veu Sith.

–No! –va dir Obi-Wan i va prémer el vidre contra el seu pit com si fos un tresor. Com si es tractés de la seva infància–. Jo puc aconseguir que funcioni. Si m'ajudes.

Movent-se a poc a poc, com si estigués negociant amb una bomba a punt d'esclatar, Bail es va posar a la gatzoneta.

–Jo? Què puc fer? Tu ets el Jedi, Obi-Wan. Jo només sóc el polític de companyia.

Els ulls d'Obi-Wan eren febrils.

–La meva espasa làser, Bail. El dolor em aclareix la ment. El barranc, recordes?

Durant un moment Bail no va comprendre el que Obi-Wan volia dir. I després l'enteniment es va apoderar d'ell i es va posar en peu en un segon, ignorant les seves rascades, macadures i ferides.

–No, Obi-Wan! Rotundament no! Tu estàs boig!

De genolls, Obi-Wan va ajupir el cap fins que la barbeta li va tocar el pit. Respirava, només respirava, i només escoltar la seva respiració ja li resultava dolorós. Després va alçar la vista.

–Tu... Tens una esposa, Bail. Jo sóc un Jedi. No podem morir aquí.

S'estava marejant. L'estómac buit se li regirava. Primer la matança de l'estació espacial i ara allò? Obi-Wan estava boig per només esmentar-ho.

Això no està passant. Aquesta no és la meva vida. Senadors d'Alderaan... Princesa d'Alderaan... espero que mai es trobin en aquesta situació.

Però aquell dia era així.

Va trontollar, enfadat, espantat.

–Hi ha d'haver una altra manera.

–Et demanaria això... si l'hagués? –va dir Obi-Wan amb un to adust en la veu.

Breha. Lentament es va donar la volta, desolat.

–No sé. No se t'ocorre...? Obi-Wan ha d'haver una altra opció.

Com si hagués esgotat els últims pòsits de les seves forces, Obi-Wan es va anar encongint fins que va acabar assegut a terra.

–No n'hi ha.

Bail el mirava mentre obria i tancava els dits, esperant que alguna cosa o algú li copegés.

–Suposa que accepto dur a terme aquesta... aquesta bogeria. Com se suposa...? Com hauria de fer-te mal amb l'espasa làser?

Els llavis d'Obi-Wan es corbaren per esbossar el més lleu dels somriures.

–Amb molta cura, Senador.

Va riure. No podia evitar-ho. Allò era una autèntica bogeria. Completament surrealista.

–Estàs segur, Obi-Wan? Segur de veritat?

Obi-Wan va assentir.

Ah, pietat. Va deixar anar l'espasa làser del cinturó. Del cinturó d'Obi-Wan. Va contemplar la seva elegància negra i platejada com si no l’hagués vist mai. Per estrany que semblés, no l’havia vist. Almenys no d'aquella manera.

que li feia Ni tan sols sé com activar el maleït trasto.

Obi-Wan va estirar el braç.

–Aquí.

Bail va veure com activava l'arma. Va observar com la captivadora flama blava sortia d'empunyadura. Va veure l'aprensió... la resignació... en els ulls enfonsats d'Obi-Wan.

Va portar l'arma cap a enrere subjectant-la d'una manera estranya. Li suaven les mans. Tremolava. El cor li bategava a les orelles.

–I ara què?

–Coordenades –va xiuxiuejar Obi-Wan.

Coordenades? Ah. Per descomptat. Les del planeta. Les havia anotat ràpidament en un plastipaper abans d'abandonar la nau. Hi havia guardat el plastipaper a la motxilla. Un acte de fe o una il·lusió? Tots dos. Cap. Ara ja era igual.

El va buscar i va tornar amb ell, caminant amb compte, sense atrevir-se a córrer amb l'espasa làser a la mà. Obi-Wan s'havia tombat panxa enlaire sobre l'herba seca. El sol de Zigoola, que solcava el cel, deixava caure ombres insubstancials sobre el seu rostre. Amb la mà esquerra subjectava amb força el vidre roig i negre i amb la dreta va agafar el plastipaper i es va tocar una mica la ferida de la cuixa.

–Aquí. No té sentit... obrir més ferides. No... el claus. Posa la fulla... a la ferida. Sense fer força. No gaire temps. No vull... perdre... la cama. Estem... una mica lluny per saltar fins a casa.

Estava fent broma. Com podia fer broma amb allò? No tenia gràcia. Era horrible.

–Vols que t’avisi? Compto abans fins a tres?

Obi-Wan el va mirar.

–Bail.

Ah. Bé.

Ho va fer. Es va escoltar una xiulada electrònica. Una olor nauseabunda de carn i cotó cremats. Els ulls d'Obi-Wan es van obrir de bat a bat, la columna se li va arquejar i es va empassar el dolor per enviar els seus pensaments a través del vidre Sith. Després d'un moment va moure el cap.

–No va bé. Una altra vegada.

Ah, pietat.

Més enllà de les fronteres de la República, en planetes sense codi moral, éssers sensibles torturaven a altres éssers sensibles per poder o cobdícia. Es marejava amb només pensar-ho i sempre s'havia preguntat com existia qui pogués fer alguna cosa així. Infligir dolor a un altre deliberadament, a sang freda. Fins obtenir plaer d'allò. O, al contrari, no sentir absolutament res.

Volia vomitar. Volia plorar.

Mentre l'espasa làser el cremava per segona vegada, els ulls d'Obi-Wan es van posar en blanc. A la base de la seva gola es notava un pols frenètic. Amb un profund gemec va intentar aconseguir arribar al Temple Jedi.

–No –va dir mentre li petaven les dents–. Una altra vegada.

Atordit, Bail es va estrènyer la boca amb el palmell de la mà. Ja està. Aquesta és l'última. No penso fer-lo més.

I per garantir-lo i estar absolutament segur, va inspirar profundament i va fer una mica de pressió sobre la fulla blava.

***

La veu era tan feble que al principi Yoda, immers en la meditació, va creure que l'havia imaginat. Va creure que estava somiant o cometent el greu error d'albergar falses esperances. Portava tant de temps esperant, sense respostes, i havia començat a témer el pitjor.

Llavors va tornar a escoltar-la, amb més intensitat. Viva en el dolor... i tacada de foscor. La veu d'Obi-Wan... els seus pensaments... inconfusible. Però, d'alguna forma, el Costat Fosc havia fet efecte en la presència de la seva Força. Yoda rarament admetia estar alarmat... però l'amarg gust de Sith que impregnava la seva comunicació era causa legítima d'aprensió. El ressò d'una altra veu virulenta... «Mor, Jedi, mor, Jedi».

Deixant de banda la malvolença, va aprofundir més del que fins aquell moment s'havia atrevit a arribar i es va obrir fins que va estar pràcticament indefens. Els pensaments d'Obi-Wan van entrar en ell, una xerrameca desesperada, com si li aterrís no poder mantenir la comunicació. La complexitat dels detalls que donava era igual de preocupant que la seva por i aquell regust a Costat Fosc; la telepatia gairebé mai era tan precisa. Sentiments, impressions, si. Però detallar coordenades galàctiques amb exactitud? Realitzar peticions concretes? No. Aquella comunicació resultava desagradable. Era una abominació per al Costat Lluminós.

Llavors, de sobte, tal com havia contactat, Obi-Wan es va esvair. No com si hagués mort, sinó com si s'haguessin fos els circuits d'un holotransmissor.

Ignorant com era de tard, Yoda va despertar a Mace Windu.

–I estàs segur que era Obi-Wan? –va dir Mace després d'escoltar-lo en silenci total.

Yoda va assentir.

–Sí.

En interrompre el seu somni, Mace es va aixecar de la vora del llit i va caminar cap a la finestra, on les llums nocturnes de Coruscant jugaven sobre la severitat del seu rostre.

–Vas a fer el que demana?

–Elecció no tinc. Més Jedi arriscar no podem. Una trampa mortal Zigoola és.

–Sí –va dir Mace donant-se la volta–. Però estesa per qui? Dooku? O el misteriós Darth Sidious?

–Quan els Sith als Jedi ataquen, uns com els altres són. Que han fracassat és el que importa.

–Aquesta vegada.

Es van mirar, perfectament conscients que el Costat Fosc estava a prop.

–Per a nosaltres guardar això hem –va dir Yoda per fi–. Fins que més entenguem.

Mace va assentir.

–D'acord. –Després sospirà–. La veus ara?

–Ho faré –va dir en Yoda–. Perquè perdre temps no devem.

***

Lentament i al seu pesar, va tornar a recobrar la consciència guiat per una veu familiar i preocupada.

–Obi-Wan. Obi-Wan, ha funcionat?

Es va aclarir la gola. El dolor de la cama havia assolit proporcions obscenes. Era tan atroç, tan destructor, que l'únic que va poder fer va ser riure.

–Obi-Wan!

Per les estrelles. Pobre Bail. Semblava bastant frustrat. Amb esforç, va mitigar la histèria i va obrir els ulls.

–Sí –Va dir amb una veu terriblement alterada–. Ha funcionat. L'ajuda està de camí.

Bail va trontollar i després es va asseure bruscament.

–Pren-la –va dir i gairebé li llença l'espasa làser desactivada–. Pren-la. Agafa-la.

Moure’s només avivava el dolor, però era la seva espasa làser. Va tancar els dits al voltant de la seva freda empunyadura metàl·lica. Va sentir la pau de tornar a estar sencer una altra vegada.

Bail el va mirar amb estupefacció.

–Quant trigaran a rescatar-nos?

–No ho sé. Uns dies.

–Uns dies –va repetir Bail–. Tenim provisions, i aguantaran si som curosos. Però aguantaràs tu?

Quina pregunta tan interessant. Era una pena que la resposta fos un altre «No ho sé».

–Potser.

–Potser? –Ara Bail semblava ofès–. Què vols dir amb «potser»? No he passat per tot això per veure't morir ara, Mestre Jedi. No aniràs enlloc, m'he explicat bé?

Xiuxiuejant, burlant-se, la persistent veu dels Sith es feia sentir fins i tot a través d'aquell dolor tan viu.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

–Senador Organa, pot ser que no depengui de tu.

Bail va mirar el vidre roig i negre, tirat al terra sec.

–Estàs absolutament segur que has contactat amb el Mestre Yoda?

–Sí –va dir, recordant el tacte d'aquella ancestral i disciplinada intel·ligència que havia buscat desesperadament i sentint de nou un alleujament colpidor.

–Llavors ja no necessitem més aquesta maleïda cosa –va dir Bail, recollint el dispositiu telepàtic dels Sith.

Enfurismat, però incapaç de protestar o de detenir-lo encara que volgués, Obi-Wan va observar com Bail reduïa a cendres el vidre Sith entre dues lloses del temple de pedra derruït.

El murmuri dels Sith es va silenciar i encara que el Costat Fosc seguia oprimint-lo... per primera vegada en dies... que li havien semblat anys... estava a soles amb la seva ment. Aquell alleujament el va fer trencar a plorar.

–Ei! Ep!

Era Bail una altra vegada, alarmat. Estava a la gatzoneta, al seu costat, amb una mà a la seva espatlla. Una presència inversemblant, segura i càlida.

Obviant la seva debilitat, es va obligar a mirar el Senador d'Alderaan.

Per primera vegada, es va adonar del que li havia demanat a aquell home. El preu que Bail havia pagat pel coratge de les seves conviccions.

Una mica del que sentia es devia haver plasmat a la seva cara.

–No –va dir Bail matusserament–. No importa. Hem sobreviscut. La resta no és res. Menys que res. Només una altra història de la guerra. L'important és que hem vençut.

Era aquell el gust de la victòria?

–Ei –va tornar a dir Bail–. Com estàs Obi-Wan? De veritat.

–De veritat? –Sota els seus adolorits ossos jeia la terra dura i freda de Zigoola. En el seu cos masegat cremava un foc que no s’apagava–. La veritat, Bail, és que em fa mal tot.

Bail va bellugar el cap.

–Això creia.

–Però és millor que estar mort.

–Sí –va dir Bail en veu baixa, i un lleu somriure li va creuar la cara prima i bruta–. Sí, no cal que ho juris. –El somriure va desaparèixer–. Bé, es van acabar les veus?

–Sí.

–I les visions?

–Sí.

–Llavors vegem què podem fer amb el dolor. Tinc medicaments en el kit de primers auxilis. Però no discuteixis amb mi, d'acord? Sé on puc trobar una espasa làser i no tinc por d'usar-la.

Obi-Wan el va mirar. Qualsevol cosa que digués sonaria comú. Sentimental. Qualsevol cosa que digués els avergonyiria a tots dos.

–No te'n vagis, Mestre Kenobi –va dir Bail, donant-li un copet a l'espatlla–. Ara mateix torno.

Mentre el Senador d'Alderaan es va retirar a buscar el kit mèdic, Obi-Wan va deixar que els seus ulls es tanquessin. Sens dubte la vida d'un Jedi era, sobretot, solitària. Per moltes raons era millor així. Però de vegades... de vegades... podien fer una excepció. De vegades... de forma inesperada,... podien fer amics nous.

Primer Padmé, ara Bail Organa. Sembla que vagi recollint polítics. Qui ho hauria dit? La vida és molt estranya.

***

De tots els éssers que podria haver esperat trobar en el seu saló gairebé a la matinada, el Mestre Yoda era l'últim de la llista.

Atònita i en silenci, Padmé el mirava. Només els seus anys de treball de cara a un públic van evitar que es mostrés alarmada. Serà Ànakin? No. Per què acudiria a mi per Ànakin? Deuen ser Bail i Obi-Wan. Fa molt que se'n van anar. Molt més del que creia. Havia estat cobrint a Bail en el Comitè de Seguretat, però les seves excuses en el seu nom estaven començant a flaquejar. I cada vegada estava més nerviosa...

Amb retard, va recordar els seus modals.

–Puc oferir-li un refrigeri, Mestre Yoda? 3PO...

–Gràcies, no –va dir Yoda i va fer un senyal a l’androide–. Aquesta intrusió lamento, Senadora Amidala, però assumptes urgents porto.

–Això em semblava, Mestre Yoda, donada l'hora –va dir acuradament evasiva. Estava obstinada a no fer preguntes, però va veure que ell estava desitjant respondre.

–Un favor demanar-li dec, Senadora. Si d'acord està, un deute amb vostè l'Orde Jedi tindrà.

Va empènyer el vestit cap al seu cos i va seure a la cadira més propera.

–Mai hem de parlar de deutes entre nosaltres, Mestre Yoda. Què vol que faci?

Yoda es va recolzar en el seu bastó.

A ella li va semblar que estava molt cansat. Amb una edat que rondava els nou-cents anys, va creure que tenia tot el dret d'estar-ho.

–Notícies d'Obi-Wan Kenobi he rebut. Perdut està amb el Senador, Organa, en un planeta anomenat Zigoola.

Durant un moment va sentir alleujament.

–Estan bé?

–Viuen –va dir en Yoda–. Però no tenen nau i enviar a un Jedi per rescatar no puc. L'alleujament es va tornar preocupació. –Per què és un planeta Sith?

–Hmmm –va murmurar Yoda amb els ulls entornats–. Ben informada està, Senadora.

–En aquest cas –va dir amb calma, negant-se a sentir-se intimidada–, entenc que voldria que jo anés a buscar-los, oi, Mestre Yoda?

I allò va posar fi a la seva desaprovació.

–Sí –va dir de sobte apagat–. El motiu de la meva visita amb tu. Demanar-li ajuda en aquest delicat tema.

–Doncs naturalment que l'ajudaré –va contestar–. Sempre. On sigui i com pugui.

En aquell moment va semblar que es descarregava d'un gran pes.

–Perill no correrà amb els Sith, Senadora Amidala. Un planeta desert és, excepte pel Mestre Kenobi i el Senador Organa.

Bé. Ja havia tingut prou amb ells.

–No obstant –va afegir en Yoda–, tropes clon amb vostè aniran. A l'Espai Salvatge Zigoola es troba. Un perillós destí és i de casa molt lluny està.

L'Espai Salvatge? Espera que Ànakin s'assabenti d'això. Va fer una ganyota.

–No pot ser més perillós que Geonosis, Mestre Yoda.

–Independent és, Senadora, això bé ho sé –va dir Yoda amb severitat–. Però les tropes clon amb vostè ha de portar. El seu iot privat desarmat està. Protegida ha d'anar.

Ànakin diria el mateix si estigués allà. Si s'endinsés a l'Espai Salvatge sense cap tipus d'escorta militar, es posaria furiós... i es preocuparia per ella fins i tot més mentre lluitava contra els separatistes i contra els Sith.

L'últim que vull és ser una càrrega més.

–Per descomptat, Mestre Yoda –va dir, posant-se dreta–. El Iot Reial és una de les naus més ràpides de Coruscant, i està llest per enlairar en qualsevol moment. A velocitat màxima els clons i jo arribarem allà abans que Bail i el Mestre Kenobi se n'adonin. Té les coordenades?

Yoda es va treure un vidre de dades de la butxaca i l'hi va donar.

–Traçat és aquí el camí més curt, Senadora. Segueixi’l i problemes amb els separatistes evitarà. També en ell estan les firmes de signes de vida del Mestre Kenobi i del Senador Organa. Fàcil així serà trobar-los, crec. Les tropes clon al seu port espacial privat enviaré.

Ànakin no es fiava d'aquell Jedi ancestral. Sovint, ella el trobava fosc i distant. Però tenia el do de llegir a les persones... i havia vist en els seus ulls molta preocupació.

Després del que havia vist a la caverna de Geonosis, sabia que ocupava un lloc especial al cor d'Obi-Wan... encara que no hi havia dubte que ell ho negaria fins a esgotar el seu últim alè. Els Jedi i el seu desdeny per l'afecte.

–Mestre Yoda –va dir, agafant el vidre de dades–, portaré a Obi-Wan a casa, sa i estalvi. Té la meva paraula.

Per a la seva sorpresa, ell li va agafar la mà i la va estrènyer entre les seves.

–Gràcies, Padmé. A mi has d'acudir si alguna vegada prestar-te servei puc.

Si sabés com li estaven enganyant ella i Ànakin, no estaria agraït. Es posaria furiós. D'alguna manera, va aconseguir esbossar un somriure.

–Ho recordaré, Mestre Yoda.

Quan Yoda va marxar, li va ordenar a C-3PO avisar al port espacial que l’esperessin a ella i al destacament clon mentre es posava un vestit de vol, ficava algunes mudes més en una altra bossa amb un munt de quaderns de dades, després enviava un missatge retardat a l'oficina del Senat en què excusava la seva absència per motius personals.

3PO estava ansiós i donava voltes al costat de la porta principal de l'apartament.

–Ai, mare, senyora. Em temo que sembla molt perillós. Espero que es trobin bé. Espero que a vostè no li passi res. L'Espai Salvatge? Tot això sembla d'allò més alarmant.

Tot apuntava que «alarmant» era només el principi. Obi-Wan. Bail. Què heu estat fent?  Però no hi havia motius per preocupar a l’androide.

–No em passarà res 3PO. Ja has sentit al Mestre Yoda. Les tropes clon vetllaran per mi en tot moment. –Li va donar un copet a l'espatlla daurada–. Tu encarrega't de tot per aquí i ja ens veurem quan torni, d'acord?

–Ah, sí, sí senyora –va dir 3PO–. No es preocupi per res.

Poc li va faltar per dir-li que ni respirés.

–No ho faré –va dir. Es va posar les bosses de viatge a l'esquena i va agafar el tub de velocitat del complex d'apartaments cap a l'àrea d'aparcament per agafar el seu speeder privat.

Següent