Mestre de la disfressa (IV)

Anterior

Capítol 4

Ànakin va observar al seu Mestre allunyar-se caminant. No hi havia dubte ni vacil·lació en com es movia Obi-Wan. Mai. Ànakin volia moure’s per la seva vida amb la mateixa seguretat. Tot i així una i altra vegada es trobava enfrontant-se a errors de càlcul. Una i altra vegada es movia quan no s'hauria d'haver mogut, deia el que no hauria d'haver dit, o es girava quan s'hauria d'haver quedat quiet.

Era en moments com aquest quan la seva connexió amb la Força se sentia com una càrrega més que un do. Premia al seu voltant tan fortament i ell podia sentir-la tan fàcilment que la feia servir en lloc de fer una estratègia. Obi-Wan li havia dit que la Força havia de ser utilitzada per a la precaució i el control tant com per a l'acció. Fins al moment no havia après aquesta lliçó. Era perquè no l'entenia. Durant la batalla havia vist de quin costat vindria el foc blàster. Hi havia determinat exactament el seu moviment i velocitat. Però no havia tingut en compte que Darra s'estaria movent també.

Si hagués estat un exercici del Temple, no hi hauria importat. Darra hauria rebut potser un blau com a molt. Hauria aterrat amb lleugeresa sobre els seus peus, de la forma en què sempre ho feia, i s'hauria girat cap a ell amb una ràpida rèplica i un somriure. En el seu lloc, estava ferida i en xoc.

Res havia anat bé en aquest planeta, va pensar Ànakin, gairebé enfadat ara. Se sentia perdut en un món fosc, girant en un sistema que no coneixia.

Els científics s'havien embolicat en mantes tèrmiques i estaven intentant recuperar un parell d'hores de son a la cantonada. Mitjançant el sostre mig derruït de dalt, Ànakin podia veure el fred cel nocturn. Les constel·lacions no li eren familiars i li feien sentir fins i tot més allunyat de casa.

Va creuar l'habitació i es va ajupir al costat de la Darra. Les seves celles feien ombra sobre les pàl·lides galtes. Hi havia una fina làmina de transpiració en la seva pell. Ell la va observar respirar.

Ho sento, va dir mentalment.

Va sentir una presència al costat de la seva espatlla. El científic Tic Verdun baixava la mirada cap a la Darra.

–És difícil veure a una amiga així, ho sé.

–Sí, –va dir Ànakin. No volia discutir els seus sentiments amb aquest estrany.

–Ahir jo hauria dit que els Jedi estaven acostumats al dolor i al sofriment i per tant el suportarien millor que nosaltres, –va continuar Tic Verdun–. Avui trobo que m'he equivocat. Sembleu sentir més.

–No més, –va dir Ànakin–. És només que ens posem en el camí del perill. És el nostre camí. Veiem una força d’un altre. Ens veiem uns als altres en el nostre millor moment. Així que sabem quant perdem quan un de nosaltres cau. I sentim... tan debò haguéssim estat nosaltres els qui vam caure.

Va sentir els ulls d’en Tic Verdun sobre ell.

–Vaig veure que volies anar amb el teu Mestre i Soara Antana. Si vols seguir-los, jo em faré responsable de la Darra Thel-Tanis i de la resta de nosaltres. Els altres estan cansats. Jo encara estic fort.

Ànakin estava impressionat. No era d'estranyar que Tic Verdun hagués estat l'explorador del grup. Tenia un gran coratge.

Ànakin va sacsejar el cap.

–No puc anar. Però gràcies. –Ell es va tornar de nou i es va asseure al costa de la Darra. No volia ser brusc, però no estava d'humor per parlar.

Però Tic Verdun no ho va captar. Ell es va asseure, també.

–La Força–, va dir ell–. Has de veure que intrigant seria per a un científic. Una cosa que no pot ser vista, que no pot ser mesurada. I només es pot percebre per uns pocs. Aquí estic amb algú que pot sentir-la i utilitzar-la. Ho vaig veure succeir només fa una estona. Pots explicar-me com funciona? Pots dir-me alguna cosa? –va preguntar apressadament–. O està prohibit parlar-ne?

–No està prohibit, –va dir Ànakin–. Però no es fa.

Tic doblegà els seus braços al voltant dels genolls.

–Ja veig.

Ara Ànakin tenia por d'haver estat rude.

–És difícil parlar d'ella. És una cosa que puc percebre al meu voltant. Quelcom que puc reunir i tocar, com un pou profund. Em sustenta i em frustra...

–Et frustra? –Els ulls d’en Tic estaven vius, curiosos. Ànakin es va inclinar d'esquena contra la freda paret de pedra. Se sentia molt cansat.

–A vegades. És tan vasta...

–Que et sents petit. –Tic li va fer un somriure trist–. Jo estudio la galàxia. Sé el que se sent. Què simple és, i tot i així què intricada i complexa. Està al teu voltant i tu estàs al seu centre, tot i així no ets res comparat amb ella.

–Sí, –va dir Ànakin. Tic li havia donat paraules al que havia estat sentint. Ningú havia fet això mai abans. Ni tan sols Obi-Wan. A vegades la Força li feia sentir... sol.

–I mai l’entendràs del tot, –va afegir suaument Tic–, tot i així passaràs tota la vida intentant-ho. I de vegades et preguntes a tu mateix, val la pena? És estúpid que et lliuris a intentar conèixer allò incognoscible? –Ell es va riure–. Tot el que sé és, que no pot ser savi.

–La saviesa no és el que busquem, –va dir Ànakin, repetint una dita Jedi–. La saviesa és una cosa que només pot trobar-se.

Tic va capcinejar, somrient.

–Sigui el que sigui que signifiqui això. I jo pensava que l’institut científic era difícil.

Quan Tic va somriure, Ànakin es va adonar que era més jove del que havia pensat. No era molt més gran que Obi-Wan. Tic li havia fet sentir millor, i no pensava que ningú fos capaç d'això.

Tot d'una el so d'explosions va partir l'aire. Els científics van saltar drets, la por a la cara. Darra es va moure però no es va despertar.

–Què és això? –Reug Yucon va xiuxiuejar les paraules durament.

Ànakin va escoltar el so de veus alarmades des del campament haaridení. Soara i Obi-Wan havien començat el seu atac. Cada múscul semblava contreure’s amb l'esforç de quedar-se quiet. Volia anar amb totes les seves forces.

–Hauríem de marxar? –va preguntar ansiosa la Joveh D'a Alin–. Podríem estar atrapats aquí.

–No, –va dir Ànakin–. Esperarem aquí.

Esperar era la cosa més difícil. Com ell, els científics volien moure’s. Però volien fugir de la font de les explosions. Ell volia córrer cap a elles.

–Tenim sort de tenir-te amb nosaltres, –va dir Tic en silenci. Un petit consol, va pensar Ànakin. Però ho acceptaria.

Següent