Espai Salvatge (V)

Anterior

5

Mace Windu es va inclinar cap endavant en la seva cadira del Consell Jedi, amb els colzes sobre els genolls i les mans suaument agafades entre elles.

–I estàs segur que aquesta sol·licitud és autèntica?

Obi-Wan va assentir.

–Sí. Ho estic. –Va mirar a tots els regidors Jedi que actualment residien al Temple: Yoda, Oppo Rancisis i Saesee Tiin, i després va mirar de nou a Mace Windu–. Confio en Dex implícitament. Ha de recordar que va ser la seva informació la que ens va portar fins a Kamino.

–Alguna pista et va donar, Obi-Wan, del que va descobrir? –va preguntar Yoda amb els ulls mig aclucats i amb la mirada fixa.

–No, Mestre Yoda. No es va arriscar a divulgar detalls, ja que parlàvem a través d'un enllaç no segur.

–En aquest cas, sàpiga el que sàpiga, considera que és perillós –va dir Mace Windu–. El que vol dir que reunir-se amb ell també pot resultar perillós. Sobretot si es tracta d'una mena de trampa.

Obi-Wan va mirar-lo atentament. Ha canviat des de Geonosis. La deserció d’en Dooku al Costat Fosc li ha canviat. I la mort de tants Jedi als quals no ha pogut protegir. Mai l'havia vist tan cautelós, tan suspicaç. Tan predisposat a veure perills en cada ombra.

–Mestre Windu, si està insinuant que Dex seria capaç de trair-nos, he de discrepar, amb tots els meus respectes. És el millor amic dels Jedi.

Els regidors van intercanviar mirades ràpides, Mace va sospirar.

–Què pensa vostè, Mestre Yoda?

–Que en aquests temps foscos cap oferiment d'ajuda permetre'ns ignorar podem –va explicar en Yoda–. Victoriosos vam sortir de Christophsis, però derrotats vam ser a Selònia, Càrida i Caros IV. Una altra victòria necessitem ràpidament. Amb Dexter Jettster et reuniràs, Obi-Wan. Però precaucions prendràs, en cas que les sospites del Mestre Windu correctes siguin.

Obi-Wan va fer una reverència.

–Sí, Mestre Yoda.

–Surt ja –va dir Mace Windu–. Quan abans sapiguem el que va descobrir el teu amic, millor.

Es va produir un altre intercanvi de mirades entre els Mestres Jedi. Obi-Wan va sentir un calfred de recel.

–Ha passat alguna cosa? Quelcom nou?

Yoda va sospirar.

–La notícia acabem de rebre, Obi-Wan, que tres híper-rutes en mans del General Grievous han caigut.

Obi-Wan va sentir que aquell nom li travessava com una espasa làser. Grievous. Meitat màquina, meitat ésser viu. Un monstre assassí. Va jurar la destrucció de la República. Dels Jedi.

–Això fa un total de sis en l'últim mes –va apuntar Mace Windu–. Són molt males notícies.

Dolentes? Eren devastadores.

–Quines rutes han estat aquesta vegada, Mestre? –va preguntar Obi-Wan.

–Rutes clau que porten a Bespin, Kèssel i Mon Calamari.

–Per tant, el subministrament del gas Tibanna i les espècies de Kèssel està en perill. El que portarà al sofriment dels civils un cop es talli el subministrament. I aquells Mon Calamari que són conduïts a casa per fresar no seran capaços de respondre a la seva compulsió ancestral. –Obi-Wan va arrufar les celles–. Un moviment intel·ligent. Tàcticament enginyós... i d'una crueltat indescriptible. Encaixa perfectament amb el caràcter del Comte Dooku i el seu sequaç.

Sobre totes les coses, un Mestre Jedi era serè, mai es deixava portar per les emocions fortes. Aquell era l'ideal. Però Obi-Wan va sentir una onada d'amargor a través de la Força quan el Consell Jedi va defugir aquell nom. Els ressons originats per la caiguda de Dooku estaven molt lluny de desaparèixer.

Va fer una reverència.

–Mestres, em reuniré amb Dex i els informaré el més aviat possible.

Es va dirigir al complex de molls del Temple i va prendre una moto urbana senzilla i pràctica, de les que segur no atraurien mirades indegudes. No podia deixar de pensar en el que diria Ànakin si veiés la pintura marró mat, les bonys, els dispersos punts d'òxid. «En aquest munt de ferralla, Mestre? –preguntaria escandalitzat i horroritzat–. Vas a passejar per Coruscant muntat en aquest munt de ferralla? On és el teu orgull? Ets un Jedi! Això no està bé!».

Deu anys al Temple i Ànakin encara no havia deixat enrere la seva passió per la maquinària ni s'havia desenamorat de la meravellosa velocitat. Probablement mai ho faria.

–L’orgull no té cabuda en el cor d'un Jedi –va dir Obi-Wan en veu alta, guanyant-se una mirada burleta de l’androide de requisicions que estava de guàrdia quan aquest li va lliurar la clau de la moto–. La màquina està en bon estat, és tot el que necessito.

–En molt bon estat, si –va afegir l’androide–. Això és cert, Mestre Kenobi. Si us plau, aquesta vegada sigui tan amable de tornar-la tal com està.

Obi-Wan va posar dos dits irònics sobre el front.

–Faré el que pugui.

En sortir de la llum artificial del complex de molls a l'assolellat matí de Coruscant, va esperar en flotació fins que li van donar entrada al despietat deixant de trànsit que li portaria fent marrada i de manera prudent fins al districte de Galarb. Allà era on Dex dominava la seva rendible cafeteria, un dictador despreocupat i benvolent.

Es va sentir una mica inútil en no poder triar el camí més recte i haver de donar voltes a través del paisatge urbà, anant virtualment en direcció oposada al seu destí. Però Yoda li va dir que prengués precaucions, i així ho va fer. Per aquella raó va utilitzar una moto. Tots els que el coneixien sabien que preferia manegar-se-les pel trànsit de Coruscant en un speeder aeri. Cap separatista d'incògnit que pensés seguir-lo des del Temple –quina idea tan absurda– prestaria atenció a aquella moto vella i malmesa. I per assegurar-se encara més que no li reconeguessin, la caputxa de la capa li tapava bona part de la cara.

Fins i tot si aquestes precaucions no fossin suficients i algun vil individu intentés seguir-lo, no tenia dubtes que seria capaç de detectar-lo abans que pogués causar-li qualsevol mal.

No corro cap perill. Estem deixant-nos dominar per la incertesa, això és tot. I aquí rau el veritable perill. Hem de resistir la temptació per donar-li als nostres enemics tal poder.

Però... era evident que Dex s'havia mostrat nerviós. I allò era un pensament inquietant en si mateix.

El transponedor de la moto va xiular, indicant que havia estat acceptat en el trànsit. Apartant a un costat aquesta nova i inquietant preocupació, Obi-Wan es va introduir en el deixant d’speeders privats, transports públics, motos urbanes molt més dignes que la seva, barcasses i motocòpters i esportius i maxitaxis.

I es va veure obligat a admetre, a la privadesa dels seus pensaments, alhora que accelerava, només una mica i tancant la seva túnica en sentir el vent fred a la cara, que encara que trobava a faltar a Ànakin, trobava una certa llibertat seductora en travessar el concorregut cel de Coruscant a tota velocitat sense cap vida que depengués d'ell excepte la seva pròpia...

***

–Obi-Wan! –va cridar Dex, espiant-lo des de la finestra de la cuina del seu restaurant. El besalisk va llançar a un costat el seu davantal i va sortir a l'entrada, amb els quatre braços oberts de bat a bat a punt per embolicar-lo–. Ei, col·lega! Què fas per aquí? Pensava que eres massa distingit com per barrejar-te amb la gent del districte CoCo!

Obi-Wan va mirar-lo desconcertat.

–Massa distingit, Dex? Ho sento, no acabo de...

–Així és! No ho sabies? Ara ets famós! –Amb la seva gran panxa movent-se, Dex es va girar cap als seus clients matutins com un director a la seva orquestra–. Atenció tothom! Reconeixeu aquest home? Segur que li heu vist a l'HoloRed, la seva cara lletja surt per tot arreu! És el Mestre Jedi Obi-Wan Kenobi, l'heroi de Christophsis! I abans ho va ser de Geonosis i Anoth! Vinga, nois, donem-li un gran aplaudiment!

De bona gana, la col·lecció de xusma que formaven els fidels clients dels esmorzars d’en Dex va deixar els seus plats i tasses per grunyir i xafardejar i aplaudir i colpejar les taules amb les seves aletes. Obi-Wan va fer una reverència incòmoda.

Bé, aquest no és precisament la discreta rebuda que m’esperava.

I a continuació va grunyir amb força quan Dex li va aixafar les costelles amb una calorosa abraçada.

–Segueix-me el joc –li va xiuxiuejar seu amic–. Mai saps qui estarà mirant.

Segueix-me el joc. D'acord. Podia fer-ho.

–Què faig aquí? –va preguntar quan Dex el va alliberar de la seva sufocant abraçada i va fer un pas enrere–. He vingut a per una copa del millor xava-xava de tot Coruscant.

Dex va riure, un ampli i contagiós so... però darrere de la seva jovialitat s'amagava un tens fil de por.

–De veritat? –va somriure als curiosos clients–. Escolta, pensava que els Jedi no podíeu mentir.

Maleïda sigui. A què estava jugant Dex?

–Vaja –va dir, i va evocar un somriure avergonyit–. Està bé. M'has descobert. La veritat és que no em vaig recordar de comprovar els nivells de càrrega de la cèl·lula d'energia de la moto. Em temo que les meves opcions eren aterrar aquí per veure si em podies donar una de recanvi o estavellar-me.

Els clients d’en Dex es van burlar i van riure i van fer comentaris grollers en un grapat d'idiomes diferents.

–Retiro el que he dit, Obi-Wan –va dir Dex, disculpant així a la multitud–. Tu no ets un heroi... ets un noski molt graciós.

Un idiota. Què bonic.

–Escolta, espero que no t'importi, Dex, però he aparcat aquesta moto atrotinada aquí davant.

De nou, una riallada.

–No, no m'importa, sempre que paguis la multa si un inspector se n'adona!

–Sí, és clar. No et preocupis per això. Però no m'agradaria ficar-te en cap embolic així que... què em dius de la cèl·lula d'energia?

Dex es va pujar els pantalons.

–És clar, és clar, puc proporcionar-te’n una, Obi-Wan. Però no t'importa esperar una mica, veritat? Estic bastant ocupat.

–Tranquil –va respondre Obi-Wan amb tota la cortesia del món–. Esperaré fora al costat de la moto per si apareix algun inspector.

–Bona idea –va contestar Dex, el perfecte amfitrió–. Descansa de les teves heroïcitats, estaré amb tu de seguida.

Seguint el camí més recte, el districte CoCo de Galarb estava a uns quaranta-nou sectors de distància del Temple. El restaurant estava situat al costat del centre neuràlgic de transports de la zona, el que garantia a Dex un flux constant de clients famolencs. Vianants i vehicles corrents passaven sense parar, anant i venint del principal encreuament de transports. La zona estava flanquejada per edificis de diverses plantes, però el restaurant estava situat a plena llum del sol, oferint una vista panoràmica sobre el planeta–ciutat.

Obi-Wan es va recolzar a la paret del restaurant per gaudir del sol i examinar ociosament les cares dels transeünts. No obstant això, no va trigar a adonar-se que ells també l'observaven. I no només l'observaven, el reconeixien. Li assenyalaven, murmuraven, parlaven d'ell i li prestaven atenció. Perquè, com havia dit Dex, ara era una estrella de l’HoloRed.

Tot era per culpa de Palpatine. Un resultat inevitable de la implacable campanya del Canceller Suprem per posar cara als noms dels Jedi que lluitaven per la supervivència de la República. Una campanya que havia culminat en la informació contínua de la guerra a través dels serveis informatius de l’HoloRed. I com que els Jedi estaven exercint un paper tan destacat en el conflicte...

Yoda i Mace Windu s'havien manifestat rotundament en contra de la idea, però Palpatine estava molt obstinat. Els Jedi eren herois de la República, lluitant desinteressadament en nom de la pau. La gent havia de saber-ho. A més, només si donaven a conèixer als Jedi a tots els habitants de Coruscant, a tota la República, podrien estar segurs de consolidar el clam popular per donar suport a la lluita contra els separatistes.

«La gent no pot estimar una cosa abstracte –havia dit Palpatine–. Però gràcies a l'HoloRed aprendran a estimar als Jedi. Mestres, han de confiar en mi. En aquest sentit sé molt bé el que estic fent».

Yoda i Mace Windu no acceptaven aquest argument, però havien perdut la batalla, al cap i a la fi. I com a resultat, Obi-Wan Kenobi havia perdut el seu còmode anonimat. Totalment conscient de l'atenció que atreia, es va tornar a tapar la cara amb la caputxa i va intentar ocultar-se amb la Força. Malauradament, no va servir de gaire. Seguia sentint els murmuris, el so dels peus alentint el pas a la vorera quan els curiosos s'aturaven a mirar.

Això és ridícul. Hi hauria d'haver insistit a reunir-me amb Dex al Temple.

Amb la falsa esperança d'evitar aixecar més expectació, va donar l'esquena a la vorera i a les fileres de cotxes i va començar a fer-li uns retocs a la moto perfectament funcional. Instants després se li va acostar un droide, portava una gorra del restaurant i anava carregat amb una cèl·lula d'energia nova i una vetusta i desgastada caixa d'eines.

–Dex –Va dir que necessitava això –va apuntar.

Obi-Wan va assentir.

–Sí, així és. Gràcies. Deixa-ho aquí on estàs.

–Ho sento –va dir el droide–. Dex diu que efectuï les reparacions a la part posterior del local.

Allunyat dels transeünts, on hi havia una mica d'intimitat.

–Ah. D'acord.

Va portar la moto a la part posterior del restaurant, el droide va seguir-lo repicant. Va tirar la caixa d'eines i la cèl·lula d'energia a terra i va tornar a la feina.

Després d'examinar ràpidament els edificis adjacents –cap tafaner a la vista ni a l'abast d'altres sentits–, Obi-Wan va obrir la caixa d'eines i va sacsejar el cap en veure el seu contingut. Un amable detall, per descomptat, però sent les mans d’en Dex almenys quatre vegades més grans que les seves...

Va utilitzar la Força per reemplaçar les cèl·lules d'energia. Un gir per aquí... un copet per allà... el poder de la Força xiuxiuejava a través d'ell, tan familiar com respirar. Enfonsat sota la superfície dels seus voltants, mentre treballava es va adonar de forma abrupta i precisa de la intensa inquietud d’en Dex. Els besalisk no eren opacs a la Força com els hutts i els toydarians, però no eren tan fàcils de llegir o manipular com molts altres habitants de la galàxia. Feia temps que Obi-Wan havia acceptat que, excepte circumstàncies extremes, mai podria saber amb exactitud què sentia Dex llevat que Dex estigués disposat a què ell ho sabés.

No obstant això, a hores d'ara, Dex no li estava obstaculitzant... i ell tampoc estava projectant res a consciència. Tot el contrari, estava supurant un desagradable flux de por i incredulitat que traspuava sobre ell com una suor psíquica nociva.

Sense previ avís, Obi-Wan va sentir que li recorria un calfred extremadament familiar.

Tinc un mal pressentiment.

Però no era capaç d'establir la causa amb exactitud. Yoda tenia raó; el Costat Fosc girava al voltant d'ells com una boira rància. L'únic que sabia amb certesa era que els seus instints, la seva intuïció, el seu vincle amb la Força, li estaven duent a posar-se en guàrdia i mirar al seu voltant amb la mà a l'empunyadura de la seva espasa làser, preparat per a qualsevol problema, preparat...

–Ja ha passat l'hora punta de l'esmorzar –va dir la tensa veu d’en Dex darrere seu–. Tinc un minut o tres per a tu, Obi-Wan. Després hauré de tornar a la cuina.

Amb un sospir profund, afluixant deliberadament la pressió sobre l'espasa làser, Obi-Wan es va girar cap al seu amic.

–De veritat era necessari aquest muntatge tan elaborat?

Dex va aclucar els seus profunds ulls i, a continuació, els va obrir al màxim. La borsa de la seva gola es va inflar, un clar senyal d'empipament.

–I quan he tingut jo el costum de fer-te perdre el temps, Mestre Kenobi?

Escarmentat, Obi-Wan va assentir.

–Punt per a tu. Ho sento, Dex. Odio haver d’admetre-ho, però estic una mica nerviós.

Recolzant-se en la suau paret posterior del restaurant, Dex va rebuscar en la butxaca del seu davantal de cuina, va treure una cigarreta d’Ambrian i un encenedor i la va encendre. Va inhalar profundament i després espirà l'aromàtic fum d'herbes rosa.

–Christophsis va ser un desastre, veritat?

Obi-Wan va esbufegar.

–Què et fa pensar això? En tots els informatius de l’HoloRed van dir que va ser totalment commovedor.

En Dex va aclucar els ulls, observant-lo.

–I així va ser. Crec que ho van gravar en algun lloc d'Alderaan al costat d'una companyia d’holovídeos que els hi va proporcionar els efectes especials.

Obi-Wan va mirar-lo fixament.

–Des de quan ets tan cínic?

–La guerra fa brollar el meu jo més autèntic –va respondre Dex, i va apagar la burilla de la cigarreta al contenidor del restaurant.

–Aquesta vegada no va ser així. Les seqüències gravades eren reals, Dex. Aquests maleïts droides càmera estaven per tot arreu. Però sospito que el que van acabar emetent estava molt editat.

Editat de manera que les úniques morts i destrucció que va veure la gent va ser la mort dels droides. La destrucció de la por. Els clons massacrats no eren... fotogènics.

–És clar que ho estaven –va afegir Dex, el seu cinisme seguia a flor de pell.

–No desaprovo totalment la decisió, en realitat –va dir Obi-Wan amb delicadesa–. Al cap i a la fi, el material editat no mentia. Sortim victoriosos. Finalment. Però de què serveix atemorir la gent? Els mons del Nucli han de romandre tranquils i estables. Ja ho saps. El pànic és contagiós i s'expandeix ràpidament. Si permetem que s'apoderi del cor de la República, una gran quantitat de gent podria sortir ferida. I fins i tot morir.

–Això és molt cert –va reconèixer Dex–. Però si feu aquesta guerra massa pulcra i ordenada, Obi-Wan, potser als pobles no els importi quant de temps durarà per sempre. Insisteixo, potser és diferent per a vosaltres els Jedi, que sou tan guerrers i tot això.

Afligit, Obi-Wan va sacsejar el cap.

–Això no és just. Nosaltres no volíem aquest conflicte. Ens el van introduir per la gola de manera tan brusca que gairebé ens ofeguem. Però no podem no lluitar. Els separatistes estan disposats a emprar les tàctiques més brutals que et puguis imaginar per forçar la separació en els planetes que no tenen cap intenció d'abandonar la República. Cal detenir-los.

Amb un sospir entretallat, Dex va assentir i es va gratar la barbeta.

–Tens raó. No prenguis a malament els meus comentaris, Obi-Wan. Em sembla que no ets l'únic que està nerviós.

–Vas dir que tenies informació rellevant, Dex –va assenyalar Obi-Wan.

–Serà millor que et posis a canviar la cèl·lula d'energia –replicà–. Per si de cas ens estan observant.

–Ningú ens està observant –va dir Obi-Wan, però va tornar a fer alguns ajustes–. Dex, què està passant?

Dex va treure una altra cigarreta. La va encendre. La va inhalar. Aquesta vegada es va empassar el fum. Després es va passar una mà per la cara.

–Podria ser... Potser... sàpiga on podries posar-li el guant en aquest txizk d’en Grievous.

Obi-Wan li va mirar, el cor se li va accelerar.

Si acabo amb el general favorit d’en Dooku, haurem guanyat tres quartes parts de la guerra

–On, Dex? On està?

–Ara mateix? –Dex va fer una ganyota–. No ho sé. Però sé on podria estar en els pròxims dies.

–On podria estar? Dex...

–L’espionatge no és una ciència exacta, Obi-Wan –va dir en Dex ja més calmat–. Si has vingut a la recerca de certeses, estàs al lloc equivocat.

–Ho sento. Però Yoda i els altres Mestres m'ho preguntaran. He de poder dir-los que t'ho vaig preguntar.

Dex li va donar una calada furiosa a la segona cigarreta.

–No es fien de mi?

–No et coneixen. No és exactament el mateix. –Amb un últim gir i un clic, Obi-Wan va connectar la cèl·lula d'energia de recanvi. Es va aixecar, va estirar l'esquena i li va arrencar dels dits la cigarreta a Dex–. Hauries de deixar de fumar aquestes coses. No et fan cap bé. –La va tirar a terra i la va polvoritzar amb el taló de la seva bota–. Vinga. Parla’m d’en Grievous.

Desafiant, Dex es va treure una tercera arrel de txe i la va encendre.

–M'ha arribat un rumor –va dir, embolicat en un núvol de fum rosa–. Grievous planeja ocupar Bothawui.

Bothawui. La llar dels bothans, la seva habilitat per a l'espionatge era llegendària. La informació era la seva moneda més forta i la seva ajuda ja havia marcat la diferència enfront dels separatistes. Perdre Bothawui en benefici d’en Grievous convertiria les híper-rutes robades en una cosa trivial.

Suposem que estigui equivocat. Suposem que es tracti d'un error.

–Dex, estàs segur d'això?

–La meva font ho està –va respondre Dex–. I ella no és nova en aquest joc.

–Confies en ella? –Era una forma educada de preguntar: «No serà una mentidera?».

Dex va estrènyer les mans.

–Confio en ella.

Bé. No era una mentidera. No es va molestar a preguntar-li el nom de la seva font. Ell i Dex podrien ser amics, però el besalisk era extremadament protector amb els éssers que li proporcionaven cada fragment d'informació.

«El que no saps, no ho pots explicar», aquest era el seu tossut lema. I qui li podia dir que estava equivocat? Feia temps que els Jedi havien après a la força aquesta lliçó.

–Saben els bothans el que Grievous planeja? –va preguntar, i tot seguit va agitar el cap–. Han de saber-ho. Són bothans. Però per què no ens han dit res, per què no han...?

–No ho saben –va explicar Dex. Tenia els ulls borrosos, senyal inequívoc de la seva profunda preocupació–. És molt probable que jo sigui l'únic que ho sap. Jo i la meva font. I ara tu. Ho va descobrir per accident. I només es va arriscar a explicar-m'ho a canvi d'un deute de per vida. Obi-Wan... –La veu d’en Dex s'havia convertit en un murmuri–. Vosaltres els Jedi no podeu permetre que Grievous posi les seves mans metàl·liques sobre Bothawui.

No, no ho podia permetre. I ara comprenia per què tenia tanta por el seu amic, per què es va negar a parlar sobre això a través del comunicador. Amb semblant premi en joc, el mínim indici que aquest pla pogués ser de domini públic, provocaria que Grievous matés milers per tal de detenir-ne un...

–Què més pots explicar-me, Dex? Quan està previst que Grievous faci el seu pròxim moviment? Quantes unitats de batalla va portar al sistema Both? Podem esperar-lo?

–Ho sento, Obi-Wan –va contestar Dex, estenent els seus quatre braços completament–. No ho sé. Si ho sabés, t'ho diria.

–Sé que ho faries. –Obi-Wan es va passar la mà per la barba–. Dex, gràcies per això. El Consell t'estarà molt agraït. Et devem moltes vides.

Dex va sospirar. Tot d'una, semblava cansat i molt més gran.

–M'agradaria poder explicar-te més coses, Obi-Wan. Però no puc, així que serà millor que marxis. He d’ocupar-me de la gent que ve a menjar i tu has d’aturar una invasió.

Obi-Wan va intentar esbossar un somriure.

–Estàs segur que no t'agradaria intercanviar-nos les tasques?

El somriure amb què li va contestar Dex va ser igual de forçat.

–Obi-Wan, vell amic, ni per cent milions de crèdits.

Es van abraçar, ràpidament, dos amics units acomiadant-se en vigílies de la batalla. O almenys aquesta era la sensació. Donant un pas enrere, Obi-Wan va aixecar la vista cap al ombrívol rostre d’en Dex.

–No crec que romangui molt més temps a Coruscant. Fins i tot si no he d’ocupar-me de trobar i detenir a Grievous, segur que tinc altres compromisos. Els separatistes estan recuperant-se de la de Christophsis. La lluita es reprendrà, potser dins de només uns dies –va somriure–. Mantingues el xava-xava calent per a mi, d'acord?

Dex va assentir.

–I un seient buit, vell amic. Que la Força t'acompanyi.

–I a tu –va respondre Obi-Wan. A continuació, amb un ferm moviment de cap, va passar la cama per sobre de la moto, la va arrencar... i va sortir disparat cap al cel de Coruscant sense tornar la vista enrere.

***

Oblidant-se de la cautela, esprement al seu vehicle al màxim i explotant sense objecció els privilegis especials de circulació que posseïa com a Jedi, va prendre la ruta més directa de tornada al Temple. Obrint-se pas a tota velocitat a través dels infinits corrents de trànsit, saltant d'un carril a un altre, ignorant els crits i xiulets d'aquells als quals arbitràriament usurpava el camí, en l'única cosa en el que podia pensar era en les conseqüències de la informació d’en Dex.

Si Grievous conquesta Bothawui malgrat les defenses existents, la República es veurà molt afectada. Sense la xarxa d'informació bothana ja hauríem perdut Christophsis també. Les unitats clon d'intel·ligència prometen, però tenim molt poques. I els Jedi no són espies.

El problema era que ningú sabia on es trobava Grievous en aquell moment. «Es dirigeix a Bothawui». Fins a quin punt era útil allò? L'instrument contundent d’en Dooku i el seu exèrcit de droides podria arribar al sistema bothan des d'una mitja dotzena d'híper-rutes diferents i els Jedi no tenien cap esperança de patrullar-les totes. Fins i tot a les primeres de canvi en la campanya contra els separatistes, l'exèrcit clon de la República ja era massa curt. I Kamino no podia accelerar la producció de clons perquè la qualitat de les tropes que creava, aquell punt crucial, depenia d'una maduració més lenta.

Necessitem més informació.

I per la senzilla raó que l'advertència d’en Dex era tan imprecisa. Això també li feia por. I si el Consell no s'ho creia? I si la manca de detalls concrets d’en Dex provocava que rebutgessin la informació per poc fiable? Tenia ell el pes suficient com perquè ells confiessin en ell de la mateixa manera que ell confiava en Dex? O li demanarien que tornés a veure al seu amic i li pressionés fins que revelés la seva font per poder aturar-la i interrogar-la?

Si us plau, no. Això no. No podria fer-ho. Li estaria traint. Si us plau, que em creguin. Que no em demanin fer això.

El problema era que amb Yoda un mai sabia el que li anava a demanar. El Mestre més venerable de l'Orde i tan inconformista, a la seva manera, com ho havia estat Qui-Gon. I a més era mil vegades menys predictible. Podia ser amable i agradable, un amic. Però de sobte es convertia en un instructor implacable i despietat. I la transició d'un a un altre tenia lloc en un obrir i tancar d'ulls.

Només els he de convèncer. He d’aconseguir que em creguin.

Ja podia veure el Temple en la distància, tan bell a la llum del sol. Malgrat tot, sentia aquest nus a la gola que li deia «ets a prop de casa». No era una emoció pròpia dels Jedi, però estava bastant convençut que no era l'únic que ho sentia en albirar a la llunyania aquells quatre esplèndids i imponents capitells i la torre central dominant.

Estava travessant el sector administratiu, entre fileres i fileres d'oficines que donaven aixopluc als milers de treballadors que ajudaven a moure els lents i pesats engranatges de la República. Va ser llavors quan ho va sentir: un tremolor violent en la Força, un raig d'emoció fosca; terror i odi i triomf i fúria. Abrupte, aniquilant, va semblar sorgir del no-res.

I a continuació les explosions.

La llum va arribar primer, un brillant esclat escarlata i taronja amb vora negra. Just a sota d'ell. Després a la seva esquerra, després a la dreta. Davant. A continuació van arribar les ones expansives, com si una mà invisible hagués agafat l'aire i l'hagués sacsejat com una manta. Les ones li van copejar amb una calor abrasadora que va recórrer la seva moto d'un extrem a un altre. Finalment va arribar l'horrible so, un profund i encadenat boom boom boom boom, els ecos es multiplicaven i es magnificaven quan colpejaven els edificis i els feien tremolar, estremint-los, desintegrant-los.

I, de sobte, el cel brillant de Coruscant estava ple de restes metàl·liques i cossos, d’speeders i maxitaxis i elegants góndoles aèries, remenats en l'aire com fulles en una terrible tempesta.

Caient sense poder fer res, Obi Wan va invocar la Força i va llançar la moto a un costat just a temps per evitar topar amb un esportiu en flames... i llavors li va colpejar per darrere un speeder–bus fora de control i ple de passatgers aterrits.

Dolor. Sorpresa. Una ràbia objectiva i de perplexitat. Això no pot estar bé. No, no, això està malament. I seguia caient... i caient... i...

Següent